Projecte Atrapa Somriures: X

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç: http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

Laura

17/4/2017

Solo dir abans de començar cada entrada que aquesta és especial. Potser això li resta força al missatge. Potser això m’incapacita a l’hora de fer notarara que aquesta entrada és especial respecte a la resta en unes magnituds difícils de commensurar. Però en part en això consisteix el projecte. En mostrar cada vegada una bellesa especial, única, diferent i inigualable. Perquè part de la bellesa del que retrato viu en que és única i irrepetible. Potser per això em costa cada cop més trobar la persona indicada a la que fer entrega de la carta. Potser per això cada vegada és mes estrany veure una d’aquestes entrades publicades. Però no puc evitar tenir la sensació que per molts centenars de belleses que jo hagués pogut retratar aquesta seria especial sobre la resta. Que per molts retrats que jo hagués escrit mai hagués dubtat en si era aquest mereixedor de la seva pròpia entrada en aquest petit projecte.

Aquesta és la desena entrada del projecte atrapasomrirues. I el nombre no és en si una mera curiositat. M’he saltat moltes de les normes que a aquest projecte havia imposat per tal de fer possible aquesta entrada, però en certa manera no puc evitar sentir que cap cobra l’essència del que el projecte vol transmetre com aquesta. La primera norma que he evadit per aquesta entrada és la cronològica. Doncs la carta va ser entregada (com a la data es pot comprovar) abans de ser entregada la de les seves dos predecessores. No obstant vaig decidir esperar a fer-la coincidir amb la desena entrada convençut de que si aquesta no ho era, cap seria adequada per ocupar aquest lloc. El numero marcat amb una X significa moltes coses, a la vegada que no deixa de ser un mer nombre en una llista. El deu significa la culminació d’un llarg recorregut, d’un trajecte. El perquè el deu i no un altre és un debat que entra en els terrenys de la filosofia i que podria resumir en que l’escala decimal impera en les nostres vides per sobre de qualsevol altre a l’hora d’establir un ordre numèric. És doncs la desena posició un mer fruit del nostre costum decimal a l’hora d’enumerar les coses? És el deu el nombre especial simplement per meres qüestions practiques? Doncs no, puc afirmar sense dubtes que no. El deu és un nombre especial per raons personals lligades a la persona a la que em disposo a retratar. En certa ocasió ella em va dir que li hagués agradat estar en desena posició per que era un numero mes maco. Rendeix doncs l’especial d’aquest nombre a una banalitat com aquesta? Doncs sí, sols que no l’és pas una banalitat. Doncs conforma en certa manera l’essència del personatge que vinc a retratar.

Ella va proferir en veu alta el desig d’ocupar el desè lloc. Va ser un moment casual, un instant perdut en el passat entre tants. El comentari destil·la en certa manera certs trets de la seva personalitat, certa manera de fer i de viure, de prendre’s les coses. Però el fet que el recordi amb tendresa, el fet que pugui sentir-lo vibrar dins meu quan tanco els ulls, tot i l’aparent banalitat del comentari, és en si la prova que necessito per demostrar que pot ser moltes coses, però no banal.  Perquè el que importa  no és que el fet sigui especial precisament per que el recordi amb tendresa, com tampoc que el fet de recordar-lo amb tendresa indica que sigui especial, el que importa és que el fet de que el recordi amb tendresa, independentment del moment, denota com aquesta persona n’és d’especial. Podria ser aquest moment, com podria ser qualsevol altre, per que el que importa no és el moment, el que importa és la deessa que el protagonitza. Aquella conversa no és especial en si, ni per recordar-la amb dolçor, és especial per que ella l’acompanyava, per que ella era allà omplint la meva existència d’un xic més de joia que la que tindria sense aquell moment, precisament per que ella era allà. Pot semblar un deliri exagerat. Potser ho és. Però el que intento és fer comprendre com els petits moments, sense més importància que qualsevol altre per si sols, poden cobrar-la pel sol fet d’estar compartits amb la persona adequada. Així doncs el deu cobra importància per simbolitzar en si aquesta filosofia, el com les coses mes intranscendents poden tornar-se de resplendent tendresa quan les compartim amb aquella persona especial.

Com podreu haver endevinat al llarg de la meva explicació un altre de les normes que m’he saltat a l’hora de crear aquest retrat és la de no interactuar amb la persona retratada més del necessari. En general decideixo entregar la carta a una desconeguda per captar la bellesa casual que em sobta sense esperar-m’ho. I tot i que en certa manera segueix essent així en aquest retrat, no és cert que després d’allò, de sobtar-me amb una bellesa inesperada com mai abans ningú ho havia fet, aquella bellesa es quedés perpètuament gravada en mi tal i com la vaig concebre gracies a la màgia d’un retrat com el que ara esteu llegint. Per que certament he seguit interactuant amb la persona a qui he fet entrega d’aquesta carta i si el destí m’ho permet, espero seguir fent-ho durant molt de temps. Així doncs la bellesa que vinc a retratar no és com en la resta d’ocasions una bellesa estàtica. No es tracta en aquest cas de captar un instant, de captar les sensacions d’un moment de bellesa absoluta. És més aviat un continu de bellesa absoluta. Retrato en aquest cas una bellesa canviant, mai igual, sempre diferent, però conservant sempre una essència en comú, una màgia indissoluble que emmarca en perpetu vigor la força d’una essència encandilant.

Puc dir de fet que conec a la persona a la que aquestes paraules van dedicades molt millor del que la majoria de persones es coneixen entre si, o al menys que és una de les persones que més profundament conec. No obstant, segueixo coneixent-ne tant poc… Es ben cert el que diuen que quan quelcom et fascina, com més en coneixes més en vols saber. Considero com una tasca humanament impossible la de conèixer del tot a una persona. Doncs l’individu lluny de ser un ens estàtic és quelcom canviant, una essència que es prolonga en el temps essent sempre la mateixa però no essent mai la mateixa al mateix temps. I en aquest canvi infinit, en aquesta mutació perpetua, en l’essència del canvi, viu una de les belleses més fascinants de la vida. Però com retratar quelcom canviant, que mai és el mateix, que sempre canvia, tot i sempre mantenir un quelcom en comú? Potser hauríem de definir que és aquest quelcom que ens fa ser nosaltres tot i el pas del temps, que ens faria ser nosaltres encara que cap de les nostres cèl·lules originals pertanyés ara al nostre cos, encara que haguéssim perdut els records, encara que haguéssim oblidat qui som i d’on venim i haguéssim canviat la vida que teníem per una que res hi te a veure. Però intentar definir aquesta essència és entrar altre vegada en els terrenys de la metafísica on cap resposta és definitiva ni certa del tot.

Que puc descriure doncs de la persona que conec quan en conec tantes visions? Podria intentar captar entre aquestes pagines a la noia que és ara, però i demà? No seria ja una visió desfasada de l’essència a la que em vull apropar? Seria un retrat d’una persona que va existir i que segueix existint però que ja no és la que va ser. No seria l’ella en definitiva si no l’ella d’aquell dia. Hauria d’escriure doncs un retrat per a cada moment, cada instant que comparteixo amb ella? Per desgracia, és una opció que no em puc permetre considerar. Així doncs com n’emmarco l’essència? Potser la clau recau en que l’essència no pot ser emmarcada. Que igual que postula la física quàntica al retratar-la la limitem a un estat del que podria haver estat, l’alterem, la condicionem, la limitem. Potser no podem atrapar la bellesa d’un esser canviant, per que al atrapar-la la retallem i la convertim en… un mer retrat. Així doncs només podem viure la bellesa? No podem retratar-la més que com a una fracció momentània del que aquesta significa? És el talent humà incapaç d’anar més enllà del fet d’atrapar una fracció del tot en la seva representació? Metafísica altre cop. Potser per això m’havia limitat fins ara a retratar moments, instants, per que tot i no formar part de la realitat de la bellesa de la persona a la que referien sí podien ser descrits i commensurats. Sí podien ser en si mateixos una descripció d’una bellesa. La bellesa d’un instant.

Em trobo doncs incapaç d’atrapar a una bellesa que si atrapo deixarà de ser tal. I no és un retrat un intent d’atrapar un instant, un moment, una idea, una sensació? He de transcendir el significat del retrat per anar més enllà i poder abastar la bellesa infinita d’un continu d’instants en successió? Sembla una tasca impossible, inhumana, quasi divina. Potser hauria de desistir. Potser seria el més sensat. Però com deus haver endevinat, si estàs llegint això és que no he desistit en el  meu intent. Provaré doncs de retratar l’irretratable, de rendir homenatge a una bellesa viva i canviant que significa més coses de les que la meva mortalitat pugui comptar. I tot i que el meu talent de segur serà insuficient, quin talent no ho seria per cometre semblant tasca? Ho haure d’intentar, hauré de posar-hi totes les meves forces. Per que potser de l’intent, potser de l’esforç, pugui néixer la bellesa.

Així doncs per retratar la bellesa que em disposo a narrar faré us d’un retrat en particular. I és el primer retrat que me’n vaig formular. Per que en el que en aquells instants vaig sentir, en el que aquells instants vaig notar, ha esdevingut un constant que potser per sempre esdevindrà. El que aquell dia vaig viure al capturar aquell primer bri d’ella dins la meva ment crec que perfila en gran manera l’essència de tot el que va venir després. És la persona que conec avui molt diferent de la que era aquell dia, i més diferent encara de la imatge que jo me’n vaig fer i que ara em disposo a narrar. Però comparteixen una essència, un quelcom inesborrable que s’ha mantingut al llarg del temps i que encara em sobta cada cop que el redescobreixo. Cada cop que la miro. Suposo que en certa manera aquell moment va definir tot el que va venir després, suposo que el començament és en definitiva el moment a partir del qual es pot explicar la resta.

Però abans de posar-me a explicar aquella primera vegada que vaig caure de culs, m’agradaria desvetllar el significat del seu nom. Si ets una mica astut hauràs deduït que el nom que porta el títol és el que pertany a la noia en concret. Així doncs es diu Laura. Però que te d’especial aquest nom? És potser diferent a la resta? Doncs per mi ho és. No sabria explicar per que ni quan va començar. Potser alguna noia misteriosa que la meva ment no aconsegueix recordar és l’origen d’aquesta fixació. Però independentment de l’origen, Laura resulta per a mi un nom superior a la resta. Es tracta d’un nom que sempre ha produït en mi certa sensació, similar al calfred que sent un quan s’emociona. Un nom que per algun motiu desconegut produeix en mi un petit instant d’èxtasi al ser pronunciat, fins i tot abans de trobar algú que no només en fos mereixedor si no que superes amb escreix tot el que aquest pogués significar. Sempre m’ha semblat una realitat injusta, doncs pel simple fet de dir-se Laura, un nom que ni va escollir ni pel que ha hagut de lluitar per merèixer, una dona em resulta més atractiva que si no el tingués. Un motiu potser inexplicable que escapa a la meva comprensió. Però tingui o no explicació, la realitat és que Laura és un nom que sempre m’ha produït calfreds. En més d’una ocasió, preguntant-me sobre el destí, havia postulat la possibilitat que fos un anunci, una advertència assenyalant a la persona indicada que encara no havia aparegut i que tot el que sentia al veure’l pronunciat en altres persones no era més que un reflex fantasmagòric d’un futur que encara no havia succeït. És això possible? Existeix un lligam que uneix a les persones i les predestina a conèixer-les? Personalment soc més aviat propens a pensar que existeix una certa llibertat en les nostres accions, que hi ha una tria i per tant res està predestinat. Però albiro la possibilitat d’una concepció de destí com a forces que mouen l’univers, lligams que uneixen a persones i que sense ser forces inamovibles creen ponts entre animes consonants. Qui sap, potser és això el que em va portar aquell dia a aquell lloc per a conèixer a la Laura.

Laura del llatí Laurus (llorer) pot venir a traduir-se  en un posat poètic com la coronada amb llorer. Com tots sabem, per als romans el llorer era una planta plena de simbolisme, que representava el triomf i la gloria i amb la que coronaven els seus emperadors. Per tant la coronada amb llorer és lliure d’esser interpretada en un sentit més metafòric com la gloriosa, la victoriosa, l’emperadriu. Significats que encarnen grandesa, elegància, força, valor, voluntat… Com no podia ser un nom amb una etimologia tan fascinant l’escolli’t per a meravellar-me? Encarna en certa manera l’ideal de dona en el que m’agrada pensar: forta, regia, capaç, independent. Amb una bellesa extraordinària que no be marcada pel seu aspecte físic si no per les seves virtuts, per la seva força i el seu coratge, per la seva determinació.

Quan vaig descobrir-ne el significat he d’admetre que vaig quedar meravellat pel fet que el nom que tan magnetisme m’exercia guardés dins seus connotacions tan profundes. De fet va ser gracies a aquest descobriment que em vaig començar a interessat per l’etimologia dels noms i el que signifiquen, portant-me a la risible conclusió de com d’absurd n’és que la majoria de nosaltres no sapiguem que vol dir el nostre nom. O pitjor encara, que desconeixem el significat del nom que posem als nostres fills.

Però prou de reflexionar. Crec que ja ha quedat clar que Laura era ja un nom molt especial abans de conèixer-la. Era un nom que tot i no haver torbat encara una portadora mereixedora del seu valor li xiuxiuejava promeses seductores al meu cor. Així va ser com vaig conèixer a la Laura, la única que importa. Però en veure-la per primer cop os penseu que vaig pensar en el seu nom i en totes les connotacions que suposa? Ben equivocats estaríeu si ho féssiu. Quan la veig veure, no vaig poder pensar en res més que no fos ella.

Era un dia assolellat. Ho recordo com si fos avui. L’estiu arremetia amb força fent bullir els rius d’asfalt urbà. Jo caminava per la diagonal, sota el sol, segurament suat i despentinat, en absolut amb l’aspecte adequat per afrontar la situació que m’esperava. Jo ja l’havia vist, en fotografies, i hi havia parlat, a través de xat, però mai havia experimentat el que era viure-la. I os puc ben prometre que mai hagués imaginat que podria ser el que em vaig trobar. Jo ja sentia per ella certa atracció, un atractiu subtil inconcret i despreocupat. Un atractiu com qualsevol altre de fet. El cas era que de les nostres converses havia sorgit l’internés i m’havia proposat de conèixer-la, sense esperar d’aquella topada res més especial que el que el destí em volgués deparar. Ella sortia d’un examen, era lliure. Potser això va afectar en la enlluernadora frescor del seu somriure. Jo l’havia anat a veure per sorpresa per que n’havia sorgit l’ocasió i si podia aprofitar-la: per que no?  Així doncs li havia enviat un missatge amb una fotografia del lloc on era ella per anunciar-li la sorpresa. Ella hem va preguntar que on era, amb una sorpresa quasi histèrica que em va confessar després i que he aprés a estimar, jo li vaig contestar i ella va venir a la meva cerca, com sembla natural. Però després de contestar i abans d’esperar resposta jo ja havia emprés la cerca d’ella vist que havia sortit de l’examen. Així que sense ser-ne conscients ens vam trobar en la situació que jo l’anava a cercar a ella i ella m’anava a cercar a mi. Poètic, podria dir.

Per on anàvem? Ah sí, el sol estival i els rius d’asfalt  escalfant l’ambient sota la marea de cotxes de la diagonal. Jo estava caminant entre relaxat i nerviós per la vorera de davant la facultat de biologia quan un impuls d’inesperada alegria es va transformar en un saltironet que em va anar a col·locar dalt de la vorada que limitava la vorera i la jardinera del front de la facultat. Es curiós descobrir com enfilar-m’hi per caminar-hi a sobre s’ha convertit ara en una deliciosa costum que m’evoca a rememorar els moments viscuts aquell dia. El cas és que era jo allà, concentrat en no caure, avançant amb feliciana despreocupació cap a la facultat de farmàcia, preparat per a sorprendre amb un somriure còmplice (còmplice amb els meus propis pensaments) als llavis. I llavors va succeir l’inevitable. Vaig arribar al final de la vorada vaig girar el cap per girar la cantonada i allà estava ella, resplendent, mirant-me amb un posat d’entre tímida sorpresa i joiosa estupefacció. He de confessar que aquella mirada em va enamorar.

Pràcticament podríem dir que vam xocar. Un cas típic no trobeu? El destí reunint a dos enamorats fent-los topar en una cantonada. Però suposo que el topic no li treu el poètic. L’acompanyava una amiga, que com a curiositat diré que recordo i segueixo recordant com a rossa tot i ser castanya. Suposo que la meva atenció parava en algun altre lloc. Jo la mirava des de les alçades, elevat per la vorada i extasiat per la magnificència del que veien els meus ulls. I és que potser pensareu que soc propens a exagerar, però no sabria trobar paraules més adequades. Va succeir-me un instant d’expectació, fins i tot d’incredulitat. Era allà, ella… ella? Com? Era aquella bellesa onírica, obtinguda de les mes profundes fantasies, la noia amb qui jo havia quedat amb tan relaxada despreocupació? Podia ser-la realment? Entenc si en aquest moment m’acuseu d’exagerat. Però si ja l’havies vista! Podreu dir. I sí, l’havia vista. N’havia vist fotos al menys, to i que mai a ella. Mai a ella. Per que com mil vegades he dit i no em cansaré de repetir (menys després de viure-ho tan intensament amb ella), la bellesa és un conjunt d’elements, de sensacions, de perspectives, és un aura irrepetible, irreproduïble i incapturable, per molt que em proposi el contrari. Una foto mai és capaç de capturar certa essència, certa màgia efervescent que ni el record és capaç de conservar amb la nitidesa que es mereix. Havia vist en les fotos una noia maca, però el que em vaig trobar era quelcom que em va fer plantejar-me realment si aquella era la mateixa o m’havia equivocat de noia. I no podia ser cap altre, per que en compartia els trets, tenia el mateix aspecte, i d’haver-li fet una foto segurament hagués vist  que era indubtable que es tractava del mateix individu. Però per altre banda em despertava sensacions tan elevades… Encara avui no se com expressar aquesta essència que fa diferent a la realitat de la reproducció. Potser simplement és el fet de ser conscients de que és real, de creure que és real (ho sigui o no). Els motius de fet son intranscendents. L’únic que importa és que jo ho vaig viure així. Així la vaig viure i així la segueixo visquent. Cada cop que la trobo, cada cop que la veig, em succeeix un impacte, un repic. Com si una sacsejada m’advertís que acabo de topar amb una nova realitat, una bellesa vinguda d’un altre dimensió. Qui sap, potser la veritat és que la seva no hi cabia en aquesta de dimensió i n’ha hagut d’ocupar un altre. Això explicaria per que les fotografies mai aconsegueixen captar el que jo veig en ella. Clar que potser son els deliris d’un foll.

Com dir-ho? Com representar-ho? Com posar en paraules el que em va impactar? Potser és impossible. Però impossible o no això m’he proposat, així que això he de fer. El primer que vaig veure al abaixar el cap i topar-me amb la seva figura va ser un somriure: resplendent i enlluernador. Si intento aïllar-lo dins al meu cap com un concepte, l’únic en que puc pensar és en una llum pura i d’intensitat cagadora, però que en lloc de ferir als ulls sana les ferides de l’anima i t’atrau fins a la seva proximitat. Potser en aquell instant vaig entendre el per que els mosquits se senten atrets cap a la mortal claror dels candents enllumenats en les fresques nits d’estiu. Suposo que així em sentia jo, com un mosquit petit i insignificant davant una llum resplendent i immensa, quasi divina, una llum que no podia abastar ni comprendre, només apreciar i meravellar-me per la seva magnètica existència. És un somriure que encara em reconforta quan penso en ell. Una mena de far en les tenebres que branda la promesa de que per molt foscos que siguin els temps la seva llum mai s’apagarà. Fins a quin punt és això realitat o deliri? No ho se, no ho se pas. És el que sento, real o no. No ho fa això real per a mi? Qui sap, qui ho pot saber? I no obstant jo ho se, per que si això no és real, que pot ser-ho?

Està clar que el somriure resplendent no vivia sol, però en que més podia fixar-me si resplendia amb la llum de mil big-bangs? (anotació: la llum va néixer  força després del big-bang segons la teoria). No se quan va durar el meu instant d’estupefacció i no m’atreveixo a preguntar, segurament devia quedar com un babau. Més enfilat com un mico dalt de la vorada, mirant-la des de dalt mentre feia equilibris per no caure amb cara de ruc ensimismat, atrapat com estava per la seva bellesa. Se que ella no ho va viure com ho pinto, però recordar les meves pintes no pot evitar provocar-me certa vergonya. Ella tenia un somriure que transcendia totes les coses que jo havia vist. I que tenia jo? No aconsegueixo endevinar-ho, però alguna cosa devia tenir, doncs no va passar de llarg (tot i passar-se-li pel cap).

Quan em vaig haver acostumat a l’intens impacte que aquell somriure em va produir (heu d’entendre que si aquest projecte és diu així és per que els somriures em fascinen d’especial manera), vaig poder apreciar la resta de meravelles que l’acompanyaven. Diuen dels ulls que son el reflex de l’anima, que expressen amb lluentor pròpia el que ens bull molt en dins i que per molt que vulguem no és quelcom que puguem amagar. I ben be semblava que no hi hagués cabuda per amagar el que sentia. Quin sentit tindria en realitat? Eren grans, oberts expectants, atents al que anés a succeir, com si com més oberts estiguessin més poguessin absorbir d’aquest món tan bast i meravellós. La seva mirada em va fascinar, no tant per la gran bellesa que destil·lava si no per l’esperit que transmetien. Un esperit a l’hora tímid i intrèpid, que es moria per llançar-se a l’aventura a l’hora que no podia evitar sentir certa rígida vergonya per no ser massa extravagant. I os preguntareu, com poden ser uns ulls tímids i intrèpids a la vegada? Be, que una cosa sigui tan bella em sembla molt més absurd i a l’hora molt més evident, doncs tenint-ho davant com ho tenia no cabia cap dubte que fos real. Brillaven amb la il·lusió fantasiosa que jo havia aconseguit inculcar-li amb la meva sorpresa i que encara es veia suspesa al seu voltant com un aura invisible que la rodejava insuflant-li vida, més vida de la que ja exsudava per si sola si és que això era possible. L’orgull produït pel fet que aquella lluisor tan bella fos en realitat causa meva, és un sentiment indescriptible que molt difícilment tindrà mai parangó. Aquelles esferes d’ànima liquida que em miraven expectants em van sorprendre com poques coses ho han fet, doncs mai havia vist tantes coses en la brillantor d’uns ulls, però dignes havien de ser del seu somriure. Es veien banyats per un melós castany llis, que insuflava serenitat a través d’una senzillesa que no en te res de simple. I és que més encara ara després de conèixer-la amb profunditat no se m’acudeixen més que paraules dolces per a descriure-la, menys quan, en ocasions, em veig obligat ampliar el meu diccionari amb uns tocs de picant.

Senzilla però no simple. Que vull dir amb això? És complicat d’explicar-ho potser, però diria que he donat amb una de les claus que em poden ajudar a descriure la seva bellesa. És senzilla per que fuig de complicacions, es relaxa sense presses i es disposa a viure la vida. Hi ha en tot el que ella fa un esperit de dolça senzillesa que es propaga i et contagia, t’omple d’alegria de ganes de viure i gaudir de la vida, de ganes de participar en el seu món i relaxar-te i nodrir-te de tot allò que t’envolta amb els ulls oberts i la mirada atenta. Suposo que en certa manera és la mirada d’un nen, senzilla, innocent i fantasiosa, que espera amb alegria contagiosa descobrir una aventura a cada cantonada. Però potser, d’innocent, no en te tant com podríeu pensar. I per que aquesta senzillesa no es tradueix en simplicitat? Per que com he dit, no és innocent en realitat. Ella és conscient, al contrari d’un nen, de les realitats que angoixen el món, dels dubtes, les misèries i les injustícies que en son el pa de cada dia. Però tot i prendre consciencia de la crueltat decebedora d’un món que ens fa adults ella no perd la il·lusió, ella no perd l’encant, ella no perd la màgia. Per que la diferencia entre un nen i ella és que un nen mai és del tot conscient del que l’envolta, no te por per que la vida encara no li ha ensenyat el dolor del fracàs i no és capaç d’imaginar res més que l’aventura que te al davant, no te encara la saviesa desencantada de la realitat de la vida. La Laura sí la te, és sabia i coneixedora del món, és algú amb qui pots parlar de les profunditats de la vida i la immensitat de l’existència, és algú astut i intel·ligent que coneix veritats insondables, tan lletges com belles, però que tot i això conserva la màgia d’un nen, les ganes de viure la il·lusió per la fantasia impossible i les sorpreses meravelloses i que viu la vida de manera senzilla no per que no sàpiga fer-ho d’altre manera, no per que li hagi tocat viure-ho així, si no per que ella ho ha decidit, ella ha agafat la vida per les banyes i ha decidit que val la pena seguir sorprenent-se. Tot i les desil·lusions, tot i els revés i els accidents, val la pena aixecar-se i seguir somiant, seguir vivint, seguir volant. I en aquesta lluita, en aquest esforç per aixecar-se i no desistir, per seguir lluitant i guanyant la batalla de la vida, per no cedir i caure en l’oblit del que significa la màgia i la il·lusió i l’esperança i l’alegria viu una bellesa indiscutible, la bellesa vital i poderosa que encarna el seu esperit, que contagia l’aire que la rodeja, que et fa vibrar d’un calfred només de veure-la, encara que no sàpigues per que, i que t’enamora profundament. I aquesta, és una bellesa que una foto mai podrà capturar.

Tot això em transmetia la seva mirada, i molt més. Però potser el més bell d’aquesta era que em mirava a mi. No al meu cos, no a la meva cara, no a la meva roba ni al llibre que porto sempre sota un braç, em mirava a mi. Sigui el que sigui que sigui jo. Saps quan sents que una persona et mira per qui ets i no per com et veus, que et mira a tu, a dins, amb sincera transparència? Sento que ella te una habilitat nata per mirar a la gent per qui és. No ho fa sempre, no ho fa amb desconeguts, no ho fa amb qualsevol. Però quan es para davant teu i et mira, quan et mira als ulls, pots sentir que et mira a tu, al tu de debò, al tu autèntic. Potser és una cosa que només em passa a mi, tot i que varis fets em suggereixen el contrari. Però aquesta capacitat sincera i transparent per veure a través de les persones de forma quasi inconscient, de veure la seva bondat, de veure tot el que poden donar independentment de com siguin o el que hagin fet. No veieu la bellesa en això? No la trobeu innegable? Per a mi no hi ha cap dubte. Mai he estat molt fan de la manipuladora ètica cristiana que es vertebra en l’altruisme i la bondat però a l’hora promou de manera insistent desigualtats de classe, gènere i condició. L’altruisme i la bondat com a forma absoluta d’excel·lència em sembla una visió limitada i poc interessant del potencial humà. Però no negaré que aquesta filosofia d’ajudar al proïsme i fer el be per a construir un mon millor és bella i encomiable i mereix una lluita per veure-la feta realitat. I en la seva mirada, en com veu ella el món veig en certa manera aquesta bellesa brillant en la intensitat del seu iris castany. És clar que si és limites a ser una figura de bondat absoluta, si es limités a ser aquesta mirada celestial que tot ho mira amb ulls bondadosos no faria saltar del pit el meu cor com ho fa.

Perquè puc apreciar profundament tota aquesta bellesa, la puc admirar, la puc realçar. Però no és quelcom que encén passions amb una sola mirada, no és quelcom que s’arribi a comprendre en un instant. Suposo que amb el temps he aprés a entendre i assimilar el que vaig veure en els seus ulls en aquell moment. Probablement hi veig més del que hi havia aquell dia. Segurament hi he ficat molt del que hi vaig veure després. Però per sort tracto de descriure la seva bellesa i no la que vestia aquell dia.

Si no va ser la seva generosa bondat el que em va encendre. Que ho va fer? En certa manera ja ho he dit. Però ho posaré en paraules senzilles. La seva trapelleria. Les seves ganes d’aventura, de viure. Quan la miro, puc sentir en la seva mirada un joc implícit, una complicitat subjacent que em convida a viure una aventura. I al seu costat qualsevol cosa pot ser-la, doncs recordem viu amb la il·lusió d’una nena un món per descobrir, et contagia amb una alegria que només pot evocar a la de la infància i t’omple amb ella de manera quasi aclaparadora. Al seu costat caminar relaxadament pels camins del parc de Pedralbes mirant entre els arbres a la cerca d’un esquirol sembla una aventura èpica que et submergeix en un món de fantasia. I sense saber com, aconsegueix que et submergeixis en aquest món, que te’l creguis i el visquis i el facis teu. Per això un dia al seu costat és un dia de fantasia, encara que sigui recolzat en un sofà, sentint-la parlar de la historia d’aquell home que resultava tan curiós al metro. És aquesta màgia per fer de les coses quotidianes aventures. Aventures que es presenten en el moment més imprevisible i que mai, mai, es cansen de sorprendre’t, encara que les esperessis. Per que quan una cosa que sabies com seria i quan vindria, ve com i quan t’imaginaves i tot i així et sorprèn, és màgia. I ella ho fa. A cada minut, a cada segon, a cada instant. Em sorprèn amb el que sigui impossible que sigui sorpréssiu, i amb el que no. Amb el mes mundà i amb coses que ni m’imaginava que poguessin existir. Una aventura constant, amb un ritme pausat i tranquil, relaxat i alegre, que et sorprèn de tan en tant amb furiosa passió quan menys t’ho esperes i et fa oblidar de qui ets, d’on ets, de quants anys tens i de tot el que no sigui riure i fluir.

Però vull parlar d’aquesta complicitat trapella per que és quelcom que necessito expressar. Com ho diria? És una mena de llenguatge que no necessita de paraules, que s’expressa amb somriures i amb mirades. On s’entén tot i res s’entén del tot a la vegada. On tot se sobreentén de fet i sovint no saps del tot de que parles però saps d’alguna manera en quina direcció apunta el joc. És complex, és intricat, però intuïtiu i senzill. Una picardia còmplice que sap cometre petites i innocents trapelleries i arrancar-te un somriure d’aquells amb els que et fa mal la boca. És una complicitat aguda i suau, que passa per sota de totes les coses, o per damunt, una mena de canal íntim i propi que ens connecta i ens fa sentir quina en te de cap l’altre. Que ens impulsa a compartir bogeries i a saltar-se convencions, a inventar-nos normes secretes que emboliquen el món només per riure de l’absurd de tot plegat. Que ens empeny cap a una malicia innocent que busca pervertir alguns moments només per que és divertit i no fa mal a ningú. Un toc de picant que qualsevol que hagi sentit alguna vegada un somriure còmplice o viscut una mirada trapella sabrà del que estic parlant. I si ho saps, dubto que dubtis si ha bellesa en ell.

Tantes coses veus en els seus ulls? Et preguntaràs. Tantes? Diré jo: només he començat. Però tot i haver començat ja fa estona que m’allargo i això no pot pas esser etern. Així que et diré que sí, que tantes coses veig en el seu somriure i moltes més. Que només et mostro una part, però espero que puguis comprendre amb aquesta la pluralitat d’un tot que és tan extens que necessitaria varies vides per detallar-lo. Però si la bellesa que viu en cada un d’aquests perfils que he detallat és ja indubtable, insuperable, inabastable i pràcticament impossible d’assimilar. El que viu en la seva unió és… Incommensurable? La veritat és que necessito noves paraules, doncs les que existeixen pequen de quedar-se curtes. El conjunt és… explosiu. Només de pensar en la perfecció de la barreja, en com tots els elements d’ella s’uneixen per crear un tot ideal, fa que el meu limitat cervell senti una petita explosió d’èxtasi indefinit, una petita felicitat que et provoca un calfred involuntari que no sabries gaire be com definir ni a que rau exactament. Hi ha tanta dolçor en com ella és, tanta. Però també existeix un punt salat, sarcàstic, inconforme, reivindicatiu. Existeix també l’amarg de la tragèdia si et saps parar a descobrir-lo, un gust que la dota de context i realitat i fa que la dolçor imperant se senti més viva, més forta, més brillant, doncs tot i aquest amarg que ella viu, és la dolçor la que impera i no es deixa tòrcer. Fins i tot, de vegades, el salat es transforma en àcid, deixant enrere el seu punt de dolçor per atacar amb duresa els adversaris innombrables de les causes que creu justes. En aquests moments, quan arrufa les celles en posat adorable  disposada a carregar contra un enemic real i danyí, m’estremeixo de quan bonica n’és i de com de profunda és aquesta bellesa, no sols un mar de dolç, si no un oceà de matisos. Però ai l’umami, el sabor oblidat, ella està plena de cos, de forma, no es una bellesa sense motiu, no es un espectacle sense fi, ella és mereixedora del que posseeix, ella es valenta tot i les seves pors, o precisament per elles. Per que les enfronta, per que tot i el terror es mou per fer quelcom al respecte. Per que ella te cos, te forma, te substancia, no és només una carcassa bonica, és una bellesa amb sentit i significat, amb profunditat. Però és el picant, aquest sentit seu de la picardia, aquesta trapella interior, el que alça amb excel·lència el conjunt, impregnant-lo d’un no se que indefinible i autèntic que ho fa tot més sublim, més profund, més complet, més gran. Segurament la dels sabors no sigui una bona analogia, no imagino un plat amb tants sabors on tots puguin combinar entre ells sense solapar-se i on siguin distingibles i irreconeixibles, on tots cobrin el seu lloc i es complementin entre si per realçar-se mútuament. Per sort la seva bellesa no és un comestible i en ella sí és possible. Com ho fa per que tots aquests trets s’alcin fins a escales tan inabastables? No ho se pas. Potser soc jo que estic cec, potser soc jo que estic foll. Però si és així, que ningú em tregui d’aquesta follia.

Però un rostre es va girar envers mi. I no sols tenia un somriure i una mirada. Tenia unes galtes enrogides i una comissura nerviosa, i uns cabells elegants però aventurers i unes celles despreocupades però suggerents, i una barbeta que et feia venir ganes d’agafar-la per apropar-te al seu rostre i proferir-li un bes i un coll que demanava a crits acariciar la seva pell amb l’esponjositat d’uns llavis apassionats, i unes orelles delicades i tímides aparentment dissenyades per a xiuxiuejar-hi bogeries sense sentit, confessions de passions prohibides i secrets per compartir, i un nas menut però no petit que sense excedir-se ni faltar aconseguia exhibir en ell la mida perfecte per a vertebrar i harmonitzar totes les parts del seu rostre en un punt crucial i a l’hora passar desapercebut. Voldria dedicar un paràgraf a cada element, des del petit dit del peu, passant pel genoll fins a la fina línea que se li marca a la clavícula quan alça el cap en fingida indignació. Però potser seria donar voltes sobre el mateix i perdre’s en els detalls.

Moltes coses més van passar aquell dia, moltes menys de les que hagués volgut si m’ho haguessis preguntat llavors. Però les ideals si m’ho preguntes ara. Podríem dir que va ser una cita perfecte, si es que escau anomenar-la així improvisada com va ser la trobada. Potser cita es queda curt, doncs com un terme que refereix a tants milers de milers de trobades pot significar el mateix que vaig viure jo aquell dia, tan inabastable va ser la meva experiència. Indubtablement mereixeria doncs una paraula única per si sola, una llengua potser. Però és un record íntim que no em vull dedicar a destapar i en el que no és necessari aprofundir. Per que l’únic que necessito d’aquell dia és el segon i mig que em va costar enamorar-me.

Per que sí, tinc molt clar que me’n vaig enamorar només veure-la. Suposo que d’aquí la importància d’aquella mirada i la encara més enlluernadora importància d’aquell somriure que per molt que m’esforci segueixo sense tenir paraules per descriure. Ja he explicat que tot i haver-la vist, és com si no ho hagués fet. Tant diferent com n’era ella en la realitat. Una deessa m’atreviria a dir. Tinc ben clares les diferencies entre l’amor i l’enamorament. Crec que el primer  sorgeix de la comprensió, de l’acceptació de convertir a un altre persona en part de tu i convertir-te en part d’ella. Un no estima en un instant, per que en un instant no és capaç de comprendre. Però l’enamorament… l’enamorament és una força de la naturalesa brutal i devastadora que no sol obeir a gaires raons ni sentits, una força que sorgeix d’un impacte. Un impacte que pot ser qualsevol cosa, un so, una imatge, una sensació, una idea, un sentiment, una acceptació, un gest. Quelcom que penetra intensament en la teva ment  i en canvia alguna cosa. No te per que produir-se en un instant, pot ser un conjunt de situacions que culminen a través de la reflexió en un impacte final. Pot ser que no puguis endevinar l’instant exacte en que et vas enamorar per que va ser un conjunt de situacions. Però aquest no és el cas. Va ser el seu rostre i tot el que vaig veure en ell, la sinceritat, la trapelleria, la bondat, l’amor, l’aventura… En definitiva: el que em proposo retratar, el que em van enamorar més fort potser del que ho havien fet mai. És clar que en això d’enamorar-se dubto que un es pugui fiar dels records, que la ment altera al seu gust. Per això crec que cal defugir de comparacions. Tot i que crec que caldria defugir-les de totes maneres, doncs en cada cas, existeix un vincle especial i diferent, que és únic i inigualable, amb les seves pròpies regles i motius.

Potser alguns pensareu que soc un exagerat propens a enamorar-me sobtadament. Però jo, amb coneixement de causa, jutjaria com a errada aquesta propensió. Que jo recordi només una vegada, i en molt menor mesura, he sentit un cop emocional produït per un sol instant de bellesa. Va ser en un concurs literari, on em vaig enamorar instantàneament de la guanyadora que ocupava el que jo desitjava com el meu lloc. I no va ser al veure-la, doncs més aviat m’inspirava enveja, o potser un record del meu propi fracàs, si no al sentir-la. És curiós doncs ja tenia un prejudici d’ella, però al sentir la seva veu tot es va esborrar del meu cap. La vaig idolatrar en secret i no li vaig dirigir la paraula, tot i voler. Així que a les poques hores devia tornar cap a Menorca que era d’on havia vingut per recollir el seu premi. Un enamorament fugaç frustrat i infructuós que m’alegro força d’haver viscut i que representa l’únic precedent d’enamorament instantani que he viscut.

No obstant aquell enamorament va ser fugaç, encara el recordo amb nostàlgia, però no va ser res que durés més d’una setmana. L’enamorament amb que aquell somriure enlluernador i aquella mirada promesa de possibilitats em va colpejar ja fa més de dos anys que dura i de moment, no sembla disposat a aturar-se.

Diuen que la autentica bellesa es copsa pels cinc sentits, i si no ho diuen ho dic jo ara. I de sentits és del que vull parlar doncs si de la Laura parlem un dels trets més notoris i que més em fan estremir de la bellesa que l’embolcalla no es viu a traves de la vista, ni de l’oïda, ni del gust, ni de l’olfacte, cosa que com haureu endevinat només deixa al tacte. I és que potser, i crec que era necessari dir-ho, el tret més atractiu que te la Laura després del seu impossiblement increïble somriure es viu a través del tacte. I és que sentir sota la punta dels teus dits la suavitat de la seva pell frega amb les parets de la realitat lliscant molt a prop de la línea de l’inversemblant. Com la suavitat pot cobrar dimensions desconegudes per a l’home en una pell humana? Ho desconec i de ben segur hi ha algun factor psicològic en el cas, però jo ho visc com a real i així ho considerarem. Mai m’havia parat jo a apreciar abans de conèixer-la el menystingut sentit del tacte com a forma de profunda bellesa, potser ni de bellesa tan sols. Però aquí em teniu escrivint una oda a la suavitat de la seva pell. Com explicar-vos l’extrem d’aquesta suavitat se m’albira impossible doncs no se m’acudeix comparació de cap mena que hi faci justícia. Però si algun tacte tenen les plomes dels àngels és el de la pell de la Laura. I ja no parlem dels seus llavis.

No volia divagar massa, però ja em veus aquí amb onze pagines i encara amb tant per explicar, amb tant per expressar. Però com ja he repetit, això no pot durar eternament i en algun punt s’ha d’acabar, alguna conclusió li he de donar. No crec que hagi aconseguit traslluir com volia com d’intens va ser aquell instant que em va enamorar. Això és de fet tot el que volia:  intentar fer comprendre, fer sentir, una ínfima part del que vaig sentir en aquell moment. Doncs en aquell moment s’albira un fugaç retall de la bellesa que la conforma. Però tremolo sense saber si les paraules son les adequades i les sensacions les pertinents. Cada lector veurà al cap i a la fi unes imatges diferents en aquestes paraules. Potser l’únic que importa és el que senti jo amb elles. Com a través d’aquestes aconsegueixo immortalitzar aquell moment en un escrit que no morirà mai.

Llavors la pregunta que m’haig de fer és: he aconseguit immortalitzar aquell moment tal com va ser? He aconseguit transmetre amb ell la bellesa que ella m’evoca? Ni de bon tros, soc tan limitat… Potser la limitació va més enllà del meu propi talent. Potser la limitació viu intrínseca en el llenguatge humà. Crec que aquestes paraules no fan justícia a la bellesa que jo veig en la Laura. Crec que no l’hi podrien fer mai. No obstant… per lluny que n’estiguin, crec que s’hi poden apropar. Potser la diferencia entre això i no dir res és negligible, inapreciable, insubstancial, tan bast és el concepte que vull retratar. Al cap i a la fi la veig amb els ulls d’un enamorat i poca bellesa més gran hi ha que la d’una persona als ulls d’un altre que n’està enamorada. Així doncs he complert amb el meu comés? Sí i no diria jo. He aconseguit retratar la bellesa d’aquesta dona enigmàtica que em va atrapar en el primer instant i que em va copsar de manera incomparable? Potser sí, a petita escala i de manera molt parcial, però sí. Crec que al final he aconseguit gravar en paraules el regust subtil que deixa el pas de la seva bellesa pels meus sentits. Que en certa manera hi ha alguna cosa de la seva essència en aquestes paraules. Sigui o no el millor retrat possible és el millor que he sabut donar i tot i que insuficient és un retrat del que poder sentir-me orgullós. Si comet, no obstant, el seu propòsit de transportar als teus sentits un mins pedaç del que he aconseguit sentir jo plasmant-lo és ja quelcom que hauràs de jutjar tu.

Com a conclusió que puc dir jo? Quines paraules puc escollir que sintetitzin tot el que he dit en poques línies? Es tan basta i tan immensa la bellesa que m’he proposat retratar. I tot i no haver-ho aconseguit del tot, potser ho he fet en part, potser alguna cosa he copsat. No ho se, no ho se pas. Només unes paraules se’m venen a la ment que puguin emmarcar tots aquests sentiments, que puguin fer goig a aquesta bellesa. Son paraules senzilles, però profundes. Potser, en definitiva, hagués hagut de prescindir de tot aquest llarg retrat i posar-les simplement sobre el paper. Potser no haguessin calgut més paraules que aquestes. Així doncs l’únic que puc dir després d’aquest llarg relat del que en ella vaig veure és això:

Laura, T’estimo

Projecte Atrapa Somriures: IX

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç: http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

La Llibrera

23/4/2018

I aquí em teniu. Exactament dos anys després d’entregar la primera carta pels carrers de Barcelona, em trobo altre cop per altres carrers de la mateixa ciutat entregant-ne la novena. Sant Jordi és un dia especial. Un dia màgic. Ho és per aquest projecte i sense necessitat d’ell. És el dia de les roses, el dia de la literatura i de l’amor i per tant, ineludiblement, el dia de la poesia. No definiria en cap cas aquests retrats com a poesia en si, però sí admetré que tenen quelcom de poètic. Com tots, aquest és un retrat especial, un retrat que emmarca en la bellesa d’una dona la bellesa d’un concepte. Em torbo en aquest cas retratant més aviat un símbol que no pas una dona particular. Un símbol encarnat en una dona sí, però que viu fora d’ella. No és un símbol que entengui de gènere o d’edat tot i que aquí l’hi constric. És un símbol pràcticament universal, que es propaga allà on hi ha literatura, allà on es llegeixen les paraules i es comercia amb l’art. Com be os haurà suggerit el títol, el concepte que avui em disposo a retratar és el de llibrera.

Tenia un rostre relaxat i amable, que semblava sentir-se còmode tot i el gentiu i la feina constant que treballar en una parada en un carrer principal en mig de sant Jordi suposa. Era doncs una noia que gaudia de la seva feina i gaudia de l’ambient primaveral de la diada, gaudia de la gent i dels llibres i de l’interès inusitat d’alguns lectors com el que ara escriu aquestes pagines. De faccions allargades tenia un nas llarg i fi i una boca grossa, de somriure fàcil, de pell morena. Tenia uns ulls alegres tot i que lleugerament cansats, amb les arrugues del cansament a la punta dels ulls que es solapaven amb la que forma el somriure. De cabellera morena deixada caure espatlla avall, recollida parcialment en un senzill però folgat monyo que es deixava penjar quasi com una cua baixa al clatell. Les orelles tot i no ser grosses es feien visibles amb gràcil simpatia, doncs duia els cabells recollits al darrere. Tot plegat conferia al seu rostre un aspecte senzill però savi a l’hora, alegre i jovial. Un rostre que convidava a apropar-se i preguntar, conversar, quasi filosofar. És clar que tímid com soc jo no vaig acostar-me a fer-ho.

Aquest és en certa manera, un retrat dedicat a la diada de Sant Jordi en si. Doncs qui encarna millor el dia de Sant Jordi que un llibrer venent en mig del carrer? Potser el record d’alegria que veig en el seu rostre no és més que l’alegria que flotava en l’aire de l’icònica vetllada. Potser aquest aire savi, que m’evoca a l’aroma a llibres, no és més que la saviesa popular amb la que les novel·les impregnen l’ambient de la festivitat. Potser la jovialitat hospitalària que convida a enraonar no és més que l’esperit alegre dels catalans agermanats, al menys a l’hora d’anar a cercar llibres. Vull parlar doncs de l’alegria i la literatura que es respiren, amb fragància a roses, amb joiosa i multitudinària alegria. Una alegria tranquil·la i relaxada, sense presses, que flueix lentament  sense necessitat d’atropellar-se per anar enlloc.

Texans senzills i estilitzats de color blau marí i un també senzill jersei groc llibertari que em va fer esbossar un somriure, fos accidental o no. La seva indumentària no tenia doncs res d’especial, còmode i pràctic. Informal sense ser descuidat. Basic però adequat. Era un vestuari que tot i no tenir grans pretensions encaixava a la perfecció entre aquell munt tan variat de llibres.

Tot i que l’havia vista i part del meu cap l’havia considerat com una candidata (tenia arrelada ja la idea de que una llibrera al dia de Sant Jordi semblava el més adequat per a aquesta novena entrada) el meu cap l’havia descartada doncs i encaixar en el que jo volia d’ella, no era una dona que m’hagués produït a primer cop d’ull un impacte reverberant que em sobtés per una bellesa extraordinària. Anticipo ja, que aquest impacte sí es va produir, encara que no succeís al primer cop d’ull. Així doncs, tot i veure-la i considerar-la fins i tot, vaig abandonar la idea de seguida i em vaig disposar a cercar el que realment em cridava l’atenció d’aquell indret: els llibres.

Vagava per la parada fixant els ulls en les portada per llegir els reversos d’aquelles que em cridessin l’atenció ja fos per l’art il·lustrat o el títol imprès. No era el meu objectiu comprar més títols aquell any, doncs ja devia carregar en la meva pesada bossa una dotzena d’exemplars (majoritàriament de segona mà), però sabia que si continuava repussant entre les parades acabaria per topar amb algun títol que enamorés irremediablement la meva atenció. Tot i això no podia deixar de buscar entre muntanyes de títols aquells que fossin capaços de seduir-me. Anticipo ja que en aquella parada i algunes que van venir després encara van haver-hi uns quants títols que van aconseguir buidar el meu moneder. En aquella però van ser dos títols en concret els que em van suggerir amb crides meloses i seductores que me n’havia d’apropiar.

Un llibre, entre tants, et crida per la portada. És inevitable deixar-nos portar per l’estètic. En aquest cas va ser l’estètica oriental el que em va cridar a mi. Ja duia a la meva bossa dues novel·les d’orígens nipons i aquí se n’hi van afegir dues mes. A sendes portades hi vivien retrats similars de pintura tradicional japonesa, retratant com no podia ser d’altre manera la bellesa asiàtica de dues dones. Tot i que soc consumidor de manga japonès no he llegit gaire autentica literatura nipona. Tan sols dues obres de Murakami (Tokyo Blues i Kafka a la platja) i la trilogia de Musashi. Tots ells clàssics literaris d’aquelles terres (crec que tota obra de Murakami és considerada automàticament un clàssic modern). Aquests dos eren també dos clàssics de nova edició. Ambientats ambdós a mitjans del segle passat, mostrant un japó que a vegades passa desapercebut. Ja he llegit ambdues obres (deixo allargar massa el temps d’escriure aquest projecte) i ambdues m’han impactat amb la poderosa elegància de la seva senzillesa. Son ambdós un retrat de la sexualitat japonesa d’aquells anys, derivada d’un contrast desestabilitzador entre el nipó i el món occidental. Son ambdós llibres que versen sobre la bellesa de la dona amb perspectives molt diferents. Espero poder ressenyar-les més aviat que no pas tard doncs son obres que val molt la pena conèixer (La clau i La casa de les belles adormides).

El cas es que jo mirava irònicament dues obres que sense saber-ho tracten en certa manera els temes que tracto jo en aquest projecte (i molts d’altres). Una ironia deliciosa del destí. Potser una senyal que no vaig saber veure en el seu moment de que aquell era el lloc indicat. Jo ja m’havia fixat en els llibres. Ambdós em cridaven poderosament l’atenció i tot i que la meva ment es resistia amb l’argument d’una butxaca perillosament buida pràcticament ja els tenia dins la bossa. Va ser llavors quan la nostre llibrera es va fixar en mi i en la meva cara de dubte fullejant les obres d’eròtica japonesa. Suposo que la tasca d’una llibrera, a més de cobrar-te el preu del llibre és incitar-te a comprar-lo, donar-te una opinió honesta i sincera (si és un negoci honest i sincer), ajudar-te amb una opinió professional i ben entesa a fer coincidir els teus gustos amb l’elecció de l’art a consumir. Sota aquesta consideració aquella resulta sense cap dubte el millor exemple d’una bona llibrera. Primer m’havia deixat fullejar amb tranquil·litat, allunyant-se de d’insistència efusiva que s’estila en alguns negocis. I només un cop vist que estava interessat en el que ella podia oferir s’havia ofert a ajudar en la meva elecció. Així doncs, com si pogués llegir-me la ment la dona em va començar a parlar precisament dels dos títols que havien cridat la meva atenció, recomanant-me’ls fervorosament, però assegurant-se no obstant que coincidissin amb el meu perfil de lector. Les dues preguntes que puc recordar son: has llegit gaire literatura japonesa? Sols llegir gaire literatura eròtica? I eren preguntes sens dubte encertades, doncs en cas negatiu serien novel·les més difícils de recomanar. Tracten els temes amb una narrativa molt japonesa (que no la narrativa dels mangas) i endinsant-se en els temes més foscos que l’erotisme pot oferir. Son llibres que poden i busquen resultar en cert grau pertorbadors, doncs intenten arribar a l’essència de l’individu a través de l’erotisme per camins que a vegades resulten tortuosos. Així doncs aquelles eren preguntes encertades per a una recomanació honesta. I tan honesta, amable i interessant va resultar la seva recomanació que ja valia la pena viure-la per si sola. Tan màgic va ser aquell instant que la bellesa del concepte de llibrera que ella em marcava va produir en mi un impacte que no vaig poder rebutjar.

Els llibres que em devia portar a casa aquell dia

Així doncs aquella dona encarnava en ella l’essència i la bellesa del concepte de llibrer. Una bellesa que viu en la passió per la literatura, en la dedicació a trobar per a cada client el millor llibre possible. Ella, tot i tenir jo les idees ja molt clares, va fer de la meva tria una decisió ineludible. Com dic segurament els hagués comprat de totes maneres. Però després del que em va dir hagués estat impossible no fer-ho. És en certa manera la bellesa de la feina ben feta. De la feina feta amb passió i amb orgull. La bellesa de l’orgull de sentir amor per la literatura. Un amor tal que es digne d’aixecar una festa al seu voltant, una festa que sigui més que qualsevol altre en el nostre país. De totes les tradicions catalanes sant Jordi potser és la que més em fascina. Potser n’hi hauran d’altres que ho vegin molt diferent, però aquí precisament és on viu la bellesa de la diversitat. I de la diversitat de la bellesa és del que aquí vinc a parlar.

Un dels llibres que em vaig emportar en aquella parada

Un cop feta la compra la decisió era evident, ningú representaria com ella la bellesa d’una llibrera. Això no volia dir no obstant que saber que ella era l’indicada convertís en fàcil fer entrega de la carta. La tenia desada dins la tapa del llibre que duia entre les aixelles (la vida sexual de Catherine M. diria), com solc fer amb el llibre que em torbo llegint que quasi sempre duc a sobre. Així que l’acte mecànic no tenia més complicació que treure el sobre d’allà i fer-li entrega. Però tan bon punt vaig haver pagat i mentre desava el canvi al moneder ella ja s’havia girat per atendre un altre client. No obstant, segur de que ella era l’escollida però sense voler importunar al client que ara gaudia amb la seva atenció vaig decidir seguir donant una volta i tornar a passar més tard per allà. I és amb plantejaments com aquests com comencen a néixer les excuses per justificar la covardia que t’impedeix avançar i ultimar el teu acte. Així que sabent que si no ho feia me’n podria penedir i que si me n’allunyava massa potser es perdria el moment, vaig donar la volta vaig anar fins a la part de darrere de la parada i li vaig dir: dispensa, això és per tu. I li vaig fer entrega de la carta. Ella la va acceptar amb un desconcertat gracies i jo em vaig allunyar. Encara em quedaven molts llibres per adoptar.

L’altre

Immortalitzar la bellesa dels petits instants colpidors que m’acosten a comprendre-la sempre ha estat l’objectiu d’aquest projecte. O intentar-ho al menys. Avui no obstant retrato una bellesa que ja viu immortalitzada en la festivitat que en certa manera la representa. Doncs mentre hi hagin sant Jordis, mentre hi hagin llibreries i llibres, mentre hi hagin persones que estimin els llibres i vulguin compartir-los amb el món i fer d’aquesta la seva professió. La bellesa de l’amor pel llibre romandrà immortal. No és l’única bellesa que un llibre pot evocar. Ni tan sols viu a prop de ser-ho. Però sí és una bellesa que amenaça amb caure  en l’oblit amb el pas del temps i l’avanç de l’electrònica. No sembla imminent, però potser ens espera un futur sense llibreries ni llibrers. Un futur on aquesta professió com moltes d’altres es vegin substituïdes per coses noves que poden fins i tot guardar les seves pròpies i noves belleses. Però fins i tot si mor, fins i tot si cau en l’oblit, podrem tornar a obres com aquesta i moltes altres de millors per reviure l’essència d’aquesta bellesa. Per tornar a ser un client que rep una dolça recomanació d’un llibre que es disposa a comprar i que potser fins i tot, podria canviar-li la vida.

 

Projecte Atrapa Somriures: VIII

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç: http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

Font d’alegria

3/9/2017

Començava a pensar que aquest moment no arribaria. Deu mesos havien passat des que havia entregat l’ultima carta fins que em vaig atrevir a publicar la seva respectiva entrada. Òbviament en tot aquest temps no havia entregat cap carta. No era pertinent acumular-ne de pendents quan es feia obvi que tenia dificultats per trobar el necessari per a veure-la realitzada. I si no tenia la les forces per escriure un, semblava improbable que les tingués per escriure’n un altre. El mateix estat d’ànim que va provocar la meva manca d’inspiració era al seu temps l’excusa perfecte per dir-me a mi mateix que no entregués cap carta. I si li sumem a això la meva vergonya selectiva… Be, no era l’adequat. Al final no obstant vaig acabar l’entrada. La vaig publicar i vaig deixar enrere aquest període d’infructuositat literària. I llavors va arribar el que havia estat tement tot aquest temps. I si després de publicar per fi el retrat, em veia incapaç d’entregar una carta? Potser el temps havia desgastat la meva valentia. Que hi havia de la inseguretat causada per la meva incapacitat? El dubte de: i si aquesta vegada tampoc soc capaç d’escriure el retrat com deu mana? Potser és un dubte petit, però és suficient per no atrevir-me a donar aquell pas decisiu. I si el que faig no serveix per res? I si els meus esforços son vans i els meus actes intranscendents? Tot un dubte existencialista com veieu. I a mesura que passaven els mesos més s’accentuava. Em costava trobar candidates i quan les trobava me’n desdeia, amb el pressentiment que no eren prou impactants, que no produïen en mi aquella màgia, que les triava sols per que  volia escriure una nova entrada. Podria escriure’n una sense entregar la carta? Potser, però mancaria l’emoció de l’entrega, la realitat que l’emmarcava, el contacte. I la noia llegint la carta. Màgies a les que no vull renunciar. No obstant, en les poques ocasions en que havia vist una noia la bellesa de la qual m’impactés, que no em deixés cap dubte que mereixia un atrapasomrirues, simplement no m’havia atrevit.

Covardia és el pecat que m’oprimia, fossin quines fossin les causes. No gosava fer allò que volia tot i que cap factor extern m’ho impedís. Podríem dir que una auto limitació imposada com demostra ser aquesta és d’alguna manera una passa cap a la mediocritat. Però llavors va arribar ella i ho va canviar tot. Suposo que necessitava una empenta, un ajut. I l’havia rebut, algú molt especial per mi m’havia estat recolzant tot aquest temps i sense ella potser no escriuria aquest retrat. Però el que necessitava llavors era quelcom més agressiu, una empenta quasi física que no em deixés altre que llançar-me de caps al que volia. I això va fer la noia que em disposo a retratar. Sense proposar-s’ho és clar.

Va entrar al tren amb saltirons. O potser els saltirons els hi he posat jo després. Sembla el més factible tenint en compte que anava carregada amb una muntanya de peculiars objectes que més endavant em dedicaré a retratar. El cas és que carregada com anava difícilment podria haver saltat. Però és així com ho recordo. Segurament és una visualització de l’alegria que va transmetre’m només entrar al vagó. Un xoc que em va fer estremir amb la certesa que havia trobat quelcom que mereixia ser narrat. No havia sentit quelcom així des la publicació del darrer atrapa somriures. Simulacres, aproximacions, però cap impacte com el que em va succeir. Llavors va ser quan em va esdevenir la certesa que aquell era el dia que havia d’entregar la vuitena carta.

En certa manera aquell moment justifica la meva covardia. Doncs demostra als meus sentits que la por que m’havia retingut tenia un motiu i un sentit. No era l’adequada. Això em fa preguntar-me si no soc massa exigent amb mi mateix. Segurament. Però ho sigui o no, la vaig trobar i ara em pertoca retratar-la.

Com dic, amb saltirons o no va entrar al vagó amb un aire de joia, professant una alegria contagiosa, que tenyia de colors l’aire al seu voltant. M’han dit en ocasions que en aquestes cartes sembla que m’enamori de les dones a les que van dirigides. Potser en certa manera és així, m’enamoro d’una imatge de bellesa. Diria no obstant que no és diferent d’enamorar-se d’un quadre, un llibre, o qualsevol altre obra d’art i que res te a veure amb el que és enamorar-se d’una persona. Son dues menes de fascinació que m’atreveixo a jutjar tan diferents com la satisfacció espontània d’un cop de sort i la gratificant satisfacció d’anys de treball. Tenen coses en comú, però no podrien ser més diferents. Com ho se? Doncs per que m’he enamorat d’una persona abans, i no és cap de les noies dels atrapasomriures publicats fins ara. Qui sap que em guardarà el futur. El cas és que la bellesa que em copsa va sempre lligada a una impressió, un impacte. A vegades aquest impacte mou sentiments complexes, difícils de narrar, a vegades mou coses tan senzilles que tampoc resulten fàcils de traslladar en paraules. Aquest cas és senzill: Alegria. Alegria és el que ella representa, alegria és el que em va copsar. I de fet, podria ser aquest retrat un de l’alegria personificada en ella. Per que com sempre dic, aquests retrats emmarquen una visió completament distorsionada del que va ser una persona en la realitat. No la retrato a ella, si no a la visió d’ella que jo em vaig formar. Visió que pot ser des de semblant, fins a juxtaposada. Però qui som nosaltres en realitat? Potser només un conjunt de visions de desconeguts, incloent segurament la nostra pròpia.

Jo anava cap a Barcelona en un tren curiós, una excepció a la regla, una anomalia en la realitat. Solo viatjar, si puc, en regionals. Perquè son més econòmics i no soc algú que es presti gaire a les comoditats. Tant m’és agafar un tren amb seients atrotinats com amb seients encoixinats. Importa més el temps de viatge, però jo em prenc l’excedent com una inversió més que com una pèrdua. Doncs en aquest temps aprofito per escriure, potser més del que ho aprofitaria a casa amb les distraccions que l’habiten. M’agrada doncs tenir més temps de viatge per que m’ofereix més productivitat literària. A més, si no hagués agafat el regional no l’hagués trobat a ella. Però he dit que era una anomalia en la realitat. Per què? Per que tot i ser un regional, trigar el temps d’un regional, tenir el preu d’un regional i fer les parades d’un regional, tenia els vagons d’un mitja distancia i la seva respectiva comoditat. No és que m’afectés massa com he dit. Una posició més optima en la que escriure en el meu portàtil, poca cosa més. Però coneixem les grans companyies, no els molestarà fer-te viatjar en un tren de gama més baixa a la que has pagat si no hi ha més remei. Però lluitaran amb esforços per impedir que succeeixi el contrari, que viatgis amb més comoditat de la que has pagat. Per això resulta una anomalia sorprenent que he procurat contrastar amb un company que solia agafar el tren cada dia fa cosa d’un any. Quina era la casualitat que dos successos improbables com fossin aquest i trobar a la noia que havia estat esperant succeïssin simultàniament? Baixa sens dubte, però va succeir. Potser me l’hauria de prendre com una senyal del destí, que em guia a seguir endavant. Que intenta comunicar-me que el projecte atrapasomriures mereix viure el futur que li espera. Personalment no crec massa en les senyals divines, soc propens a pensar que va ser una mera casualitat. Però resulta divertit buscar-les. I, tot i que potser no d’aquesta mena, potser sí que crec en una mena de destí. Però d’aquest destí, ja en parlarem en un altre retrat.

Anava vestida amb una samarreta senzilla d’un color blau fosc, lleugera i sense mànigues. Acompanyada d’uns també senzills pantalon d’un color o be idèntic o be similar que sense ser vaporosos eren també deslligats i lleugers. La lleugeresa acompanyava doncs tan al seu somriure com al seu posat i la roba hi vestia de conjunt. Als peus, unes senzilles sandàlies  de platja transmetien també la lleugeresa de les seves passes. I tot i que com he dit no crec que saltés en cap moment, al pensar en el seu calçat no puc evitar rememorar-la donant petits saltironets amb peus de follet.

Al canell, una polsera fosca guarnia la seva pell, segurament, senzilla com anava, era en realitat una goma per als cabells que… Be, deixeu-me parlar-ne més endavant dels seus cabells. Com a segon  i últim complement que vaig aconseguir distingir, un petit penjoll guarnia el seu coll. Senzill, com podreu pronosticar, estava format d’un negre cordill del que penjava un abalori amb aroma a mar. No seria pas gaire estrany que apostéssiu per una petxina i he de dir que de ser el cas hauríeu encertat. Doncs del seu coll harmoniós en penjava una petita closca de blanc calí. No era de cap manera una petxina d’elaborada bellesa, doncs com podreu haver imaginat no és en aquest sentit on apunten els trets. Era una petxina senzilla, alguns diríeu mundana, però penjada del seu coll encaixava com cap altre podria haver-ho fet. Encaixada en el seu coll era el més bell dels abaloris.

Com a ultima peça del conjunt penjava dels seus malucs una gastada ronyonera, o potser un bolso petit deixat caure per la seva espatlla per una fina tira i desat un cop asseguda sobre els seves cames, d’un to bru vestia el desgast que aporta l’us i que guarneix de calidesa als objectes més preuats. Còmode, senzilla, càlida i alegre, potser com ella mateixa.

He parlat de que anava molt carregada. Els més astuts os preguntareu, però si tot el que duia era un petit bolso o ronyonera, on duia la carrega? No hauria d’haver esmentat la motxilla junt amb la resta? Segurament ho hagués fet, però no en duia cap de motxilla. Duia doncs, com feia jo, una maleta? Tampoc és el cas, tot i que d’haver-la dut jo l’imagino com un vell baül de cuir, tan romàntic com improbable. Però si ni motxilla ni maleta duia, que duia doncs? Una bossa? Varies? O directament portava un carretó? Res d’això. Potser part de l’adorable fragància que la seva imatge desprenia es devia precisament a que ho duia tot caòticament a les mans. I aquí tenim altre cop la contrarietat. Si tan carregada anava, com era possible que fes saltirons? Suposo que els saltirons vivien en el seu somriure.

Entre les dues mans duia una enorme caixa de cartró, tot i que per les seves dimensions s’assemblava més a una safata que no pas a una caixa. Amb una altura d’escassos centímetres la seva base tenia per costats una amplada suficient com per passar ben justa pel passadís del tren i una llargària que en devia ser una mica més de la meitat. La safata de cartró, es clar, no estava buida. Escampades per sobre la safata varies formes de vida es deixaven caure amb laxitud sobre el cartró, confiant en la seguretat d’aquella noia que saltava sense saltar. No sabria dir quantes n’hi havia, però tot i que podria ser perfectament una, m’arriscaria a aproximar-les com a quatre o cinc.

Eren vives i exuberants, omplint de vida l’espai com només ho saben fer els de la seva classe. Tot i que la majoria del seu volum vivia contingut dins la safata, llargs apèndix elegants no dubtaven en desbordar-se pels seus voltants, deixant-se caure amb elegància. Eren d’un verd intens, tan intens que semblava dur escrit la paraula vida en cada una de les seves branques. Doncs efectivament, es tractava de plantes. Dels seus filaments penjants brollaven de forma fractal tiges més petites que es propagaven al seu temps, omplint de verd l’espai en totes direccions. Com ho fa el pi, les seves fulles eren com agulles, que tot i ser agulles eren tendres i de caràcter simpàtic. La sensació que donava el seu plomall verd era d’abundància i serenitat. Però no estava sol aquell matoll de verd. Doncs al seu capdamunt, allunyat dels funicles penjants el coronaven unes menudes flors de tons intensos però cremosos. Cinc pètals violats, vestien al llarg de la seva extensió un degradat cap al blanc més pur, que culminava al seu centre en un pistil plomós del blanc més nivi i lletós. Els pètals, refulgien a les seves puntes amb el violat més intens i sorprenien a la meva vista pel contrast entre la tendresa en el seu plec i l’agressiu de la seva forma. Acabats en punxa, els pètals oferien un extrem triangulat, però lluny de ser rectes, la seva silueta es corbava amb suavitat un parell de vegades creant al seu pas unes ondulacions candides. Eren poques flors, acompanyades per unes de més diminutes d’un blanc dissimulat que em van passar més desapercebudes, però que sense fer-me’n conscient atorgaven a les seves germanes un punt més de bellesa.

Et preguntaràs si fan falta tants detalls d’unes simples flors en una safata de cartró. Jo m’ho pregunto també. Però son les flors part essencial d’aquest retrat, doncs son part del que li donen forma. Com ella, aquella vida vegetal era exuberant, plena d’un verd alegre que es desbordava per tot arreu, propagant-se cap a tots els racons. Però tot i la seva senzillesa, tot i la seva naturalitat, vivia en els seus trets una elegància mesurada, una virtut solemne que la feia despuntar, no era ostentosa ni altiva, si no dolça i especial. Com aquelles flors, ella era un esser ple de vida.

Però no era sols la caixa plena de verd el que aquella noia carregava, doncs d’haver-ho estat no seria tanta la carrega. Però si a aquella enorme safata, que requeria d’ambdues mans per a ser transportada li afegim ara dos objectes cilíndrics, alts com una persona i que necessitaven també ser carregats, sense mans. La cosa potser canvia. Així doncs vivia ella atrafegada, pujant a un tren que am prou feines li donava espai per a maniobrar, amb una enorme safata que li ocupava les mans i aquells dos llargs cilindres que agafava com podia, valent-se de colzes i aixelles per impedir que caigués el conjunt. I tot i així, tot i l’inverossimil que resulti, jo la recordo saltironejant.

Els dos cilindres no eren més que dues torxes de platja, de factura senzilla fetes de fusta i bambú, que també és fusta però te un aire especial. Les torxes òbviament no estaven enceses, doncs d’estar-ho allò si que hagués estat un espectacle sideral. Però vestien la promesa i el misteri. La promesa de ser utilitzades per il·luminar la fresca nit estival i el misteri per descobrir que depararia aquella nit als joves que ballessin sota la llum del seu foc. Ja saben els que em llegeixen que jo soc molt fantasiós. Així que me l’imagino ballant en una platja solitària, amb companyia d’amics i de musica alegre, fluint sota la llum de la lluna i les torxes en un ball místic d’entusiasme eixelebrat. No l’imagino fent un bes a un enamorat, tot i que m’hi pugui veure temptat. Però la seva bellesa alegre viu fora d’aquests matisos. Així que aquella nit imaginada és una nit d’alegria i fraternitat, plena de la joia d’uns amics que s’estimen i es fan costat, que comparteixen confidències i felicitat.

Les plantes l’envergaven d’una fragància natural, de vida, de joia. Les torxes li oferien un aire místic, relaxat i festiu, misteriós i evocador. I ella sola es valia amb el seu somriure per omplir de joia al món. L’envoltava una alegria que no puc descriure amb paraules. No una alegria continguda a punt d’explotar, no una alegria eufòrica d’aquelles que t’embarguen quan succeeix quelcom d’especial. Era una alegria desbordant però serena, una alegria que imperava en el seu gest i en la seva manera de moure’s. Era, sense deixar de ser especial, una alegria de cada dia. No l’alegria d’un dia únic i especial, si no l’alegria autentica d’aquells qui ho son per naturalesa i omplen a tots aquells que l’envolten d’alegria al seu temps. Una font d’alegria, un doll de joia.

Però no era el foc imaginari d’aquelles torxes el foc més intens que vestia ella. Doncs de la seva llarga cabellera brollaven flames de felicitat. Els seus cabells voluminosos es propagaven en voluptuoses ondulacions, estenent-se amb naturalitat com flames ballant al vent. Recordo que en aquell moment, la seva cabellera salvatge em va recordar tant a la Mèrida de Brave com a l’Aloy d’Horizon: Zero Dawn. Però potser aquestes comparacions no facin justícia a la vida d’aquells cabells de calidesa radiant. Tot i desplegar-se amb abundància al seu voltant, lliscant sense problemes sobre les seves espatlles, estaven recollits al capdamunt del seu cap en un senzill monyo que vivia amb la fi, sospito, d’alliberar el seu front de l’inevitable pluja de cabells descontrolats que la seva absència suposaria. Era un monyo senzill i discret, tampoc massa voluminós. Potser més una cua a mig fer que un monyo pròpiament dit. Però tot i això se les enginyava per aportar amb la seva rodonesa un aspecte més adorable al conjunt. Estant com estava recollit el cabell, el seu front pàl·lid s’observava llis i pla, allunyat en el temps i en l’espai de les corbes de preocupació que massa sovint poblen els nostres dies. I és una sort que aquells cabells recollits cap endarrere em permetessin veure el seu rostre, doncs és per ell que som aquí.

No em costa imaginar-la gaudint en soledat, relaxada en la serenitat de les muntanyes amb la única companyia d’ella mateixa i el medi natural. Però resulta difícil negar que es tractava d’un esser social. Sobretot per que es va passar gran part del viatge parlant per telèfon. Organitzant potser el destí d’aquelles torxes. Però per molt contrariant que resulti el fet d’associar la seva desbordant presencia natural a l’ineludible món de l’electrònica, aquella trucada em va permetre sentir la seva veu.

Podríeu pensar que era una veu dolça i melodiosa. Amb una harmonia natural i un timbre tendre i relaxant. Però tal com la recordo era més aviat rogallosa, símptoma potser d’una afonia residual després de deixar la veu cantant amb passió sota les llums d’un festival. Però tot i el matis greu i a l’hora agut que aquella rogallositat li conferia, sí hi vivia un to dolç i tranquil·litzant. Potser més suggerit per la forma calmada d’evocar les seves paraules. No em vaig fixar gaire en el que deia, doncs m’interessava més com expressava el seu llenguatge corporal. Però a jutjar pel que vaig captar, elucubro que intentava amb avesada insistència calmar els ànims d’una amiga que no es deixava calmar. Hi havia un lleu to d’estrès en la preocupació del seu rostre que la seva veu tranquil·litzadora no deixava traslluir. Confabulo que, la futura festa a la platja, sota la llum de les místiques torxes, perillava degut al tràngol imaginari que a l’amiga del altre costat del telèfon adjudico. Un assumpte de cors trencats potser. Qui sap. Només imagino un context per a una imatge.

Podreu pensar ara que el matis preocupant de la situació empal·lidia la bellesa del seu posat. Però lluny de ser així, opino que s’hi veia reforçat. Per que és quan ajudem als altres i obrim les portes del nostre esser per deixar brollar l’altruisme que la bondat, la joia i l’alegria brillen amb més força que mai. Aquells intents mesurats per fer be a un esser estimat em van permetre percebre una bondat, que tot i ser possiblement fictícia, no deixen de formar part del retrat que m’he fabricat.

Era doncs la seva una bellesa candida i altruista. Una bellesa alegre que contagiava a tot el que l’envoltava. Lluny de qualsevol matis sexual que pogués embotir-la, la seva bellesa es propagava amb abundància com una alegria pura de joia i goig. Era ella amb els seus cabells de foc la personificació de l’alegria.

Aloy, D’Horizon Zero Down

El que vaig veure en ella m’ha fet reflexionar, com ho fan sempre aquests retrats en el concepte de bellesa. En aquest cas en concret, com be augura el darrer paràgraf, sobre la sexualització que sovint imposem al sexe desitjat. No se si podem evitar-ho. Jo mateix en faig gala. Doncs és aquest projecte atrapasomriures una antologia de retrats de la bellesa femenina. I per que no masculina? La raó rau, suposo en part, en que és el sexe femení pel que jo em sento atret. M’agrada pensar que hi subjau una raó més asceta, desvinculada de qualsevol sexualitat. Que trobo en el cos de la dona i en les seves corbes una bellesa que va més enllà de tota atracció personal que jo pugui sentir. Però aquest projecte no tracta sobre la bellesa del cos, tot i que pugui tractar-la, doncs com be el titula parla sovint de la bellesa d’un somriure. No somriuen els homes igual que ho fan les dones potser? És evident. Però sigui quin sigui el motiu, els seus somriures no em fascinen com ho poden fer els femenins. Sigui quina sigui la raó, condicionant o no, així és com jo ho sento. I és de sentiments, de sensacions, de percepcions del que jo parlo aquí. I estigui be o no, parlo de les belleses que em copsen, dels somriures que em fascinen. I de moment, per ara, cap ha estat en boca d’un home. Això em fa arribar a la conclusió evident de que em veig limitat a l’hora d’apreciar la bellesa del món. Només soc una mirada, limitada i petita. Una mirada que intenta captar un moment del que veu que és bell. Per molt que deixi així de banda altres belleses que no pot veure. Potser sona estrany dir-ho, però em prefereixo limitat. Em provoca enyorança el fet de saber que hi ha allà fora una bellesa que els meus ulls no son capaços de veure, em provoca saudade. Però m’agrada per que el fet de que estiguem limitats, implica que hi hagi diferents perspectives, implica que el que a tu et sembli bell, pugui no semblar-m’ho a mi, o no semblar-m’ho al menys amb la intensitat que a tu et copsa. I això provoca que flueixin pel món milers de perspectives i pensaments, tots únics, tots diferents. I aquí viu la màgia de l’art, que no és més que la capacitat per trobar la bellesa en el que ens envolta. Per que el fet de que tots tinguem visions i perspectives pròpies, és màgic. El fet que una mateixa obra pugui ser interpretada de mil maneres diferents i totes puguin ser correctes, és màgic. I és gracies a les nostres limitacions que el nostre món és un lloc ple de diversitat. Intento en aquest projecte portar la diversitat de la bellesa femenina, la bellesa que potser jo aprecio amb més força en les mirades i els somriures, per molt que no sigui la única. Igual que ho aprecio amb més força en les pagines d’una novel·la que en les seqüències d’un film. És aquest projecte una oda a la bellesa que em trobo pels carrers, pel vagons, pel món. I és gracies a aquella noia que aquell dia va pujar a aquell vagó peculiar, que jo he pogut escriure aquestes paraules. Així doncs, encara que siguis un miratge fruit de la meva imaginació, inspirada remotament en el que aquell dia era una persona real, no puc més que donar-te les gracies pel que m’has fet capaç d’escriure. Gracies.

Merida, de Brave

Projecte Atrapa Somriures: VII

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç: http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

L’àngel que em va per perdre les maletes

07/06/2016

El d’avui és un projecte especial. I sí. Se que dic això de cada nova entrada que faig del projecte atrapa somriures. Suposo que en cert sentit aquest és l’objectiu. Trobar cada vegada una bellesa especial, única, que es diferencií de totes les demés amb un sabor propi. Així que potser el que importa no és si és especial, doncs si no ho fos no seria aquí, si no perquè ho és. I en aquest cas l’atrapa somriures d’avui és especial per què físicament parlant no es tracta del tipus de noia pel que em solo sentir atret. No tinc res en contra dels diferents estendards de bellesa més enllà del fet que estiguin estandarditzats. La bellesa hauria de ser quelcom lliure d’etiquetes i convencions. Però no ho és, avui en dia tot s’ha de catalogar en un estil propi. Soc més propens a pensar que cada bellesa te un estil únic i particular, que cada dona mereix una categoria en sí. Però per les evidents limitacions del llenguatge no ens podem dedicar a anomenar cada un d’aquests amb un nom diferent. El llenguatge ens obliga a generalitzar, i sort d’això, el caos seria inorganitzable sense l’ordre consensuat que aporta l’associació conceptual. Tot i això, a vegades oblidem que per anomenar de la mateixa manera a dues coses no implica que no siguin diferents. ,Rossa per exemple és una paraula que descriu un ampli ventall de possibilitats. Però si poséssim dues rosses al costat d’una morena, potser no hi veuríem tanta diferencia. No crec doncs en la bellesa (i em refereixo a la bellesa personal, la que cada un veu des dels seus ulls) com una recepta a seguir, un seguit de formules o ingredients que si es compleixen faran que trobem atractiu o atractiva a cert individu. La bellesa és més aviat un conjunt de característiques, d’irregularitats i imperfeccions que es combinen de manera orgànica per donar un conjunt més poderós que la suma de les parts. No segueix cap recepta o cap patró. Es tracta d’un conjunt d’elements irrepetible i ireproduïble que gaudeixen d’atractius en concret. Uns mateixos ulls poden encisar en cert rostre i deixar indiferents en un altre per a la resta més atractiu. De vegades la bellesa rau en la diferenciació, en les petites imperfeccions més que en l’harmonia. La bellesa és un món bast i extens, un món sense fronteres i amb infinites possibilitats. I per això va néixer el projecte atrapa somriures.

Però a que em referia amb que no és el cànon físic pel que em solo sentir atret? En poques paraules podia dir que es tracta d’una noia força prima. Degut als canons de bellesa que les models de passarel·la imposen, està prim s’associa quelcom positiu quan és en realitat un mer terme comparatiu respecte un altre forma. En termes generals però, podríem definir la primor com tot el que s’allunya (a la baixa) del pes ideal. Podríem dir doncs que tant estar gras com estar prim (respecte al marc de referència del pes ideal) són en principi adjectius negatius i oposadament equivalents. Però parlem sols del punt de vista de la salut, doncs el que és positiu o negatiu depèn sempre del punt de vita respecte al que ho és. Però aquí parlem de bellesa i la bellesa no sempre entén del que és saludable. La bellesa és tan subjectiva i personal que a vegades ens deixa macabres conceptes artístics que hauríem preferit no veure fets realitat. Però no és d’aquesta mena de bellesa tampoc de la que vull parlar. Si no de la meva pròpia. Els fins i esprimatxats canons de bellesa de les passarel·les mai m’han semblat massa atractius, tampoc podria definir com rebuig el que em produïen (excepte en els casos més extrems és clar) però si que no m’han semblat mai res de l’altre món. Els meus ulls cauen rendits en canvi davant l’abundància i la voluptuositat, tornant potser a canons de bellesa més clàssics de l’art clàssic o renaixentista on s’evocava la figura d’una dona amb perfils més generosos dels que avui veiem dibuixats.

Era doncs la noia que avui em disposo a retratar una musa de fràgil figura. Una silueta prima i estilitzada que va passar dansant pel meu costat en un viatge amb tren i que en el seu llarg trajecte cap a un destí desconegut va aturar-se per seure al meu davant. I a retruc la vaig poder contemplar i li vaig fer entrega d’una carta que potser li va alegrar el dia.

A vegades la bellesa viu en les fantasies que invento per a les desconegudes que es creuen al meu camí. Aquest no n’és el cas i l’és a l’hora. En certa manera vivia en ella la innocència d’un àngel i també la seva altivesa. Va pujar al tren amb seguretat, la meva vista de seguida es va fixar en el seu port. Elegant però discreta mostrava un orgull inusitat, no tan pagada del seu propi esplendor si no conscient simplement de com podia il·luminar. No vull dir que fos una dona sense inseguretats, un punt melancòlic en la seva mirada em convida a imaginar-les, però vivia una vida estable i serena que li servia de base per alçar-se contra el món de dificultats amb perseverança i orgull. Va pujar al tren amb aquesta freda seguretat d’aquells que ignoren el que els envolta, no menyspreant-ho si no tancant-li les portes al seu món. Per què en el fons, rere aquell posat altiu hi havia una noia tímida que no gosava trencar l’equilibri del món que s’havia construït i temorosa, avançava per la vida amb la por de descobrir un nou element que canviés la seva formula.

Només pujar al vagó la seva mirada va passar contemplativa pels possibles seients on pogués descansar la seva delicada figura. Però contràriament al que haguessin fet molts d’altres, tot i pujar d’entre els primers, no es va dirigir precipitadament a garapinyar els pocs seients disponibles que quedaven lliures al vagó. Si no que va esperar ceremoniosament a que en quedés un que ningú volgués adoptar. No va esser així. Sense acabar de comprendre exactament el per què, no qualificaria exactament la seva actitud com a amabilitat dispersada als desconeguts que l’envoltaven si no més aviat com una regia moral, una auto disciplina que s’infligia a ella mateixa sense incloure a aquells que l’envoltaven. No esperava a que els altres ocupessin el seu lloc per amabilitat envers a ells, si no que ho feia per a si mateixa, per un respecte a l’ordre pulcre de les seves pròpies creences.

Així que a falta de seient va romandre dempeus. I així la vaig poder contemplar, recolzada amb elegant parsimònia sobre el gris desapassionat dels seients d’aquell tren. Cal destacar que vestia sobre el seu nivi cos un conjunt mot afavoridor. Sobre el seu tors una espècie de jersei sense mànigues de textura llanosa s’adaptava a la seva estilitzada silueta, ressaltant amb discret erotisme les corbes sinuoses de la seva figura. No eren corbes abundants, no vivien en l’exuberància d’una sexualitat promesa. Eren discretes i ascetes, però d’alguna manera destacaven amb força tot i la seva suavitat. Un pensaria al veure’ls que aquells pits, no massa grans, tenien la mida perfecte per al delicat cos que els portava, ferms i orgullosos, despuntant amb la seguretat que confereix la joventut encara vigorosa a una dona mestressa del seu propi sexe. Però no sols en destacava la sensualitat acoblant-se a aquelles corbes senzilles però fermes, si no que conferia al conjunt que l’acompanyava un caire d’elegància inequívoc. Com si d’un collaret es tractes, una tira de tela, part del jersei, rodejava el seu coll amb assentada planor, com si hagués estat dissenyada per romandre reposada sobre la seva pell. No obstant, pel que feia a la resta les seves espatlles vivien totalment descobertes de tela conferint a aquella pell nívia una delicada fragància extra sensorial, un erotisme menut i delicat, mesurat. Només un element constituïa una excepció a aquest fet amb discreta picardia. Amb una pal·lidesa a mig camí entre el to de la seva pell i el gris del jersei dues fines tires emergien d’entre la roba amb posat suggerent, quasi inadvertides si no es parava un a contemplar-les. Dues tires diminutes i atrevides, que creuaven la seva nua espatlla proclamant amb modest orgull la existència d’una llenceria potser picardona roba endins. En aquella subtil dessintonia que les fines tires de tela sobre les seves espatlles formaven podia flairar-se un desig. Un desig contingut d’aspirar amb lentitud el perfum de la seva pell i besar delicadament la seva superfície per fondre’s en la seva suavitat. Un desig, d’enretirar amb amorosa dolçor les tires suggerents d’aquell sostenidor, per descobrir el que se n’amagava. Del seu coll, penjava un collaret metàl·lic que sostenia amb formes feeriques una pedra de blau lapislàtzuli entre les seves filigranes, englobant en la seva composició la forma d’una llàgrima invertida, de blau i argent. Però si alguna cosa hagués de destacar d’aquell conjunt és com deixava al descobert la fina pell sobre la seva clavícula. L’os que sota la pell s’amagava es marcava amb subtil fermesa fent goig d’una elegància que superava qualsevol complement que pogués portar. L’elecció de lluir-les al descobert no era doncs fruit d’una dolça casualitat. Si no d’un orgull i d’una certesa en que les distingides corbes de la seva clavícula mereixien ser lluïdes al sol. Doncs eren l’element estrella, que feien d’aquell conjunt, una petita obra d’art.

D’una de les espatlles hi duia penjant una bossa de tela negre, senzilla però d’aparença practica que suggerien que l’elecció d’aquella peça no obeïa a cap esdeveniment d’especial transcendència si no a una quotidianitat imperant en el port de tranquil·litat que la dominava. Així doncs, la bellesa amb que es vestia obeïa a un pulcre regim sobre la seva indumentària. Era doncs una dona ordenada i metòdica a la que agradava agradar-se i que es vestia no per al món si no per a ella mateixa. Cada dia emprenia amb seguretat i elegància un ritual de bellesa al vestir el seu cos amb les roves que més goig li fessin. No era quelcom obsessiu, però tampoc desapassionat, ho feia per que així se sentia be i amb aquest petit acte il·luminava el món.

Les seves cames vestien uns pantalons negres que sense ser més dignes de menció vivien amb harmonia amb la el conjunt que la seva part superior oferia. Però era com sol ser a l’altre punta del cos, present sobre un llarg coll harmoniós on vivia el més brillant de la seva bellesa. Tot i que prim i de trets marcats el seu rostre tenia cert arrodoniment, era una pell tersa i fina, però no inspirava duresa. Tenia uns ulls grans i expressius que oberts de par en par observaven el món amb curiositat reclosa, amb una guspira de vida que fulgia amb vivesa en el seu interior. Unes orelles menudes i discretes, vestien uns petits anells de plata que reclamaven un toc d’atenció a l’elegància d’aquestes. En certa manera les seves faccions recordaven a una nina. Fines i delicades, amb el sulls grans i els llavis rojos, però no tant com els seus cabells.

Els duia curts, llisos i discrets, sense aixecar quasi volum. Amb una sòbria senzillesa i comoditat. El seu color però, era de tot menys discret. Vivint a mig camí entre el fuxia i el granate, el to rogenc d’aquells cabells encenia d’alguna manera uns sentiments de passió que contrastaven amb força amb el seu posat regi i la seva poderosa elegància. Però era un contrast afavoridor, que d’alguna manera aconseguia donar força al conjunt. En aquells cabells vivia també part d’ella i dels seus pensaments. Tot i ser una dona tranquil·la i serena, no vivia per això privada d’aventures. No era algú que es deixés dominar a canvi d’una falsa seguretat. Ella prenia el rumb de la seva vida, doncs era seva i de ningú més.

Era doncs una noia medida i mesurada que sabia agafar quan convenia les regnes del descontrol. Que tot i viure una vida relaxada i ordenada, gaudia de les sorpreses puntuals que una aventura esporàdica li podia oferir. En aquella set d’aventura continguda, en aquella expectativa anhelant per viure emocions, per sortir una estoneta del seu petit món, hi vivia potser la més gran de les seves belleses.

Amb moviments delicats i curosos la noia va treure del seu bolso una poma verda. Podria maquillar la realitat atorgant al fruit prohibit el to apassionat amb que es sol representar a la faula de l’edèn. Però no seria llavors un reflex d’aquesta realitat ocorreguda en el vago d’un tren fugaç. No obstant, el verd anodí d’aquell fruit era d’alguna manera un reflex de la bellesa que la poblava. No intentava viure amb passió desenfrenada la dolça quotidianitat d’un senzill entreapats. El vivia còmodament, relaxada en la mesurada coneixença del fet. Esperant a que potser, alguna cosa la sorprengués. Potser una carta?

Puc recordar com si fos a càmera lenta com la noia va alçar la poma amb serenor i la va portar als seus llavis pintats de roig. L’elegància del seu moviment, el balanceig mesurat del seu canell al portar-se el fruit als lavis, tot plegat transmetien una fantasia sortida de conte, com si en aquell moment un dramàtic esdeveniment hagués de succeir. Però res va passar. Ella va clavar les seves dents en la fruita prohibida i assegut on era vaig poder sentir el cruixir deliciós de la poma entre els seus llavis. Encara puc sentir el so, d’alguna manera sensual d’aquella queixalada en el fruit ple d’aigua. El cruixit natural ressonant dins el meu cap, d’alguna manera capaç de transmetre la seva discreta simfonia entre el murmuri inextingible dels habitants del tren. Per què aquella primera mossegada va tenir un impacte sensorial tan intens en la meva apreciació del seu retrat no ho puc saber. Sols se que va ser el moment en que vaig assolir la certesa que aquella carta que guardava dins el meu llibre havia de ser seva.

Aquell moviment de dur-se el fruit als lavis però, no va revelar-me sols l’erotisme eteri d’una mossegada plena de vida, si no que em va descobrir un detall que va capgirar completament el sentit de la historia que per a ella estava llegint. Un anell senzill de delicada finura, revestit amb un discret però elegant platejat que rodejava el seu dit anular. Si era un anell de boda o de compromís, o un simple anell de transcendències no matrimonials o sense cap transcendència en absolut segurament mai ho sabré. No obstant si puc saber quina és la bellesa que jo vaig imaginar per a ella.

No em va costar imaginar a aquella noia de senzilla elegància vivint una vida d’enamorada en un petit però acollidor piset. Passant els dies amb la dolça il·lusió d’un amor jove i encisador, però allunyat de la bogeria quasi suïcida de l’enamorament adolescent. Una vida ordenada i medida, amb guspires esporàdiques de passió que sembren el camí d’il·lusions plenes de sabor. Tornava ara cap a casa a reunir-se amb el seu enamorat? Potser anava a treballar, amb la il·lusió d’un bes de comiat que encara podia sentir als seus llabis tot i el regust de la poma?

Qui sap, només puc inventar histories per a una realitat que no correspon a la que ella va viure. Però com he dit ja molts cops: la bellesa que veiem en els demés és sols el retrat d’una persona que mai ha existit. Potser aquí està la màgia.

Amb una sacsejada el tren es va aturar. No os diré pas la parada, doncs no la puc recordar. Sí recordo però, que era un trajecte poc habitual per a mi. Assumptes personals m’havien fet caure a la ciutat de Blanes, així que d’allí m’havia tocat partir fins Barcelona, per una ruta diferent a la coneguda. Aquest fet em fa pensar que hagués passat si les coses haguessin estat diferent. Si en comptes de prendre aquesta ruta hagués pres el tren habitual. Mai m’hauria creuat amb aquesta bellesa? Segurament mai li hagués fet entrega d’aquesta carta. Qui sap, potser n’hagués conegut un altre. Potser un altre historia s’hagués obert davant els meus ulls. Però va ser aquesta i no un altre la que va succeir. Això em fa pensar en la fragilitat del destí, si és que existeix. En com de delicades són les hebrees que el conformen i en com la més mínima alteració, potser abans de conèixer a aquella persona especial, podria canviar tot el teu univers.

Així doncs el tren es va aturar. Els passatges van baixar i un lloc lliure va quedar front al meu. La promesa d’aquella noia asseient-se al meu davant es va creuar immediatament pel meu cap. Tindria potser tan immensa sort? No només em permetria el fet de contemplar-la millor per al seu posterior retrat si no que em facilitaria en gran mesura el fet de fer-li entrega de la carta. Com ja he dit en varies ocasions: sóc un noi tímid. I fer entrega a una desconeguda d’una carta com la que  a la introducció d’aquesta secció s’adjunta no és per a mi cosa fàcil. Fos com fos em toca a mi com a narrador d’aquest dolç retrat ser fidel amb la veritat, o al menys amb la veritat que jo vaig veure en ella.

Així doncs amb la baixada massiva de passatgers un munt de llocs van quedar lliures. Però ella, com no podia ser d’altre manera, no es va afanyar a prendre’n un, si no que es va quedar mossegant la poma mentre observava amb mirada distreta l’intercanvi de seients que aquela parada produïa. No va ser fins arrencar el tren, que la noia es va incorporar i va començar a caminar cap a mi. El seient del meu davant era l’únic al que podia dirigir-se en aquella part del vagó. Tot i això com os podeu imaginar, l’emoció em va embargar. I com os podeu imaginar després de donar-me un cop d’ull fugaç, a mi i a tots els vianants que s’asseien en aquell bloc de quatre seients, es va seure amb pulcra elegància a l’únic lloc que havia quedat buit.

Els meus ulls van afanyar-se a fer presa en la meva memòria dels detalls que de lluny no havia pogut apreciar mentre ja començava a donar forma al petit relat que ara esteu llegint i al que donaria forma aquella mateixa tarda. Però amb el que no em veuria prou satisfet per publicar fins deu mesos després. No sabria a que atribuir aquest retard. A una falta d’inspiració per a ultimar els detalls del retrat? A una mandra imperant per a posar-me a ultimar-lo mentre el posposava cada cop més i més? A un tràfec que em va obligar a deixar-lo de banda per centrar-me en altres coses i que el van deixar enterrat en l’oblit? No sabria dir-vos. Només se que no volia publicar-lo sense més. Només volia que veiés la llum si estava convençut de que era perfecte. I tot i que dista molt de ser-ho en realitat, crec que per fi, està preparat per veure la llum.

Els detalls que em van copsar un cop la vaig tenir davant no os els revelaré ara, doncs ja els he inclòs com a part integral de la seva descripció. Només diré que les microexpressions que de lluny no havia pogut apreciar, a cada mossegada, a cada petit somriure mentre llegia un missatge de text, em van confirmar tot el que retrat enrere os he relatat sobre la seva bellesa. I que tot i potser ser fins i tot llunyà a la veritat, forma part de la veritat que jo vaig veure en ella.

Però no va ser la nostre historia una senzilla i mancada d’infortunis, doncs com os narraré a continuació un succés va dificultar el fet que aquesta carta arribés a ser entregada. Com a lectors del conseqüent retrat, ja podeu deduir com va acabar la historia. Però os demano que feu un esforç i visqueu amb mi com va ser aquell succés que de poc em priva de fer entrega de la carta, com si vosaltres mateixos l’haguéssiu viscut.

El que va succeir pot semblar-vos d’entrada cosa de poca importància, però os demano que m’escolteu primer. Al arribar a certa parada que tampoc puc recordar un munt de gent va baixar deixant al seu pas un munt de seients lliures i ningú per ocupar-los. Davant aquesta perspectiva la noia va alçar la vista i amb posat decidit es va incorporar per anar a seure solitària en un bloc de quatre seients que havia quedat desert. Suposo que després de la onírica descripció que n’he fet no os costarà imaginar el per que e la seva elecció. Mentre el nostre bloc de seients i el contigu estaven atestats d’ànimes suades sota la xafogor estival, els altres seients oferien la promesa de certa frescor. Un retir quasi màgic en aquell vagó atestat. Aquest fet no pot fer si no encaixar amb la personalitat discreta i reservada que vaig inventar per a ella. No fa de fet si no augmentar la bellesa misteriosa que el seu record encara emana. Però per desgracia em va suposar un petit tràngol angoixant.

El meu objectiu és interferir el més mínim possible amb les dones que retrato. Si ho fes, això interferiria en certa manera en el que vull aconseguir. Elles són belleses misterioses, incògnites deambulants de gràcil figura i en el seu enigma viu la bellesa. No podria doncs crear-hi un vincle més personal que dotés de context real i imperfecte, allunyat de l’ideal platònic al que em vull aproximar. Per a complir amb aquesta missió el meu contacte es limita a fer entrega de la carta i regalar-li un somriure nerviós, acompanyat potser d’unes breus paraules que posin context a la meva entrega. Quin és doncs el problema? Doncs que la seva precipitada mudança interferia en els meus plans. El meu objectiu era fer-li entrega de la carta al baixar jo del vagó, o baixar ella. D’aquí que estigués atent als sues moviments cada cop que ens aproximàvem a una parada per fer-li entrega del document. Magna seria la vergonya que  m’ompliria si al fer-li entrega d’una carta l’hagués de veure llegir-la al meu davant. A més de ser contraria a l’ideal platònic de l’experiment. Doncs el somriure que me proferiria, si és que n’hi hagués, ja no seria aliè a la meva existència ni estaria mancat de context. Convertiria a l’experiència en quelcom personal i, al menys de moment, no és el que vull. D’aquí, que al aixecar-se ella un cop arrencat el tren, no em donés temps de reaccionar. Que canviava doncs? És ben senzill. Si ella baixava abans que jo, no podia fer-li entrega de la carta amb orgànica naturalitat estant ella a l’altre costat del vagó. Si baixava abans que jo, la meva timidesa m’impediria atrevir-me a seguir-la per fer-li entrega del petit sobre que amagava la carta.

Van ser unes poques parades d’agonia. Potser una o dues, fins que vam arribar a Catalunya estació. Allà ella va baixar i jo alarmat vaig baixar amb ella. La casualitat havia volgut que baixéssim a la mateixa parada. Però l’alarma m’omplia davant la possibilitat que entre l’atrefec de vianants la perdés de vista i no pogués fer-li entrega del document per tots conegut. Així que em vaig apressar a agafar la motxilla i baixar rere seu per, abans d’arribar a les escales cridar-li l’atenció amb dos suaus copets a l’esquena. Ella es va girar per mirar-me i amb un intent de somriure nerviós li vaig fer entrega del sobre: –és per tu- vaig dir. I així va ser com li vaig fer entrega de la carta, allunyant-me un instant més tard escales amunt. Feliç per la idea de tenir un nou retrat per escriure.

Os explicaré no obstant una anècdota del que em va succeir a continuació, doncs crec que forma part indivisible del record que en tinc d’ella i de la bellesa que l’emmarca. No va ser fins sortit de l’estació, feta l’entrega de la meva carta, que em vaig adonar que a banda de la motxilla que tenia a la meva esquena un element faltava al meu equipatge. Efectivament, amb l’angoixa del moment i les presses de la baixada, amb les ànsies per dur a terme el meu propòsit i els nervis per entregar una carta, vaig oblidar la meva maleta al capdamunt del prestatge. I dins la meva maleta hi duia el meu ordinador. No os faré pelés de l’angoixa que em va fer viure aquell moment, doncs crec que és innecessari. Però si os diré que ho vaig passar malament i que potser la idea traumàtica, no de perdre un mer element tecnològic, si no de perdre una memòria on hi guardava els meus escrits i novel·les que feia temps que no havia tingut la prudència de desar en un lloc més segur em van fer perdre més d’un estrep. Potser va ser això el que va causar que trigués tant a ultimar aquest retrat, qui pot saber-ho. L’únic que m’agradaria afegir és que aquesta petita anècdota va tenir un final feliç i que per una vegada els empleats de la Renfe van complir de forma excel·lent amb els seves obligacions per a localitzar la meva maleta, facilitant-me la seva recuperació amb molta competència i educació. Dir que em van salvar la vida podria sonar exagerat, però no s’hi van allunyar gaire.

Així doncs la intensitat d’aquesta anècdota va gravar amb foc el motiu  per al qual s’havia produït: la nerviosa contemplació d’un àngel tenyit de roig, que amb la seva pètria i efímera bellesa, em va fer perdre les maletes.

Que més puc dir? Ja tots heu llegit les meves desventures en el que segurament és l’atrapasomrirues més trepidant que he hagut de viure, per molt que sigui el que més temps m’ha portat d’escriure. Només puc, com cada vegada que escric un retrat, preguntar-me que va ser de la dona a qui vaig fer entrega de la carta, com d’allunyada és la meva visió de la realitat que l’emmarca, com de diferent deu ser la persona a qui pertany la imatge que me’n vaig fer, de la imatge mateixa. Només puc somiar amb possibles realitats, possibles futurs. Qui sap, potser algun dia una d’aquestes noies s’atreveixi a contactar-me i dir-me com d’allunats estan els meus ulls de la realitat que elles viuen. Sigui com sigui, només elles ho poden decidir. El que sí m’agradaria fer, és exposar una reflexió: Que és més real, la realitat que elles veuen en elles mateixes, o la realitat que jo vaig veure en elles? Suposo que molts diran que la seva. Que la seva visió és la real. Però ho és? O és sols una perspectiva més dins dels milions? Cada dia milers de persones es creuen amb mi a la gran ciutat i cada una es fa una fugaç, potser inconscient, perspectiva de mi. És menys real? És més efímera sí. Però la fa això irreal? Fa això més real la meva, o la que la meva mare te de mi? Quan una noia anorèxica i amb la pell marcant-li els ossos es veu grassa és real aquesta visió? O sense anar tant lluny, quan la dona més bonica del món, que contemples amb ulls joiosos s’avergonyeix del seu cos per un o altre motiu és més real que el que tu veus en ella? Quina visió és més real? Ho és cap? Te cap sentit definir una realitat en un món de percepcions on tots veiem una cosa diferent a la resta, diferent fins i tot al nostre jo passat i al nostre jo futur? Te cap sentit donar realitat a una impressió perduda en un mar de percepcions inequívocament subjectives? Subjectes per força a la relativitat del nostre propi individu? Jo crec que no. És clar que tu pots opinar diferent.

Així doncs, sigui real o no ha arribat el moment de concloure aquesta visió, d’ultimar aquest retrat amb unes paraules que per molt que m’esforci mai faran goig a la bellesa que jo vaig veure aquell dia en un vagó atestat de gent. La bellesa d’un àngel solitari, d’una dona ordenada, potser enamorada. La melancolia pàl·lida d’un anima contemplativa a l’expectativa d’un moment de passió. La dona que mossegava una poma, el roig de la qual no vivia en aquesta si no en els seus cabells. La dona que em va embadalir prou com per no fer-me desistir després de deu llargs mesos d’espera. La dona que em va fascinar i em va fer perdre els sentits, el nord i el sud i amb ells, la maleta.

Projecte Atrapa Somriures: VI

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç:http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

L’aventurera de mirada penetrant

07/05/2016

Be, aquest cop si que es pot dir que m’he pres el meu temps. Una setmana fa ja que vaig entregar el petit sobre.Tot i que tampoc seria encertat dir això. Doncs de fet simplement he estat ocupat amb altres coses. És dur descobrir que un te vida. Sigui com sigui aquesta és un atrapasomriures especial. Com tots suposo. Si retrato aquí una bellesa és per què aquesta és única i incomparable. Per que m’ha copsat, la seva aura m’ha embolcallat i m’ha arrossegat com una sirena a les profunditats de la follia. De belleses n’hi han moltes i de moltes menes. Per desgracia, més menes de els que jo pugui apreciar.

És dur adonar-se que hi ha bellesa allà fora patint, bellesa solitària que sense ulls que l’apreciïn pateix en silenci, quasi necessitant, que algú se li acosti i li xiuxiuegi a l’oïda que és bonica. Però el món ho és de dur, no sempre hi ha temps per dubtes i lamentacions. La sang dels nostres ancestres ens ha procurat un món més tou, adequat per resistir els embats de les tempestes que ens assolen. Però l’home sempre buscarà un problema més amb que donar tragèdia al seu temps. N’hi ha però, que viuen en tragèdies crues i reals que assolen el seu món. N’hi ha que resisteixen a dolors més profund i arrelats que nosaltres, els acomodats patidors dels problemes del primer món, no podem arribar a concebre. I en aquell que resisteix contra la tempesta, que s’alça contra els vents de l’infortuni i navega audaç en l’adversitat: en aquell hi ha indubtable bellesa.

En aquest cas és important remarcar l’escenari on es va produir l’encontre. Era el dissabte 7 de maig i jo em trobava passejant pels vols inesgotables del saló del còmic. Havia portat varis sobres, sabent la de belleses que corren per l’indret. I sent com soc amant de l’extravagància, no dubtava en pensar que la possibilitat de topar-me amb la necessitat d’entregar un sobre urgís de forma quasi alarmantment freqüent durant l’estada a l’event. Per sorpresa i alleujament meu, la sensació no em va sobtar tan com pensava, suposo que estava submergit en l’experiència. Recorria incansable els extrems del pavelló contemplant la disbauxa i l’ambient jocós i amigable que hi regnava, repartint abraçades i generant amb el meu aspecte estrambòtic més d’una mirada de desconcert. Dedicat a nodrir-me de l’ambient,  potser no vaig parar-me a contemplar les nombroses belleses que homenatjaven l’indret amb la seva presencia. Potser evocat a un altre mena de contemplacions no em vaig parar a escrutar la bellesa femenina.  Potser l’alegria de l’indret no va esdevenir l’ambient propici per submergir-me en un transit de profunda apreciació. Fos quin fos el motiu, aquell dia, entre tantes belleses, només vaig entregar un sobre.

I el fet que fos ella l’única d’entre tantes en aquell indret que cridés la meva atenció; l’unica d’entre centenars que atrapés la meva mirada; aquest fet ja val per si sol una entrada en aquest projecte. Ella, que abraçava amb força la vida que li ha estat donada, que m’abraçava a mi. Única, irrepetible.

El primer cop que la vaig veure va ser acompanyant a ma germana a comprar un granissat. Estava asseguda sobre la seva cadira conversant amb una colla d’amics també asseguts en una colla de bancs. De seguida em va cridar l’atenció. Potser a altres no els ho hagués fet, hi havia en la seva companyia d’altres belleses d’atractius més comuns, però va ser la seva bellesa la que em va cridar l’atenció. Varies vegades he dit que el que jo veig i retrato aquí és poc probable que ho veiessin altres que espiessin els meus passos i contemplessin les meves imatges. La meva visió és molt personal, una contemplació de la bellesa molt pròpia i arrelada en detalls potser imperceptibles per a altres ulls. Jo en ella vaig veure alguna cosa, algun no se què brillant en aquells ulls que em van descobrir mirant-la. No obstant no li vaig entregar el meu sobre, suposo que em podia la timidesa i em feia vergonya irrompre en el grup que semblava conversar tan amigablement. Així que vaig marxar pensant que potser m’hauria d’haver atrevit a entregar-li la carta. Per sort els salons són sempre quelcom molt circular, qui hi hagi anat al menys una vegada m’entendrà de seguida. Dones voltes i voltes i si hi estàs gaire estona sempre t’acabes creuant a la mateixa gent varies vegades. Aquest és clar va ser el meu cas. No vaig trigar molt a tornar-me a topar amb ella, acompanyada aquest cop per una única amiga que per la meva sorpresa portava també un cartell de Free Hugs. Com mana la tradició vaig abraçar a ambdues. Va ser una abraçada càlida, alegre, com la majoria que es reglen en l’anonimat. I amb un somriure me li vaig parar al davant i li vaig demanar que esperés un moment. La veritat és que va ser una mica vergonyós, doncs com sempre portava el petit sobre amb la carta dins el llibre. Sols que aquest cop en comptes de portar el llibre a la mà, com acostumo a fer, el portava enterrat al fons de la motxilla. Així que vaig haver d’ajupir-me  i treure’m la motxilla per rebuscar en el seu interior a la cerca  del present desitjat. Però no sols vaig retenir-la a ella amb la meva acció si no que al mig del camí vam obstaculitzar parcialment el transit. Tot plegat més problemàtic del que havia previst. No obstant la petita incomoditat del moment a ella li va arrancar un petit somriure, potser maliciós. Així que de ben segur va valdre la pena. Un cop per fi trobat el sobre li vaig deixar sobre les cames i em vaig acomiadar. Ella em va mirar estranyada i va mirar al seu temps a la seva amiga. Suposo que el fet que un desconegut t’entregui un sobre no és quelcom normal. És clar que més la devia sorprendre descobrir que aquell petit sobre la coronava com la noia més bonica del món.

Portava roba senzilla, còmode. Res estrafolari o cridaner com és usual en aquesta mena d’events. Una dessuadora desgastada de color grisos, sense cap logotip ni estampat. Amb les mans còmodament allotjades dins de les mànigues en un posat que li conferia certa adorabilitat. Uns texans qualsevol, que sense res d’especial penjaven de les seves cames. Al voltant del coll hi duia uns cascos per escoltar musica, tampoc estrafolaris, d’allò més normals, però d’aparença practica. Una amant de la musica suposo. Per algun motiu li adjudico  certa preferència pel rock dur. Potser el seu aire de fortalesa, la duresa en la seva mirada, no ho se. A sobre les cames hi duia una bossa també sense res d’especial d’aspecte, com la resta, pràctic i usual. Com veieu, no era algú que destaqués per la roba que la vestia. Roba senzilla i còmode, en mig de l’extravagància. Potser és això el que em va cridar l’atenció, la neutralitat en mig de l’inusual. Però m’atreviria a dir que va ser la seva mirada.

Tenia els cabells arrissats, tot de flocs de cabells recargolats de manera irregular conferint una abundància salvatge en la seva curta cabellera que entre corbes retallades amb prou feines arribava a la seva espatlla. Però en tota aquesta normalitat hi havia un toc d’atenció. I és que en aquells cabells de color fosc hi vivien escampats traços d’alegre blau. No un blau elèctric cridaner, ni tampoc un blau suau i indulgent. Més aviat una mena de barreja d’ambdós, entre la suavitat alegre del blau cel i la profunditat insondable del blau marí, amb un toc és clar d’aquella energia inconsumible del blau cridaner que aclapara totes les mirades. Aquells flocs de blau repartits entre els seus cabells conferien al seu retrat un detall magnètic pel que no vaig poder evitar quedar atrapat. En la còmode normalitat quotidiana del seu aspecte confortable els feixos de blau que fluïen entre els seus cabells significaven per mi el contrast de la normalitat present, de la quotidianitat arrelada. Eren una petita i subtil rebel·lió contra l’establert. No vull dir amb això que portar els cabells tintats avui en dia sigui una transgressió social. El que vull dir es que el destí li havia donat a aquella noia uns preciosos cabells bruns, però ella no es conformaria amb viure tota una vida amb un consuetudinari color. Per molt bonic que fos ella volia viure i explorar mons desconeguts, volia arribar allà on els seus esforços la poguessin portar. Ella no volia vestir a la moda i participar en els rituals d’intercadència social en els que s’avesen la majoria. Volia explorar, descobrir nous móns, nous universos. I aquella pinzellada de blau en els seus cabells semblava un signe evident de la seva passió per sortir a provar coses noves, a indagar en experiències que li omplissin l’anima. Ella era una aventurera, que rodava pel món a la cerca d’experiències que omplissin el pou de la seva curiositat.

Es en aquesta enèrgica cerca, aquesta fictícia realitat, és on rau gran part de la bellesa que emmarca aquest retrat. L’exploradora que volia descobrir mons tot i l’insistència del món per allunyar-la de les aventures perilloses, o potser precisament per això. Fos com fos ella vivia rauda i veloç cap a una nova aventura, amb la il·lusió als ulls de trobar l’extraordinari.

Però no tot era aventura i il·lusió en els seus ulls. Hi havia una trista silueta, el fantasma de les amargues estones de dol. Doncs hi havia pèrdua en el seu camí. Hom es pregunta si havia passat llargues estones plorant pel destí que els deus li havien ofert. Per molta energia que un posi en enfrontar el món, per molt optimisme agosarat, sempre arriba un moment on et fallen les forces i el dubte t’assola amb tota la seva fúria. Doncs vivia en la meva dolça aventurera un matis de tragèdia indubtable. Quelcom pel que res podia fer ni podria fer mai. Tenia els ulls cansats, sols això m’ho indicava. Podria ser que el cansament fos degut a les inesgotables voltes pel saló, però m’atreveixo a augurar raons més profundes. Un mal dia, potser una mala nit. La il·lusió de l’ambient portava de nou l’alegria al seu cos i aconseguia maquillar el dol que l’havia assetjada, però l’ombra de dol seguia allà, acusant-la amb innegable persistència. Hi ha tanta bellesa en la tragèdia, en la injustícia. Ja ho sabien els grecs quan van convertir la tragèdia en la icona de l’art escènic. Res ens identifica com ho fa el dol i a la vegada res ens n’allunya més.

Tenia una rostre tendre, traçat amb fines línies. Els seus ulls eren el que més en cridava l’atenció, amb aquesta mescla d’il·lusió i de dol que podria fer estremir a qualsevol mortal. En certa manera, aquells ulls recordaven a un la seva pròpia mortalitat. El fugaç d’una vida humana. El record inexorable de que la vida se’ns en va, sempre arriba el final. Però no era un record amarg ni tràgic; era un record que tot i tenir en ell certa melancolia pugnava amb energia per convidar-te a viure el moment mentre aquest duri. Recordo el seu nas de faccions fines, que dotava al seu rostre d’un atractiu que em resulta difícil explicar. D’alguna manera allargava el rostre arrodonit conferint-li certa duresa a la seva dolçor, certa elegància. Per què el seu era un rostre dolç, però era un rostre dur. Marcat per la intempèrie de la vida. I en aquestes dures faccions més que en les dolces vivia el seu gran atractiu. Aquells traços de duresa que et captivaven quan et mirava, hipnotitzant-te amb la maduresa de la seva serenor. Oh qui pogués ser al seu costat i fer-la somriure i esborrar amb un bes, per un instant, tota la duresa d’aquell rostre curtit pels temps. Qui pogués ser l’amant escollit per la viatgera dels temps que roda pels camins de la vida.

La seva cadira, com la roba, era senzilla, còmode, funcional. No es que hi entengui molt de cadires. Mai m’he vist en l’obligació de muntar-ne una. La seva tenia l’aspecte d’un afable company. Com el gos que ni gran ni bonic, amb aspecte vell i descuidat és el millor gos del món per què sempre està al teu costat. Així era la seva cadira, en certa manera un element inseparable, un company de viatge que ella no havia escollit. Però un company de viatge que l’ajudava a suportar els embats de les ones. Diuen que és absurd agafar carinyo a un objecte. Que un no s’ha d’entendrir amb un cotxe o un vaixell, que no s’ha de posar sensible per abandonar una casa o llençar un objecte que t’ha fet un llarg servei. Però gosaria dir que hi havia certa estima en com ella tocava amb els seus fràgils dits la superfície gastada d’aquelles rodes grises. La quotidianitat inseparable condueixen a un inevitable afecte, doncs ho vulguis o no, quan un t’acompanya en bons i mals moments, acaba per obrir-se una escletxa al teu cor.

Era doncs una empedreïda aventurera, decidida a rodar per món amb alegria. Però no sense cert rastre de trista melancolia en el fons dels seus ulls. Ella passejava pel salo, amb el seu mig somriure. Era bonica, tendre i dura, fràgil i curtida. Potser ho sabia, potser sabia que la bellesa vivia en ella per molt que ella desitgés d’altres coses. Però el que potser no sabia, és que en aquell indret i en aquell instant, en aquell saló atestat de belleses i en aquell dia ple de enèrgic entusiasme, va ser la seva mirada dura el que em va captivar. Va ser ella indubtablement, la dona més bonica del món.