One Piece 326 – La mina dels presoners

L’oprimit s’alça

Oda vol donarlloc a una mena de reinici en aquesta saga. Vol aïllar-la completament del món,igual que Wano viu aïllada del que l’envolta. I per això, necessita redefinirals protagonistes per col·locar-los el més avall de tot. És en certa manera lahistoria de l’heroi caigut en desgracia que s’alça de les penúries per salvaral poble de l’opressor. O al menys per aquests camins sembla voler anar Oda. Idic reinici per que sembla proposar-se fer començar als herois de zero, col·locar-losen el més baix de la societat per veure’ls ascendir fins a la seva cúspide alfinal. Òbviament tot aquest aïllament que Oda planteja es veurà truncat amb laja confirmada aparició de la Big Mom i d’altres personatges que seguramentacabin per aparèixer, però per ara, els nostres protagonistes no són ningú.Només dos presos qualsevol. Tot i que qualsevol potser no sigui la paraula.

Més ridícul no ho podia fer no

L’episodi encetaamb una escena lleugerament allargada que be a mostrar-nos com els aliatssegueixen amb el seu pla tot i la caiguda del barret de pala. Coneixem als seustripulants, sabem que confien en que en Luffy se’n sortirà. Tot i ser interessanti necessària, l’escena indaga en excés en personatges que no ens interessen ique no deixen de fer una aparició anecdòtica i completament substituïble. Mésinteressant, tot i que també més intranscendent és la visió de les activitatsninja de la Nami, en el que sembla ser un entrenament que Oda li ha colat perfer pujar una mica a un dels membres més dèbils de la banda. Potser no la faràmés forta en el sentit pur de la paraula, però segurament la doti d’habilitatsd’allò més útils que puguin resultar la peça clau per resoldre més d’una situació.

La veritat és que veure'l cuinar resulta un plaer visual.

Però l’interessantde l’episodi i on Oda s’estén sense reserves és l’exposició de la societat depresos i el seu funcionament.  Oda ensensenya la misèria. Amb l’ús de d’hipèrbole ens mostra les inhumanes condicionsde treball dels presos forçats a deixar-se la pell en les tasques més dures possiblesper poder malviure un dia més. En un context real, t’interessa alimentar mínimamentals teus treballadors si vols que rendeixin, arriba a un punt que ni lesfuetades els faran aixecar del terra i contràriament als grans imperisesclavistes que obtenen mà d’obra de les seves conquestes, un país aïllacionistano disposa precisament d’un excés d’aquests. Però això és igual, Oda mai ha pretèsmostrar una situació realista, Oda sempre ha pretès copsar un sentiment. El queimporta aquí no és l’exagerat o no de la situació, és com el seu plantejament,exagerat o no, t’arriba. I aquí Oda aconsegueix transmetre amb habilitat la misèriad’un camp de treball.

L'escena més descriptiva de l'episodi

Però One Piece ésOne Piece, i la misèria mai be sense un contrapunt d’esperança o alegria, perque aquí, fins i tot en els paratges més desolats sempre s’alça una florradiant. Oda sempre ha estat un optimista, podríem dir que sovint acusa de serun dels seus majors defectes, però també esdevé part innegable de la seva essència.Aquí Luffy i Kid, en la seva competició aferrissada i plena de vitalitat, arranquenun somriure a aquelles animes en pena resignades a treballar fins a la mort, enels seus actes vius i energètics planten la labor de l’esperança, el germen dela revolució. Oda te un talent especial per a fer brollar sentiments complexosamb relativa facilitat. El sentiment d’esperança per un món nou partint des dela nul·litat d’un escenari emocional de pura resignació davant la crueltat delmón no és un sentiment fàcil d’expressar. És complex i te molts matisos. Odaaconsegueix aquí i en unes poques pagines donar-lo a entendre en una forma méspura, carent dels matisos d’una obra realista (un molt bon exemple seria lacarretera(veureressenya), obra que podríem dir dedica la seva completitud a copsar aquestsentiment, imprescindible), però amb una claredat sorprenent, sobretot teninten compta que hi ha dedicat 3 pagines.

Resulten entre intimidants, entranyables, ridiculs i molons

El com plantejaaquest sentiment  no deixa de ser anecdòtic,però es presenta com el millor de l’episodi. Amb un humor innocent peròinfalible Oda planta les bases del que vindrà. Sense deixar de posar referènciesinnocents com la presencia del bo d’en Cariboo (un personatge força odiat emsembla) o el record de l’home misteriós. L’important però és que ens plantejaun context, una societat presidiària en l’opressió més absoluta veu brillar lallum de l’esperança en un parell de presos que semblen burlar amb impunitat leslleis dels seus castigadors. Un exemple perillós, doncs fa que un es preguntisi no podria fer el mateix.

Deixa un comentari: