La definició d’epicitat
“Kung Fury” és un curt trepidant que va revolucionar amb certa notorietat les xarxes l’any 2015. Ja en el seu temps el vaig veure i vaig quedar impactat per la epicitat contundent i absoluta del resultat final. Així que fa poc rememorant el curt em vaig plantejar la idea d’estrenar una nova secció de curts. Ressenyes potser més amenes que les seves germanes més grans. Així que fent els deures he tornat a veure el curt i essent sincers, crec que he flipat encara més que la primera vegada.
Lapremissa no pot ser més absurda. Un policia perseguia a un ninja expert en kung-fu amb el seu company-quasigermà pels carrers de la ciutat. Però quan el ninja semblava apressat, amb una argúcia aquest va assassinar al seu company de l’anima. En aquell moment d’intens dolor, un raig va caure del cel sobre el nostre protagonista al temps que li picava una cobra i es va convertir en…. KUNG FURY!
La coherència d’aquesta premissa no podria importar menys, és epicitat simple i plana. El curt lluny d’intentar tenir una trama solida recorre a l’absurd i als topics cinematogràfics per crear el que és segurament l’homenatge més gran de tots els temps (o el més gran que jo he vist). Amb una parodia clara (que s’evidencia amb certs ginys a l’espectador) el curt homenatja el cinema dur i rude que tant es portava als anys 80, fent clares referències a pel·lícules com Jurasic Park(veure ressenya, del llibre, és un gran llibre), Robocop, Karate Kid, Back to the Future i molts títols més plens de premisses simplistes però espectaculars que van crear la màgia del cinema dels 80.
La historia ens situa amb la típica escena del policia rude, essent sermonejat pel seu cap per les destrosses dels seus actes de justícia exigint-li que accepti un nou company que el pugui asserenar( un triceratops, sí, a part d’estrambòtic és collonudament èpic, no se com). Com era d’esperar, a causa del seu trauma del passat el nostre protagonista es nega a acaptar al·legant que treballa millor sol. Triceratops a part, a algú li zona aquesta premissa? Crec que entre tots els lectors d’aquest blog no podríem comptar el extensíssim numero de films que tenen aquest argument com a eix central (bàsicament el 80% de les pelis policíaques de l’època?). I com passa a totes, sabem que al final l’acabarà acceptant, seran millors amics i naixerà una viril fraternitat entre ells. El cas es que després d’endollar-te aquesta trama amb una agilitat que em sorprèn enormement (el curt dura sols 31 minuts, amb la brutalitat de l’acció em sorprèn que pugui explicar tanta historia com ho fa, per absurda que sigui. Sens dubte una gran direcció) se’ns presenta un Hitler vingut del passat que assassina a mitja comissaria obligant a viatjar a Kung Fury al passat amb l’ajuda de Hakerman, el SuperHaker que pot hakejar el temps, les ferides de bala, la vida i be, diria que literalment pot hakejar la conveniència del guió (vaja, el que fan moltes pel·lícules avui en dia. Però durant els 80 al menys no es molestaven a fer veure que no era així). Però per error Kung Fury viatja excessivament endarrere en el temps on es topa amb un laseraptor (velociraptor que dispara rajos lasers. Collons, algú havia fet això abans?). Allà es salvat per Barbariana (ai els noms rudement grandiloqüents d’abans) una vikinga sexy que muntada sobre un llop gegant es carrega el laseraptor amb una metralleta gegant ( olé, això és més èpic que el raptor amb un bazuca muntat en un tauró). Allà també coneix a Katana (nom incongruent en una vikinga, però no podria importar menys perquè… mola) la qual muntada en un T-Rex (T-Rex!), porta a Kung Fury fins a Thor (el deu nòrdic rude i viril, no el pelopantene de Marvel). Allà tots es fan amics i Thor obre un portal a Kung Fury fins l’alemanya nazi on el Kung Führer (sí, en Hitler és el Kung Führer, l’antítesi de Kung Fury. No se qui ha fet els jocs de paraules d’aquest curt però son collonudament genials). Després d’una batalla èpica on Kung Fury es carrega a centenars de soltats nazis de la manera més èpica i brutal possible (en un pla seqüència bidimensional que resulta ser l’homenatge més gran que he vist als jocs de lluita que ja tots sabeu quins són), el nostre protagonista mor ametrallat (es diu així?) per Hitler just un instant abans que els seus amics nòrdics i Hakerman més el triceratops (personatge del que t’havies oblidat fins ara) apareixen per ajudar-lo en la batalla. Després d’una sanguinària batalla on els amics de Kung Fury es dediquen a massacrar sanguinolentament a la resta de nazis mostrant els seus estils particulars (el millor el triceratops disparant sempre als ous), Hakerman hakeja les ferides de bala evitant així la mort inevitable del nostre protagonista (coherència? Ni la vol ni la necessita, és ÈPIC). Finalment el Führer és aparentment assassinat per Thor després de que el nostre protagonista li clavi una pallissa contundent. EL final del curt ens revela però que el Furer està viu i en l’últim moment havia viatjat al futur creant així un bucle temporal molt interessant. Deixant-nos amb el típic final obert del malvat prometent una venjança que tan s’estilava per aquells anys.
És sorprenent com en tan sols mitja hora el curt és capaç d’explicar una historia tan elaborada (que no complexa) oferint-nos a més una quantitat tan aclaparadora d’escenes d’acció i humor simple i lineal de la rudesa dels 80. Però l’acció brutal, les referències èpiques, l’humor directe i la molonoria per estàndard no són l’únic que caracteritzen aquest curt que és meritós de ser projectat als cinemes. Kung Fury està gravat amb una curosa fotografia que procura evocar detalladament la sensació dels vídeos VHS. Amb magistrals interferències astutament col·locades el film s’assegura de transmetre’ns la nostàlgia per aquelles cintes que mai anaven com nosaltres volíem. Assegurant-se a més de fer l’escena més èpica encara del que hagués estat si no hi hagués hagut el tall. Acompanyat com no podia faltar de la musica característica que impregnava les pel·lícules d’acció de l’època el curt s’encarrega de transmetre sense problemes l’ambient de tota una generació.
No vaig viure els anys 80, però es van encarregar de deixar-me com a llegat pel·lícules que van omplir la meva infància. Tot i que no és la meva època, quasi la puc sentir com a meva. Am un resultat similar al de l’èpica cançó del “Reno Renardo” Creci en los Ochenta el film aconsegueix donar fins i tot a aquells que no vam viure aquella època un sentiment de pertinença i enyorança que resulta esdevenir una innegable obra d’art.
En definitiva el curt esdevé no sols imprescindible si no quasi obligatori. Especialment a aquells que gaudeixin del llegat cinematogràfic que van deixar els 80. Al cap i a la fi només és mitja hora del teu temps que invertiràs en una indubtable obra d’art.
