Hi ha una historia peculiar sobre com aquest llibre va arribar a les meves mans. Peculiar per que és poc freqüent en mi. Els llibres que llegeixo són normalment o be heretats de la significativament extensa biblioteca familiar o en els darrers temps agafats en préstec a la encara més extensa (faltaria més) biblioteca publica. Menys freqüentment solo llegir llibres regalats i fins i tot encara amb menys freqüència comprats per mi. No per que no m’agradi comprar llibres. Simplement es llibres nous que tinc interès per comprar ja els compra el meu pare primer. Bonica és la vida que ens ha tocat viure. En qualsevol cas, com endevino endevinarà el lector, el d’enguany no correspon a cap dels casos esmentats. És en aquest cas un llibre agafat en préstec, no a la biblioteca, si no a una persona molt important per mi. Si malament no recordo li van regalar per sant Jordi, gairebé fa un any. I al llegir-me la premissa em vaig sentir agudament intrigat pel que aquest llibre podia tenir per oferir. Així que es va estendre una promesa: deixar-me’l quan ella l’acabés. Si l’acabava. Cosa de mig any després es va posar amb la lectura i després d’acabar jo amb les lectures pendents el llibre va finalment arribar a les meves mans. Després de tanta espera i d’alguns comentaris durant la lectura de la jovial propietària les expectatives eren força altes. Ara, exactament un any després d’aquella promesa m’evoco a publicar la ressenya. M’alegra afirmar que el llibre no m’ha decebut.
Podríem dividir el llibre en tres parts diferenciades, amb un respectivament diferenciat salt de qualitat. La partició resulta quasi còmica al tractar-se coincidentment de la presentació, el nus i el desenllaç. Cada una d’aquestes parts clarament diferenciada presenta una estructura pròpia diferenciada arrel dels esdeveniments que mouen la trama, tot i que el narrador be a ser el mateix, els seus punts de vista canvien per explorar nous conceptes i fer evolucionar el que explora. Per desgracia això fa decaure la qualitat. No tant per que empitjori en si, si no per que á inicial és tan bona d’entrada, que el que la succeeix no aconsegueix estar a l’alçada.
La premissa és senzilla. La Tisbea no és una noia com les demés. La seva condició mental limita les seves capacitats socials fins al punt d’anular la seva facultat per llegir les emocions del altres guiant-se per a fer-ho per una lògica matemàtica que demostra no donar gaires bons resultats. Ella viu la seva vida, en el seu petit món, sense ser conscient dels problemes que comporta ni de la carrega que suposa. Un dia el seu neuròleg li proposa de sotmetre’s a un tractament experimental que miraculosament aconsegueix reparar la seva condició. És en aquest punt quan la Tisbea s’adona de la carrega que ha suposat tots aquests anys, dels somriures falsos, de les mirades incomodes, de les falses apreciacions que l’han conduit durant tota la seva vida. I quan pren consciencia de la realitat del depriment mon que l’envolta, s’esfondra. Tocat el fons de l’abisme, decideix fugar-se amb un jove amb tendències suïcides per recórrer un últim viatge i solucionar el problema matemàtic que havia passat tota la vida intentant resoldre, per al final, posar fi junts a la seva existència. El llibre no te de fet gaire més historia a banda de la resolució del conflicte. Però be, no he dit res que no expliqui el llibre mateix a la seva contraportada.
La primera part del llibre, la introducció, be a conformar entre un terç i la meitat del volum total de pagines. I és sense cap mena de dubte el millor del llibre. En aquesta introducció el llibre es dedica a introduir-nos en els ulls de la Tisbea, a veure el món com ella el veu. Ens porta a la seva quotidianitat. I és meravellós. La Tisbea pateix un trastorn sense nom. I em sembla la millor manera de tractar el conflicte. En primer lloc per que li permet als autors fer fluir la seva narrativa sense veure’s restringit a les característiques concretes d’un o altre trastorn. I en segon lloc per que al no ser-ne cap, els representa una mica a tots. Ja pot ser asperguer, autisme o qualsevol dels milers de trastorns que existeixen i que segurament viu molta mes gent de la que podria pensar. Però aquest llibre no es presenta sols com una reivindicació d’aquests essers humans. No és tan sols una immersió en la seva manera de percebre el món. És una invitació a pensar que hi ha maneres diferents de veure el món, que la nostre és sols una percepció. Que la nostre lògica i la nostre moral, evidents als nostres ulls, són només una de tantes maneres licites d’interactuar amb la realitat. Tu no ets millor per veure el món com el veus igual que la resta no ho és tampoc. La física moderna accepta la idea de que no hi ha cap sistema de referència privilegiat, tots son igual de vàlids, siguin o no més simples o enrevessats. No crec que això sigui del tot aplicable a la conducta humana, potser no tots els codis morals siguin lícits. Però sí m’atreviria a dir que no n’hi ha UN de privilegiat. No hi ha una moralitat absoluta, no hi ha una perspectiva o una manera de veure i entendre el món superior a les demés. Però deixant de banda les reflexions transcendentals sobre la moralitat de l’esser humà la mirada dins els ulls d’aquesta noia és preciosa. La narrativa és màgica i realment et fa entendre i involucrar-te en els seus motius, tot te sentit dins el seu món i els autors aconsegueixen que sentis com a propi aquest sentit. El to preciós, arrelat en els petits detalls de la seva lògica m’ha recordat molt a la màgica exploració que fa en Rothfus sobre el concepte de la narrativa amb l’Auri a la seva micronovela “La musica del silenci” (la qual, curiosament va ser el meu regal de sant Jordi de fa un any (o sigui quan li van regalar aquest llibre a ella), per a la noia en qüestió. Regal que encara no ha llegit (a mi em va regalar aquest: Rumbo a la noche). Com els autors juguen amb el contrast del que resulta evident per a ella i l que resulta evident per algú que veu el que la resta de persones veuen en ella crea una bombolla que ens fa allunyar-nos de la resta d’un món que la repudia sense intentar tan sols comprendre-la per endinsar-nos cada cop més en el seu interior.
El que passa amb el nus és que perd la màgia de la narrativa. La Tisbea es sotmet al procediment i comença a ser més “normal”. Comença a veure els sentiments del món que l’envolta i amb aquesta realitat la màgia s’esvaeix. Per que no hi ha forma de sustentar la narrativa encisadora de la introducció sense la visió aïllada del nostre món que aquesta vivia. La presentació vivia únicament d’aquesta narrativa, però n’hi havia prou per assolir l’excel·lència, no necessitava més que presentar el personatge. I un cop presentat el personatge ens importa, ens interessa la trama, però a mesura que la trama avança la màgia va desapareixent i la Tisbea deixa de ser la preciosa Tisbea per convertir-se… en un altre cosa. Podríem prendre això com una metàfora de com la societat esborra a les persones “diferents” per crear la uniformitat, però això no deixa de fer que en el canvi la novel·la s’hi vegi ressentida. La novel·la encerta al retratar de manera tan preciosa una mentalitat tan diferent. Sembla clar que al transformar-la no està reparant un error si no més aviat donant-li una eina. Però la nova Tisbea no te la màgia de la original, és una persona més mundana potser. El drama existencialista en que es veu submergida és profund i demolidor, dolorós. Però no és suficient per estar a l’alçada de la preciositat de la primera part. Això desgraciadament afecta al ritme. Tot i que el salt viu en un procés gradual difícil de distingir en algun moment et trobes sentint que aquesta és un altre novel·la. Ja no és aquella Tisbea vivint simplement la seva quotidianitat. Ara és la historia d’una jove depressiva en un viatge d’auto descobriment ple de peripècies. I això és pràcticament l’oposat a l’anterior. Un exemple molt clar del fet és en un accident de transit on quasi els cau un camió al damunt del que aconsegueixen fugir en una escena d’acció… M’enteneu? És acció. Acció! L’oposat a l’original. I el llibre no la necessitava. Podia ser un viatge tranquil, un auto descobriment relaxat, que fos un viatge, però que visqués en ell certa quotidianitat. Que seguís la línea del que el precedia. Però el viatge està ple de moments trepidants i impressionants, tan en la seva preparació com en la seva execució. I això més que el canvi de la Tisbea és el que trenca el ritme amb la primera part i la desenllaça una mica d’aquesta, deixant-la mig penjant. No em mal interpreteu, la part segueix sent molt bona, el viatge es succeeix en una sèrie de referències literàries i moments de descobriment i reflexió que aconsegueixen aprofundir correctament en l’exploració dels personatges. La trama és interessant i està molt ben filada. Però en la narrativa hi falla alguna cosa, hi ha una mena de desconexió. No és res que faci de la obra menys disfrutable, però potser si t’hi arribes a fixar no pots evitar pensar que no es tan bona com podria haver estat.
I finalment tenim al desenllaç. Son unes poques pagines i no és en aquest cas un problema de narrativa (que crec que puja la seva qualitat en les ultimes pagines) si no en l’execució. Està molt ben narrat, però el problema el tinc amb el que s’hi narra. Òbviament no explicaré el final del llibre. Però es pren una decisió al final, que peca flagrantment de ser molt poc arriscada. Arriba a un punt de màxima tensió, molt ben aconseguit, per deixar-lo en no res. No s’atreveix a anar més enllà. Després ho intenta arreglar amb un a mena d’epíleg molt ben escrit que serveix més o menys per justificar la decisió final. Però per molt bonic i poètic que sigui aquest epíleg no fa que la decisió final faci desencaixar el drama. Altre cop aquesta part es veu desvinculada de la resta de la obra per la seva decisió que fa perdre seriositat al dramatisme existencialista expressat moments abans del fet. És com quan t’intenten colar el drama de la mort d’un personatge i un cop passat l’enterrament aquest es presenta dient que havia estat un error de perspectiva. I aquest és el problema, no tant el fet que ho faci, si no el com ho fa. La premissa per incórrer en el drama tot i que cap fet dramàtic succeeixi peca de ridícula, és un mal recurs per fer arribar a la historia fins a un punt, volent passar per una sèrie de punts sense importar les conseqüències que això tingui en la seva verosimilitud. Si els autors haguessin trobat un calçador més ben col·locat potser la cosa hagués funcionat. Per desgracia no ho fa i el final torna a sentir-se desvinculat respecte a la resta.
Tot i aquests dos errors (no diré que son els únics, però la resta no crec que importin en la valoració de la obra), la novel·la resulta molt disfrutable i especialment recomanable. Potser el fet d’haver parlat tant sobre les debilitats que als meus ulls te la novel·la fa semblar que la seva apreciació sigui menor a la que realment sento dins. Però tot i els errors és una de les obres més encisadores i originals que he llegit en el darrer any. M’ha encantat i fascinat, fins al punt que les pagines volaven sense que pogués aturar-les. La perspectiva tendra que aconsegueix donar en la visió d’aquells individus que veuen limitades els seves capacitats socials pel motiu que sigui em sembla molt enriquidora i crec que pot aportar tant a desconeixedors com a experts en el tema (però ho diu un desconeixedor, així que què diré jo?). Així doncs, tot i que podria no semblar-ho, recomano l’obra a tothom en general. Especialment aquells que se sentin captivats per personatges amb maneres úniques i especials de veure el mon o gent interessada en aquesta mena de trastorns. Definitivament molt recomanable.
Fa pocs dies em vaig fer Netflix. I rere acabar la molt recomanable novetat de Altered Carbon (que tot i haver-me encantat no crec que ressenyi) em vaig posar a buscar que veure a continuació. Volia alguna cosa més lleugera i anodina que la ja esmentada i tot i que tenia un grapat de series amb les que em volia posar cap semblava ser exactament el que buscava. Va ser llavors quan vaig topar-me amb aquest títol d’aire gamberro i transgressor, cosa que no m’inspirava una obra de qualitat, si no més aviat un títol gamberro, amè i sense massa transcendència. Quan el transgressor s’ha convertit en amè i intranscendent? Potser és deu a que les lluites socials a les nostres vides estan en boca de tots però en mans de ningú. Que parlem i opinem (com de fet estic fent ara) però no actuem, ens quedem en la nostre comoditat fent veure que fem alguna cosa quan de fet només ens queixem des del sofà. Potser per això el transgressor ja no és transgressor, per que ja no transgredeix, és normal, és la moda, és potser fins i tot hipòcrita.
