Projecte Atrapa Somriures: III

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç: http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

29/04/2016

Confesso que començava a dubtar. Dubtava de si podria tirar endavant aquest projecte. Se’m presentaven varies dificultats imprevistes que no sabia com poder saltejar sense deixar de ser coherent amb l’ideal de bellesa que m’havia plantejat descriure. Pretenc amb aquest projecte retre homenatge a les belleses anònimes que amb una sola mirada han colpit el meu dia com no es podien imaginar. Però des que vaig entregar la darrera carta els meus ulls han vagat incansablement pels carrers de la ciutat, recorrent voreres i andanes; buscant un indici de certesa, la certesa absoluta d’una bellesa que val la pena retratar. I em va assaltar la desesperació. No tenia en ment cap freqüència pel que fa a les entrades d’aquest projecte, però ha passat davant dels meus ulls un nombre de belleses tal que començava a pensar que potser alguna cosa estava malament en el meu mètode, que potser seguia un ideal impossible, una expectativa massa alçada. Mirava una noia pel carrer i em deia: aquesta, aquesta és indubtablement atractiva. Però dubtava, dubtava, dubtava no per si ho era el suficient si no per que ho era en el sentit que jo buscava. Un sentiment colpidor no és quelcom que t’assalti sovint. És difícil de trobar, si no ho fos deixaria de ser colpidor. Per tant, pensava que quan veiés a l’adequada el meu cor saltaria i no hi hauria cap dubte en mi de que la meva carta havia d’acabar a les seves mans. I així ha estat. Tant ha estat així que només veure-la escapant-se del meu camp de visió he arrencat a córrer per no perdre l’oportunitat, per què aquesta oportunitat NO PODIA SER PERDUDA. És clar que això, ja és quelcom que explicaré més endavant

De fet he de dir que s’han presentat incomptables ocasions d’entregar una carta. Però se m’han presentat dificultats que en un primer esbós d’aquest projecte no havia tingut en compte. Noies que estaven a l’altre costat de l’andana, noies que es creuaven en direcció contraria a mi, noies que desapareixien entre la multitud… Sumat a això la meva selectiva timidesa i l’agreujant factor del dubte intern han causat que m’hagi estat somament difícil donar fins avui aquesta carta. Però potser el factor més influent i que menys havia tingut en compte és el fet que necessito veure molt be a la noia. Necessito formar-me una imatge molt definida i  interioritzar-la, necessito uns moments de contemplació. I això amics meus és força més difícil del que sembla. El que jo intento fer aquí és un retrat de paraules. Un retrat d’una bellesa colpidora. No d’un físic, si no d’una aparença. Hi ha detalls molt més importants que el fet de tenir una cara bonica, com puguin ser un aura de misteri embriagadora o una resplendor magnànima. Així doncs aquesta troballa m’ha fet recordar quin és el meu objectiu i quin és el meu camí. No tinc cap pressa, no penso cedir davant el dubte de si el meu mètode és o no és el correcte. Penso deixar-me portar, per què estic segur que si ho faig, les ones em portaran a un país oníric de bellesa profetitzada.

La noia d’avui te una peculiaritat essencial, quelcom que la fa especial, quelcom màgic, místic, sublime. És la noia que em va inspirar aquest projecte. No puc atribuir aquest títol a una sola bellesa, però dubto que d’entre elles recordi cap tan vivament com aquesta bellesa Valyria. Vaig topar-me amb ella fa unes setmanes, no podria aproximar quantes, en el mateix camí  amb que m’hi he topat avui, però en sentit contrari. La vaig veure i vaig saber indubtablement que ella seria mereixedora del meu relat. Per a llavors el projecte atrapa somriures era sols una idea, una fantasia que no creia arribar a veure complida. Així que vaig deixar perdre la màgia del moment sentint quasi un dolor perdent-se entre els meus dits. Però avui l’he tornat a veure, de lluny. Una cabellera de ros platí. Sang i foc de la vella Valyria. I he arrancat a córrer, amb tot el meu cor. Per què tenia la certesa que si no podia entregar aquesta carta, mai ningú més en seria mereixedora.

Començaré doncs per el principi, com pertoca a tota bona historia…

Alicia al país de Valyria

Era un dia assolellat, no recordo com era el dia, però si recordo el sol refulgint als seus cabells platejats. Jo sortia relaxadament de la boca del metro a Palau Reial. Un dia més d’absurda monotonia, milers de persones passant pel meu costat. O això creia jo. De cop se’m va aparèixer: una Harley Quinn de passes fermes. La vaig veure pel darrere i vaig saber que havia de contemplar sí o sí aquell rostre. Portava els seus cabells alcalins recollits en dues relaxades cues que es deixaven caure amb senzilla alegria per les seves espatlles. La imatge em va evocar inevitablement al memorable personatge de DC còmics que aviat estelaritzarà una pel·lícula. Tenia uns cabells d’una tonalitat semblant i tot i que les seves cues eren còmodament relaxades en contraposició a les altives cuetes de l’amant del Joker d’alguna manera el seu pas orgullós m’hi va evocar. Diguem que me’n va transmetre l’essència provocativa i suggerent que destil·la el personatge. Per què de fet, el seu aspecte no podia ser més diferent.

El mateix pentinat, el mateix color iluminat pel sol, un somriure trapella dolç i encisador… les similituds són sorprenents

Anava vestida pràcticament amb una única peça de roba. Un mono texà força ample que dansava amb el seu sensual contornegi. Podria definir el look com al de dona de granja per què de fet per molt contrari que pugui semblar a la ja esmentada Harley Quiin a això em va evocar, a una bella i sensual grangera. L’aspecte senzill, aparentment descuidat, el mono texà ample de tela vella, les cuetes còmodament recollides… Tot plegat semblava tret d’una pel·lícula ambientada en les granges de Texas, però millor. El seu aspecte m’evocava sens dubte a la fantasia onírica d’una bellesa rural, amb la dolçor impregnada en un somriure bondadós brillant sota el sol. No obstant el seu posat em guardava més sorpreses. Aquella senzillesa embriagadora tenia una bestia amagada que mereixia ser descoberta.

Com he dit jo era uns metres al seu darrere i necessitava contemplar el seu rostre, ho necessitava com necessita l’aigua un hipopòtam perdut en un desert. Així que vaig apressar el meu ritme i vaig dirigir-me a pujar les escales per poder girar-me i contemplar-lo. Qui m’havia de dir doncs que un dels moments més eròtics de la meva vida m’assetjaria durant aquest procés. I no parlo d’un erotisme bast i hormonal, propi d’un mascle en zel. Tampoc d’un erotisme elegant teixit de llenceria agressiva i posats artificiosos. Parlo d’un erotisme casual, senzill i desinteressat. Potser fins i tot inconscient. De fet, la incògnita de si el petit detall que em va atrapar tenia en ell o no un erotisme deliberat és part de la bellesa addictiva que em va colpir en aquell instant. Abans d’això ja emanava d’ella l’aire propi d’una deessa, però aquest petit detall en va canviar tota la perspectiva i em va trastocar la raó. Potser és un detall sense importància, una pura casualitat que a molts els semblarà mundana. Però no puc evitar sentir que aquest detall guarda en ell quelcom de personal, quasi íntim. Per què és de fet una intromissió plaent i accidental en la seva intimitat més erògena. Potser el fet d’estar transgredint amb els meus ulls l’espai vital de la seva sexualitat és el que va fer d’aquell un moment harmoniosament eròtic. He d’admetre que em va costar apartar la mirada, hi havia una bellesa tan indubtable en aquell pedaç de pell prohibida, però si m’hagués quedat més estona de la necessària i m’hagués abandonat al delit de mirar-la la transgressió hagués deixat de ser una eventualitat accidental i hagués passat a esdevenir una violació deliberada de la seva intimitat. I l’últim que desitjaria és profanar el respecte que sento cap a la bellesa que ha estat capaç de fer-me escriure aquest relat.

Gracies.

Suposo que os preguntareu quina era la transgressió agosarada que vaig descobrir amb ella. Els més agosarats ja haureu fet volar la vostre imaginació per utopies carnals de les que un sovint es pot trobar sense retorn. I els més perspicaços haureu pogut intuir que s’amaga darrere el misteri deliberat de les meves paraules. I és com no podia ser d’altre manera la roba que duia o la que li faltava per dur. Com he dit portava un mono texà de tint desgastat. A sota hi duia una samarreta vella i ample d’un color que ni te importància ni puc recordar. És el que duia a sota, o el que no hi duia, el que m’atreveixo sense el seu permís a rememorar. Com he dit també, el mono era de tall ample. Podríem dir que era l’antítesi de l’ajustat i es veia subjectat amb dolça alegria pels tibats tirants que baixaven de les seves espatlles dissenyats per aquesta funció. Evident era que la peça escollida li anava gran, però no podria haver estat millor d’altre manera. Doncs en l’espai que mediava entre la seva generosa cintura i la tela que hi penjava a pocs centímetres, un ull afortunat podria aventurar-se a veure el que vivia cames avall. Per què sí, aquell mono ample i generosament folgat deixava entreveure amb un vel de captivadora penombra el que hi havia sota, amb un erotisme infinitament superior que el conferit si no hi hagués dut res. La majoria ja os haureu aventurat a imaginar que no duia calces, però si que les duia. Amb un conjunt d’aquestes característiques, la transgressió hagués tingut uns tints més aviat pornogràfics, que tot i no deixar de tenir certa bellesa, no m’haguessin captivat de la mateixa manera. Com eren les calces? Unes calces corrents, res de llenceria ni de brodats, la sincera realitat d’un color clar. Eren unes calces còmodes i també folgades, amples i senzilles agafant-se a la generosa voluptuositat dels rememorats malucs que es dibuixaven sota l’ombra del pantalons. Jo l’avançava per unes escales quan vaig tenir el goig de descobrir aquesta imatge d’erotisme innat. Així que un angle accidental em va permetre veure impunement les cames que aquells pantalons guardaven en tota la seva longitud. No m’avergonyeixo d’haver-ho vist, doncs no va ser deliberat. No entraré en conflictes morals, però jo crec que una imatge d’una bellesa tan transcendent mereix ser contemplada per als ulls que la sàpiguen apreciar i si no fos per que la imatge és més un concepte oníric que un de real l’hi esculpiria una estàtua i li faria un altar. Vaig veure les llargues i pàl·lides cames a través de la penombra, allargades pel túnel que el mono texà construïa al seu voltant; la corba suggerent del seu maluc i la unió prohibida allà on les seves cames s’unien per dibuixar la forma generosa d’una petxina. Un punt amagat entre les cuixes font del desig més primitiu s’amagava ocult entre corbes i tenebres d’una sensualitat nata.  Per què ella no era una dona qualsevol. Caminava amb pas segur fent lliscar aquells sensuals malucs dins la suggerent penombra dels folgats pantalons. Quasi convidant amb el seu contoneig a dansar amb ells al so harmoniós dels desitjos plens de goig, que no es deixen portar per les presses i s’evoquen a gaudir del moment. Ella, que a primer cop d’ull havia semblat una senzilla i innocent bellesa rural, dolça i captivadora; es mostrava ara amb una contraposada perversió amagada. No na perversió pèrfida ni artificiosa, una perversió juganera i sensual, natural, orgullosa de ser qui és, sense mascares ni perfums. Una deessa de la fecunditat, bellesa natural sense reserves, orgullosa de ser qui és, lluminosa i dolça, però també dolçament entregada a les trapelleries pròpies de les nifes que feren embogir els homes. Una deessa.

Però és clar, allò va ser un detall inesperat de camí a la missió que era contemplar el seu rostre. I he de dir que tot i la extensa narració d’aquest instant colpidor, no va ser més que un això: un instant. Dubto que l’experiència transgressora de vulnerar la seva intimitat s’allargués més d’un segon i potser es en la fugacitat del moment on resideix el màxim exponent de la seva bellesa. Ja ho diuen que un ha de saber gaudir del camí, doncs pot aportar més plaers que la mateixa meta. Però he de dir que, posats a comparar, que el seu rostre no es va deixar menystenir per tan colpidora revelació. Heu vist mai un àngel? No, si no l’heu vist a ella. Emmarcat entre els seus cabells batuts per llum de lluna, vivia un rostre dolç i arrodonit que es deixava besar pels rajos de sol. Sang de la vella Valyria, el seu rostre vivia curiosament a joc amb les senzillesa ordinària del seu vestuari i amb la l’elegància majestuosa dels cabells platejats d’un Targaryen. Llavis tendres i carnosos, d’un color pàl·lid, com la pell il·luminada pel sol. Celles fosques i gruixudes, que accentuaven amb caràcter una força inherent en aquells trets dolços. I una mirada melodiosa, perduda segurament en alguna cançó secreta que s’escolava pels auriculars blancs que duia subtilment camuflats per dins el mono texà i que es confonien en el blanc dels seus cabells. Era una mirada alegre, decidida a afrontar el dia, inconscient que donaria al món més bellesa de la que podia imaginar. Amb una barbeta alçada, orgullosa de viure en aquell rostre de senzillesa angelical. Era sens dubte el rostre perfecte per acompanyar a aquell conjunt. És clar que era el conjunt qui l’acompanyava a ella.

I així es va perdre el moment, sols un instant temptat a allargar-se una eternitat, però incapaç de veure-ho realitzat. Jo pujava les escales corrents, com sempre faig, i l’instant es va quedar en instant i la meva mirada es va perdre en la tristor de saber que no la tornaria a veure mai més.

Però la vaig tornar a veure…

Alicia a través de la boca del metro

Per què Alicia? Os preguntareu alguns. Potser vas preguntar-li el seu nom? Potser te’l va dir ella mateixa? No lectors, no. El nom rememora al clàssic de la ficció on un conill es va escolar per un forat, un conill curiosament blanc, com la meva princesa Targaryen. Així doncs, per què aquesta metàfora? Doncs és ben simple, així com el primer encontre va passar corrents com una fantasia fugaç. El segon encontre va estar a risc de perdre’s si no l’hagués perseguit. Jo baixava per les mateixes escales que havia pujat setmanes enrere per descobrir el seu rostre amagat. Curiosament aquell mateix dia havia estat pensant en ella: no  podria aparèixer davant els meus ulls una bellesa tan certera i indubtable com aquella que vaig veure aquell cop pujant les escales de Palau Reial? I llavors va aparèixer, un reflex platejat perdent-se per la cantonada escales avall. I igual que va fer Alicia amb el conill, que es perdia rere cada cantonada, vaig perseguir la meva princesa Targaryen per tal de no perdre l’oportunitat de lliurar la carta que havia de ser entregada. Perquè la certes que havia estat buscant era indubtable. No acceptaria un no per resposta. Així que vaig arrencar a córrer. Quan vaig arribar a la maquina de passar els bitllets ella es perdia ja en el buit de les escales que baixaven a l’andana. I quan jo arribava a les escales, ella desapareixia per la cantonada de més avall. I quan jo arribava per fi a l’andana i girava el cap desorientat buscant els seus cabells de sedós platí, la veia avançant cap a l’altre punta del tren. Aquesta persecució exaltada, aquesta desesperada cerca per torbar la bellesa que m’havia colpit, forma tant part de la seva bellesa com aquell moment íntim i eròtic que em va colpir. Per què confereix al seu perfil un ambient feeric, un misticisme de conte de fades propi del país de les meravelles, que es barreja amb l’agressiu misticisme propi dels Targaryen y la senzilla dolçor del seu rostre d’angel. No em vaig sentir massa còmode perseguint a una dama i menys a una la bellesa de la qual em proposava idolatrar. Però quina alternativa tenia llevat de deixar fugir el moment i esperar un altre oportunitat que potser mai arribaria? Sense més alternativa doncs, la vaig seguir i em vaig enfonsar al país de les meravelles a través de la boca del metro.

Un detall curiós, quasi erràtic, una singularitat mostra d’una personalitat de caire seductor que s’amaga darrere la bellesa suggerent d’aquest perfil, és el que va fer un cop arribada a l’andana. Quasi com si sabes que era el conill que perseguia Alicia, va baixar per les escales que conduïen a la cua del metro, però un cop a l’andana va creuar-la tota sencera fins al primer vagó, a l’altre punta de l’empedrat. Per què actuar amb un comportament tan il·lògic? Per que baixar fins a la cua per anar després fins al cap, quan podria haver anat al cap directament? La resposta a aquesta pregunta només suscita una ment misteriosa o la certesa de que en realitat era el conill que em conduiria al país de les meravelles i es proposava jugar amb la meva ment. Fos com fos la resposta probablement romandrà per sempre en el misteri del desconegut. I aquesta és sens dubte, part de la seva bellesa.

Després de creuar tota l’andana i esperar a l’arribada del primer vagó, vaig pujar al metro i vaig acabar seient al seu davant. No era un acte deliberat, jo em vaig asseure primer i ella es va asseure al meu davant. Cara a cara, front a front, vaig poder dedicar-me a la seva contemplació. Potser os preguntareu per que no li vaig entregar la carta un cop atrapada a peu d’andana. Per que córrer el perill de que pogués tornar-se a escapolir? En primer lloc com he dit abans, per a construir un bon retrat de la bellesa embriagadora de les dones que protagonitzen aquest projecte m’he de dedicar a la contemplació per absorbir amb metafòriques pinzellades la bellesa que elles exterioritzen. Interioritzar-la en mi per evocar-la després en aquestes paraules. El metro esdevenia l’excusa perfecte per a aquesta contemplació. Així doncs vaig contemplar. El segon motiu viu en la meva timidesa, entregar la carta ja em genera certa tremolor interna. Encara que és quelcom que no he dubtat en fer. Però el fet de ser allà quan la llegeixi és quelcom que supera les meves capacitats. Entregar-la i marxar, esperant que la llegeixi i algun dia, arribi a saber d’aquestes paraules que li dedico.

Així que mig fent veure que llegia, em vaig dedicar a assaborir l’aura de la seva bellesa. Atrapar les paraules oníriques que brillaven al seu voltant exclamant al món la presencia d’una deessa. Sempre porto un llibre a sobre, sobretot si algun viatge en transport (públic o privat) m’espera en el camí. Soc del pare que sempre se’t pot presentar d’imprevist un moment d’espera així que sempre duc un llibre sota l’aixella. En aquest cas era Dune. D’alguna manera, ella aconseguia evocar-me la bellesa dels deserts d’aquest clàssic de la ciència ficció. Sens dubte estava embadadit, potser m’he enamorat. Però per què és el meu cor si no per donar-lo? I qui millor que un amor platònic a qui entregar-me? Un amor que no pot tacar-me ni fer-me mal doncs romandrà per sempre en la bellesa d’un record. Un record que gracies a aquestes paraules mai es perdrà en l’oblit i romandrà per sempre jove i etern. Així doncs mentre llegia, intercalava mirades secretes que quasi podrien ser sospirs i la màgia dels deserts de Dune es barrejaven amb el conill del país de les meravelles.

Però anem al que de mi s’espera. Que més tenia a banda de la captivadora bellesa d’un conill fugitiu que t’espera a cada cantonada per seguir el joc? Que més tenia a banda d’un record fugaç d’un moment d’erotisme inoblidable? Tenia, això sens dubte. Escoltava musica amb posat distret, mirant quasi amb nostàlgia el paisatge fugitiu dels foscos túnels del metro. El seu rostre angelical es reflectia als vidres contra els que es recolzava oferint en el seu reflex un contrast quasi brillant amb el fosc rerefons dels túnels perduts. No és d’estranyar doncs, que rememori el seu rostre com el d’un àngel. Al cap i a la fi, ara l’he pogut veure be i el recordo brillant en el marc fantasmagòric d’un vidre perdut en tenebres de corredors sense fons.

Vestia també amb roba senzilla i folgada, que s’adaptava a la seva desitjable figura amb la bellesa del quotidià. Ella es bonica sense necessitat de conjunts ajustats, ella és bonica sense renunciar a la comoditat. Ella és més bonica precisament per que és permet ser qui és, no s’abandona a la necessitat de fingir una mascara que no li encaixa. Hi ha certa bellesa inherent en el fet de ser un mateix que em captiva amb profunditat colpidora. En la senzillesa que no pretén destacar amb artificis la pornografia dels trets erògens, viu la autentica bellesa d’una dona de veritat. És en la senzillesa, on torbarà l’autèntica bellesa el camí per florir fins a horitzons insospitats.

Portava una samarreta d’un blau cridaner, ample vella i gastada. Quecitava l’eslògan de: Just Do It Tomorrow. L’acompanyaven uns pantalons cagats estampats amb acolorides flors que feien joc amb la seva motxilla de sanefes de colors. Un conjunt alegre i viu, casual, quasi descuidat. Però aquest perfil casual que d’altres podrien titllar de deixat no fa més que mostrar la bella conformitat que te amb ella mateixa. És bonica i no necessita que ningú li digui. Així doncs amb aquesta senzillesa m’ha seduït la seva bellesa. Segura de si mateixa, sense complexos.

Recordava de l’altre vegada aquells cabells platinats de tall Targaryen, als que quasi puc imaginar un sulls porpres a conjunt. Però en la contemplació de la seva essència em va assaltar un detall que no havia pogut apreciar en el nostre anterior i fugaç encontre. Al contrari que en l’altre ocasió, duia el seu riu de llum de lluna fluint lliurement com una cascada, emmarcant amb tendresa la dolçor del seu rostre. Però aquells cabells que en un primer principi m’havien semblat lleugerament ondulats es presentaven ara amb una nova naturalesa. No eren petites ondulacions el que fluïa a través dels seus cabells d’escuma marina. Eren petits tirabuixons, tan fins i consecutius que no podrien distingir-se si un no s’hi fixava atentament. Cabells recargolats sobre si mateixos en una espiral tan fina  i subtil que quasi semblava un floc de cabells ondulats. En la complexitat d’aquella naturalesa que es mostrava aparentment senzilla viu en si la metàfora de la bellesa que intento retratar. D’aparença senzilla i posat humil, amb indubtable bellesa càlida i afable, guarda en realitat una complexitat vibrant en el seu interior. Per que tot i la senzillesa amb que es movia per la vida, ella no és algú de curtes llums, és intel·ligent i complexa, rica en les seves múltiples formes per descobrir. Que tot i aspecte senzill guarda en el seu interior una personalitat rica per descobrir, una personalitat de bellesa indubtable.

Però encara una sorpresa em tenia preparat el destí. Doncs ha arribat la seva parada i s’ha aixecat sense que jo li hagi entregat la carta. Pendent com estava m’he incorporat de sobte i l’hi he tocat el braç per entregar-li el petit sobre amb el missatge dins. Ella m’ha somrigut amb un posat que m’ha travessat l’anima, entre desconcertat i curiós. I alçant-me amb el seu somriure els cels d’on de ben segur ella havia caigut m’ha preguntat: Que és?

No importa molt el que li he contestat. Per als curiosos, li he dit que rebria la resposta en els propers dies. Referint-me al que trigaria en escriure i publicar aquest retrat, que ja llavors albirava seria llarg. Qui m’ho havia de dir que després de baixar del metro i arribar a casa l’escriuria d’una tirada  just a temps per anar-me’n a dormir? Però el que li he dit jo no importa, ni tan sols importa el que m’ha dit ella. Potser si importa el que m’ha transmès, amb un posat insegur i temptatiu. Curiós, quasi juganer. En els seus ulls hi vivia una curiositat bondadosa, com si en cap moment se li hagués acudit pensar malament del meu gest. Aquest petit detall si és que encara se’m podia encisar, m’ha encisat un xic més.

Però el detall final que cal ressaltar no és la seva mirada ni el seu posat, si no la seva veu. Ha estat una veu dolça i melòdica, quasi trancada, tímida i curiosa. Una veu que definitivament m’ha enamorat.  Com els àngels canten? Os preguntareu. Jo os dic que afirmo saber-ho. Doncs un Angel ha caigut del cel per ensenyar-m’ho. Dolça veu que canta meravelles sols amb la seva aparició. Qui pogués sentir-te xiuxiuejar paraules d’amor una nit d’estiu. Però aquestes paraules d’amor mai seran per mi, doncs si ho fossin, la bellesa inesgotable d’aquesta ficció es perdria entre els matisos de la realitat. Aquest és un quadre bell i enigmàtic, la ficció poètica d’un perfil oníric. No és més que la perfecció encarnada en un record.

Ella va ser la meva princesa Targaryen, banyada en sang i foc de l’antiga Valyria. Va ser el meu conill misteriós que em conduí sense saber-ho al país de les meravelles. Va ser la bellesa inesgotable de la senzilla naturalitat. Va ser la meva rustica Harley Quiin. Va ser l’erotisme secret d’una transgressió. Ella va ser el dolç àngel de mirada trapella. Ella va ser la meva deessa sense tan sols saber-ho. I sense tan sols saber-ho, ho serà per sempre més. Per que aquesta Alicia de nom desconegut, va esdevenir sense saber-ho ni pretendre-ho, la dona més bonica del món.



Batman v Superman: Down of Justice

“Batman v Superman” serà segurament una de les pel·lícules més controvèrsies de l’any. Odiada per la critica, estimada per part del fanatisme (no per tot: veure aquí). És una pel·lícula que ha estat titllada de saturada i exageradament complicada. Difícil de comprendre, inconnexa a trossos i mal dirigida. És una pel·lícula que ha decebut a molts, una pel·lícula que no ha sabut estar a l’alçada de els expectatives. Pel que fa a mi, ha estat exactament el que esperava. No des del controvèrsia tràiler que et resumí la pel·lícula en 2 minuts, si no des que em vaig assabentar de l’existència del film. Un desastre polèmic i precipitat.

Marvel venia construint el seu univers cinematogràfic (veure secció) des de 2008. Un univers que tot i no ser de l’agrad de tots ha estat innegablement ben construït i consolidat. Individualment els productes d’aquest univers poden no ser una meravella, però coma conjunt consoliden una obra d’art de la ficció fílmica. Es podria dir que Marvel ha creat el concepte d’univers cinematogràfic tal i com el coneixem. Però no prou satisfet amb això s’ha assegurat de convertir aquesta en la franquícia més exitosa de la historia en tan sols 8 anys. Compta ja amb dotze pel·lícules estrenades i onze més en desenvolupament; a més de 8 temporades repartides en 4 series i totes les que estan per venir. És un extensíssim univers. Amb un innegable potencial econòmic. I aquest és precisament el problema d’aquesta pel·lícula. El problema no és la pel·lícula. Si no la competència. Marvel te un univers consolidat. DC no te res, o no tenia. Una sola pel·lícula (the man of steel) que ni tan sols havia estat ideada per formar part d’un univers cinematogràfic la qual s’havia convertit en el seu inici quasi a la força. Marvel i DC són les dues grans companyies per al que les súper herois es refereix, dos titans tan colossals que ofusquen qualsevol altre nom que gosi aparèixer pel seu camí. I amb Marvel produint un dels experiments cinèfils més exitosos de la historia DC no tenia alternativa. No es podia quedar enrere, havia de crear el seu univers i ho havia de fer ràpid. Abans que ja fos tard per reparar el dany. Com més trigués més fama guanyaria la competència i més milions perdria. Una pressió sota la que no em voldria veure sotmès. I sota la qual no m’estranya que la pel·lícula hagi estat un fracàs en certs aspectes. De fet, diria que fins i tot n’ha sortit ben parada (podria haver estat com el reboot de fantastic four). DC necessitava fer les coses ràpid i be. I les ha fet ràpid i malament. Però no tot son males noticies. Al menys les ha fet. Tot i que de manera precipitada i amb una pel·lícula força defectuosa per si sola, ha aconseguit establir  d’un sol cop les bases de tot un univers de manera força acceptable. Ara be, només les vendes diran si aquesta aposta tan arriscada crearà un altre petit imperi o enfonsarà les futures produccions. Sincerament, després d’aquest desastre, tinc confiança en que el que vingui pugui tenir la qualitat que s’esperava d’aquesta pel·lícula. Que DC es recompongui de les seves presses i deixi de treballar sota pressió per aportar al món del cinema un altre univers memorable. Espero de tot cor, que DC aconsegueixi captivar-me com ho ha fet la seva competència.

Després d’aquesta llarga introducció de més de 500 paraules toca parlar una mica de la pel·lícula en si. Deixant enrere els motius que l’han portat al desastre. Aquesta no em sembla ni de bon tros tan desastrosa com alguns la pinten. Tenia bones idees i algunes fins i tot les sap portar, d’altres resulten exageradament malament. La pel·lícula volia ser complexa i obscura per contraposar-se a la esmentada competència. Aconsegueix ser obscura i embolicada, però no tan complexa com pugui semblar. Desenredat la caòtica linealitat del film la trama resulta ser no només senzilla si no que decebedorament infantil. Un malvat megalòman enganya a dos forts enemics per que es matin entre ells (el qual per cert no sembla treure cap benefici aparent del conflicte). Però el fort de tot plegat es que no els enganya amb maquiavèl·lics i recargolats plans si no amb trampetes de parvularis. Però la pel·lícula ens vol vendre que si són plans maquiavèl·lics i recargolats. I tant ens ho fa creure que provoca que alguns no entenguin res. En Superman sembla el típic estúpid i manipulable votant americà que sempre fa el que algú altre li guia que faci sense que ni tan sols s’adoni que és un simple titella. Entenc que en comparació amb la resta de personatges no és un geni, entenc que està començant i no te clar el seu lloc al món ni la seva moral, però cal fer-lo semblat tan estúpid? Pel que fa a en Batman, el pinten com un geni súper intel·ligent però cau en les trampes més ridícules i poc subtils mai vistes en el medi a més de cometre uns recargolats i magistrals plans que més que recargolats són incoherents (de debò, per que poses un localitzador a un camió per després dedicar-te a disparar-li míssils? No te cap sentit). Personalment la pel·lícula no m’ha semblat tan complicada i difícil d’entendre com molts diuen. No he llegit res de DC, però sí que m’he informat sobre el tema abans de veure el film. El suficient com per no perdre’m sembla. I és una sort, doncs si no em sentiria perdut per a fer aquesta critica. Doncs és cert, que sense un bagatge mínim en els còmics, la pel·lícula és senzillament incomprensible. I una pel·lícula que es preï s’hauria de sostenir per si sola (i com a molt, per les seves predecessores).

Hola soc en Deadpool, cliqueu aqui per mirar la meva puta ressenya, és millor que aquesta merda.

Si a la pel·lícula anterior el personatge de Louise Lane es feia incòmode de veure, aquí sobra directament. Tot i guanyar una part de la química que li faltava (cosa no gaire difícil) la seva aportació a la pel·lícula és nul·la. La seva investigació inútil i sobrexplicativa. Prous coses hi ha sense explicar per que ella ens vingui a explicar les que ja sabem dues vegades. De fet ni tan sols funciona be com a desencadenant del conflicte. Sincerament un personatge que es podrien haver estalviat. I parlant d’estalviar-se personatges. La tortuga ninja mutant ja no tant adolescent (Doomsday) a part de tenir un disseny horrible i uns efectes especials horripilants sobra més que el president del govern espanyol (d’acord, no tant). Un conflicte entre els dos súper herois més icònics de la historia ja és de per si prou interessant com per que li hagis de fotre més trames. Sincerament la part de la pel·lícula que millor funciona és la del desenvolupament del conflicte. I pel que fa  a la duració un cop resolt aquest ja dona per fer una pel·lícula. La meva pregunta és llavors: per què? Per què esguerrar la pel·lícula amb un element que empitjora la trama? Per que malgastar un personatge tan icònic de manera tan absurda i precipitada? I sobretot, per què esguerrar la sorpresa (l’únic argument a favor que podria tenir) en el maleït tràiler?  Simplement una decisió nefasta de la que més val no parlar.

Pel que fa als personatges tots m’agraden (no, en Doomsday no). Exceptuant potser en Superman. L’actor te un bon físic, però no m’agrada gens la seva actuació emo melancòlica. No m’agradava en l’anterior pel·lícula i segueix sense agradar-me encara que n’hagin rebaixat el to. No se si això és degut a la direcció o a les capacitats de l’actor(ho dubto, em va agradar molt a U.N.C.L.E), però aquest ambient depressiu i indecís pràcticament fa odiar al personatge per la seva inutilitat. I que un personatge tan ultrapoderós que pràcticament és Deu sigui inútil, te collons. Pel que fa al nostre Batfleck(Ben Afleck interpretant a Batman), el seu paper m’encanta. Potser si que se’l veu una mica rígid i amb una expressió pràcticament invariable, però d’alguna manera aconsegueix ser acorde amb l’ambient de la pel·lícula. I per molt mal justificat i conduit que estigui el personatge, l’actor aconsegueix dotar de carisma a la seva fosca serietat. No se si el millor Batman però potser sí el millor Bruce Wane (o això diuen alguns, jo no m’arriscaria tant). Wonderwoman és un altre cosa, potser la seva aparició a la pel·lícula està posada amb calçador, potser és precipitada, però és disfrutable. L’actuació és elegant i sofisticada i el personatge transmet la força que necessitava. És la poderosíssima fèmina que aquest univers necessitava(i que tarda en aparèixer a Marvel, Carol Dambers ja). He de dir que el jove Lex Luthor sí m’ha agradat, m’ha agradat el personatge i la seva actuació. M’ha encantat el que han decidit fer reconvertint el personatge en un sociopata. Però he detestat que han fet amb ell. Per que crear arriscadament un Lex Luthor diferent per destruir-lo com ho fa la pel·lícula? És el pitjor que por ser un malvat en el cinema actual: un malvat sens emotius. Terriblement decebut que creïn un personatge tan interessant (i sí, creïn per que aquest no és el Lex Luthor dels còmics) per pràcticament assassinar d’aquesta manera la seva essència. Finalment destacar el nou Alfred, que trobo molt encertat per al nou Batman i que ofereix un contrast molt refrescant respecte les versions anteriors del personatge al cinema.

Molt s’ha parlat de les visions. Sobren? Una mica. Però tampoc són el pitjor de la pel·lícula. La doten d’una complexitat i un rerefons interessant. El problema en si resideix que són referències a pel·lícules que encara no existeixen. Un no es pot dedicar a obrir 50 trames i deixar-les irresoltes per connectar-les a hipotètiques pel·lícules futures. Simplement el cinema no funciona així. El públic no està acostumat a una complexitat com aquesta pel que fa a un univers cinematogràfic. I encara que ho estigués, estan mal portades. I aquestes coses només es poden fer si es porten be.

Sexy <3

Tot i això la pel·lícula te coses bones. La trama política és interessant. Tot i que analitzada a fons al final és una mica infantil i te certs forats està ben portada i manté una tensió adequada (l’explosió al capitoli el millor de la pelicula).Plantejant certs dilemes mai vistos abans en el cinema de súper herois. La corrupció del poder absolut, la deïficació d’aquest i sobretot el debat polític que les opinions al respecte generen.

Sobre les introduccions de la resta de membres de la lliga de la justícia no diré gaire res. No són tan cutres com podrien ser. Per a mi estan força acceptables (encara que sí, que els tingués tots guardats en una carpeta amb els seus corresponents símbols sigui una mica “simple”).

El segon gran problema de la pel·lícula després de les seves presses per consolidar un univers, és la seves grandiloqüents aspiracions de grandesa. No només vol ser una gran pel·lícula, vol ser una pel·lícula collonuda, molona, profunda i… mil coses mes, a vegades contradictòries. La pel·lícula deixa anar grans frases, a vegades sense context. Ens dona grans escenes d’acció, que semblen ser l’únic justificant de la seqüència (per les quals es tira la trama per la borda). Ens ofereix èpiques aparicions estel·lars (anunciades  al tràiler, precipitades i malaguanyades). Ens ofereix moments èpics i impactants(anunciats en el tràiler és clar, o que es retracten de si mateixos cinc minuts més tard(SPOILER: la mort de Superman)). En definitiva vol ser tantes coses grandiloqüents, que deixa inevitablement d’altres de banda, d’altres que al cap i a la fi són més importants en una pel·lícula.

Unteenage mutant ninja turtle

Abans d’acabar vull mencionar que la pel·lícula m’ha agradat. Però te el gran defecte de ser aquella mena de productes que com més voltes els dones pitjor et semblen. És una pel·lícula entretinguda i d’inscrutable, que et manté assegut al seient, però plena de defectes que potser un preferiria no saber. Una pel·lícula que t’entretindrà mentre la miris però et deixarà amb un forat a l’estomac quan l’hagis acabat, un forat que com més intentis justificar més conscient seràs de com n’és d’enorme. Potser el millor hagués estat no llegir aquesta ressenya. Però be, ara ja és tard no?

Tot i la horrible critica. No és una tan mala pel·lícula. Te elements pèssims. Però aconsegueix assentar les bases d’un univers i tot i els seus defectes aconsegueix deixar-te amb ganes de veure més. Aquest univers que acaba d’iniciar pot arribar lluny si aconsegueix aprendre dels seus errors i no tenir por de ser ell mateix, al seu ritme. Una pel·lícula que absolutament no recomano, a no ser que sigui per veure el que vindrà després. En aquest cas: endavant. Per be o per mal un gran univers s’acosta.

Msss, ja hos he dit que visiteu la meva ressenya? Soc el putu amo.