Daredevil – Primera temporada

“Daredevil” és la primera de les series coproduïdes entre Marvel i Netflix que pretenen desencadenar en una mini sèrie (The Defenders) la qual ens portarà a un grup de super herois a un món més complex, cru i urbà que el que Marvel ens te acostumat amb les seves pel·lícules. Una sèrie que tenia unes expectatives increïblement altes i que sorprenentment, les va superar totes.

El primer que cal entendre al veure aquesta sèrie és el format amb que Netflix emet les seves series i el concepte amb que ho fa. Netflix, és una televisió virtual que es caracteritza per penjar de cop tots els capítols de les seves temporades. Eliminant així la necessitat del, moltes vegades desastrós, clímax episòdic amb el que les series es veuen obligades, de vegades, a renunciar a part de la qualitat per tal de donar a l’espectador una petita dosi d’addicció i fer que torni a sintonitzar el canal al cap d’una setmana. Netflix elimina això, les seves series no són episòdiques, són un conjunt. No necessita prescindir del ritme narratiu per mostrar-te una petita sorpresa al final de cada capítol i enganxar-te per que anisis aquest al cap d’una setmana, per que ja el pots veure immediatament. I això és el que cal entendre per veure aquesta sèrie. No és un conjunt d’episodis independents, és un tot. Daredevil comença amb el primer capítol i acaba amb el darrer, sense pauses. Daredevil és una pel·lícula d’onze hores. I igual que una pel·lícula, aturar-la a la meitat i deixar-la oblidada és el mateix que no haver-la vist. No es pot analitzar en parts, no es pot jutjar episòdicament. És un tot on tot encaixa i totes les parts importen. Però a diferencia del cinema és un tot que te temps de prendre’s el seu temps. No està restringit pel perillós límit de les tres hores que esgoten a l’espectador. Per què està pensada per esser vista amb comoditat, prenent-se també el seu temps. Tot i que he d’admetre que les 11 hores que dura el metratge les vaig passar quasi be seguides (diria que vaig acabar-la unes 36h després d’haver-la començat). Així doncs Daredevil és un concepte nou, ballant entre el concepte compacte d’una pel·lícula i la duració extensa d’una sèrie. I no tinc por a dir que Daredevil és una obra mestra en quant a aquest format es refereix, una icona. Dardevil s’apropia de la idea i la fa seva. Dardevil juga i guanya.

La historia del personatge no és desconeguda. Al 2003 el nostre nou Batmat (Ben Afleck, aparegut a Batman v Superman(veure ressenya)) va protagonitzar una desastrosa pel·lícula(la qual no recordava tan, tan dolenta) que va ser odiada tan pels fans com per la critica i que segons es diu ridiculitzava el personatge. I efectivament si ens posem a comparar amb el que ens porta aquesta producció, aquella caracterització era ridícula. Però eren altres temps. Ningú es prenia el cinema de súper herois seriosament en aquella època, no crec tampoc que se li pugui retreure. Sigui com sigui, l’home sense por torna aquest cop a la petita pantalla per netejar el seu nom i fer-nos oblidar que va existir en algun moment alguna altre adaptació del personatge.

Matt Murdock és un advocat cec de dia i un justicier emmascarat de nit. Un defensor de la justícia als tribunals de dia i un castigador de la injustícia de nit. El que la llei no pot salvar, ho destruiran els seus punys. Fill d’un boxejador assassinat per no acceptar arreglar un combat per a la màfia, Matt Murdock va quedar cec de petit a causa d’un accident amb vessats químics. La pèrdua dels ulls però, va desenvolupar en el nen de forma extraordinària la resta de sentits. La premissa és interessant, pot sonar típica doncs no és molt diferent a la de molts altres súper herois. Però el que caracteritza a daredevil és la seva cruesa. Batman és fosc, gòtic. Un justicier que evoca critiques socials. Daredevil és cru, barroc. Un vigilant que deixa a relluir la mesquinesa de l’home i et deixa a tu treure les teves pròpies reflexions. La comparació amb el cavaller de la nit no és accidental.  Doncs per a mi Daredevil és l’únic producte del gènere que pot competir amb la ja llegendària pel·lícula “ The Dark Knight”, sens dubte la millor pel·lícula de súper herois mai creada. Però potser no la millor adaptació audiovisual. Potser ja no.

Com correspon a un advocat cec de la cuina de l’infern (Hellskitchen) la historia ens presenta un entramat de corrupció, amb un seguit de conspiracions corporatives, apropiació de terrenys i moltes, moltes màfies que es reparteixen els monopolis del crim en una ciutat més decadent del que pot semblar a primer cop d’ull. La justícia dels tribunals mai és suficient per a acabar amb els criminals que germinen dins la ciutat. Per això el dimoni de la cuina de l’infern surt a passejar per les nits, assegurant d’inspirar als criminals la por a delinquir. Si la justícia no és suficient per salvar la ciutat, algú ho haurà de fer. No és una idea innovadora. Però sí està ben portada. De fet, mai l’havia vist tan ben portada. Un sol home travessa l’obscuritat i va desmuntant una per una les diferents màfies que controlen la ciutat: russos, xinesos, japonesos. Tots acaben caient a mans de la justícia. I per ambiciosa que sigui la proesa en cap moment resulta exagerada o antinatural. Daredevil és la justícia encarregant-se de netejar els carrers, a cops de martell(als tribunals) o a cops de puny si convé (als carrers).

Però un no pot parlar d’aquesta sèrie sense parlar dels seus personatges. En primer lloc tenim al brillant Matt Murdock. Amb una actuació excel·lent que s’apodera del personatge amb una força i naturalitat sorprenents que quasi fan recordar al propi Robert Downey Jr(Toni Stark/Iron man). La sèrie ens mostra a petites dosis i en un format molt encertat la infància i orígens del personatge al mateix temps que es van desenvolupant els seus ideals i la seva lluita. Veiem simultàniament al jove amb un passat traumàtic que va ser el naixement de l’home que és avui. Però tot i ser un home, te dubtes. Acaba de començar i no sap si el que està fent és del tot correcte. Te dubtes però segueix endavant, per que creu que algú ho ha de fer. Te dubtes i evoluciona, el personatge madura i torna més solida la seva postura, més heroica.

Tenim també el seu inseparable company Foggt Nelson amb una increïble actuació i una simpatia desbordant que aconsegueix tot i ser graciosa i còmica no treure profunditat al personatge. Nelson és l’amic que Murdock necessita, l’amic que mai falta, el pilar que sosté el seu món. Però també és l’audaç advocat que forma la dupla de Nelson & Murdock, l’únic bufet d’advocats incorruptible de la ciutat. Tot i que el personatge i la seva actuació són sobresortints la seva presencia en pantalla és petita i es troba a faltar una mica més de protagonisme.

Karen Page és la fèmina de la producció. Ella ho comença tot. Una contable que destapa el primer fil de l’entramat de corrupció sobre el que girarà tota la sèrie. La vida de la qual és salvada tant pel defensor nocturn Daredevil com per l’advocat cec Matt Murdock. Karen és una víctima, és víctima d’una trama que no s’hauria d’haver atrevit a destapar. És una dona petita que no te força per enfrontar-se al món. Però ho fa igualment, per què és el correcte. I per això és una heroïna. Protegida per la dupla d’advocats, acabarà per convertir-se per la secretaria sempre fidel de Nelson & Murdock. Tot i que l’actuació de l’actriu no resulta tan estel·lar com les altres dues si és molt decent. I sincerament, l’actriu em va enamorar des del primer cop que la vaig veure a True Blood.

Però el personatge més gran que ens porta aquesta sèrie és Wilson Fisk. El criminal sense escrúpols que aconsegueix fer-se amb el control de totes les enemistades màfies de la ciutat i fer-les seves (les quals, tot sigui dit resulten ser increïblement carismàtiques. No havia vist mai en una sèrie que les bandes secundaries d’una gran organització criminal tinguessin tanta presencia. En un altre producció aquests serien els massilles, els rellevistes. Però aquí brillen amb llum pròpia i les hi fan passar putes al nostre protagonista), el qual fins i tot es presenta  a l’alcaldia de la ciutat i a poc queda de guanyar. Un enemic que a la seva manera és també un defensor. Un enemic que com Matt Murdock estima la ciutat que el va fer créixer i patir, però que en lloc de salvar-la, vol fer-la cremar per reconstruir-la de nou. Més esplendorosa que mai. És sense cap mena de dubte l’antagonista més profund i sòlid que he vist en el gènere dels súper herois. Que no el millor. El Jocker (el de Heath Ledger) és un personatge difícil de superar, però que tot i tenir una idea molt complexa i ben elaborada al darrere, no te una complexitat intrínseca en els seus motius, tot al contrari, és pura i simple anarquia. Un dels encerts de la sèrie es que triga a presentar-nos a l’antagonista. Primer es presenta el conflicte i fins varis capítols després no se’ns mostra la cara de l’home qui mou els fils de l’entramat. Però encara triga uns capítols més a presentar la seva veritable cara. Un home aparentment pacífic i seré, un mafiós sofisticat, quasi passiu. Un individu amb un cos enorme però que fins i tot pot semblar un bonachon del que aprofitar-te. Fins que el fas enfadar. Fins que treu la fúria i et tritura el crani amb una porta (una de les millors seqüències de la sèrie) o amb les seves pròpies mans. Un pou de violència amagat rere una mascara de sofisticació. Una personalitat maquiavèl·lica i complexa que enterra en el seu si un passat encara més traumàtic i interessant que el del nostre protagonista. Sens dubte el millor de la temporada.


També tenim altres personatges importants com l’increïblement carismàtic Stick. Un vell cec malcarat que va ensenyar al jove Matt Murdock a valdre’s per si sol, a lluitar tot i la manca d’ulls després de perdre tan la vista com el pare. Un individu, sarcàstic, cru i rude, increïblement molón, però que en el fons te una vena tendre i compassiva (molt en el fons). Tenim també al carismatissim Ben Urich, el reporter que ajuda amb la seva premsa a destapar tot l’entramat de la sèrie i que es converteix en un mentor per la jove Karen. El qual guarda un dels finals més colpidors, bruscos i crus de la temporada. També s’ha de mencionar el semi interès amorós del protagonista que al final queda en res(i no, no és negatiu) Roario Dawson, la seva infermera personal i l’única que atén les desastroses ferides del nostre heroi emmascarat. La qual no pot estimar a un home amb una doble vida tan temerària. O la mà dreta del nostre antagonista, que executa un brillant paper. Seré i calmat, autoritari, acaba esdevenint el perfecte intermediari i un genial contrapunt per a Fisk. L’únic intermediari carismàtic que recordo no en el gènere de súper herois si no en el criminal en sí. I finalment la increïble Vanessa, l interès romàntic de Fisk. Per què sí, en aquesta sèrie, l’antagonista te un romanç més intens que el protagonista. Vanessa humanitza el personatge, li dona rerefons i mostra la seva cara més tendre. En una relació intensa, romàntica i a estones malaltissa que ens deixa transmetre un amor verdader. Un amor autèntic que a vegades ens fa empatitzar més amb l’antagonista que amb el nostre estimat Daredevil.

La sèrie està connectada a l’univers cinematogràfic (UCM:veure secció) amb referències molt subtils però en el fons força transcendents. Un punt a favor en aquest cas és el fet de que tot i estar-hi connectada no necessites haver vist res més de l’univers per entendre la sèrie. Les referències hi són, però la historia es comprendrà de la mateixa manera tant si les coneixes com si no. Tot i les constants referències als Advengers que quasi passen desapercebudes i que són molt agraïdes (introduïdes amb una naturalitat sorprenent i afavoridora, les quals són una delícia de trobar) no són intranscendents per a la sèrie. Per un motiu tan simple com que la corrupció corporativa en que s’embolica la sèrie es basa de fet(al menys en part) en l’apropiació dels terrenys destruït per l’intent d’invasió Chitauri durant The Advengers. Tot i que amb subtilesa i de manera poc apreciable, la sèrie està profundament lligada a l’univers cinematogràfic de la qual forma part.

Però si una cosa cal destacar d’aquesta sèrie respecte a la resta de l’univers cinematogràfic és la seva acció. La resta de produccions de l’univers són en comparació “acolorides”, aptes per a tota la família. En aquesta sèrie la violència és extrema i l’ enfoc molt madur. No és per nens.  És completament per a adults. Tot i que no te gaire contingut sexual (que en te), la sèrie és plena d’una violència crua i sanguinària. Les escenes d’acció són trepidants i increïblement ben coreografiades. Mai havia vist una acció tan al·lucinant en una sèrie. El nivell és sens dubte cinematogràfic, superant a la majoria de produccions d’arts marcials. Hi ha sang a dojo i és que un dels punts forts del protagonista és que sagna. Estem acostumats a veure súper herois invencibles que amb prou feines sagnen. L’armadura vivent de Tony Stark o el sempre ferm Steve Rogers. Però Matt Murdock cau, l’apallissen contínuament. Te el cos ple de blaus i fa que l’espectador es pregunti com carai ho fa per tornar-se a aixecar. De fet, el seu dolor et fa mal fins i tot a tu. Així doncs no és un súper heroi invencible. Potser pot carregar-se a deu homes. Però no ho fa en dos minuts sortint-ne indemne(com el nostre capità), triga quinze minuts i surt tan mal parat que amb prou feines pot arrossegar-se. Fer especial menció a l’escena al passadís(un homenatge a Old Boy al·lucinant) que cinematogràficament em sembla per si sola una obra d’art.

Poc més em queda per dir d’aquesta sèrie. Sens dubte el millor de l’univers cinematogràfic. Les pel·lícules són les grans produccions, les taquilleres, les comercials. Però empal·lideixen davant la joia que representa Daredevil (i de fet la resta de series en coalició amb Netflix), esdevenint en comparació quasi deixalles. Daredevil és la sèrie que el gènere dels súper herois mereixia. Una producció profunda, reflexiva, intricada i ambiciosa que com he dit, supera totes les espectatives. Total i definitivament imprescindible.

Deixa un comentari: