El ultimo viaje de Tisbea

És l’unica portada del llibre que existeix :'(

Hi ha una historia peculiar sobre com aquest llibre va arribar a les meves mans. Peculiar per que és poc freqüent en mi. Els llibres que llegeixo són normalment o be heretats de la significativament extensa biblioteca familiar o en els darrers temps agafats en préstec a la encara més extensa (faltaria més) biblioteca publica. Menys freqüentment solo llegir llibres regalats i fins i tot encara amb menys freqüència comprats per mi. No per que no m’agradi comprar llibres. Simplement es llibres nous que tinc interès per comprar ja els compra el meu pare primer. Bonica és la vida que ens ha tocat viure. En qualsevol cas, com endevino endevinarà el lector, el d’enguany no correspon a cap dels casos esmentats. És en aquest cas un llibre agafat en préstec, no a la biblioteca, si no a una persona molt important per mi. Si malament no recordo li van regalar per sant Jordi, gairebé fa un any. I al llegir-me la premissa em vaig sentir agudament intrigat pel que aquest llibre podia tenir per oferir. Així que es va estendre una promesa: deixar-me’l quan ella l’acabés. Si l’acabava. Cosa de mig any després es va posar amb la lectura i després d’acabar jo amb les lectures pendents el llibre va finalment arribar a les meves mans. Després de tanta espera i d’alguns comentaris durant la lectura de la jovial propietària les expectatives eren força altes. Ara, exactament un any després d’aquella promesa m’evoco a publicar la ressenya. M’alegra afirmar que el llibre no m’ha decebut.

Podríem dividir el llibre en tres parts diferenciades, amb un respectivament diferenciat salt de qualitat. La partició resulta quasi còmica al tractar-se coincidentment de la presentació, el nus i el desenllaç. Cada una d’aquestes parts clarament diferenciada presenta una estructura pròpia diferenciada arrel dels esdeveniments que mouen la trama, tot i que el narrador be a ser el mateix, els seus punts de vista canvien per explorar nous conceptes i fer evolucionar el que explora. Per desgracia això fa decaure la qualitat. No tant per que empitjori en si, si no per que á inicial és tan bona d’entrada, que el que la succeeix no aconsegueix estar a l’alçada.

Està a tope de referencies literaries

La premissa és senzilla. La Tisbea no és una noia com les demés. La seva condició mental limita les seves capacitats socials fins al punt d’anular la seva facultat per llegir les emocions del altres guiant-se per a fer-ho per una lògica matemàtica que demostra no donar gaires bons resultats. Ella viu la seva vida, en el seu petit món, sense ser conscient dels problemes que comporta ni de la carrega que suposa. Un dia el seu neuròleg li proposa de sotmetre’s a un tractament experimental que miraculosament aconsegueix reparar la seva condició. És en aquest punt quan la Tisbea s’adona de la carrega que ha suposat tots aquests anys, dels somriures falsos, de les mirades incomodes, de les falses apreciacions que l’han conduit durant tota la seva vida. I quan pren consciencia de la realitat del depriment mon que l’envolta, s’esfondra. Tocat el fons de l’abisme, decideix fugar-se amb un jove amb tendències suïcides per recórrer un últim viatge i solucionar el problema matemàtic que havia passat tota la vida intentant resoldre, per al final, posar fi junts a la seva existència.  El llibre no te de fet gaire més historia a banda de la resolució del conflicte. Però be, no he dit res que no expliqui el llibre mateix a la seva contraportada.

El cotxe invisible. Molt cert.

La primera part del llibre, la introducció, be a conformar entre un terç i la meitat del volum total de pagines. I és sense cap mena de dubte el millor del llibre. En aquesta introducció el llibre es dedica a introduir-nos en els ulls de la Tisbea, a veure el món com ella el veu. Ens porta a la seva quotidianitat. I és meravellós. La Tisbea pateix un trastorn sense nom. I em sembla la millor manera de tractar el conflicte. En primer lloc per que li permet als autors  fer fluir la seva narrativa sense veure’s restringit a les característiques concretes d’un o altre trastorn. I en segon lloc per que al no ser-ne cap, els representa una mica a tots. Ja pot ser asperguer, autisme o qualsevol dels milers de trastorns que existeixen i que segurament viu molta mes gent de la que podria pensar. Però aquest llibre no es presenta sols com una reivindicació d’aquests essers humans. No és tan sols una immersió en la seva manera de percebre el món. És una invitació a pensar que hi ha maneres diferents de veure el món, que la nostre és sols una percepció. Que la nostre lògica i la nostre moral, evidents als nostres ulls, són només una de tantes maneres licites d’interactuar amb la realitat. Tu no ets millor per veure el món com el veus igual que la resta no ho és tampoc. La física moderna accepta la idea de que no hi ha cap sistema de referència privilegiat, tots son igual de vàlids, siguin o no més simples o enrevessats. No crec que això sigui del tot aplicable a la conducta humana, potser no tots els codis morals siguin lícits. Però sí m’atreviria a dir que no n’hi ha UN de privilegiat. No hi ha una moralitat absoluta, no hi ha una perspectiva o una manera de veure i entendre el món superior a les demés. Però deixant de banda les reflexions transcendentals sobre la moralitat de l’esser humà la mirada dins els ulls d’aquesta noia és preciosa. La narrativa és màgica i realment et fa entendre i involucrar-te en els seus motius, tot te sentit dins el seu món i els autors aconsegueixen que sentis com a propi aquest sentit. El to preciós, arrelat en els petits detalls de la seva lògica m’ha recordat molt a la màgica exploració que fa en Rothfus sobre el concepte de la narrativa amb l’Auri a la seva micronovela “La musica del silenci” (la qual, curiosament va ser el meu regal de sant Jordi de fa un any (o sigui quan li van regalar aquest llibre a ella), per a la noia en qüestió. Regal que encara no ha llegit (a mi em va regalar aquest: Rumbo a la noche). Com els autors juguen amb el contrast del que resulta evident per a ella i l que resulta evident per algú que veu el que la resta de persones veuen en ella crea una bombolla que ens fa allunyar-nos de la resta d’un món que la repudia sense intentar tan sols comprendre-la per endinsar-nos cada cop més en el seu interior.

És un gran llibre, os incito a llegir la ressenya (aqui)

El que passa amb el nus és que perd la màgia de la narrativa. La Tisbea es sotmet al procediment i comença a ser més “normal”. Comença a veure els sentiments del món que l’envolta i amb aquesta realitat la màgia s’esvaeix. Per que no hi ha forma de sustentar la narrativa encisadora de la introducció sense la visió aïllada del nostre món que aquesta vivia. La presentació vivia únicament d’aquesta narrativa, però n’hi havia prou per assolir l’excel·lència, no necessitava més que presentar el personatge. I un cop presentat el personatge ens importa, ens interessa la trama, però a mesura que la trama avança la màgia va desapareixent i la Tisbea deixa de ser la preciosa Tisbea per convertir-se… en un altre cosa. Podríem prendre això com una metàfora de com la societat esborra a les persones “diferents” per crear la uniformitat, però això no deixa de fer que en el canvi la novel·la s’hi vegi ressentida. La novel·la encerta al retratar de manera tan preciosa una mentalitat tan diferent. Sembla clar que al transformar-la no està reparant un error si no més aviat donant-li una eina. Però la nova Tisbea no te la màgia de la original, és una persona més mundana potser. El drama existencialista en que es veu submergida és profund i demolidor, dolorós. Però no és suficient per estar a l’alçada de la preciositat de la primera part. Això desgraciadament afecta al ritme. Tot i que el salt viu en un procés gradual difícil de distingir en algun moment et trobes sentint que aquesta és un altre novel·la. Ja no és aquella Tisbea vivint simplement la seva quotidianitat. Ara és la historia d’una jove depressiva en un viatge d’auto descobriment ple de peripècies. I això és pràcticament l’oposat a l’anterior. Un exemple molt clar del fet és en un accident de transit on quasi els cau un camió al damunt del que aconsegueixen fugir en una escena d’acció… M’enteneu? És acció. Acció! L’oposat a l’original. I el llibre no la necessitava. Podia ser un viatge tranquil, un auto descobriment relaxat, que fos un viatge, però que visqués en ell certa quotidianitat. Que seguís la línea del que el precedia. Però el viatge està ple de moments trepidants i impressionants, tan en la seva preparació com en la seva execució. I això més que el canvi de la Tisbea és el que trenca el ritme amb la primera part i la desenllaça una mica d’aquesta, deixant-la mig penjant. No em mal interpreteu, la part segueix sent molt bona, el viatge es succeeix en una sèrie de referències literàries i moments de descobriment i reflexió que aconsegueixen aprofundir correctament en l’exploració dels personatges. La trama és interessant i està molt ben filada. Però en la narrativa hi falla alguna cosa, hi ha una mena de desconexió. No és res que faci de la obra menys disfrutable, però potser si t’hi arribes a fixar no pots evitar pensar que no es tan bona com podria haver estat.

Potser posar només el quixot és pecar de poc ampli, però és el més simbolic

I finalment tenim al desenllaç. Son unes poques pagines i no és en aquest cas un problema de narrativa (que crec que puja la seva qualitat en les ultimes pagines) si no en l’execució. Està molt ben narrat, però el problema el tinc amb el que s’hi narra. Òbviament no explicaré el final del llibre. Però es pren una decisió al final, que peca flagrantment de ser molt poc arriscada. Arriba a un punt de màxima tensió, molt ben aconseguit, per deixar-lo en no res. No s’atreveix a anar més enllà.  Després ho intenta arreglar amb un a mena d’epíleg molt ben escrit que serveix més o menys per justificar la decisió final. Però per molt bonic i poètic que sigui aquest epíleg no fa que la decisió final faci desencaixar el drama. Altre cop aquesta part es veu desvinculada de la resta de la obra per la seva decisió que fa perdre seriositat al dramatisme existencialista expressat moments abans del fet. És com quan t’intenten colar el drama de la mort d’un personatge i un cop passat l’enterrament aquest es presenta dient que havia estat un error de perspectiva. I aquest és el problema, no tant el fet que ho faci, si no el com ho fa. La premissa per incórrer en el drama tot i que cap fet dramàtic succeeixi peca de ridícula, és un mal recurs per fer arribar a la historia fins a un punt, volent passar per una sèrie de punts sense importar les conseqüències que això tingui en la seva verosimilitud. Si els autors haguessin trobat un calçador més ben col·locat potser la cosa hagués funcionat. Per desgracia no ho fa i el final torna a sentir-se desvinculat respecte a la resta.

Aquest també s’ha de llegir sí o sí

Tot i aquests dos errors (no diré que son els únics, però la resta no crec que importin en la valoració de la obra), la novel·la resulta molt disfrutable i especialment recomanable. Potser el fet d’haver parlat tant sobre les debilitats que als meus ulls te la novel·la fa semblar que la seva apreciació sigui menor a la que realment sento dins. Però tot i els errors és una de les obres més encisadores i originals que he llegit en el darrer any. M’ha encantat i fascinat, fins al punt que les pagines volaven sense que pogués aturar-les. La perspectiva tendra que aconsegueix donar en la visió d’aquells individus que veuen limitades els seves capacitats socials pel motiu que sigui em sembla molt enriquidora i crec que pot aportar tant a desconeixedors com a experts en el tema (però ho diu un desconeixedor, així que què diré jo?). Així doncs, tot i que podria no semblar-ho, recomano l’obra a tothom en general. Especialment aquells que se sentin captivats per personatges amb maneres úniques i especials de veure el mon o gent interessada en aquesta mena de trastorns. Definitivament molt recomanable.

Deixa un comentari: