El ultimo viaje de Tisbea

És l’unica portada del llibre que existeix :'(

Hi ha una historia peculiar sobre com aquest llibre va arribar a les meves mans. Peculiar per que és poc freqüent en mi. Els llibres que llegeixo són normalment o be heretats de la significativament extensa biblioteca familiar o en els darrers temps agafats en préstec a la encara més extensa (faltaria més) biblioteca publica. Menys freqüentment solo llegir llibres regalats i fins i tot encara amb menys freqüència comprats per mi. No per que no m’agradi comprar llibres. Simplement es llibres nous que tinc interès per comprar ja els compra el meu pare primer. Bonica és la vida que ens ha tocat viure. En qualsevol cas, com endevino endevinarà el lector, el d’enguany no correspon a cap dels casos esmentats. És en aquest cas un llibre agafat en préstec, no a la biblioteca, si no a una persona molt important per mi. Si malament no recordo li van regalar per sant Jordi, gairebé fa un any. I al llegir-me la premissa em vaig sentir agudament intrigat pel que aquest llibre podia tenir per oferir. Així que es va estendre una promesa: deixar-me’l quan ella l’acabés. Si l’acabava. Cosa de mig any després es va posar amb la lectura i després d’acabar jo amb les lectures pendents el llibre va finalment arribar a les meves mans. Després de tanta espera i d’alguns comentaris durant la lectura de la jovial propietària les expectatives eren força altes. Ara, exactament un any després d’aquella promesa m’evoco a publicar la ressenya. M’alegra afirmar que el llibre no m’ha decebut.

Podríem dividir el llibre en tres parts diferenciades, amb un respectivament diferenciat salt de qualitat. La partició resulta quasi còmica al tractar-se coincidentment de la presentació, el nus i el desenllaç. Cada una d’aquestes parts clarament diferenciada presenta una estructura pròpia diferenciada arrel dels esdeveniments que mouen la trama, tot i que el narrador be a ser el mateix, els seus punts de vista canvien per explorar nous conceptes i fer evolucionar el que explora. Per desgracia això fa decaure la qualitat. No tant per que empitjori en si, si no per que á inicial és tan bona d’entrada, que el que la succeeix no aconsegueix estar a l’alçada.

Està a tope de referencies literaries

La premissa és senzilla. La Tisbea no és una noia com les demés. La seva condició mental limita les seves capacitats socials fins al punt d’anular la seva facultat per llegir les emocions del altres guiant-se per a fer-ho per una lògica matemàtica que demostra no donar gaires bons resultats. Ella viu la seva vida, en el seu petit món, sense ser conscient dels problemes que comporta ni de la carrega que suposa. Un dia el seu neuròleg li proposa de sotmetre’s a un tractament experimental que miraculosament aconsegueix reparar la seva condició. És en aquest punt quan la Tisbea s’adona de la carrega que ha suposat tots aquests anys, dels somriures falsos, de les mirades incomodes, de les falses apreciacions que l’han conduit durant tota la seva vida. I quan pren consciencia de la realitat del depriment mon que l’envolta, s’esfondra. Tocat el fons de l’abisme, decideix fugar-se amb un jove amb tendències suïcides per recórrer un últim viatge i solucionar el problema matemàtic que havia passat tota la vida intentant resoldre, per al final, posar fi junts a la seva existència.  El llibre no te de fet gaire més historia a banda de la resolució del conflicte. Però be, no he dit res que no expliqui el llibre mateix a la seva contraportada.

El cotxe invisible. Molt cert.

La primera part del llibre, la introducció, be a conformar entre un terç i la meitat del volum total de pagines. I és sense cap mena de dubte el millor del llibre. En aquesta introducció el llibre es dedica a introduir-nos en els ulls de la Tisbea, a veure el món com ella el veu. Ens porta a la seva quotidianitat. I és meravellós. La Tisbea pateix un trastorn sense nom. I em sembla la millor manera de tractar el conflicte. En primer lloc per que li permet als autors  fer fluir la seva narrativa sense veure’s restringit a les característiques concretes d’un o altre trastorn. I en segon lloc per que al no ser-ne cap, els representa una mica a tots. Ja pot ser asperguer, autisme o qualsevol dels milers de trastorns que existeixen i que segurament viu molta mes gent de la que podria pensar. Però aquest llibre no es presenta sols com una reivindicació d’aquests essers humans. No és tan sols una immersió en la seva manera de percebre el món. És una invitació a pensar que hi ha maneres diferents de veure el món, que la nostre és sols una percepció. Que la nostre lògica i la nostre moral, evidents als nostres ulls, són només una de tantes maneres licites d’interactuar amb la realitat. Tu no ets millor per veure el món com el veus igual que la resta no ho és tampoc. La física moderna accepta la idea de que no hi ha cap sistema de referència privilegiat, tots son igual de vàlids, siguin o no més simples o enrevessats. No crec que això sigui del tot aplicable a la conducta humana, potser no tots els codis morals siguin lícits. Però sí m’atreviria a dir que no n’hi ha UN de privilegiat. No hi ha una moralitat absoluta, no hi ha una perspectiva o una manera de veure i entendre el món superior a les demés. Però deixant de banda les reflexions transcendentals sobre la moralitat de l’esser humà la mirada dins els ulls d’aquesta noia és preciosa. La narrativa és màgica i realment et fa entendre i involucrar-te en els seus motius, tot te sentit dins el seu món i els autors aconsegueixen que sentis com a propi aquest sentit. El to preciós, arrelat en els petits detalls de la seva lògica m’ha recordat molt a la màgica exploració que fa en Rothfus sobre el concepte de la narrativa amb l’Auri a la seva micronovela “La musica del silenci” (la qual, curiosament va ser el meu regal de sant Jordi de fa un any (o sigui quan li van regalar aquest llibre a ella), per a la noia en qüestió. Regal que encara no ha llegit (a mi em va regalar aquest: Rumbo a la noche). Com els autors juguen amb el contrast del que resulta evident per a ella i l que resulta evident per algú que veu el que la resta de persones veuen en ella crea una bombolla que ens fa allunyar-nos de la resta d’un món que la repudia sense intentar tan sols comprendre-la per endinsar-nos cada cop més en el seu interior.

