Deadpool

“Dedpool”: El superheroi més trastornat i irreverent (O antiheroi si volem ser més exactes). L’home que no sap callar la boca. L’heroi de les matances…

La pel·lícula no és cap novetat per a mi, molt abans de ser anunciada ja havia fet una lleu capbussada a la mitologia del personatge llegint alguna de les seves obres més recents. Ara be: que tal la pel·lícula? Al meu parer te un propòsit molt clar i arrasa amb ell.

Si hagués de classificar el film en un gènere, indubtablement li posaria l’etiqueta de comèdia romàntica. Doncs és això. Però cal precisar que és una comèdia romàntica plagada de violència extrema, humor negre, referències la cultura geek i pop en pràcticament cada seqüència ( de fet diria que més) i inundada per un llenguatge tan brut i gamberrista com li ha sortit dels collons. La trama és senzilla, espectacularment senzilla. Però esta ben portada i empara un format que fins i tot aconsegueix resultar fresc i interessant. Intercala la necessària historia d’orígens amb un present esbojarrat, fent que cap de les dues resulti excessiva i l’espectador pugui digerir-les amb naturalitat. I ambdues trames funcionen, estan ben narrades. Però essent sincers, la trama importa un colló. La peli és purament una plataforma per al lluïment del personatge i la seva esbojarrada personalitat. Combinant perfectament els moments en que no està matant i burlant-se de tot deu amb els que només ho fa a mitges. El més sorprenent es que entre tanta sang i paraulotes el romanç funciona sorprenentment be. La química entre els personatges és envejable i realment sembla una relació verídica. La peli no te falles, i no en te per què si en te una se’n riu, convertint-la automàticament en una virtut, una broma, una auto parodia. Es burla del seu baix pressupost, es burla dels topis que carrega, es burla de si mateix i amb certa complicitat també es burla de i amb l’espectador. Exceptuant potser la tensió final que acaba per resultar curiosament seriosa i molt tipica.

Les anades d’olla funcionen molt be. No te por a fer acudits sobre qualsevol tema, no es talla i sincerament això és un glop d’aire fresc. Tan li fa fer una referència a star wars, a batman o a els advengers. Tot a l’univers és per ell una font d’humor. I així és en Deadpool i que hagin pogut respectar-ne l’essència és genial.
La violència és humorista i sanguinària i sorprenentment ben coreografiada. La pel·lícula no te por de passar-se amb flipadures o acrobàcies impossibles, per que així és Deadpool i la pel·lícula ho sap.

Al final l’únic que li puc retreure és que la pel·lícula és massa comercial. Esta pensada pe a un públic que no sap qui és Deadpool i l’ha de conèixer. Això ja era quelcom que havia vist a venir en la seva extraordinària campanya de màrqueting (poques se n’han vist de tan bones). Que tot i ser extraordinària i no tenir por a ser ella mateixa, també començava a convertir al personatge en un ent tan comercial que semblava impossible que pogués escapar a les urpes d’aquest petit defecte. La seva bogeria queda restringida doncs el públic l’ha de digerir abans de fer-la seva. El romanticisme tot i que funciona perfectament és excessiu. No per empal·lagós, si no per què en Deadpool no és així. No es que no sigui romàntic o no pugui sentir empatia, però no te un romanç tan…. comercial. Tot i això, cal destacar que per les característiques del personatge, aquest sap sobrevirue als embats que això suposa. Doncs per la personalitat mateixa del personatge, aquest pot ser perfectament comercial mantenint la seva autenticitat.
El resultat final és extraordinari. No de la classe d’extraordinarietat que fa merèixer un oscar o la situa en el top 10 de millors pel·lícules del gènere en concret. És extraordinària com ella ho sap fer. Amb personalitat pròpia. Sent ella mateixa i sense importar-li ser-ho. i això al seu temps, és extraordinari.

 

Deixa un comentari: