La venjança de Zou
El primer que vull destacar d’aquest capítol és la seva meravellosa portada. Personalment adoro l’estil visual i alegre que solen portar les portades a color del manga. Inspiren un aire d’entusiasta aventura que transmet a la perfecció l’alegre estil amb que els protagonistes la viuen. Però precisament més m’encanta quan varia l’estil de la portada oferint-nos una cosa diferent. Hi han poques portades a color a l’any i menys encara que surtin de la norma esmentada. Però en aquest cas tenim la que segurament és la portada a color més diferenciada de tots els temps. No només tenim la proesa excepcional de que no surtin en aquesta només els membres de la banda, si no que tenim un estil de dibuix completament diferent. Molt a l’estil del dibuix clàssic japonès i que afavoreix tremendament el gear fourth. De fet m’agrada tant la portada que si pogués me la penjaria en tela a l’habitació.
Ara be, deixant enrere l’art gràfic de la portada centrem-nos en el capítol. Com va assegurar-se d’anunciar la Jump ens endinsem a la saga de la batalla amb els 4 emperadors. Vaig presagiar que una gran saga s’acostava, una macrosaga on veuríem involucrat a més d’un emperador, però tots quatre? Això definitivament supera totes els escales de grandesa que havia postulat i em deixa preguntant-me si potser no és massa aviat per això. Però be, tractant-se de l’Oda de ben segur que te un pla i jo al menys hi tinc confiança.
Entrant més en mataria, el capítol continua on ho havia deixat l’anterior amb el terratrèmol sobtat per la col·lisió entre elefants. I és llavors quan succeeix el que ningú s’esperava i reapareix “la veu de les coses”, vista lleument a la saga submarina i que sembla te una importància vital per a la trama d ela historia mundial. Si ens pensàvem que la font d’informació que havia rajat durant els darrers capítols s’havia acabat sembla ser que ens equivocàvem. Sabíem que en Luffy podia escoltar aquesta veu que els reis marins expressen. Però sincerament no m’esperava que el gran elefant illa pogués expressar-la també. Però potser la gran revelació és el fet d’incorporar un altre personatge que també pot escoltar aquesta veu. En Momonosuke es presenta oficialment (per si no estava prou clar ja) com un element cabdal en el futur de la historia mundial com de la sèrie. Doncs no tan sols pot escoltar la veu de les coses. Si no que sembla pot comunicar-se amb l’elefant i fins i tot, donar-li ordres. Aquest petit fet dona al nen samurai molta més transcendència i un poder de proporcions molt més grans de les que es presentaven fins ara. No tan sols això, si no que se’ns mostra més d’aquesta veu telepàtica doncs segons sembla, també pot transmetre imatges. És un petit detall, però com tots sabem (encara que no ho sembla amb els darrers capítols) Oda deixa anar aquesta mena d’informació molt de tant en tant.
El capítol omple pagines mostrant la personalitat cruel i sanguinària d’en Jack. Ja sabíem que era un cabron i ja sabíem que era capaç de fer, tot i això veure’l atacant l’indefens elefant emfatitza adequadament en la maldat del personatge. Tot i això per molt poderós i cruel que sigui res pot ell contra una illa. Per que tot i que les escales de poder s’estan descontrolant últimament una illa segueix sent una illa i no qualsevol acaba amb una illa vivent. I així ens deixa el capítol amb una de les seqüències més impactants dels últims temps on un elefant destrossa una petita flota d’un cop de trompa. Les pagines silencioses en les que es mostra l’acció son simplement un delit visual. Però la vinyeta en concret que arremet el cop és…. simplement brutal.
Un dels secrets amagats del capítol però és el fragment d’història del mateix elefant que sens revela. Condemnat a vagar eternament. Condemnat per qui? I sota quina autoritat? I quines condicions son les que permeten ordenar-li coses? Només pot en Momonosuke? Qualsevol Mink? O qualsevol persona? Potser només aquells qui escolten la veu de les coses? Quina relació te amb l’antiga civilització que va esborrar el segle en blanc? Està clar que per cada misteri sorgeixen mil preguntes. I dubto molt que es responguin aviat. Simplement fantàstic com un detall tan petit pot suscitar tantes preguntes.
En el fons és un capítol on no passa gaire res. Es podria resumir amb una veu i un cop. Però el poc que passa està magistralment narrat. Aquí es mostra l’habilitat del mangaka per manejar el ritme narratiu de la sèrie. Si durant els darrers capítols aquest era frenètic pel que fa a la informació (per què de fet acció poca n’hi havia), en aquest el ritme s’alenteix sobtadament sense que això alteri l’harmonia global del conjunt. He de dir que esperava que l’encontre amb en Jack s’acabés ràpidament amb alguna trampa de guió. Però de cap de les maneres m’esperava… això. Brutal la encara fresca capacitat d’Oda per sorprendre al lector després de tants anys sense per això renunciar a la naturalitat de la historia (no com fa la cinquena temporada de GoT(sí, és una critica gratuïta i que?)). En Jack tornarà és clar, però de moment està K.O i deixà pas lliure a la saga que s’acosta ( doncs en Luffy ja s’ha espavilat a demanar el menjar que necessita, això és que marxa).
Finalment però he de parlar de les ultimes vinyetes. Tres vinyetes que tot i donar tan pocs detalls diuen molt. Sembla ser que l’Apoo ha traït l’aliança d’en Kid treballant en secret sota les ordres d’en Kaidoh. Dubto que en Hawkins no hagués estat capaç d’anticipar la traïció així que o be hi estava afiliat o be ha ordit algun estratagema. Fos com fos el misteri és suculent. Pel que fa al nostre Kid sembla ser que és ell qui apareix en un calabós al país de Wano. Això ens presenta una guerra de proporcions encara molt més gans del que m’imaginava. Recordant que en Drake també estava sota les ordres d’en Kaidoh, sumant-se-li ara l’Apoo i amb en Kid evidentment en contra. Molts dels grans personatges de la sèrie comencen a prendre un bàndol en aquesta batalla que s’acosta. Simplement ansiosos per veure el que ens espera i quina informació s’aproxima. Cosa que vol dir que segurament aquesta trigarà en arribar. Sens dubte un capítol curt però rodó.
