«El corredor del Laberint» de James Dashner era un llibre en el que no tenia moltes esperances. Després de la decepció palpable que va resultar ser Insurgente no tenia gaire entusiasme per encetar la següent saga juvenil de torn. Però m’havien deixat el llibre (jo mateix l’havia demanat), així que com a mínim li havia de donar una oportunitat. Tot i això, o potser precisament per això, el llibre ha superat totes les meves expectatives. Potser no és una gran obra d’art de la literatura juvenil, però m’atreviria a dir que està bé. Bastant bé.
El llibre ens presenta la premissa d’un noi alque aparentment han esborrat la memòria, el qual es desperta en mig d’una clariana plena d’altres nois que van despertar en les mateixes condicions que ell. La qual està envoltada per un gegantí laberint sense sortida aparent. La premissa és suggerent, seguint la moda juvenil de distòpies aparentment complicades però sense gaire complexitat que aposten més per l’acció i la supervivència que per la refecció social. No com la fantàstica antologia de “Mañana Todavia”(Llegir ressenya), que beu precisament d’aquesta moda juvenil. Se’ns mostra un escenari de supervivència sense masses explicacions, la resolució de les quals és planteja com el conflicte a resoldre. L’excusa perfecte per deixar anar la imaginació i articular una historia d’acció sense massa complexitat ni pretensions. Per sort, en aquest cas la historia sap el que és, sap que no és 1984 i sap que l’únic que necessita és donar dosis d’acció juvenil als seus lectors. I ho fa.
Pot pecar de simplista en alguns punts, però es sap portar a si mateix. Sap atorgar emoció a la trama i l’univers que desenvolupa. Sap ser coherent i no dona més voltes de les necessàries. No dona mai gran sorpreses i al menys en el meu cas totes les morts m’han semblat flagrantment previsibles. Tot i això el fet no els hi ha restat especialment el poder dramàtic. La trama és interessant i captivadora, aconsegueix endinsar-te en la situació semi angoixant dels protagonistes. I sens dubte l’argot creat per a la novel·la te una aire simpàtic i original que m’ha semblat un dels seus punts més frescos.
El laberint a part de ser un element d’aventura i misteri és en si un enigma gegantí, un missatge secret amagat per que el descobreixin. I d’això tracta el llibre en realitat, de descobrir quin missatge amaga el laberint. El misteri es manté adequadament al llarg de tota la novel·la, però al final és inevitablement massa senzill. I això no seria un problema si no estigués presentat com la gran cosa, la gran deducció. Els grius, els monstres filadors que recorren els passadissos del laberint són esgarrifosos i proporcionen una tensió increïble i una acció vibrant esdevenint els monstres perfectes per a l’escenari que es presenta. Encara que al final el mite d’invencibilitat que els rodeja es desmunta en excés essent derrotats aquest amb una facilitat lleugerament excessiva.
La figura del corredor (els individus dedicats a córrer pel laberint per buscar-ne una sortida abans que les portes es tanquin durant la nit) és increïblement carismàtica i potent. Transmet epicitat i és molt molona. Per desgracia deixant de banda al protagonista, només un es presenta un corredor. Crec que l’ofici esdevé malaguanyat i que el llibre ens podria haver presentat encara que fos per sobre a un parell més d’aquests individus.
Els personatges no resulten especialment memorables. El protagonista es presenta com a algú intel·ligent i entusiasta però resulta obvi i lent. Un protagonista molt neutre com per desgracia sembla ser la costum d’aquestes sagues juvenils. No obstant he de destacat en Chuck, l’amic infantil i inseparable del protagonista que esdevé el seu suport i amb el qual és inevitable no encarinyar-se. I en Minho, el líder dels corredors(i de fet l’únic corredor amb presencia) l’humor directe i àcid del qual aconsegueix ser graciós i resulta molt carismàtic. Després tenim en Newt, un líder dur autoritari i pragmàtic, no especialment carismàtic però si convincent en el seu rol i totalment encertat. Després tenim a l’Alby, l’afroamericà. Simpàtic, alegre i comprensiu. El segon líder mes tou que tot grup necessita per contrastar la duresa del primer, força carismàtic també. I per acabat tenim a la Teresa, la noia. Que igual que el protagonista intenta ser una cosa i no se n’acaba de sortir. En teoria ha de ser dura, independent i forta. Ha de ser intel·ligent i viva. I tot i que al menys sembla intel·ligent, sembla més aviat una estirada malcarada que fuig de tothom. Un personatge que podria haver estat molt més ben portat.
El seu principal problema però és que representa que els personatges són molt intel·ligents, petits genis escollits entre el millor de la humanitat. Però la seva lògica tot i no ser defectuosa és letàrgica i lenta. Poc actius i extremadament poc madurs en alguns casos. Com és el costum en la literatura juvenil a estones em dona la sensació que ni el propi autor es pren seriosament els adolescents que protagonitzen les seves novel·les. I això no pot deixar de ser una taca en el seu expedient.
En definitiva la novel·la és entretinguda i interessant. Ens presenta un enigmàtic futur distòpic i et deixa amb les ganes de saber com continua i a que es deu tot plegat. Tot i que te algunes falles es manté sòlid i aconsegueix esdevenir interessant i original. Totalment recomanable. Sobretot si gaudeixes de les sagues juvenils i la literatura lleugera.
