One Piece 901 – Fins i tot si mors, no moris!

Els destins den Jimbe

Mencanta el disseny com a famella. Però és el pitjor disseny de gegant que he vist. Les gegantes també han de ser fortaxonas.

Aquest és un d’aquells episodis en els que sols succeeix una sola acció. Un sol fet que s’emmarca en plenitud en la totalitat de la narració i que ocupa totes les pagines. Hi ha unes quantes vinyetes dedicades a la recuperació de la Big Mom després de tastar la mortal del·licositats d’en Sanji, però fins i tot aquestes desencadenen al final en aquesta sola acció i és el sacrifici d’en Jimbe. El retorn al menys parcial a la seva banda d’origen per poder donar una oportunitat de fugir al seu capità.

La trampa és cutrilla, però funciona molt be

Crec que aquest serà el final de la saga. La cosa potser s’allarga alguns capítols més. Però crec que aquesta serà la distracció definitiva que permeti als barrets de palla fugir. D’altre manera el sacrifici d’en Jimbe (tot i que sobreviurà, així que no serà tant) no ressaltaria amb la intensitat que mereix. És un element purament narratiu. Però Oda ha plantejat aquest gest amb una grandiloqüència que indica que cap que arribés després, podria fer-li ombra. I per tant, seria ridícul posar-ne cap. Assevero doncs que ara la via dels barrets de palla està lliure i el camí cap a Wano s’obre en aquest instant.

Però traslladant-nos a la decisió d’en Jimbe… En certa manera era obvia. No l’he vist venir, i això que és el que desitjava. Però ho podria haver fet. Potser precisament per que volia que en Jimbe no s’unís a la banda la desil·lusió de veure’l fer-ho em va portar a no considerar aquesta possibilitat. No vull celebrar-ho encara. Però amb aquest recurs Oda podria jugar aquí a dues bandes amb un mestratge inusitat. Membre de la banda però a l’hora no. Per que depenent de com es succeeixin els esdeveniments. L’entrada a la banda s’endarrerirà i al final d’alguna manera, el més natural serà que capitanegi el seu propi vaixell sota el capitanatge del propi Luffy. O al menys és el que m’agradaria. No se per on tirarà Oda. Però que aquest gir de guió obri les potes a que en Jimbe entri a la tripulació com a membre oficial però no com a membre present em fa somriure imaginant les possibilitats. De quantes maneres podria fer-ho Oda per complir els meus somnis…

Pel que fa a l’execució tècnica del gest en si, Oda potser dona masses voltes. Forma part del seu estil per a tots els públics, però a vegades m’agradaria que no tingués la necessitat de ser tan sobre explicatiu. Te l’habilitat de donar a entendre les coses quan ho vol fer. A vegades m’agradaria poder veure com seria l’obra si Oda es lliurés de mals vicis de la industria com ho és aquest. Però deixant de banda això és força impecable. S’exalta de manera hiperbòlica els sentiments de camaraderia i responsabilitat. Els tripulants d’en Jimbe senten el deure d’obrir-li el camí cap a la llibertat, mentre que ell sent el deure d’estar amb aquells que es sacrifiquen per ell i que estaven fins ara sota les seves ordres. Els sentiments encaixen com un trencaclosques perfecte en un mosaic de personatges que donen complexitat al món al qual pertanyen. El sacrifici és emotiu, per que l’amenaça és enorme i se sent real. Però no deixen de ser tritons. Potser els costa distreure a l’enemic. Però un cop els barret de palla siguin lluny no tenen més que  desaparèixer en les profunditats. El que ja em sembla més peliagut és endevinar com s’ho farà el germa per sortir-se’n d’aquest embolic. Ells semblen molt més empresonats que no pas els tritons, que tenen la llibertat del mar. Però dubto que Oda s’atreveixi a destruir-los.  I menys si com prometen, encara tenen molt a oferir. En qualsevol l’episodi avança un pas, però és un pas de gegant cap al final d’una persecució que començava a fer-se eterna. Amb una mica de sort veiem en uns capítols el final d’aquesta saga.

La llum al final del tunel

Deixa un comentari: