Projecte Atrapa Somriures: VII

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç: http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

L’àngel que em va per perdre les maletes

07/06/2016

El d’avui és un projecte especial. I sí. Se que dic això de cada nova entrada que faig del projecte atrapa somriures. Suposo que en cert sentit aquest és l’objectiu. Trobar cada vegada una bellesa especial, única, que es diferencií de totes les demés amb un sabor propi. Així que potser el que importa no és si és especial, doncs si no ho fos no seria aquí, si no perquè ho és. I en aquest cas l’atrapa somriures d’avui és especial per què físicament parlant no es tracta del tipus de noia pel que em solo sentir atret. No tinc res en contra dels diferents estendards de bellesa més enllà del fet que estiguin estandarditzats. La bellesa hauria de ser quelcom lliure d’etiquetes i convencions. Però no ho és, avui en dia tot s’ha de catalogar en un estil propi. Soc més propens a pensar que cada bellesa te un estil únic i particular, que cada dona mereix una categoria en sí. Però per les evidents limitacions del llenguatge no ens podem dedicar a anomenar cada un d’aquests amb un nom diferent. El llenguatge ens obliga a generalitzar, i sort d’això, el caos seria inorganitzable sense l’ordre consensuat que aporta l’associació conceptual. Tot i això, a vegades oblidem que per anomenar de la mateixa manera a dues coses no implica que no siguin diferents. ,Rossa per exemple és una paraula que descriu un ampli ventall de possibilitats. Però si poséssim dues rosses al costat d’una morena, potser no hi veuríem tanta diferencia. No crec doncs en la bellesa (i em refereixo a la bellesa personal, la que cada un veu des dels seus ulls) com una recepta a seguir, un seguit de formules o ingredients que si es compleixen faran que trobem atractiu o atractiva a cert individu. La bellesa és més aviat un conjunt de característiques, d’irregularitats i imperfeccions que es combinen de manera orgànica per donar un conjunt més poderós que la suma de les parts. No segueix cap recepta o cap patró. Es tracta d’un conjunt d’elements irrepetible i ireproduïble que gaudeixen d’atractius en concret. Uns mateixos ulls poden encisar en cert rostre i deixar indiferents en un altre per a la resta més atractiu. De vegades la bellesa rau en la diferenciació, en les petites imperfeccions més que en l’harmonia. La bellesa és un món bast i extens, un món sense fronteres i amb infinites possibilitats. I per això va néixer el projecte atrapa somriures.

Però a que em referia amb que no és el cànon físic pel que em solo sentir atret? En poques paraules podia dir que es tracta d’una noia força prima. Degut als canons de bellesa que les models de passarel·la imposen, està prim s’associa quelcom positiu quan és en realitat un mer terme comparatiu respecte un altre forma. En termes generals però, podríem definir la primor com tot el que s’allunya (a la baixa) del pes ideal. Podríem dir doncs que tant estar gras com estar prim (respecte al marc de referència del pes ideal) són en principi adjectius negatius i oposadament equivalents. Però parlem sols del punt de vista de la salut, doncs el que és positiu o negatiu depèn sempre del punt de vita respecte al que ho és. Però aquí parlem de bellesa i la bellesa no sempre entén del que és saludable. La bellesa és tan subjectiva i personal que a vegades ens deixa macabres conceptes artístics que hauríem preferit no veure fets realitat. Però no és d’aquesta mena de bellesa tampoc de la que vull parlar. Si no de la meva pròpia. Els fins i esprimatxats canons de bellesa de les passarel·les mai m’han semblat massa atractius, tampoc podria definir com rebuig el que em produïen (excepte en els casos més extrems és clar) però si que no m’han semblat mai res de l’altre món. Els meus ulls cauen rendits en canvi davant l’abundància i la voluptuositat, tornant potser a canons de bellesa més clàssics de l’art clàssic o renaixentista on s’evocava la figura d’una dona amb perfils més generosos dels que avui veiem dibuixats.

Era doncs la noia que avui em disposo a retratar una musa de fràgil figura. Una silueta prima i estilitzada que va passar dansant pel meu costat en un viatge amb tren i que en el seu llarg trajecte cap a un destí desconegut va aturar-se per seure al meu davant. I a retruc la vaig poder contemplar i li vaig fer entrega d’una carta que potser li va alegrar el dia.

A vegades la bellesa viu en les fantasies que invento per a les desconegudes que es creuen al meu camí. Aquest no n’és el cas i l’és a l’hora. En certa manera vivia en ella la innocència d’un àngel i també la seva altivesa. Va pujar al tren amb seguretat, la meva vista de seguida es va fixar en el seu port. Elegant però discreta mostrava un orgull inusitat, no tan pagada del seu propi esplendor si no conscient simplement de com podia il·luminar. No vull dir que fos una dona sense inseguretats, un punt melancòlic en la seva mirada em convida a imaginar-les, però vivia una vida estable i serena que li servia de base per alçar-se contra el món de dificultats amb perseverança i orgull. Va pujar al tren amb aquesta freda seguretat d’aquells que ignoren el que els envolta, no menyspreant-ho si no tancant-li les portes al seu món. Per què en el fons, rere aquell posat altiu hi havia una noia tímida que no gosava trencar l’equilibri del món que s’havia construït i temorosa, avançava per la vida amb la por de descobrir un nou element que canviés la seva formula.

Només pujar al vagó la seva mirada va passar contemplativa pels possibles seients on pogués descansar la seva delicada figura. Però contràriament al que haguessin fet molts d’altres, tot i pujar d’entre els primers, no es va dirigir precipitadament a garapinyar els pocs seients disponibles que quedaven lliures al vagó. Si no que va esperar ceremoniosament a que en quedés un que ningú volgués adoptar. No va esser així. Sense acabar de comprendre exactament el per què, no qualificaria exactament la seva actitud com a amabilitat dispersada als desconeguts que l’envoltaven si no més aviat com una regia moral, una auto disciplina que s’infligia a ella mateixa sense incloure a aquells que l’envoltaven. No esperava a que els altres ocupessin el seu lloc per amabilitat envers a ells, si no que ho feia per a si mateixa, per un respecte a l’ordre pulcre de les seves pròpies creences.

Així que a falta de seient va romandre dempeus. I així la vaig poder contemplar, recolzada amb elegant parsimònia sobre el gris desapassionat dels seients d’aquell tren. Cal destacar que vestia sobre el seu nivi cos un conjunt mot afavoridor. Sobre el seu tors una espècie de jersei sense mànigues de textura llanosa s’adaptava a la seva estilitzada silueta, ressaltant amb discret erotisme les corbes sinuoses de la seva figura. No eren corbes abundants, no vivien en l’exuberància d’una sexualitat promesa. Eren discretes i ascetes, però d’alguna manera destacaven amb força tot i la seva suavitat. Un pensaria al veure’ls que aquells pits, no massa grans, tenien la mida perfecte per al delicat cos que els portava, ferms i orgullosos, despuntant amb la seguretat que confereix la joventut encara vigorosa a una dona mestressa del seu propi sexe. Però no sols en destacava la sensualitat acoblant-se a aquelles corbes senzilles però fermes, si no que conferia al conjunt que l’acompanyava un caire d’elegància inequívoc. Com si d’un collaret es tractes, una tira de tela, part del jersei, rodejava el seu coll amb assentada planor, com si hagués estat dissenyada per romandre reposada sobre la seva pell. No obstant, pel que feia a la resta les seves espatlles vivien totalment descobertes de tela conferint a aquella pell nívia una delicada fragància extra sensorial, un erotisme menut i delicat, mesurat. Només un element constituïa una excepció a aquest fet amb discreta picardia. Amb una pal·lidesa a mig camí entre el to de la seva pell i el gris del jersei dues fines tires emergien d’entre la roba amb posat suggerent, quasi inadvertides si no es parava un a contemplar-les. Dues tires diminutes i atrevides, que creuaven la seva nua espatlla proclamant amb modest orgull la existència d’una llenceria potser picardona roba endins. En aquella subtil dessintonia que les fines tires de tela sobre les seves espatlles formaven podia flairar-se un desig. Un desig contingut d’aspirar amb lentitud el perfum de la seva pell i besar delicadament la seva superfície per fondre’s en la seva suavitat. Un desig, d’enretirar amb amorosa dolçor les tires suggerents d’aquell sostenidor, per descobrir el que se n’amagava. Del seu coll, penjava un collaret metàl·lic que sostenia amb formes feeriques una pedra de blau lapislàtzuli entre les seves filigranes, englobant en la seva composició la forma d’una llàgrima invertida, de blau i argent. Però si alguna cosa hagués de destacar d’aquell conjunt és com deixava al descobert la fina pell sobre la seva clavícula. L’os que sota la pell s’amagava es marcava amb subtil fermesa fent goig d’una elegància que superava qualsevol complement que pogués portar. L’elecció de lluir-les al descobert no era doncs fruit d’una dolça casualitat. Si no d’un orgull i d’una certesa en que les distingides corbes de la seva clavícula mereixien ser lluïdes al sol. Doncs eren l’element estrella, que feien d’aquell conjunt, una petita obra d’art.

D’una de les espatlles hi duia penjant una bossa de tela negre, senzilla però d’aparença practica que suggerien que l’elecció d’aquella peça no obeïa a cap esdeveniment d’especial transcendència si no a una quotidianitat imperant en el port de tranquil·litat que la dominava. Així doncs, la bellesa amb que es vestia obeïa a un pulcre regim sobre la seva indumentària. Era doncs una dona ordenada i metòdica a la que agradava agradar-se i que es vestia no per al món si no per a ella mateixa. Cada dia emprenia amb seguretat i elegància un ritual de bellesa al vestir el seu cos amb les roves que més goig li fessin. No era quelcom obsessiu, però tampoc desapassionat, ho feia per que així se sentia be i amb aquest petit acte il·luminava el món.

Les seves cames vestien uns pantalons negres que sense ser més dignes de menció vivien amb harmonia amb la el conjunt que la seva part superior oferia. Però era com sol ser a l’altre punta del cos, present sobre un llarg coll harmoniós on vivia el més brillant de la seva bellesa. Tot i que prim i de trets marcats el seu rostre tenia cert arrodoniment, era una pell tersa i fina, però no inspirava duresa. Tenia uns ulls grans i expressius que oberts de par en par observaven el món amb curiositat reclosa, amb una guspira de vida que fulgia amb vivesa en el seu interior. Unes orelles menudes i discretes, vestien uns petits anells de plata que reclamaven un toc d’atenció a l’elegància d’aquestes. En certa manera les seves faccions recordaven a una nina. Fines i delicades, amb el sulls grans i els llavis rojos, però no tant com els seus cabells.

Els duia curts, llisos i discrets, sense aixecar quasi volum. Amb una sòbria senzillesa i comoditat. El seu color però, era de tot menys discret. Vivint a mig camí entre el fuxia i el granate, el to rogenc d’aquells cabells encenia d’alguna manera uns sentiments de passió que contrastaven amb força amb el seu posat regi i la seva poderosa elegància. Però era un contrast afavoridor, que d’alguna manera aconseguia donar força al conjunt. En aquells cabells vivia també part d’ella i dels seus pensaments. Tot i ser una dona tranquil·la i serena, no vivia per això privada d’aventures. No era algú que es deixés dominar a canvi d’una falsa seguretat. Ella prenia el rumb de la seva vida, doncs era seva i de ningú més.

Era doncs una noia medida i mesurada que sabia agafar quan convenia les regnes del descontrol. Que tot i viure una vida relaxada i ordenada, gaudia de les sorpreses puntuals que una aventura esporàdica li podia oferir. En aquella set d’aventura continguda, en aquella expectativa anhelant per viure emocions, per sortir una estoneta del seu petit món, hi vivia potser la més gran de les seves belleses.

Amb moviments delicats i curosos la noia va treure del seu bolso una poma verda. Podria maquillar la realitat atorgant al fruit prohibit el to apassionat amb que es sol representar a la faula de l’edèn. Però no seria llavors un reflex d’aquesta realitat ocorreguda en el vago d’un tren fugaç. No obstant, el verd anodí d’aquell fruit era d’alguna manera un reflex de la bellesa que la poblava. No intentava viure amb passió desenfrenada la dolça quotidianitat d’un senzill entreapats. El vivia còmodament, relaxada en la mesurada coneixença del fet. Esperant a que potser, alguna cosa la sorprengués. Potser una carta?

Puc recordar com si fos a càmera lenta com la noia va alçar la poma amb serenor i la va portar als seus llavis pintats de roig. L’elegància del seu moviment, el balanceig mesurat del seu canell al portar-se el fruit als lavis, tot plegat transmetien una fantasia sortida de conte, com si en aquell moment un dramàtic esdeveniment hagués de succeir. Però res va passar. Ella va clavar les seves dents en la fruita prohibida i assegut on era vaig poder sentir el cruixir deliciós de la poma entre els seus llavis. Encara puc sentir el so, d’alguna manera sensual d’aquella queixalada en el fruit ple d’aigua. El cruixit natural ressonant dins el meu cap, d’alguna manera capaç de transmetre la seva discreta simfonia entre el murmuri inextingible dels habitants del tren. Per què aquella primera mossegada va tenir un impacte sensorial tan intens en la meva apreciació del seu retrat no ho puc saber. Sols se que va ser el moment en que vaig assolir la certesa que aquella carta que guardava dins el meu llibre havia de ser seva.

Aquell moviment de dur-se el fruit als lavis però, no va revelar-me sols l’erotisme eteri d’una mossegada plena de vida, si no que em va descobrir un detall que va capgirar completament el sentit de la historia que per a ella estava llegint. Un anell senzill de delicada finura, revestit amb un discret però elegant platejat que rodejava el seu dit anular. Si era un anell de boda o de compromís, o un simple anell de transcendències no matrimonials o sense cap transcendència en absolut segurament mai ho sabré. No obstant si puc saber quina és la bellesa que jo vaig imaginar per a ella.

No em va costar imaginar a aquella noia de senzilla elegància vivint una vida d’enamorada en un petit però acollidor piset. Passant els dies amb la dolça il·lusió d’un amor jove i encisador, però allunyat de la bogeria quasi suïcida de l’enamorament adolescent. Una vida ordenada i medida, amb guspires esporàdiques de passió que sembren el camí d’il·lusions plenes de sabor. Tornava ara cap a casa a reunir-se amb el seu enamorat? Potser anava a treballar, amb la il·lusió d’un bes de comiat que encara podia sentir als seus llabis tot i el regust de la poma?

Qui sap, només puc inventar histories per a una realitat que no correspon a la que ella va viure. Però com he dit ja molts cops: la bellesa que veiem en els demés és sols el retrat d’una persona que mai ha existit. Potser aquí està la màgia.

Amb una sacsejada el tren es va aturar. No os diré pas la parada, doncs no la puc recordar. Sí recordo però, que era un trajecte poc habitual per a mi. Assumptes personals m’havien fet caure a la ciutat de Blanes, així que d’allí m’havia tocat partir fins Barcelona, per una ruta diferent a la coneguda. Aquest fet em fa pensar que hagués passat si les coses haguessin estat diferent. Si en comptes de prendre aquesta ruta hagués pres el tren habitual. Mai m’hauria creuat amb aquesta bellesa? Segurament mai li hagués fet entrega d’aquesta carta. Qui sap, potser n’hagués conegut un altre. Potser un altre historia s’hagués obert davant els meus ulls. Però va ser aquesta i no un altre la que va succeir. Això em fa pensar en la fragilitat del destí, si és que existeix. En com de delicades són les hebrees que el conformen i en com la més mínima alteració, potser abans de conèixer a aquella persona especial, podria canviar tot el teu univers.

Així doncs el tren es va aturar. Els passatges van baixar i un lloc lliure va quedar front al meu. La promesa d’aquella noia asseient-se al meu davant es va creuar immediatament pel meu cap. Tindria potser tan immensa sort? No només em permetria el fet de contemplar-la millor per al seu posterior retrat si no que em facilitaria en gran mesura el fet de fer-li entrega de la carta. Com ja he dit en varies ocasions: sóc un noi tímid. I fer entrega a una desconeguda d’una carta com la que  a la introducció d’aquesta secció s’adjunta no és per a mi cosa fàcil. Fos com fos em toca a mi com a narrador d’aquest dolç retrat ser fidel amb la veritat, o al menys amb la veritat que jo vaig veure en ella.

Així doncs amb la baixada massiva de passatgers un munt de llocs van quedar lliures. Però ella, com no podia ser d’altre manera, no es va afanyar a prendre’n un, si no que es va quedar mossegant la poma mentre observava amb mirada distreta l’intercanvi de seients que aquela parada produïa. No va ser fins arrencar el tren, que la noia es va incorporar i va començar a caminar cap a mi. El seient del meu davant era l’únic al que podia dirigir-se en aquella part del vagó. Tot i això com os podeu imaginar, l’emoció em va embargar. I com os podeu imaginar després de donar-me un cop d’ull fugaç, a mi i a tots els vianants que s’asseien en aquell bloc de quatre seients, es va seure amb pulcra elegància a l’únic lloc que havia quedat buit.

Els meus ulls van afanyar-se a fer presa en la meva memòria dels detalls que de lluny no havia pogut apreciar mentre ja començava a donar forma al petit relat que ara esteu llegint i al que donaria forma aquella mateixa tarda. Però amb el que no em veuria prou satisfet per publicar fins deu mesos després. No sabria a que atribuir aquest retard. A una falta d’inspiració per a ultimar els detalls del retrat? A una mandra imperant per a posar-me a ultimar-lo mentre el posposava cada cop més i més? A un tràfec que em va obligar a deixar-lo de banda per centrar-me en altres coses i que el van deixar enterrat en l’oblit? No sabria dir-vos. Només se que no volia publicar-lo sense més. Només volia que veiés la llum si estava convençut de que era perfecte. I tot i que dista molt de ser-ho en realitat, crec que per fi, està preparat per veure la llum.

Els detalls que em van copsar un cop la vaig tenir davant no os els revelaré ara, doncs ja els he inclòs com a part integral de la seva descripció. Només diré que les microexpressions que de lluny no havia pogut apreciar, a cada mossegada, a cada petit somriure mentre llegia un missatge de text, em van confirmar tot el que retrat enrere os he relatat sobre la seva bellesa. I que tot i potser ser fins i tot llunyà a la veritat, forma part de la veritat que jo vaig veure en ella.

Però no va ser la nostre historia una senzilla i mancada d’infortunis, doncs com os narraré a continuació un succés va dificultar el fet que aquesta carta arribés a ser entregada. Com a lectors del conseqüent retrat, ja podeu deduir com va acabar la historia. Però os demano que feu un esforç i visqueu amb mi com va ser aquell succés que de poc em priva de fer entrega de la carta, com si vosaltres mateixos l’haguéssiu viscut.

El que va succeir pot semblar-vos d’entrada cosa de poca importància, però os demano que m’escolteu primer. Al arribar a certa parada que tampoc puc recordar un munt de gent va baixar deixant al seu pas un munt de seients lliures i ningú per ocupar-los. Davant aquesta perspectiva la noia va alçar la vista i amb posat decidit es va incorporar per anar a seure solitària en un bloc de quatre seients que havia quedat desert. Suposo que després de la onírica descripció que n’he fet no os costarà imaginar el per que e la seva elecció. Mentre el nostre bloc de seients i el contigu estaven atestats d’ànimes suades sota la xafogor estival, els altres seients oferien la promesa de certa frescor. Un retir quasi màgic en aquell vagó atestat. Aquest fet no pot fer si no encaixar amb la personalitat discreta i reservada que vaig inventar per a ella. No fa de fet si no augmentar la bellesa misteriosa que el seu record encara emana. Però per desgracia em va suposar un petit tràngol angoixant.

El meu objectiu és interferir el més mínim possible amb les dones que retrato. Si ho fes, això interferiria en certa manera en el que vull aconseguir. Elles són belleses misterioses, incògnites deambulants de gràcil figura i en el seu enigma viu la bellesa. No podria doncs crear-hi un vincle més personal que dotés de context real i imperfecte, allunyat de l’ideal platònic al que em vull aproximar. Per a complir amb aquesta missió el meu contacte es limita a fer entrega de la carta i regalar-li un somriure nerviós, acompanyat potser d’unes breus paraules que posin context a la meva entrega. Quin és doncs el problema? Doncs que la seva precipitada mudança interferia en els meus plans. El meu objectiu era fer-li entrega de la carta al baixar jo del vagó, o baixar ella. D’aquí que estigués atent als sues moviments cada cop que ens aproximàvem a una parada per fer-li entrega del document. Magna seria la vergonya que  m’ompliria si al fer-li entrega d’una carta l’hagués de veure llegir-la al meu davant. A més de ser contraria a l’ideal platònic de l’experiment. Doncs el somriure que me proferiria, si és que n’hi hagués, ja no seria aliè a la meva existència ni estaria mancat de context. Convertiria a l’experiència en quelcom personal i, al menys de moment, no és el que vull. D’aquí, que al aixecar-se ella un cop arrencat el tren, no em donés temps de reaccionar. Que canviava doncs? És ben senzill. Si ella baixava abans que jo, no podia fer-li entrega de la carta amb orgànica naturalitat estant ella a l’altre costat del vagó. Si baixava abans que jo, la meva timidesa m’impediria atrevir-me a seguir-la per fer-li entrega del petit sobre que amagava la carta.

Van ser unes poques parades d’agonia. Potser una o dues, fins que vam arribar a Catalunya estació. Allà ella va baixar i jo alarmat vaig baixar amb ella. La casualitat havia volgut que baixéssim a la mateixa parada. Però l’alarma m’omplia davant la possibilitat que entre l’atrefec de vianants la perdés de vista i no pogués fer-li entrega del document per tots conegut. Així que em vaig apressar a agafar la motxilla i baixar rere seu per, abans d’arribar a les escales cridar-li l’atenció amb dos suaus copets a l’esquena. Ella es va girar per mirar-me i amb un intent de somriure nerviós li vaig fer entrega del sobre: –és per tu- vaig dir. I així va ser com li vaig fer entrega de la carta, allunyant-me un instant més tard escales amunt. Feliç per la idea de tenir un nou retrat per escriure.

Os explicaré no obstant una anècdota del que em va succeir a continuació, doncs crec que forma part indivisible del record que en tinc d’ella i de la bellesa que l’emmarca. No va ser fins sortit de l’estació, feta l’entrega de la meva carta, que em vaig adonar que a banda de la motxilla que tenia a la meva esquena un element faltava al meu equipatge. Efectivament, amb l’angoixa del moment i les presses de la baixada, amb les ànsies per dur a terme el meu propòsit i els nervis per entregar una carta, vaig oblidar la meva maleta al capdamunt del prestatge. I dins la meva maleta hi duia el meu ordinador. No os faré pelés de l’angoixa que em va fer viure aquell moment, doncs crec que és innecessari. Però si os diré que ho vaig passar malament i que potser la idea traumàtica, no de perdre un mer element tecnològic, si no de perdre una memòria on hi guardava els meus escrits i novel·les que feia temps que no havia tingut la prudència de desar en un lloc més segur em van fer perdre més d’un estrep. Potser va ser això el que va causar que trigués tant a ultimar aquest retrat, qui pot saber-ho. L’únic que m’agradaria afegir és que aquesta petita anècdota va tenir un final feliç i que per una vegada els empleats de la Renfe van complir de forma excel·lent amb els seves obligacions per a localitzar la meva maleta, facilitant-me la seva recuperació amb molta competència i educació. Dir que em van salvar la vida podria sonar exagerat, però no s’hi van allunyar gaire.

Així doncs la intensitat d’aquesta anècdota va gravar amb foc el motiu  per al qual s’havia produït: la nerviosa contemplació d’un àngel tenyit de roig, que amb la seva pètria i efímera bellesa, em va fer perdre les maletes.

Que més puc dir? Ja tots heu llegit les meves desventures en el que segurament és l’atrapasomrirues més trepidant que he hagut de viure, per molt que sigui el que més temps m’ha portat d’escriure. Només puc, com cada vegada que escric un retrat, preguntar-me que va ser de la dona a qui vaig fer entrega de la carta, com d’allunyada és la meva visió de la realitat que l’emmarca, com de diferent deu ser la persona a qui pertany la imatge que me’n vaig fer, de la imatge mateixa. Només puc somiar amb possibles realitats, possibles futurs. Qui sap, potser algun dia una d’aquestes noies s’atreveixi a contactar-me i dir-me com d’allunats estan els meus ulls de la realitat que elles viuen. Sigui com sigui, només elles ho poden decidir. El que sí m’agradaria fer, és exposar una reflexió: Que és més real, la realitat que elles veuen en elles mateixes, o la realitat que jo vaig veure en elles? Suposo que molts diran que la seva. Que la seva visió és la real. Però ho és? O és sols una perspectiva més dins dels milions? Cada dia milers de persones es creuen amb mi a la gran ciutat i cada una es fa una fugaç, potser inconscient, perspectiva de mi. És menys real? És més efímera sí. Però la fa això irreal? Fa això més real la meva, o la que la meva mare te de mi? Quan una noia anorèxica i amb la pell marcant-li els ossos es veu grassa és real aquesta visió? O sense anar tant lluny, quan la dona més bonica del món, que contemples amb ulls joiosos s’avergonyeix del seu cos per un o altre motiu és més real que el que tu veus en ella? Quina visió és més real? Ho és cap? Te cap sentit definir una realitat en un món de percepcions on tots veiem una cosa diferent a la resta, diferent fins i tot al nostre jo passat i al nostre jo futur? Te cap sentit donar realitat a una impressió perduda en un mar de percepcions inequívocament subjectives? Subjectes per força a la relativitat del nostre propi individu? Jo crec que no. És clar que tu pots opinar diferent.

Així doncs, sigui real o no ha arribat el moment de concloure aquesta visió, d’ultimar aquest retrat amb unes paraules que per molt que m’esforci mai faran goig a la bellesa que jo vaig veure aquell dia en un vagó atestat de gent. La bellesa d’un àngel solitari, d’una dona ordenada, potser enamorada. La melancolia pàl·lida d’un anima contemplativa a l’expectativa d’un moment de passió. La dona que mossegava una poma, el roig de la qual no vivia en aquesta si no en els seus cabells. La dona que em va embadalir prou com per no fer-me desistir després de deu llargs mesos d’espera. La dona que em va fascinar i em va fer perdre els sentits, el nord i el sud i amb ells, la maleta.



Deixa un comentari: