Dune

“Dune” de Frank Hubert és un dels clàssics més reconeguts de l ciència ficció. I sens dubte és mereixedor d’ostentar aquest títol. L’obra va caure en les meves mans fa uns quants anys per part d’una amiga que de forma entusiasta me la va recomanar titllant-la d’imprescindible. Jo vaig acceptar la recomanació prometent donar-li una oportunitat. Promesa que llastimosament he trigat més del compte a complir. La novel·la simplement va quedar oblidada al prestatge de les lectures pendents mentre més i més títols suggerents anaven caient a les meves mans. Finalment passejant per la biblioteca em vaig tribar amb un volum de la saga Dune que em va cridar l’atenció i llavors màgicament vaig recordar que de fet jo ja tenia aquell llibre i de fet havia premés llegar-lo. Així que sense dubtar-ho vaig treure’l del prestatge, vaig bufar-ne la pols i el vaig col·locar el següent a la meva llista d’espera. I gracies a Deu que ho vaig fer.

Dune, tot i ser una obra mestre de la ciència ficció, és una novel·la sobretot de política, religió i sorprenentment ecologia. Només amb Martin i la seva obra “Els viatges de Tuf” havia llegit abans una obra que expressés tan be els problemes del nostre món amb una metàfora aplicada en un planeta llunyà. Martin parlava sobre la sobre població en els seus llibres. Herbert parla sobre l’esgotament dels recursos, sobre donar als nostres fills un món millor que el que hem rebut, no un de pitjor. Amb la seva ploma Herbert ens trasllada a un món sense recursos on la supervivència és d’aquell qui menys despilfarra i més reutilitza, pràcticament una oda al reciclatge. Un tema sorprenentment avançat a la seva època tenint en compte l’edat del llibre (1966). Sens dubte la ment que va idear aquest univers és curada i metòdica doncs el realisme d’un món tan extensament fictici es pot sentir a la mateixa pell.

Dune és un llibre partit en tres parts, cada una d’elles essencial per narrar la historia que el complert del llibre suposa. Se que és una saga que te forces més títols al darrere i tinc la intenció de posar-hi un ull en quan el calendari m’ho permeti, tot i que de moment la meva llista actual d’espera és llarga i aquest moment s’albira llunyà.

Dune

El llibre primer, primera part d’aquesta obra te un títol un xic reiteratiu. Però no podria ser d’altre manera doncs ens presenta de fet a Dune. Arrakis, també anomenat Dune, és un planeta desèrtic on l’aigua quasi inexistent és el recurs més preuat que pugui existir. Un indret on escopir és un símbol de màxim respecte doncs implica de fet malgastar l’aigua del teu propi cos. Aquesta primera part ens submergeix en un intricat context galàctic que te com a estructura central un govern monàrquic basat en feus planetaris que s’estenen al llarg de tots els sistemes. Els viatges interplanetaris resulten ser la clau per mantenir el control econòmic i polític d’un imperi que ocupa el vast espai d’una galàxia. Secretament però, la clau per a l’èxit dels viatges interestel·lars cau en l’espècie, una preuada substancia només trobada en els deserts de Dune. Essent el planeta desèrtic la clau amagada de l’equilibri galàctic. En un constant joc polític entre les cases més influents de l’imperi, Dune acaba en mans de la casa Artrides. Però tot i que el planeta i la seva espècie és quelcom crucial per a l’estabilitat imperial, governar-lo no és cosa fàcil. El que en realitat semblava un regal és en realitat un estratagema per acabar amb la família Artrides i l’amenaça que suposa per als Harkonnen, la que és segurament la casa més influent de l’imperi. És en aquest context que el jove Paul Artrides, hereu de la seva casa, es veu arrossegat en un conflicte polític que estava destinat a batallar.

Aquesta és segurament la part més política,  te la vital missió d’estructurar les bases del món que després es desenvoluparà. I ho fa de sobremanera. Ens introdueix en tot un univers de forma subtil i orgànica, fent-nos sentir part del mateix. Un univers amb la seva lògica i sobretot amb la seva serietat. Per què sí, tot i que el protagonista d’aquesta historia és amb prou feines un adolescent no ens trobem davant la lleugeresa de la guerra de les galàxies. Dune és una historia complexa i madura que molt a l’estil de cançó de gel i foc versa sobre intrigues i conspiracions, assassinats i regències que poden fer trontollar el destí de tot l’univers. Ens trobem davant un univers sòlid i ben construït que lluny està de qualsevol cosa semblant a la incongruència. Per què Dune és l’exemple perfecte per demostrar que la ciència ficció és també literatura (per a alguns pot ser ofensiu que ho posin en dubte, però la ciència ficció i sobretot la fantasia solen ser titllats genèricament de entreteniment simplista i sense profunditat que no mereix el títol d’obra literària). Dune ens demostra que les obres mestres també poden succeir a l’espai.

Maud’Dib

Si la primera part ens presentava la situació política del conflicte, la segona ens present la societat ecologista en la que el planeta es veu obligat a sobreviure. Les mancances que la falta d’aigua que en la part anterior se’ns mencionaven aquí es viuen a la pròpia carn. Tancats en robes hermètiques que recuperen la humitat de la respiració i la transpiració, fins i tot dels excrements per a impedir el més mínim malgast en una terra on vessar una llàgrima és o be un gran crim o be una mostra de respecte superior a qualsevol altre.

Traïts per un complot que no van saber veure a venir en Paul i la seva mare, únics supervivents de la casa Artrides es veuen obligats a fugir per un desert despietat del que no existeixen esperances de sortir amb vida. El destí però, tal com anuncien les visions profètiques del pobre Paul els te preparats un altre cosa. Així doncs, mentre els traïdors Harkonenn lluiten per recuperar el planeta que van cedir per poder eliminar els Artrides amb la seguretat de creure morts els seus enemics, els últims Artrides són acollits pels Fremen, el poble natiu dels deserts que miraculosament han sabut adaptar-se a les inhòspites condicions del planeta. Allà poc a poc el jove Paul i la seva mare es van guanyant el respecte d’un poble pacient i valerós que ordeixen en secret un pla gegantí per donar vida al planeta. Paul és acceptat pels Fremen i rebatejat amb el nom de Maud’Dib, començant la seva carrera per convertir-se en el mesies d’aquest poble del desert per encaminar-lo cap a la venjança per la seva família i evitar de pas un apocalipsis intergalàctic del que les visions profètiques no paren d’advertir. Paul Maud’Dib pot llegir el futur, però el futur és incert i difícil de llegir, els trencants es multipliquen al acostar-se i mai pots mirar massa lluny sense arriscar-te a perdre’t en els anals dels temps.

Amb una historia apassionant la segona part de Dune ens presenta una reflexiva posada en escena sobre un panorama ecològic desolador, un futur maquiavèl·lic de les possibilitats funestes d’un planeta que algun dia podria ser el nostre. No vivim en l’enorme estepa desèrtica d’Arrakis, però podríem estar condemnats a destins molt pitjors si no sabem tenir cura  del que ens envolta. El poble Fremen amb la seva passió per l’ecologia i la conservació ens dona una lliçó d’humilitat i respecte cap al món natural que els rodeja. Endinsant-se en reflexions filosòfiques sobre l’existencialisme, el destí de l’home i la humanitat, l’ecologia i la religió la novel·la es nodreix del paisatge desèrtic per aprofundir en metàfores arrelades que ens mostren crues veritats del nostre propi món que sovint ens esforcem en ignorar.
Paul és anomenat sovint durant el llibre com el nen home, doncs tot i ser un nen parla i es comporta com un home adult. I sens dubte Paul és un adult, no obstant hi ha en aquesta part una maduració, no la d’un nen cap a un adult, si no la d’una maduresa fins a un altre més profunda i sàvia, més arrelada. Aprèn a conèixer les coses que abans només intuïa. El desert i la seva gent ensenyen a Paul a ser el messies que les seves visions apuntaven.

El Pofeta

La tercera i ultima part de la novella tanca definitivament amb els problemes anteriorment plantejats, tan politics com ecològics. Passats uns anys de l’arribada al poble del desert Paul ha passat de ser un estrany a pràcticament una divinitat.Sota el seu lideratge el poble Fremen està preparat per lluitar contra tot un imperi. Amb el poder de destruir l’espècie que a  Arakkis es cultiva posen en escac a l’emperador, doncs la substancia es imprescindible per a garantir l’eficàcia dels viatges intergalàctics. I com tot sovint diu Paul, qui realment te el poder sobre una cosa és qui pot destruir-la. I ell pot i està disposat a fer-ho. Intentant complir la esperada venjança per la seva família i recuperar els honors que el seu cognom significa, Paul Maud’Dib s’enfronta a la possibilitat d’una cruenta guerra intergalactica cada cop més inevitable. Però en com jugui les seves cartes rau el futur d’aquest terrible destí. Si mor, esdevindrà un màrtir que enviarà a les seves tropes de Fremen a batallar i destruir per tota la galàxia. Però si viu, segurament es veurà obligat a començar una guerra contra els seus enemics que ni ell mateix podrà aturar un cop s’engegui. Per tant, l’única esperança és trobar una complicada victòria parlamentaria. Un destí entre milers, una possibilitat en la immensitat.

Vull fer no obstant, abans de donar la ressenya per acabada, especial menció als icònics cucs de l’arena que poblen els deserts de Dune. Part essencial de l’ecosistema planetari i un element sempre present i transcendent en tot moment en aquesta novel·la de culte. Els cucs encarnen en sí l’essència del planeta. Mentre que els Fremen els veuen quasi com deïtats a les que tot i emprar per la seva subsistència respecten i veneren amb cura i humilitat, lluitant per la seva conservació. Els estrangers que veuen Arrakis sols com una font de beneficis, els temen i els deprecien, somien amb aniquilar-los i destruir-los i no s’esforcen en comprendre la seva vital importància en el cicle de la vida. Els cucs que poden ser de la mida de pobles o ciutats, són titans que inspiren por i respecte. Son la saviesa del desert encarna en un animal que es baralla per mantenir en equilibri un delicat ecosistema. Els grans cucs del desert són la metàfora principal que encarna els terrors incompresos del món natural que ens dediquem a maltractar. Són un dels animals més icònics de la cultura de la ciència ficció i s’han guanyat aquest lloc a pols, dons son majestuosos, son apassionants i són sens dubte motiu de fascinació.

En Definitiva el llibre ens transporta a un univers fascinant ple de riquesa. Amb un planeta amb una ecologia irrepetible que esdevindrà en si un personatge més de la complexa trama plena d’entramats politics i enrevessades conspiracions. Dune és merescudament un dels clàssics més reconeguts de la ciència ficció. Dune és la prova vivent de l’excel·lència que el gènere pot aportar a la literatura universal. Un llibre que tot i la seva antiguitat, no ha envellit en absolut i presenta uns temes que son avui més actuals que mai. Dune és un llibre totalment imprescindible i especialment recomanable. No és potser un llibre per a tots, és complex i potser es podria fer difícil de llegir per aquells amb poc cabal literari a les seves esquenes. Però tenint en compte la riquesa i la complexitat que avarca la prosa és relativament senzilla i assequible, entenedora i molt disfrutable. Dune tot i la seva antiguitat es postula com la millor novel·la de ciència ficció que llegiré aquest any.



Kung Fury

La definició d’epicitat

 

“Kung Fury” és un curt trepidant que va revolucionar amb certa notorietat les xarxes l’any 2015.  Ja en el seu temps el vaig veure i vaig quedar impactat per la epicitat contundent i absoluta del resultat final. Així que fa poc rememorant el curt em vaig plantejar la idea d’estrenar una nova secció de curts. Ressenyes potser més amenes que les seves germanes més grans. Així que fent els deures he tornat a veure el curt  i essent sincers, crec que he flipat encara més que la primera vegada.

Lapremissa no pot ser més absurda. Un policia perseguia a un ninja expert en kung-fu amb el seu company-quasigermà pels carrers de la ciutat. Però quan el ninja semblava apressat, amb una argúcia aquest va assassinar al seu company de l’anima. En aquell moment d’intens dolor, un raig va caure del cel sobre el nostre protagonista al temps que li picava una cobra i es va convertir en…. KUNG FURY!

La coherència d’aquesta premissa no podria importar menys, és epicitat simple i plana. El curt lluny d’intentar tenir una trama solida recorre a l’absurd i als topics cinematogràfics per crear el que és segurament l’homenatge més gran de tots els temps (o el més gran que jo he vist). Amb una parodia clara (que s’evidencia amb certs ginys a l’espectador) el curt homenatja el cinema dur i rude que tant es portava als anys 80, fent clares referències a pel·lícules com Jurasic Park(veure ressenya, del llibre, és un gran llibre), Robocop, Karate Kid, Back to the Future i molts títols més plens de premisses simplistes però espectaculars que van crear la màgia del cinema dels 80.

La historia ens situa amb la típica escena del policia rude, essent sermonejat pel seu cap per les destrosses dels seus actes de justícia exigint-li que accepti un nou company que el pugui asserenar( un triceratops, sí, a part d’estrambòtic és collonudament èpic, no se com). Com era d’esperar, a causa del seu trauma del passat el nostre protagonista es nega a acaptar al·legant que treballa millor sol. Triceratops a part, a algú li zona aquesta premissa? Crec que entre tots els lectors d’aquest blog no podríem comptar el extensíssim numero de films que tenen aquest argument com a eix central (bàsicament el 80% de les pelis policíaques de l’època?). I com passa a totes, sabem que al final l’acabarà acceptant, seran millors amics i naixerà una viril fraternitat entre ells. El cas es que després d’endollar-te aquesta trama amb una agilitat que em sorprèn enormement (el curt dura sols 31 minuts, amb la brutalitat de l’acció em sorprèn que pugui explicar tanta historia com ho fa, per absurda que sigui. Sens dubte una gran direcció) se’ns presenta un Hitler vingut del passat que assassina a mitja comissaria obligant a viatjar a Kung Fury al passat amb l’ajuda de Hakerman, el SuperHaker que pot hakejar el temps, les ferides de bala, la vida i be, diria que literalment pot hakejar la conveniència del guió (vaja, el que fan moltes pel·lícules avui en dia. Però durant els 80 al menys no es molestaven a fer veure que no era així). Però per error Kung Fury viatja excessivament endarrere en el temps on es topa amb un laseraptor (velociraptor que dispara rajos lasers. Collons, algú havia fet això abans?). Allà es salvat per Barbariana (ai els noms rudement grandiloqüents d’abans) una vikinga sexy que muntada sobre un llop gegant es carrega el laseraptor amb una metralleta gegant ( olé, això és més èpic que el raptor amb un bazuca muntat en un tauró). Allà també coneix a Katana (nom incongruent en una vikinga, però no podria importar menys perquè… mola) la qual muntada en un T-Rex (T-Rex!), porta a Kung Fury fins a Thor (el deu nòrdic rude i viril, no el pelopantene de Marvel). Allà tots es fan amics i Thor obre un portal a Kung Fury fins l’alemanya nazi on el Kung Führer (sí, en Hitler és el Kung Führer, l’antítesi de Kung Fury. No se qui ha fet els jocs de paraules d’aquest curt però son collonudament genials). Després d’una batalla èpica on Kung Fury es carrega a centenars de soltats nazis de la manera més èpica i brutal possible (en un pla seqüència bidimensional que resulta ser l’homenatge més gran que he vist als jocs de lluita que ja tots sabeu quins són), el nostre protagonista mor ametrallat (es diu així?) per Hitler just un instant abans que els seus amics nòrdics i Hakerman més el triceratops (personatge del que t’havies oblidat fins ara) apareixen per ajudar-lo en la batalla. Després d’una sanguinària batalla on els amics de Kung Fury es dediquen a massacrar sanguinolentament a la resta de nazis mostrant els seus estils particulars (el millor el triceratops disparant sempre als ous), Hakerman hakeja les ferides de bala evitant així la mort inevitable del nostre protagonista (coherència? Ni la vol ni la necessita, és ÈPIC). Finalment el Führer és aparentment assassinat per Thor després de que el nostre protagonista li clavi una pallissa contundent. EL final del curt ens revela però que el Furer està viu i en l’últim moment havia viatjat al futur creant així un bucle temporal molt interessant. Deixant-nos amb el típic final obert del malvat prometent una venjança que tan s’estilava per aquells anys.

És sorprenent com en tan sols mitja hora el curt és capaç d’explicar una historia tan elaborada (que no complexa) oferint-nos a més una quantitat tan aclaparadora d’escenes d’acció i humor simple i lineal de la rudesa dels 80. Però l’acció brutal, les referències èpiques, l’humor directe i la molonoria per estàndard no són l’únic que caracteritzen aquest curt que és meritós de ser projectat als cinemes. Kung Fury està gravat amb una curosa fotografia que procura evocar detalladament la sensació dels vídeos VHS. Amb magistrals interferències astutament col·locades el film s’assegura de transmetre’ns la nostàlgia per aquelles cintes que mai anaven com nosaltres volíem. Assegurant-se a més de fer l’escena més èpica encara del que hagués estat si no hi hagués hagut el tall. Acompanyat com no podia faltar de la musica característica que impregnava les pel·lícules d’acció de l’època el curt s’encarrega de transmetre sense problemes l’ambient de tota una generació.

No vaig viure els anys 80, però es van encarregar de deixar-me com a llegat pel·lícules que van omplir la meva infància. Tot i que no és la meva època, quasi la puc sentir com a meva. Am un resultat similar al de l’èpica cançó del “Reno Renardo”  Creci en los Ochenta el film aconsegueix donar fins i tot a aquells que no vam viure aquella època un sentiment de pertinença i enyorança que resulta esdevenir una innegable obra d’art.

En definitiva el curt esdevé no sols imprescindible si no quasi obligatori. Especialment a aquells que gaudeixin del llegat cinematogràfic que van deixar els 80. Al cap i a la fi només és mitja hora del teu temps que invertiràs en una indubtable obra d’art.



Parc Juràssic

“Parc Juràssic” de Michael Crichton és un dels clàssics de la ciència ficció més oblidats de tots els temps. Degut a la popular pel·lícula que Spielberg va adaptar de la novel·la, aquesta a quedat mig enterrada en l’oblit. I si ho preguntes, poca gent no es sorprèn al assabentar-se que Parc Juràssic és abans un llibre que una pel·lícula( ho he comprovat). Jo vaig trobar-me per casualitat amb aquesta petita meravella de la ciència ficció passejant per la biblioteca buscant alguna cosa que emportar-me a casa. Finalment em vaig endur “Cent cops de raspall abans d’anar a dormir”(veure ressenya) i Gamiami(veure ressenya), l’una millor i l’altre pitjor que aquest clàssic (tot i que això d pitjor zona molt lleig). Per sort no vaig dubtar en emportar-me’l el següent cop que vaig trepitjar la biblioteca. No obstant si Spielberg s’hi va fixar per alguna cosa va ser. Parc Juràssic és una novel·la trepidant, amb un gran imaginari i una capacitat brutal per mantenir el suspens, però el més sorprenent és que és científicament molt curada.

Una de les sorpreses que m’ha portat la novel·la és descobrir que es tracta en realitat d’una distòpia amb totes les de la llei. Una molt ben emprada introducció ens planteja un món on els avenços en enginyeria genètica han canviat per complert la visió científica del món, que ha passat de ser una pugna pel descobriment a una batalla aferrissada per fer-se ric. Ara els gens son una mercaderia i qui descobreix i patenta la novetat genètica de l’any passa a estar automàticament entre els homes més rics del planeta. Ja sigui un gen per fer créixer arbres rectangulars, canviar el color dels ulls, o fer que els pets et facin olor a roses. Tot és possible amb l’enginyeria genètica, només has de ser capaç de desxifrar el codi. Tota aquesta societat, que ignora completament les conseqüències dels seus descobriments(malformacions en la fusta, problemes de visió, desastres intestinals) i només es llença als guanys que pugui portar és una critica descarada al sistema consumista i una reflexió profunda sobre que implica la ciència per a l’home i que podria implicar (sobretot per malament).

El llibre comença amb una part introductòria que podria ser molt enigmàtica si no sabessis que al que en realitat t’enfrontes són dinosaures. T’ho diu la portada, t’ho diu la contraportada i be, ja tots ho sabem d’haver vist la pel·lícula. I és una llàstima, el misteri de les parts inicials està molt ben aconseguit i és molt interessant. Una sèrie d’atacs de petits rèptils que mosseguen a nens petits, nadons i ancians assola les zones més rurals d’una illa de Costa Rica. El metge encarregat de tractar un d’aquests atacs a una turista americana (per què tots sabem que si no fos americana no li farien puto cas), jutja l’atac a un petit rèptil autòcton de l’illa. Però la nena fa un dibuix de l’agressor que no acaba de concordar (només te tres dits a les potes, el coll massa llarg, la cua massa gruixuda i camina sobre dues potes), però en primera instancia no li dona importància. Més tard mogut per les evidencies d’una nova espècie que ataca als nens, el doctor investiga fins a trobar un cadàver d’aquest nou rèptil (assassinat per un mico autòcton. Serà una metàfora de la supremacia de l’esser humà sobre els dinosaures?). Això inicia una sèrie d’investigacions totalment externes a la trama del parc que et faran arribar a la conclusió que d’alguna manera, han tornat els dinosaures.

Aquesta portada te molt més sentit del que sembla

Aquesta part serveix per posar al lector en sintonia i crear l’ambient de suspens que es mantindrà durant tota la novel·la. És aquí quan es reuneix un grup de professionals (els paleontòlegs Alan Grant i Ellie Sattler, el matemàtic Ian Malcom i… be la resta no tenen massa carisma), per visitar el nou i misteriós projecte de John Hammond, un excèntric milionari amb el que ell creu una gran visió de futur. Com tots sabem el misteriós projecte és en realitat un gegantí mig parc d’atraccions mig zoològic que ha tornat a la vida gracies a l’enginyeria genètica als dinosaures. Els nous visitants estan allà per ser els primers catadors de la nova meravella. Experts en diferents camps que podran veure des de diferents punts de vista l’extraordinari que resulta el parc. Però com prediu la teoria del caos del matemàtic Ian Malcolm aquest parc està condemnat a acabar en desastre. I efectivament les coses no triguen gaire a tòrcer-se.

En aquesta novel·la s’ha d’entendre d’importància de l’espionatge empresarial. Tornar els dinosaures a la vida és el projecte més ambiciós de tots els temps i qualsevol empresa es barallaria per obtenir els resultats d’aquestes investigacions amb un simple robatori. És així que un dels empleats (el programador de sistemes del parc i enginyer informàtic de tota la seva estructura cibernètica), descontent amb el tracte rebut decideix provocar una apagada del parc pe runa porta del darrere en el seu sistema informàtic amb la idea de tornar al cap de cinc minuts i arreglar-ho havent robat els embrions sense que ningú sospiti res. Desgraciadament però, l’informàtic mor de camí a dur els embrions amb el contrabandista que se’ls havia d’emportar i el parc es queda a les fosques sense possibilitat immediata de tornar-se a encendre. Sense alt voltatge a les balles que separen les tanques i amb els visitants en mig d’un recinte, el nostre afable T-rex decideix destruir la balla del seu recinte i sortir a explorar la dels nostres protagonistes. Amb una acció trepidant i tot un seguit d’apostes arriscades sobre el comportament dels dinosaures basades en fòssils Alan Grand haurà de sobreviure en mig del Parc Juràssic amb el seu coneixement basat en fòssils carregant amb sí a dos nens petits (nets de Hammond). Mentrestant a la sala de control es viurà una lluita a contra rellotge per recuperar el sistema. Una lluita ferotge de l’enginy de l’home contra la brutalitat de la natura i l’astúcia salvatge dels que alguna vegada van dominar la terra.

En Definitiva Parc Jurassic és un exemple de com no s’han de fer les coses. Un home va decidir tornar els dinosaures a la vida i crear un parc amb ells. L’home no entenia res de dinosaures, ni de genètica, ni de parcs, ni de zoològics, només tenia una visió idealitzada dels somriures dels nens. Així que va tornar els dinosaures a la vida i abans d’estudiar-los i comprendre’ls va voler obrir les portes d’un parc. Però com pot l’home enfrontar-se a un problema que sobre el que no coneix? Una reflexió sobre el destructives que poden ser les preses fruit de l’avarícia. I sobretot, una projecció de l’incontrolable de la naturalesa. Una mirada a l’equilibri salvatge que viu en els animals, que no pot controlar-se ni dominar-se, que és imprevisible i del qual, al cap i a la fi, formem part.

