Projecte Atrapa Somriures: VII

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç: http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

L’àngel que em va per perdre les maletes

07/06/2016

El d’avui és un projecte especial. I sí. Se que dic això de cada nova entrada que faig del projecte atrapa somriures. Suposo que en cert sentit aquest és l’objectiu. Trobar cada vegada una bellesa especial, única, que es diferencií de totes les demés amb un sabor propi. Així que potser el que importa no és si és especial, doncs si no ho fos no seria aquí, si no perquè ho és. I en aquest cas l’atrapa somriures d’avui és especial per què físicament parlant no es tracta del tipus de noia pel que em solo sentir atret. No tinc res en contra dels diferents estendards de bellesa més enllà del fet que estiguin estandarditzats. La bellesa hauria de ser quelcom lliure d’etiquetes i convencions. Però no ho és, avui en dia tot s’ha de catalogar en un estil propi. Soc més propens a pensar que cada bellesa te un estil únic i particular, que cada dona mereix una categoria en sí. Però per les evidents limitacions del llenguatge no ens podem dedicar a anomenar cada un d’aquests amb un nom diferent. El llenguatge ens obliga a generalitzar, i sort d’això, el caos seria inorganitzable sense l’ordre consensuat que aporta l’associació conceptual. Tot i això, a vegades oblidem que per anomenar de la mateixa manera a dues coses no implica que no siguin diferents. ,Rossa per exemple és una paraula que descriu un ampli ventall de possibilitats. Però si poséssim dues rosses al costat d’una morena, potser no hi veuríem tanta diferencia. No crec doncs en la bellesa (i em refereixo a la bellesa personal, la que cada un veu des dels seus ulls) com una recepta a seguir, un seguit de formules o ingredients que si es compleixen faran que trobem atractiu o atractiva a cert individu. La bellesa és més aviat un conjunt de característiques, d’irregularitats i imperfeccions que es combinen de manera orgànica per donar un conjunt més poderós que la suma de les parts. No segueix cap recepta o cap patró. Es tracta d’un conjunt d’elements irrepetible i ireproduïble que gaudeixen d’atractius en concret. Uns mateixos ulls poden encisar en cert rostre i deixar indiferents en un altre per a la resta més atractiu. De vegades la bellesa rau en la diferenciació, en les petites imperfeccions més que en l’harmonia. La bellesa és un món bast i extens, un món sense fronteres i amb infinites possibilitats. I per això va néixer el projecte atrapa somriures.

Però a que em referia amb que no és el cànon físic pel que em solo sentir atret? En poques paraules podia dir que es tracta d’una noia força prima. Degut als canons de bellesa que les models de passarel·la imposen, està prim s’associa quelcom positiu quan és en realitat un mer terme comparatiu respecte un altre forma. En termes generals però, podríem definir la primor com tot el que s’allunya (a la baixa) del pes ideal. Podríem dir doncs que tant estar gras com estar prim (respecte al marc de referència del pes ideal) són en principi adjectius negatius i oposadament equivalents. Però parlem sols del punt de vista de la salut, doncs el que és positiu o negatiu depèn sempre del punt de vita respecte al que ho és. Però aquí parlem de bellesa i la bellesa no sempre entén del que és saludable. La bellesa és tan subjectiva i personal que a vegades ens deixa macabres conceptes artístics que hauríem preferit no veure fets realitat. Però no és d’aquesta mena de bellesa tampoc de la que vull parlar. Si no de la meva pròpia. Els fins i esprimatxats canons de bellesa de les passarel·les mai m’han semblat massa atractius, tampoc podria definir com rebuig el que em produïen (excepte en els casos més extrems és clar) però si que no m’han semblat mai res de l’altre món. Els meus ulls cauen rendits en canvi davant l’abundància i la voluptuositat, tornant potser a canons de bellesa més clàssics de l’art clàssic o renaixentista on s’evocava la figura d’una dona amb perfils més generosos dels que avui veiem dibuixats.

Era doncs la noia que avui em disposo a retratar una musa de fràgil figura. Una silueta prima i estilitzada que va passar dansant pel meu costat en un viatge amb tren i que en el seu llarg trajecte cap a un destí desconegut va aturar-se per seure al meu davant. I a retruc la vaig poder contemplar i li vaig fer entrega d’una carta que potser li va alegrar el dia.

A vegades la bellesa viu en les fantasies que invento per a les desconegudes que es creuen al meu camí. Aquest no n’és el cas i l’és a l’hora. En certa manera vivia en ella la innocència d’un àngel i també la seva altivesa. Va pujar al tren amb seguretat, la meva vista de seguida es va fixar en el seu port. Elegant però discreta mostrava un orgull inusitat, no tan pagada del seu propi esplendor si no conscient simplement de com podia il·luminar. No vull dir que fos una dona sense inseguretats, un punt melancòlic en la seva mirada em convida a imaginar-les, però vivia una vida estable i serena que li servia de base per alçar-se contra el món de dificultats amb perseverança i orgull. Va pujar al tren amb aquesta freda seguretat d’aquells que ignoren el que els envolta, no menyspreant-ho si no tancant-li les portes al seu món. Per què en el fons, rere aquell posat altiu hi havia una noia tímida que no gosava trencar l’equilibri del món que s’havia construït i temorosa, avançava per la vida amb la por de descobrir un nou element que canviés la seva formula.

Només pujar al vagó la seva mirada va passar contemplativa pels possibles seients on pogués descansar la seva delicada figura. Però contràriament al que haguessin fet molts d’altres, tot i pujar d’entre els primers, no es va dirigir precipitadament a garapinyar els pocs seients disponibles que quedaven lliures al vagó. Si no que va esperar ceremoniosament a que en quedés un que ningú volgués adoptar. No va esser així. Sense acabar de comprendre exactament el per què, no qualificaria exactament la seva actitud com a amabilitat dispersada als desconeguts que l’envoltaven si no més aviat com una regia moral, una auto disciplina que s’infligia a ella mateixa sense incloure a aquells que l’envoltaven. No esperava a que els altres ocupessin el seu lloc per amabilitat envers a ells, si no que ho feia per a si mateixa, per un respecte a l’ordre pulcre de les seves pròpies creences.

Així que a falta de seient va romandre dempeus. I així la vaig poder contemplar, recolzada amb elegant parsimònia sobre el gris desapassionat dels seients d’aquell tren. Cal destacar que vestia sobre el seu nivi cos un conjunt mot afavoridor. Sobre el seu tors una espècie de jersei sense mànigues de textura llanosa s’adaptava a la seva estilitzada silueta, ressaltant amb discret erotisme les corbes sinuoses de la seva figura. No eren corbes abundants, no vivien en l’exuberància d’una sexualitat promesa. Eren discretes i ascetes, però d’alguna manera destacaven amb força tot i la seva suavitat. Un pensaria al veure’ls que aquells pits, no massa grans, tenien la mida perfecte per al delicat cos que els portava, ferms i orgullosos, despuntant amb la seguretat que confereix la joventut encara vigorosa a una dona mestressa del seu propi sexe. Però no sols en destacava la sensualitat acoblant-se a aquelles corbes senzilles però fermes, si no que conferia al conjunt que l’acompanyava un caire d’elegància inequívoc. Com si d’un collaret es tractes, una tira de tela, part del jersei, rodejava el seu coll amb assentada planor, com si hagués estat dissenyada per romandre reposada sobre la seva pell. No obstant, pel que feia a la resta les seves espatlles vivien totalment descobertes de tela conferint a aquella pell nívia una delicada fragància extra sensorial, un erotisme menut i delicat, mesurat. Només un element constituïa una excepció a aquest fet amb discreta picardia. Amb una pal·lidesa a mig camí entre el to de la seva pell i el gris del jersei dues fines tires emergien d’entre la roba amb posat suggerent, quasi inadvertides si no es parava un a contemplar-les. Dues tires diminutes i atrevides, que creuaven la seva nua espatlla proclamant amb modest orgull la existència d’una llenceria potser picardona roba endins. En aquella subtil dessintonia que les fines tires de tela sobre les seves espatlles formaven podia flairar-se un desig. Un desig contingut d’aspirar amb lentitud el perfum de la seva pell i besar delicadament la seva superfície per fondre’s en la seva suavitat. Un desig, d’enretirar amb amorosa dolçor les tires suggerents d’aquell sostenidor, per descobrir el que se n’amagava. Del seu coll, penjava un collaret metàl·lic que sostenia amb formes feeriques una pedra de blau lapislàtzuli entre les seves filigranes, englobant en la seva composició la forma d’una llàgrima invertida, de blau i argent. Però si alguna cosa hagués de destacar d’aquell conjunt és com deixava al descobert la fina pell sobre la seva clavícula. L’os que sota la pell s’amagava es marcava amb subtil fermesa fent goig d’una elegància que superava qualsevol complement que pogués portar. L’elecció de lluir-les al descobert no era doncs fruit d’una dolça casualitat. Si no d’un orgull i d’una certesa en que les distingides corbes de la seva clavícula mereixien ser lluïdes al sol. Doncs eren l’element estrella, que feien d’aquell conjunt, una petita obra d’art.

D’una de les espatlles hi duia penjant una bossa de tela negre, senzilla però d’aparença practica que suggerien que l’elecció d’aquella peça no obeïa a cap esdeveniment d’especial transcendència si no a una quotidianitat imperant en el port de tranquil·litat que la dominava. Així doncs, la bellesa amb que es vestia obeïa a un pulcre regim sobre la seva indumentària. Era doncs una dona ordenada i metòdica a la que agradava agradar-se i que es vestia no per al món si no per a ella mateixa. Cada dia emprenia amb seguretat i elegància un ritual de bellesa al vestir el seu cos amb les roves que més goig li fessin. No era quelcom obsessiu, però tampoc desapassionat, ho feia per que així se sentia be i amb aquest petit acte il·luminava el món.

Les seves cames vestien uns pantalons negres que sense ser més dignes de menció vivien amb harmonia amb la el conjunt que la seva part superior oferia. Però era com sol ser a l’altre punta del cos, present sobre un llarg coll harmoniós on vivia el més brillant de la seva bellesa. Tot i que prim i de trets marcats el seu rostre tenia cert arrodoniment, era una pell tersa i fina, però no inspirava duresa. Tenia uns ulls grans i expressius que oberts de par en par observaven el món amb curiositat reclosa, amb una guspira de vida que fulgia amb vivesa en el seu interior. Unes orelles menudes i discretes, vestien uns petits anells de plata que reclamaven un toc d’atenció a l’elegància d’aquestes. En certa manera les seves faccions recordaven a una nina. Fines i delicades, amb el sulls grans i els llavis rojos, però no tant com els seus cabells.

Els duia curts, llisos i discrets, sense aixecar quasi volum. Amb una sòbria senzillesa i comoditat. El seu color però, era de tot menys discret. Vivint a mig camí entre el fuxia i el granate, el to rogenc d’aquells cabells encenia d’alguna manera uns sentiments de passió que contrastaven amb força amb el seu posat regi i la seva poderosa elegància. Però era un contrast afavoridor, que d’alguna manera aconseguia donar força al conjunt. En aquells cabells vivia també part d’ella i dels seus pensaments. Tot i ser una dona tranquil·la i serena, no vivia per això privada d’aventures. No era algú que es deixés dominar a canvi d’una falsa seguretat. Ella prenia el rumb de la seva vida, doncs era seva i de ningú més.

Era doncs una noia medida i mesurada que sabia agafar quan convenia les regnes del descontrol. Que tot i viure una vida relaxada i ordenada, gaudia de les sorpreses puntuals que una aventura esporàdica li podia oferir. En aquella set d’aventura continguda, en aquella expectativa anhelant per viure emocions, per sortir una estoneta del seu petit món, hi vivia potser la més gran de les seves belleses.

Amb moviments delicats i curosos la noia va treure del seu bolso una poma verda. Podria maquillar la realitat atorgant al fruit prohibit el to apassionat amb que es sol representar a la faula de l’edèn. Però no seria llavors un reflex d’aquesta realitat ocorreguda en el vago d’un tren fugaç. No obstant, el verd anodí d’aquell fruit era d’alguna manera un reflex de la bellesa que la poblava. No intentava viure amb passió desenfrenada la dolça quotidianitat d’un senzill entreapats. El vivia còmodament, relaxada en la mesurada coneixença del fet. Esperant a que potser, alguna cosa la sorprengués. Potser una carta?

Puc recordar com si fos a càmera lenta com la noia va alçar la poma amb serenor i la va portar als seus llavis pintats de roig. L’elegància del seu moviment, el balanceig mesurat del seu canell al portar-se el fruit als lavis, tot plegat transmetien una fantasia sortida de conte, com si en aquell moment un dramàtic esdeveniment hagués de succeir. Però res va passar. Ella va clavar les seves dents en la fruita prohibida i assegut on era vaig poder sentir el cruixir deliciós de la poma entre els seus llavis. Encara puc sentir el so, d’alguna manera sensual d’aquella queixalada en el fruit ple d’aigua. El cruixit natural ressonant dins el meu cap, d’alguna manera capaç de transmetre la seva discreta simfonia entre el murmuri inextingible dels habitants del tren. Per què aquella primera mossegada va tenir un impacte sensorial tan intens en la meva apreciació del seu retrat no ho puc saber. Sols se que va ser el moment en que vaig assolir la certesa que aquella carta que guardava dins el meu llibre havia de ser seva.

Aquell moviment de dur-se el fruit als lavis però, no va revelar-me sols l’erotisme eteri d’una mossegada plena de vida, si no que em va descobrir un detall que va capgirar completament el sentit de la historia que per a ella estava llegint. Un anell senzill de delicada finura, revestit amb un discret però elegant platejat que rodejava el seu dit anular. Si era un anell de boda o de compromís, o un simple anell de transcendències no matrimonials o sense cap transcendència en absolut segurament mai ho sabré. No obstant si puc saber quina és la bellesa que jo vaig imaginar per a ella.

No em va costar imaginar a aquella noia de senzilla elegància vivint una vida d’enamorada en un petit però acollidor piset. Passant els dies amb la dolça il·lusió d’un amor jove i encisador, però allunyat de la bogeria quasi suïcida de l’enamorament adolescent. Una vida ordenada i medida, amb guspires esporàdiques de passió que sembren el camí d’il·lusions plenes de sabor. Tornava ara cap a casa a reunir-se amb el seu enamorat? Potser anava a treballar, amb la il·lusió d’un bes de comiat que encara podia sentir als seus llabis tot i el regust de la poma?

Qui sap, només puc inventar histories per a una realitat que no correspon a la que ella va viure. Però com he dit ja molts cops: la bellesa que veiem en els demés és sols el retrat d’una persona que mai ha existit. Potser aquí està la màgia.

Amb una sacsejada el tren es va aturar. No os diré pas la parada, doncs no la puc recordar. Sí recordo però, que era un trajecte poc habitual per a mi. Assumptes personals m’havien fet caure a la ciutat de Blanes, així que d’allí m’havia tocat partir fins Barcelona, per una ruta diferent a la coneguda. Aquest fet em fa pensar que hagués passat si les coses haguessin estat diferent. Si en comptes de prendre aquesta ruta hagués pres el tren habitual. Mai m’hauria creuat amb aquesta bellesa? Segurament mai li hagués fet entrega d’aquesta carta. Qui sap, potser n’hagués conegut un altre. Potser un altre historia s’hagués obert davant els meus ulls. Però va ser aquesta i no un altre la que va succeir. Això em fa pensar en la fragilitat del destí, si és que existeix. En com de delicades són les hebrees que el conformen i en com la més mínima alteració, potser abans de conèixer a aquella persona especial, podria canviar tot el teu univers.

Així doncs el tren es va aturar. Els passatges van baixar i un lloc lliure va quedar front al meu. La promesa d’aquella noia asseient-se al meu davant es va creuar immediatament pel meu cap. Tindria potser tan immensa sort? No només em permetria el fet de contemplar-la millor per al seu posterior retrat si no que em facilitaria en gran mesura el fet de fer-li entrega de la carta. Com ja he dit en varies ocasions: sóc un noi tímid. I fer entrega a una desconeguda d’una carta com la que  a la introducció d’aquesta secció s’adjunta no és per a mi cosa fàcil. Fos com fos em toca a mi com a narrador d’aquest dolç retrat ser fidel amb la veritat, o al menys amb la veritat que jo vaig veure en ella.

Així doncs amb la baixada massiva de passatgers un munt de llocs van quedar lliures. Però ella, com no podia ser d’altre manera, no es va afanyar a prendre’n un, si no que es va quedar mossegant la poma mentre observava amb mirada distreta l’intercanvi de seients que aquela parada produïa. No va ser fins arrencar el tren, que la noia es va incorporar i va començar a caminar cap a mi. El seient del meu davant era l’únic al que podia dirigir-se en aquella part del vagó. Tot i això com os podeu imaginar, l’emoció em va embargar. I com os podeu imaginar després de donar-me un cop d’ull fugaç, a mi i a tots els vianants que s’asseien en aquell bloc de quatre seients, es va seure amb pulcra elegància a l’únic lloc que havia quedat buit.

Els meus ulls van afanyar-se a fer presa en la meva memòria dels detalls que de lluny no havia pogut apreciar mentre ja començava a donar forma al petit relat que ara esteu llegint i al que donaria forma aquella mateixa tarda. Però amb el que no em veuria prou satisfet per publicar fins deu mesos després. No sabria a que atribuir aquest retard. A una falta d’inspiració per a ultimar els detalls del retrat? A una mandra imperant per a posar-me a ultimar-lo mentre el posposava cada cop més i més? A un tràfec que em va obligar a deixar-lo de banda per centrar-me en altres coses i que el van deixar enterrat en l’oblit? No sabria dir-vos. Només se que no volia publicar-lo sense més. Només volia que veiés la llum si estava convençut de que era perfecte. I tot i que dista molt de ser-ho en realitat, crec que per fi, està preparat per veure la llum.

Els detalls que em van copsar un cop la vaig tenir davant no os els revelaré ara, doncs ja els he inclòs com a part integral de la seva descripció. Només diré que les microexpressions que de lluny no havia pogut apreciar, a cada mossegada, a cada petit somriure mentre llegia un missatge de text, em van confirmar tot el que retrat enrere os he relatat sobre la seva bellesa. I que tot i potser ser fins i tot llunyà a la veritat, forma part de la veritat que jo vaig veure en ella.

Però no va ser la nostre historia una senzilla i mancada d’infortunis, doncs com os narraré a continuació un succés va dificultar el fet que aquesta carta arribés a ser entregada. Com a lectors del conseqüent retrat, ja podeu deduir com va acabar la historia. Però os demano que feu un esforç i visqueu amb mi com va ser aquell succés que de poc em priva de fer entrega de la carta, com si vosaltres mateixos l’haguéssiu viscut.

El que va succeir pot semblar-vos d’entrada cosa de poca importància, però os demano que m’escolteu primer. Al arribar a certa parada que tampoc puc recordar un munt de gent va baixar deixant al seu pas un munt de seients lliures i ningú per ocupar-los. Davant aquesta perspectiva la noia va alçar la vista i amb posat decidit es va incorporar per anar a seure solitària en un bloc de quatre seients que havia quedat desert. Suposo que després de la onírica descripció que n’he fet no os costarà imaginar el per que e la seva elecció. Mentre el nostre bloc de seients i el contigu estaven atestats d’ànimes suades sota la xafogor estival, els altres seients oferien la promesa de certa frescor. Un retir quasi màgic en aquell vagó atestat. Aquest fet no pot fer si no encaixar amb la personalitat discreta i reservada que vaig inventar per a ella. No fa de fet si no augmentar la bellesa misteriosa que el seu record encara emana. Però per desgracia em va suposar un petit tràngol angoixant.

El meu objectiu és interferir el més mínim possible amb les dones que retrato. Si ho fes, això interferiria en certa manera en el que vull aconseguir. Elles són belleses misterioses, incògnites deambulants de gràcil figura i en el seu enigma viu la bellesa. No podria doncs crear-hi un vincle més personal que dotés de context real i imperfecte, allunyat de l’ideal platònic al que em vull aproximar. Per a complir amb aquesta missió el meu contacte es limita a fer entrega de la carta i regalar-li un somriure nerviós, acompanyat potser d’unes breus paraules que posin context a la meva entrega. Quin és doncs el problema? Doncs que la seva precipitada mudança interferia en els meus plans. El meu objectiu era fer-li entrega de la carta al baixar jo del vagó, o baixar ella. D’aquí que estigués atent als sues moviments cada cop que ens aproximàvem a una parada per fer-li entrega del document. Magna seria la vergonya que  m’ompliria si al fer-li entrega d’una carta l’hagués de veure llegir-la al meu davant. A més de ser contraria a l’ideal platònic de l’experiment. Doncs el somriure que me proferiria, si és que n’hi hagués, ja no seria aliè a la meva existència ni estaria mancat de context. Convertiria a l’experiència en quelcom personal i, al menys de moment, no és el que vull. D’aquí, que al aixecar-se ella un cop arrencat el tren, no em donés temps de reaccionar. Que canviava doncs? És ben senzill. Si ella baixava abans que jo, no podia fer-li entrega de la carta amb orgànica naturalitat estant ella a l’altre costat del vagó. Si baixava abans que jo, la meva timidesa m’impediria atrevir-me a seguir-la per fer-li entrega del petit sobre que amagava la carta.

Van ser unes poques parades d’agonia. Potser una o dues, fins que vam arribar a Catalunya estació. Allà ella va baixar i jo alarmat vaig baixar amb ella. La casualitat havia volgut que baixéssim a la mateixa parada. Però l’alarma m’omplia davant la possibilitat que entre l’atrefec de vianants la perdés de vista i no pogués fer-li entrega del document per tots conegut. Així que em vaig apressar a agafar la motxilla i baixar rere seu per, abans d’arribar a les escales cridar-li l’atenció amb dos suaus copets a l’esquena. Ella es va girar per mirar-me i amb un intent de somriure nerviós li vaig fer entrega del sobre: –és per tu- vaig dir. I així va ser com li vaig fer entrega de la carta, allunyant-me un instant més tard escales amunt. Feliç per la idea de tenir un nou retrat per escriure.

Os explicaré no obstant una anècdota del que em va succeir a continuació, doncs crec que forma part indivisible del record que en tinc d’ella i de la bellesa que l’emmarca. No va ser fins sortit de l’estació, feta l’entrega de la meva carta, que em vaig adonar que a banda de la motxilla que tenia a la meva esquena un element faltava al meu equipatge. Efectivament, amb l’angoixa del moment i les presses de la baixada, amb les ànsies per dur a terme el meu propòsit i els nervis per entregar una carta, vaig oblidar la meva maleta al capdamunt del prestatge. I dins la meva maleta hi duia el meu ordinador. No os faré pelés de l’angoixa que em va fer viure aquell moment, doncs crec que és innecessari. Però si os diré que ho vaig passar malament i que potser la idea traumàtica, no de perdre un mer element tecnològic, si no de perdre una memòria on hi guardava els meus escrits i novel·les que feia temps que no havia tingut la prudència de desar en un lloc més segur em van fer perdre més d’un estrep. Potser va ser això el que va causar que trigués tant a ultimar aquest retrat, qui pot saber-ho. L’únic que m’agradaria afegir és que aquesta petita anècdota va tenir un final feliç i que per una vegada els empleats de la Renfe van complir de forma excel·lent amb els seves obligacions per a localitzar la meva maleta, facilitant-me la seva recuperació amb molta competència i educació. Dir que em van salvar la vida podria sonar exagerat, però no s’hi van allunyar gaire.

Així doncs la intensitat d’aquesta anècdota va gravar amb foc el motiu  per al qual s’havia produït: la nerviosa contemplació d’un àngel tenyit de roig, que amb la seva pètria i efímera bellesa, em va fer perdre les maletes.

Que més puc dir? Ja tots heu llegit les meves desventures en el que segurament és l’atrapasomrirues més trepidant que he hagut de viure, per molt que sigui el que més temps m’ha portat d’escriure. Només puc, com cada vegada que escric un retrat, preguntar-me que va ser de la dona a qui vaig fer entrega de la carta, com d’allunyada és la meva visió de la realitat que l’emmarca, com de diferent deu ser la persona a qui pertany la imatge que me’n vaig fer, de la imatge mateixa. Només puc somiar amb possibles realitats, possibles futurs. Qui sap, potser algun dia una d’aquestes noies s’atreveixi a contactar-me i dir-me com d’allunats estan els meus ulls de la realitat que elles viuen. Sigui com sigui, només elles ho poden decidir. El que sí m’agradaria fer, és exposar una reflexió: Que és més real, la realitat que elles veuen en elles mateixes, o la realitat que jo vaig veure en elles? Suposo que molts diran que la seva. Que la seva visió és la real. Però ho és? O és sols una perspectiva més dins dels milions? Cada dia milers de persones es creuen amb mi a la gran ciutat i cada una es fa una fugaç, potser inconscient, perspectiva de mi. És menys real? És més efímera sí. Però la fa això irreal? Fa això més real la meva, o la que la meva mare te de mi? Quan una noia anorèxica i amb la pell marcant-li els ossos es veu grassa és real aquesta visió? O sense anar tant lluny, quan la dona més bonica del món, que contemples amb ulls joiosos s’avergonyeix del seu cos per un o altre motiu és més real que el que tu veus en ella? Quina visió és més real? Ho és cap? Te cap sentit definir una realitat en un món de percepcions on tots veiem una cosa diferent a la resta, diferent fins i tot al nostre jo passat i al nostre jo futur? Te cap sentit donar realitat a una impressió perduda en un mar de percepcions inequívocament subjectives? Subjectes per força a la relativitat del nostre propi individu? Jo crec que no. És clar que tu pots opinar diferent.

Així doncs, sigui real o no ha arribat el moment de concloure aquesta visió, d’ultimar aquest retrat amb unes paraules que per molt que m’esforci mai faran goig a la bellesa que jo vaig veure aquell dia en un vagó atestat de gent. La bellesa d’un àngel solitari, d’una dona ordenada, potser enamorada. La melancolia pàl·lida d’un anima contemplativa a l’expectativa d’un moment de passió. La dona que mossegava una poma, el roig de la qual no vivia en aquesta si no en els seus cabells. La dona que em va embadalir prou com per no fer-me desistir després de deu llargs mesos d’espera. La dona que em va fascinar i em va fer perdre els sentits, el nord i el sud i amb ells, la maleta.



Projecte Atrapa Somriures: VI

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç:http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

L’aventurera de mirada penetrant

07/05/2016

Be, aquest cop si que es pot dir que m’he pres el meu temps. Una setmana fa ja que vaig entregar el petit sobre.Tot i que tampoc seria encertat dir això. Doncs de fet simplement he estat ocupat amb altres coses. És dur descobrir que un te vida. Sigui com sigui aquesta és un atrapasomriures especial. Com tots suposo. Si retrato aquí una bellesa és per què aquesta és única i incomparable. Per que m’ha copsat, la seva aura m’ha embolcallat i m’ha arrossegat com una sirena a les profunditats de la follia. De belleses n’hi han moltes i de moltes menes. Per desgracia, més menes de els que jo pugui apreciar.

És dur adonar-se que hi ha bellesa allà fora patint, bellesa solitària que sense ulls que l’apreciïn pateix en silenci, quasi necessitant, que algú se li acosti i li xiuxiuegi a l’oïda que és bonica. Però el món ho és de dur, no sempre hi ha temps per dubtes i lamentacions. La sang dels nostres ancestres ens ha procurat un món més tou, adequat per resistir els embats de les tempestes que ens assolen. Però l’home sempre buscarà un problema més amb que donar tragèdia al seu temps. N’hi ha però, que viuen en tragèdies crues i reals que assolen el seu món. N’hi ha que resisteixen a dolors més profund i arrelats que nosaltres, els acomodats patidors dels problemes del primer món, no podem arribar a concebre. I en aquell que resisteix contra la tempesta, que s’alça contra els vents de l’infortuni i navega audaç en l’adversitat: en aquell hi ha indubtable bellesa.

En aquest cas és important remarcar l’escenari on es va produir l’encontre. Era el dissabte 7 de maig i jo em trobava passejant pels vols inesgotables del saló del còmic. Havia portat varis sobres, sabent la de belleses que corren per l’indret. I sent com soc amant de l’extravagància, no dubtava en pensar que la possibilitat de topar-me amb la necessitat d’entregar un sobre urgís de forma quasi alarmantment freqüent durant l’estada a l’event. Per sorpresa i alleujament meu, la sensació no em va sobtar tan com pensava, suposo que estava submergit en l’experiència. Recorria incansable els extrems del pavelló contemplant la disbauxa i l’ambient jocós i amigable que hi regnava, repartint abraçades i generant amb el meu aspecte estrambòtic més d’una mirada de desconcert. Dedicat a nodrir-me de l’ambient,  potser no vaig parar-me a contemplar les nombroses belleses que homenatjaven l’indret amb la seva presencia. Potser evocat a un altre mena de contemplacions no em vaig parar a escrutar la bellesa femenina.  Potser l’alegria de l’indret no va esdevenir l’ambient propici per submergir-me en un transit de profunda apreciació. Fos quin fos el motiu, aquell dia, entre tantes belleses, només vaig entregar un sobre.

I el fet que fos ella l’única d’entre tantes en aquell indret que cridés la meva atenció; l’unica d’entre centenars que atrapés la meva mirada; aquest fet ja val per si sol una entrada en aquest projecte. Ella, que abraçava amb força la vida que li ha estat donada, que m’abraçava a mi. Única, irrepetible.

El primer cop que la vaig veure va ser acompanyant a ma germana a comprar un granissat. Estava asseguda sobre la seva cadira conversant amb una colla d’amics també asseguts en una colla de bancs. De seguida em va cridar l’atenció. Potser a altres no els ho hagués fet, hi havia en la seva companyia d’altres belleses d’atractius més comuns, però va ser la seva bellesa la que em va cridar l’atenció. Varies vegades he dit que el que jo veig i retrato aquí és poc probable que ho veiessin altres que espiessin els meus passos i contemplessin les meves imatges. La meva visió és molt personal, una contemplació de la bellesa molt pròpia i arrelada en detalls potser imperceptibles per a altres ulls. Jo en ella vaig veure alguna cosa, algun no se què brillant en aquells ulls que em van descobrir mirant-la. No obstant no li vaig entregar el meu sobre, suposo que em podia la timidesa i em feia vergonya irrompre en el grup que semblava conversar tan amigablement. Així que vaig marxar pensant que potser m’hauria d’haver atrevit a entregar-li la carta. Per sort els salons són sempre quelcom molt circular, qui hi hagi anat al menys una vegada m’entendrà de seguida. Dones voltes i voltes i si hi estàs gaire estona sempre t’acabes creuant a la mateixa gent varies vegades. Aquest és clar va ser el meu cas. No vaig trigar molt a tornar-me a topar amb ella, acompanyada aquest cop per una única amiga que per la meva sorpresa portava també un cartell de Free Hugs. Com mana la tradició vaig abraçar a ambdues. Va ser una abraçada càlida, alegre, com la majoria que es reglen en l’anonimat. I amb un somriure me li vaig parar al davant i li vaig demanar que esperés un moment. La veritat és que va ser una mica vergonyós, doncs com sempre portava el petit sobre amb la carta dins el llibre. Sols que aquest cop en comptes de portar el llibre a la mà, com acostumo a fer, el portava enterrat al fons de la motxilla. Així que vaig haver d’ajupir-me  i treure’m la motxilla per rebuscar en el seu interior a la cerca  del present desitjat. Però no sols vaig retenir-la a ella amb la meva acció si no que al mig del camí vam obstaculitzar parcialment el transit. Tot plegat més problemàtic del que havia previst. No obstant la petita incomoditat del moment a ella li va arrancar un petit somriure, potser maliciós. Així que de ben segur va valdre la pena. Un cop per fi trobat el sobre li vaig deixar sobre les cames i em vaig acomiadar. Ella em va mirar estranyada i va mirar al seu temps a la seva amiga. Suposo que el fet que un desconegut t’entregui un sobre no és quelcom normal. És clar que més la devia sorprendre descobrir que aquell petit sobre la coronava com la noia més bonica del món.

Portava roba senzilla, còmode. Res estrafolari o cridaner com és usual en aquesta mena d’events. Una dessuadora desgastada de color grisos, sense cap logotip ni estampat. Amb les mans còmodament allotjades dins de les mànigues en un posat que li conferia certa adorabilitat. Uns texans qualsevol, que sense res d’especial penjaven de les seves cames. Al voltant del coll hi duia uns cascos per escoltar musica, tampoc estrafolaris, d’allò més normals, però d’aparença practica. Una amant de la musica suposo. Per algun motiu li adjudico  certa preferència pel rock dur. Potser el seu aire de fortalesa, la duresa en la seva mirada, no ho se. A sobre les cames hi duia una bossa també sense res d’especial d’aspecte, com la resta, pràctic i usual. Com veieu, no era algú que destaqués per la roba que la vestia. Roba senzilla i còmode, en mig de l’extravagància. Potser és això el que em va cridar l’atenció, la neutralitat en mig de l’inusual. Però m’atreviria a dir que va ser la seva mirada.

Tenia els cabells arrissats, tot de flocs de cabells recargolats de manera irregular conferint una abundància salvatge en la seva curta cabellera que entre corbes retallades amb prou feines arribava a la seva espatlla. Però en tota aquesta normalitat hi havia un toc d’atenció. I és que en aquells cabells de color fosc hi vivien escampats traços d’alegre blau. No un blau elèctric cridaner, ni tampoc un blau suau i indulgent. Més aviat una mena de barreja d’ambdós, entre la suavitat alegre del blau cel i la profunditat insondable del blau marí, amb un toc és clar d’aquella energia inconsumible del blau cridaner que aclapara totes les mirades. Aquells flocs de blau repartits entre els seus cabells conferien al seu retrat un detall magnètic pel que no vaig poder evitar quedar atrapat. En la còmode normalitat quotidiana del seu aspecte confortable els feixos de blau que fluïen entre els seus cabells significaven per mi el contrast de la normalitat present, de la quotidianitat arrelada. Eren una petita i subtil rebel·lió contra l’establert. No vull dir amb això que portar els cabells tintats avui en dia sigui una transgressió social. El que vull dir es que el destí li havia donat a aquella noia uns preciosos cabells bruns, però ella no es conformaria amb viure tota una vida amb un consuetudinari color. Per molt bonic que fos ella volia viure i explorar mons desconeguts, volia arribar allà on els seus esforços la poguessin portar. Ella no volia vestir a la moda i participar en els rituals d’intercadència social en els que s’avesen la majoria. Volia explorar, descobrir nous móns, nous universos. I aquella pinzellada de blau en els seus cabells semblava un signe evident de la seva passió per sortir a provar coses noves, a indagar en experiències que li omplissin l’anima. Ella era una aventurera, que rodava pel món a la cerca d’experiències que omplissin el pou de la seva curiositat.

Es en aquesta enèrgica cerca, aquesta fictícia realitat, és on rau gran part de la bellesa que emmarca aquest retrat. L’exploradora que volia descobrir mons tot i l’insistència del món per allunyar-la de les aventures perilloses, o potser precisament per això. Fos com fos ella vivia rauda i veloç cap a una nova aventura, amb la il·lusió als ulls de trobar l’extraordinari.

Però no tot era aventura i il·lusió en els seus ulls. Hi havia una trista silueta, el fantasma de les amargues estones de dol. Doncs hi havia pèrdua en el seu camí. Hom es pregunta si havia passat llargues estones plorant pel destí que els deus li havien ofert. Per molta energia que un posi en enfrontar el món, per molt optimisme agosarat, sempre arriba un moment on et fallen les forces i el dubte t’assola amb tota la seva fúria. Doncs vivia en la meva dolça aventurera un matis de tragèdia indubtable. Quelcom pel que res podia fer ni podria fer mai. Tenia els ulls cansats, sols això m’ho indicava. Podria ser que el cansament fos degut a les inesgotables voltes pel saló, però m’atreveixo a augurar raons més profundes. Un mal dia, potser una mala nit. La il·lusió de l’ambient portava de nou l’alegria al seu cos i aconseguia maquillar el dol que l’havia assetjada, però l’ombra de dol seguia allà, acusant-la amb innegable persistència. Hi ha tanta bellesa en la tragèdia, en la injustícia. Ja ho sabien els grecs quan van convertir la tragèdia en la icona de l’art escènic. Res ens identifica com ho fa el dol i a la vegada res ens n’allunya més.

Tenia una rostre tendre, traçat amb fines línies. Els seus ulls eren el que més en cridava l’atenció, amb aquesta mescla d’il·lusió i de dol que podria fer estremir a qualsevol mortal. En certa manera, aquells ulls recordaven a un la seva pròpia mortalitat. El fugaç d’una vida humana. El record inexorable de que la vida se’ns en va, sempre arriba el final. Però no era un record amarg ni tràgic; era un record que tot i tenir en ell certa melancolia pugnava amb energia per convidar-te a viure el moment mentre aquest duri. Recordo el seu nas de faccions fines, que dotava al seu rostre d’un atractiu que em resulta difícil explicar. D’alguna manera allargava el rostre arrodonit conferint-li certa duresa a la seva dolçor, certa elegància. Per què el seu era un rostre dolç, però era un rostre dur. Marcat per la intempèrie de la vida. I en aquestes dures faccions més que en les dolces vivia el seu gran atractiu. Aquells traços de duresa que et captivaven quan et mirava, hipnotitzant-te amb la maduresa de la seva serenor. Oh qui pogués ser al seu costat i fer-la somriure i esborrar amb un bes, per un instant, tota la duresa d’aquell rostre curtit pels temps. Qui pogués ser l’amant escollit per la viatgera dels temps que roda pels camins de la vida.

La seva cadira, com la roba, era senzilla, còmode, funcional. No es que hi entengui molt de cadires. Mai m’he vist en l’obligació de muntar-ne una. La seva tenia l’aspecte d’un afable company. Com el gos que ni gran ni bonic, amb aspecte vell i descuidat és el millor gos del món per què sempre està al teu costat. Així era la seva cadira, en certa manera un element inseparable, un company de viatge que ella no havia escollit. Però un company de viatge que l’ajudava a suportar els embats de les ones. Diuen que és absurd agafar carinyo a un objecte. Que un no s’ha d’entendrir amb un cotxe o un vaixell, que no s’ha de posar sensible per abandonar una casa o llençar un objecte que t’ha fet un llarg servei. Però gosaria dir que hi havia certa estima en com ella tocava amb els seus fràgils dits la superfície gastada d’aquelles rodes grises. La quotidianitat inseparable condueixen a un inevitable afecte, doncs ho vulguis o no, quan un t’acompanya en bons i mals moments, acaba per obrir-se una escletxa al teu cor.

Era doncs una empedreïda aventurera, decidida a rodar per món amb alegria. Però no sense cert rastre de trista melancolia en el fons dels seus ulls. Ella passejava pel salo, amb el seu mig somriure. Era bonica, tendre i dura, fràgil i curtida. Potser ho sabia, potser sabia que la bellesa vivia en ella per molt que ella desitgés d’altres coses. Però el que potser no sabia, és que en aquell indret i en aquell instant, en aquell saló atestat de belleses i en aquell dia ple de enèrgic entusiasme, va ser la seva mirada dura el que em va captivar. Va ser ella indubtablement, la dona més bonica del món.



Projecte Atrapa Somriures: V

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç:http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

La Flor de primavera

06/05/2016

Diuen els bards que en la senzillesa d’una flor silvestre hi viu una bellesa inescrutable. I d’una flor vinc a parlar jo avui. Una flor que romania a l’espera d’un destí incert que només la meva imaginació pot atrevir-se a completar.

Estava jo sortint de la boca del metro a Fontana, sense cap intenció d’entregar el meu darrer sobre. De la primera tongada de cinc sobres aquest era el darrer que duia a sobre i tot i que tampoc és que volgués reservar-lo per a quelcom especial, tampoc em dedicava a buscar possibles candidates per a la entrega de les meves paraules. Simplement el blog havia tingut una setmana activa i les ressenyes que havia publicat dos dies enrere semblaven ja dilapidades i enterrades en l’oblit. I al cap i a la fi si publico aquí el que escric és per què algú ho llegeixi. Així que diguem que el meu condicionament m’empenyia més aviat  a no fer entrega de la meva ultima carta. I per un instant, a punt ha estat de vèncer aquesta idea. Per un instant, he vist una noia de bellesa indubtable i he passat de llarg. Però llavors m’he aturat, plantat en sec en mig del carrer, amb la gentada fluint al meu voltant. I m’he girat. I l’he vist, una flor solitària arrelada en el temps. Amb la seva bellesa inamovible entre el fluir incessant d’ànimes en pena que, consumides per la pressa, cauen en el pou de la intercadència. Però allà estava ella, sense por, amb un somriure els llavis i amb la dolça mirada d’aquell qui sembla assaborir la vida que li ha estat regalada. Una flor de primavera.

Aquesta entrada no pot evitar fer-me rememorar el ja quasi llunyà atrapasomrirues II, doncs igual que en aquella ocasió aquí tenim una noia que esperava a l’estació. No obstant, ambdues belleses no podrien ser més diferents.  Recordo que aquella evocava melancolia, salvatge seducció, l’agressiva sensualitat d’una bellesa dura i l’enigmàtica incògnita d’una espera desconeguda. En canvi avui el panorama és molt diferent. La noia d’avui espera, però sembla amb la seva presencia donar calidesa a l’indret que l’acompanya. No hi ha melancolia, ni tristesa, ni enyorança, tot en ella radia com el sol de bon matí. Perquè ella és la flor radiant de primavera que amb la seva bellesa exultant porta alegria aquells qui joiosos cauen en el privilegi de poder contemplar-la. No passa amb angoixa el compte dels minuts i els segons, nerviosa davant l’incògnita d’un futur desconegut. Si no que balla amb les possibilitats, dansa amb alegria sobre les ones del temps, perquè el temps és per viure’l, no per esperar a que passi. Així doncs per ella l’espera no és el temps fútil que mor i es perd entre un moment i un altre, si no el temps que es viu i es sent abans  que arribi el proper moment.

Però no ens perdem en ficcions agosarades sobre una percepció de la vida que sols puc imaginar per ella. Jo havia passat de llarg, ja uns metres em separaven de la seva persona, recolzada contra la paret amb posat relaxat. Així que com es savi fer a vegades vaig retrocedir, vaig retrocedir i vaig tornar enrere perquè la seva bellesa n’era mereixedora. Me li vaig plantar al davant i la vaig mirar a aquells ulls encisadors, que radiaven alegria.

Portava uns pantalons amples de color negre, amb fines filigranes verticals d’un gris apagat que dotaven a la seva figura d’un magnetisme estilitzat. Els pantalons, de tall elegant anaven cenyits ben amunt engolint els malucs i la cintura i adaptant-se amb gracia a les seves corbes encisadores. Acabaven suspesos en la seva amplitud a pocs centímetres dels turmells, deixant entreveure una franja de fina pell que precedia als llargs mitjons també negres.  Enfundats sobre els mitjons hi vivien unes sabates també fosques, d’aspecte antic i desgastat  que traspuaven l’elegància senzilla i carinyosa d’aquells objectes que perduren a través del temps. Sabates d’aspecte arrodonit i de factura antiga, que inspiren amb certa elegància tendresa i alegria. Els cordons, vells i desgastats s’aixecaven sobre el cuir de la sabata fent curiosos tirabuixons irregulars, retallant la insípida perfecció per entra en els camps de la peculialitat, de l’asimetria, de la raresa en el desequilibri, que sens dubte, alberga molta més bellesa. El dels cordons podrà semblar un detall subtil, intranscendent, però aquests filaments de caire quasi deixat estampats sobre les polides sabates d’aspecte indulgent completen el quadre d’una simpàtica asimetria que alberga en ella un missatge secret. El missatge antròpic d’una bellesa extraordinària que germina de l’ordinari amb olor a llibre vell.

El seu tors el vestia una samarreta de color fosc, potser morat, potser negre, la transcendència del fet queda dilapida pel que hi duia a sobre. Doncs guarnint les seves espatlles una llarga jaqueta texana l’embolcallava amb fragància a quotidià. De color blau clar i textura desgastada, la llarga jaqueta la vestia amb alegria caient tors avall fins quasi arribar als genolls En una de les enormes butxaques d’aquella alegre jaqueta hi havia desat al menys un llibre de color verd intens. I no dic al menys en va, doncs hauria jurat que n’hi vivia un al seu darrere de més primet. Així doncs aquesta bella flor que il·lumina els carrers de gracia no cultiva tan sols la gràcil bellesa a l’exterior si no que gaudeix en el seu interior d’una ment cultivada. Més perspicaç que jo al menys, te l’agudesa de triar un conjunt amb enormes butxaques on poder desar-hi amb comoditat els llibres que il·luminen el seu món. No és d’estranyar que la seva bellesa m’evoqués olor a llibre vell.

Però anem a contemplar el bell rostre d’aquesta flor urbana. Que tenim més enllà del sempre encisador somriure perpetu? La cara ovalada, el rostre afable i la mirada perduda en la contemplació d’alguna cosa perduda en el temps. Però sota els seus ulls viu una ombra de cansament, unes ulleres caigudes potser per falta de son. Serà que la dolça flor de primavera ha plorat aquesta nit? O potser la festa i la disbauxa li han arrancat el son? Potser ha estat un llibre qui li ha robat el temps? Dubtes? Lamentacions? Cavil·lacions? L’incògnita d’un possible passat em mata. Quanta belles alberga el desconegut, quantes histories poden amagar els petits detalls. Per que d’unes cansades ulleres en poden néixer mil relats i mil passats. Però més que la bellesa del misteri que guarda, el que la fa bella és el somriure que es dibuixa permanent tot i l’esgotament que es perfila sota els ulls, el radiant de la seva mirada tot i el caigut de les conques cansades. Perquè fins i tot en la tristor, ella es capaç de donar alegria al món. Perquè és llum, perquè és goig.

Els seus cabells castanys descansen llisos sobre les seves espatlles, corbant-se amb elegància al final de la caiguda per descansar amb parsimònia sobre la corba del seu coll. Son cabells deixats caure amb senzillesa, prou llargs per descansar sobre les espatlles però no el suficient per caure-hi en cascada. Apartats del seu rostre deixen veure amb claredat la pell relluent il·luminada per l’encís del seu somriure. A les orelles, descobertes sobre els cabells recollits al seu darrere, hi du dues petites anelles de color platejat. Potser amb una forma més complexa que jo no puc recordar, decoren les menudes orelles que s’alcen bufones sobre el tapis de cabells. Oh, qui pogués xiuxiuejar paraules d’amor a aquestes orelles i recollir els cabells sedosos al seu darrere per acaronar el deu rostre i besar-li el front. Qui pogués….

El seu nas es perfila arrodonit,  no és menut, com tampoc boterut. És un nas bufó, dret i llis. Un nas perfecte en el rostre que l’emmarca.  Amb un coll elegant que es deixa intuir a través dels seus cabells, conjunta la gracia establerta de la seva figura. Però són les seves celles perfilades el que donen un toc d’atenció sobre el perfil. Rectes i fines, curades, transmeten el deix d’elegància final, el toc màgic que emmarca el seu rostre i transforma la seva dolçor en elegància seductora.

Però parlem dels seus llavis, doncs sobre això hi ha molt a dir. Pintats d’un roig intens, indiquen l’espera d’un bes. El llavi superior és fi, traçant amb elegància les corbes delicades que el caracteritzen, que tot i menudes destil·len una pronunciada bellesa marcada pel roig que els vesteix. El llavi inferior en canvi, es corba generós com un somriure gentil, mostrant la carnositat objecte de desig que el composa. Qui pogués ser aire per passar entre els seus llavis i besar amb el vent aquest niu de capritx. Però no és de fet el seu aspecte temptador on rau la bellesa d’aquests llavis, si no l’anècdota que per a mi els caracteritza. I és que quan m’he acostat per entregar-li el sobre que du la carta que afirma que ella és la dona més bonica del món, ella ha somrigut ensenyant les seves dents blanques, perfectes, quasi impol·lutes. Quasi. Doncs una taca de carmí tacava amb timidesa el blanc de les seves dents. Podrà semblar un detall ridícul, antiestètic. Però és per a mi una petita vivència personal dotada d’una gran bellesa, que confereix de forma accidental a aquest retrat més bellesa de la que podria haver imaginat. Però que te d’especial? Us preguntareu. Doncs aquesta taca maldestre en el retrat perfecte, aquesta petita imperfecció en el seu rostre de subtil elegància, aquesta asimetria en el seu posat harmoniós pinta un tint de realitat. Igual que feien els cordons a les seves sabates, la taca de carmí a les seves dents apropa la figura onírica al món terrenal, la fa palpable, real, carnosa. A més, hi ha quelcom absolutament entranyable en el petit detall d’imperfecció. Doncs el petit error no pot evitar fer que hom perfili un somriure davant la tendresa del descuit. Així dons jo l’he avisada i ella s’ha encongit tapant-se la boca amb cert rubor. No el rubor de la timidesa absoluta d’aquella qui pugna per amagar-se del món. Més aviat el rubor quasi trapella d’aquella qui ha estat descoberta cometent alguna petita transgressió. Un rubor pàl·lid i quasi imperceptible, cortès. Doncs ella és bonica i sap que una taca de carmí no tacarà el seu expedient ni farà nimbar la seva bellesa. El que potser no s’esperava, és que la fes créixer.

Sembla aquí que tot està dit, que el seu retrat no pot amagar ja més bellesa. Que anar més enllà seria submergir-se en la subtilesa de les subtileses. Però de fet, encara queda un petit detall. Un petit detall que esdevé gran. I és que com els mestres, m’he guardat el millor per el final.

Doncs sí estimats lectors, queda encara en ella un últim detall que realça la seva bellesa per sobre del que pugueu imaginar. És un detall petit, poètic, una metàfora adequada que dona un sentit a la seva bellesa i ho canvia tot. Doncs el que ella duia entre les mans, confereix a aquest retrat un conjunt de significats que van més enllà del fins ara establert. És senzill, menut, un detall mins, però que ho omple tot de significat. Un detall de fet ja anunciat.

Amb les seves mans fines, emergides de la fibra de texà blau cel de la seva jaqueta. Que rauen una sobre el braç de l’altre, en un descans quasi renaixentista, permetent-me veure la finor estètica del seu avantbraç. Amb aquestes mans sosté l’objecte que completa el quadre. En aquestes mans sosté un test, un test amb tres flors.

Pobre, diran alguns. Tanta espera, tanta especiació, per un simple test amb tres flors? Doncs sí. Un simple test amb tres flors que impregna de significat la resta del retrat. Era un test senzill, de ceràmica. Un test dels autèntics, del color del fang i la terra. Vivia mig amagat dins una petita bossa de plàstic que semblava envoltar-lo amb posat protector, tot i que poc podria fer el plàstic per protegir l’argila. Del seu interior en brollaven tres flors. Que amb fulles verdes creixien vives cap al cel, pugnant per nodrir-se de la llum resplendent que el sol emanava. I potser, també la llum del seu somriure. Eren d’un to ataronjat, molt viu. El color del curri, alegre i energètic. Un gran nombre de pètals acarbassats guarnia els seus capolls continguts en la mida del puny d’un infant. Aquelles tres flors de bellesa senzilla, que s’alçaven orgulloses en mig de la ciutat, eren estrelles. Estrelles ardents que giraven al voltant d’una flor de primavera, doncs el magnetisme que emanava era capaç de sotmetre la força dels astres. Oh, joiosos foren els sospirs que pogueren rondar-la. Tres senzilles flors, que amb colors vius completaven el significat místic d’un retrat gens ordinari. Tres senzilles flors que feien créixer en l’escenari urbà un toc rústic i despreocupat. Tres senzilles flors que amb la seva harmonia eren capaces d’aturar el temps i fer germinar la bellesa escampant al seu voltant espores d’alegria. De no ser per les flors, potser els meus ulls no s’haguessin parat davant semblant bellesa. De no ser per les flors, potser mai hagués escrit aquestes paraules. I és per això que aquestes flors més que vitals, són imprescindibles.

Qui esperava la flor de primavera a la boca del metro? Mai ho sabrem. Potser havia de fer entrega de la flor  que emmarca aquest retrat. Potser esperava un amant, o un amic. Les possibilitats són temptadores, infinites. Això sens dubte, forma part de la seva bellesa. El misteri de la flor de Fontana. Però oh parada a l’estació, veient passar la gent, no s’imaginava la dolça flor de primavera que uns ulls la mirarien amb un posat especial. Uns ulls que la contemplarien i la creurien per un moment, la dona més bonica del món.



Projecte Atrapa Somriures: IV

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç: http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

03/05/2016

L’estrella fugaç de dues parades

La bellesa és una cosa curiosa. Diuen que depèn dels ulls de qui la mira. Es podria dir doncs que segons quins ulls la mirin una cosa és més o menys bella? Jo no ho diria així. Segons jo crec els ulls comprenen part d ela bellesa que amaga cada persona. De manera que el que està en els ulls de cada un és la comprensió limitada d’una bellesa subjacent. És aquesta limitada visió amb la que els meus ulls observen el món la que vinc a exposar aquí, un retrat deficient d’una bellesa incomplerta. El que els meus ulls trobin bell no te per que coincidir amb la resta del món, no estan subjectes a un criteri universal o a un ideal estandarditzat. Viu en la visió de la bellesa una diversitat aclaparadora. I aquesta diversitat, aquestes mil mirades diferents amb que hom pot contemplar un cos, forma part indubtablement de la bellesa que la bellesa te en sí.

Avui vinc a parlar d’una estrella fugaç, una estrella fugaç de dues parades de metro. Es ben sabut que el temps és relatiu. Dues parades de metro poden semblar molt de temps. Dues parades de metro poden semblar una eternitat si les passes angoixat sense res amb que entretenir-te. Dues parades de metro poden passar com un sospir si les passes amb un llibre entre les mans. Però és quan una bellesa inusitada se’t presenta que dues parades de metro corren el risc de transcendir el temps i acabar abans fins i tot de tenir temps a començar.

Per sort l’instant ha esdevingut suficient per a permetre’m la contemplació. Ella a pujat al metro amb una elegància nata, la qual d’alguna manera ha aconseguit sostraure’m del meu estimat Dune. Anava tota de negre, pantalons negres i una jaqueta de cuir negre, de tall elegant però quotidià. Vestia els peus amb unes sandàlies de tires de color cuir, amb un petit taló, d’aspecte confortable però sofisticat. Les ungles pintades d’un to rogenc, més aviat fosc, quasi modest. De l’espatlla hi penjava un petit bolso també de color cuir que també amb senzilla elegància semblava tenir la mida perfecte per no resultar ni diminut ni aparatós.

Però la seva elegància residia sobretot en el seu rostre. De faccions anguloses semblava dissenyat per ressaltar amb les seves formes la seva mirada. Ens trobem davant d’una d’aquelles dones que sap com ressaltar sense excessius artificis els atributs que li pertoquen. No soc gens amant del maquillatge, tampoc en soc un expert, dubto poder reconèixer sempre que no sembli un pallasso si una dona hi va o no amb una simple ullada. Però em dona la sensació que ella en portava un xic. Un toc per ressaltar els seus pòmuls prominents, una fina pinzellada per allargar el captivador de les seves pestanyes, un polsim per aclarir el seu to i deixar fluir l’elegància natural de les seves faccions i fins i tot, potser algun deix de color als llavis, per accentuar-ne amb subtilesa l’elegància nata.

Com he dit vivia en ella una elegància captivadora. Però és en els seus ulls on vivia la trampa mortal que faria caure al més fort dels homes (o individus amb inclinacions sexuals adequades per a l’apreciació del subjecte femení en concret). Era una mirada serena, captivadora sense reserves. Però continguda, controlada, conscient que viu al seu darrere el poder d’una bestia salvatge. Amb el poder de dominar-la. Era una mirada de màgia embriagadora que semblava merèixer per si sola una entrada en aquest projecte.

Però aquells ulls no vivien sols en el seu rostre, si no que lluïen emmarcats per unes elegants ulleres de refinada finura. Suposo que el vidre màgic engrandia els seus ulls potenciant l’efecte del seu embruix encisador, però estic ben segur que no els hagués fet falta. La seva fina subjecció es guiava pel seu rostre amb corbes elegants, com si fos conscient de l’elegància que emmarcava i pugnés per afavorir-la, o per sortir-ne afavorida. No es tractaven doncs d’unes ulleres casuals, si no d’unes pulcrament escollides per a conjuntar el seu rostre.

Doncs no parlem d’una dona de bellesa aclaparadora, que s’obre pas a la vida amb el seu somriure. Parlem d’una dona conscient i segura de les seves armes, que sap com emprar-les i fer-les relluir. Una dona que li agrada veure’s bonica, no espaterrant. Que vesteix amb elegància senzilla per que així és com més còmode se sent amb ella mateixa. No ho fa per destacar ni per ser més que els altres, no ho fa per cap sentiment de superioritat ni per obtenir alguna cosa a canvi. Ella es sap bonica, però no es considera superior a la resta. I es vesteix en conseqüència, afavorint els seus trets amb un deix de senzillesa que denota una elegància natural.

Com tot en ella, duia els cabells recollits en un afavoridor monyo deslligat, allunyat dels tivants i artificiosos monyos de secretaries i models. Era un monyo senzill, però curat. Un monyo delicat i sense masses retocs, però un monyo executat amb deliberada precisió per encaixar en la seva elegància informal.

Tenia doncs un aire mig formal mig quotidià, mig sofisticat mig bohemi, elegant amb senzillesa.

Era estudiant, doncs lluïa sobre la seva falda una sèrie d’apunt subratllats amb pulcre rectitud. Redactats en anglès, semblaven versar sobre algun tema relacionat amb la biologia. Només he pogut llegir algunes paraules quan m’he acostat a entregar-li el petit sobre amb la meva carta, però pel profund rostre de concentració semblaven albergar certa complexitat. Ella és, com m’atreveixo a suposar, una noia metòdica i aplicada i com amb la seva bellesa li agrada tenir les coses al seu lloc. Segurament és costum d’ella repassar els apunts en l’estona de metro per aprofitar el temps del trajecte tal com jo l’aprofito amb les pagines de ficció que poblen la meva ment. Tot i que els suposo amb certa complexitat el seu rostre concentrat no era pas degut a la dificultat de la matèria si no a la seva tendència per fer les coses de la manera més ordenada possible. Per senzill que pogués resultar l’estudi, aquest mereix tota la seva atenció. És la classe de dona que quan fa una cosa s’hi capfica i si creu no poder capficar-s’hi simplement no la fa. Tot i que possiblement també és la classe de dona que es compromet sovint a més del que pot, però que ho acaba fent igualment, doncs és la manera correcte de procedir. Igual que fa amb la seva elegància, mesura la seva vida per torbar el lloc correcte de cada cosa. Sense que això hagi de voler dir que visqui la seva vida amb estricte rectitud. És una dona lliure i com amb el seu monyo, viu deslligada per fer el que vulgui i llançar-se a l’aventura més inesperada. Però igual que el seu monyo, te la vida controlada en la seva laxitud, tot és on ella vol que sigui, fins i tot l’inesperat. Hi ha en aquesta ordenada llibertat, en aquest control indulgent que dona lloc a la llibertat de l’esser, una bellesa indubtable que mereix ser reconeguda i elogiada. Doncs no és senzill posseir-la n’hi dedicar-s’hi com ella ho fa.

Tot plegat és una ficció, és evident. Aquest retrat no és ella, si no el que jo he vist en ella. Al contemplar la bellesa sovint inventem una vida per ella molt diferent de la que viu en realitat. Però de fet aquesta vida que inventem forma més part d’aquesta bellesa que podem contemplar, que la que en realitat gira entorn la persona de qui prové. Potser aquest retrat no és ella, però si és ella a qui he entregat la carta. I és ella a qui mirava en aquell vagó mentre de fons sonaven les estacions del nostre temps, mesurat en parades. I és ella i ningú més a qui durant un moment, vaig veure com la dona més bonica del món.

Projecte Atrapa Somriures: III

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç: http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

29/04/2016

Confesso que començava a dubtar. Dubtava de si podria tirar endavant aquest projecte. Se’m presentaven varies dificultats imprevistes que no sabia com poder saltejar sense deixar de ser coherent amb l’ideal de bellesa que m’havia plantejat descriure. Pretenc amb aquest projecte retre homenatge a les belleses anònimes que amb una sola mirada han colpit el meu dia com no es podien imaginar. Però des que vaig entregar la darrera carta els meus ulls han vagat incansablement pels carrers de la ciutat, recorrent voreres i andanes; buscant un indici de certesa, la certesa absoluta d’una bellesa que val la pena retratar. I em va assaltar la desesperació. No tenia en ment cap freqüència pel que fa a les entrades d’aquest projecte, però ha passat davant dels meus ulls un nombre de belleses tal que començava a pensar que potser alguna cosa estava malament en el meu mètode, que potser seguia un ideal impossible, una expectativa massa alçada. Mirava una noia pel carrer i em deia: aquesta, aquesta és indubtablement atractiva. Però dubtava, dubtava, dubtava no per si ho era el suficient si no per que ho era en el sentit que jo buscava. Un sentiment colpidor no és quelcom que t’assalti sovint. És difícil de trobar, si no ho fos deixaria de ser colpidor. Per tant, pensava que quan veiés a l’adequada el meu cor saltaria i no hi hauria cap dubte en mi de que la meva carta havia d’acabar a les seves mans. I així ha estat. Tant ha estat així que només veure-la escapant-se del meu camp de visió he arrencat a córrer per no perdre l’oportunitat, per què aquesta oportunitat NO PODIA SER PERDUDA. És clar que això, ja és quelcom que explicaré més endavant

De fet he de dir que s’han presentat incomptables ocasions d’entregar una carta. Però se m’han presentat dificultats que en un primer esbós d’aquest projecte no havia tingut en compte. Noies que estaven a l’altre costat de l’andana, noies que es creuaven en direcció contraria a mi, noies que desapareixien entre la multitud… Sumat a això la meva selectiva timidesa i l’agreujant factor del dubte intern han causat que m’hagi estat somament difícil donar fins avui aquesta carta. Però potser el factor més influent i que menys havia tingut en compte és el fet que necessito veure molt be a la noia. Necessito formar-me una imatge molt definida i  interioritzar-la, necessito uns moments de contemplació. I això amics meus és força més difícil del que sembla. El que jo intento fer aquí és un retrat de paraules. Un retrat d’una bellesa colpidora. No d’un físic, si no d’una aparença. Hi ha detalls molt més importants que el fet de tenir una cara bonica, com puguin ser un aura de misteri embriagadora o una resplendor magnànima. Així doncs aquesta troballa m’ha fet recordar quin és el meu objectiu i quin és el meu camí. No tinc cap pressa, no penso cedir davant el dubte de si el meu mètode és o no és el correcte. Penso deixar-me portar, per què estic segur que si ho faig, les ones em portaran a un país oníric de bellesa profetitzada.

La noia d’avui te una peculiaritat essencial, quelcom que la fa especial, quelcom màgic, místic, sublime. És la noia que em va inspirar aquest projecte. No puc atribuir aquest títol a una sola bellesa, però dubto que d’entre elles recordi cap tan vivament com aquesta bellesa Valyria. Vaig topar-me amb ella fa unes setmanes, no podria aproximar quantes, en el mateix camí  amb que m’hi he topat avui, però en sentit contrari. La vaig veure i vaig saber indubtablement que ella seria mereixedora del meu relat. Per a llavors el projecte atrapa somriures era sols una idea, una fantasia que no creia arribar a veure complida. Així que vaig deixar perdre la màgia del moment sentint quasi un dolor perdent-se entre els meus dits. Però avui l’he tornat a veure, de lluny. Una cabellera de ros platí. Sang i foc de la vella Valyria. I he arrancat a córrer, amb tot el meu cor. Per què tenia la certesa que si no podia entregar aquesta carta, mai ningú més en seria mereixedora.

Començaré doncs per el principi, com pertoca a tota bona historia…

Alicia al país de Valyria

Era un dia assolellat, no recordo com era el dia, però si recordo el sol refulgint als seus cabells platejats. Jo sortia relaxadament de la boca del metro a Palau Reial. Un dia més d’absurda monotonia, milers de persones passant pel meu costat. O això creia jo. De cop se’m va aparèixer: una Harley Quinn de passes fermes. La vaig veure pel darrere i vaig saber que havia de contemplar sí o sí aquell rostre. Portava els seus cabells alcalins recollits en dues relaxades cues que es deixaven caure amb senzilla alegria per les seves espatlles. La imatge em va evocar inevitablement al memorable personatge de DC còmics que aviat estelaritzarà una pel·lícula. Tenia uns cabells d’una tonalitat semblant i tot i que les seves cues eren còmodament relaxades en contraposició a les altives cuetes de l’amant del Joker d’alguna manera el seu pas orgullós m’hi va evocar. Diguem que me’n va transmetre l’essència provocativa i suggerent que destil·la el personatge. Per què de fet, el seu aspecte no podia ser més diferent.

El mateix pentinat, el mateix color iluminat pel sol, un somriure trapella dolç i encisador… les similituds són sorprenents

Anava vestida pràcticament amb una única peça de roba. Un mono texà força ample que dansava amb el seu sensual contornegi. Podria definir el look com al de dona de granja per què de fet per molt contrari que pugui semblar a la ja esmentada Harley Quiin a això em va evocar, a una bella i sensual grangera. L’aspecte senzill, aparentment descuidat, el mono texà ample de tela vella, les cuetes còmodament recollides… Tot plegat semblava tret d’una pel·lícula ambientada en les granges de Texas, però millor. El seu aspecte m’evocava sens dubte a la fantasia onírica d’una bellesa rural, amb la dolçor impregnada en un somriure bondadós brillant sota el sol. No obstant el seu posat em guardava més sorpreses. Aquella senzillesa embriagadora tenia una bestia amagada que mereixia ser descoberta.

Com he dit jo era uns metres al seu darrere i necessitava contemplar el seu rostre, ho necessitava com necessita l’aigua un hipopòtam perdut en un desert. Així que vaig apressar el meu ritme i vaig dirigir-me a pujar les escales per poder girar-me i contemplar-lo. Qui m’havia de dir doncs que un dels moments més eròtics de la meva vida m’assetjaria durant aquest procés. I no parlo d’un erotisme bast i hormonal, propi d’un mascle en zel. Tampoc d’un erotisme elegant teixit de llenceria agressiva i posats artificiosos. Parlo d’un erotisme casual, senzill i desinteressat. Potser fins i tot inconscient. De fet, la incògnita de si el petit detall que em va atrapar tenia en ell o no un erotisme deliberat és part de la bellesa addictiva que em va colpir en aquell instant. Abans d’això ja emanava d’ella l’aire propi d’una deessa, però aquest petit detall en va canviar tota la perspectiva i em va trastocar la raó. Potser és un detall sense importància, una pura casualitat que a molts els semblarà mundana. Però no puc evitar sentir que aquest detall guarda en ell quelcom de personal, quasi íntim. Per què és de fet una intromissió plaent i accidental en la seva intimitat més erògena. Potser el fet d’estar transgredint amb els meus ulls l’espai vital de la seva sexualitat és el que va fer d’aquell un moment harmoniosament eròtic. He d’admetre que em va costar apartar la mirada, hi havia una bellesa tan indubtable en aquell pedaç de pell prohibida, però si m’hagués quedat més estona de la necessària i m’hagués abandonat al delit de mirar-la la transgressió hagués deixat de ser una eventualitat accidental i hagués passat a esdevenir una violació deliberada de la seva intimitat. I l’últim que desitjaria és profanar el respecte que sento cap a la bellesa que ha estat capaç de fer-me escriure aquest relat.

Gracies.

Suposo que os preguntareu quina era la transgressió agosarada que vaig descobrir amb ella. Els més agosarats ja haureu fet volar la vostre imaginació per utopies carnals de les que un sovint es pot trobar sense retorn. I els més perspicaços haureu pogut intuir que s’amaga darrere el misteri deliberat de les meves paraules. I és com no podia ser d’altre manera la roba que duia o la que li faltava per dur. Com he dit portava un mono texà de tint desgastat. A sota hi duia una samarreta vella i ample d’un color que ni te importància ni puc recordar. És el que duia a sota, o el que no hi duia, el que m’atreveixo sense el seu permís a rememorar. Com he dit també, el mono era de tall ample. Podríem dir que era l’antítesi de l’ajustat i es veia subjectat amb dolça alegria pels tibats tirants que baixaven de les seves espatlles dissenyats per aquesta funció. Evident era que la peça escollida li anava gran, però no podria haver estat millor d’altre manera. Doncs en l’espai que mediava entre la seva generosa cintura i la tela que hi penjava a pocs centímetres, un ull afortunat podria aventurar-se a veure el que vivia cames avall. Per què sí, aquell mono ample i generosament folgat deixava entreveure amb un vel de captivadora penombra el que hi havia sota, amb un erotisme infinitament superior que el conferit si no hi hagués dut res. La majoria ja os haureu aventurat a imaginar que no duia calces, però si que les duia. Amb un conjunt d’aquestes característiques, la transgressió hagués tingut uns tints més aviat pornogràfics, que tot i no deixar de tenir certa bellesa, no m’haguessin captivat de la mateixa manera. Com eren les calces? Unes calces corrents, res de llenceria ni de brodats, la sincera realitat d’un color clar. Eren unes calces còmodes i també folgades, amples i senzilles agafant-se a la generosa voluptuositat dels rememorats malucs que es dibuixaven sota l’ombra del pantalons. Jo l’avançava per unes escales quan vaig tenir el goig de descobrir aquesta imatge d’erotisme innat. Així que un angle accidental em va permetre veure impunement les cames que aquells pantalons guardaven en tota la seva longitud. No m’avergonyeixo d’haver-ho vist, doncs no va ser deliberat. No entraré en conflictes morals, però jo crec que una imatge d’una bellesa tan transcendent mereix ser contemplada per als ulls que la sàpiguen apreciar i si no fos per que la imatge és més un concepte oníric que un de real l’hi esculpiria una estàtua i li faria un altar. Vaig veure les llargues i pàl·lides cames a través de la penombra, allargades pel túnel que el mono texà construïa al seu voltant; la corba suggerent del seu maluc i la unió prohibida allà on les seves cames s’unien per dibuixar la forma generosa d’una petxina. Un punt amagat entre les cuixes font del desig més primitiu s’amagava ocult entre corbes i tenebres d’una sensualitat nata.  Per què ella no era una dona qualsevol. Caminava amb pas segur fent lliscar aquells sensuals malucs dins la suggerent penombra dels folgats pantalons. Quasi convidant amb el seu contoneig a dansar amb ells al so harmoniós dels desitjos plens de goig, que no es deixen portar per les presses i s’evoquen a gaudir del moment. Ella, que a primer cop d’ull havia semblat una senzilla i innocent bellesa rural, dolça i captivadora; es mostrava ara amb una contraposada perversió amagada. No na perversió pèrfida ni artificiosa, una perversió juganera i sensual, natural, orgullosa de ser qui és, sense mascares ni perfums. Una deessa de la fecunditat, bellesa natural sense reserves, orgullosa de ser qui és, lluminosa i dolça, però també dolçament entregada a les trapelleries pròpies de les nifes que feren embogir els homes. Una deessa.

Però és clar, allò va ser un detall inesperat de camí a la missió que era contemplar el seu rostre. I he de dir que tot i la extensa narració d’aquest instant colpidor, no va ser més que un això: un instant. Dubto que l’experiència transgressora de vulnerar la seva intimitat s’allargués més d’un segon i potser es en la fugacitat del moment on resideix el màxim exponent de la seva bellesa. Ja ho diuen que un ha de saber gaudir del camí, doncs pot aportar més plaers que la mateixa meta. Però he de dir que, posats a comparar, que el seu rostre no es va deixar menystenir per tan colpidora revelació. Heu vist mai un àngel? No, si no l’heu vist a ella. Emmarcat entre els seus cabells batuts per llum de lluna, vivia un rostre dolç i arrodonit que es deixava besar pels rajos de sol. Sang de la vella Valyria, el seu rostre vivia curiosament a joc amb les senzillesa ordinària del seu vestuari i amb la l’elegància majestuosa dels cabells platejats d’un Targaryen. Llavis tendres i carnosos, d’un color pàl·lid, com la pell il·luminada pel sol. Celles fosques i gruixudes, que accentuaven amb caràcter una força inherent en aquells trets dolços. I una mirada melodiosa, perduda segurament en alguna cançó secreta que s’escolava pels auriculars blancs que duia subtilment camuflats per dins el mono texà i que es confonien en el blanc dels seus cabells. Era una mirada alegre, decidida a afrontar el dia, inconscient que donaria al món més bellesa de la que podia imaginar. Amb una barbeta alçada, orgullosa de viure en aquell rostre de senzillesa angelical. Era sens dubte el rostre perfecte per acompanyar a aquell conjunt. És clar que era el conjunt qui l’acompanyava a ella.

I així es va perdre el moment, sols un instant temptat a allargar-se una eternitat, però incapaç de veure-ho realitzat. Jo pujava les escales corrents, com sempre faig, i l’instant es va quedar en instant i la meva mirada es va perdre en la tristor de saber que no la tornaria a veure mai més.

