Etiqueta: Michael Crichton

I aquí tornem a tenir al senyor Michael Crichton. El vaig descobrir per casualitat amb la gens desconeguda obra “Parc Jurassic”, que va superar per molt les meves expectatives per passar a topar-me amb la fantàstica “Next” (la millor obra que he llegit sens dubte de l’autor) i finalment acabant per llegir la gens menyspreable “Persecució Sexual” que tot i tocar temes molt diferents a la resta d’obres de l’autor també en va treure tot el seu potencial. Tots aquests llibres els vaig trobar per casualitat a la biblioteca rebuscant entre els prestatges alguna cosa que em cridés l’atenció. Rescat en el temps però no podria ser més diferent. Michael Crichton és ja per mi un autor conegut, després d’haver llegit tres llibres seus és fàcil reconèixer la seva manera de fer, te un to quasi científic molt característic, et trasllada a un formalisme vers la ciència que la fa sentir real i viva, tot i que mai ho sigui del tot (de fet on menys ho era diria que és a Persecució sexual, que va sobre assetjament laboral i la faceta científica no era necessària en absolut, dada curiosa). És un autor segur de si mateix que de vegades sembla caure en l’error de creure saber més del que sap en realitat. Però que tot i així és capaç de tractar les seves histories amb un rigor científic que sovint costa de trobar (tot i que amb una lleugeresa de la que potser ell no és conscient a jutjar per la seriositat amb la que es pren a si mateix). Així que quan, comprant un regal d’aniversari per a la meva mare, em vaig trobar per casualitat un munt de llibres vells per a 3 euros el volum, els meus ulls calculadors no van poder evitar caure en el gruixut volum que destacava en negre sobre la resta i que sens dubte era el més econòmic en nombredepagines/€, sorpresa la meva quan allà hi vaig trobar escrit amb paraules gegants: MICHAEL CRICHTON.  Un autor conegut que m’havia sorprès més d’una vegada amb obres molt competents i ben tramades i que representava una garantia de qualitat per només 3 euros. No vaig dubtar en agafar-lo i afegir-lo a la resta de les meves compres en aquella botiga. Així doncs per quarta vegada em trobo al davant amb un llibre de l’autor i per primer cop, el llibre és meu.

Podríem dir que aquest llibre va sobre historia i física quàntica. O que va sobre viatges en el temps si ens poséssim més convencionals. Però aquí el que importa no és que viatgem en el temps si no com ho fem i per que ho fem. Ho fem a través de la física quàntica explorant aquesta fascinant branca de la física i ho fem per explorar la fantàstica disciplina de la historia, per a ser concret la historia de l’Europa medieval, situant-nos en territori francès durant la guerra dels cent anys, en terres frontereres entre la corona francesa i l’anglesa. No soc un gran coneixedor pel que fa a la historia i menys en el complicat període en el que aquest home decideix embarcar-se, però sembla que és bastant fidel al coneixement històric de l’època. Pel que fa a la física quàntica… Be, jo estudio física quàntica i… no te res a veure. Comença be, però al final sembla Descartes intentant demostrar que Deu existeix només per que les dues primeres passes de la seva argumentació eren correctes. Però se que si no sabessis de física quàntica tot el que diu aquest home et semblaria bastant creïble i professional, potser exagerat, però com succeïa amb jurasic parck no tan llunyà a la realitat tampoc. Però és clar, quan saps del tema… be, aquest no tan llunyà demostra ser-ho molt.

El llibre comença molt be. De fet el començament és el millor. Tota la part prèvia al viatge en el temps és el que més m’ha agradat i llegits ja uns quants llibres, crec que és el que millor se li dona a l’autor. És una mena de truc que fa servir en quasi totes les seves obres i que tot sigui dit, se li dona de fabula. L’home presenta un problema, una incongruència en el sistema que no te solució aparent. Comença a donar voltes sobre l’enigma mostrant-nos a diferents personatges interactuant amb el mateix enigma i descobrint diferents conseqüències d’aquest que cada cop el tornen més i més confús (a no ser que el títol et doni a entendre que viatjaran en el temps i que per tant la solució a per que han trobat unes ulleres modernes en una cripta de segles d’antiguitat és que ells mateixos viatjaran en el temps més endavant). Un cop la curiositat del lector està enganxada Crichton comença a narrar-te el problema amb una sèrie de detalls científics o pseudocientífics que escoltes amb atenció per que estàs fascinat amb la idea de resoldre el trenca closques. Amb aquesta sèrie de detalls d’indole científica Crichton aconsegueix justifica la “realitat” del que t’està presentant, fent que el lector entri en una mena de sensació de que està llegint una realitat i no una ficció, per que tot està molt ben datat científicament. I un cop submergit d’aquesta manera en l’ambient, Crichton te llibertat per portar-te on vulgui i explorar tots els temes que vulgui, per que ets seu i t’ensenyarà el que vulgui. És un mètode que se li dona especialment be i que a mi m’ha fascinat més que mai en aquesta obra. El problema és el que ha vingut després.

I no, no és que les especificacions científiques em trairessin de context al ser coneixedor jo de la matèria, tot i que no gaire correctes em semblaven molt ben buscades i no em van treure de la ficció en cap moment. El que em va treure de la ficció és precisament l’apartat històric. I el problema aquí no és que Crichton no estigui ben documentat, de fet crec que està sobradament documentat, de fet et dona a entendre varies vegades que ho està donant detalls innecessaris del període (per que com casualment els protagonistes son historiadors, la narrativa dona peu a fer-ho) la única funció dels quals sembla demostrar-te el ben informat que està l’autor. El problema crec, cau en que Crichton és pren la historia com si fos una ciència exacte sobre la que hi ha una veritat absoluta que ell t’ha de demostrar. Entenc que es va rodejar d’una sèrie d’historiadors que li devien explicar que el període devia ser segurament així i aixà i que ell va anar assentint. Una sèrie d’historiadors que li van anar desmentint certs topics de l’edat mitjana mentre ell els anotava per assegurar-se que culturitzaria al lector en aquest aspecte. Per tant, res del que diu sobre el període històric és fals. Però t’ho ven bastant com una veritat absoluta i indiscutible, quan la historia és una ciència inexacte i sovint molt difícil de desentranyar. Basada (com de fet tota la ciència) en una sèrie de suposicions no confirmades però que sembla que encaixen millor que la resta en les dades que es coneixen. I això si que em treia de context. Per que els personatges semblaven ser allà només per justificar que l’autor t’anés explicant tot el que sabia del procés. Per que la narrativa t’anava venent tot el rato una veritat absoluta que dubto que sigui tal. I per que en certa manera podia sentir certa hipocresia en la manera de narrar la seva obra.

Hipocresia per que? Doncs hipocresia per que Crichton dedica mitja obra a ensenyar-te que la edat mitjana no era tan barbàrica, que més bàrbars som ara que ens matem a milions amb armes molt més destructives, que va ser una època de creixement cultural i econòmic que sovint no es representa en les obres sobre la època per passar després a exhalar la figura d’heroi cavalleresc i recórrer a una sèrie de topics medievals que fan que tota aquesta feina perdi credibilitat. No et pots dedicar a pregonar que els topics del salvatgisme a l’edat mitjana no eren tals per després anunciar que les fantasies sobre cavallers nobles si que ho eren. Em sembla en certa manera hipòcrita i no crec que afavoreixi a l’obra.

Un altre problema de l’obra son les casualitats oportunes que no paren d’assaltar els personatges un cop i un altre. No pots dedicar-te a anar dient-li al lector cada dos per tres el molt realista que és la teva obra quan els protagonistes estan salvant la vida a l’últim moment cada cinc minuts amb premisses més falses que les morts a One Piece. Per que, que un historiador per molt expert en el maneig de l’espasa que sigui s’enfronti solt contra vuit homes i es tiri al riu després de sobreviure-hi salvant als seus companys mentre el graner explota a les seves esquenes (literalment passa això), surti de l’accident pràcticament il·lès i el lector ho accepti com si res, no és massa creïble. El llibre pretén ser rigorós i realista, però està ple de convenients trampes narratives per mantenir vius als protagonistes i fer que se surtin amb la seva per després embolicar-los la troca una estona més. Per que l’altre problema del llibre és que dona moltes, moltes voltes. S’embolica més del compte amb una duració excessiva per al que vol explicar. I s’embolica per ficar persecucions innecessàries i múltiples empresonaments amb les conseqüents múltiples fugues. Dona voltes sense sentit que fan perdre l’emoció que tenia el llibre i oblidar-te de quin era el misteri que volies resoldre. En paràmetres de Hollywhood diria que presenta una idea interessant, però se n’acaba anant més per l’acció. Només que l’acció està pintada sota un autoimposat vernís realista que no la fa tant impressionant i a l’hora la fa ridícula quan intenta ser-ho(recordem el graner).

I després de tota aquesta critica direu. Vaja, que poc que t’ha agradat aquest llibre no? Quina decepció. Doncs no, la veritat és que m’ha agradat força, si be se m’ha fet una mica llarg al final. La perspectiva és interessant i està ben plantejada. El viatge en el temps  i els seus problemes tècnics mantenen al lector interessat. I tot i que el viatge és en el fons una excusa per passejar per la historia de la època, és un paisatge històric bonic de contemplar. I tot i que l’autor sembla esforçar-se a estones per treure’t de context, l’obra resulta molt disfrutable en la majoria del seu recorregut.

La recomano doncs? No gaire. No és un mal llibre, però hi han masses bons llibres esperant a que els llegeixis com per posar-te amb aquest. Però sens dubte és millor que molts dels que triomfen immerescudament. A qui no tingui gaire bagatge sobre els temes que tracta el llibre li resultarà interessant i nutritiu, però si en saps massa potser acaba per resultar-te pedant i superficial. Jo em quedo en un terme mig. Si t’encanta Crichton llegeix-te’l ni que sigui per acabar-te la seva biografia, no serà una pèrdua de temps. Però si no, i a menys que el concepte t’hagi cridat molt l’atenció, millor ves a buscar un altre obra.

Tweet