És un gran llibre, os incito a llegir la ressenya (aqui)

El que passa amb el nus és que perd la màgia de la narrativa. La Tisbea es sotmet al procediment i comença a ser més “normal”. Comença a veure els sentiments del món que l’envolta i amb aquesta realitat la màgia s’esvaeix. Per que no hi ha forma de sustentar la narrativa encisadora de la introducció sense la visió aïllada del nostre món que aquesta vivia. La presentació vivia únicament d’aquesta narrativa, però n’hi havia prou per assolir l’excel·lència, no necessitava més que presentar el personatge. I un cop presentat el personatge ens importa, ens interessa la trama, però a mesura que la trama avança la màgia va desapareixent i la Tisbea deixa de ser la preciosa Tisbea per convertir-se… en un altre cosa. Podríem prendre això com una metàfora de com la societat esborra a les persones “diferents” per crear la uniformitat, però això no deixa de fer que en el canvi la novel·la s’hi vegi ressentida. La novel·la encerta al retratar de manera tan preciosa una mentalitat tan diferent. Sembla clar que al transformar-la no està reparant un error si no més aviat donant-li una eina. Però la nova Tisbea no te la màgia de la original, és una persona més mundana potser. El drama existencialista en que es veu submergida és profund i demolidor, dolorós. Però no és suficient per estar a l’alçada de la preciositat de la primera part. Això desgraciadament afecta al ritme. Tot i que el salt viu en un procés gradual difícil de distingir en algun moment et trobes sentint que aquesta és un altre novel·la. Ja no és aquella Tisbea vivint simplement la seva quotidianitat. Ara és la historia d’una jove depressiva en un viatge d’auto descobriment ple de peripècies. I això és pràcticament l’oposat a l’anterior. Un exemple molt clar del fet és en un accident de transit on quasi els cau un camió al damunt del que aconsegueixen fugir en una escena d’acció… M’enteneu? És acció. Acció! L’oposat a l’original. I el llibre no la necessitava. Podia ser un viatge tranquil, un auto descobriment relaxat, que fos un viatge, però que visqués en ell certa quotidianitat. Que seguís la línea del que el precedia. Però el viatge està ple de moments trepidants i impressionants, tan en la seva preparació com en la seva execució. I això més que el canvi de la Tisbea és el que trenca el ritme amb la primera part i la desenllaça una mica d’aquesta, deixant-la mig penjant. No em mal interpreteu, la part segueix sent molt bona, el viatge es succeeix en una sèrie de referències literàries i moments de descobriment i reflexió que aconsegueixen aprofundir correctament en l’exploració dels personatges. La trama és interessant i està molt ben filada. Però en la narrativa hi falla alguna cosa, hi ha una mena de desconexió. No és res que faci de la obra menys disfrutable, però potser si t’hi arribes a fixar no pots evitar pensar que no es tan bona com podria haver estat.

Potser posar només el quixot és pecar de poc ampli, però és el més simbolic

I finalment tenim al desenllaç. Son unes poques pagines i no és en aquest cas un problema de narrativa (que crec que puja la seva qualitat en les ultimes pagines) si no en l’execució. Està molt ben narrat, però el problema el tinc amb el que s’hi narra. Òbviament no explicaré el final del llibre. Però es pren una decisió al final, que peca flagrantment de ser molt poc arriscada. Arriba a un punt de màxima tensió, molt ben aconseguit, per deixar-lo en no res. No s’atreveix a anar més enllà.  Després ho intenta arreglar amb un a mena d’epíleg molt ben escrit que serveix més o menys per justificar la decisió final. Però per molt bonic i poètic que sigui aquest epíleg no fa que la decisió final faci desencaixar el drama. Altre cop aquesta part es veu desvinculada de la resta de la obra per la seva decisió que fa perdre seriositat al dramatisme existencialista expressat moments abans del fet. És com quan t’intenten colar el drama de la mort d’un personatge i un cop passat l’enterrament aquest es presenta dient que havia estat un error de perspectiva. I aquest és el problema, no tant el fet que ho faci, si no el com ho fa. La premissa per incórrer en el drama tot i que cap fet dramàtic succeeixi peca de ridícula, és un mal recurs per fer arribar a la historia fins a un punt, volent passar per una sèrie de punts sense importar les conseqüències que això tingui en la seva verosimilitud. Si els autors haguessin trobat un calçador més ben col·locat potser la cosa hagués funcionat. Per desgracia no ho fa i el final torna a sentir-se desvinculat respecte a la resta.

Aquest també s’ha de llegir sí o sí

Tot i aquests dos errors (no diré que son els únics, però la resta no crec que importin en la valoració de la obra), la novel·la resulta molt disfrutable i especialment recomanable. Potser el fet d’haver parlat tant sobre les debilitats que als meus ulls te la novel·la fa semblar que la seva apreciació sigui menor a la que realment sento dins. Però tot i els errors és una de les obres més encisadores i originals que he llegit en el darrer any. M’ha encantat i fascinat, fins al punt que les pagines volaven sense que pogués aturar-les. La perspectiva tendra que aconsegueix donar en la visió d’aquells individus que veuen limitades els seves capacitats socials pel motiu que sigui em sembla molt enriquidora i crec que pot aportar tant a desconeixedors com a experts en el tema (però ho diu un desconeixedor, així que què diré jo?). Així doncs, tot i que podria no semblar-ho, recomano l’obra a tothom en general. Especialment aquells que se sentin captivats per personatges amb maneres úniques i especials de veure el mon o gent interessada en aquesta mena de trastorns. Definitivament molt recomanable.

The End of the F***ing World

Fa pocs dies em vaig fer Netflix. I rere acabar la molt recomanable novetat de Altered Carbon (que tot i haver-me encantat no crec que ressenyi) em vaig posar a buscar que veure a continuació. Volia alguna cosa més lleugera i anodina que la ja esmentada i tot i que tenia un grapat de series amb les que em volia posar cap semblava ser exactament el que buscava. Va ser llavors quan vaig topar-me amb aquest títol d’aire gamberro i transgressor, cosa que no m’inspirava una obra de qualitat, si no més aviat un títol gamberro, amè i sense massa transcendència. Quan el transgressor s’ha convertit en amè i intranscendent? Potser és deu a que les lluites socials a les nostres vides estan en boca de tots però en mans de ningú. Que parlem i opinem (com de fet estic fent ara) però no actuem, ens quedem en la nostre comoditat fent veure que fem alguna cosa quan de fet només ens queixem des del sofà. Potser per això el transgressor ja no és transgressor, per que ja no transgredeix, és normal, és la moda, és potser fins i tot hipòcrita.

La sèrie està basada en una novel·la gràfica i en certa manera es nota, és nota en la narrativa. La seva manera de narrar veu directament de la d’un còmic. I estranyament, aquí en concret, això no perjudica a la obra. Per que tot i que la narrativa hi veu, la narrativa visual, la cinematografia no ho fa tant. Potser em poso a jutjar valors dels que no conec gaire i que no acabo de comprendre. Però és la sensació que tinc. La sèrie és poderosa visualment, aprofita el concepte de moviment per transmetre la quotidianitat amb un fluir sossegat. Per que no és una historia de Hollywood trepidant i plena d’acció, va al seu ritme, tranquil·lament, com la vida.

L’aire que es respira veient aquesta sèrie és com el d’una pel·lícula independent. Una mena d’essència pròpia. Una historia senzilla però profunda explicada amb personalitat i defugint una mica el tarannà de la comercialitat cinematogràfica. I no és estrany que m’hi recordi doncs la sèrie te 8 episodis de uns vint minuts. No costa trobar pel·lícules més llargues. Per que fer doncs una sèrie i no una pel·lícula? Podries fins i tot podries agafar la obra i projectar-la seguida com si d’una peli es tractés. Podries. Però el ritme no està construït per això. La obra es pren el seu temps per créixer, avança tranquil·lament sense precipitar-se per anar al final. Cada episodi es un petit passet que t’hi acosta, però realment gaudeixes pausadament sense que importi quin és el destí, gaudeixes del camí. Potser la clau està en no veure-la amb presses, deixar passar el temps, deixar-te descansar entre capítols (tot i que de fet jo m’he l’he vist pràcticament d’una tirada), per no sols assaborir el ritme si no sincronitzar-t’hi d’una manera que una trepidant visió sense interrupcions no podria permetre’t.

I tot i això he de dir que els primers episodis no em van agradar especialment. Vaig mirar-los amb una mena d’intercadència, emulant potser el que n’esperava. Sí, la trama era suggerent, podia oferir molt. Però estem farts de propostes interessants que no arriben enlloc. Sí, la narrativa era peculiar i tenia un aire únic. Però a vegades la peculiaritat es converteix en una formula que es retroalimenta degenerant en un producte buit que només te de substancia el que algun dia va fer gracia. Seguia mirant la sèrie per que no estava malament i em feia mandra buscar alguna cosa. Seguia avançant per que era curiosa i d’entrada anava cap a alguna banda. Però quantes series coneixem que comencen anant cap a algun lloc i després es dediquen a viure la seva longitud donant voltes interminables sobre la raresa del concepte per donar lloc al drama o a l’humor per anar finalment a un final per al que el viatge ha estat intranscendent? Potser m’estic posant massa crític, però crec que això és bo. Per que la serie m’ha fet veure i reflexionar sobre coses que potser no estan be en la manera de fer establerta, cosa que ella és clar, feia diferent. La sèrie no te presses, sí. Però no per això dona voltes sense sentit. Va directe cap al final i mai hi deixa d’apuntar per explicar una historia secundaria sense pes en el que ens vol explicar.  Per que sí, tot i mirar-me-la al principi amb desgana és una sèrie que sense adonar-me’n m’ha anat atrapant capítol a capítol, posant-me dins el seu món i fent-me entrar dins la seva manera de pensar, encarinyant-me amb uns personatges que d’entrada semblaven exageracions de la peculiaritat de l’individu i que acaben essent no sols entranyables si no reals. Per explotar en un final que m’ha fet viure amb intensitat cada segon del seu metratge. I tot i no haver-me convençut d’entrada puc dir al final del viatge que és una de les millors propostes audiovisuals que he tingut el plaer de gaudir.

La premissa és senzilla. Tenim a dos personatges que no encaixen. Una noia que no està còmode si no passa alguna cosa, que necessita tapar el seu silenci amb actes sovint esbojarrats per amagar la intercadència de la seva existència. Un noi silenciós i reservat que autodenominat psicòpata estudia a la humanitat amb fredor mentre fantasieja amb cometre l’assassinat perfecte. Un dia la noia s’acosta al noi raret que és diferent a la resta, com ella. No suporta l’absurd d’un món on la noia que tens al davant t’envia un missatge de text en comptes de dir-te el que et vulgui dir amb les eines orals que la naturalesa ha estat a be de donar-nos. Així que se li acosta i el provoca. Per que és així, per que necessita provocar a tothom, per que no està còmode quan no passa res i necessita generar conflicte. I ell veu en aquesta una oportunitat per perpetrar la seva fantasia. Així que ambdós s’embarquen en una relació d’auto descobriment, fent veure que es volen l’un a l’altre quan només persegueixen els seus fins. Ella tapar el seu silenci, i ell estendre el seu. Així que en un cabal d’esdeveniments que només aquesta noia esbojarrada podria provocar, es fuguen de casa per embarcar-se en un viatge que els portarà per raons varies a fugir de les forces de la llei i trobar l’un en l’altre allò que els faltava.

Be, potser tal com i ho he dit no sembla tan senzill. Però crec que és important recalcar en que no és només la historia d’un psicòpata que fa veure que s’enamora d’una noia per matar-la i com viuen peripècies junts. Era el que jo n’esperava, el que em temia. Una comèdia negra que fa bromes continues sobre la irònica situació d’un psicòpata que fingeix estar enamorat per perpetrar el seu assassinat veient-se interromput per la bogeria de la dona que fingeix estimar sense arribar a enlloc realment. Només bromes sòrdides sobre la mort i reflexions puntuals en trames episòdiques enfocades en la comèdia. I tot i que hi ha molta comèdia negra. La sèrie és un drama existencial. Un drama bastant fotut. Que reflexiona seriosament i amb profunditat sobre aquells individus que estan perduts i incomplets i viuen en un món buit, en un món que no va enlloc.

Potser el més extraordinari de la sèrie és l’evolució de la relació entre ambdós protagonistes. Per que passa a ser una situació surreal i estrambòtica a ser la cosa més entranyable, propera i especial que et puguis imaginar. I ho fa amb una naturalitat tal que no te n’adones fins que tot s’ha acabat. Et preguntes quan es van girar les coses, on va ser el punt d’inflexió.  I és fa difícil de dir. Pots dir quan va ser el punt d’inflexió que els va obligar a canviar d’actitud. Però quan va ser que els seus sentiments van passar de ser un: vale, això servirà per tapar la meva soledat; a un: em complementes. Tot és tan orgànic i bonic que em fa estremir, envejant la capacitat narrativa de la que la sèrie ha fet gala per exposar-ho. Per que a més passa d’un sòrdid humor negre que fa que no et prenguis res seriosament a un drama intens i reflexiu que t’arriba a l’anima. O que al menys a mi m’hi ha arribat.

Tot i això crec que no soc el que més podria gaudir del metratge. Per que són persones peculiars que no encaixen. I crec que soc força peculiar, i potser no encaixo massa en molts aspectes, però no de la forma que ho fan ells. Tot i acabar per viure els seus conflictes com a propis, mai m’he identificat amb cap d’ambdós protagonistes. En primer lloc per que els seus dubtes existencials viuen molt lluny dels meus. I en segon lloc per que son adolescents i és quelcom amb el que per desgracia o per sort ja no em sento identificat. Però no és dolent, en aquest cas, que es tracti de dos adolescents. Per que son adolescents reals. Joves inexperts que actuen com si sabessin el que fan sense saber que fan en absolut la majoria del temps. Per als que els sembla vital demostrar que son algú, en lloc de ser-ho. No crec haver explicat això últim amb la complexitat i eficàcia que pertoca, però espero haver-me fet entendre. En definitiva son adolescents reals, que tot i que molt peculiars denoten un comportament propi del que representa que són. I per això crec que aquesta sèrie agradarà més encara a aquells que en aquesta edat, visquin conflictes similars i es puguin sentir identificats amb les peculiaritats que aquests personatges presenten. Per a tu, que et sents estrany i diferent i avorreixes el món que et rodeja, potser aquesta sèrie pugui ficar-se’t ben dins teu i ajudar-te a descobrir el món.

A banda de la trama d’ambdós adolescents  podríem dir que n’hi ha un altre al seu temps dividida en varies. I és la trama de la investigació policial que els busca.  En aquesta podem viure la tragèdia dels pares que viuen els seus fills desapareguts. On s’emmirallen ambdues famílies. Per un costat una família destrossada per la tragèdia amb un pare sol que riu per alegrar al seu fill i que l’estima amb tot el seu cor, un pare que tot i estar en la pitjor situació somriu per a ell i li desitja el millor. Per l’altre tenim a la família perfecte, família que ni tan sols s’inmuta per la desaparició de la seva filla per que la mare viu oprimida en la relació abusiva d’un segon marit, fent veure que és feliç en la família perfecte només per que de cares enfora formen una imatge bonica. Per un costat tenim una família que tot i no tenir res, somriu i estima i per l’altre una que tot i tenir-ho tot, només viu en la misèria. Una dicotomia excelsa que reflexiona sobre el concepte de família i explora quin és l’autèntic significat de ser mare o pare.

Però molt més interessant és la historia personal que envolta a les dues investigadores que porten el cas. Per que sí, son dues dones. I no només son dues dones. Son dues dones que se senten atretes per les dones. I no només això, si no que una d’elles pertany a un grup ètnic minoritari (o és negre). I per si fos poc, cap de les dues encaixa amb els estrictes ideals de bellesa comercials.  Semblaria que la historia s’esforça per ser inclusiva i tolerant i que al final tot perd la gracia per que ho fa tan deliberadament que deixa de ser inclusiu per a assenyalar. Però no. Tot és tan… natural. No hi ha presses. Ni tan sols hi penses que son diferents. Se les veu tan reals i coherents que quasi penses que està passant de debò i tu simplement mires. És una historia… que ni tan sols és d’amor, ni de sexe. És simplement una historia entre dues companyes de feina. On cada una representa una filosofia respecte al que ser un agent d ela llei significa. Reflexionant així sobre si la policia està allà per ajudar al civil o obligar-lo a complir la llei. Si està allà per protegir-nos i donar-nos la mà, o per portar-nos fins a l’abisme. Mostra ambdues cares, i hi aprofundeix prou com per obligar-te a reflexionar fins a quin punt un es pot implicar personalment en el que fa quan està de servei. Però més important que això, són adorables. Trobo als personatges tan verídics i humans, tan reals i tangibles que fa estremir. Com he dit no hi ha sexe ni historia d’amor, només un alguna cosa entre ambdues que es fa evident però no va més enllà. I no per que la sèrie no gosi, si no per que a vegades la vida és així. A vegades tenim histories que es queden a mitges i no arriben enlloc. I a vegades això està be.

Volia comentar, abans d’acabar, com la sèrie tracta els petons. Normalment a les pel·lícules els petons són apassionats i perfectes. Fins i tot entre adolescents inexpertes i tímids quan arriba el moment de la veritat el petó és perfecte. A vegades hi ha un mal petó per trencar el gel i donar lloc a la comèdia, però després el següent ja és perfecte. Aquí… be. El sexe en si és quelcom del que es parla molt, però que es fa molt poc. De fet no hi ha escenes sexuals a la sèrie. Hi ha moments, alguns de molt durs, on estan a punt de succeir escenes sexuals. Però mai en cap moment, ningú te sexe. I pel que fa als petons… be, al principi els dos protagonistes es dediquen a bavejar-se la cara fent veure que saben el que fan, no d’una manera exageradament còmica i surrealista, si no com si els importés més estar-ho fent per que és el que s’ha de fer en aquell moment que gaudint-lo en si. Fan el petó per que se suposa que allò és el que es fa i deu ser més o menys així com es fa. El seguen petó no es molt millor. Però poc a poc, els petons son menys rígids i més naturals. Son en certa manera un indicador de com evoluciona la relació entre ambdós, com es tornen més propers i sobretot com deixa d’importar-los el que vegin els altres en ells i passa a importar-los viures l’un a l’altre. Tampoc és que al final hagin après a besar, segueixen essent una mica patosos, per que segueixen essent uns adolescents  en continu descobriment. I precisament per això i per tota la resta, crec que els petons son un detall màgic en aquesta sèrie.

Podria dir moltes coses més. Podria parlar del drama final i totes les implicacions que comporta. Reflexionar i divagar sobre allò que suggereix. O podria parlar de l’esdeveniment que serveix de pont d’inflexió de la historia a mitja sèrie i que ho canvia tot. Un esdeveniment que aporta reflexions serioses sobre elements concrets de la nostre societat i sobre com de desprotegits estan els joves. Però seria caure en explicar masses coses que val més la pena descobrir per un mateix. Aquesta és una sèrie excel·lent. Una d’aquelles obres audiovisuals a les que jo posaria un 10. Que es mereix sens dubte la excel·lència. Però al final tot és subjectiu. Tot depèn de tu. Per que és la gracia de l’art que cada un hi pot veure en ella una cosa diferent. És la màgia de l’art. Mai la mateixa historia serà per tu el que ha estat per mi. I per això igual que jo li poso un deu tu podries posar-li una merda punxada en un pal. Per això només et puc dir: mira-la, dóna-li una oportunitat, jo crec de tot cor que la mereix. No per que jo ho digui si no per que se l’ha guanyat. Per que crec que et pot aportar alguna cosa i fer que el temps invertit sigui guanyat i no llençat. Per que és una obra que es mereix el títol d’art i si t’aporta la meitat del que m’ha aportat, seguirà mereixent-lo. El que faràs o no, ja depèn de tu.

Mig Rei

Mig Rei de Joe Abercrombie és una historia senzilla i lleugera, que sense entrar amb massa profunditat en els tremes que tracta ens porta una historia sense cap element massa original. El clàssic i mil vegades repetit viatge del nen que esdevé un home, res de nou podríem dir. Tot i això és segurament la millor novel·la de fantasia juvenil que he llegit mai.

I amb això no vull dir que la resta de fantasia juvenil que hagi llegit sigui dolenta, tot al contrari. Mig Rei és una obra mestre dins el seu gènere. Però si tant és això, per què dic que es tracta de la mateixa historia de sempre, sense massa res de nou? Doncs be, per què és veritat. El que fa màgic a Mig Rei és explicar-nos la historia mil vegades explicada i fer-ho be, més be del que mai s’havia fet. L’excel·lència que destil·la aquest llibre en cada senzill paràgraf denota un mestratge sense parangó. Per que una novel·la ha de ser molt, molt bona, per col·locar-se entre les millors del gènere sense innovar en cap sentit. Ha de ser una obra mestre per fer el que milers havien fet abans i fer-ho tan be, que tota la resta semblin simples imitacions simplistes. Per què Mig Rey és la sublimació definitiva del gènere de la fantasia èpica juvenil.

Les meves estimades portades variants

Joe Abercrombie és (per a mi) un dels quatre pilars de la fantasia moderna (Martin, Abercrombie, Rothfus i Sanderson), un autor que ha demostrat un cop rere un altre la seva gran capacitat per adaptar diferents i diversos generes i portar-los fins al camp de la fantasia èpica amb tints madurs, crus i fins i tot àcids. Però després de sis novel·les per adults, cada una millor que l’anterior, és normal pensar que l’autor volgués relaxar-se una mica. Totes les novel·les publicades fins ara pertanyien a un mateix univers, però Mig Rei és el primer volum d’una trilogia que obre amb un nou univers i un nou gènere, el juvenil. Doncs que millor per alleugerar la feixuga carrega d’un univers complex i madur que un nou món senzill narrat amb àgil prosa juvenil? Aquesta trilogia representa un descans per a l’autor, una reflexió per buscar noves idees i aprofundir en la seva prosa. Però no ens equivoquem, això no implica que aquestes novel·les siguin dolentes, no ho són en absolut.

A sobre de ser un geni aquest home és guapo

La historia ens presenta a un jove tolit, segon fill d’un rei, lluny de la corona i amb una mà deforme que li impedeix identificar-se amb els virils monarques d’una nació guerrera. Yarvi, resignat a viure el seu destí sobre l’ombra del seu germà, estudia per entrar a la clerecia. Però un desafortunat succés segarà la vida del rei i el seu primogènit convertint de cop al jove Yarvy en el rei d’una nació guerrera, disposada a clamar venjança per la mort del seu rei i successor. Essent Yarvi l’antítesi de l’ideal d’home forçut i agosarat, és un noi escanyolit, que amb una mà deforme no te força ni per aixecar l’escut. Tot i això Yarvy, el mig home, farà un jurament sol i un jurament lluna de cobrar venjança sobre els enemics que van procurar la mort dels seus familiars. Així que armat amb un exercit partirà a l’encontre de Gorm-Gil-Gorm, el trenca espases i faedor de viudes, rei del país guerrer veí. Però sense tan sols entrar en batalla el noi descobrirà que tot plegat era una estratagema ideada pel seu oncle per fer-se amb el tron i és llençat al mar per aquest, pensant que això procurarà la seva mort. Però lluny de morir Yarvi aconsegueix sobreviure tot i la seva mà deforme i acaba en mans de Grom-Gil-Gorm qui sense reconeixer-lo el pren com a boti i decideix vendre’l com a esclau. És així com, encadenat als rems d’una galera Yarvi començarà el seu llarg viatge fins a la llibertat, sota les ordres d’una tirànica i cruel capitana. Tenint sempre present la promesa de venjança que va formular i que ara s’alça no sobre Grom-Gil-Gorm si no sobre el traïdor del seu oncle. Així començà un llarg i apassionant viatge on un tolit passarà de nen a rei, de rei a esclau i d’esclau a home, preparat per reclamar els seus drets sobre una corona que mai va desitjar.

La novel·la succeeix en el mar trencar i igual que aquest, el llibre te un format circular. Comença allà on acaba, tant física com personalment, però amb la ment més afilada i la maduresa d’un home. Mig Rei és literatura juvenil. Però és una d’aquelles novel·les que saben ser juvenils sense per això deixar de ser madures. En les darreres novel·les juvenils que m’he llegit (les proves(veure ressenya)), m’he trobat amb la molesta sensació de que l’autor pensava que els adolescents són subnormals. M’he trobat en que em passava més estona pensant com hauria escrit jo aquell o aquell altre paràgraf que submergit en la lectura. Però quan una cosa està ben escrita un no pot evitar posar-s’hi de ple. I Mig Rei és l’exemple perfecte. Mig Rei és un llibre lleuger, que reflexiona a través del clàssic viatge sobre temes com la maduració, la venjança, la camaraderia i la sempre relativa maldat (la qual en les novel·les juvenils sol ser pintada més com absoluta que com a relativa, per sort no és el cas). Ens trobem doncs amb una novel·la juvenil com el gènere es mereix, madura i reflexiva que per fi es pren els adolescents com persones i no com titelles infantils per explicar una historia. Mig Rei te una prosa directe, però preciosa. Contundent com poques, alberga una força brutal per captivar al lector i submergir-lo en el mar trenat. Una petita obra mestre que no hauria de faltar en les biblioteques de cap amant de la fantasia.

Mapa, mai pot faltar un bon mapa.

Yarvi és un tolit escanyolit que sap que mai arribarà a ser prou fort com els homes que el rodegen. Però per sort sap que en comptes d’afilar l’espasa un també pot afilar la ment. I la ment ben manejada pot ser capaç de doblegar mil espases, o mig món(el títol de la segona novel·la de la trilogia). Acompanyat d’uns inseparables companys de rem que li seran fidels fins al final, Yarvi aprendrà els valors de l’amistat i el coratge entre les penúries més àrdues que es podria haver imaginat. Però subsistirà i renaixerà com un home per cobrar venjança i veure complerta la seva promesa. Per que quan es fa un jurament sol i un jurament lluna, ni tan sols els deus poden aturar-te.

<Perquè seré mig home, però vaig fer un jurament sencer.>

En definitiva Mig Rei és el que el genere de la fantasia juvenil mereixa. Una novela madura, que es pren seriosament a si mateixa i sap distingir entre juvenil i per a estupids. Un element no sols imprescindible si no que quasi obligatori en els amants del genere. Especialment recomanable a aquells adolecents que comencin a endinzar-se al món de la lectura seriosa, o als agosarats que vulguin tasta runa mica de bona fantasia.

Les Proves

“Les Proves” de James Dasher és el segon volum de la saga de “El corredor del Laberint”(veure ressenya). La primera novel·la em va sorprendre amb una trama molt més captivadora del que esperava i una historia que va aconseguir intrigar-me. Amb uns personatges decents i un escenari captivador que havien aconseguit encuriosir-me vaig aprendre el segon volum amb ganes, contràriament al que havia fet amb el primer. I contràriament també, el segon volum m’ha decebut terriblement.

La historia ens presenta als supervivents de l’anterior volum els quals aparentment salvats del terror de CRUEL (l’organització que els va tancar dins el laberint del qual acaben de fugir) descansen tranquil·lament confiant en els seus salvadors. Aquesta falsa seguretat (la falsedat de la qual resulta absurdament obvia) resultarà no ser més que un altre part del joc maquiavèl·lic que va iniciar dins el laberint. Tancats dins una sala se’ls informarà del terrible destí que ha patit la humanitat a causa de violentes erupcions solars, les quals han escampat una virulenta malaltia que pràcticament ha exterminat a l’espècie. Anunciant al petit grup i a les proves a les que son sotmesos com a una esperança de trobar una cura. Un cop informats s’indica al grup que hauran de travessar un àrid desert durant centenars de quilometres fins arribar a un refugi segur si no és que prefereixen la mort. Empesos per les circumstancies, el cada cop més reduït grup emprendrà una travessia de salvatge supervivència per arribar fins la cura promesa d’una terrible malaltia de la qual ja son víctimes.

La premissa és absurda. Tot plegat es sostenia molt millor en l’incògnita de no saber el motiu de les proves a les que estaven essent sotmesos durant el volum anterior. Que la manera com interactuï el seu cervell sota altes prensions sigui la clau per curar una malaltia frega quasi els límits de la incongruència. Però més ho fa encara que siguin necessaris escenaris tan extremadament costosos i grandiloqüents per a dur a terme l’experiment. S’entén perfectament que tot plegat és només una excusa per posar els protagonistes en problemes. Que és el pretext perfecte per fer-los patir sense haver de pensar massa. Però simplement, no s’aguanta per enlloc. Aquesta flagrant demanda de credulitat em sembla en part un insult per al lector. Però be, oblidem l’excusa, oblidem els motius. Això és una aventura de reptes i supervivència on independentment de les causes es forçarà als protagonistes a passar per les més adverses circumstancies. Com funciona doncs l’aventura? La veritat és que no gaire bé.

Els problemes personals del protagonista i els seus dilemes interns, les seves obvies deduccions i els seus infantils dilemes amorosos ofusquen el poc d’interessant que la trama de supervivència ofereix. Al final és una simple carrera a contrarellotge a través d’un desert saltejant una sèrie d’obstacles que se’ls presenten pel camí. I al contrari que al laberint, els obstacles no són tant originals. No hi ha un gran misteri a resoldre (be en realitat sí, un que el lector es capaç d’endevinar a la primer pàgina i que el suposat protagonista superdotat triga tot el llibre en acabar d’encaixar), només lenta travessia amb obstacles que molts cops ni aporten res a la trama ni acaben de ser interessants. Però de tots els obstacles el pitjor (l’únic que definitivament sobra) és l’apoteòsica batalla final que te de tot menys apoteòsic. Els Grius eren besties intimidants i perilloses, autèntics monstres que donaven vida al terror del claustrofòbic laberint. Però aquesta novel·la ja tenia per enemic a la naturalesa i no necessitava cap símil amb els Grius, però els grius eren el que més molava del llibre anterior, així que els monstres no podien faltar. Anticlimàtics i absurds, uns monstres humanoides apareixen del no res per a no suposar en el fons cap diferencia. Presentant-se com besties increïblement letals i essent destruïdes amb una facilitat (o més aviat una habilitat per part dels protagonistes) sobre humanes i que no encaixa amb el toc realista que l’autor intentava donar a les capacitats dels personatges. Desastrós.

Però parlem dels protagonistes. Tenim als vells coneguts. Amb un Minho que reivindica el seu carisma i un Newt que tot i no tenir molta presencia manté el seu. Els dos secundaris supervivents del volum anterior que mantenen o fins i tot augmenten la seva qualitat en  aquesta nova historia. Però si anem als protagonistes… En Thomas és més obvi, més absurd i més infantil que mai. Tractant el llibre de dir-nos tota l’estona <però mira que intel·ligent i apte que és el protagonista que se n’ensurt d’aquesta> Quan en realitat el que jo pensava era <però mira que inútil és el protagonista per no haver-ho vist a venir fa dues-centes pagines>. Passa de soso a inútil insofrible i és un canvi que taca tota la novel·la. Pel que fa a la nostre fèmina… Si abans semblava freda i estirada, ara a més és erràtica i incongruent. L’autor vol que no sàpigues per que fa el que fa i ho aconsegueix, en el mal sentit. Però el pitjor és que aquesta disfuncionalitat a part de no funcionar te una justificació més pèssima que el típic “això ho va fer una bruixa”. Doncs es resol amb un simple: <t’havia de fer patir com un cabró per que és l’objectiu de la novel·la les proves i si no, no tenim cap història a explicar et mataven, ho feia pel teu be>. Entenc el que volia fer l’autor, però no funciona, no funciona gens. Llegint aquest llibre m’ha donat la sensació que l’autor pensava que els adolescents són subnormals. Es dona tot tan mastegat tan al lector com als protagonistes que es fa incòmode de llegir a vegades.

un conjunt d eportades força original s’ha de dir

Per sort els nous personatges surten més ben parats. Primer tenim a l’Aris, el misteriós noi del grup  B(un grup de supervivents d’un altre laberint paral·lel) que resulta compartir poders telepàtics amb el nostre protagonista. Amb una personalitat tímida però decidida avança pel llibre amb força carisma fins que es converteix en un cabró pel be comú per després dir que no tenia altre alternativa i tornar a ser una ovelleta. El canvi no funciona i sincerament hagués preferit que fos un cabró fingint tota l’estona, hauria estat creïble al menys. Després tenim als dos acoblats del grup. En Jorge resulta ser molt carismàtic d’entrada, amb un xoc de personalitats contra en Minho molt afavoridor. Però immediatament després d’aquesta brillant presentació és esborrat d’escena i relegat a un dolorós segon pla que em fa preguntar per que mal gastar tan encertat personatge. I finalment tenim a la Brenda, una noia desperta i llançada que inexplicablement s’enamora de l’inútil d’en Thomas i que desprèn tendra carisma per tot arreu. Suposa una de les sorpreses més inesperades de la novel·la, tot i que sincerament, fins i tot la revelació final al seu respecte em va semblar massa anunciada. Tot i això un dels millors personatges de la sèrie i una fèmina que per fi mereix presencia en la novel·la.

En aquest cas els temibles grius són substituïts pels pirats, que bàsicament son gent que embogeix a causa de la malaltia que ha eradicat mitja humanitat. Tot i que en algun moment transmeten certa tensió, al final acaben per no suposar gran perill i no ser més que una excusa per no deixar altre alternativa al protagonista que cometre un homicidi (i les tedioses reflexions moralistes i conflictes interns que això suposa). Res a veure amb el temor que inspiraven els grius. Això sí, el conflicte intern que suposa saber-se infectat per la malaltia veient el que fa a les persones sí resulta interessant i (tot i que sobre explotat) és una de les reflexions més interessants de la novel·la.

El principal problema de la historia és potser que acaba exactament al mateix lloc on comença. O al menys és la sensació que em dona. D’acord, els personatges han passat totes aquestes penúries, fins i tot ara coneixen el pèssim motiu d’aquestes. Però la prova en si no aporta realment cap avanç en la historia. I que el 90% d’una novel·la sigui intranscendent per a la seva trama no és bona senyal. Amb una prosa que en el primer llibre resultava directe i en aquest obvia i infantil, el segon volum de la saga del corredor del laberint esdevé una total decepció. Definitivament i per desgracia, no puc recomanar aquest llibre.

El Corredor del Laberint

“El corredor del Laberint” de James Dashner era un llibre en el que no tenia moltes esperances. Després de la decepció palpable que va resultar ser Insurgente no tenia gaire entusiasme per encetar la següent saga juvenil de torn. Però m’havien deixat el llibre (jo mateix l’havia demanat), així que com a mínim li havia de donar una oportunitat. Tot i això, o potser precisament per això, el llibre ha superat totes les meves expectatives. Potser no és una gran obra d’art de la literatura juvenil, però m’atreviria a dir que està bé. Bastant bé.

El llibre ens presenta la premissa d’un noi alque aparentment han esborrat la memòria, el qual es desperta en mig d’una clariana plena d’altres nois que van despertar en les mateixes condicions que ell. La qual està envoltada per un gegantí laberint sense sortida aparent. La premissa és suggerent, seguint la moda juvenil de distòpies aparentment complicades però sense gaire complexitat que aposten més per l’acció i la supervivència que per la refecció social. No com la fantàstica antologia de “Mañana Todavia”(Llegir ressenya), que beu precisament d’aquesta moda juvenil. Se’ns mostra un escenari de supervivència sense masses explicacions, la resolució de les quals és planteja com el conflicte a resoldre. L’excusa perfecte per deixar anar la imaginació i articular una historia d’acció sense massa complexitat ni pretensions. Per sort, en aquest cas la historia sap el que és, sap que no és 1984 i sap que l’únic que necessita és donar dosis d’acció juvenil als seus lectors. I ho fa.

Pot pecar de simplista en alguns punts, però es sap portar a si mateix. Sap atorgar emoció a la trama i l’univers que desenvolupa. Sap ser coherent i no dona més voltes de les necessàries. No dona mai gran sorpreses i al menys en el meu cas totes les morts m’han semblat flagrantment previsibles. Tot i això el fet no els hi ha restat especialment el poder dramàtic. La trama és interessant i captivadora, aconsegueix endinsar-te en la situació semi angoixant dels protagonistes. I sens dubte l’argot creat per a la novel·la te una aire simpàtic i original que m’ha semblat un dels seus punts més frescos.

Això si que és una bona ilustració. Grius, fantastics Grius.
I com oblidar els escarbats navalla

El laberint a part de ser un element d’aventura i misteri és en si un enigma gegantí, un missatge  secret amagat per que el descobreixin. I d’això tracta el llibre en realitat, de descobrir quin missatge amaga el laberint. El misteri es manté adequadament al llarg de tota la novel·la, però al final és inevitablement massa senzill. I això no seria un problema si no estigués presentat com la gran cosa, la gran deducció. Els grius, els monstres filadors que recorren els passadissos del laberint són esgarrifosos i proporcionen una tensió increïble i una acció vibrant esdevenint els monstres perfectes per a l’escenari que es presenta. Encara que al final el mite d’invencibilitat que els rodeja es desmunta en excés essent derrotats aquest amb una facilitat lleugerament excessiva.

La figura del corredor (els individus dedicats a córrer pel laberint per buscar-ne una sortida abans que les portes es tanquin durant la nit) és increïblement carismàtica i potent. Transmet epicitat i és molt molona. Per desgracia deixant de banda al protagonista, només un es presenta un corredor. Crec que l’ofici esdevé malaguanyat i que el llibre ens podria haver presentat encara que fos per sobre a un parell més d’aquests individus.

Els personatges no resulten especialment memorables. El protagonista es presenta com a algú intel·ligent i entusiasta però resulta obvi i lent. Un protagonista molt neutre com per desgracia sembla ser la costum d’aquestes sagues juvenils. No obstant he de destacat en Chuck, l’amic infantil i inseparable del protagonista que esdevé el seu suport i amb el qual és inevitable no encarinyar-se. I en Minho, el líder dels corredors(i de fet l’únic corredor amb presencia) l’humor directe i àcid del qual aconsegueix ser graciós i resulta molt carismàtic. Després tenim en Newt, un líder dur autoritari i pragmàtic, no especialment carismàtic però si convincent en el seu rol i totalment encertat. Després tenim a l’Alby, l’afroamericà. Simpàtic, alegre i comprensiu. El segon líder mes tou que tot grup necessita per contrastar la duresa del primer, força carismàtic també. I per acabat tenim a la Teresa, la noia. Que igual que el protagonista intenta ser una cosa i no se n’acaba de sortir. En teoria ha de ser dura, independent i forta. Ha de ser intel·ligent i viva. I tot i que al menys sembla intel·ligent, sembla més aviat una estirada malcarada que fuig de tothom. Un personatge que podria haver estat molt més ben portat.

El seu principal problema però és que representa que els personatges són molt intel·ligents, petits genis escollits entre el millor de la humanitat. Però la seva lògica tot i no ser defectuosa és letàrgica i lenta. Poc actius i extremadament poc madurs en alguns casos. Com és el costum en la literatura juvenil a estones em dona la sensació que ni el propi autor es pren seriosament els adolescents que protagonitzen les seves novel·les. I això no pot deixar de ser una taca en el seu expedient.

En definitiva la novel·la és entretinguda i interessant. Ens presenta un enigmàtic futur distòpic i et deixa amb les ganes de saber com continua i a que es deu tot plegat. Tot i que te algunes falles es manté sòlid i aconsegueix esdevenir interessant i original. Totalment recomanable. Sobretot si gaudeixes de les sagues juvenils i la literatura lleugera.