Happy!

Quan vaig veure el tràiler d’aquesta sèrie per Netflix em va deixar impactat. Semblava tan… diferent. Vaig posar-la immediatament a la meva llista per visionar-la algun dia, sense l’esperança de que aquest dia fos massa aviat. Estava veient ja moltes series a la vegada i era difícil trobar-li un forat. Però llavors va venir aquella fatídica tarda en la que amb ganes de veure alguna cosa però sense ganes de veure les series que tenia encetades vaig començar el primer episodi de Happy!. Poc després eren les quatre de la matinada i la sèrie estava acabada. Crec que mai havia fet un visionat ininterromput d’una sèrie fins a acabar-la. Només això ja t’hauria de dir molt d’aquest producte.

De que va Happy!? La premissa és senzilla. Un pertorbador pare noel (depravat disfressat de tal, no el de veritat) segresta a una nena en un concert d’un ídol infantil (una entre tantes òbviament). Per altre banda un ex policia, ara convertit en mercenari s’arrossega per la vida incapaç pràcticament d’aixecar-se de lo demacrat que està. Més ebri que sobri i més a la bora d’un coma etílic que ebri escomet la seva feina desapassionadament i amb l’aire cínic d’aquells que han perdut tota fe en l’existència. L’ex policia, a risc constant de patir una atac de cor en tot moment (en pateix varis durant la sèrie), és desperta un cop més al fil de la mort després d’una matança per encàrrec per notar al seu costat una animada criatureta voladora i fulgurantment acolorida tocant-li els nassos allà on va. Al principi amb cinisme i cada cop amb més gravetat l’home començarà a veure com aquesta criatureta sortida d’un conte de fades creat per un artista amb massa speed en vena és més real que fictici i que la missió que li encomana al menys te molt de real. Quina missió és aquesta? La de salvar a la nena desapareguda, doncs ell resulta ser l’amic imaginari d’aquesta (en Happy!) i ell l’únic al món capaç de veure’l i ajudar-la. Aconseguirà l’home més desastrosament demacrat de l’existència salvar a la nena del pertorbador pare noel de l’abocador amb l’ajuda del formidable amic imaginari toticolor Happy!? Be, per saber-ho hauràs de veure la sèrie és clar.

Però que fa d’aquesta sèrie una obra mestre? (spoiler de la conclusió). Tot i que el seu plantejament conceptual denota una sèrie de contrastos que ja supuren art de per si és en la seva execució on trobem com això es manifesta de manera molt més sobredimensionada. El que més destaca sobre qualsevol cosa a Happy! és la seva brutícia. Tot és brut, molt brut, molt molt molt brut. Mes brut del que recordo haver vist mai. El protagonista mateix (el bo de la pel·lícula sèrie), sembla que l’hagin banyat en oli fregit i despres l’hagin rebolcat per un abocador. Havent-li donat una pallissa abans d’això és clar. Be, unes quantes pallisses millor i un parell d’atacs de cor. I així és com comença la sèrie. Saps la típica pel·lícula del protagonista vell que està per retirar-se i amb problemes de salut que s’enfronta a una ultima missió reben pallisses i penúries per acabar semblant un quadre d’hematomes, ferides i contusions? Que quan acaba la pel·lícula dius, collons, que acabat està aquest home. Doncs en aquest punt és on el nostre protagonista comença la sèrie. I després d’això rep pallisses, ganivetades, bales, accidents de transit i tot amanit amb la ingesta massiva de substancies reconstituents i drogues varies per mantenir-se dempeus. Aquest és el personatge que la sèrie ens vol presentar, la decrepitud màxima, la brutícia absoluta feta l’heroi. I ho aconsegueix.

Però no resideix en el protagonista de la sèrie tota la brutícia que aquesta ens vol presentar. Igual que ell el segrestador de nens (en plural sí) te una pertorbadora indumentària conformada per un vestit de pare noel (de la basura) del que penjen milers de petites decoracions i joguines (de la basura també) amenitzat amb unes sabates que son bosses de basura (segurament també de la basura) i un rostre que te pinta de fer servir la basura com a dutxa. Però protagonista i antagonista a part la decrepitud es flaira en l’ambient, en la ciutat, en el comportament mesquí de les persones, en la corrupció més absoluta que va portar al nostre protagonista (abans potser més idealista) a abandonar el cos. Però potser el més brut de tot és el cinisme de la gent, la hipocresia i la falssa felicitat que disfressa el consumisme arrelat en els temps de Nadal (la sèrie passa durant els festivitats nadalenques, d’aquí el pare noel). Tota l’estètica bruta i immunda que envolta a la producció no és altre cosa que una expressió estètica d’aquesta brutícia social, d’aquesta immundícia de filosofia global que ens empeny a la mentida i l’auto engany. I que hi pinta l’amic imaginari? Tot colors i felicitat? Ell representa és clar, als nens. Els únics que de veritat viuen el Nadal en una il·lusió tendre i verdadera. Però els nens creixen per convertir-se en aquesta criatura aberrant i decrepita que la sèrie mostra com a l’esser humà adult. Els nens es perverteixen en la decadència d’una societat que pugna per convertir-nos en això. I d’això també va la sèrie.

Durant el transcurs dels capítols l’amic imaginari i el protagonista s’influencien mútuament. L’amic va fent recuperar a aquest una mica de la seva perspectiva infantil de les coses, de que pot haver-hi bondat, alegria i felicitat al món. Que potser sí, tot es una merda, però també hi ha coses bones, no? Però el preu a pagar és major que el benefici. Per que mentre el nostre protagonista arranca un somriure, l’amic imaginari es va pervertint, el seu pelatge de blau elèctric s’embruta i perd fulgor per acabar decaient en un gris apagat en una versió reduïda del que era al principi, pura felicitat infantil. El cavall representa en certa manera la il·lusió infantil que tots tenim a dins i com la realitat de merda acaba per sepultar-la amb la seva decrepitud. És una sèrie que va doncs sobre la infantesa i el dolorós i inevitable pas cap a l’edat adulta. Però sense quedar-se aquí la sèrie també ens parla de que és un pas necessari. Un pas que hem de fer tots. I que potser sí que el món es una merda, però només nosaltres el podem millorar, de nosaltres depèn tirar-lo endavant. I per això hem de créixer, els nens han d’esdevenir adults que facin d’aquest món un lloc una mica millor. Així potser els propers nens podran ser més feliços i algun dia convertir-se en adult no serà tan dolorós per que aquest mon de merda no serà tan merdós.

Però la sèrie no només va sobre això. Parla sobre corrupció és clar. Representa la decrepitud social a través d’aquesta. I per a fer-ho hi exemplifica el sempre efectiu cos policial i una pintoresca (satírica) màfia italiana que mou els fils d’aquesta corrupció. La màfia italiana, que sembla la parodia més acida de qualsevol màfia i a l’hora sembla una de les màfies més despietades que et puguis torbar, serveix a part d’això per parodiar i criticar un altre cosa: la televisió. O més que la televisió els programes del cor i merdes varies d’indole similar. I com ho exemplifica? Mentre la màfia viu submergida en un escabrós i pertorbador negoci de tràfic de nens, un dels membres de la família protagonitza un reality show familiar que ensenya al món la vida dins una família de mafiosos, programa que intenta hipòcritament evocar als vincles familiars de fraternitat i amor per la família. Sense tenir massa en compte que destrueixen les famílies a les que roben els nens per vendre’ls als rics i poderosos. Tot plegat és un absurd i un sense sentit hipòcrita en desmesura que evoca capa sobre capa una brutícia més a la immundícia visual, estètica i metafòrica que envolta tota la producció. L’absurd d’aquesta mena de programes surreals i artificiosos queda tan en evidencia que et fa perdre una mica l’esperança en una humanitat que els consumeix en dosis d’un cabal tan industrial.

La sèrie parla de molest coses més. Parla sobre ser pare, sobretot sobre com ser un mal pare (mostrant varis exemples molt, molt pertorbadors). Parla sobre ser un nen i sobre com tampoc és fàcil de vegades. Parla sobre fetitxismes, sobre psicòpates, sobre obsessions, sobre opulència i decrepitud. Parla sobre l’ambició sense mesura que corromp als poderosos i sobre l’esperança  que un nen és capaç d’infondre al cor del més desesperat. Parla sobre per que portar nens a un món de merda. Parla sobre amics imaginaris i fantasies infantils. Parla sobre diols de masses i les seves dobles cares i dobles morals. I parla, finalment, sobre que potser sí, el món és una merda i el Nadal una mentida del capitalisme. Potser sí, tots fem veure que som feliços construint la gran carcassa buida que és la felicitat nadalenca que s’esfondra al més mínim cop per que la gent és egoista i només pensa en si mateixa. Però en part, al menys una mica, també existeix una micona de bondat, també és real alguna cosa en el Nadal. Potser els nens estúpids que creuen en aquestes coses no son tan estúpids. Potser els estúpids som nosaltres per haver deixat de creure-hi. Potser la clau de tot plegat és creure-hi per fer-ho realitat.

La sèrie és fantàstica. Excel·lent. Imprescindible. I te moltes coses més de les que podria parlar. Però tampoc em puc passar tot el dia aquí. Veieu-la, és un imprescindible que ningú s’hauria de perdre. El valor metafòric que envolta a tota la producció no te pèrdua. Però lluny d’això la sèrie no s’acontenta amb missatges metafòrics i dona cops de puny contundents amb missatges impactants i efectius que ja valen la pena per si sols. Potser no recomanable per a tothom, doncs és amarga i desesperançadora (tot i que al final la conclusió és que val la pena mantenir l’esperança en el món). Però si t’agrada la brutícia d’aquelles obres que parlen de la decrepitud, si ets fanàtica d’obres com podrien ser sin city, qualsevol western brut o la mateixa i més recent Logan. Mira aquesta sèrie. T’agradarà.

Devilman Crybaby

Els que em segueixin al blog sabran que d’entre les (poques) que tinc ressenyades la meva obra d’animació favorita és Kemonozume (veure ressneya). I que tenen a veure Kemonozume amb Devilman Crybaby? Doncs que comparteixen director. Tot i que considero molt important el seu treball no és quelcom en el que em fixi normalment quan miro un anime (a no ser que l’anime sigui One Piece i llavors em cagui en tot preguntant-me com una animació pot estar tan endimoniadament mal dirigida fins al punt que el manga (un dibuix estàtic) és exageradament més dinàmic en la seva acció que el propi anime (un dibuix dinàmic)). Però els que coneguin una mica de qui estic parlant sabran que el seu estil és inconfusible. Masaaki Yuasa és un director amb una fama considerable, d’aquells directors de culte amb una essència pròpia i una manera de fer tant particular que sembla que el que facin ells no tingui res a veure amb el medi que els envolta. El seu estil d’animació, allunyat de la tendència general, és imprecís i desdibuixat, deforma les proporcions i les formes per expressar. Per expressar el moviment, però també per expressar les emocions. Per expressar la transcendència, la informalitat, la tragèdia, la solemnitat. Yuasa empra la deformació com una eina expressiva d’una manera que només ell sap fer. Ja he parlat molt sobre les virtuts i el que m’agrada del seu estil d’animació a la ressenya de Kemonozume (enserio, l’heu de llegir), així que tampoc m’estendré molt més doncs aquella i aquesta comparteixen un estil pràcticament calcats.

La serie sap ser preciosa

La premissa és ben senzilla. Els dimonis, una espècie de paràsits que infecten als essers vius apoderant-se del seu cos i la seva consciencia, comencen a infectar els humans i pervertir la societat. Llavors és quan entra en joc un bondadós protagonista que al ser posseït per un dimoni aconsegueix conservar el seu cor i la seva humanitat, esdevenint un devilman, un humà amb cos i poders de dimoni que lluita contra els monstres per defensar la humanitat. La idea no és de fet, ni original. I no vull dir original en el sentit que sigui creativa, que no ho és, si no que es tracta d’una adaptació d’un reputat anime amb uns quants anys al darrere (la historia original és dels anys 70). És tracta doncs d’un remake de la història original? Una nova animació? Be, admeto que no conec a la obra original i que per tant desconec fins a quin punt se li assembla. Però tot i això m’atreviria a jutjar-ho com una reimaginació. Yuasa agafa una premissa senzilla per parlar de fons, sobre un tema complex. Pet que sí, trobo en algunes obres una gran diferencia entre la premissa que te la obra i el tema que tracta. Aquesta és una d’aquestes obres.

Però també sap ser grotesca

I quin és el tema tractat doncs? L’esser humà, la discriminació i l’odi. L’obra parla  de la humanitat, de la nostre crueltat i la nostre bogeria, de l’egoisme, de la gelosia, de la violència, del sexe. Però sobretot parla sobre el racisme, la intolerància i la por. Yuasa utilitza als dimonis per emmirallar a la humanitat, son un marc conceptual per permetre a l’home treure el més profund de si i demostrar qui son els autèntics dimonis. Per als dimonis el mal és el be. Ells actuen segons els seus propis criteris, la seva moralitat es basa en escampar el terror, així que ells, a la seva manera son ètics, son cívics. Però els humans, lliures d’escollir acaben triant sucumbir als horrors i causar la desgracia tot i anar en contra del seus valors. Maten, violen i discriminen sense pietat només per satisfer els seus propis anhels. Es humans son els autèntics dimonis. I Yuasa no ho podria deixar més clar. És quelcom que de fet diu explícitament durant l’obra, però ho diu en el moment adequat, no t’ho explica, ho exposa. He parlat moltes vegades de la sobrexplicació de la industria nipona. Yuasa és una de les excepcions a aquesta regla. Sense ser el més ambigu de tots, doncs les seves histories solen ser de fet força senzilles, amaga darrere de la senzillesa una profunditat de complexos, que no intricats, dobles significats. Igual que els dimonis no representen el mal, si no sols un mirall de nosaltres mateixos, la trama no representa a la historia, si no un marc per exposar-la.

En una sola paraula definiria com el tema central de l’obra l’existencialisme de l’espècie humana. La futilitat de la vida es mostra aquí en tot el seu esplendor artístic amb una cruesa directa i lacerant. Aquesta és una obra directe. Tot i el seu missatge filosòfic i la seva interpretació metafòrica. Tot i que l’obra en sí és una immensa al·legoria que s’ha d’interpretar. La sèrie és directe i contundent. No s’està per floritures ni precaucions innecessàries. Si necessita ser violenta és violenta, si necessita ser sexual és sexual. No es limita a si mateixa ni es talla en res  per expressar amb total llibertat. Però a l’hora no s’excedeix en la seva exposició, no és mai gratuïta, sempre tot te un sentit i un propòsit. L’anime avui en dia peca en general de ser molt gratuït a l’hora que contingut, aquesta sèrie és tot el contrari. Mentre que la tendència actual és la de retallar tota violència i sexe properament a l’èxplicit possible mentre que a l’hora sobreexposa insinuacions banals i gratuïtes d’aquest sense cap sentit més que una morbositat decadent per una seqüència allunyada de qualsevol significat dins la historia o en el missatge d’aquesta, aquesta sèrie prescindeix d’ensenyar qualsevol cosa que no necessiti ensenyar mentre que ensenya sense limitar-se i amb total explicitat tot el que li pugui ajudar a transmetre el seu missatge. I es que vivim en un mont violent, avocats al desastre. Obsessionats pel plaer, el sexe, les drogues, amagant la violència que duem dins sota les formes que la societat ens imposa, som dimonis amb pell d’humans, sols que els dimonis al menys son sincers.

Aquesta animació ha deixat flipant a tot deu, no soc l’excepció

El guió és senzill però implacable, es vasa sovint en els silencis i en l’art visual per a expressar (enlloc de ser bonic amb lo visual però expressar únicament amb els diàlegs com fan algunes obres), omplint la pantalla d’interpretacions sobre la naturalesa de l’home. És en detalls com en les profundes i reflexives cançons de rap que sonen en cada episodi  (en japonés sonen tan genial, em dona la sensació que siguin cançons reals, no escrites per a una sèrie), que emanen el fulgor priscil d’una protesta social punyent i afilada que desemmascara sense pietat la brutícia de la nostre societat, on es veu quan realment cuidada està la producció. El que detalls tant petits com una cançó de rap que podria ser qualsevol ximpleria puguin analitzar-se de forma indubtable com a art per si sol son la mena de detalls que et fan indubtable que et trobes davant una obra mestre.

És massa

No em desfaré en gaires paraules més. Aquesta és simplement una obra que un ha de veure per si mateix. Una mena d’expressió pura i directe que apel·la amb brutalitat als sentiments que vol evocar amb una simplesa lacerant. Tot en aquesta obra serveix al propòsit últim d’expressar i explorar  aquests sentiments existencialistes sobre la naturalesa de l’esser humà. La obra no te por a fer el que faci falta fer per tal d’arribar a on vol arribar així que avança arrasant amb tot. Destruint les convencions que faci falta.

I també sap ser brutalmet poetica

Aquest és un anime molt poc anime. Tots en aquest director ho son. Però aquí és més curiós que mai per que l’anime és en certa manera un homenatge a un dels clàssics més veterans de l’anime (per que si, tot i tenir el mateix títol i ser una reimaginació jo diria que cal identificar-les com dues obres a part (aviso que no he vist l’original i no crec que ho faci) i que la funció d’aquesta revisió és més homenatjar les possibilitats que l’anime pot oferir i mostrar-nos el camí de totes les que podria oferir si volgués). Així doncs tot i ser una obra que considero imprescindible sense dubtar-ho. No és una obra que recomani d’especial manera als fanàtics de l’anime. De totes maneres ells ja la veuran. És una obra que recomano a tothom sense falta, però especialment a aquells enamorats de l’existencialisme decadent i la poesia fatalista sobre el destí de la humanitat. Potser especialment també a aquells que fa temps van veure anime i que sense saber per que van deixar de fer-ho. Per que els portarà records d’allò que van ser a l’hora que els transportarà a un món completament nou. En qualsevol cas, l’has de veure.

Crec que es podria treure un curs de composició visual d’aquesta imatge

The End of the F***ing World

Fa pocs dies em vaig fer Netflix. I rere acabar la molt recomanable novetat de Altered Carbon (que tot i haver-me encantat no crec que ressenyi) em vaig posar a buscar que veure a continuació. Volia alguna cosa més lleugera i anodina que la ja esmentada i tot i que tenia un grapat de series amb les que em volia posar cap semblava ser exactament el que buscava. Va ser llavors quan vaig topar-me amb aquest títol d’aire gamberro i transgressor, cosa que no m’inspirava una obra de qualitat, si no més aviat un títol gamberro, amè i sense massa transcendència. Quan el transgressor s’ha convertit en amè i intranscendent? Potser és deu a que les lluites socials a les nostres vides estan en boca de tots però en mans de ningú. Que parlem i opinem (com de fet estic fent ara) però no actuem, ens quedem en la nostre comoditat fent veure que fem alguna cosa quan de fet només ens queixem des del sofà. Potser per això el transgressor ja no és transgressor, per que ja no transgredeix, és normal, és la moda, és potser fins i tot hipòcrita.

La sèrie està basada en una novel·la gràfica i en certa manera es nota, és nota en la narrativa. La seva manera de narrar veu directament de la d’un còmic. I estranyament, aquí en concret, això no perjudica a la obra. Per que tot i que la narrativa hi veu, la narrativa visual, la cinematografia no ho fa tant. Potser em poso a jutjar valors dels que no conec gaire i que no acabo de comprendre. Però és la sensació que tinc. La sèrie és poderosa visualment, aprofita el concepte de moviment per transmetre la quotidianitat amb un fluir sossegat. Per que no és una historia de Hollywood trepidant i plena d’acció, va al seu ritme, tranquil·lament, com la vida.

L’aire que es respira veient aquesta sèrie és com el d’una pel·lícula independent. Una mena d’essència pròpia. Una historia senzilla però profunda explicada amb personalitat i defugint una mica el tarannà de la comercialitat cinematogràfica. I no és estrany que m’hi recordi doncs la sèrie te 8 episodis de uns vint minuts. No costa trobar pel·lícules més llargues. Per que fer doncs una sèrie i no una pel·lícula? Podries fins i tot podries agafar la obra i projectar-la seguida com si d’una peli es tractés. Podries. Però el ritme no està construït per això. La obra es pren el seu temps per créixer, avança tranquil·lament sense precipitar-se per anar al final. Cada episodi es un petit passet que t’hi acosta, però realment gaudeixes pausadament sense que importi quin és el destí, gaudeixes del camí. Potser la clau està en no veure-la amb presses, deixar passar el temps, deixar-te descansar entre capítols (tot i que de fet jo m’he l’he vist pràcticament d’una tirada), per no sols assaborir el ritme si no sincronitzar-t’hi d’una manera que una trepidant visió sense interrupcions no podria permetre’t.

I tot i això he de dir que els primers episodis no em van agradar especialment. Vaig mirar-los amb una mena d’intercadència, emulant potser el que n’esperava. Sí, la trama era suggerent, podia oferir molt. Però estem farts de propostes interessants que no arriben enlloc. Sí, la narrativa era peculiar i tenia un aire únic. Però a vegades la peculiaritat es converteix en una formula que es retroalimenta degenerant en un producte buit que només te de substancia el que algun dia va fer gracia. Seguia mirant la sèrie per que no estava malament i em feia mandra buscar alguna cosa. Seguia avançant per que era curiosa i d’entrada anava cap a alguna banda. Però quantes series coneixem que comencen anant cap a algun lloc i després es dediquen a viure la seva longitud donant voltes interminables sobre la raresa del concepte per donar lloc al drama o a l’humor per anar finalment a un final per al que el viatge ha estat intranscendent? Potser m’estic posant massa crític, però crec que això és bo. Per que la serie m’ha fet veure i reflexionar sobre coses que potser no estan be en la manera de fer establerta, cosa que ella és clar, feia diferent. La sèrie no te presses, sí. Però no per això dona voltes sense sentit. Va directe cap al final i mai hi deixa d’apuntar per explicar una historia secundaria sense pes en el que ens vol explicar.  Per que sí, tot i mirar-me-la al principi amb desgana és una sèrie que sense adonar-me’n m’ha anat atrapant capítol a capítol, posant-me dins el seu món i fent-me entrar dins la seva manera de pensar, encarinyant-me amb uns personatges que d’entrada semblaven exageracions de la peculiaritat de l’individu i que acaben essent no sols entranyables si no reals. Per explotar en un final que m’ha fet viure amb intensitat cada segon del seu metratge. I tot i no haver-me convençut d’entrada puc dir al final del viatge que és una de les millors propostes audiovisuals que he tingut el plaer de gaudir.

La premissa és senzilla. Tenim a dos personatges que no encaixen. Una noia que no està còmode si no passa alguna cosa, que necessita tapar el seu silenci amb actes sovint esbojarrats per amagar la intercadència de la seva existència. Un noi silenciós i reservat que autodenominat psicòpata estudia a la humanitat amb fredor mentre fantasieja amb cometre l’assassinat perfecte. Un dia la noia s’acosta al noi raret que és diferent a la resta, com ella. No suporta l’absurd d’un món on la noia que tens al davant t’envia un missatge de text en comptes de dir-te el que et vulgui dir amb les eines orals que la naturalesa ha estat a be de donar-nos. Així que se li acosta i el provoca. Per que és així, per que necessita provocar a tothom, per que no està còmode quan no passa res i necessita generar conflicte. I ell veu en aquesta una oportunitat per perpetrar la seva fantasia. Així que ambdós s’embarquen en una relació d’auto descobriment, fent veure que es volen l’un a l’altre quan només persegueixen els seus fins. Ella tapar el seu silenci, i ell estendre el seu. Així que en un cabal d’esdeveniments que només aquesta noia esbojarrada podria provocar, es fuguen de casa per embarcar-se en un viatge que els portarà per raons varies a fugir de les forces de la llei i trobar l’un en l’altre allò que els faltava.

Be, potser tal com i ho he dit no sembla tan senzill. Però crec que és important recalcar en que no és només la historia d’un psicòpata que fa veure que s’enamora d’una noia per matar-la i com viuen peripècies junts. Era el que jo n’esperava, el que em temia. Una comèdia negra que fa bromes continues sobre la irònica situació d’un psicòpata que fingeix estar enamorat per perpetrar el seu assassinat veient-se interromput per la bogeria de la dona que fingeix estimar sense arribar a enlloc realment. Només bromes sòrdides sobre la mort i reflexions puntuals en trames episòdiques enfocades en la comèdia. I tot i que hi ha molta comèdia negra. La sèrie és un drama existencial. Un drama bastant fotut. Que reflexiona seriosament i amb profunditat sobre aquells individus que estan perduts i incomplets i viuen en un món buit, en un món que no va enlloc.

Potser el més extraordinari de la sèrie és l’evolució de la relació entre ambdós protagonistes. Per que passa a ser una situació surreal i estrambòtica a ser la cosa més entranyable, propera i especial que et puguis imaginar. I ho fa amb una naturalitat tal que no te n’adones fins que tot s’ha acabat. Et preguntes quan es van girar les coses, on va ser el punt d’inflexió.  I és fa difícil de dir. Pots dir quan va ser el punt d’inflexió que els va obligar a canviar d’actitud. Però quan va ser que els seus sentiments van passar de ser un: vale, això servirà per tapar la meva soledat; a un: em complementes. Tot és tan orgànic i bonic que em fa estremir, envejant la capacitat narrativa de la que la sèrie ha fet gala per exposar-ho. Per que a més passa d’un sòrdid humor negre que fa que no et prenguis res seriosament a un drama intens i reflexiu que t’arriba a l’anima. O que al menys a mi m’hi ha arribat.

Tot i això crec que no soc el que més podria gaudir del metratge. Per que són persones peculiars que no encaixen. I crec que soc força peculiar, i potser no encaixo massa en molts aspectes, però no de la forma que ho fan ells. Tot i acabar per viure els seus conflictes com a propis, mai m’he identificat amb cap d’ambdós protagonistes. En primer lloc per que els seus dubtes existencials viuen molt lluny dels meus. I en segon lloc per que son adolescents i és quelcom amb el que per desgracia o per sort ja no em sento identificat. Però no és dolent, en aquest cas, que es tracti de dos adolescents. Per que son adolescents reals. Joves inexperts que actuen com si sabessin el que fan sense saber que fan en absolut la majoria del temps. Per als que els sembla vital demostrar que son algú, en lloc de ser-ho. No crec haver explicat això últim amb la complexitat i eficàcia que pertoca, però espero haver-me fet entendre. En definitiva son adolescents reals, que tot i que molt peculiars denoten un comportament propi del que representa que són. I per això crec que aquesta sèrie agradarà més encara a aquells que en aquesta edat, visquin conflictes similars i es puguin sentir identificats amb les peculiaritats que aquests personatges presenten. Per a tu, que et sents estrany i diferent i avorreixes el món que et rodeja, potser aquesta sèrie pugui ficar-se’t ben dins teu i ajudar-te a descobrir el món.

A banda de la trama d’ambdós adolescents  podríem dir que n’hi ha un altre al seu temps dividida en varies. I és la trama de la investigació policial que els busca.  En aquesta podem viure la tragèdia dels pares que viuen els seus fills desapareguts. On s’emmirallen ambdues famílies. Per un costat una família destrossada per la tragèdia amb un pare sol que riu per alegrar al seu fill i que l’estima amb tot el seu cor, un pare que tot i estar en la pitjor situació somriu per a ell i li desitja el millor. Per l’altre tenim a la família perfecte, família que ni tan sols s’inmuta per la desaparició de la seva filla per que la mare viu oprimida en la relació abusiva d’un segon marit, fent veure que és feliç en la família perfecte només per que de cares enfora formen una imatge bonica. Per un costat tenim una família que tot i no tenir res, somriu i estima i per l’altre una que tot i tenir-ho tot, només viu en la misèria. Una dicotomia excelsa que reflexiona sobre el concepte de família i explora quin és l’autèntic significat de ser mare o pare.

Però molt més interessant és la historia personal que envolta a les dues investigadores que porten el cas. Per que sí, son dues dones. I no només son dues dones. Son dues dones que se senten atretes per les dones. I no només això, si no que una d’elles pertany a un grup ètnic minoritari (o és negre). I per si fos poc, cap de les dues encaixa amb els estrictes ideals de bellesa comercials.  Semblaria que la historia s’esforça per ser inclusiva i tolerant i que al final tot perd la gracia per que ho fa tan deliberadament que deixa de ser inclusiu per a assenyalar. Però no. Tot és tan… natural. No hi ha presses. Ni tan sols hi penses que son diferents. Se les veu tan reals i coherents que quasi penses que està passant de debò i tu simplement mires. És una historia… que ni tan sols és d’amor, ni de sexe. És simplement una historia entre dues companyes de feina. On cada una representa una filosofia respecte al que ser un agent d ela llei significa. Reflexionant així sobre si la policia està allà per ajudar al civil o obligar-lo a complir la llei. Si està allà per protegir-nos i donar-nos la mà, o per portar-nos fins a l’abisme. Mostra ambdues cares, i hi aprofundeix prou com per obligar-te a reflexionar fins a quin punt un es pot implicar personalment en el que fa quan està de servei. Però més important que això, són adorables. Trobo als personatges tan verídics i humans, tan reals i tangibles que fa estremir. Com he dit no hi ha sexe ni historia d’amor, només un alguna cosa entre ambdues que es fa evident però no va més enllà. I no per que la sèrie no gosi, si no per que a vegades la vida és així. A vegades tenim histories que es queden a mitges i no arriben enlloc. I a vegades això està be.

Volia comentar, abans d’acabar, com la sèrie tracta els petons. Normalment a les pel·lícules els petons són apassionats i perfectes. Fins i tot entre adolescents inexpertes i tímids quan arriba el moment de la veritat el petó és perfecte. A vegades hi ha un mal petó per trencar el gel i donar lloc a la comèdia, però després el següent ja és perfecte. Aquí… be. El sexe en si és quelcom del que es parla molt, però que es fa molt poc. De fet no hi ha escenes sexuals a la sèrie. Hi ha moments, alguns de molt durs, on estan a punt de succeir escenes sexuals. Però mai en cap moment, ningú te sexe. I pel que fa als petons… be, al principi els dos protagonistes es dediquen a bavejar-se la cara fent veure que saben el que fan, no d’una manera exageradament còmica i surrealista, si no com si els importés més estar-ho fent per que és el que s’ha de fer en aquell moment que gaudint-lo en si. Fan el petó per que se suposa que allò és el que es fa i deu ser més o menys així com es fa. El seguen petó no es molt millor. Però poc a poc, els petons son menys rígids i més naturals. Son en certa manera un indicador de com evoluciona la relació entre ambdós, com es tornen més propers i sobretot com deixa d’importar-los el que vegin els altres en ells i passa a importar-los viures l’un a l’altre. Tampoc és que al final hagin après a besar, segueixen essent una mica patosos, per que segueixen essent uns adolescents  en continu descobriment. I precisament per això i per tota la resta, crec que els petons son un detall màgic en aquesta sèrie.

Podria dir moltes coses més. Podria parlar del drama final i totes les implicacions que comporta. Reflexionar i divagar sobre allò que suggereix. O podria parlar de l’esdeveniment que serveix de pont d’inflexió de la historia a mitja sèrie i que ho canvia tot. Un esdeveniment que aporta reflexions serioses sobre elements concrets de la nostre societat i sobre com de desprotegits estan els joves. Però seria caure en explicar masses coses que val més la pena descobrir per un mateix. Aquesta és una sèrie excel·lent. Una d’aquelles obres audiovisuals a les que jo posaria un 10. Que es mereix sens dubte la excel·lència. Però al final tot és subjectiu. Tot depèn de tu. Per que és la gracia de l’art que cada un hi pot veure en ella una cosa diferent. És la màgia de l’art. Mai la mateixa historia serà per tu el que ha estat per mi. I per això igual que jo li poso un deu tu podries posar-li una merda punxada en un pal. Per això només et puc dir: mira-la, dóna-li una oportunitat, jo crec de tot cor que la mereix. No per que jo ho digui si no per que se l’ha guanyat. Per que crec que et pot aportar alguna cosa i fer que el temps invertit sigui guanyat i no llençat. Per que és una obra que es mereix el títol d’art i si t’aporta la meitat del que m’ha aportat, seguirà mereixent-lo. El que faràs o no, ja depèn de tu.

Daredevil – Segona temporada

Poc després de l’èxit de la primera temporada de Daredevil (veure ressenya) una segona temporada ja va ser confirmada per a les mateixes dates de l’any següent. Mig any després amb l’estrena de la primera temporada de Jessica Jones(veure ressenya) que també te ja confirmada una segona temporada, és va reafirmar l’èxit de les coproduccions entre Marvel i Netflix amb un enllaç sòlid que llençava moltes esperances sobre el següent producte d’aquesta col·laboració: la segona temporada de Daredevil. Amb una sèrie d’aquestes característiques una de les preguntes que sol venir al cap és: està la segona temporada al nivell de la primera? Indubtablement. Però, és la segona temporada millor que la primera? I certament els matisos d’aquesta resposta són tan pronunciats que no podria afirmar ni un sí ni un no sense estar mentint. El que de ben segur és cert, és que aquesta segona temporada és extraordinària.

Però si alguna cosa se li pot retreure a aquesta temporada respecte a la seva predecessora és que no és tan rodona. En la primera temporada teníem una historia quasi perfecte. Una sola trama de tretze capítols que ens brindava una historia compacta i perfectament rodona que s’adaptava perfectament al format de Netflix, donant-nos un referent a seguir per al que el format es refereix. Ens oferia una sola historia, compacta i sense falles. Aquesta segona temporada expandeix els seus horitzons, explora el seu univers i en paraules majors: diversifica. Això confereix potencia a la historia, tenim potser una historia més potent i això pot ser del gust d’alguns que prefereixin aquesta segona temporada, però per contra tenim un producte no tant rodó i curat com l’anterior. En definitiva crec que em decantaria lleument per la primera temporada aclarint, que tot i el seu perfecte tancament, l’univers que maneja és molt més senzill que el que se’ns mostra a la segona.

Al contrari que amb la primera, aquesta segona temporada sí podria ser dividida en varies parts. Jo m’atreviria a anunciar-ne tres: la part de The Punisher, la part d’Elektra i el judici (que al seu temps mou dues histories paral·leles) i finalment la part de la mà(que tot i que en menor mesura, també mou dues histories paral·leles). Per tant la segona temporada diversifica, explicant-nos moltes més histories de gran qualitat però perdent inevitablement la cohesió compacte de la primera. Però no dic que sigui dolent, és el que la segona temporada havia de ser. La primera ens presentava el personatge i ens explicava la historia dels seus començaments a l’hora que ens introduïa el context del crim dins la ciutat i un dels enemics més potents del defensor. En la segona és el moment d’expandir el seu univers, ja sabem qui és i on viu, sabem que el rodeja, ara es torn de mostrar-nos més d’aquest extens univers i presentar-nos més personatges que posteriorment donaran riquesa a altres histories de naturalesa potser més similar a la primera (tot i que no  l’hi donaria masses papers a la possibilitat). No obstant la trama segueix sent continua a través de totes les seves parts, tot i ser divisibles tenen entre si fortes connexions i influencies i no es podria explicar les posteriors sense les anteriors.

La primera part i la que més ha agradat a la immensa majoria(entre els que m’incloc) perfila els ideals de Matt Murdock front a una ideologia més agressiva i visceral que parteix de les mateixes idees. Serveix doncs, per definir els límits de la seva moralitat. Daredevil és un vigilant, un individu que apallissa als delinqüents i els dona una lliçó i un missatge. Els ensenya amb els punys el que no es pot fer a la seva ciutat. Però el dimoni de la cuina de l’infern no mata, per què és la seva línea i creuar-la suposaria no tenir aturador. Creu en donar segones oportunitats fins i tot a qui no les mereix. Sap que això portarà conseqüències, sap que si apallissa a un criminal i el lliura a les autoritats en dos mesos podrà ser reincident que haurà de tornar a apallissar per crear un cercle viciós sense fi. Però està disposat a portar aquest pes sobre les seves espatlles perquè simplement és la manera correcte de fer les coses i creu en la humanitat de les persones. Per altre banda, un nou vigilant apareix a la ciutat. Un violent justicier que assassina indiscriminadament bandes senceres de les màfies que pugnen per apoderar-se del buit criminal que va deixar Wilson Fisk (l’antagonista de la temporada anterior). Al contrari que Daredevil, The Punisher (El castigador, un nom molt encertat) és un vigilant venjatiu que creu fermament en eliminar l’escòria que corromp la ciutat de l’única manera en que definitivament no podran tornar a delinquir. Aquest contrast ens brinda una marc perfecte per contraposar ambdues ideologies i reflexionar sobre les seves implicacions morals. The Punisher acusa a Daredevil de la futilitat de les seves accions, de no tenir els collons per acabar la feina i d’estar a un mal dia de ser com ell. Daredevil recolzant-se sempre en la forta moral que el sosté intenta fer veure a The Punisher que hi ha un altre sortida. Aquesta part de la temporada te una tensió i presencia brutal amb una trama visceral on The Punisher persegueix els criminals que es proposa caçar i Daredevil persegueix a The Punisher per impedir que els extermini. M’atreviria a jutjar que potser el millor de tota la temporada és l’escena on ambdós vigilants discuteixen a la teulada després que The Punisher hagi encadenat a Daredevil. Com es confronten i defineixen ambdues ideologies amb silencis tensos i diàlegs aguts i profunds dona manifesta rellevància de la qualitat extraordinària de l’equip creatiu que ens ofereix aquesta fantàstica ficció. Si alguna cosa se li pot retreure a aquesta part és el fet que The Punisher sigui tan carismàtic i tingui tanta presencia en pantalla que sovint ofusqui al propi protagonista. Fent que alguns se sentin més identificats amb l’assassí venjatiu que amb l’heroi defensor. Però això només fa que conferir possibilitats al rumor que va sorgir d’una futura sèrie de The Punisher que crec que encantaria a tothom.

La segona part resulta ser també la segona que més m’ha agradat. Després de la captura de The Punisher, la ciutat terroritzada pot respirar tranquil·la i dedicar-se a jutjar al monstre que ha emplenat els seus carrers de sang. Alguns el veuen com un heroi que dona als criminals el que la policia no es capaç de fer per si sola. D’altres, com un maniàtic homicida que posa en perill al seguretat dels seus fills. The Punisher es creu culpable, és perfectament conscient de que el que ha fet està malament i no te perdó. Però no se’n penedeix, no se’n penedeix per què algú ho ha de fer i ell està disposat a fer-ho, un altre cop si cal. És en aquest context quan Nelson & Murdock decideixen (per idea de Murdock, el nostre Daredevil) agafar el cas més difícil de la historia de la ciutat i defensar a The Punisher. Aquesta part ens brinda una batalla judicial molt ben dirigida i emocionant on les habilitats de Foggy Nelson surten a relluir com no havien aconseguit fer-ho en l’anterior temporada. Com va fer House of Cards (veure ressenya) amb la política, la trama del judici aconsegueix fer dels processo judicials quelcom vibrant i emocionant que pot fer sentir indubtable tensió a l’espectador. Paral·lelament, mentre Matt comença una perillosa relació amorosa amb la seva secretaria, una vella amistat reapareix en la seva vida. Elektra, un antic amor universitari de l’advocat cec torna per obrir una trama empresarial relacionada amb la només aparentment extinta yakusa al mateix temps que se’ns mostra progressivament la historia de l’agressiva relació que van mantenir en temps universitaris. Aixi que Matt Murdock es troba amb que al mateix temps ha de lidiar amb el cas més complicat de la historia, la seva nova relació amorosa amb la seva secretaria, la reaparició d’una bella amant en escena, les feines nocturnes de vigilant i una perillosa trama d’espionatge empresarial a la qual Elektra l’arrossegarà a involucrar-se. Tot plegat el forçarà a desatendre la seva labor d’advocat obligant a Nelson a carregar tot sol el cas amb l’única ajuda de la secretaria que també te mig abandonada i a qui posarà en la difícil situació de defensar al seu estimat o el que és correcte. El més destacable d’aquesta part és que tot i la evident quantitat d’elements en joc la historia mai es veu saturada i la sèrie sap mantenir a la perfecció la tensió de totes les trames. Mantenint brillantment la historia d’aquesta part que al cap i a la fi no és més que una transició per la següent.

La tercera i ultima part serveix per connectar tot el món científicament plausible (més o menys) en el que fins ara havia viscut la sèrie amb la vessant més mística i espiritual dels còmics. És un procés difícil donat el greu de realisme i duresa que havia manejat la sèrie, una transició realment laboriosa de dur a terme i més si es vol fer ben feta. I realment no m’imagino una manera d’haver-ho fet millor. Les peces encaixen quasi amb naturalitat en aquest canvi de paradigma. En la sèrie se’ns revela l’existència d’una mil·lenària organització: The Hand. La qual busca més o menys tenir el control global del món des de les ombres. Per a fer-ho des de temps ancestrals han cregut en un arma mística capaç de donar-los el poder per doblegar qualsevol adversitat, existeixi aquesta o no (la sèrie viu en l’encert de no deixar-ho clar). En aquesta part la intervenció de The Punisher es veu relegada a pràcticament un parell d’escenes per donar lloc a la letal Elektra (cosa força justa tenint en compte que Elektra no havia aparegut en el primer terç de la temporada). Durant aquest transcurs, amb la relació entre Karen i Matt definitivament espatllada es revifarà la passió que temps enrere va ofuscar a Matt i Elektra i començarà paral·lelament una creuada d’ambdós tant per aturar els malvats plans de The Hand com per demostrar la humanitat d’Elektra, una assassina entrenada des de la infància que es creu resignada a no poder albergar bondat. Introduint en ella de la manera més orgànica possible el misticisme de The Hand la part acaba sent la menys bona de les tres. No obstant això no implica que sigui dolenta. La pugna inesgotable de Matt Murdock per buscar en la seva estimada un oasi d’humanitat mentre aquesta es veu obligada a afrontar la traïció del que va ser el seu mestre (Stick, el mateix que va tenir Matt Murdock) i l’evidencia reiterada de que viu en ella una assassina que no pot contenir-se de matar, converteixen aquesta part en una petita joia en el camp de l’espiritualitat de l’esser que per desgracia es veu tacada per una difícil transició de paradigma i un parell d’errors menors que podrien haver estat més ben lligats.

La fotografia i l’ambient mantenen l’estil fosc i sanguinolent de la primera temporada amb uns tints de violència ara molt més balístics. Pel que fa a l’armadura (per què és una puta armadura), m’agrada molt més ara vista en acció. En la seva aparició en la primera temporada no em va acabar de fer el pes, però ara sens dubta em sembla una decisió de disseny excel·lent. La sang segueix tenint una visceral presencia en la sèrie i tot i la fèrria voluntat de no matar del protagonista The Punisher i Elektra s’encarreguen de deixar suficients cadàvers per a tothom. Amb molta més acció que la primera, la sèrie s’encarrega de deixar un munt d’escenes d’acció per a la posteritat i violència per a tots els gustos.

En aquesta temporada tot i ser el protagonista Matt Murdock cedeix el seu protagonisme a les grans estrelles de la temporada: The Punisher i Elektra. Ja coneixíem molt be aquest personatge i tot i fer-nos en la primera de les parts un retrat d ela seva moral, en la segona mostrar-nos les seves dificultats punyents per portar una doble vida i en la tercera ensenyar-nos la seva pugna inesgotable per creure en la bondat de l’esser humà, el nostre protagonista no pot evitar quedar desplaçat i ser poc explorat en aquesta temporada. Però això no és dolent, el personatge no desapareix, segueix tenint una presencia brutal en pantalla, simplement les noves presentacions l’ofusquen i això no fa si no revelar-nos la talentosa introducció d’aquestes.

The Punisher és un ex militar altament qualificat que va perdre la seva família en una picabaralla entre bandes i que va sobreviure per portar al venjança a la terra. Després de  sobreviure a una bala que li va travessar el crani en l’accident que va aniquilar la seva família The Punisher converteix el càstig de la injustícia en el seu únic motiu per viure. L’actor que l’encarna sembla ser per esclafadora opinió popular haver nascut per al paper (com cert actor que caracteritza a cert súper heroi amb armadura…), opinió amb la que més o menys estic conforme. El que és indubtable és que el personatge te una presencia brutal i podria carregar perfectament per si sol tot el pes d’una temporada. Tot i la seva poca presencia durant la tercera part de la temporada. L’escena de la massacre a la presó que li permet després sortir d’aquesta és tan brutal que competint amb l’escena ja esmentada es guanya el lloc de la millor escena d’acció de la sèrie. Donant una explicació no només coherent si no apassionant de com The Punisher aconsegueix sortir de presó.

Elektra tot i no tenir la brutal presencia que aconsegueix el castigador, es roba amb facilitat les escenes en que participa. Aconsegueix el que molt poques aconsegueixen en televisió: resultar brutalment sensual sense esdevenir per això un objecte sexual. Amb una sensualitat picaresca i letal, l’assassina llisca amb elegància entre les escenes desbordant el carisma que l’impregna. L’actriu no te el físic que ningú esperava per al personatge, no obstant la seva rebuda ha estat  quasi al nivell de The Punisher mostrant-nos que en aquesta ocasió la jugada ha sortit be a Marvel. Un personatge diferent del que esperàvem i per tant sorprenent i fresc, però que a l’hora conserva indubtablement l’essència del personatge d’origen. Amb una química agressiva amb el nostre protagonista que resulta envejable, l’actriu es guanya un lloc en l’univers cinematogràfic(veure secció) i en els nostres cors. Alguns fins i tot criden que també mereix una sèrie pròpia (però be, tenint en compte l’excel·lència del producte que ens porta Netflix, pràcticament tots els personatges la mereixen).

Pel que fa a la resta de personatges tenim a l’immensament carismàtic amic inseparable del nostre protagonista, Foggy Nelson.  El qual es roba cada escena en que apareix amb la seva simpatia i rescabala la seva falta de protagonisme en la temporada anterior portant pràcticament per si sol el pes del cas més difícil del segle sobre les seves esquenes (i a sobre quasi el guanya, si no fos per l’orgull homicida del castigador). Indiscutiblement cobra tot el protagonisme que es va trobar a faltar en la primera temporada. Pel que fa a Karen, la sempre fidel secretaria del bufet, l’addició de protagonisme no li queda tan be. Tot i que l’actuació es bona el personatge no acaba de quallar com hauria. Crec que la culpa es en part d’unes escenes no tan ben aconseguides com d’altres i d’un talent per a l’actuació que queda deslluït al costat de tants mestres. Un no pot evitar fustrar-se una mica amb el personatge i sentir que es dona massa importància a la seva trama com a detectiu (com una tal Lois Lane a Batman v Superman(veure ressenya), que directament passa a sobrar dins la pel·lícula), no obstant la seva trama te importància per a desenvolupar el cas de The Punisher i les seves investigacions resulten ser vitals per a la historia. Potser el seu problema es que s’havia de perfilar la transició del personatge d’una víctima salvada per l’heroi a una fèrria reportera i capaç investigadora. Karen viu en aquesta temporada, un procés de transició(igual que la temporada en sí, que es una transició cap al que vindrà. Una transició magistralment bordada, no com Age of ultron, que se n’ensurt amb prou feines o com l’esmentada Batman v Superman, que fracassa totalment com a producte individual).

També tenim el retorn de Clarie Temple (l’infermera), que renuncia definitivament a la feina a l’hospital per, imagino, acabar obrint una clínica privada per a certs justiciers emmascarats (la dona carrega amb el pes de ser l’eix més evident entre tots els defensors, és probable que sigui ella qui d’alguna manera els reuneixi. Com una Nick Fury femenina i infermera). També retorna el vell mestre Stick, aquesta vegada amb molt més protagonisme i un passat per explicar. Sempre fred i autoritari, el vell cec es mostra com el mestre d’Elektra i Daredevil i com el traïdor d’ambdós, havent tacat la seva confiança amb maquinacions i mentides. Finalment, com no podia ser d’altre manera, s’ha de fer menció especial a l’antagònic Wilson Fisck, que tot i estar empresonat no està derrotat. Des de la presó i amb tota la calma i serenitat que el caracteritzen, maquina amb perspicàcia el seu retorn mentre aplana el terreny de la seva arribada. Ell mateix propicia la fuga de The Punisher com un pla mestre i donant-nos un altre de les escenes més brutals de la temporada, apallissa al pobre Matt Murdock (sense saber que és Daredevil) davant la vigilància dels impassibles guàrdies subornats que res fan per ajudar a un pobre cec. Amb una presencia brutal l’individu aconsegueix competir amb uns pocs minuts en pantalla amb la resta de personatges que estelaritzen la temporada.

En definitiva la segona temporada esdevé una transició cap el que vindrà (The Defenders i molt més Daredevil), però aconsegueix esdevenir per si sol un producte excel·lent, d’una qualitat que res te d’envejar a la seva primera temporada. Molts l’han preferit a la primera, no es el meu cas, però això per si sol ja es un indicatiu de com d’orgullosa aconsegueix mantenir-se la producció. No només imprescindible si no que quasi obligatori.

Jessica Jones – Primera temporada.

“Jessica Jones” és la segona de les coproduccions entre Marvel i Netflix que desencadenarà en “The Defenders”. “Daredevil” (veure ressenya) va superar totes les expectatives i es va plantar de manera indiscutible al capdamunt del pòdium de les millors series del gènere. Jessica Jones és postula al nivell de la seva cèlebre antecessora. I això tan sols ja hauria de ser suficient per a demostrar la seva excel·lència.

Però Jessica no només fa això. Jessica construeix la personalitat forta d’una noia dura, capaç de fer veure que no li importa res ni ningú. Capaç de protegir-los a tots o destruir-se en el procés. Fins i tot contra algú al qui literalment és impossible dir-li que no. És una obra d’art. I deixa en ridícul a qualsevol altre producte de Marvel. Qualsevol pel·lícula de l’estudi empal·lideix esdevenint simple intercadència en comparació a aquesta obra mestre. Fins i tot en conjunt.

Com ja vaig dir en la ressenya de Daredevil el format Netflix atorga a les series uns recursos que ben emprats poden ser molt potents. Daredevil s’apoderava del format i el portava a l’excel·lència. Daredevil és la prova vivent de per què Netflix fa series com les fa. Jessica Jones no s’adapta de forma tan excelsa al format. Tot i que la sèrie continua tenint una sola trama impartible. Tot i que la sèrie segueix essent un sol element compacte que no es pot analitzar de forma episòdica. No te el crescendo especial que caracteritzava a Daredevil, la qual aconseguia mantenir la tensió a la perfecció fins a concloure. Jessica Jones te una baixada de ritme, petita, puntual, potser menyspreable. Però la te. I això fa que no es cenyeixi tant al format com la seva antecessora. Si és un defecte o no, be jo no en diria tant.

Jessica Jones és una Newyorkina solitària i rebel. Alcohòlica, independent, forta i… amb algun que altre súper poder. Un accident al que ni tan sols la sèrie es molesta a donar massa transcendència li va donar a la Jessica habilitats notòries entre les que es compten la súper força i… de fet poc més. Salta molt alt, trenca panys, rebenta parets. Res massa impressionant. Però de fet, si no tingués aquests poders la sèrie seria en si la mateixa. Doncs no són les seves habilitats sobrehumanes el que l’ajuden a resoldre el conflicte. Impulsada per la força de la joventut Jessica Jones va intentar ser una súper heroïna en el seu passat, una justiciera que ajudés a la gent en perill. Seguia els ideals ingenus d’un nen i no va trigar a pagar-ne les conseqüències. Després d’un seguit de traumàtiques vivencies, la seva carrera coma súper heroïna va veure’s destrossada i la Newyorkina va passar a fer l’únic que sabia fer, destapar els problemes dels demés. Reconvertida en detectiu privada, Jessica Jones es passa la vida perseguint a marits infidels per destapar les seves aventures davant els clients que li ho sol·liciten. Acomodada en aquesta vida i l’amargor solidaria que s’ha autoimposat Jessica viu amb el seu alcoholisme i el seu mal temperament en un piset de pany trencat el qual ni tan sols es digna a reparar. Res que no pugui entrar de totes maneres atemoreix a Jessica Jones. Però el retorn dels monstres del seu passat fan miques aquesta absurda quotidianitat i l’obliguen a fugir o enfrontar-se a l’adversitat. I be, si fugís no hi hauria gaire sèrie que explicar.

Killgrave és l’antagonista d’aquesta producció. I com ha demostrat Netflix, un bona historia de súper herois necessita un gran antagonista. Wilson Fisk s’apoderava indiscutible el títol de millor enemic de l’univers (tampoc era tan difícil, Loky era l’únic adversari digne de menció), però Killgrave li discuteix el lloc. I és que a gustos, colors, però l’home púrpura(Killgrave) em deixa incapaç de decidir a qui cedir el tron. Durant una traumàtica infància que ell mateix s’entesta en deformar Killgrave va obtenir un do. El do de veure complida la seva paraula. Qualsevol cosa que digui, mencioni o ordeni si un pot la complirà. Ni tan sols te el poder de controlar-ho. No hi ha voluntat de veure complides les seves paraules. Quan ell diu, la resta obeeix, vulguin ells o no. Ho vulgui ell o no. Ens trobem doncs amb un home que tot el que demana li és concedit. Un nen capritxós acostumat a obtenir el que vol i per al que la vida no suposa cap repte ni diversió. Però no sols es un nen al que un no es pot negar a servir. És un nen astut, tremendament intel·ligent. Domina el significat del seu llenguatge amb una astúcia visceral, ordeix i maquina. Per què això és l’únic que pot omplir la trista existència d’ algú a qui mai res li és negat. Killgrave és víctima del seu propi poder. Un poder tan poderós, que d’ell s’apodera. En un passat el qual la sèrie va destapant lentament, plantejant més enigmes que respostes, Killgrave va encapritxar-se de la jove Jessica convertint-la en la seva súper poderosa joguina. Incapaç de negar les seves ordres Jessica es va convertir en la mascota d’un nen maquiavèl·lic disposat a semblar el caos per simple diversió. Killgrave però va semblar morir en un afortunat accident de transit que va permetre a la Jessica fugir d’aquell malson. Però pel que sembla, la seva mort no va ser més que un miratge. Killgrave és viu i ha tornat, disposat a convertir la vida de Jessica Jones en un infern. Però tot i l’odi que sent per la noia que el va abandonar. Per la joguina que el va trair. Jessica és l’únic que dona emoció verdadera al nostre antagonista. L’únic que fa de la seva vida vibrant. Així que Killgrave comença una obsessiva creuada per convertir a Jessica de nou en la seva joguina però aquest cop sense emetre cap ordre en sí (cap ordre directament a ella vaja, a la resta tantes com faci falta), un joc vertiginós i homicida que porta al nen maquiavèl·lic l’emoció que li manca mentre converteix la vida de la nostre protagonista en un infern. Al seu temps Jessica Jones veu com tot el que estima s’enfonsa al seu voltant i s’encamina en la impossible creuada per capturar a l’home que és impossible desobeir. Mereix morir pels seus crims, Jessica ho te clar. I matar-lo seria molt fàcil. Però si el matés, desapareixeria la prova vivent de que les víctimes dels seus poders no són culpables de cometre crims als que no es podien negar. Així doncs, comença una recargolada persecució mútua, que a vegades sembla no tenir fi per a l’agonitzant protagonista d’aquesta historia. Una trama trepidant, embolicada i tremendament disfrutable.

Però no podem parlar d’aquesta sèrie sense parlar dels seus secundaris. Doncs Jessica Jones és una sèrie plena de dones fortes. Per què Jessica Jones no te sols la força dels seus punys. És una dona disposada a carregar el món a les seves espatlles si fa falta. A consumir-se a si mateixa en una creuada per lluitar pel que creu just. Per què Jessica Jones va de dura, va de dona impassible a la que no li importa res. Però ho fa per què és fràgil, és fràgil i vulnerable i no suporta veure patir als que la rodegen. Per què en el fons, encara que no ho vulgui, Jessica Jones és una heroïna.

Patricia “Trish” Walker és la millor amiga de Jessica Jones. Trish va ser en la seva joventut una súper estrella infantil, sobre explotada per l’ambició inesgotable d’una mare tirànica. Tot i això Trish va sobreposar-se a l’infància traumàtica d’una estrella televisiva involuntària i és ara una reconeguda locutora de radio que presenta un dels programes radiofònics més importants de la ciutat. És famosa, rica i du una vida acomodada, lluny de les urpes de la seva mare. Amb la satisfacció de saber que ella sola s’ha guanyat la seva pròpia fama. Després de la mort dels pares de la nostre protagonista en l’accident que li va donar els seus poders. La mare de la Trish va adoptar a la desvalguda Jessica per tal de promoure la seva reputació estel·lar. Convertida en un trofeu d’humilitat a la jove Jessica li resultava impossible emfatitzar amb la súper estrella pija i estirada que li havia tocat per germana adoptiva. Fins que ambdues van descobrir que cap de les dos era on volia ser i de personalitats contraries en va néixer una amistat indissoluble. Per molts esforços que Jessica fes per allunyar a la seva amiga del perill. Trish es presenta com una dona forta, activa i social. Totalment oposada al model de vida alcohòlic i deprecio de la seva quasi germana. Amb la capacitat per enfrontar per si sola les seves adversitats com sobreviure a la fama de ser una estrella infantil ha demostrat, Trish es presenta com el pilar imprescindible que Jessica necessita per a seguir endavant. Poques dones tan fortes he vist com ella en pantalla i molt menys juntes, com mostra aquesta sèrie.

Hope és la nena espantadissa que inicia tota la trama. Una adolescent responsable que un dia desapareix seduïda per un misteriós home. Tot i que aparentment no s’ha comés cap delicte els pares de l’adolescent apareixen davant la nostre detectiu suplicant-li que els retorni a la seva filla. Així és com Jessica descobreix que Killgrave no estava tan mort com pensava. Un cop rescatada per fi, aparentment salvada de les urpes del nostre antagonista Hope assassina els seus pares sota les ordres encara funcionals de l’home porpra. És aquí quan Jessica Jones promet portar a Killgrave davant la justícia per evitar que víctimes del seu terror com la mateixa Hope paguin per crims dels que no són culpables. Traumatitzada i completament destruïda l’abans enèrgica Hope és ara un cadàver ambulant que ni tan sols arriba a ser una ombra de si mateixa. Tot i això, ella troba la força per enfrontar-se a l’home que la va violar, obligant-la a matar als seus pares. Un trauma profund del que només una dona forta com cap podria escapar per enfrontar-se a l’adversitat.

Els personatges masculins però, tampoc es queden enrere. En aquesta sèrie se’ns presenta a Luke Cage, el qual protagonitzarà la seva pròpia sèrie(Luke Cage) que s’alçarà com la tercera de les seies coproduïdes entre Marvel i Netflix. Luke Cage és un tiu dur(literalment de fet doncs te l’habilitat de la invulnerabilitat(que ve a ser indestructible, irrompible, resistent a tot)), gros i somrient. Un afroamericà que regenta un bar arrossegant amb si la mort de la seva esposa amb la que Jessica Jones te més relació de la que voldria. Aparentment lligats per l’atzar aquests dos personatges s’embarquen en una relació romàntica esdevenint fràgils pilars dels seus propis dols. Amb una química envejable es converteixen en la parella més entranyable del gènere (i això que de fet mai estan junts, i definitivament no acaben junts). Destacant especialment les escenes de sexe. On el contrast de la pàl·lida pell de Jessica contra la fosca de Cage, de les fines corbes de Jessica contra les grans proporcions de Cage mostren un art excels que de fet valdria la pena apreciar per si sol. M’atreveixo a dir que les escenes sexual estèticament més belles que he vist a la pantalla.

El Sargent Will Simpson és un agent de policia amb un passat menys pla del que pugui semblar que víctima dels poders de Killgrave intenta assassinar (sense èxit) a la nostre Trish. Pertorbat per les seves accions ell intenta a tota costa acostar-se a protegir a la dona que va intentar assassinar. La qual com resulta obvi no vol saber res d’ell. Tot i les aparents reticències de l’ex estrella infantil. Aviat s’embarcaran en una vertiginosa i perillosa relació romanticosexual(mes sexual que romàntica) amb unes conseqüències més tràgiques del que pugui semblar. Dur i implacable, Will Simpson demostra un temperament inestable i temerari que pot acabar per portar més problemes que solucions.

Malcom, el veí drogoaddicte de Jessica Jones. Es presenta com un personatge carismàtic i aparentment irrellevant que acaba per esdevenir un pilar tant per a Jessica com per a la historia. Convertint-se en certa manera en una mena de germà recelós que vetlla per la seguretat de Jessica. Un individu fràgil i consumit per les drogues que d’alguna manera troba en Jessica la força per seguir endavant i afrontar les seves adversitats.

Destacar especialment a l’advocada lesbiana que porta el cas de Hope a petició de Jessica, la qual(junt a la seva exdona i la seva secretaria(la nova dona amb la que ha estat infidel a la primera i és causa de la separació d’ambdues)) es mostra com una dona forta, cruel i sense escrúpols disposada a qualsevol cosa per sortir-se amb la seva. Com he dit, un univers plegat de dones fortes. Que són fortes de debò i no per què el guió ho precisi. En Jessica Jones veiem l’autentica essència del feminisme, una dona forta i independent capaç d’afrontar per si sola els seus problemes. Un autentica mostra d’autèntic feminisme, sense pretensions de ser-ho.

Com Daredevil, la sèrie també està connectada a l’univers cinematogràfic (UCM:veure secció) i com Daredevil te connexions subtils que tot i tenir presencia no necessites comprendre per gaudir i entendre la sèrie. Això sí, l’aparició de Rosario Dawson (semi interès amorós de Daredevil) és un detall  increïble que sembla destinar a la infermera a convertir-se en la sanadora dels vigilants de la ciutat.

Destacar també especialment la manera com al sèrie decideix presentar els poders de la protagonista, que se’ns mostren de forma natural com quelcom normal i sense importància. Ella no es molesta en amagar-los com tampoc els va esbombant pel món. Simplement no te por a utilitzar-los si aquest són precisos. La sèrie en cap moment n’abusa ni els amaga. Mai esdevenen protagonistes ni es mostren en pantalla per al lluïment de l’acció. Un tracte que em sembla totalment encertat i que dona a la sèrie un toc de normalitat respecte als poders molt refrescant.

En definitiva Jessica Jones és la sèrie protagonitzada per la súper heroïna que el gènere dels súper herois mereixia. Intensa, vibrant, complexa i addictiva la sèrie ens presenta una Nova York viva i enèrgica que tintada en tons porpres ens presenta una historia fresca i original. Amb una trama impecablement ben portada que mostra el desenvolupament més interessant d’un súper poder que he vist mai (el de Killgrave). Jessica Jones es baralla amb Daredevil per ocupar el podi del seu gènere i esdevé total i indiscutiblement indispensable. Imprescindible i recomanable al 100%.