One Piece 932 – El Shogun i la cortesana

Embolics a la cort

Últimament apareixen personatges força secundaris a les portades, m’agrada

En aquest episodi Oda reprèn la narrativa allà on la va deixar en l’única de les tres trames que va funcionar realment en l’episodi anterior. Després d eles males decisions d’aquell m’alegra descansar-ne per enfrontar-me al que semblen camins més propicis, no obstant sembla difícil oblidar que tard o d’hora hi haurem de tornar.  Per ara però, Oda es centra en la nostre estimada Robin i la seva passada per la cort del Shogun. La teníem en una situació complicada, atrapada amb les mans a la massa i rodejada d’enemics capaços d’haver-s’hi acostat sense que pogués detectar-los.

Abans de tornar a la tensa situació de la nostre pirata però, Oda ens passeja durant unes vinyetes per la festa per mostrar-nos a una Komurasaki emmascarada tocant una emotiva cançó. La mascara és un símbol evident de que ens amaga alguna cosa. El més obvi, és l’emoció que aquesta cançó li provoca. Serà una balada que recorda als caiguts? D’esser certament com sembla la germana perduda d’en Momonosuke, tindria molt de sentit. Però sense saber de que parla la cançó, poc més podem especular, suposo que Oda ens ho revelarà tard o d’hora.

Pel que fa a la Robin era obvi  que aconseguiria escapar dels imponents ninjas, i si t’ho paraves a pensar fins i tot el com resultava evident. Però tot i això la seva identitat ha estat descoberta i la seva posició com a espia de la cort  ha quedat per tant completament destruïda. No he pogut evitar  pensar que la cosa hauria estat tan senzilla com posar-li una mascara al doble per evitar comprometre així la seva posició, però es veu que una de les fugitives més experimentades del món no disposa d’aquesta formació. Bromes a part (tot i que sí que em sembla una mica greu que s’hagi comés aquesta falla)  la situació resulta eficaçment tensa i vibrant. La Robin s’amaga entre les cortesanes (amb una mascara, no la podia fer servir abans no), mentre la cort continua el seu festeig. Però no és si no un factor extern a ella el que sembla li permetrà fugir.

Aquesta cara és massa

Mentre tot això succeeix Oda ens presenta l’ambient de la cort. El Shogun és un estúpid supersticiós amb un excés de confiança en el poder que en Kaido li proporciona, no sembla ser conscient que si es passa de la ratlla l’emperador no te més que substituir-lo. Els seus subordinats no el respecten, només li segueixen el joc per que te el poder. I tot i la seguretat amb que exhibeix el seu tron, tem amb fervor el fantasma de l’antic senyor feudal al que ja ningú recorda i la força del qual ja tothom creu morta. Ningú se’l pren seriosament, tot i que paradoxicament te raó (encara que sigui per supersticiós). És una construcció de personatge força inusual per al manga, més complex del que solen ser-ho aquesta mena de secundaris. Oda sol tendir als personatges extrems. Si es estúpid i bobalicó, bobalicó i estúpid. Si és gloriós i bo, bo i gloriós. Però aquest… és un personatge amb molts matisos. És un estúpid, però a l’hora és aïlladament intel·ligent. És poderós i inspira por, però a l’hora ningú se’l pren seriosament. Està extremadament segur de si mateix i les seves possibilitats, però a l’hora és un poruc supersticiós que tem que qualsevol cosa el pugui fer caure.  És orgullós i es creu superior a tot el que l’envolta, però a l’hora l’espanta i l’irrita  que els demés es puguin riure d’ell. Però tot i aquesta dualitat, és sempre coherent, és sempre realista, humà. Oda ha aconseguit traçar una dualitat aclaparadora amb tants pocs traços que sembla mentida que el personatge pugui funcionar, però funciona, i d’allò més be. El shogun funciona com la peça central d’una societat benestant on tot sembla estar malament.

Tot i això, crec que Oda s’ha sobrepassat potser en excés  en la seva exposició de la cort. Els dialegs es feien a estones exageradament enrabassats per al nivell  estandard de One Piece, fent facil que un es perdés al llegir-los. Les pagines estaven tan poblades que per un moment m’ha donat la sensació d’estar llegint un capitol lleuger de HunterxHunter. Tot i això aquesta densitat ha durat poc, doncs aviat el detonant ha explotat desencadenant rapidament a la més usual acció.

A veure, el disseny està be, però com el mateix usuari, no resulta massa imponent per ser el que és.

Per que el shogun tot i la seva seguretat és una persona realment insegura i quan la petita nena que vam conèixer fa uns quants capítols s’ha començat a riure d’ell (tot i que en realitat reia de que tots s’estiguessin aguantant el riure) ha muntat en colera disposat a acabar amb la seva vida. Aquí es veu la planificació de la que Oda està fent gala en aquesta saga, doncs com ja vaig dir, si la presentava com ho feia era per que esperava que el personatge acabés per jugar algun paper de certa rellevància. I vist el resultat , les proves són evidents. El líder de Wano es disposava a acabar amb l’ofensa quan la persona més inesperada ha sortit al seu rescat arriscant tots els seus esforços per salvar a la nena a la que inevitablement ha agafat estima. Així doncs la prostituta s’enfronta al shogun amb determinació i sense una ombra de dubte i temor. Com acabarà això es fa difícil de dir. El shogun ha mostrat els seus múltiples caps (un disseny que tot i no massa espectacular va molt acorda amb el personatge) i sembla desfermat. En lo personal, crec que la Komurasaki aconseguirà calmar a l’enfurismat líder amb les seves paraules i una forta resolució (i la seva hiperbòlica bellesa incommensurable). Que el conflicte quedarà allà gracies als seus dots de persuasió i potser a l’ajuda de la Robin per fer escapar a la nena. Però l’acció sembla molt desfermada com per que sigui fàcil d’aturar. Sembla que Oda opta més per un conflicte intens amb el que potser donar peu a altres coses que vindran, o potser opti per la via intermitja de donar-nos una mica d’acció i després calmar les coses. Veurem com se’n surt.

Deixa un comentari: