Hunter X Hunter 390 – Enfrontament (1)

Espera, això vol dir que la segona part de l’enfrontament be després de l’hiatus?

L’episodi comença desenvolupant vagament la problemàtica deles monedes que deixava penjada en l’episodi anterior. Al final no se’ns en diumolt més i el seu funcionament segueix sent un misteri. Però al menys a títolpersonal les reflexions que els dos personatges (guàrdia i príncep) tenen al seu respecte m’han portat unes quantesimpressions. La primera és que el guàrdia no te moltes llums i sembla més unhome d’acció que no pas d’intrigues (els guàrdies del primer príncep ja handemostrat estar més enfocats sempre en una o altre dimensió). La segona és queel príncep, tot i semblar esser força intel·ligent es pren tot el tema del nen ambexcessiva ingenuïtat, atribuint-li un poder i un potencial excessivament relaxatspel perill que realment li suposen. Segurament això acabi per matar-lo.

Més interessant resulta el descobriment que se’nspresenta quan aquest mateix príncep visita al líder de la màfia a la qual està associat per demanar una mica d’assessorament(que com he dit necessita) sobre el nen. En aquesta conversa se’ns revela lasuposada paternitat del mafiós, que suposaria que el rei no és en realitat paredel príncep. Això entraria en conflictes estranys que podrien fer-nos replantejarcoses com si la cerimònia de successió és realment el que sembla. En tot cas, teninten compte la similitud entre els possibles progenitors, que un o l’altre fos elpare no resultaria gaire estrany. En qualsevol cas aquesta resulta una noticiabomba que viu més en el propòsit d’impactar que de causar realment unainfluencia transcendental immediata, doncs al menys a curt termini, mentre elfet no sigui públic, la seva rellevància és nul·la més enllà de l’evidencia d’un llaç més fortentre personatges. Si m’ho pregunteu a mi, jo diria que en el cas de ser certa aquestapaternitat, el rei n’estaria assabentat. Però de ser així la pregunta és: quinprofit li treu exactament tenir entre els seus hereus un príncep que no  n’és un descendent directe?

I d’alla Togashi salta directament al que serà la part finalde l’episodi executant una de les transicions més fluides del que recordo en elmanga. Podríem comparar l’episodi amb un pla seqüència. L’episodi comença on hova deixar l’anterior, amb el guàrdia preguntant-se els poders del príncep,després el príncep fent el mateix mentre camina cap a un altre localització ones troba amb el mafiós i hi conversa per que un cop acabat aquest truqui alsseus sequaços que protagonitzaran tot seguit i sota les seves ordres l’acció que ocupa la resta de l’episodi. Aquestafluïdesa entre escenes, que passen de l’una a l’altre sense saltar-hi si no de forma natural, afavoreixmolt el ritme de la narració i la fa més immersiva i assequible. Contràriament alque ha fet en els darrers episodis, aquest ha estat un dels que més ha vistbrillar la qualitat de la seva narrativa.

El que succeeix a continuació és una llarga escena d’acció que quasi sembla voler compensar l’extrema necessitat que proclamava l’exhaustivadensitat dels episodis anteriors. La qüestió és que a diferencia dels anteriors,tot i tenir força text fins arribar a aquest punt, la boa execució de la narrativahavia aconseguit que no es fes pesat en absolut. Així doncs, si haguéssim deretreure-li quelcom a Togashi, seria que s’hagués guardat una acció que tantprofit hagués pogut fer en altres episodis per a un en el que feia tan poca falta.Però si be l’episodi no es veu en la necessitat d’alleugerir-se, l’acció tampocsobra, així que difícilment es podria anomenar a això un defecte. Més si com hedit forma part de la narrativa fluida que segueix a tot l’episodi.

La premissa es senzilla, un de les màfies ha fet trampes iles altres han d’investigar fins a quin punt i de quina manera i castigar-lesen conseqüència. Així que envien als seus especialistes: usuaris nen dotats peraconseguir els seus objectius. L’escena esta tremendament ben plantejada, l’estèticai la narrativa ens donen a entendre que els personatges son poderosos, però donatel seu aspecte només el nen els pot fer tals. Per tant l’incògnita es planteja no en el si essobreposaran a la situació si no en el com ho faran i més concretament ambquines habilitats. I el resultat no resulta gens decebedor.

La noia de les transfusions, d’aparença dèbil i malaltissaacaba per posseir l’habilitat de tipus combat, una que últimament es trobava afaltar en una saga on tots els usuaris semblen tenir habilitats més enfocades ales intrigues que no pas a l’acció. Ella pot manipular la seva sang a voluntatconvertint-la en un arma letal amb la contra que necessita una via natural perla que aquesta surti del seu cos. Una arma que tot i no ser massa efectiva eninvestigació, si resulta força versàtil i poderosa en moments d’acció.

La noia d’aspecte elegant i refinat (a mi em recordava unamica a la segona princesa), resulta ser la de l’habilitat més útil per alcontext. Doncs tot i no tenir cap aportació útil en el combat sembla ser l’armadefinitiva per extreure informació. Els seus cops de puny son capaços de treureles veritats de l’anima a cops (juga amb l’expressió treure la veritat a cops) fentque si ella fa una pregunta, el cop farà emergir la resposta ho vulgui o no elcolpejat. Si l’adversari te la informació que volen, ella només ha de fer lespreguntes adequades. Sumant a això un aparent domini de les arts marcials (isuposem les tècniques nen bàsiques) la converteixen en una adversària a témer.

El tercer i líder del grupet sembla tenir l’habilitat més estranya.És la única de les tres que no demostra una aportació efectiva durant l’acció,si no més tard. És tracta d’aquelles habilitats poc clares, l’ambigüitat de lesquals les pot fer tremendament poderoses o absurdament ridícules en funció deels seves limitacions. Pot transformar en animals que pot controlar les cosesque toca, les quals conservaran les seves funcions anteriors. Però les lleisque determinen quines funcions o propietats conserven o fins a quin punt esconverteixen en animals (o en quins animals, suposem que l’objecte en qüestióhi h de tenir similitud) és el que queda poc clar de ‘habilitat, suposem que Togashiho matisarà en episodis futurs (jaja, futurs, optimisme sempre).

En qualsevol cas els mafiosos obtenen la informació quevolien i esborren el seu rastre per a seguir actuant amb impunitat mentre s’assegurende mostrar al lector el rol i la mecànica que les forces armades juguen en aquestescenari de la guerra entre màfies. Dedueixo que quan la violència delconflicte escali, el zodíac es veurà obligat a intervenir. A veure si en Leorioapareix d’una vegada, que jo li tinc ganes a l’home.

I per concloure, hiatus altre cop. Semblava que Togashi esvolia marcar un bon episodi abans de marxar. Ho ha aconseguit. Un bon sabor deboca per deixar-nos amb ganes de més abans de marxar. Quan tornarà? Be ningu ho sap això, peròtenint en compte la tendència em veig optimista. Segurament el proper anytinguem un parell més d’aparicions del mangaka amb una mica de sort mésextenses de les que ha tingut aquest any. Jo pronostico que tornarà per primavera,ja sigui a principis o  a finals i que després pararà de nou per tornar a la tardor, havent descansatuna mica a l’estiu. No em sembla un mal ritme, avança lent, però avança. Amb unamica de sort veiem acabar aquesta saga i tot.

Deixa un comentari: