humor – El Bell cant d'un Somriure

The End of the F***ing World

Fa pocs dies em vaig fer Netflix. I rere acabar la molt recomanable novetat de Altered Carbon (que tot i haver-me encantat no crec que ressenyi) em vaig posar a buscar que veure a continuació. Volia alguna cosa més lleugera i anodina que la ja esmentada i tot i que tenia un grapat de series amb les que em volia posar cap semblava ser exactament el que buscava. Va ser llavors quan vaig topar-me amb aquest títol d’aire gamberro i transgressor, cosa que no m’inspirava una obra de qualitat, si no més aviat un títol gamberro, amè i sense massa transcendència. Quan el transgressor s’ha convertit en amè i intranscendent? Potser és deu a que les lluites socials a les nostres vides estan en boca de tots però en mans de ningú. Que parlem i opinem (com de fet estic fent ara) però no actuem, ens quedem en la nostre comoditat fent veure que fem alguna cosa quan de fet només ens queixem des del sofà. Potser per això el transgressor ja no és transgressor, per que ja no transgredeix, és normal, és la moda, és potser fins i tot hipòcrita.

La sèrie està basada en una novel·la gràfica i en certa manera es nota, és nota en la narrativa. La seva manera de narrar veu directament de la d’un còmic. I estranyament, aquí en concret, això no perjudica a la obra. Per que tot i que la narrativa hi veu, la narrativa visual, la cinematografia no ho fa tant. Potser em poso a jutjar valors dels que no conec gaire i que no acabo de comprendre. Però és la sensació que tinc. La sèrie és poderosa visualment, aprofita el concepte de moviment per transmetre la quotidianitat amb un fluir sossegat. Per que no és una historia de Hollywood trepidant i plena d’acció, va al seu ritme, tranquil·lament, com la vida.

L’aire que es respira veient aquesta sèrie és com el d’una pel·lícula independent. Una mena d’essència pròpia. Una historia senzilla però profunda explicada amb personalitat i defugint una mica el tarannà de la comercialitat cinematogràfica. I no és estrany que m’hi recordi doncs la sèrie te 8 episodis de uns vint minuts. No costa trobar pel·lícules més llargues. Per que fer doncs una sèrie i no una pel·lícula? Podries fins i tot podries agafar la obra i projectar-la seguida com si d’una peli es tractés. Podries. Però el ritme no està construït per això. La obra es pren el seu temps per créixer, avança tranquil·lament sense precipitar-se per anar al final. Cada episodi es un petit passet que t’hi acosta, però realment gaudeixes pausadament sense que importi quin és el destí, gaudeixes del camí. Potser la clau està en no veure-la amb presses, deixar passar el temps, deixar-te descansar entre capítols (tot i que de fet jo m’he l’he vist pràcticament d’una tirada), per no sols assaborir el ritme si no sincronitzar-t’hi d’una manera que una trepidant visió sense interrupcions no podria permetre’t.

I tot i això he de dir que els primers episodis no em van agradar especialment. Vaig mirar-los amb una mena d’intercadència, emulant potser el que n’esperava. Sí, la trama era suggerent, podia oferir molt. Però estem farts de propostes interessants que no arriben enlloc. Sí, la narrativa era peculiar i tenia un aire únic. Però a vegades la peculiaritat es converteix en una formula que es retroalimenta degenerant en un producte buit que només te de substancia el que algun dia va fer gracia. Seguia mirant la sèrie per que no estava malament i em feia mandra buscar alguna cosa. Seguia avançant per que era curiosa i d’entrada anava cap a alguna banda. Però quantes series coneixem que comencen anant cap a algun lloc i després es dediquen a viure la seva longitud donant voltes interminables sobre la raresa del concepte per donar lloc al drama o a l’humor per anar finalment a un final per al que el viatge ha estat intranscendent? Potser m’estic posant massa crític, però crec que això és bo. Per que la serie m’ha fet veure i reflexionar sobre coses que potser no estan be en la manera de fer establerta, cosa que ella és clar, feia diferent. La sèrie no te presses, sí. Però no per això dona voltes sense sentit. Va directe cap al final i mai hi deixa d’apuntar per explicar una historia secundaria sense pes en el que ens vol explicar. Per que sí, tot i mirar-me-la al principi amb desgana és una sèrie que sense adonar-me’n m’ha anat atrapant capítol a capítol, posant-me dins el seu món i fent-me entrar dins la seva manera de pensar, encarinyant-me amb uns personatges que d’entrada semblaven exageracions de la peculiaritat de l’individu i que acaben essent no sols entranyables si no reals. Per explotar en un final que m’ha fet viure amb intensitat cada segon del seu metratge. I tot i no haver-me convençut d’entrada puc dir al final del viatge que és una de les millors propostes audiovisuals que he tingut el plaer de gaudir.

La premissa és senzilla. Tenim a dos personatges que no encaixen. Una noia que no està còmode si no passa alguna cosa, que necessita tapar el seu silenci amb actes sovint esbojarrats per amagar la intercadència de la seva existència. Un noi silenciós i reservat que autodenominat psicòpata estudia a la humanitat amb fredor mentre fantasieja amb cometre l’assassinat perfecte. Un dia la noia s’acosta al noi raret que és diferent a la resta, com ella. No suporta l’absurd d’un món on la noia que tens al davant t’envia un missatge de text en comptes de dir-te el que et vulgui dir amb les eines orals que la naturalesa ha estat a be de donar-nos. Així que se li acosta i el provoca. Per que és així, per que necessita provocar a tothom, per que no està còmode quan no passa res i necessita generar conflicte. I ell veu en aquesta una oportunitat per perpetrar la seva fantasia. Així que ambdós s’embarquen en una relació d’auto descobriment, fent veure que es volen l’un a l’altre quan només persegueixen els seus fins. Ella tapar el seu silenci, i ell estendre el seu. Així que en un cabal d’esdeveniments que només aquesta noia esbojarrada podria provocar, es fuguen de casa per embarcar-se en un viatge que els portarà per raons varies a fugir de les forces de la llei i trobar l’un en l’altre allò que els faltava.

Be, potser tal com i ho he dit no sembla tan senzill. Però crec que és important recalcar en que no és només la historia d’un psicòpata que fa veure que s’enamora d’una noia per matar-la i com viuen peripècies junts. Era el que jo n’esperava, el que em temia. Una comèdia negra que fa bromes continues sobre la irònica situació d’un psicòpata que fingeix estar enamorat per perpetrar el seu assassinat veient-se interromput per la bogeria de la dona que fingeix estimar sense arribar a enlloc realment. Només bromes sòrdides sobre la mort i reflexions puntuals en trames episòdiques enfocades en la comèdia. I tot i que hi ha molta comèdia negra. La sèrie és un drama existencial. Un drama bastant fotut. Que reflexiona seriosament i amb profunditat sobre aquells individus que estan perduts i incomplets i viuen en un món buit, en un món que no va enlloc.

Potser el més extraordinari de la sèrie és l’evolució de la relació entre ambdós protagonistes. Per que passa a ser una situació surreal i estrambòtica a ser la cosa més entranyable, propera i especial que et puguis imaginar. I ho fa amb una naturalitat tal que no te n’adones fins que tot s’ha acabat. Et preguntes quan es van girar les coses, on va ser el punt d’inflexió. I és fa difícil de dir. Pots dir quan va ser el punt d’inflexió que els va obligar a canviar d’actitud. Però quan va ser que els seus sentiments van passar de ser un: vale, això servirà per tapar la meva soledat; a un: em complementes. Tot és tan orgànic i bonic que em fa estremir, envejant la capacitat narrativa de la que la sèrie ha fet gala per exposar-ho. Per que a més passa d’un sòrdid humor negre que fa que no et prenguis res seriosament a un drama intens i reflexiu que t’arriba a l’anima. O que al menys a mi m’hi ha arribat.

Tot i això crec que no soc el que més podria gaudir del metratge. Per que són persones peculiars que no encaixen. I crec que soc força peculiar, i potser no encaixo massa en molts aspectes, però no de la forma que ho fan ells. Tot i acabar per viure els seus conflictes com a propis, mai m’he identificat amb cap d’ambdós protagonistes. En primer lloc per que els seus dubtes existencials viuen molt lluny dels meus. I en segon lloc per que son adolescents i és quelcom amb el que per desgracia o per sort ja no em sento identificat. Però no és dolent, en aquest cas, que es tracti de dos adolescents. Per que son adolescents reals. Joves inexperts que actuen com si sabessin el que fan sense saber que fan en absolut la majoria del temps. Per als que els sembla vital demostrar que son algú, en lloc de ser-ho. No crec haver explicat això últim amb la complexitat i eficàcia que pertoca, però espero haver-me fet entendre. En definitiva son adolescents reals, que tot i que molt peculiars denoten un comportament propi del que representa que són. I per això crec que aquesta sèrie agradarà més encara a aquells que en aquesta edat, visquin conflictes similars i es puguin sentir identificats amb les peculiaritats que aquests personatges presenten. Per a tu, que et sents estrany i diferent i avorreixes el món que et rodeja, potser aquesta sèrie pugui ficar-se’t ben dins teu i ajudar-te a descobrir el món.

A banda de la trama d’ambdós adolescents podríem dir que n’hi ha un altre al seu temps dividida en varies. I és la trama de la investigació policial que els busca. En aquesta podem viure la tragèdia dels pares que viuen els seus fills desapareguts. On s’emmirallen ambdues famílies. Per un costat una família destrossada per la tragèdia amb un pare sol que riu per alegrar al seu fill i que l’estima amb tot el seu cor, un pare que tot i estar en la pitjor situació somriu per a ell i li desitja el millor. Per l’altre tenim a la família perfecte, família que ni tan sols s’inmuta per la desaparició de la seva filla per que la mare viu oprimida en la relació abusiva d’un segon marit, fent veure que és feliç en la família perfecte només per que de cares enfora formen una imatge bonica. Per un costat tenim una família que tot i no tenir res, somriu i estima i per l’altre una que tot i tenir-ho tot, només viu en la misèria. Una dicotomia excelsa que reflexiona sobre el concepte de família i explora quin és l’autèntic significat de ser mare o pare.

Però molt més interessant és la historia personal que envolta a les dues investigadores que porten el cas. Per que sí, son dues dones. I no només son dues dones. Son dues dones que se senten atretes per les dones. I no només això, si no que una d’elles pertany a un grup ètnic minoritari (o és negre). I per si fos poc, cap de les dues encaixa amb els estrictes ideals de bellesa comercials. Semblaria que la historia s’esforça per ser inclusiva i tolerant i que al final tot perd la gracia per que ho fa tan deliberadament que deixa de ser inclusiu per a assenyalar. Però no. Tot és tan… natural. No hi ha presses. Ni tan sols hi penses que son diferents. Se les veu tan reals i coherents que quasi penses que està passant de debò i tu simplement mires. És una historia… que ni tan sols és d’amor, ni de sexe. És simplement una historia entre dues companyes de feina. On cada una representa una filosofia respecte al que ser un agent d ela llei significa. Reflexionant així sobre si la policia està allà per ajudar al civil o obligar-lo a complir la llei. Si està allà per protegir-nos i donar-nos la mà, o per portar-nos fins a l’abisme. Mostra ambdues cares, i hi aprofundeix prou com per obligar-te a reflexionar fins a quin punt un es pot implicar personalment en el que fa quan està de servei. Però més important que això, són adorables. Trobo als personatges tan verídics i humans, tan reals i tangibles que fa estremir. Com he dit no hi ha sexe ni historia d’amor, només un alguna cosa entre ambdues que es fa evident però no va més enllà. I no per que la sèrie no gosi, si no per que a vegades la vida és així. A vegades tenim histories que es queden a mitges i no arriben enlloc. I a vegades això està be.

Volia comentar, abans d’acabar, com la sèrie tracta els petons. Normalment a les pel·lícules els petons són apassionats i perfectes. Fins i tot entre adolescents inexpertes i tímids quan arriba el moment de la veritat el petó és perfecte. A vegades hi ha un mal petó per trencar el gel i donar lloc a la comèdia, però després el següent ja és perfecte. Aquí… be. El sexe en si és quelcom del que es parla molt, però que es fa molt poc. De fet no hi ha escenes sexuals a la sèrie. Hi ha moments, alguns de molt durs, on estan a punt de succeir escenes sexuals. Però mai en cap moment, ningú te sexe. I pel que fa als petons… be, al principi els dos protagonistes es dediquen a bavejar-se la cara fent veure que saben el que fan, no d’una manera exageradament còmica i surrealista, si no com si els importés més estar-ho fent per que és el que s’ha de fer en aquell moment que gaudint-lo en si. Fan el petó per que se suposa que allò és el que es fa i deu ser més o menys així com es fa. El seguen petó no es molt millor. Però poc a poc, els petons son menys rígids i més naturals. Son en certa manera un indicador de com evoluciona la relació entre ambdós, com es tornen més propers i sobretot com deixa d’importar-los el que vegin els altres en ells i passa a importar-los viures l’un a l’altre. Tampoc és que al final hagin après a besar, segueixen essent una mica patosos, per que segueixen essent uns adolescents en continu descobriment. I precisament per això i per tota la resta, crec que els petons son un detall màgic en aquesta sèrie.

Podria dir moltes coses més. Podria parlar del drama final i totes les implicacions que comporta. Reflexionar i divagar sobre allò que suggereix. O podria parlar de l’esdeveniment que serveix de pont d’inflexió de la historia a mitja sèrie i que ho canvia tot. Un esdeveniment que aporta reflexions serioses sobre elements concrets de la nostre societat i sobre com de desprotegits estan els joves. Però seria caure en explicar masses coses que val més la pena descobrir per un mateix. Aquesta és una sèrie excel·lent. Una d’aquelles obres audiovisuals a les que jo posaria un 10. Que es mereix sens dubte la excel·lència. Però al final tot és subjectiu. Tot depèn de tu. Per que és la gracia de l’art que cada un hi pot veure en ella una cosa diferent. És la màgia de l’art. Mai la mateixa historia serà per tu el que ha estat per mi. I per això igual que jo li poso un deu tu podries posar-li una merda punxada en un pal. Per això només et puc dir: mira-la, dóna-li una oportunitat, jo crec de tot cor que la mereix. No per que jo ho digui si no per que se l’ha guanyat. Per que crec que et pot aportar alguna cosa i fer que el temps invertit sigui guanyat i no llençat. Per que és una obra que es mereix el títol d’art i si t’aporta la meitat del que m’ha aportat, seguirà mereixent-lo. El que faràs o no, ja depèn de tu.

Ombres Tenebroses

50 ombres de Tim Burton

Soc del parer que tant Tim Burton com Jony Deep han anat perdent aquell toc màgic i especial que els caracteritzava durant els últims anys (sí, ho se, paraules polèmiques). Mentre que Deep es tornava més pla en la seva actuació al temps que agafava papers cada vegada més estrambòtics, Burton perdia l’essència màgica de les pel·lícules que temps ençà va dirigir per tornar-se cada cop més anodí, menys autèntic i més comercial. Potser no he vist les pel·lícules adequades, però el tast d’Alicia (veure ressenya) ja em va servir per adonar-me d’aquest fet. Amb aquesta premissa m’enfronto doncs a un altre modesta producció tant de l’un com de l’altre que a més a més va passar amb més pena que gloria pels cinemes del món amb critiques no gaire optimistes. Quina sorpresa la meva al torbar-me amb un producte tan disfrutable.

Juguem a un joc: faré una ressenya paral·lela amb gifs

La pel·lícula te una premissa romàntica en el més clàssic sentit de la paraula. Una tragèdia romàntica amb bruixeria i vampirisme que segueix els esquemes més basics de despit i tragèdia. Amb donzelles d’extremissima bellesa deixant-se caure per un dramàtic penya-segat induïdes a l’acte per l’influx d’una rancorosa bruixa a la qui li ha estat negat l’amor que la donzella ostentava. Maleint-lo per tota l’eternitat, la bruixa fa caure sobre l’amant una maledicció que el converteix en un vampir immortal, obligant-lo a patir durant la resta de la seva no-vida l’aflicció per la mort d ela seva estimada. Tancat i segellat en una tomba on patirà l’aflicció de viure en mort el nostre protagonista aconsegueix tornar docents anys més tard decidit a deixar enrere la seva aflicció i recuperar la deslluïda fortuna familiar. La premissa inicial no pot ser més bàsica. Segueix un per un els patrons del romanticisme clàssic i els executa duent-nos una historia sense masses sorpreses pel que fa a la trama. Però el màgic d’aquesta pel·lícula no és la trama, és el to.

Si digués que es tracta d’una comèdia no em sentiria còmode del tot. Doncs tot i tenir un humor estrany aquest no és el protagonista. Un esperaria que amb un esquema tan clàssic i afegint-hi l’humor tinguéssim una parodia del gènere. Però sento que tampoc és el cas. Un homenatge doncs? La veritat és que el terme tampoc m’acaba d’agradar. Que és doncs la pel·lícula? No ho sabria dir. Però si hagués de dir-ne alguna cosa, i sense saber res en absolut de la vida del director en aquell moment de la seva vida, diria que aquesta és un reflex de l’estat emocional que vivia en aquella època. Per que és el que em transmet i és el que em sembla tan interessant d’aquesta pel·lícula. Ni la trama ni els personatge ni l’humor. Si no una mena d’essència estranya que sembla descriure l’estat emocional d’una persona. I quin és aquest etat emocional?…. Be, jo diria que, frustrat i calent, molt calent.

Per que el que ressalta d’aquesta pel·lícula és el seu alt contingut de referències (si es que se’n pot dir així, doncs quasi s’hauria de dir evidencies) sexuals. Tota l’aura de la pel·lícula està carregada amb una espècie de tensió sexual, com un calenton contingut molt, molt estrany. Ens trobem en una casa habitada per dos criats: una (molt entranyable) vella xoxa, i un home per a tot mandros, brut i rondinaire (que també acaba sent molt entranyable) a qui ningú li posaria una mà a sobre. Hi viu també un nen que veu fantasmes i el seu pare, un inútil acabat, simple, egoista, avar i bastant subnormalet (que no és gens entranyable). Cap d’aquest tres homes despertaria el menor desig sexual a una dona com cal. El problema és que en aquesta casa d’aquestes n’hi ha tres. La senyora de la casa, una dona orgullosa, capaç i atractiva que es veu relegada a intentar conservar l’arruïnat patrimoni familiar a l’hora que lidia amb una desequilibrada família que porten la seva serenor als extrems més insospitats i que l’omplen de frustracions. Una psiquiatra amargada i alcohòlica, que viu deprimida per una joventut que se li escapa, frustrada per no aconseguir atreure com li agradaria a un sexe contrari que sembla haver desaparegut de la seva vida. I finalment a una adolescent en plena revolució sexual, que es veu tancada en una família antiquada dins un poble de mala mort sense res d’interessant i que desprèn erotisme i provocació en cada, gest mirada, paraula, queixa o… en fi, que es podria tirar un pet i fer que semblés orgàsmic. El cas es que tenim a tres dones evidentment frustrades i calentes que conviuen dins una casa on els únics homes que hi ha només podrien causar-los repulsa.

Però si una dona va calenta en aquesta pel·lícula és l’antagonista, una bruixa que al cap i a la fi ho fa tot per un calenton frustrat. El d’un amant que va preferir l’amor a les seves promeses de sexe desenfrenat. Provocant que aquesta es senti ressentida per que algú no hagués volgut tastar el seu cos superb i digne d’admiració. Tot plegat és una sensació que flota per la pel·lícula com un fantasma. El fantasma de les dones calentes i que em dona la sensació de ser una representació de les fantasies sexuals del director. Plenes de fantasia romàntica, plenes de bruixes, vampirs i fantasmes. On com si d’una porno es tractés tot està ple de pàl·lides dones més sortides que el pic d’una taula disposades a ser totalment complaents per al protagonista de la fantasia en concret. Segons com, aquest ambient podria ser insultant o fins i tot degradant, tot i que no crec que sigui el cas. Aquest fervor sexual reprimit que impregna la pel·lícula cau simpàtic, molt simpàtic. Segurament degut als tocs d’estrambòtic humor que els cohesionen amb la vessant romàntica del metratge.

La pel·lícula és clar te falles. El final és estrany i precipitat i dona la sensació que no es un final en absolut (més aviat sembla un principi, com si la peli fos el preàmbul d’una sèrie de comèdia fantàstica o alguna cosa per l’estil). Tenim una dona llop que surt del no res, un parell de trames fantasmagòriques que es portaven arrossegant tota la trama i que es mig resolen com per art de màgia. La trama acaba per ser en excés simplona i mancada d’originalitat amb uns personatges tan caricaturitzats que un es pregunta per què la pel·lícula no és més còmica. Però res d’això importa, perquè val la pena. Tot i que la comèdia del film no és massa divertida, el calenton contingut que s’hi amaga sí que ho és si l’aconsegueixes entreveure. I sabent això és enormement disfrutable.

Tinc entès que la pel·lícula no va agradar gaire fins i tot entre els fans del director. I la veritat no em costa entendre per què. Tim Burton no es caracteritza precisament per les referències sexuals. Potser més aviat per la seva absència. I aquest film no és precisament subliminal, de fet es molt descarat. Tant descarat que en més d’una ocasió t’arranca un somriure d’incredulitat davant el flagrant del que insinua l’escena. Em fa pensar que el director tenia ganes de deslliurar-se, anava calent i no volia haver d’aguantar el cenyir-se a un estil determinat i ometre aquesta part de la realitat que és el sexe. I així ho va fer. Fent que al final aquesta sigui una de les pelis més originals i fresques d’en Tim Burton el ens últims temps. És clar que original sense voler-ho.

En definitiva és una pel·lícula normaleta, sense res de l’altre món. Una pel·lícula sense gaires complicacions perfecte per a veure un diumenge a la tarda. Però darrere aquesta burda simplicitat amaga un evident sentiment reprimit que en certa manera i sense voler-ho és pur art. Em dona la sensació que poques vegades una pel·lícula havia aconseguit transmetre millor un sentiment com aquesta. El que ningú s’esperava es que aquest fos el sentiment de calentón.

Kung Fury

La definició d’epicitat

“Kung Fury” és un curt trepidant que va revolucionar amb certa notorietat les xarxes l’any 2015. Ja en el seu temps el vaig veure i vaig quedar impactat per la epicitat contundent i absoluta del resultat final. Així que fa poc rememorant el curt em vaig plantejar la idea d’estrenar una nova secció de curts. Ressenyes potser més amenes que les seves germanes més grans. Així que fent els deures he tornat a veure el curt i essent sincers, crec que he flipat encara més que la primera vegada.

Lapremissa no pot ser més absurda. Un policia perseguia a un ninja expert en kung-fu amb el seu company-quasigermà pels carrers de la ciutat. Però quan el ninja semblava apressat, amb una argúcia aquest va assassinar al seu company de l’anima. En aquell moment d’intens dolor, un raig va caure del cel sobre el nostre protagonista al temps que li picava una cobra i es va convertir en…. KUNG FURY!

La coherència d’aquesta premissa no podria importar menys, és epicitat simple i plana. El curt lluny d’intentar tenir una trama solida recorre a l’absurd i als topics cinematogràfics per crear el que és segurament l’homenatge més gran de tots els temps (o el més gran que jo he vist). Amb una parodia clara (que s’evidencia amb certs ginys a l’espectador) el curt homenatja el cinema dur i rude que tant es portava als anys 80, fent clares referències a pel·lícules com Jurasic Park(veure ressenya, del llibre, és un gran llibre), Robocop, Karate Kid, Back to the Future i molts títols més plens de premisses simplistes però espectaculars que van crear la màgia del cinema dels 80.

La historia ens situa amb la típica escena del policia rude, essent sermonejat pel seu cap per les destrosses dels seus actes de justícia exigint-li que accepti un nou company que el pugui asserenar( un triceratops, sí, a part d’estrambòtic és collonudament èpic, no se com). Com era d’esperar, a causa del seu trauma del passat el nostre protagonista es nega a acaptar al·legant que treballa millor sol. Triceratops a part, a algú li zona aquesta premissa? Crec que entre tots els lectors d’aquest blog no podríem comptar el extensíssim numero de films que tenen aquest argument com a eix central (bàsicament el 80% de les pelis policíaques de l’època?). I com passa a totes, sabem que al final l’acabarà acceptant, seran millors amics i naixerà una viril fraternitat entre ells. El cas es que després d’endollar-te aquesta trama amb una agilitat que em sorprèn enormement (el curt dura sols 31 minuts, amb la brutalitat de l’acció em sorprèn que pugui explicar tanta historia com ho fa, per absurda que sigui. Sens dubte una gran direcció) se’ns presenta un Hitler vingut del passat que assassina a mitja comissaria obligant a viatjar a Kung Fury al passat amb l’ajuda de Hakerman, el SuperHaker que pot hakejar el temps, les ferides de bala, la vida i be, diria que literalment pot hakejar la conveniència del guió (vaja, el que fan moltes pel·lícules avui en dia. Però durant els 80 al menys no es molestaven a fer veure que no era així). Però per error Kung Fury viatja excessivament endarrere en el temps on es topa amb un laseraptor (velociraptor que dispara rajos lasers. Collons, algú havia fet això abans?). Allà es salvat per Barbariana (ai els noms rudement grandiloqüents d’abans) una vikinga sexy que muntada sobre un llop gegant es carrega el laseraptor amb una metralleta gegant ( olé, això és més èpic que el raptor amb un bazuca muntat en un tauró). Allà també coneix a Katana (nom incongruent en una vikinga, però no podria importar menys perquè… mola) la qual muntada en un T-Rex (T-Rex!), porta a Kung Fury fins a Thor (el deu nòrdic rude i viril, no el pelopantene de Marvel). Allà tots es fan amics i Thor obre un portal a Kung Fury fins l’alemanya nazi on el Kung Führer (sí, en Hitler és el Kung Führer, l’antítesi de Kung Fury. No se qui ha fet els jocs de paraules d’aquest curt però son collonudament genials). Després d’una batalla èpica on Kung Fury es carrega a centenars de soltats nazis de la manera més èpica i brutal possible (en un pla seqüència bidimensional que resulta ser l’homenatge més gran que he vist als jocs de lluita que ja tots sabeu quins són), el nostre protagonista mor ametrallat (es diu així?) per Hitler just un instant abans que els seus amics nòrdics i Hakerman més el triceratops (personatge del que t’havies oblidat fins ara) apareixen per ajudar-lo en la batalla. Després d’una sanguinària batalla on els amics de Kung Fury es dediquen a massacrar sanguinolentament a la resta de nazis mostrant els seus estils particulars (el millor el triceratops disparant sempre als ous), Hakerman hakeja les ferides de bala evitant així la mort inevitable del nostre protagonista (coherència? Ni la vol ni la necessita, és ÈPIC). Finalment el Führer és aparentment assassinat per Thor després de que el nostre protagonista li clavi una pallissa contundent. EL final del curt ens revela però que el Furer està viu i en l’últim moment havia viatjat al futur creant així un bucle temporal molt interessant. Deixant-nos amb el típic final obert del malvat prometent una venjança que tan s’estilava per aquells anys.

És sorprenent com en tan sols mitja hora el curt és capaç d’explicar una historia tan elaborada (que no complexa) oferint-nos a més una quantitat tan aclaparadora d’escenes d’acció i humor simple i lineal de la rudesa dels 80. Però l’acció brutal, les referències èpiques, l’humor directe i la molonoria per estàndard no són l’únic que caracteritzen aquest curt que és meritós de ser projectat als cinemes. Kung Fury està gravat amb una curosa fotografia que procura evocar detalladament la sensació dels vídeos VHS. Amb magistrals interferències astutament col·locades el film s’assegura de transmetre’ns la nostàlgia per aquelles cintes que mai anaven com nosaltres volíem. Assegurant-se a més de fer l’escena més èpica encara del que hagués estat si no hi hagués hagut el tall. Acompanyat com no podia faltar de la musica característica que impregnava les pel·lícules d’acció de l’època el curt s’encarrega de transmetre sense problemes l’ambient de tota una generació.

No vaig viure els anys 80, però es van encarregar de deixar-me com a llegat pel·lícules que van omplir la meva infància. Tot i que no és la meva època, quasi la puc sentir com a meva. Am un resultat similar al de l’èpica cançó del “Reno Renardo” Creci en los Ochenta el film aconsegueix donar fins i tot a aquells que no vam viure aquella època un sentiment de pertinença i enyorança que resulta esdevenir una innegable obra d’art.

En definitiva el curt esdevé no sols imprescindible si no quasi obligatori. Especialment a aquells que gaudeixin del llegat cinematogràfic que van deixar els 80. Al cap i a la fi només és mitja hora del teu temps que invertiràs en una indubtable obra d’art.

One Piece 824 – Jocs de Pirates

Mans que no cuinen, ulls que se’n van.

Capítol on en contrast amb l’anterior, passen un munt de coses. L’anterior es podria perfectament haver resumit en tres línies, amb aquest, no sabria com. L’episodi comença immediatament on ho va deixar l’anterior amb un Luffy amb barret de xef (a ningú se li va acudir que podia ser una mala idea?) rebent la noticia de la caiguda de Baltigo. En la ressenya anterior vaig postular que la silueta que es veia al costat d’en Dragon em semblava en Rob Lucci i de fet m’ho continua semblant, però si realment fos ell els tripulants n’haguessin fet alguna menció, així que m’hauré d’acomiadar de la temptadora idea. Bàsicament se’ns confirma el que havíem pogut imaginar sense entrar en masses detalls, recalcant l’obvi (com que en Dragon i en Sabo segueixen en peu) i recordant-nos el que ja sabem. Però el que importa aquí més que les noticies és com els personatges reaccionen a elles. I com reaccionen. Darrerament havíem tingut capítols molt bons, capítols amb bombes informatives, capítols trepidants, capítols importants, però feia temps que un capítol de One Piece no em feia riure tant. Per que aquest capítol està ple d’humor, i no l’humor tranquil i quotidià que impregna la sèrie i que li dona vida. Si no aquell humor que hi apareix de tant en tant i que si t’enganxa, et fa aixecar de la cadira. I per a mi la reacció d’en Luffy al veure el seu pare per primera vegada ha estat un d’aquests moments. No tan per la exagerada reacció en veure’l, que no deixa de ser graciosa, si no que pel fet que en tot aquest temps mai hagués vist ni s’hagués molestat a veure com podia ser el seu pare. Està clar que en Luffy ha tingut alguna imatge del seu pare a la seva disposició si la curiositat li picava, però fins ara no l’havia vist mai bàsicament… per què li suava la polla. I això, aquesta actitud tan natural d’intercadència envers el seu pare, és el que m’ha fet aixecar de la cadira i posar-me a riure. Per què és Luffy 100% i m’encanta(la carrot rosegant alguna cosa a cada vinyeta és quasi igual de brutal). Però si la reacció d’en Luffy davant el seu pare no era suficient… resulta que el molt tanoca ha calat foc al vaixell (s’haurien d’haver endut en Franky, no em puc imaginar com acabarà el Suny). Aquest detall també ha estat tan natural i inherent del personatge que mira, tocava riure. Tot seguit ha entrat en joc la tempesta de torn per apagar el foc i recordar-nos que estem a la Grand Line (algú ha notat que el nou món fos gaire més salvatge que la resta de la Grand Line des de Punk Hazard? No? Ok).

El capítol segueix tancant amb un altre gag la desaparició de la Carrot, la conilleta senzillament havia subornat al mico amb dos plàtans ( enserio, m’encanten els Mink). Aquesta escena no feia falta, era prescindible, no cal justificar la desaparició de la conilleta, podrien parlar-ne en qualsevol altre moment en que hi hagués algun altre cosa a dir. Però el petit detall del plàtan fa que l’escena valgui el seu pes en or. Una tonteria al cap i a la fi, humor descarat i sense complexos. Un acudit dolent podrien dir alguns, però així és One Piece, i segueix fent gracia.

El que se’ns mostra a continuació és un dels moments que més m’ha cridat l’atenció de tot el capítol. En Jack irritat sota l’aigua esperant a que algú el rescati. El molt cabró no s’ofega. Tenia curiositat per saber com l’Oda resoldria la situació d’haver tirat en Jack al mar i he de dir que sincerament aquesta no me l’esperava. Oda, ens has tornat a sorprendre. És en Jack un tritó? Segurament, a jutjar per les dents afilades això sembla. Però si ho és, de quin peix? Seria el segon tritó que apareix amb una fruita del diable. Sigui com sigui dubto que ningú s’esperés aquest detall.

L’expressió més intimidant que recordo a la serie

I d’en Jack passem el torn a en Kaidoh que fa la seva intimidant demostració de força grandiloqüent. Però el més interessant d’aquí és que se’ns mostren dos nous trets de la personalitat del personatge que fins ara era força pla (un tio agressiu i molon que no te por a les altures). Resulta que Kaidoh és posa dramàtic quan beu (i suposo que beu sovint), o agressiu, una de dues. Una d’aquelles particularitats dels grans personatges de One Piece, aquelles manies exagerades (com l’Ace, que s’adormia menjant R.I.P.) que donen una comicitat superlativa als personatges extravagants. La segona característica de la seva personalitat és que Kaidoh és un tipus capriciós. Kaidoh estava reunint un exercit de usuaris de fruites del diable i tots vam assumir que era un pla dantesc per reunir un enorme poder militar. Però no, res d’això, Kaidoh només tenia el capritx de tenir una tripulació d’usuaris, per què sí, per què mola i no cal donar-li més voltes. I ara que els seus plans per veure complert el seu desig s’han enfonsat es posa a beure i a plorar (i a matar gent) amb un tint melodramàtic com pràcticament un nen petit. Kaidoh estava reunint un colossal poder militar, però només ho feia per diversió, per tenir un ordre complert, com qui munta un castell de cartes, volia veure el seu projecte acabat. Però en Luffy ha exterminat les seves il·lusions i ara haurà d’enfrontar-se a la seva ràbia.

I després de demostrar el seu inqüestionable poder, Kaidoh ens confirma el que molts ja van saber veure pocs capitols endarrere. Apoo va trair a Kid i ara aquest està empresonat en mans de l’emperador (segueixo trencant-me el cap per dilucidar quin paper haurà jugat Hawkins en tot això). La imatge d’en Kid postrat amb les cadenes i to ensangonat hauria estat un perfecte tancament de capítol. Però aquest episodi no es podia pas conformar amb tanta epicitat. Ens havia de donar més, doncs més.

L’episodi continua amb el gag que en Luffy havia deixat a mitges. Doncs passada la tempesta toca menjar-se el que el capità havia preparat a la seva tripulació a costa de cremar la cuina. Se que el menjà fastigosament horrible és un topic del manga sobre explotat i hiperrecurrent. Però acostumats a les delícies que preparava en Sanji, no recordo haver vist mai aquesta broma a One Piece i sincerament, se sent fresca i al menys a mi m’ha semblat tremendament divertida. Però és clar, la cosa no podia acabar aquí. S’havia d’acabar el menjà, però sí o sí. Fins i tot amb la ferrea vigilància d’en Sanji en Luffy i companyia se les enginyaven per acabar amb les provisions molt abans de que toqués, auto condemnant-se a passar gana. Qui havia pensat doncs que seria bona idea deixar les provisions en mans d’en Luffy?(qui més pensa que mentre cuinava se n’ha endrapat la meitat?). Així doncs Luffy i companyia parteixen a l’aventura havent esgotat totes les provisions a les poques hores de salpar i el que és pitjor, sense haver-se-les menjat.

Però definitivament qui es roba el capítol és en Sanji amb la seva elegància. Fumant contra la brisa marina amb el seu posat dur i seré. Sanji és un tipos elegant i aqui ho demostra amb tota naturalitat. És un presoner, però es passeja amb tota la tranquil·litat del món per la coberta, completament seré. Sanji dialoga una estona amb el cames llargues i després de donar-nos alguna informació sobre els dominis de l’emperadriu, ens deixa clara la postura del cuiner dels barret de palla amb un èpic missatge: He passat per un infern d’Okamas per estar amb els meus amics, aquestes mans només cuinaran per ells! Una declaració èpica com les que més que se suma a la llarga llista de frasetes del personatge (la majoria tenen a veure amb dones). Però tot això queda eclipsat quan a en Sanji se li mostra la imatge de la dona amb qui s’ha de casar i se li en van els ulls i s’oblida de tot el que acaba de dir. Simplement brutal, un dels grans moments còmics del personatge, per emmarcar. Sembla ser que la noia és la mateixa bufona secretaria de tres ulls que vam veure amb la primera aparició de l’emperadriu. En aquesta foto el seu tercer ull estava astutament amagat sota el serrell, tot i que sincerament dubto molt que en Sanji li faci cap fastig a un tercer ull. Sigui com sigui el disseny de la fotografia és entendridorament sexy i bufó. Un dels millors retrats femenins que Oda ha deixat al seu pas. L’expressió de la Charlotte està definitivament molt ben aconseguida. Només em queda preguntar-me si aquesta expressió es merament una ficció per enganyar als que la rodegen (en Sanji) o si realment s’escau amb la personalitat del personatge.

En definitiva el capítol està carregat d’humor fins als topes. Un humor vibrant i revitalitzador que pot fer-te deixar anar més d’una rialla. Però no per això el capítol renuncia a un també alt contingut d’epicitat. Oda ens te acostumats a capítols superlatius darrerament i això m’agrada. Però no puc evitar sentir un regust amarg al pensar que lo fàcilment que es pot esfondrar aquesta fins ara perfecte construcció de la saga. Només espero que pugui mantenir aquest nivell durant la saga que s’acosta. Per que si realment és així, no crec que tingui problemes per convertir-se indiscutiblement en una de les millors sagues que hem vist. Sens dubte la millor del nou món.

Ted

“Ted” era una comèdia que buscava portar a la gran pantalla l’essència de les gamberres sàtires còmiques nord-americanes. I això al menys, diria que ho va aconseguir. La pel·lícula no és una obra d’art, la seva actuació és més aviat mediocre, el guió no sembla massa treballat i el romanç és una mica forçat. Però la veritat és que tot això no importa massa. Aquesta pel·lícula te un propòsit i el compleix, volia portar al cine una essència de gamberrisme satíric i ho aconsegueix. La pel·lícula em va agradar, la vaig torbar molt disfrutable. Potser el fet de tenir durant mitja pel·lícula a una preciosa noia adormida sobre el meu braç disposada a tallar amb el seu caparró tot rastre de reg sanguini va fer que la desfruités més del compte. Però irònicament aquesta sembla precisament la mena de tàctica que faria servir en Ted (el nostre coprotagonista) per guanyar-se l’agrad del públic, així que ho donarem per bo i ho assumirem com part de l’experiència.

Ted ens presenta la historia de Ted, un osset de peluix que amb el tendre desig d’un nen marginat solitari cobra vida per esdevenir el seu millor amic. He de dir que sense defugir el to sarcàstic que impregna la pel·lícula la seqüència inicial em sembla molt entendridora i ben treballada. El nen però, és fa gran i l’entranyable osset es converteix en un col·lega gamberro còmplice de totes les tendències poc adequades del protagonista. Gamberro, drogoaddicte, mal parlat, violent, Ted és la perfecte representació de l’anti ideal cristià. Bàsicament viu la vida a tope. Això és la pel·lícula i això és el que importa d’ella. Després hi ha les dues trames que sobren i la trama que no. Les trames que sobren són el segrest del pobre osset per part d’un fanàtic d’aquest (com és obvi pensar, en Ted va esdevenir una celebritat en la seva infància. No cada dia cobra vida una joguina) i la esgotadora relació romàntica d’en John (el nen. En realitat el personatge pràcticament sobra, i això que en principi és el “protagonista”). La trama que no sobra, innecessariament entortolligada amb la romàntica ens presenta el missatge de la pel·lícula: madurar no és renunciar a ser el que t’agrada, madurar és acceptar i saber el que t’agrada. En Ted evidentment és una evident metàfora de la infantesa a la qual John ha de renunciar per poder seguir amb la seva vida d’adult. La pel·lícula ens demostra que no has de renunciar al nen que vas ser, l’has d’acceptar i tirar endavant. L’has de portar amb tu, però sense quedar-t’hi encallat. No importa que decideixis, madurar és prendre una decisió. És un bon missatge, està ben portat i tot i que lleugerament cursi i filosòfic per al to de la pel·lícula d’alguna manera aconsegueix encaixar perfectament amb l’humor gamberro i passota d’aquesta. Però per espatllar aquesta bonica sincronia tan difícil d’aconseguir ja tenim les altres dues trames.

La noia molesta. S’entén que l’estabilitat de la parella forma part de l’ideal d’adult i per ende de maduresa, però en aquesta pel·lícula es forcen molt les coses. Lori (la noia) exigeix a John maduresa per seguir la seva relació, arribant a un punt de la pel·lícula li planteja el previsible ultimàtum de triar entre el peluix o ella. Però el problema aquí és que la pel·lícula intenta fer veure a la noia com el camí cap a la maduresa i… be, pocs personatges tan estúpids he vist(no pots posar d’exemple de maduresa a algú que és hipòcritament immadur). Se’ns presenta com la noia aparentment madura que te les respostes a totes les coses, però la pel·lícula s’encarrega de demostrar un cop i un altre com n’és d’estúpida i com treu la seva suposada maduresa només quan aquesta perjudica al personatge. És madura per castigar, però no per acceptar. Aquesta falsa moral que impregna al personatge el fa esdevenir sota la meva perspectiva una mica odiós. Puc entendré que el seu jefe vulgui tirar-se-la. Però no puc entendre de cap manera que ningú pugui voler mantenir-hi una relació romàntica. La noia només te personalitat per ser inconsistent. Però tot això no seria tan greu si no fos per que com he esmentat la pel·lícula planteja a aquesta noia com l’ideal de maduresa. Donant a entendre que fer sacrificis per amor és madurar. I això engega a fer punyetes tot el missatge de maduresa anteriorment esmentat. Se que és una pel·lícula comercial i que necessitava un romanç de per mig. Però de debò era necessari carregar-se el missatge central de la pel·lícula per aconseguir-ho?

Pel que fa a la trama del segrest no és més que un potenciador malt col·locat per al desencadenament dramàtic d’aquesta on l’aparent mort de l’amic de l’anima fa madurar al nostre protagonista i acceptar la realitat de qui és. En el fons és una xorrada i es nota que està colada de mala manera per allà mig per poder obtenir el drama final. Però el cert és que funciona i tot i ser força cutre la manera en com està col·locat no tinc gaire queixes al respecte. Funciona i no es carrega la pel·lícula, que més puc demanar?

Per sort el fet que la relació romàntica es carregui el missatge de la pel·lícula no te massa importància, doncs el que importa en el film no és el missatge, si no l’humor. I de l’humor no em puc queixar. Els acudits són exageradament obvis, però no per això deixen de fer gracia. L’humor irreverent sap encaixar en la pel·lícula (be, la pel·lícula està construïda al voltant de l’humor, així que de fet és la pel·lícula la que sap encaixar en l’humor irreverent) i tot i que algunes bromes es poden fer cansades o repetitives en general saben funcionar. Els punts dramàtics estan ben repartits per tal de donar el respir just que la comèdia necessita i el personatge de Ted és brutalment carismàtic (dubto que ningú discuteixi que es roba la pel·lícula). He de destacar que l’animació del peluix em sembla espectacularment ben realitzada, no tant per el moviment en sí si no per com aquest encaixa perfectament amb l’humor del film.

Empleno la ressenyes d’imatges de l’os per donar a entendre que és l’únic que val la pena de la pel•lícula…

En definitiva no és una gran pel·lícula. És una pel·lícula entretinguda per passar una estona amb amics (i si no en tens, be, sempre et pots comprar un peluix), terriblement d’inscrutable si ets partidari d’aquesta mena d’humor. A mi personalment no és un humor que m’agradi massa, mai he mirat amb massa entusiasme series com els Simpson, American Dad o Family Guy, no obstant la pel·lícula em sembla força recomanable i completament imprescindible per als que són fanàtics d’aquesta mena d’humor.