“Les Proves” de James Dasher és el segon volum de la saga de “El corredor del Laberint”(veure ressenya). La primera novel·la em va sorprendre amb una trama molt més captivadora del que esperava i una historia que va aconseguir intrigar-me. Amb uns personatges decents i un escenari captivador que havien aconseguit encuriosir-me vaig aprendre el segon volum amb ganes, contràriament al que havia fet amb el primer. I contràriament també, el segon volum m’ha decebut terriblement.
La historia ens presenta als supervivents de l’anterior volum els quals aparentment salvats del terror de CRUEL (l’organització que els va tancar dins el laberint del qual acaben de fugir) descansen tranquil·lament confiant en els seus salvadors. Aquesta falsa seguretat (la falsedat de la qual resulta absurdament obvia) resultarà no ser més que un altre part del joc maquiavèl·lic que va iniciar dins el laberint. Tancats dins una sala se’ls informarà del terrible destí que ha patit la humanitat a causa de violentes erupcions solars, les quals han escampat una virulenta malaltia que pràcticament ha exterminat a l’espècie. Anunciant al petit grup i a les proves a les que son sotmesos com a una esperança de trobar una cura. Un cop informats s’indica al grup que hauran de travessar un àrid desert durant centenars de quilometres fins arribar a un refugi segur si no és que prefereixen la mort. Empesos per les circumstancies, el cada cop més reduït grup emprendrà una travessia de salvatge supervivència per arribar fins la cura promesa d’una terrible malaltia de la qual ja son víctimes.
La premissa és absurda. Tot plegat es sostenia molt millor en l’incògnita de no saber el motiu de les proves a les que estaven essent sotmesos durant el volum anterior. Que la manera com interactuï el seu cervell sota altes prensions sigui la clau per curar una malaltia frega quasi els límits de la incongruència. Però més ho fa encara que siguin necessaris escenaris tan extremadament costosos i grandiloqüents per a dur a terme l’experiment. S’entén perfectament que tot plegat és només una excusa per posar els protagonistes en problemes. Que és el pretext perfecte per fer-los patir sense haver de pensar massa. Però simplement, no s’aguanta per enlloc. Aquesta flagrant demanda de credulitat em sembla en part un insult per al lector. Però be, oblidem l’excusa, oblidem els motius. Això és una aventura de reptes i supervivència on independentment de les causes es forçarà als protagonistes a passar per les més adverses circumstancies. Com funciona doncs l’aventura? La veritat és que no gaire bé.
Els problemes personals del protagonista i els seus dilemes interns, les seves obvies deduccions i els seus infantils dilemes amorosos ofusquen el poc d’interessant que la trama de supervivència ofereix. Al final és una simple carrera a contrarellotge a través d’un desert saltejant una sèrie d’obstacles que se’ls presenten pel camí. I al contrari que al laberint, els obstacles no són tant originals. No hi ha un gran misteri a resoldre (be en realitat sí, un que el lector es capaç d’endevinar a la primer pàgina i que el suposat protagonista superdotat triga tot el llibre en acabar d’encaixar), només lenta travessia amb obstacles que molts cops ni aporten res a la trama ni acaben de ser interessants. Però de tots els obstacles el pitjor (l’únic que definitivament sobra) és l’apoteòsica batalla final que te de tot menys apoteòsic. Els Grius eren besties intimidants i perilloses, autèntics monstres que donaven vida al terror del claustrofòbic laberint. Però aquesta novel·la ja tenia per enemic a la naturalesa i no necessitava cap símil amb els Grius, però els grius eren el que més molava del llibre anterior, així que els monstres no podien faltar. Anticlimàtics i absurds, uns monstres humanoides apareixen del no res per a no suposar en el fons cap diferencia. Presentant-se com besties increïblement letals i essent destruïdes amb una facilitat (o més aviat una habilitat per part dels protagonistes) sobre humanes i que no encaixa amb el toc realista que l’autor intentava donar a les capacitats dels personatges. Desastrós.
Però parlem dels protagonistes. Tenim als vells coneguts. Amb un Minho que reivindica el seu carisma i un Newt que tot i no tenir molta presencia manté el seu. Els dos secundaris supervivents del volum anterior que mantenen o fins i tot augmenten la seva qualitat en aquesta nova historia. Però si anem als protagonistes… En Thomas és més obvi, més absurd i més infantil que mai. Tractant el llibre de dir-nos tota l’estona <però mira que intel·ligent i apte que és el protagonista que se n’ensurt d’aquesta> Quan en realitat el que jo pensava era <però mira que inútil és el protagonista per no haver-ho vist a venir fa dues-centes pagines>. Passa de soso a inútil insofrible i és un canvi que taca tota la novel·la. Pel que fa a la nostre fèmina… Si abans semblava freda i estirada, ara a més és erràtica i incongruent. L’autor vol que no sàpigues per que fa el que fa i ho aconsegueix, en el mal sentit. Però el pitjor és que aquesta disfuncionalitat a part de no funcionar te una justificació més pèssima que el típic “això ho va fer una bruixa”. Doncs es resol amb un simple: <t’havia de fer patir com un cabró per que és l’objectiu de la novel·la les proves i si no, no tenim cap història a explicar et mataven, ho feia pel teu be>. Entenc el que volia fer l’autor, però no funciona, no funciona gens. Llegint aquest llibre m’ha donat la sensació que l’autor pensava que els adolescents són subnormals. Es dona tot tan mastegat tan al lector com als protagonistes que es fa incòmode de llegir a vegades.
Per sort els nous personatges surten més ben parats. Primer tenim a l’Aris, el misteriós noi del grup B(un grup de supervivents d’un altre laberint paral·lel) que resulta compartir poders telepàtics amb el nostre protagonista. Amb una personalitat tímida però decidida avança pel llibre amb força carisma fins que es converteix en un cabró pel be comú per després dir que no tenia altre alternativa i tornar a ser una ovelleta. El canvi no funciona i sincerament hagués preferit que fos un cabró fingint tota l’estona, hauria estat creïble al menys. Després tenim als dos acoblats del grup. En Jorge resulta ser molt carismàtic d’entrada, amb un xoc de personalitats contra en Minho molt afavoridor. Però immediatament després d’aquesta brillant presentació és esborrat d’escena i relegat a un dolorós segon pla que em fa preguntar per que mal gastar tan encertat personatge. I finalment tenim a la Brenda, una noia desperta i llançada que inexplicablement s’enamora de l’inútil d’en Thomas i que desprèn tendra carisma per tot arreu. Suposa una de les sorpreses més inesperades de la novel·la, tot i que sincerament, fins i tot la revelació final al seu respecte em va semblar massa anunciada. Tot i això un dels millors personatges de la sèrie i una fèmina que per fi mereix presencia en la novel·la.
En aquest cas els temibles grius són substituïts pels pirats, que bàsicament son gent que embogeix a causa de la malaltia que ha eradicat mitja humanitat. Tot i que en algun moment transmeten certa tensió, al final acaben per no suposar gran perill i no ser més que una excusa per no deixar altre alternativa al protagonista que cometre un homicidi (i les tedioses reflexions moralistes i conflictes interns que això suposa). Res a veure amb el temor que inspiraven els grius. Això sí, el conflicte intern que suposa saber-se infectat per la malaltia veient el que fa a les persones sí resulta interessant i (tot i que sobre explotat) és una de les reflexions més interessants de la novel·la.
El principal problema de la historia és potser que acaba exactament al mateix lloc on comença. O al menys és la sensació que em dona. D’acord, els personatges han passat totes aquestes penúries, fins i tot ara coneixen el pèssim motiu d’aquestes. Però la prova en si no aporta realment cap avanç en la historia. I que el 90% d’una novel·la sigui intranscendent per a la seva trama no és bona senyal. Amb una prosa que en el primer llibre resultava directe i en aquest obvia i infantil, el segon volum de la saga del corredor del laberint esdevé una total decepció. Definitivament i per desgracia, no puc recomanar aquest llibre.
