Parc Juràssic

“Parc Juràssic” de Michael Crichton és un dels clàssics de la ciència ficció més oblidats de tots els temps. Degut a la popular pel·lícula que Spielberg va adaptar de la novel·la, aquesta a quedat mig enterrada en l’oblit. I si ho preguntes, poca gent no es sorprèn al assabentar-se que Parc Juràssic és abans un llibre que una pel·lícula( ho he comprovat). Jo vaig trobar-me per casualitat amb aquesta petita meravella de la ciència ficció passejant per la biblioteca buscant alguna cosa que emportar-me a casa. Finalment em vaig endur “Cent cops de raspall abans d’anar a dormir”(veure ressenya) i Gamiami(veure ressenya), l’una millor i l’altre pitjor que aquest clàssic (tot i que això d pitjor zona molt lleig). Per sort no vaig dubtar en emportar-me’l el següent cop que vaig trepitjar la biblioteca. No obstant si Spielberg s’hi va fixar per alguna cosa va ser. Parc Juràssic és una novel·la trepidant, amb un gran imaginari i una capacitat brutal per mantenir el suspens, però el més sorprenent és que és científicament molt curada.

Una de les sorpreses que m’ha portat la novel·la és descobrir que es tracta en realitat d’una distòpia amb totes les de la llei. Una molt ben emprada introducció ens planteja un món on els avenços en enginyeria genètica han canviat per complert la visió científica del món, que ha passat de ser una pugna pel descobriment a una batalla aferrissada per fer-se ric. Ara els gens son una mercaderia i qui descobreix i patenta la novetat genètica de l’any passa a estar automàticament entre els homes més rics del planeta. Ja sigui un gen per fer créixer arbres rectangulars, canviar el color dels ulls, o fer que els pets et facin olor a roses. Tot és possible amb l’enginyeria genètica, només has de ser capaç de desxifrar el codi. Tota aquesta societat, que ignora completament les conseqüències dels seus descobriments(malformacions en la fusta, problemes de visió, desastres intestinals) i només es llença als guanys que pugui portar és una critica descarada al sistema consumista i una reflexió profunda sobre que implica la ciència per a l’home i que podria implicar (sobretot per malament).

El llibre comença amb una part introductòria que podria ser molt enigmàtica si no sabessis que al que en realitat t’enfrontes són dinosaures. T’ho diu la portada, t’ho diu la contraportada i be, ja tots ho sabem d’haver vist la pel·lícula. I és una llàstima, el misteri de les parts inicials està molt ben aconseguit i és molt interessant. Una sèrie d’atacs de petits rèptils que mosseguen a nens petits, nadons i ancians assola les zones més rurals d’una illa de Costa Rica. El metge encarregat de tractar un d’aquests atacs a una turista americana (per què tots sabem que si no fos americana no li farien puto cas), jutja l’atac a un petit rèptil autòcton de l’illa. Però la nena fa un dibuix de l’agressor que no acaba de concordar (només te tres dits a les potes, el coll massa llarg, la cua massa gruixuda i camina sobre dues potes), però en primera instancia no li dona importància. Més tard mogut per les evidencies d’una nova espècie que ataca als nens, el doctor investiga fins a trobar un cadàver d’aquest nou rèptil (assassinat per un mico autòcton. Serà una metàfora de la supremacia de l’esser humà sobre els dinosaures?). Això inicia una sèrie d’investigacions totalment externes a la trama del parc que et faran arribar a la conclusió que d’alguna manera, han tornat els dinosaures.