Però la vaig tornar a veure…

Alicia a través de la boca del metro

Per què Alicia? Os preguntareu alguns. Potser vas preguntar-li el seu nom? Potser te’l va dir ella mateixa? No lectors, no. El nom rememora al clàssic de la ficció on un conill es va escolar per un forat, un conill curiosament blanc, com la meva princesa Targaryen. Així doncs, per què aquesta metàfora? Doncs és ben simple, així com el primer encontre va passar corrents com una fantasia fugaç. El segon encontre va estar a risc de perdre’s si no l’hagués perseguit. Jo baixava per les mateixes escales que havia pujat setmanes enrere per descobrir el seu rostre amagat. Curiosament aquell mateix dia havia estat pensant en ella: no  podria aparèixer davant els meus ulls una bellesa tan certera i indubtable com aquella que vaig veure aquell cop pujant les escales de Palau Reial? I llavors va aparèixer, un reflex platejat perdent-se per la cantonada escales avall. I igual que va fer Alicia amb el conill, que es perdia rere cada cantonada, vaig perseguir la meva princesa Targaryen per tal de no perdre l’oportunitat de lliurar la carta que havia de ser entregada. Perquè la certes que havia estat buscant era indubtable. No acceptaria un no per resposta. Així que vaig arrencar a córrer. Quan vaig arribar a la maquina de passar els bitllets ella es perdia ja en el buit de les escales que baixaven a l’andana. I quan jo arribava a les escales, ella desapareixia per la cantonada de més avall. I quan jo arribava per fi a l’andana i girava el cap desorientat buscant els seus cabells de sedós platí, la veia avançant cap a l’altre punta del tren. Aquesta persecució exaltada, aquesta desesperada cerca per torbar la bellesa que m’havia colpit, forma tant part de la seva bellesa com aquell moment íntim i eròtic que em va colpir. Per què confereix al seu perfil un ambient feeric, un misticisme de conte de fades propi del país de les meravelles, que es barreja amb l’agressiu misticisme propi dels Targaryen y la senzilla dolçor del seu rostre d’angel. No em vaig sentir massa còmode perseguint a una dama i menys a una la bellesa de la qual em proposava idolatrar. Però quina alternativa tenia llevat de deixar fugir el moment i esperar un altre oportunitat que potser mai arribaria? Sense més alternativa doncs, la vaig seguir i em vaig enfonsar al país de les meravelles a través de la boca del metro.

Un detall curiós, quasi erràtic, una singularitat mostra d’una personalitat de caire seductor que s’amaga darrere la bellesa suggerent d’aquest perfil, és el que va fer un cop arribada a l’andana. Quasi com si sabes que era el conill que perseguia Alicia, va baixar per les escales que conduïen a la cua del metro, però un cop a l’andana va creuar-la tota sencera fins al primer vagó, a l’altre punta de l’empedrat. Per què actuar amb un comportament tan il·lògic? Per que baixar fins a la cua per anar després fins al cap, quan podria haver anat al cap directament? La resposta a aquesta pregunta només suscita una ment misteriosa o la certesa de que en realitat era el conill que em conduiria al país de les meravelles i es proposava jugar amb la meva ment. Fos com fos la resposta probablement romandrà per sempre en el misteri del desconegut. I aquesta és sens dubte, part de la seva bellesa.

Després de creuar tota l’andana i esperar a l’arribada del primer vagó, vaig pujar al metro i vaig acabar seient al seu davant. No era un acte deliberat, jo em vaig asseure primer i ella es va asseure al meu davant. Cara a cara, front a front, vaig poder dedicar-me a la seva contemplació. Potser os preguntareu per que no li vaig entregar la carta un cop atrapada a peu d’andana. Per que córrer el perill de que pogués tornar-se a escapolir? En primer lloc com he dit abans, per a construir un bon retrat de la bellesa embriagadora de les dones que protagonitzen aquest projecte m’he de dedicar a la contemplació per absorbir amb metafòriques pinzellades la bellesa que elles exterioritzen. Interioritzar-la en mi per evocar-la després en aquestes paraules. El metro esdevenia l’excusa perfecte per a aquesta contemplació. Així doncs vaig contemplar. El segon motiu viu en la meva timidesa, entregar la carta ja em genera certa tremolor interna. Encara que és quelcom que no he dubtat en fer. Però el fet de ser allà quan la llegeixi és quelcom que supera les meves capacitats. Entregar-la i marxar, esperant que la llegeixi i algun dia, arribi a saber d’aquestes paraules que li dedico.

Així que mig fent veure que llegia, em vaig dedicar a assaborir l’aura de la seva bellesa. Atrapar les paraules oníriques que brillaven al seu voltant exclamant al món la presencia d’una deessa. Sempre porto un llibre a sobre, sobretot si algun viatge en transport (públic o privat) m’espera en el camí. Soc del pare que sempre se’t pot presentar d’imprevist un moment d’espera així que sempre duc un llibre sota l’aixella. En aquest cas era Dune. D’alguna manera, ella aconseguia evocar-me la bellesa dels deserts d’aquest clàssic de la ciència ficció. Sens dubte estava embadadit, potser m’he enamorat. Però per què és el meu cor si no per donar-lo? I qui millor que un amor platònic a qui entregar-me? Un amor que no pot tacar-me ni fer-me mal doncs romandrà per sempre en la bellesa d’un record. Un record que gracies a aquestes paraules mai es perdrà en l’oblit i romandrà per sempre jove i etern. Així doncs mentre llegia, intercalava mirades secretes que quasi podrien ser sospirs i la màgia dels deserts de Dune es barrejaven amb el conill del país de les meravelles.

Però anem al que de mi s’espera. Que més tenia a banda de la captivadora bellesa d’un conill fugitiu que t’espera a cada cantonada per seguir el joc? Que més tenia a banda d’un record fugaç d’un moment d’erotisme inoblidable? Tenia, això sens dubte. Escoltava musica amb posat distret, mirant quasi amb nostàlgia el paisatge fugitiu dels foscos túnels del metro. El seu rostre angelical es reflectia als vidres contra els que es recolzava oferint en el seu reflex un contrast quasi brillant amb el fosc rerefons dels túnels perduts. No és d’estranyar doncs, que rememori el seu rostre com el d’un àngel. Al cap i a la fi, ara l’he pogut veure be i el recordo brillant en el marc fantasmagòric d’un vidre perdut en tenebres de corredors sense fons.

Vestia també amb roba senzilla i folgada, que s’adaptava a la seva desitjable figura amb la bellesa del quotidià. Ella es bonica sense necessitat de conjunts ajustats, ella és bonica sense renunciar a la comoditat. Ella és més bonica precisament per que és permet ser qui és, no s’abandona a la necessitat de fingir una mascara que no li encaixa. Hi ha certa bellesa inherent en el fet de ser un mateix que em captiva amb profunditat colpidora. En la senzillesa que no pretén destacar amb artificis la pornografia dels trets erògens, viu la autentica bellesa d’una dona de veritat. És en la senzillesa, on torbarà l’autèntica bellesa el camí per florir fins a horitzons insospitats.

Portava una samarreta d’un blau cridaner, ample vella i gastada. Quecitava l’eslògan de: Just Do It Tomorrow. L’acompanyaven uns pantalons cagats estampats amb acolorides flors que feien joc amb la seva motxilla de sanefes de colors. Un conjunt alegre i viu, casual, quasi descuidat. Però aquest perfil casual que d’altres podrien titllar de deixat no fa més que mostrar la bella conformitat que te amb ella mateixa. És bonica i no necessita que ningú li digui. Així doncs amb aquesta senzillesa m’ha seduït la seva bellesa. Segura de si mateixa, sense complexos.

Recordava de l’altre vegada aquells cabells platinats de tall Targaryen, als que quasi puc imaginar un sulls porpres a conjunt. Però en la contemplació de la seva essència em va assaltar un detall que no havia pogut apreciar en el nostre anterior i fugaç encontre. Al contrari que en l’altre ocasió, duia el seu riu de llum de lluna fluint lliurement com una cascada, emmarcant amb tendresa la dolçor del seu rostre. Però aquells cabells que en un primer principi m’havien semblat lleugerament ondulats es presentaven ara amb una nova naturalesa. No eren petites ondulacions el que fluïa a través dels seus cabells d’escuma marina. Eren petits tirabuixons, tan fins i consecutius que no podrien distingir-se si un no s’hi fixava atentament. Cabells recargolats sobre si mateixos en una espiral tan fina  i subtil que quasi semblava un floc de cabells ondulats. En la complexitat d’aquella naturalesa que es mostrava aparentment senzilla viu en si la metàfora de la bellesa que intento retratar. D’aparença senzilla i posat humil, amb indubtable bellesa càlida i afable, guarda en realitat una complexitat vibrant en el seu interior. Per que tot i la senzillesa amb que es movia per la vida, ella no és algú de curtes llums, és intel·ligent i complexa, rica en les seves múltiples formes per descobrir. Que tot i aspecte senzill guarda en el seu interior una personalitat rica per descobrir, una personalitat de bellesa indubtable.

Però encara una sorpresa em tenia preparat el destí. Doncs ha arribat la seva parada i s’ha aixecat sense que jo li hagi entregat la carta. Pendent com estava m’he incorporat de sobte i l’hi he tocat el braç per entregar-li el petit sobre amb el missatge dins. Ella m’ha somrigut amb un posat que m’ha travessat l’anima, entre desconcertat i curiós. I alçant-me amb el seu somriure els cels d’on de ben segur ella havia caigut m’ha preguntat: Que és?

No importa molt el que li he contestat. Per als curiosos, li he dit que rebria la resposta en els propers dies. Referint-me al que trigaria en escriure i publicar aquest retrat, que ja llavors albirava seria llarg. Qui m’ho havia de dir que després de baixar del metro i arribar a casa l’escriuria d’una tirada  just a temps per anar-me’n a dormir? Però el que li he dit jo no importa, ni tan sols importa el que m’ha dit ella. Potser si importa el que m’ha transmès, amb un posat insegur i temptatiu. Curiós, quasi juganer. En els seus ulls hi vivia una curiositat bondadosa, com si en cap moment se li hagués acudit pensar malament del meu gest. Aquest petit detall si és que encara se’m podia encisar, m’ha encisat un xic més.

Però el detall final que cal ressaltar no és la seva mirada ni el seu posat, si no la seva veu. Ha estat una veu dolça i melòdica, quasi trancada, tímida i curiosa. Una veu que definitivament m’ha enamorat.  Com els àngels canten? Os preguntareu. Jo os dic que afirmo saber-ho. Doncs un Angel ha caigut del cel per ensenyar-m’ho. Dolça veu que canta meravelles sols amb la seva aparició. Qui pogués sentir-te xiuxiuejar paraules d’amor una nit d’estiu. Però aquestes paraules d’amor mai seran per mi, doncs si ho fossin, la bellesa inesgotable d’aquesta ficció es perdria entre els matisos de la realitat. Aquest és un quadre bell i enigmàtic, la ficció poètica d’un perfil oníric. No és més que la perfecció encarnada en un record.

Ella va ser la meva princesa Targaryen, banyada en sang i foc de l’antiga Valyria. Va ser el meu conill misteriós que em conduí sense saber-ho al país de les meravelles. Va ser la bellesa inesgotable de la senzilla naturalitat. Va ser la meva rustica Harley Quiin. Va ser l’erotisme secret d’una transgressió. Ella va ser el dolç àngel de mirada trapella. Ella va ser la meva deessa sense tan sols saber-ho. I sense tan sols saber-ho, ho serà per sempre més. Per que aquesta Alicia de nom desconegut, va esdevenir sense saber-ho ni pretendre-ho, la dona més bonica del món.