Aquest és un curt senzill. Un curt que no necessita gaires paraules per expressar. Però que maneja un missatge molt poderós. Un missatge sobre prejudicis i oportunitats perdudes. Pots fer varies lectures del que aquí es presenta i buscar explicacions per als successos inconclusos que la historia ens mostra. Però crec que no només és innecessari, si no que va en contra del que la obra pretén mostrar.
La historia ens mostra a una noia de presumible classe alta (al menys en comparació amb l’altre personatge, pensem que sol viatjar en bus) que un bon dia es troba a les escales on sol seure per esperar a l’autobús a un rodamón que les ocupa amb les seves escasses pertinences, les quals inclouen un tauler d’escacs. Aquí el curt ja s’encarrega de presentar-nos la clàssica confrontació de classes tan emprada per al gènere romàntic. L’immediat menyspreu que sent la noia pel noi, jutjant-lo tan sols per la seva aparença, ens fa imaginar ja d’entrada un final on menyspreu és precisament l’oposat del que senten. El curt sap que podem endevinar el final per que ens han explicat la historia mil vegades. Així que en comptes de preocupar-se per mostrar-nos la transició del rebuig a l’atracció és preocupa per com mostrar-nos-ho.
Una càmera fixa enfoca sempre el mateix escenari, la solitària parada d’autobús on sempre hi ha només la noia i el noi (això serveix per enfocar la historia i no distreure’ns amb personatges intranscendents, ni figures que ens puguin distreure de l’acció). L’autobús ocupa tot el camp de visió de la càmera, tapant l’escenari cada cop que passa i servint així tant d’element de transició temporal entre escena i escena, com l’element que marca el tempo entre aquestes, doncs en cada cas la noia interactua amb el noi en l’estona en que espera l’autobús.
El canvi entre l’aversió inicial i l’atracció final és senzill i gradual, amb uns temps molt ben portats que aconsegueixen fer-nos creure la historia amb un ritme àgil i alegre. El menyspreu condueix a petites burles, a discussions, a bromes malintencionades que sense saber com esdevenen tranquil·les, juganeres, trapelles, fins que les mirades d’odi esdevenen de diversió i l’alegria contagia els colors de l’escena. I és llavors quan ella s’acosta i per fi, accepta jugar la partida a la que ell la va convidar el primer cop que es van veure. Aquest esdevé el moment culmen on els sentiments d’ambdós semblen coincidir.
És llavors quan amb naturalitat es donen la mà i al adonar-se del gest brolla la incomoditat. La d’ell per que no sap com correspondre aquest gest i la d’ella perquè encara prevalen rastres d’aquell prejudici insà i per altre banda, tem no ser corresposta.
Això ens condueix a l’escena final on la noia arriba il·lusionada a l’estació (suposarem portant unes entrades per convidar al noi a algun espectacle) i es troba la parada buida. Únicament amb el llibre que ella li va deixar i una reina d’escacs al damunt. El fet que sigui la reina i no un altre peça te implicacions metafòriques que crec que val la pena comentar. No obstant el que vull dir-ne ara és quelcom que m’ha sorprès i no precisament de forma grata.
Llegint els comentaris del vídeo m’he torbat amb que molt poca gent entenia el significat del final. No és quelcom que em sorprengui, tot i no ser gaire complicat (gens), requereix d’una lectura profunda a la que el cinema de masses no ens te acostumats. El que m’ha sorprès són les respostes que donaven els usuaris. Totes deien i feien referència al mateix: el noi es va sentir incòmode, li feia por estar-se enamorant i sabent que no podia oferir-li res essent ell un rodamón i ella una noia adinerada marxa per no perjudicar-la. No és una mala lectura. És una hipòtesis raonable i te sentit. Però el problema és que va totalment en contra del que a mi em sembla que vol transmetre el curt i m’apena que la gent es limiti a aquesta visió.
Ell marxa, potser per por, potser per no perjudicar-la, potser per que l’atropella un camió o per que el deté la policia o troba un lloc millor on viure. Dacord, el camió sembla improbable, doncs és evident que ha deixat un missatge per ella. Però el cas és que sigui quina sigui la resposta, no importa. El curt no t’ho explica no per que intentis esbrinar-la si no per que no la necessita. Més que no necessitar-la li sobra. Per que mostrar el perquè ennuvolaria la vista a l’autèntic sentit del final. No obstant sembla, l’espectador decideix ennuvolar-se-la per iniciativa pròpia.
No importa el per què ha desaparegut, per que el que importa és el missatge que ens mostra el fet que ho hagi fet. Pot ser per una cosa o per un altre, no importa, sigui pel motiu que sigui és una oportunitat perduda que no tornarà mai més.
És clar que no hi ha un missatge. Cada un fa les seves pròpies lectures i troba els seus propis missatges. Però el que jo hi veig és la mostra de com a causa dels prejudicis deixem passar oportunitats que mai més tornaran. Oportunitats de créixer, de trobar felicitat, amor, amistat, comprensió, realització. Oportunitats perdudes. La noia aconsegueix superar els seus prejudicis, però quan ho fa ja es massa tard. És llavors quan s’adona tot el temps que ha perdut depreciant a algú que ara aprecia, perdent aquells possibles moments amb ell i no pot evitar sentir sauade (nostàlgia pel que podria haver sigut). És un missatge trist, quasi desesperançador. Però pretén nodrir-nos, mostrar-nos que podem construir un món millor deixant enrere els nostres prejudicis i obrint-nos a les possibilitats. Un missatge profund i amb sentit. Que va molt més enllà que l’explicació d’una tragèdia amorosa tòpica i suada digne d’un culebron de sèrie b.
Però recapitulem. Per que una reina? Per que un peó? És un missatge? Crec que contràriament a l’altre, aquest si que és un terreny en el que val la pena especular. És una reina el que li llega com a símbol del que ella significa per ell? Ha esdevingut potser ella una reina onírica en el seu món insegur? És potser ella la reina somrient per la que lluita la batalla del dia a dia? Potser sí, potser no, qui sap. És bonic especular-ho. De ser així ens podríem preguntar per que l’abandona. Potser li fa massa por, potser no te altre opció, potser li vol un futur millor. No importa. El que importa és la lliçó. Hem d’aprendre doncs que una oportunitat, deixada passar, és una oportunitat perduda que potser, com l’amant rodamón, no tornarà mai més.
Tot i que l’art gràfic és senzill gaudeix d’un estil molt particular i molt expressiu que d’alguna manera aconsegueix encaixar molt be amb una historia que es va enfosquint seqüència rere seqüència. Com el narrador enllaça les imatges amb un diàleg constant és un altre tret que magnifica l’obra. Doncs amb un ritme cada cop més frenètic aquest no para de parlar en tot el curt fins assolir el moment final de sepulcral silenci que no pot evitar deixar-te amb una sensació estranya al cos. És potser també en les rimes molt ben aconseguides (que curiosament m’han agradat més en la versió espanyola que en l’original) que l’obra fica un granet més en la seva rodona confecció.
La historia ens situa amb la típica escena del policia rude, essent sermonejat pel seu cap per les destrosses dels seus actes de justícia exigint-li que accepti un nou company que el pugui asserenar( un triceratops, sí, a part d’estrambòtic és collonudament èpic, no se com). Com era d’esperar, a causa del seu trauma del passat el nostre protagonista es nega a acaptar al·legant que treballa millor sol. Triceratops a part, a algú li zona aquesta premissa? Crec que entre tots els lectors d’aquest blog no podríem comptar el extensíssim numero de films que tenen aquest argument com a eix central (bàsicament el 80% de les pelis policíaques de l’època?). I com passa a totes, sabem que al final l’acabarà acceptant, seran millors amics i naixerà una viril fraternitat entre ells. El cas es que després d’endollar-te aquesta trama amb una agilitat que em sorprèn enormement (el curt dura sols 31 minuts, amb la brutalitat de l’acció em sorprèn que pugui explicar tanta historia com ho fa, per absurda que sigui. Sens dubte una gran direcció) se’ns presenta un Hitler vingut del passat que assassina a mitja comissaria obligant a viatjar a Kung Fury al passat amb l’ajuda de Hakerman, el SuperHaker que pot hakejar el temps, les ferides de bala, la vida i be, diria que literalment pot hakejar la conveniència del guió (vaja, el que fan moltes pel·lícules avui en dia. Però durant els 80 al menys no es molestaven a fer veure que no era així). Però per error Kung Fury viatja excessivament endarrere en el temps on es topa amb un laseraptor (velociraptor que dispara rajos lasers. Collons, algú havia fet això abans?). Allà es salvat per Barbariana (ai els noms rudement grandiloqüents d’abans) una vikinga sexy que muntada sobre un llop gegant es carrega el laseraptor amb una metralleta gegant ( olé, això és més èpic que el raptor amb un bazuca muntat en un tauró). Allà també coneix a Katana (nom incongruent en una vikinga, però no podria importar menys perquè… mola) la qual muntada en un T-Rex (T-Rex!), porta a Kung Fury fins a Thor (el deu nòrdic rude i viril, no el pelopantene de Marvel). Allà tots es fan amics i Thor obre un portal a Kung Fury fins l’alemanya nazi on el Kung Führer (sí, en Hitler és el Kung Führer, l’antítesi de Kung Fury. No se qui ha fet els jocs de paraules d’aquest curt però son collonudament genials). Després d’una batalla èpica on Kung Fury es carrega a centenars de soltats nazis de la manera més èpica i brutal possible (en un pla seqüència bidimensional que resulta ser l’homenatge més gran que he vist als jocs de lluita que ja tots sabeu quins són), el nostre protagonista mor ametrallat (es diu així?) per Hitler just un instant abans que els seus amics nòrdics i Hakerman més el triceratops (personatge del que t’havies oblidat fins ara) apareixen per ajudar-lo en la batalla. Després d’una sanguinària batalla on els amics de Kung Fury es dediquen a massacrar sanguinolentament a la resta de nazis mostrant els seus estils particulars (el millor el triceratops disparant sempre als ous), Hakerman hakeja les ferides de bala evitant així la mort inevitable del nostre protagonista (coherència? Ni la vol ni la necessita, és ÈPIC). Finalment el Führer és aparentment assassinat per Thor després de que el nostre protagonista li clavi una pallissa contundent. EL final del curt ens revela però que el Furer està viu i en l’últim moment havia viatjat al futur creant així un bucle temporal molt interessant. Deixant-nos amb el típic final obert del malvat prometent una venjança que tan s’estilava per aquells anys.
No vaig viure els anys 80, però es van encarregar de deixar-me com a llegat pel·lícules que van omplir la meva infància. Tot i que no és la meva època, quasi la puc sentir com a meva. Am un resultat similar al de l’èpica cançó del “Reno Renardo” Creci en los Ochenta el film aconsegueix donar fins i tot a aquells que no vam viure aquella època un sentiment de pertinença i enyorança que resulta esdevenir una innegable obra d’art.