Ian Malcom fa una reflexió molt interessant. Quan Ellie diu que els humans acabarem per destruir el planeta ell arranca a riure. No podem destruir el planeta, no tenim prou força. Salvar el planeta? El planeta no necessita que el salvin, ell sobreviurà. No és ell el que corre perill, si no nosaltres. El planeta s’adapta, sempre s’adapta. Encara que infestéssim el món de bombes nuclears la vida tornaria a sorgir, la radiació mataria a milions, però sorgirien de nous. La vida sempre pugna, podria trigar mil, o deu mil, o cent mil anys, però la vida recuperaria el seu equilibri. No podem destruir el planeta, però podem conduir-lo a que ell ens destrueixi a nosaltres.

En Definitiva la novel·la mereix sens dubte el títol de clàssic de la ciència ficció. Acurada en tots els sentits tècnics i científics (informàtics, genètics, paleontòlegs, biòlegs, enginyers…) aconsegueix crear una atmosfera tensa i realista que farà estremir a més d’un. Totalment recomanable.



Les Proves

“Les Proves” de James Dasher és el segon volum de la saga de “El corredor del Laberint”(veure ressenya). La primera novel·la em va sorprendre amb una trama molt més captivadora del que esperava i una historia que va aconseguir intrigar-me. Amb uns personatges decents i un escenari captivador que havien aconseguit encuriosir-me vaig aprendre el segon volum amb ganes, contràriament al que havia fet amb el primer. I contràriament també, el segon volum m’ha decebut terriblement.

La historia ens presenta als supervivents de l’anterior volum els quals aparentment salvats del terror de CRUEL (l’organització que els va tancar dins el laberint del qual acaben de fugir) descansen tranquil·lament confiant en els seus salvadors. Aquesta falsa seguretat (la falsedat de la qual resulta absurdament obvia) resultarà no ser més que un altre part del joc maquiavèl·lic que va iniciar dins el laberint. Tancats dins una sala se’ls informarà del terrible destí que ha patit la humanitat a causa de violentes erupcions solars, les quals han escampat una virulenta malaltia que pràcticament ha exterminat a l’espècie. Anunciant al petit grup i a les proves a les que son sotmesos com a una esperança de trobar una cura. Un cop informats s’indica al grup que hauran de travessar un àrid desert durant centenars de quilometres fins arribar a un refugi segur si no és que prefereixen la mort. Empesos per les circumstancies, el cada cop més reduït grup emprendrà una travessia de salvatge supervivència per arribar fins la cura promesa d’una terrible malaltia de la qual ja son víctimes.

La premissa és absurda. Tot plegat es sostenia molt millor en l’incògnita de no saber el motiu de les proves a les que estaven essent sotmesos durant el volum anterior. Que la manera com interactuï el seu cervell sota altes prensions sigui la clau per curar una malaltia frega quasi els límits de la incongruència. Però més ho fa encara que siguin necessaris escenaris tan extremadament costosos i grandiloqüents per a dur a terme l’experiment. S’entén perfectament que tot plegat és només una excusa per posar els protagonistes en problemes. Que és el pretext perfecte per fer-los patir sense haver de pensar massa. Però simplement, no s’aguanta per enlloc. Aquesta flagrant demanda de credulitat em sembla en part un insult per al lector. Però be, oblidem l’excusa, oblidem els motius. Això és una aventura de reptes i supervivència on independentment de les causes es forçarà als protagonistes a passar per les més adverses circumstancies. Com funciona doncs l’aventura? La veritat és que no gaire bé.

Els problemes personals del protagonista i els seus dilemes interns, les seves obvies deduccions i els seus infantils dilemes amorosos ofusquen el poc d’interessant que la trama de supervivència ofereix. Al final és una simple carrera a contrarellotge a través d’un desert saltejant una sèrie d’obstacles que se’ls presenten pel camí. I al contrari que al laberint, els obstacles no són tant originals. No hi ha un gran misteri a resoldre (be en realitat sí, un que el lector es capaç d’endevinar a la primer pàgina i que el suposat protagonista superdotat triga tot el llibre en acabar d’encaixar), només lenta travessia amb obstacles que molts cops ni aporten res a la trama ni acaben de ser interessants. Però de tots els obstacles el pitjor (l’únic que definitivament sobra) és l’apoteòsica batalla final que te de tot menys apoteòsic. Els Grius eren besties intimidants i perilloses, autèntics monstres que donaven vida al terror del claustrofòbic laberint. Però aquesta novel·la ja tenia per enemic a la naturalesa i no necessitava cap símil amb els Grius, però els grius eren el que més molava del llibre anterior, així que els monstres no podien faltar. Anticlimàtics i absurds, uns monstres humanoides apareixen del no res per a no suposar en el fons cap diferencia. Presentant-se com besties increïblement letals i essent destruïdes amb una facilitat (o més aviat una habilitat per part dels protagonistes) sobre humanes i que no encaixa amb el toc realista que l’autor intentava donar a les capacitats dels personatges. Desastrós.

Però parlem dels protagonistes. Tenim als vells coneguts. Amb un Minho que reivindica el seu carisma i un Newt que tot i no tenir molta presencia manté el seu. Els dos secundaris supervivents del volum anterior que mantenen o fins i tot augmenten la seva qualitat en  aquesta nova historia. Però si anem als protagonistes… En Thomas és més obvi, més absurd i més infantil que mai. Tractant el llibre de dir-nos tota l’estona <però mira que intel·ligent i apte que és el protagonista que se n’ensurt d’aquesta> Quan en realitat el que jo pensava era <però mira que inútil és el protagonista per no haver-ho vist a venir fa dues-centes pagines>. Passa de soso a inútil insofrible i és un canvi que taca tota la novel·la. Pel que fa a la nostre fèmina… Si abans semblava freda i estirada, ara a més és erràtica i incongruent. L’autor vol que no sàpigues per que fa el que fa i ho aconsegueix, en el mal sentit. Però el pitjor és que aquesta disfuncionalitat a part de no funcionar te una justificació més pèssima que el típic “això ho va fer una bruixa”. Doncs es resol amb un simple: <t’havia de fer patir com un cabró per que és l’objectiu de la novel·la les proves i si no, no tenim cap història a explicar et mataven, ho feia pel teu be>. Entenc el que volia fer l’autor, però no funciona, no funciona gens. Llegint aquest llibre m’ha donat la sensació que l’autor pensava que els adolescents són subnormals. Es dona tot tan mastegat tan al lector com als protagonistes que es fa incòmode de llegir a vegades.

un conjunt d eportades força original s’ha de dir

Per sort els nous personatges surten més ben parats. Primer tenim a l’Aris, el misteriós noi del grup  B(un grup de supervivents d’un altre laberint paral·lel) que resulta compartir poders telepàtics amb el nostre protagonista. Amb una personalitat tímida però decidida avança pel llibre amb força carisma fins que es converteix en un cabró pel be comú per després dir que no tenia altre alternativa i tornar a ser una ovelleta. El canvi no funciona i sincerament hagués preferit que fos un cabró fingint tota l’estona, hauria estat creïble al menys. Després tenim als dos acoblats del grup. En Jorge resulta ser molt carismàtic d’entrada, amb un xoc de personalitats contra en Minho molt afavoridor. Però immediatament després d’aquesta brillant presentació és esborrat d’escena i relegat a un dolorós segon pla que em fa preguntar per que mal gastar tan encertat personatge. I finalment tenim a la Brenda, una noia desperta i llançada que inexplicablement s’enamora de l’inútil d’en Thomas i que desprèn tendra carisma per tot arreu. Suposa una de les sorpreses més inesperades de la novel·la, tot i que sincerament, fins i tot la revelació final al seu respecte em va semblar massa anunciada. Tot i això un dels millors personatges de la sèrie i una fèmina que per fi mereix presencia en la novel·la.

En aquest cas els temibles grius són substituïts pels pirats, que bàsicament son gent que embogeix a causa de la malaltia que ha eradicat mitja humanitat. Tot i que en algun moment transmeten certa tensió, al final acaben per no suposar gran perill i no ser més que una excusa per no deixar altre alternativa al protagonista que cometre un homicidi (i les tedioses reflexions moralistes i conflictes interns que això suposa). Res a veure amb el temor que inspiraven els grius. Això sí, el conflicte intern que suposa saber-se infectat per la malaltia veient el que fa a les persones sí resulta interessant i (tot i que sobre explotat) és una de les reflexions més interessants de la novel·la.

El principal problema de la historia és potser que acaba exactament al mateix lloc on comença. O al menys és la sensació que em dona. D’acord, els personatges han passat totes aquestes penúries, fins i tot ara coneixen el pèssim motiu d’aquestes. Però la prova en si no aporta realment cap avanç en la historia. I que el 90% d’una novel·la sigui intranscendent per a la seva trama no és bona senyal. Amb una prosa que en el primer llibre resultava directe i en aquest obvia i infantil, el segon volum de la saga del corredor del laberint esdevé una total decepció. Definitivament i per desgracia, no puc recomanar aquest llibre.

El Corredor del Laberint

“El corredor del Laberint” de James Dashner era un llibre en el que no tenia moltes esperances. Després de la decepció palpable que va resultar ser Insurgente no tenia gaire entusiasme per encetar la següent saga juvenil de torn. Però m’havien deixat el llibre (jo mateix l’havia demanat), així que com a mínim li havia de donar una oportunitat. Tot i això, o potser precisament per això, el llibre ha superat totes les meves expectatives. Potser no és una gran obra d’art de la literatura juvenil, però m’atreviria a dir que està bé. Bastant bé.

El llibre ens presenta la premissa d’un noi alque aparentment han esborrat la memòria, el qual es desperta en mig d’una clariana plena d’altres nois que van despertar en les mateixes condicions que ell. La qual està envoltada per un gegantí laberint sense sortida aparent. La premissa és suggerent, seguint la moda juvenil de distòpies aparentment complicades però sense gaire complexitat que aposten més per l’acció i la supervivència que per la refecció social. No com la fantàstica antologia de “Mañana Todavia”(Llegir ressenya), que beu precisament d’aquesta moda juvenil. Se’ns mostra un escenari de supervivència sense masses explicacions, la resolució de les quals és planteja com el conflicte a resoldre. L’excusa perfecte per deixar anar la imaginació i articular una historia d’acció sense massa complexitat ni pretensions. Per sort, en aquest cas la historia sap el que és, sap que no és 1984 i sap que l’únic que necessita és donar dosis d’acció juvenil als seus lectors. I ho fa.

Pot pecar de simplista en alguns punts, però es sap portar a si mateix. Sap atorgar emoció a la trama i l’univers que desenvolupa. Sap ser coherent i no dona més voltes de les necessàries. No dona mai gran sorpreses i al menys en el meu cas totes les morts m’han semblat flagrantment previsibles. Tot i això el fet no els hi ha restat especialment el poder dramàtic. La trama és interessant i captivadora, aconsegueix endinsar-te en la situació semi angoixant dels protagonistes. I sens dubte l’argot creat per a la novel·la te una aire simpàtic i original que m’ha semblat un dels seus punts més frescos.

Això si que és una bona ilustració. Grius, fantastics Grius.
I com oblidar els escarbats navalla

El laberint a part de ser un element d’aventura i misteri és en si un enigma gegantí, un missatge  secret amagat per que el descobreixin. I d’això tracta el llibre en realitat, de descobrir quin missatge amaga el laberint. El misteri es manté adequadament al llarg de tota la novel·la, però al final és inevitablement massa senzill. I això no seria un problema si no estigués presentat com la gran cosa, la gran deducció. Els grius, els monstres filadors que recorren els passadissos del laberint són esgarrifosos i proporcionen una tensió increïble i una acció vibrant esdevenint els monstres perfectes per a l’escenari que es presenta. Encara que al final el mite d’invencibilitat que els rodeja es desmunta en excés essent derrotats aquest amb una facilitat lleugerament excessiva.

La figura del corredor (els individus dedicats a córrer pel laberint per buscar-ne una sortida abans que les portes es tanquin durant la nit) és increïblement carismàtica i potent. Transmet epicitat i és molt molona. Per desgracia deixant de banda al protagonista, només un es presenta un corredor. Crec que l’ofici esdevé malaguanyat i que el llibre ens podria haver presentat encara que fos per sobre a un parell més d’aquests individus.

Els personatges no resulten especialment memorables. El protagonista es presenta com a algú intel·ligent i entusiasta però resulta obvi i lent. Un protagonista molt neutre com per desgracia sembla ser la costum d’aquestes sagues juvenils. No obstant he de destacat en Chuck, l’amic infantil i inseparable del protagonista que esdevé el seu suport i amb el qual és inevitable no encarinyar-se. I en Minho, el líder dels corredors(i de fet l’únic corredor amb presencia) l’humor directe i àcid del qual aconsegueix ser graciós i resulta molt carismàtic. Després tenim en Newt, un líder dur autoritari i pragmàtic, no especialment carismàtic però si convincent en el seu rol i totalment encertat. Després tenim a l’Alby, l’afroamericà. Simpàtic, alegre i comprensiu. El segon líder mes tou que tot grup necessita per contrastar la duresa del primer, força carismàtic també. I per acabat tenim a la Teresa, la noia. Que igual que el protagonista intenta ser una cosa i no se n’acaba de sortir. En teoria ha de ser dura, independent i forta. Ha de ser intel·ligent i viva. I tot i que al menys sembla intel·ligent, sembla més aviat una estirada malcarada que fuig de tothom. Un personatge que podria haver estat molt més ben portat.

El seu principal problema però és que representa que els personatges són molt intel·ligents, petits genis escollits entre el millor de la humanitat. Però la seva lògica tot i no ser defectuosa és letàrgica i lenta. Poc actius i extremadament poc madurs en alguns casos. Com és el costum en la literatura juvenil a estones em dona la sensació que ni el propi autor es pren seriosament els adolescents que protagonitzen les seves novel·les. I això no pot deixar de ser una taca en el seu expedient.

En definitiva la novel·la és entretinguda i interessant. Ens presenta un enigmàtic futur distòpic i et deixa amb les ganes de saber com continua i a que es deu tot plegat. Tot i que te algunes falles es manté sòlid i aconsegueix esdevenir interessant i original. Totalment recomanable. Sobretot si gaudeixes de les sagues juvenils i la literatura lleugera.