One Piece 902 – Rodatge final

Bye Bye Mama

L’episodi, segurament l’últim de la saga  (com vaig dir en la ressenya passada), enceta rememorant altre cop la figura d’en Pedro, fent homenatge al seu sacrifici a l’hora que explora tant la pena de la Carrot com la frustració d’en Sanji al saber-se responsable d’una mort que no tenia per que haver succeït si hagués actuat d’altre manera. Em pregunto si Oda podrà estar-se’n de ressuscitar-lo. Ho dubto molt. Però a l’hora que aprofita per donar profunditat al personatge de l’any (en Sanji), se les enginya per vincular els personatges de la Carrot i en Sanji creant un vincle abans inexistent per solidificar el rol de la Carrot a la banda. Segueixo apostant molt fort per ella, més després d’aquesta escena. Crec fermament que la Carrot esdevindrà una mena de germana petita de la tripulació, un rol similar al que ocupa en Chopper, i crec que escenes com aquestes construeixen aquest futur. Però potser m’avanço massa.

Oda enllaça poèticament aquest capítol amb una cançó infantil com feia amb l’anterior. La traducció suposo que envia a la merda la sonoritat de les rimes i gran part del simbolisme, però es nota que son versos escrits amb esforç i carinyo per acomiadar una saga de tant nivell com ho ha estat aquesta. Com he dit em perdo en la traducció així que poc més puc dir a part de que és bonic. En tot cas jo aprecio l’esforç per intentar tractar una narrativa més poètica a través del vers. Tot i això el rèquiem de la mort de la Big Mom resulta intimidant  i ens deixa preguntant-nos quin destí els espera a aquells que han gosat enfrontar-s’hi.

La construcció visual d’aquesta escena és brillant

La majoria de l’acció de l’episodi succeeix en una sèrie de petits flash-back que intenten lligar els cabs perduts que havien quedat penjant. Una Puding que rememora amb agonia la historia d’amor amb l’únic home que l’ha sabut estimar tal com era en realitat i que ens revela una escena molt interessant on va esborrar-li la memòria del favor que li va demanar i que seguim sense conèixer. Que serà? Impossible saber-ho. Suposo que ella mateixa ho revelarà més endavant, quan l’emperadriu es torni a trobar amb els barret de palla, potser d’aquí no massa temps (no se, 5 anys de publicació? La saga d’en Kaidoh promet ser llarga, potser hi ha una saga entre mig, jo crec que la Big Mom reapareixerà al final d’aquesta).

És tendre

L’element més interessant és el que trobem quan Oda tracta de justificar la derrota d’en Katakuri, donant a entendre que aquest es va deixar guanyar per deixar marxar a un rival digne i que d’haver volgut no hagués caigut al terra. L’escena era necessària, per que si no el poder d’en Katakuri acabaria per esdevenir devaluat. Amb això Oda s’assegura de mantenir-lo com un personatge que tot i derrotat, segueix sent encara més fort que en Luffy. Però més interessant és com Oda aprofita per colar-nos amb això la tendre relació entre aquest i la Brulee. Qui havia de dir que la seva lletja cicatriu tindria una historia tan bonica (a veure, bonica en quant a que és tràgica i tal, no em malinterpeteu ara). Sabíem que en Katakuri va patir pel bullyng que li feien a causa del seu físic d’una manera similar a com ho va patir la Puding (en serio, quina mare més negligent), sabíem que per això havia adoptat aquesta falsa cuirassa de personalitat dura i intransigent. Però una vegada més Oda ens regira una historia que ja sabíem amb un petit detall. Un petit detall que canvia totalment el seu significat. Per que Katakuri no es va convertir en aquest monstre fred per que li importés el que diguessin d’ell, doncs no li importava. S’hi va convertir per la seva germana. S’hi va convertir per protegir-la amb el seu poder. Converteix la historia d’un trauma egoista en un trauma altruista, en un sacrifici pel be d’aquells a qui estima. No és la primera vegada que Oda gira una historia ja explicada d’una manera tan magistral. I la veritat és una delícia veure-ho. Una de les millors execucions d’aquest recurs, que amb una acció senzilla i tendre ha aconseguit robar-me el cor.

Del millor del capitol

L’episodi tanca novament amb en Sanji, com no podia ser d’altre manera essent aquesta la seva saga. I ho fa retornant a la filosofia que se’ns va presentar ja fa molts anys quan es va introduir al personatge. I ho fa de la millor manera establint un paral·lelisme literal entre en Sanji i el seu mestre, evocant una nostàlgia entendridora al tancament de la saga que acaba d’arrodonir la ja de per si polida trama del pastís de bodes. És una filosofia poderosa que Oda ja va abraçar amb contundent mestratge en aquells principis i a la que ara retorna per refermar-la amb força i elevar-la a l’hora que eleva el final de la saga.

Així doncs aquí acaba tot. Aquesta saga toca el seu final. Potser hi hagin encara un parell d’episodis per a tancar més trames obertes, però la saga ja està. I tot i les turbulències finals que ha tingut el seu desenvolupament, vist en perspectiva m’atreveixo a dir que finalment sí ha estat la meva saga preferida de One Piece. Ha necessitat aquest episodi final per refermar-se com a tal. No ho hagués aconseguit sense l’escena d’en Katakuri i la Brulee. Però resolent aquest petit detall en aquest episodi i el de la unió d’en Jimbe en l’anterior la saga tanca arreglant els errors més greus que em feien dubtar sobre si mereixia o no aquesta consideració. Les coses poden canviar, sobretot amb en Jimbe. Però ara ja ha tancat i considero el tancament quasi perfecte. Potser si no l’hagués ressenyat amb passió (el fet de ressenyar la sèrie em fa gaudir-la amb molta més profunditat) no hagués esdevingut la meva preferida, però ho ha fet. I aquest és el veredicte. Declaro ara i avui la saga de Tootland com la meva saga preferida de tot One Piece.

Deixa un comentari: