Next

Next és el llibre que tot futur genetista hauria de llegir.

Amb aquest enunciat començo la ressenya d’un dels llibres que més m’ha sorprès (positivament) aquest any. No tant per la seva gran qualitat (que la te) si no per què no esperava d’ell gaire més (de fet n’esperava menys) del que m’havia ofert el referent per al qual vaig decidir agafar-lo. Després de quedar meravellat amb Parc Juràssic (veure ressneya) vaig sucumbir a la temptació i em vaig endinsar de nou a la biblioteca a la cerca de més de l’autor. Tot i conèixer la trama del llibre de dinosaures la profunditat científica de tot el relatat m’havia meravellat i volia saber més sobre l’home que havia escrit aquella petita meravella. No sabia molt de Michael Crichton més enllà de la novel·la per al que l’havia conegut, així que com a opció obvia em vaig decantar per la continuació directa del clàssic que m’havia conduit a aquesta cerca. Però al no estar disponible vaig acabar per decidint-me per un exemplar més voluminós que amb una estètica quasi asceta només deixava entreveure a la seva portada que versava sobre micos i enginyeria genètica. Com que aquesta ciència havia estat el punt fort a Jurassic Parck vaig assumir la matèria com el fort de l’autor i em vaig dir a mi mateix que no podia estar pas malament. Subestimar-lo va resultar un error molt plaent.

Llastima que la de dinosaures sigui la seva obra més coneguda
Llastima que la de dinosaures sigui la seva obra més coneguda

Comentar la trama és una tasca força complicada doncs aquesta és bastant confusa i de caire dispers. Podríem definir-la com un munt de histories independents que s’entrellacen d’una manera o un altre al llarg d ela novel·la. Totes guarden relació directe amb el camp de l’enginyeria genètica, ja sigui en la seva branca legislativa, burocràtica o científica. Però de que tracta? Doncs depèn. Diria que hi ha una desena de trames que avancen paral·lelament durant tota la novel·la i el sorprenent és que ho fan be. Tot i que soc propens a confondre’m amb els noms i el llibre no es dedicava a especificar sobre quina trama versava no em vaig perdre en cap moment així que sens dubte aquest factor està ben desenvolupat. Tot i que individualment les trames són força senzilles la manera en que estan entrellaçades i es complementen entre si és tan completa i elaborada que un no pot evitar quedar meravellat per la seva complexitat. Però no aquella complexitat recargolada i difícil d’entendre sense un diccionari, si no una que comprens al moment just quan l’autor vols que ho faci. Com he dit, individualment són trames d’allò més senzilles amb missatges individuals molt clars que versen des de les conspiracions empresarials, passant per la vida dels animals transgènics, fins a la persecució d’una mare que fuig d’un segrest perfectament legal. Però enfilant-se en un conjunt exquisit l’obra cobra una complexitat deliciosa que lluny de caure en l’enrevessat es desenvolupa juntament amb el lector esdevenint perfectament assequible.

No te poques noveles el paio
No te poques noveles el paio

L’obra te un objectiu clar i aquest és el de conscienciar al lector i esdevenir una critica contra cert sistema. En aquest cas el sistema sobre el que gira tota la novel·la i les seves múltiples trames és les patents gèniques. Pot semblar quelcom no massa interessant, però al menys amb l’art amb que t’hi capfica Crichton resulta sorprenentment apassionant. El llibre podria ser perfectament un tractat d’ètica aplicada al desenvolupament científic doncs no dubta en tractar els temes més delicats (com la clonació, l’experimentació amb embrions o fins i tot l’us de l’enginyeria genètica com a eina publicitària) i plantejar-ne tots els matisos sense deixar de donar-nos la seva opinió. Per que tot i que ens presenta els arguments de en contra i a favor, tot i que ens explica els matisos, aquesta és una novel·la reivindicativa i la seva opinió adquireix un caire de transcendència innegable. Així doncs Crichton obra màgia i ens porta al fantàstic i polèmic món del que és ètic i el que no.

Alguns dels conflictes d’aquesta obra són tan moderns com eterns (l’avortament, les drogues, el mal tracte animal…), d’altres versen sobre injustícies tan especifiques que difícilment un les coneixia abans  de llegir-les (les patents gèniques i els buits legals al respecte). Crichton critica els sistemes corporatius obsessionats pel poder i com la seva falta d’escrúpols està disposada a arrossegar-ho tot pel seu camí. Com aquells mateixos que esgrimeixen la ètica per a defensar els seus interessos, la transgredeixen flagrantment quan més els convé. Com lleis ambigües i inexactes protegeixen sovint a les corporacions per què segueixin esgrimint el seu imperi contra els que subjuguen. Es una critica al poder i com aquest està organitzat, però sobretot és un exemple de que està malament i que es podria canviar.

Sí, és la primera portada en vermell. No son molt originals.
Sí, és la primera portada en vermell. No son molt originals.

Tot i versar sobre enginyeria genètica la part més interessat del llibre passa pels jutjats. Buits legals, ambigüitats en la llei que les empreses no dubten en aprofitar… A través de petits buits legals el llibre arriba a posar en dubte si realment l’esclavitud està tan abolida com citen les seves esmenes. Amb un vocabulari senzill i contundent Crichton aconsegueix apropar el de vegades complicat món del dret al lector i fer que senti per a ell certa mena d’entusiasme, sense per això recórrer al recurs cinematogràfic de veure quin advocat fa el discurs més emotiu. Per que tot i ser assequible el llibre pretén ser realista i demostra que els judicis es basen en lleis, no en emocions.

El llibre adopta una postura progressista sobre l’experimentació amb persones i sobretot material embrionari. Atacant directament a l’influencia de l’església com a gran fre científic que certs codis ètics suposen. No parla òbviament d’experimentar amb essers i humans doncs com he dit acut a la crida contra el maltractament, si no que més aviat planteja certs problemes ètics que han quedat o quedaran enrere tard o d’hora en el puritanisme de la nostre societat.

Ja sabeu que m'encanten les portades variants. Qui es pot resistir a un cromosoma emprat com una lletra?
Ja sabeu que m’encanten les portades variants. Qui es pot resistir a un cromosoma emprat com una lletra?

Però una novel·la no és res sense els seus personatges i tot i que aquí no tots brillen com el que més, cap falla a l’hora de complir el seu paper en la historia. N’hi ha un parell que t’entendriran com pocs ho poden fer (el ximpanzé transgènic i les dues mares de la historia) i d’altres que et faran riure a base de be (el lloro transgènic). Però altre cop no és en els personatges com a element individual on la historia s’enriqueix si no en la seva interacció. Aquest és un llibre totalment recomanat per als amants de les histories entrellaçades (Durararara em sembla el millor exemple que recordo) i com a tal és un llibre on la interacció entre trames i personatges esdevé el punt clau a l’hora de dilucidar la qualitat del producte. En aquest cas ho borden, amb un acabat quasi perfecte que et farà preguntar-te com carai s’ho ha fet l’autor per encaixar tan a la perfecció  detalls tan dispars.

Ara ja sabem qui li xiuxiueja les idees.
Ara ja sabem qui li xiuxiueja les idees.

Però més enllà de lliçons i critiques el llibre te un missatge d’unitat familiar molt poderós. On la família és la família vingui d’on vingui i pertanyi a l’espècie que pertanyi. On l’amor per un fill justifica enfrontar-se al món sencer si fa falta per a protegir-lo. Per que tal com deia Lilo a Stitch: Ohana significa família. I és que “Lilo i Stitch” podria ser una perfecte versió infantil del que suposa aquesta novel·la, donant part dels missatges i lliçons que aquí s’hi tracten de manera molt més superficial i adequada al públic al que es dirigeix. Un gran llibre i una gran pel·lícula.

En definitiva considero aquest llibre un imprescindible per a Questions de divulgament científic, no en Questions de coneixement si no com a reflexió sobre l’ètica que hi viu al voltant. L’autor pot ser una mica conspiranoic en certs casos i tenir una opinió massa obtusa. Però això no és motiu per escoltar la seva opinió que sens dubte està ben elaborada. Després, com escau a tot bon lector, serà el moment d’elaborar la pròpia. Però difereixi aquesta o no, no hauria de ser motiu per gaudir d’aquesta excel·lent obra literària.



Parc Juràssic

“Parc Juràssic” de Michael Crichton és un dels clàssics de la ciència ficció més oblidats de tots els temps. Degut a la popular pel·lícula que Spielberg va adaptar de la novel·la, aquesta a quedat mig enterrada en l’oblit. I si ho preguntes, poca gent no es sorprèn al assabentar-se que Parc Juràssic és abans un llibre que una pel·lícula( ho he comprovat). Jo vaig trobar-me per casualitat amb aquesta petita meravella de la ciència ficció passejant per la biblioteca buscant alguna cosa que emportar-me a casa. Finalment em vaig endur “Cent cops de raspall abans d’anar a dormir”(veure ressenya) i Gamiami(veure ressenya), l’una millor i l’altre pitjor que aquest clàssic (tot i que això d pitjor zona molt lleig). Per sort no vaig dubtar en emportar-me’l el següent cop que vaig trepitjar la biblioteca. No obstant si Spielberg s’hi va fixar per alguna cosa va ser. Parc Juràssic és una novel·la trepidant, amb un gran imaginari i una capacitat brutal per mantenir el suspens, però el més sorprenent és que és científicament molt curada.

Una de les sorpreses que m’ha portat la novel·la és descobrir que es tracta en realitat d’una distòpia amb totes les de la llei. Una molt ben emprada introducció ens planteja un món on els avenços en enginyeria genètica han canviat per complert la visió científica del món, que ha passat de ser una pugna pel descobriment a una batalla aferrissada per fer-se ric. Ara els gens son una mercaderia i qui descobreix i patenta la novetat genètica de l’any passa a estar automàticament entre els homes més rics del planeta. Ja sigui un gen per fer créixer arbres rectangulars, canviar el color dels ulls, o fer que els pets et facin olor a roses. Tot és possible amb l’enginyeria genètica, només has de ser capaç de desxifrar el codi. Tota aquesta societat, que ignora completament les conseqüències dels seus descobriments(malformacions en la fusta, problemes de visió, desastres intestinals) i només es llença als guanys que pugui portar és una critica descarada al sistema consumista i una reflexió profunda sobre que implica la ciència per a l’home i que podria implicar (sobretot per malament).

El llibre comença amb una part introductòria que podria ser molt enigmàtica si no sabessis que al que en realitat t’enfrontes són dinosaures. T’ho diu la portada, t’ho diu la contraportada i be, ja tots ho sabem d’haver vist la pel·lícula. I és una llàstima, el misteri de les parts inicials està molt ben aconseguit i és molt interessant. Una sèrie d’atacs de petits rèptils que mosseguen a nens petits, nadons i ancians assola les zones més rurals d’una illa de Costa Rica. El metge encarregat de tractar un d’aquests atacs a una turista americana (per què tots sabem que si no fos americana no li farien puto cas), jutja l’atac a un petit rèptil autòcton de l’illa. Però la nena fa un dibuix de l’agressor que no acaba de concordar (només te tres dits a les potes, el coll massa llarg, la cua massa gruixuda i camina sobre dues potes), però en primera instancia no li dona importància. Més tard mogut per les evidencies d’una nova espècie que ataca als nens, el doctor investiga fins a trobar un cadàver d’aquest nou rèptil (assassinat per un mico autòcton. Serà una metàfora de la supremacia de l’esser humà sobre els dinosaures?). Això inicia una sèrie d’investigacions totalment externes a la trama del parc que et faran arribar a la conclusió que d’alguna manera, han tornat els dinosaures.

Aquesta portada te molt més sentit del que sembla

Aquesta part serveix per posar al lector en sintonia i crear l’ambient de suspens que es mantindrà durant tota la novel·la. És aquí quan es reuneix un grup de professionals (els paleontòlegs Alan Grant i Ellie Sattler, el matemàtic Ian Malcom i… be la resta no tenen massa carisma), per visitar el nou i misteriós projecte de John Hammond, un excèntric milionari amb el que ell creu una gran visió de futur. Com tots sabem el misteriós projecte és en realitat un gegantí mig parc d’atraccions mig zoològic que ha tornat a la vida gracies a l’enginyeria genètica als dinosaures. Els nous visitants estan allà per ser els primers catadors de la nova meravella. Experts en diferents camps que podran veure des de diferents punts de vista l’extraordinari que resulta el parc. Però com prediu la teoria del caos del matemàtic Ian Malcolm aquest parc està condemnat a acabar en desastre. I efectivament les coses no triguen gaire a tòrcer-se.

En aquesta novel·la s’ha d’entendre d’importància de l’espionatge empresarial. Tornar els dinosaures a la vida és el projecte més ambiciós de tots els temps i qualsevol empresa es barallaria per obtenir els resultats d’aquestes investigacions amb un simple robatori. És així que un dels empleats (el programador de sistemes del parc i enginyer informàtic de tota la seva estructura cibernètica), descontent amb el tracte rebut decideix provocar una apagada del parc pe runa porta del darrere en el seu sistema informàtic amb la idea de tornar al cap de cinc minuts i arreglar-ho havent robat els embrions sense que ningú sospiti res. Desgraciadament però, l’informàtic mor de camí a dur els embrions amb el contrabandista que se’ls havia d’emportar i el parc es queda a les fosques sense possibilitat immediata de tornar-se a encendre. Sense alt voltatge a les balles que separen les tanques i amb els visitants en mig d’un recinte, el nostre afable T-rex decideix destruir la balla del seu recinte i sortir a explorar la dels nostres protagonistes. Amb una acció trepidant i tot un seguit d’apostes arriscades sobre el comportament dels dinosaures basades en fòssils Alan Grand haurà de sobreviure en mig del Parc Juràssic amb el seu coneixement basat en fòssils carregant amb sí a dos nens petits (nets de Hammond). Mentrestant a la sala de control es viurà una lluita a contra rellotge per recuperar el sistema. Una lluita ferotge de l’enginy de l’home contra la brutalitat de la natura i l’astúcia salvatge dels que alguna vegada van dominar la terra.

En Definitiva Parc Jurassic és un exemple de com no s’han de fer les coses. Un home va decidir tornar els dinosaures a la vida i crear un parc amb ells. L’home no entenia res de dinosaures, ni de genètica, ni de parcs, ni de zoològics, només tenia una visió idealitzada dels somriures dels nens. Així que va tornar els dinosaures a la vida i abans d’estudiar-los i comprendre’ls va voler obrir les portes d’un parc. Però com pot l’home enfrontar-se a un problema que sobre el que no coneix? Una reflexió sobre el destructives que poden ser les preses fruit de l’avarícia. I sobretot, una projecció de l’incontrolable de la naturalesa. Una mirada a l’equilibri salvatge que viu en els animals, que no pot controlar-se ni dominar-se, que és imprevisible i del qual, al cap i a la fi, formem part.

Ian Malcom fa una reflexió molt interessant. Quan Ellie diu que els humans acabarem per destruir el planeta ell arranca a riure. No podem destruir el planeta, no tenim prou força. Salvar el planeta? El planeta no necessita que el salvin, ell sobreviurà. No és ell el que corre perill, si no nosaltres. El planeta s’adapta, sempre s’adapta. Encara que infestéssim el món de bombes nuclears la vida tornaria a sorgir, la radiació mataria a milions, però sorgirien de nous. La vida sempre pugna, podria trigar mil, o deu mil, o cent mil anys, però la vida recuperaria el seu equilibri. No podem destruir el planeta, però podem conduir-lo a que ell ens destrueixi a nosaltres.

En Definitiva la novel·la mereix sens dubte el títol de clàssic de la ciència ficció. Acurada en tots els sentits tècnics i científics (informàtics, genètics, paleontòlegs, biòlegs, enginyers…) aconsegueix crear una atmosfera tensa i realista que farà estremir a més d’un. Totalment recomanable.