Mig Rei

Mig Rei de Joe Abercrombie és una historia senzilla i lleugera, que sense entrar amb massa profunditat en els tremes que tracta ens porta una historia sense cap element massa original. El clàssic i mil vegades repetit viatge del nen que esdevé un home, res de nou podríem dir. Tot i això és segurament la millor novel·la de fantasia juvenil que he llegit mai.

I amb això no vull dir que la resta de fantasia juvenil que hagi llegit sigui dolenta, tot al contrari. Mig Rei és una obra mestre dins el seu gènere. Però si tant és això, per què dic que es tracta de la mateixa historia de sempre, sense massa res de nou? Doncs be, per què és veritat. El que fa màgic a Mig Rei és explicar-nos la historia mil vegades explicada i fer-ho be, més be del que mai s’havia fet. L’excel·lència que destil·la aquest llibre en cada senzill paràgraf denota un mestratge sense parangó. Per que una novel·la ha de ser molt, molt bona, per col·locar-se entre les millors del gènere sense innovar en cap sentit. Ha de ser una obra mestre per fer el que milers havien fet abans i fer-ho tan be, que tota la resta semblin simples imitacions simplistes. Per què Mig Rey és la sublimació definitiva del gènere de la fantasia èpica juvenil.

Les meves estimades portades variants

Joe Abercrombie és (per a mi) un dels quatre pilars de la fantasia moderna (Martin, Abercrombie, Rothfus i Sanderson), un autor que ha demostrat un cop rere un altre la seva gran capacitat per adaptar diferents i diversos generes i portar-los fins al camp de la fantasia èpica amb tints madurs, crus i fins i tot àcids. Però després de sis novel·les per adults, cada una millor que l’anterior, és normal pensar que l’autor volgués relaxar-se una mica. Totes les novel·les publicades fins ara pertanyien a un mateix univers, però Mig Rei és el primer volum d’una trilogia que obre amb un nou univers i un nou gènere, el juvenil. Doncs que millor per alleugerar la feixuga carrega d’un univers complex i madur que un nou món senzill narrat amb àgil prosa juvenil? Aquesta trilogia representa un descans per a l’autor, una reflexió per buscar noves idees i aprofundir en la seva prosa. Però no ens equivoquem, això no implica que aquestes novel·les siguin dolentes, no ho són en absolut.

A sobre de ser un geni aquest home és guapo

La historia ens presenta a un jove tolit, segon fill d’un rei, lluny de la corona i amb una mà deforme que li impedeix identificar-se amb els virils monarques d’una nació guerrera. Yarvi, resignat a viure el seu destí sobre l’ombra del seu germà, estudia per entrar a la clerecia. Però un desafortunat succés segarà la vida del rei i el seu primogènit convertint de cop al jove Yarvy en el rei d’una nació guerrera, disposada a clamar venjança per la mort del seu rei i successor. Essent Yarvi l’antítesi de l’ideal d’home forçut i agosarat, és un noi escanyolit, que amb una mà deforme no te força ni per aixecar l’escut. Tot i això Yarvy, el mig home, farà un jurament sol i un jurament lluna de cobrar venjança sobre els enemics que van procurar la mort dels seus familiars. Així que armat amb un exercit partirà a l’encontre de Gorm-Gil-Gorm, el trenca espases i faedor de viudes, rei del país guerrer veí. Però sense tan sols entrar en batalla el noi descobrirà que tot plegat era una estratagema ideada pel seu oncle per fer-se amb el tron i és llençat al mar per aquest, pensant que això procurarà la seva mort. Però lluny de morir Yarvi aconsegueix sobreviure tot i la seva mà deforme i acaba en mans de Grom-Gil-Gorm qui sense reconeixer-lo el pren com a boti i decideix vendre’l com a esclau. És així com, encadenat als rems d’una galera Yarvi començarà el seu llarg viatge fins a la llibertat, sota les ordres d’una tirànica i cruel capitana. Tenint sempre present la promesa de venjança que va formular i que ara s’alça no sobre Grom-Gil-Gorm si no sobre el traïdor del seu oncle. Així començà un llarg i apassionant viatge on un tolit passarà de nen a rei, de rei a esclau i d’esclau a home, preparat per reclamar els seus drets sobre una corona que mai va desitjar.

La novel·la succeeix en el mar trencar i igual que aquest, el llibre te un format circular. Comença allà on acaba, tant física com personalment, però amb la ment més afilada i la maduresa d’un home. Mig Rei és literatura juvenil. Però és una d’aquelles novel·les que saben ser juvenils sense per això deixar de ser madures. En les darreres novel·les juvenils que m’he llegit (les proves(veure ressenya)), m’he trobat amb la molesta sensació de que l’autor pensava que els adolescents són subnormals. M’he trobat en que em passava més estona pensant com hauria escrit jo aquell o aquell altre paràgraf que submergit en la lectura. Però quan una cosa està ben escrita un no pot evitar posar-s’hi de ple. I Mig Rei és l’exemple perfecte. Mig Rei és un llibre lleuger, que reflexiona a través del clàssic viatge sobre temes com la maduració, la venjança, la camaraderia i la sempre relativa maldat (la qual en les novel·les juvenils sol ser pintada més com absoluta que com a relativa, per sort no és el cas). Ens trobem doncs amb una novel·la juvenil com el gènere es mereix, madura i reflexiva que per fi es pren els adolescents com persones i no com titelles infantils per explicar una historia. Mig Rei te una prosa directe, però preciosa. Contundent com poques, alberga una força brutal per captivar al lector i submergir-lo en el mar trenat. Una petita obra mestre que no hauria de faltar en les biblioteques de cap amant de la fantasia.

Mapa, mai pot faltar un bon mapa.

Yarvi és un tolit escanyolit que sap que mai arribarà a ser prou fort com els homes que el rodegen. Però per sort sap que en comptes d’afilar l’espasa un també pot afilar la ment. I la ment ben manejada pot ser capaç de doblegar mil espases, o mig món(el títol de la segona novel·la de la trilogia). Acompanyat d’uns inseparables companys de rem que li seran fidels fins al final, Yarvi aprendrà els valors de l’amistat i el coratge entre les penúries més àrdues que es podria haver imaginat. Però subsistirà i renaixerà com un home per cobrar venjança i veure complerta la seva promesa. Per que quan es fa un jurament sol i un jurament lluna, ni tan sols els deus poden aturar-te.

<Perquè seré mig home, però vaig fer un jurament sencer.>

En definitiva Mig Rei és el que el genere de la fantasia juvenil mereixa. Una novela madura, que es pren seriosament a si mateixa i sap distingir entre juvenil i per a estupids. Un element no sols imprescindible si no que quasi obligatori en els amants del genere. Especialment recomanable a aquells adolecents que comencin a endinzar-se al món de la lectura seriosa, o als agosarats que vulguin tasta runa mica de bona fantasia.



Les Proves

“Les Proves” de James Dasher és el segon volum de la saga de “El corredor del Laberint”(veure ressenya). La primera novel·la em va sorprendre amb una trama molt més captivadora del que esperava i una historia que va aconseguir intrigar-me. Amb uns personatges decents i un escenari captivador que havien aconseguit encuriosir-me vaig aprendre el segon volum amb ganes, contràriament al que havia fet amb el primer. I contràriament també, el segon volum m’ha decebut terriblement.

La historia ens presenta als supervivents de l’anterior volum els quals aparentment salvats del terror de CRUEL (l’organització que els va tancar dins el laberint del qual acaben de fugir) descansen tranquil·lament confiant en els seus salvadors. Aquesta falsa seguretat (la falsedat de la qual resulta absurdament obvia) resultarà no ser més que un altre part del joc maquiavèl·lic que va iniciar dins el laberint. Tancats dins una sala se’ls informarà del terrible destí que ha patit la humanitat a causa de violentes erupcions solars, les quals han escampat una virulenta malaltia que pràcticament ha exterminat a l’espècie. Anunciant al petit grup i a les proves a les que son sotmesos com a una esperança de trobar una cura. Un cop informats s’indica al grup que hauran de travessar un àrid desert durant centenars de quilometres fins arribar a un refugi segur si no és que prefereixen la mort. Empesos per les circumstancies, el cada cop més reduït grup emprendrà una travessia de salvatge supervivència per arribar fins la cura promesa d’una terrible malaltia de la qual ja son víctimes.

La premissa és absurda. Tot plegat es sostenia molt millor en l’incògnita de no saber el motiu de les proves a les que estaven essent sotmesos durant el volum anterior. Que la manera com interactuï el seu cervell sota altes prensions sigui la clau per curar una malaltia frega quasi els límits de la incongruència. Però més ho fa encara que siguin necessaris escenaris tan extremadament costosos i grandiloqüents per a dur a terme l’experiment. S’entén perfectament que tot plegat és només una excusa per posar els protagonistes en problemes. Que és el pretext perfecte per fer-los patir sense haver de pensar massa. Però simplement, no s’aguanta per enlloc. Aquesta flagrant demanda de credulitat em sembla en part un insult per al lector. Però be, oblidem l’excusa, oblidem els motius. Això és una aventura de reptes i supervivència on independentment de les causes es forçarà als protagonistes a passar per les més adverses circumstancies. Com funciona doncs l’aventura? La veritat és que no gaire bé.

Els problemes personals del protagonista i els seus dilemes interns, les seves obvies deduccions i els seus infantils dilemes amorosos ofusquen el poc d’interessant que la trama de supervivència ofereix. Al final és una simple carrera a contrarellotge a través d’un desert saltejant una sèrie d’obstacles que se’ls presenten pel camí. I al contrari que al laberint, els obstacles no són tant originals. No hi ha un gran misteri a resoldre (be en realitat sí, un que el lector es capaç d’endevinar a la primer pàgina i que el suposat protagonista superdotat triga tot el llibre en acabar d’encaixar), només lenta travessia amb obstacles que molts cops ni aporten res a la trama ni acaben de ser interessants. Però de tots els obstacles el pitjor (l’únic que definitivament sobra) és l’apoteòsica batalla final que te de tot menys apoteòsic. Els Grius eren besties intimidants i perilloses, autèntics monstres que donaven vida al terror del claustrofòbic laberint. Però aquesta novel·la ja tenia per enemic a la naturalesa i no necessitava cap símil amb els Grius, però els grius eren el que més molava del llibre anterior, així que els monstres no podien faltar. Anticlimàtics i absurds, uns monstres humanoides apareixen del no res per a no suposar en el fons cap diferencia. Presentant-se com besties increïblement letals i essent destruïdes amb una facilitat (o més aviat una habilitat per part dels protagonistes) sobre humanes i que no encaixa amb el toc realista que l’autor intentava donar a les capacitats dels personatges. Desastrós.

Però parlem dels protagonistes. Tenim als vells coneguts. Amb un Minho que reivindica el seu carisma i un Newt que tot i no tenir molta presencia manté el seu. Els dos secundaris supervivents del volum anterior que mantenen o fins i tot augmenten la seva qualitat en  aquesta nova historia. Però si anem als protagonistes… En Thomas és més obvi, més absurd i més infantil que mai. Tractant el llibre de dir-nos tota l’estona <però mira que intel·ligent i apte que és el protagonista que se n’ensurt d’aquesta> Quan en realitat el que jo pensava era <però mira que inútil és el protagonista per no haver-ho vist a venir fa dues-centes pagines>. Passa de soso a inútil insofrible i és un canvi que taca tota la novel·la. Pel que fa a la nostre fèmina… Si abans semblava freda i estirada, ara a més és erràtica i incongruent. L’autor vol que no sàpigues per que fa el que fa i ho aconsegueix, en el mal sentit. Però el pitjor és que aquesta disfuncionalitat a part de no funcionar te una justificació més pèssima que el típic “això ho va fer una bruixa”. Doncs es resol amb un simple: <t’havia de fer patir com un cabró per que és l’objectiu de la novel·la les proves i si no, no tenim cap història a explicar et mataven, ho feia pel teu be>. Entenc el que volia fer l’autor, però no funciona, no funciona gens. Llegint aquest llibre m’ha donat la sensació que l’autor pensava que els adolescents són subnormals. Es dona tot tan mastegat tan al lector com als protagonistes que es fa incòmode de llegir a vegades.

un conjunt d eportades força original s’ha de dir

Per sort els nous personatges surten més ben parats. Primer tenim a l’Aris, el misteriós noi del grup  B(un grup de supervivents d’un altre laberint paral·lel) que resulta compartir poders telepàtics amb el nostre protagonista. Amb una personalitat tímida però decidida avança pel llibre amb força carisma fins que es converteix en un cabró pel be comú per després dir que no tenia altre alternativa i tornar a ser una ovelleta. El canvi no funciona i sincerament hagués preferit que fos un cabró fingint tota l’estona, hauria estat creïble al menys. Després tenim als dos acoblats del grup. En Jorge resulta ser molt carismàtic d’entrada, amb un xoc de personalitats contra en Minho molt afavoridor. Però immediatament després d’aquesta brillant presentació és esborrat d’escena i relegat a un dolorós segon pla que em fa preguntar per que mal gastar tan encertat personatge. I finalment tenim a la Brenda, una noia desperta i llançada que inexplicablement s’enamora de l’inútil d’en Thomas i que desprèn tendra carisma per tot arreu. Suposa una de les sorpreses més inesperades de la novel·la, tot i que sincerament, fins i tot la revelació final al seu respecte em va semblar massa anunciada. Tot i això un dels millors personatges de la sèrie i una fèmina que per fi mereix presencia en la novel·la.

En aquest cas els temibles grius són substituïts pels pirats, que bàsicament son gent que embogeix a causa de la malaltia que ha eradicat mitja humanitat. Tot i que en algun moment transmeten certa tensió, al final acaben per no suposar gran perill i no ser més que una excusa per no deixar altre alternativa al protagonista que cometre un homicidi (i les tedioses reflexions moralistes i conflictes interns que això suposa). Res a veure amb el temor que inspiraven els grius. Això sí, el conflicte intern que suposa saber-se infectat per la malaltia veient el que fa a les persones sí resulta interessant i (tot i que sobre explotat) és una de les reflexions més interessants de la novel·la.

El principal problema de la historia és potser que acaba exactament al mateix lloc on comença. O al menys és la sensació que em dona. D’acord, els personatges han passat totes aquestes penúries, fins i tot ara coneixen el pèssim motiu d’aquestes. Però la prova en si no aporta realment cap avanç en la historia. I que el 90% d’una novel·la sigui intranscendent per a la seva trama no és bona senyal. Amb una prosa que en el primer llibre resultava directe i en aquest obvia i infantil, el segon volum de la saga del corredor del laberint esdevé una total decepció. Definitivament i per desgracia, no puc recomanar aquest llibre.



El Corredor del Laberint

“El corredor del Laberint” de James Dashner era un llibre en el que no tenia moltes esperances. Després de la decepció palpable que va resultar ser Insurgente no tenia gaire entusiasme per encetar la següent saga juvenil de torn. Però m’havien deixat el llibre (jo mateix l’havia demanat), així que com a mínim li havia de donar una oportunitat. Tot i això, o potser precisament per això, el llibre ha superat totes les meves expectatives. Potser no és una gran obra d’art de la literatura juvenil, però m’atreviria a dir que està bé. Bastant bé.

El llibre ens presenta la premissa d’un noi alque aparentment han esborrat la memòria, el qual es desperta en mig d’una clariana plena d’altres nois que van despertar en les mateixes condicions que ell. La qual està envoltada per un gegantí laberint sense sortida aparent. La premissa és suggerent, seguint la moda juvenil de distòpies aparentment complicades però sense gaire complexitat que aposten més per l’acció i la supervivència que per la refecció social. No com la fantàstica antologia de “Mañana Todavia”(Llegir ressenya), que beu precisament d’aquesta moda juvenil. Se’ns mostra un escenari de supervivència sense masses explicacions, la resolució de les quals és planteja com el conflicte a resoldre. L’excusa perfecte per deixar anar la imaginació i articular una historia d’acció sense massa complexitat ni pretensions. Per sort, en aquest cas la historia sap el que és, sap que no és 1984 i sap que l’únic que necessita és donar dosis d’acció juvenil als seus lectors. I ho fa.

Pot pecar de simplista en alguns punts, però es sap portar a si mateix. Sap atorgar emoció a la trama i l’univers que desenvolupa. Sap ser coherent i no dona més voltes de les necessàries. No dona mai gran sorpreses i al menys en el meu cas totes les morts m’han semblat flagrantment previsibles. Tot i això el fet no els hi ha restat especialment el poder dramàtic. La trama és interessant i captivadora, aconsegueix endinsar-te en la situació semi angoixant dels protagonistes. I sens dubte l’argot creat per a la novel·la te una aire simpàtic i original que m’ha semblat un dels seus punts més frescos.

Això si que és una bona ilustració. Grius, fantastics Grius.
I com oblidar els escarbats navalla

El laberint a part de ser un element d’aventura i misteri és en si un enigma gegantí, un missatge  secret amagat per que el descobreixin. I d’això tracta el llibre en realitat, de descobrir quin missatge amaga el laberint. El misteri es manté adequadament al llarg de tota la novel·la, però al final és inevitablement massa senzill. I això no seria un problema si no estigués presentat com la gran cosa, la gran deducció. Els grius, els monstres filadors que recorren els passadissos del laberint són esgarrifosos i proporcionen una tensió increïble i una acció vibrant esdevenint els monstres perfectes per a l’escenari que es presenta. Encara que al final el mite d’invencibilitat que els rodeja es desmunta en excés essent derrotats aquest amb una facilitat lleugerament excessiva.

La figura del corredor (els individus dedicats a córrer pel laberint per buscar-ne una sortida abans que les portes es tanquin durant la nit) és increïblement carismàtica i potent. Transmet epicitat i és molt molona. Per desgracia deixant de banda al protagonista, només un es presenta un corredor. Crec que l’ofici esdevé malaguanyat i que el llibre ens podria haver presentat encara que fos per sobre a un parell més d’aquests individus.

Els personatges no resulten especialment memorables. El protagonista es presenta com a algú intel·ligent i entusiasta però resulta obvi i lent. Un protagonista molt neutre com per desgracia sembla ser la costum d’aquestes sagues juvenils. No obstant he de destacat en Chuck, l’amic infantil i inseparable del protagonista que esdevé el seu suport i amb el qual és inevitable no encarinyar-se. I en Minho, el líder dels corredors(i de fet l’únic corredor amb presencia) l’humor directe i àcid del qual aconsegueix ser graciós i resulta molt carismàtic. Després tenim en Newt, un líder dur autoritari i pragmàtic, no especialment carismàtic però si convincent en el seu rol i totalment encertat. Després tenim a l’Alby, l’afroamericà. Simpàtic, alegre i comprensiu. El segon líder mes tou que tot grup necessita per contrastar la duresa del primer, força carismàtic també. I per acabat tenim a la Teresa, la noia. Que igual que el protagonista intenta ser una cosa i no se n’acaba de sortir. En teoria ha de ser dura, independent i forta. Ha de ser intel·ligent i viva. I tot i que al menys sembla intel·ligent, sembla més aviat una estirada malcarada que fuig de tothom. Un personatge que podria haver estat molt més ben portat.

El seu principal problema però és que representa que els personatges són molt intel·ligents, petits genis escollits entre el millor de la humanitat. Però la seva lògica tot i no ser defectuosa és letàrgica i lenta. Poc actius i extremadament poc madurs en alguns casos. Com és el costum en la literatura juvenil a estones em dona la sensació que ni el propi autor es pren seriosament els adolescents que protagonitzen les seves novel·les. I això no pot deixar de ser una taca en el seu expedient.

En definitiva la novel·la és entretinguda i interessant. Ens presenta un enigmàtic futur distòpic i et deixa amb les ganes de saber com continua i a que es deu tot plegat. Tot i que te algunes falles es manté sòlid i aconsegueix esdevenir interessant i original. Totalment recomanable. Sobretot si gaudeixes de les sagues juvenils i la literatura lleugera.



L’Aurora

“L’Aurora” de Núria Tió és sens dubte la novel·la eròtica més dolça que he tingut el plaer de llegir. En si el llibre és un viatge de descobriment  a través dels anys en la sexualitat d’una adolescent. Però la tendresa amb que es tracta és tan alegre i esponjosa que un no pot evitar encarinyar-se amb els personatges. Darrerament la literatura juvenil em causa certa incomoditat, potser per la simplicitat del raciocini adolescent que s’hi exposa. Aquest llibre tot i versar sobre adolescents i tractar el descobriment de la sexualitat d’aquests no m’ha provocat cap sensació similar. Això sí, tot i que per la historia podria semblar-ho, no el catalogaria com a juvenil.

Aurora és la deïtat romana equivalent a Eos en la mitologia grega, que cada matí s’encarrega d’anunciar l’arribada del seu germà, la deïficació del sol. Aquesta similitud no és pas casualitat. I es que un dels elements més característics de la novel·la és aquest. Cada personatge te un homònim en la mitologia grecoromana. I el nom no és l’únic que comparteixen. De manera senzilla podríem tractar aquesta novel·la com una recreació de les dramàtiques aventures amoroses d’aquestes mitologies portades a temps més moderns i a sols menys divins. Cada personatge te un nom (Afrodita, Ares, Aurora, Babis, Diana, Dionís, Hèlios, Hipòlita) i aquest nom no només defineix basant-se en la mitologia la personalitat del personatge, si no la relació que guarda amb la resta en un teixit molt ben lligat que tot i la seva complexitat es mostra amb una senzillesa dolça i sense pretensions.

Al meu parer és una novel·la que al menys s’hauria de recomanar a qualsevol adolescent en plena revolució sexual. Doncs tracta aquesta de manera seriosa i honesta. Natural i sense capficar-se massa en lo educativa que pugui ser. És com he dit una historia de descobriment de la sexualitat i crec que ho borda. La novel·la comença amb una nena de dotze anys descobrint entre murmuris que és la masturbació i acaba amb una dona feta i dreta amb prou feines sortida de la majoria d’edat. La maduració del personatge és una mica prematura (amb 15 anys s’emparella amb un individu d’edat indeterminada amb qui comparteix pis pràcticament), però no se sent entranya dins el context de la novel·la. Aquesta és sobre tot un procés de maduració que es cou poc a poc per a donar al món una dona com el món es mereix.

El llibre te una sèrie de personatges molt carismàtics i potents que acompanyen amb alegria les peripècies de la protagonista. Amb una narració sexual vigorosa i enèrgica a la part que dolça i tendre. No te por a parlar sobre vergues colossals o fluïts ejectats. No te por de ser moralment incorrecte per que defineix la seva pròpia moralitat. La descobreix. Amb un ambient que viu entre Barcelona i París, la novel·la defineix un ambient que tot i ser senzill te un fort component intel·lectual avesat sobretot a les arts dramàtiques. S’actua, es balla i es contemplen pintures d’innegable dot artístic. I és clar, es contorsionen cossos, també amb un art sublime.

Temes com la menstruació, la masturbació, l’homosexualitat, les ruptures amoroses o la mort (sí la mort, sense connotacions sexuals) es tracten amb tota naturalitat integrant-se a la historia com una part fluida d’aquesta. El viure i deixar-se portar, fer cas dels teus impulsos, fer-te amb el que el teu desig et dicta i trobar el teu lloc al món son els temes sobre els que versa la novel·la. Gaudint d’escenes tan suggerents com un trio entre dos alumnes i una monja en una escola de monges (el qual estranyament no es fa estrany). Aniversaris familiars (amb avis i germans) de temàtica sexual (que no, no vol dir que facin marranades entre ells, simplement aprecien l’erotisme com un art estètic, la novel·la esta carregada de connotacions artístiques cap a l’art eròtic) o fins i tot una escena d’incest (sí, incest, no n’hi ha per tant, pensa en la mitologia). Com la novel·la integra tot això i a més ho relaciona amb la mitologia clàssica em sembla una petita obra mestre de coordinació i elegància. En definitiva una fantàstica novel·la.

Pel que fa a la meva recomanació, totalment imprescindible si ets un(o sobretot una) adolescent descobrint el seu món. I especialment recomanable si ja has passat aquesta etapa. Una novel·la que es queda a les portes d’esdevenir imprescindible però que sens dubte esdevé memorable.