L’aire que es respira veient aquesta sèrie és com el d’una pel·lícula independent. Una mena d’essència pròpia. Una historia senzilla però profunda explicada amb personalitat i defugint una mica el tarannà de la comercialitat cinematogràfica. I no és estrany que m’hi recordi doncs la sèrie te 8 episodis de uns vint minuts. No costa trobar pel·lícules més llargues. Per que fer doncs una sèrie i no una pel·lícula? Podries fins i tot podries agafar la obra i projectar-la seguida com si d’una peli es tractés. Podries. Però el ritme no està construït per això. La obra es pren el seu temps per créixer, avança tranquil·lament sense precipitar-se per anar al final. Cada episodi es un petit passet que t’hi acosta, però realment gaudeixes pausadament sense que importi quin és el destí, gaudeixes del camí. Potser la clau està en no veure-la amb presses, deixar passar el temps, deixar-te descansar entre capítols (tot i que de fet jo m’he l’he vist pràcticament d’una tirada), per no sols assaborir el ritme si no sincronitzar-t’hi d’una manera que una trepidant visió sense interrupcions no podria permetre’t.
La premissa és senzilla. Tenim a dos personatges que no encaixen. Una noia que no està còmode si no passa alguna cosa, que necessita tapar el seu silenci amb actes sovint esbojarrats per amagar la intercadència de la seva existència. Un noi silenciós i reservat que autodenominat psicòpata estudia a la humanitat amb fredor mentre fantasieja amb cometre l’assassinat perfecte. Un dia la noia s’acosta al noi raret que és diferent a la resta, com ella. No suporta l’absurd d’un món on la noia que tens al davant t’envia un missatge de text en comptes de dir-te el que et vulgui dir amb les eines orals que la naturalesa ha estat a be de donar-nos. Així que se li acosta i el provoca. Per que és així, per que necessita provocar a tothom, per que no està còmode quan no passa res i necessita generar conflicte. I ell veu en aquesta una oportunitat per perpetrar la seva fantasia. Així que ambdós s’embarquen en una relació d’auto descobriment, fent veure que es volen l’un a l’altre quan només persegueixen els seus fins. Ella tapar el seu silenci, i ell estendre el seu. Així que en un cabal d’esdeveniments que només aquesta noia esbojarrada podria provocar, es fuguen de casa per embarcar-se en un viatge que els portarà per raons varies a fugir de les forces de la llei i trobar l’un en l’altre allò que els faltava.
Potser el més extraordinari de la sèrie és l’evolució de la relació entre ambdós protagonistes. Per que passa a ser una situació surreal i estrambòtica a ser la cosa més entranyable, propera i especial que et puguis imaginar. I ho fa amb una naturalitat tal que no te n’adones fins que tot s’ha acabat. Et preguntes quan es van girar les coses, on va ser el punt d’inflexió. I és fa difícil de dir. Pots dir quan va ser el punt d’inflexió que els va obligar a canviar d’actitud. Però quan va ser que els seus sentiments van passar de ser un: vale, això servirà per tapar la meva soledat; a un: em complementes. Tot és tan orgànic i bonic que em fa estremir, envejant la capacitat narrativa de la que la sèrie ha fet gala per exposar-ho. Per que a més passa d’un sòrdid humor negre que fa que no et prenguis res seriosament a un drama intens i reflexiu que t’arriba a l’anima. O que al menys a mi m’hi ha arribat.
A banda de la trama d’ambdós adolescents podríem dir que n’hi ha un altre al seu temps dividida en varies. I és la trama de la investigació policial que els busca. En aquesta podem viure la tragèdia dels pares que viuen els seus fills desapareguts. On s’emmirallen ambdues famílies. Per un costat una família destrossada per la tragèdia amb un pare sol que riu per alegrar al seu fill i que l’estima amb tot el seu cor, un pare que tot i estar en la pitjor situació somriu per a ell i li desitja el millor. Per l’altre tenim a la família perfecte, família que ni tan sols s’inmuta per la desaparició de la seva filla per que la mare viu oprimida en la relació abusiva d’un segon marit, fent veure que és feliç en la família perfecte només per que de cares enfora formen una imatge bonica. Per un costat tenim una família que tot i no tenir res, somriu i estima i per l’altre una que tot i tenir-ho tot, només viu en la misèria. Una dicotomia excelsa que reflexiona sobre el concepte de família i explora quin és l’autèntic significat de ser mare o pare.
Volia comentar, abans d’acabar, com la sèrie tracta els petons. Normalment a les pel·lícules els petons són apassionats i perfectes. Fins i tot entre adolescents inexpertes i tímids quan arriba el moment de la veritat el petó és perfecte. A vegades hi ha un mal petó per trencar el gel i donar lloc a la comèdia, però després el següent ja és perfecte. Aquí… be. El sexe en si és quelcom del que es parla molt, però que es fa molt poc. De fet no hi ha escenes sexuals a la sèrie. Hi ha moments, alguns de molt durs, on estan a punt de succeir escenes sexuals. Però mai en cap moment, ningú te sexe. I pel que fa als petons… be, al principi els dos protagonistes es dediquen a bavejar-se la cara fent veure que saben el que fan, no d’una manera exageradament còmica i surrealista, si no com si els importés més estar-ho fent per que és el que s’ha de fer en aquell moment que gaudint-lo en si. Fan el petó per que se suposa que allò és el que es fa i deu ser més o menys així com es fa. El seguen petó no es molt millor. Però poc a poc, els petons son menys rígids i més naturals. Son en certa manera un indicador de com evoluciona la relació entre ambdós, com es tornen més propers i sobretot com deixa d’importar-los el que vegin els altres en ells i passa a importar-los viures l’un a l’altre. Tampoc és que al final hagin après a besar, segueixen essent una mica patosos, per que segueixen essent uns adolescents en continu descobriment. I precisament per això i per tota la resta, crec que els petons son un detall màgic en aquesta sèrie.
Podria dir moltes coses més. Podria parlar del drama final i totes les implicacions que comporta. Reflexionar i divagar sobre allò que suggereix. O podria parlar de l’esdeveniment que serveix de pont d’inflexió de la historia a mitja sèrie i que ho canvia tot. Un esdeveniment que aporta reflexions serioses sobre elements concrets de la nostre societat i sobre com de desprotegits estan els joves. Però seria caure en explicar masses coses que val més la pena descobrir per un mateix. Aquesta és una sèrie excel·lent. Una d’aquelles obres audiovisuals a les que jo posaria un 10. Que es mereix sens dubte la excel·lència. Però al final tot és subjectiu. Tot depèn de tu. Per que és la gracia de l’art que cada un hi pot veure en ella una cosa diferent. És la màgia de l’art. Mai la mateixa historia serà per tu el que ha estat per mi. I per això igual que jo li poso un deu tu podries posar-li una merda punxada en un pal. Per això només et puc dir: mira-la, dóna-li una oportunitat, jo crec de tot cor que la mereix. No per que jo ho digui si no per que se l’ha guanyat. Per que crec que et pot aportar alguna cosa i fer que el temps invertit sigui guanyat i no llençat. Per que és una obra que es mereix el títol d’art i si t’aporta la meitat del que m’ha aportat, seguirà mereixent-lo. El que faràs o no, ja depèn de tu.
Mig Rei de Joe Abercrombie és una historia senzilla i lleugera, que sense entrar amb massa profunditat en els tremes que tracta ens porta una historia sense cap element massa original. El clàssic i mil vegades repetit viatge del nen que esdevé un home, res de nou podríem dir. Tot i això és segurament la millor novel·la de fantasia juvenil que he llegit mai.
La novel·la succeeix en el mar trencar i igual que aquest, el llibre te un format circular. Comença allà on acaba, tant física com personalment, però amb la ment més afilada i la maduresa d’un home. Mig Rei és literatura juvenil. Però és una d’aquelles novel·les que saben ser juvenils sense per això deixar de ser madures. En les darreres novel·les juvenils que m’he llegit (les proves(
Els problemes personals del protagonista i els seus dilemes interns, les seves obvies deduccions i els seus infantils dilemes amorosos ofusquen el poc d’interessant que la trama de supervivència ofereix. Al final és una simple carrera a contrarellotge a través d’un desert saltejant una sèrie d’obstacles que se’ls presenten pel camí. I al contrari que al laberint, els obstacles no són tant originals. No hi ha un gran misteri a resoldre (be en realitat sí, un que el lector es capaç d’endevinar a la primer pàgina i que el suposat protagonista superdotat triga tot el llibre en acabar d’encaixar), només lenta travessia amb obstacles que molts cops ni aporten res a la trama ni acaben de ser interessants. Però de tots els obstacles el pitjor (l’únic que definitivament sobra) és l’apoteòsica batalla final que te de tot menys apoteòsic. Els Grius eren besties intimidants i perilloses, autèntics monstres que donaven vida al terror del claustrofòbic laberint. Però aquesta novel·la ja tenia per enemic a la naturalesa i no necessitava cap símil amb els Grius, però els grius eren el que més molava del llibre anterior, així que els monstres no podien faltar. Anticlimàtics i absurds, uns monstres humanoides apareixen del no res per a no suposar en el fons cap diferencia. Presentant-se com besties increïblement letals i essent destruïdes amb una facilitat (o més aviat una habilitat per part dels protagonistes) sobre humanes i que no encaixa amb el toc realista que l’autor intentava donar a les capacitats dels personatges. Desastrós.
Però parlem dels protagonistes. Tenim als vells coneguts. Amb un Minho que reivindica el seu carisma i un Newt que tot i no tenir molta presencia manté el seu. Els dos secundaris supervivents del volum anterior que mantenen o fins i tot augmenten la seva qualitat en aquesta nova historia. Però si anem als protagonistes… En Thomas és més obvi, més absurd i més infantil que mai. Tractant el llibre de dir-nos tota l’estona <però mira que intel·ligent i apte que és el protagonista que se n’ensurt d’aquesta> Quan en realitat el que jo pensava era <però mira que inútil és el protagonista per no haver-ho vist a venir fa dues-centes pagines>. Passa de soso a inútil insofrible i és un canvi que taca tota la novel·la. Pel que fa a la nostre fèmina… Si abans semblava freda i estirada, ara a més és erràtica i incongruent. L’autor vol que no sàpigues per que fa el que fa i ho aconsegueix, en el mal sentit. Però el pitjor és que aquesta disfuncionalitat a part de no funcionar te una justificació més pèssima que el típic “això ho va fer una bruixa”. Doncs es resol amb un simple: <t’havia de fer patir com un cabró per que és l’objectiu de 
«El corredor del Laberint» de James Dashner era un llibre en el que no tenia moltes esperances. Després de la decepció palpable que va resultar ser Insurgente no tenia gaire entusiasme per encetar la següent saga juvenil de torn. Però m’havien deixat el llibre (jo mateix l’havia demanat), així que com a mínim li havia de donar una oportunitat. Tot i això, o potser precisament per això, el llibre ha superat totes les meves expectatives. Potser no és una gran obra d’art de la literatura juvenil, però m’atreviria a dir que està bé. Bastant bé.
Pot pecar de simplista en alguns punts, però es sap portar a si mateix. Sap atorgar emoció a la trama i l’univers que desenvolupa. Sap ser coherent i no dona més voltes de les necessàries. No dona mai gran sorpreses i al menys en el meu cas totes les morts m’han semblat flagrantment previsibles. Tot i això el fet no els hi ha restat especialment el poder dramàtic. La trama és interessant i captivadora, aconsegueix endinsar-te en la situació semi angoixant dels protagonistes. I sens dubte l’argot creat per a la novel·la te una aire simpàtic i original que m’ha semblat un dels seus punts més frescos.
Els personatges no resulten especialment memorables. El protagonista es presenta com a algú intel·ligent i entusiasta però resulta obvi i lent. Un protagonista molt neutre com per desgracia sembla ser la costum d’aquestes sagues juvenils. No obstant he de destacat en Chuck, l’amic infantil i inseparable del protagonista que esdevé el seu suport i amb el qual és inevitable no encarinyar-se. I en Minho, el líder dels corredors(i de fet l’únic corredor amb presencia) l’humor directe i àcid del qual aconsegueix ser graciós i resulta molt carismàtic. Després tenim en Newt, un líder dur autoritari i pragmàtic, no especialment carismàtic però si convincent en el seu rol i totalment encertat. Després tenim a l’Alby, l’afroamericà. Simpàtic, alegre i comprensiu. El segon líder mes tou que tot grup necessita per contrastar la duresa del primer, força carismàtic també. I per acabat tenim a la Teresa, la noia. Que igual que el protagonista intenta ser una cosa i no se n’acaba de sortir. En teoria ha de ser dura, independent i forta. Ha de ser intel·ligent i viva. I tot i que al menys sembla intel·ligent, sembla més aviat una estirada malcarada que fuig de tothom. Un personatge que podria haver estat molt més ben portat.