Aquesta portada te molt més sentit del que sembla

Aquesta part serveix per posar al lector en sintonia i crear l’ambient de suspens que es mantindrà durant tota la novel·la. És aquí quan es reuneix un grup de professionals (els paleontòlegs Alan Grant i Ellie Sattler, el matemàtic Ian Malcom i… be la resta no tenen massa carisma), per visitar el nou i misteriós projecte de John Hammond, un excèntric milionari amb el que ell creu una gran visió de futur. Com tots sabem el misteriós projecte és en realitat un gegantí mig parc d’atraccions mig zoològic que ha tornat a la vida gracies a l’enginyeria genètica als dinosaures. Els nous visitants estan allà per ser els primers catadors de la nova meravella. Experts en diferents camps que podran veure des de diferents punts de vista l’extraordinari que resulta el parc. Però com prediu la teoria del caos del matemàtic Ian Malcolm aquest parc està condemnat a acabar en desastre. I efectivament les coses no triguen gaire a tòrcer-se.

En aquesta novel·la s’ha d’entendre d’importància de l’espionatge empresarial. Tornar els dinosaures a la vida és el projecte més ambiciós de tots els temps i qualsevol empresa es barallaria per obtenir els resultats d’aquestes investigacions amb un simple robatori. És així que un dels empleats (el programador de sistemes del parc i enginyer informàtic de tota la seva estructura cibernètica), descontent amb el tracte rebut decideix provocar una apagada del parc pe runa porta del darrere en el seu sistema informàtic amb la idea de tornar al cap de cinc minuts i arreglar-ho havent robat els embrions sense que ningú sospiti res. Desgraciadament però, l’informàtic mor de camí a dur els embrions amb el contrabandista que se’ls havia d’emportar i el parc es queda a les fosques sense possibilitat immediata de tornar-se a encendre. Sense alt voltatge a les balles que separen les tanques i amb els visitants en mig d’un recinte, el nostre afable T-rex decideix destruir la balla del seu recinte i sortir a explorar la dels nostres protagonistes. Amb una acció trepidant i tot un seguit d’apostes arriscades sobre el comportament dels dinosaures basades en fòssils Alan Grand haurà de sobreviure en mig del Parc Juràssic amb el seu coneixement basat en fòssils carregant amb sí a dos nens petits (nets de Hammond). Mentrestant a la sala de control es viurà una lluita a contra rellotge per recuperar el sistema. Una lluita ferotge de l’enginy de l’home contra la brutalitat de la natura i l’astúcia salvatge dels que alguna vegada van dominar la terra.

En Definitiva Parc Jurassic és un exemple de com no s’han de fer les coses. Un home va decidir tornar els dinosaures a la vida i crear un parc amb ells. L’home no entenia res de dinosaures, ni de genètica, ni de parcs, ni de zoològics, només tenia una visió idealitzada dels somriures dels nens. Així que va tornar els dinosaures a la vida i abans d’estudiar-los i comprendre’ls va voler obrir les portes d’un parc. Però com pot l’home enfrontar-se a un problema que sobre el que no coneix? Una reflexió sobre el destructives que poden ser les preses fruit de l’avarícia. I sobretot, una projecció de l’incontrolable de la naturalesa. Una mirada a l’equilibri salvatge que viu en els animals, que no pot controlar-se ni dominar-se, que és imprevisible i del qual, al cap i a la fi, formem part.

Ian Malcom fa una reflexió molt interessant. Quan Ellie diu que els humans acabarem per destruir el planeta ell arranca a riure. No podem destruir el planeta, no tenim prou força. Salvar el planeta? El planeta no necessita que el salvin, ell sobreviurà. No és ell el que corre perill, si no nosaltres. El planeta s’adapta, sempre s’adapta. Encara que infestéssim el món de bombes nuclears la vida tornaria a sorgir, la radiació mataria a milions, però sorgirien de nous. La vida sempre pugna, podria trigar mil, o deu mil, o cent mil anys, però la vida recuperaria el seu equilibri. No podem destruir el planeta, però podem conduir-lo a que ell ens destrueixi a nosaltres.

En Definitiva la novel·la mereix sens dubte el títol de clàssic de la ciència ficció. Acurada en tots els sentits tècnics i científics (informàtics, genètics, paleontòlegs, biòlegs, enginyers…) aconsegueix crear una atmosfera tensa i realista que farà estremir a més d’un. Totalment recomanable.

Deixa un comentari: