Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç: http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/
La Primera
23/04/2016
Sant Jordi és un dels meus dies preferits de l’any. Com podria ser d’altre manera en el dia català de l’amor i la literatura, potser les dues coses que més em realcen d’aquest món. Que el dia de l’amor sigui també el dia dels llibres obra una porta a la bellesa poètica que circula pel carrer i disposat a trobar-la ha caigut la primera víctima d’aquest projecte. Diuen que la primera vegada és la més especial. Potser tinguin raó.
He estat molt de temps pensant en aquest projecte, elucubrant com dur a terme les meves descripcions, però ara que m’hi trobo, les paraules no flueixen com voldria. Per què, com narrar tanta bellesa? Com descriure un moment que t’ofusca els sentits i emplena tot el teu món? Impossible. Només em resta l’intent. Desitjant que al menys part de l’essència del que m’ha colpit pugui ser transmesa als que llegeixin les meves paraules.
Roig. Roig passió. Aquesta es la paraula que em be a la ment quan intento evocar el moment d’avui. El roig de la sang, de l’amor, del dolor i de l’eufòria. El color de la vida. Que bella és la vida quan t’aventures a contemplar-la en els seus entramats més poètics. Una cara rodona es la protagonista del relat d’avui. Una cara rodona i dolça, afable, amb un somriure radiant al bell mig. M’enamoren els somriures, sempre ho han fet. És tot el que necessita una dona per captivar-me en el primer instant. El seu era un somriure enigmàtic, captivador, banyat amb el regust amarg de la distancia. No se si els llavis eren carnosos, però així els evoco. Per que aquesta no es la descripció d’una persona si no d’un sentiment. Els seus ulls brillaven darrere unes olleres de pasta, engrossint la radiant mirada d’una deessa. Les ulleres li conferien un toc interessant, un polsim de possibilitats, com podia ser d’altre manera el dia de sant Jordi, rodejats de llibres i d’amor? Ella m’ha mirat, m’ha regalat el seu somriure i jo el guardaré per sempre dins el meu cor. Però aquesta cara rodona amb un somriure excels i una mirada brillant engrandida rere les seves ulleres de pasta no venia pas sola. Doncs vivia emmarcada en el roig passió dels seus cabells, que respiraven un color resplendent i passional il·luminat per l’alegre sol de Gracia. Fent conjunt, sense saber-ho, amb els milers de roses que inunden els carrers. Aquest color intens i brillant, el color dels pètals de rosa, podria ser un detall sense menys importància en un altre dia. Però el dia d’avui, cobra una transcendència poètica que realça la figura de la bellesa que intento descriure a conceptes inexplorats i que les paraules mai seran capaces de descriure. Aquests cabells roig passió fluïen amb elegància esdevenint el marc perfecte d’aquell tendre rostre rodó, aturant-se amb subtil naturalitat a ram del pit, com la sang fluint a través de la vida.
Acariciat pels cabells s’alçava un bust poderós, orgullós de ser sense reserva la descripció de la generositat. Igual que pels somriures també em veig fascinat pels pits. Però no sols amb la bellesa morbosa que enverina la ment de l’home i engendra en ell el desig d’amassar-los. Hi ha en la meva admiració un teixit més subtil, una apreciació quasi ascètica de la bellesa que les corbes de la dona evoquen. Per que és en la corba dels pits on resideix la bellesa poètica capaç de consumir-me. No importa si són grans o petits, el que transcendeix és la corba que viu en ells, per què aquesta corba porta en si tota la força i la bellesa que la natura ens pot donar. La dels pits és, sense cap mena de dubte, la reina de les corbes. Els pits d’avui vivien orgullosos, alçant-se en una corba superba, conscient de si mateixa i de l’atracció que és capaç de generar. Són pits altius, pits serens i generosos i com el somriure que els roba tota l’atenció, són dolços.
És la d’avui doncs, una figura de corbes, una figura femenina i de sana voluptuositat. Sempre he estat més donat a la clàssica bellesa de l’abundància i la fecunditat que als models esquelètics de les passarel·les de l’alta costura. Per a mi l’abundància generosa de les cobres definides és sens dubte el parangó de la feminitat. Doncs és en la naturalitat d’un cos sense reserves on viu la bellesa natural que podria adorar com a una deïtat. Ja ho sabien els antics que les corbes eren la clau de la fecunditat.
Rostre rodó, mirada espurnejant i somriure captivador, rius de passió corrent pels seus cabells i la generositat donada en uns pits orgullosos d’alçar-se en aquest món. Dolçor, passió, tendresa i sensualitat es barregen avui per mostrar-nos el quadre d’una deessa que passejant amb humilitat circula pels carrers de Barcelona sense saber que és la dona més bonica del món.
