Rumbo a la noche

Aquest és un llibre que te un especial valor sentimental per a mi, no sols pel fet de ser el regal d’algú molt important en la meva vida i qui valoro enormement, si no per ser la primera novel·la eròtica que em pertany. Els que em segueixin vagament sabran que en el darrer any he llegit molta literatura eròtica (sobretot tenint en compte que abans de començar el blog no n’havia llegit cap), que és un gènere que m’ha convençut i s’ha guanyat un lloc al meu cor. I no parlo de la pornografia literària que per a mi semblen les prolífiques sagues amb portades negres encapçalades per delicades d’aparença sensual que poblen les llibreries amb fins masturbatoris. Per a mi una novel·la eròtica no es una excusa per omplir les pagines de sexe i morbositat. Si no una historia que empara el sexe  com una eina en la seva narrativa, que explora la sexualitat en una introspecció personal, que te alguna cosa que aportar.  Totes les novel·les eròtiques que havia llegit fins ara havien estat fruit d’un flirteig amb els prestatges de la biblioteca. Una acurada selecció entre centenars de llibres que intentaven seduir-me amb portades espatarrants o descripcions suggerents. Aquest no obstant em va seduir lluny dels prestatges silenciosos d’una biblioteca. Però molt més rodejat encara de novel·les. Efectivament aquest es tracta de un regal de sant Jordi, un llibre que em va seduir al carrer, respirant el fresc aroma de les roses i els llibres per descobrir, lluint la seva portada amb orgull entre centenars d’altres llibres. El món editorial sap que el que ven un llibre es en primera instancia una portada. Que un comprador triarà quin llibre curiosejar en funció de la portada. Després es pot trobar amb que el que hi diu al darrere ni l’hi diu res, però la portada és l’element que capta al client. I en aquest cas la portada em va cridar a mi. Es ben senzilla: el perfil d’una dona nua, d’esquenes, sobre un fons negre. Però no es l’erotisme d’un cos nu el que em va cridar si no la naturalitat d’aquest. Era el cos elegant i sensual d’una dona normal, una sensualitat dolça i senzilla, allunyada dels canons perfectes de les revistes i les pel·lícules. Era un cos bonic, però no despampanant, d’aquells que criden l’atenció pel carrer en grans pancartes publicitàries i precisament per això em va cridar l’atenció. Curiós que una portada em cridés per no ser cridanera. Així doncs em vaig torbar jo en mig de Sant Jordi descobrint per sorpresa que aquesta era la primera novel·la eròtica que podia anomenar meva. Tenint en compte el molt que m’ha agradat el gènere semblava que anava essent hora. No era sols la primera novel·la, era el primer regal  en forma de llibre d’algú molt especial i per això és possible que l’hagi jutjat amb uns valors  molt menys imparcials que la resta de llibres aquí ressenyats (tot i que tampoc és que pretengui, de fet, fer valoracions apersonals). Però si el llibre és una desena part del bo que m’ha semblat, és un llibre que mereix ser recomanat.

En aquest cas no hi han portades variants. Així que em deidcaré a penjar fotos d el’autor que es mereix el seu reconeixement. Aqui la tipica foto sofisticada.

És un llibre que va de putes, i això és una cosa que et deixa ben clar ja d’entrada amb un reguitzell de frases ben col·locades a la contraportada que sincerament, em feia por que només fossin això, un seguit de frases cíniques i ben quadrades que res tinguessin a veure amb el to del llibre i que no fossin més que un exercici de fatxenderia. Per que qualsevol publicista pot posar a la contraportada d’un llibre unes quantes frases ben triades. Però no qualsevol autor pot donar a la seva obra un autèntic to cínic i crític que valgui la pena ser llegit. Per sort el publicista en qüestió no enganyava amb la meravellosa contraportada, doncs el que guardava dins era millor que el que anunciava fora. La contraportada de fet, ha estat un detall que m’ha agradat especialment. Doncs marca el to del llibre sense explicar-te en absolut de que va. Saps que va de putes, prostitutes d’alt estandig. Però no saps res més, res de la trama ni del que et trobaràs a dins, a part del to. Un to que sincerament trobo increïblement aconseguit i balancejat.

<Nada es más barato que jurar amor, ni nada más caro que creérselo.>

El llibre te una història bastant complexa. Però crec que si la contraportada ens fa el favor de no destapar-la el més correcte es no fer-ho del tot. Per tant m’allunyaré de tota sinopsis i deixaré que ho descobriu per vosaltres mateixos si os decidiu a emprendre l’aventura de llegir-lo. Només diré que és un llibre trepidant que fa girar tota la seva trama al voltant d’un assassinat. És un llibre ple de prostitutes, milionaris, corruptes, politics, famosos i be, gent menyspreable  i fascinant.

Tipica foto interessant en blanc i negre

El llibre ens planteja a una protagonista que viu lluny de ser l’eix central de la historia però sí de la narrativa. Tot el que passa, passa al voltant de la protagonista (que no girant al seu voltant) però sense que la majoria de vegades hi tingui res a veure. Ella és una persona més dins aquest negoci que decideix prendre cartes en les injustícies que contra les de la seva professió es cometen. És deliciós com la manera de pensar d’aquest personatge influeix en la narrativa marcant el to cínic de la obra. Ella es una prostituta per elecció. Mai ningú l’ha forçat ni intentat convèncer, tampoc ha sorgit de cap necessitat o gir del destí. Simplement va veure una oportunitat per aprofitar el seu cos i la va aprofitar. Precisament per això no es veu amb dret de queixar-se  sobre el destí que li ha tocat viure, ella l’ha tirat i al contrari que la majoria que es dediquen al que ella ha tingut elecció. Però no sols això la diferencia de les seves companyes d’ofici. Ella és conscient que mentre milers de prostitutes pateixen inclements i fins i tot degradants condicions laborals, tant físiques com psicològiques ella tria sempre els homes amb els que jeu i fins a quin punt poden arribar. Mentre altres es cremen la pell en una carretera ella descansa còmodament en una mansió  amb totes les comoditats. Mentre d’altres porten el seu cos al límit per portar un plat a taula, ella guanya en una nit el que la majoria tarda mesos en acumular. Sap que la seva situació és privilegiada i que no te cap dret a queixar-se, sobretot havent-ho triat. Per això tota la seva perspectiva del món que l’envolta esta marcat per un nihilisme vers si mateixa que es fon amb el cinisme vers al món per crear una narrativa acida i critica contra un món tan  invisibilitzat com ho és el de la prostitució.

<Cuando dependes de muchos hombres puedes prescindir de uno, pero cuando dependes de uno no puedes prescindir de muchos.>

Tot i que ho posa a l’etiqueta. Dubto molt que literatura eròtica sigui un terme adequat per a aquesta obra. Doncs tot i ser per raons evidents el sexe part essencial de la trama i fins i tot de la narrativa, tot i estar contínuament en boca del narrador,  tot i que el llibre està ple de sexe: no alberga en ell ni una sola escena eròtica, ni un sol passatge excitant, ni un sol moment de passió. Per que? Per que l’erotisme emmarca el món de la prostitució, però no hi viu. Al final, tot i ser l’arma amb que es ven, en un producte comprat només hi ha sexe. Precisament per aquest motiu l’autor fa de la protagonista un esser completament asexual, que mai ha sentit ni sentirà cap atracció per home o dona i que només utilitza com sap que als altres complau les eines que el seu cos li ha donat per assegurar-se un futur sense preocupacions. La nul·la reacció de la protagonista davant coses com la passió o l’excitació permet a l’obra cobrar un to allunyat de la subjectivitat de les passions encarnades realçant amb aquest objectivisme el seu paper de critica contundent.

<Aléjate de los chicos guapos; no los aceptan como aval de un crédito.>

Però que critica aquesta obra? El món de la prostitució diria que és de fet el que menys critica rep. Ho fa, però és una critica subtil i continua que cobra forma en la narrativa i no en l’acció, no en el que diu, si no en com ho diu. En certa manera podríem dir que la subtilesa d’aquesta critica la fa especial i més significativa, però també la fa de més lliure interpretació anant molt en funció del que la narrativa pugui fer-te sentir.

<No es necesario hablar cinco idiomas y haber leído a los clásicos para que te paguen por bajarte las bragas, pero si los hablas y sabes que Platón escribió los Diálogos, te pagan mas.>

El que potser crida més l’atenció dels temes amb que es fica és en Donald Trump. I sí, no els politics en general, si no el president dels estats units en persona. De fet, la critica vers la seva figura no es limita solament a unes quantes mencions acides. SI no que el president acaba esdevenint una part important de la trama com a personatge indirecte que tot i no aparèixer en cap escena és llargament mencionat i la presencia del qual mou gran part del llibre. Com? Això ho haureu de descobrir vosaltres. Només diré que el llibre carrega i molt fort contra el president amb tot un seguit de pulles emmarcades en una deliciosa subtilesa. El llibre no te problemes amb anomenar-lo. Però quan es fica amb ell de debò (hi ha un capítol que pràcticament és una critica a la seva persona) te l’elegant subtilesa de no mencionar-lo mai directament (ni el seu nom ni res directament relacionable apareix mencionat al capítol) i això lluny de desafavorir la critica li confereix amb la seva aguda perspicacia una mordacitat que encara m’arranca un somriure de com d’efectiva resulta.

Típica foto bohemia

L’altre tema que ataca de forma acusada és la figura del futbolista d’elit. Aquells personatges que guanyen milions xutant una pilota i que la majoria de vegades no son conscients de la meitat dels interessos que mouen. Però això no els fa menys culpables. La novel·la ridiculitza la figura del futbolista fins a extrems que podrien resultar punyents, atacant fins i tot la virilitat d’aquells que es rodegen de dones com si haguessin de demostrar alguna cosa. Cobrant en aquest cas un futbolista un paper protagonic en la trama del llibre, essent de fet causa immediata de tot el que hi succeeix. Tot i l’acidesa de la critica vers la fama d’uns individus que al final no fan res mes que jugar be a un esport, he de dir que la comparteixo especialment. Però potser hi tingui alguna cosa el molt que avorreixo el món del futbol com a forma d’espectacle.

<Un hombre guapo es a una “Superputa” lo que la Kryptonita a “Superman”.>

El llibre es submergeix també en una critica conta les classes adinerades en general, politics corruptes, banquers. Atrevint-se a assenyalar amb el dit a les forces politiques que es creixen en la propaganda que el terrorisme els dona i als que els interessa que segueixi donant problemes per seguir tenir arguments que pronunciar. Però per sort te la decència de no emetre critiques absolutes; tot i que moltes d’elles tenen una contundència considerable difícil de rebutjar, no les fa absolutes deixant sempre al lector un marge per que jutgi si allò és sols una percepció de la realitat més o una amb la que es poden sentir identificats.

<Si te aplicas podrás convertirte en favorita de un rey o en primera dama de un gran país, o sea que durante los próximos años esfuérzate en cuidar tu cuerpo que ya tendrás el resto de tu vida para cuidar tu alma.>

Però tot i enfonsar els peus en la brutícia de les altes esferes el llibre és en gran part una novel·la d’investigació on una prostituta sense recursos es submergeix en la investigació de la mort d’una companya destapant a cada pas assumptes més i més tèrbols. No hi ha gaires escenes d’acció (que n’hi han), però poca falta fan doncs la tensió que aconsegueix generar la narrativa es trepidant i et submergeix en un sentiment  de vertigen que t’enganxa a la protagonista i et fa sentir teva la seva necessitat per destapar la veritat.

Típica foto… decrepita?

Però si una cosa resulta la novel·la per sobre la resta és una obra de autorealització. Amb una protagonista que passa de dedicar-se a una professió  en la que tot i ser un experta avorreix, però la qual tria per assegurar-se un futur on poder dedicar-se a si mateixa i rentar-se de tota la brutícia acumulada; a fer quelcom amb el que se sent valuosa i realitzada, que depèn de la seva habilitat coma  individu i no d’un cos escultural fruit de l’atzar de la genètica. Ella esdevé el futur que la seva ment ha sabut forjar-li i no el que al que el seu cos li ha obert pas. I això és quelcom amb que fins i tot el lector se sent gratificat.

En definitiva Rumb a la nit d’Alberto Vázquez-Figueroa resulta una obra amb una trama molt immersiva i trepidant, plena de corrupció i interessos politics amb una forta carrega de critica, que amb mirada cínica cobreix amb un vel d’humanitat una de les professions més invisivilitzades de la nostre societat. Amb valors sòlids i contundents  ataca algunes de les injustícies que poblen el món, conscient que no deixa de ser una veu més entre tantes i que ni te la veu absoluta ni te el dret de creure-s’hi. Un llibre apassionant que recomano especialment a qui la carrega critica que aporta els cridi l’atenció i que considero un cop més, un imprescindible.



Ombres Tenebroses

50 ombres de Tim Burton

Soc del parer que tant Tim Burton com Jony Deep han anat perdent aquell toc màgic i especial que els caracteritzava durant els últims anys (sí, ho se, paraules polèmiques). Mentre que Deep es tornava més pla en la seva actuació al temps que agafava papers cada vegada més estrambòtics, Burton perdia l’essència màgica de les pel·lícules que temps ençà va dirigir per tornar-se cada cop més anodí, menys autèntic i més comercial. Potser no he vist les pel·lícules adequades, però el tast d’Alicia (veure ressenya) ja em va servir per adonar-me d’aquest fet. Amb aquesta premissa m’enfronto doncs a un altre modesta producció tant de l’un com de l’altre que a més a més va passar amb més pena que gloria pels cinemes del món amb critiques no gaire optimistes. Quina sorpresa la meva al torbar-me amb un producte tan disfrutable.

Juguem a un joc: faré una ressenya paral·lela amb gifs
Juguem a un joc: faré una ressenya paral·lela amb gifs

La pel·lícula te una premissa romàntica en el més clàssic sentit de la paraula. Una tragèdia romàntica amb bruixeria i vampirisme que segueix els esquemes més basics de despit i tragèdia. Amb donzelles d’extremissima bellesa deixant-se caure per un dramàtic penya-segat induïdes a l’acte per l’influx d’una rancorosa bruixa a la qui li ha estat negat l’amor que la donzella ostentava. Maleint-lo per tota l’eternitat, la bruixa fa caure sobre l’amant una maledicció que el converteix en un vampir immortal, obligant-lo a patir durant la resta de la seva no-vida l’aflicció per la mort d ela seva estimada. Tancat i segellat en una tomba on patirà l’aflicció de viure en mort el nostre protagonista aconsegueix tornar docents anys més tard decidit a deixar enrere la seva aflicció i recuperar la deslluïda fortuna familiar. La premissa inicial no pot ser més bàsica. Segueix un per un els patrons del romanticisme clàssic i els executa duent-nos una historia sense masses sorpreses pel que fa a la trama. Però el màgic d’aquesta pel·lícula no és la trama, és el to.

L'hummor
L’hummor

Si digués que es tracta d’una comèdia no em sentiria còmode del tot. Doncs tot i tenir un humor estrany aquest no és el protagonista. Un esperaria que amb un esquema tan clàssic i afegint-hi l’humor tinguéssim una parodia del gènere. Però sento que tampoc és el cas. Un homenatge doncs? La veritat és que el terme tampoc m’acaba d’agradar. Que és doncs la pel·lícula? No ho sabria dir. Però si hagués de dir-ne alguna cosa, i sense saber res en absolut de la vida del director en aquell moment de la seva vida, diria que aquesta és un reflex de l’estat emocional que vivia en aquella època. Per que és el que em transmet i és el que em sembla tan interessant d’aquesta pel·lícula. Ni la trama ni els personatge ni l’humor. Si no una mena d’essència estranya que sembla descriure l’estat emocional d’una persona. I quin és aquest etat emocional?…. Be, jo diria que, frustrat i calent, molt calent.

L'ambient
L’ambient

Per que el que ressalta d’aquesta pel·lícula és el seu alt contingut de referències (si es que se’n pot dir així, doncs quasi s’hauria de dir evidencies) sexuals. Tota l’aura de la pel·lícula està carregada amb una espècie de tensió sexual, com un calenton contingut molt, molt estrany. Ens trobem en una casa habitada per dos criats: una (molt entranyable) vella xoxa, i un home per a tot  mandros, brut i rondinaire (que també acaba sent molt entranyable) a qui ningú li posaria una mà a sobre. Hi viu també un nen que veu fantasmes i el seu pare, un inútil acabat, simple, egoista, avar i bastant subnormalet (que no és gens entranyable). Cap d’aquest tres homes despertaria el menor desig sexual a una dona com cal. El problema és que en aquesta casa d’aquestes n’hi ha tres. La senyora de la casa, una dona orgullosa, capaç i atractiva que es veu relegada a intentar conservar l’arruïnat patrimoni familiar a l’hora que lidia amb una desequilibrada família que porten la seva serenor als extrems més insospitats i que l’omplen de frustracions. Una psiquiatra amargada i alcohòlica, que viu deprimida per una joventut que se li escapa, frustrada per no aconseguir atreure com li agradaria a un sexe contrari que sembla haver desaparegut de la seva vida. I finalment a una adolescent en plena revolució sexual, que es veu tancada en una família antiquada dins un poble de mala mort sense res d’interessant i que desprèn erotisme i provocació en cada, gest mirada, paraula, queixa o… en fi, que es podria tirar un pet i fer que semblés orgàsmic. El cas es que tenim a tres dones evidentment frustrades i calentes que conviuen dins una casa on els únics homes que hi ha només podrien causar-los repulsa.

L'argument
L’argument

Però si una dona va calenta en aquesta pel·lícula és l’antagonista, una bruixa que al cap i a la fi ho fa tot per un calenton frustrat. El d’un amant que va preferir l’amor a les seves promeses de sexe desenfrenat. Provocant que aquesta es senti ressentida per que algú no hagués volgut tastar el seu cos superb i digne d’admiració. Tot plegat és una sensació que flota per la pel·lícula com un fantasma. El fantasma de les dones calentes i que em dona la sensació de ser una representació de les fantasies sexuals del director. Plenes de fantasia romàntica, plenes de bruixes, vampirs i fantasmes. On com si d’una porno es tractés tot està ple de pàl·lides dones més sortides que el pic d’una taula disposades a ser totalment complaents per al protagonista de la fantasia en concret. Segons com, aquest ambient podria ser insultant o fins i tot degradant, tot i que no crec que sigui el cas. Aquest fervor sexual reprimit que impregna la pel·lícula cau simpàtic, molt simpàtic. Segurament degut als tocs d’estrambòtic humor que els cohesionen amb la vessant romàntica del metratge.

La crítica
La crítica

La pel·lícula és clar te falles. El final és estrany i precipitat i dona la sensació que no es un final en absolut (més aviat sembla un principi, com si la peli fos el preàmbul d’una sèrie de comèdia fantàstica o alguna cosa per l’estil). Tenim una dona llop que surt del no res, un parell de trames fantasmagòriques que es portaven arrossegant tota la trama i que es mig resolen com per art de màgia. La trama acaba per ser en excés simplona i mancada d’originalitat amb uns personatges tan caricaturitzats que un es pregunta per què la pel·lícula no és més còmica. Però res d’això importa, perquè val la pena. Tot i que la comèdia del film no és massa divertida, el calenton contingut que s’hi amaga sí que ho és si l’aconsegueixes entreveure. I sabent això és enormement disfrutable.

Els fans
Els fans

Tinc entès que la pel·lícula no va agradar gaire fins i tot entre els fans del director. I la veritat no em costa entendre per què. Tim Burton no es caracteritza precisament per les referències sexuals. Potser més aviat per la seva absència. I aquest film no és precisament subliminal, de fet es molt descarat. Tant descarat que en més d’una ocasió t’arranca un somriure d’incredulitat davant el flagrant del que insinua l’escena. Em fa pensar que el director tenia ganes de deslliurar-se, anava calent i no volia haver d’aguantar el cenyir-se a un estil determinat i ometre aquesta part de la realitat que és el sexe. I així ho va fer. Fent que al final aquesta sigui una de les pelis més originals i fresques d’en Tim Burton el ens últims temps. És clar que original sense voler-ho.

En definitiva  és una pel·lícula normaleta, sense res de l’altre món. Una pel·lícula sense gaires complicacions perfecte per a veure un diumenge a la tarda. Però darrere aquesta burda simplicitat amaga un evident sentiment reprimit que en certa manera i sense voler-ho és pur art. Em dona la sensació que poques vegades una pel·lícula havia aconseguit transmetre millor un sentiment com aquesta. El que ningú s’esperava es que aquest fos el sentiment de calentón.



Satisfacció

Satisfacció d’Alina Reyes és una complexa novel·la eròtica que amb tan sols 179 pagines m’ha fet ballar el cap més enllà dels límits de la meva comprensió. El desig i la fixació pel sexe configuren l’eix vertebral de la relació que protagonitza aquest relat. Afincada en el típicament pacífic i avorrit barri residencial del somni americà en Bobby i la Babe viuen enamorats la seva joventut de casats amb tota la passió i morbositat enterrada sota un estat de desídia i puritanisme recolzat per la eterna rutina del seu estatus de vida. Privat d’intimitat i fantasia arrosseguen una convivència de frustracions on els supòsits socials dels temps que els emmarquen els impedeixen ser sincers l’un amb l’altre i els obliguen a viure una vida d’aparences de la que són els únics espectadors. Així doncs una nit la Babe s’aixeca del llit per descobrir que el seu marit no jeu al seu costat i moguda per una curiositat morbosa s’aventura a investigar el perquè de la seva absència. Finalment vestida solament amb camisó ajaguda al terra del jardí i amb el cul a l’aire la Babe es descobreix espiant per la petita finestreta que dona al garatge com el seu marit emplena promíscuament la boca d’una amant secreta amb el seu membre inflat. L’amant, Carmen: una nina inflable complaent, voluptuosa i submisa. Lluny d’enrabiar a la Babe l’omple de anhels i desitjos fins a les hores inimaginables embarcant-la en una malaltissa relació amb la nina i el seu marit que els portarà a les portes de la mort.

Alina Reyes no sols gaurda bellesa en la seva ploma
Alina Reyes no sols gaurda bellesa en la seva ploma

La novel·la fa gala d’una complexitat metafòrica que sincerament s’escapa en moltes ocasions a la meva capacitat de comprensió. Soc capaç de veure que hi ha una metàfora, però no que significa. Això fa pòster que no pugui admirar l’obra en tot el seu esplendor, com realment és. Potser si pogués comprendre tots el significats ocults en les seves paraules el llibre esdevindria un imprescindible, per desgracia la meva comprensió és limitada i només he pogut quedar-me amb part del que la novel·la podia transmetre. No obstant sí ha guanyat l’etiqueta de molt recomanable essent una obra que no passarà desapercebuda per a tot aquell que gaudeixi de l’erotisme com una forma de critica introspectiva.

Així doncs amagat rere un munt de simbolismes i metàfores elucubrades, però sense pels a la llengua, la novel·la no dubta en desmenussar punt per punt la vida familiar del clàssic matrimoni americà per aplicar-hi amb mordacitat una critica vigorosa i despietada. Atacant directament contra el ball de mascares i aparences, de somnis desidiosos i d’apetits insaciables enterrats sota una rutina de teòrica felicitat i benestar, Reyes no dubta en oferir una critica reflexiva des de l’erotisme de com les masses es deixen enganyar per la promesa de felicitat que els dona el sistema i que ells mateixos acaben per creure com a reals per no caure en la desesperança que la seva mediocritat els aporta.

Però lluny de limitar-se en una sola critica la novel·la explora molts fronts, com la carnalitat del desig i com aquest ofusca la nostre consciencia i no ens deixa veure més enllà. Divaga vers a l’home i la dona com a individus ni superiors ni inferiors, però sí diferents, fugint dels topics de l’home simple i la dona complicada, però exposant-los a través dels nostres personatges i reflexionant al respecte. Explora en el desig masculí i femení i les diferents formes d’afrontar-lo i utilitzar-lo. Critica sense pudor la figura clàssica del mascle dominant i absolutista i fins i tot es passeja pels abismes de la mort i els seus significats.

Un dels simbolismes eròtics més destacables de la novel·la és l’icònic Elvis Presley, sexsimbol de tota una generació, que posa banda sonora a la novel·la amb les seves balades i fins i tot protagonista un rocambolesc episodi (tot i que be, tots ho son força de rocambolescos) on el protagonista de la nostre historia es topa, fent autoestop, un any després que aquest morís amb l’icònic cantant a qui després de cantar i ballar acaba practicant una mamada en el seu únic acte homoerotic de la seva monòtona vida. Si es l’episodi es tracta d’un encontre paranormal amb un fantasma del l’Elvis, d’una al·lucinació
de la seva pubertat, o d’un autèntic Elvis que va fingir la seva mort per escapar de la fama, l’autora ho deixa a la nostra imaginació. Però amb paranoies igual de rocambolesques que aquesta el llibre exposa els seus punt de vista i les elaborades metàfores que el poblen. Fent que un es plantegi fins i tot si Deu viu entre nosaltres i regeix les nostres vides observant-nos amb la forma d’amigable veí.

La manera com tracte l’erotisme aquesta novel·la per analitzar els racons més foscos de l’esser humà no ha pogut evitar recordar-me a l’imprescindible “l’animal moribund” (veure ressenya), que tot i viure en un context radicalment oposat al que aquí s’exposa de la mateixa societat arriba a tractar temes molt similars amb conclusions igual d’esfereïdores. Com amb aquella, un to macabre omple aquesta novel·la. Amb una nina sexual que sembla cobrar vida pròpia, a la que la Babe tracta sens dubte com si ho fos i com si fos al seu temps un altar a qui retre inesgotable adoració. Com la ja de per si desequilibrada Babe perd totalment la visió de la realitat al conèixer a la onírica Carmen, no es tan estremidor com el fet de que al final de la novel·la la nina sembli cobrar vida per acabar amb els propietaris que ja no la poden satisfer. Amb una escena final on sense dir-ho amb paraules, el lector quasi pot sentir com la nina gira el cap lentament per mirar-lo amb un somriure.

 



Pell de Pruna

Fa temps vaig buscar en obres com Cirera (veure ressenya) o l’Aurora (veure ressenya) un erotisme més frugal. Havia llegit un seguit de novel·les madures i interessants que narraven a través de la sexualitat una història. Però tenia curiositat per veure que em provocava llegir una historia on les escenes sexuals tenien una importància notòria i on un seguit de peripècies es succeïssin per construir un tot. En certa manera aquestes obres m’ho van donar, tot i que no del tot. Cirera consisteix en un plegat d’apunts eròtics que composen en forma de mosaic desordenat la vida sexual d’una dona amb un gran desig. Però no es tractava pas d’escenes d’alt contingut eròtic, si no més aviat d’un plegat d’apunts que constituïen una curiosa i elaborada poesia indubtablement artística. Tot i que no la historia, era la poesia la que cobrava doncs un paper més rellevant que la sexualitat mateixa. A l’Aurora en canvi se’ns retratava el creixement d’una adolescent fins a esdevenir una dona a traves de la seva sexualitat. Era una obra plagada d’escenes eròtiques sí, però el desenvolupament del personatge a través de la seva historia i la dolçor amb que la prosa estava impresa cobraven altre cop protagonisme davant l’erotisme èxplicit de les pagines que el narraven. Com moltes coses a la vida vaig topar-me amb Pell de Pruna quan ja havia deixat de buscar això en una novel·la eròtica. I durant la major part del llibre vaig pensar que d’això es tractava, d’un seguit d’escenes sexuals molt suggerents i eròtiques enllaçades a través d’un protagonista simpaticot. Durant la major part del llibre pensava que les escenes no tenien més vincle que el seu protagonista i eren un seguit de peripècies que no construïen cap historia en especial. Per sort, estava equivocat. Però a l’hora no ho estava. Aquesta novel·la aconsegueix ser curiosament dues coses oposades a l’hora. Un seguit d’escenes desvinculades i eròtiques impreses a mode de fantasies puntuals i una historia ben filada i construïda on la sexualitat no és més que el medi per a narrar-la.

1d7c147f-8ac0-4213-bbeb-958253b48e1fEl llibre està dividit en capítols força breus on cada un exposa un fet molt concret acompanyat d’una escena sexual, les quals evoquen majoritàriament un gran erotisme. Però si alguna cosa m’agradaria destacar del seu format episòdic és sens dubte l’art gràfic que l’acompanya. Quasi cada episodi va acompanyat d’un dibuix representant alguna escena succeïda en el capítol els quals estan dotats d’una bellesa peculiar, dolça i embriagadora. Amb un erotisme natural, suggerent i generós els dibuixos ens ofereixen en blanc i negre retrats fugaços d’escenes suggerents que semblen trets dels mateixos records del protagonista. Amb contorns difuminats i enquadres desencaixats les imatges aconsegueixen transmetre la naturalitat pròpia d’una fantasia inexacte aconseguint ser un motor estètic i bell sense limitar per això la imaginació del lector.

4a54fa79-4aa3-49aa-99e5-cd7db4d1fa85Crec que precisament degut al seu format episòdic molt marcat aquesta és una bona novel·la per prendre-se-la amb lleugeresa. Els capítols es fan molt fàcils de llegir i no te n’adones abans n’has llegit un parell o tres. Sumant això al diferenciats d’aquests, la fan la novel·la ideal per anar llegint sense temor a perdre’s per la distancia temporal entre lectures. No costa comprendre un capítol deslligant-lo dels altres, fet que fa a la lectura quelcom senzill i despreocupat ideal per a les persones que no tenen gaire temps lliure per a dedicar-lo a la lectura.

6a89e21d-c783-475e-82f8-aaad6f9cb01bPerò no es pot parlar d’aquest llibre sense parlar del seu protagonista, que n’és l’eix principal. Es tracta d’un jove atractiu, que sense pensar massa es deixa emportar per la vida. És un individu amb una gran passió sexual que tot sovint el porta a posar-se en algun que altre problema. Però no és ningú que imposi el seu sexe com fan molts pervertits. Al contrari, mai sol prendre la iniciativa ni iniciar les peripècies sexuals en les que es veu embolicat. De fet quasi és un instrument de plaer a mans de les dones que l’envolten. Per què el nostre protagonista és algú atractiu, molt atractiu. Un individu que te alguna cosa especial, un no se què que fa que les noies se li llencin al damunt. I ell despreocupat com és, no sap pas dir que no. Ell és la fantasia masculina feta realitat. Un home al que totes les dones se li llencen al damunt i que no pot ensopegar amb una pedra sense trobar-se una casual escena eròtica amb la femella de torn, ja sigui en un magatzem, uns lavabos, el despatx de la seva cap o el pis de la seva ex.6c92c8d2-68f6-4234-9a8f-61e46f7ec9ed

9317fb0a-69f7-4407-a852-e0807ce0bcf7El llibre inicia quan un cop acabat els estudis i les oposicions el nostre protagonista és seleccionat per ocupar una plaça en un institut públic com a professor. El nou entorn sumat al seu magnètic atractiu quasi hormonal produirà tot un seguit d’aventures amb alumnes, professores, conegudes i desconegudes que tot i no semblar seguir cap ordre ni patró sorprendran al lector havent construït al final una historia solida on cap escena sobrava i on cada peripècia era una petita peça per a formar un conjunt. Un dolç puzle on tot i que les peces no semblen tenir res a veure les unes amb les altres acaben encaixant de manera quasi màgica en la seva recta final.

c24d2baf-c275-45b2-91da-344d702abeffLa novel·la és dolça i somiadora. Tenim un protagonista impulsiu i despreocupat, però no estúpid. Es tracta d’un home amb conviccions i remordiments, amant dels impossibles i les causes perdudes. Un ferm defensor del valencià (és una novel·la escrita en aquesta llengua), que sorprenentment fa en aquesta novel·la eròtica una reivindicació de la llengua. El llibre resulta ser també cap al seu final una protesta contra la manipulació de la informació a mans dels mitjans i els politics i un avis sobre el perill de les drogues. Essent també una Oda a la lliure sexualitat i a l’acceptació, a l’amor liberal sempre que sigui acordat i al sexe lliure i natural. És un llibre que tot i no reivindicar-les amb força no te por a mostrar les seves opinions i te les va deixant lentament fins a fer-te-les explotar a la cara al seu final. Un llibre amb el qual assenteixes satisfet al llarg de la seva lectura pensant  que és una novel·la lleugera i simpaticona amb un erotisme dolç i suggerent però amb la que acabes descobrint molt més. Una gran historia d’amor i acceptació amb protestes i reivindicacions que lluiten per causes perdudes (com la llengua i la llibertat).

5035e8ca-c63b-4b28-815b-216abaabdbbeTot i que no imprescindible sí que és una novel·la molt recomanable. Sobre tot per aquells qui gaudeixin de l’erotisme dolç i ben mesurat de les terres valencianes que sorprenentment son fruit de gran part de els novel·les del gènere que he llegit. Diu aquest llibre que el valencià és una causa perduda. Jo dic que si segueixen escrivint novel·les com aquesta, perduda o no és una causa per la que val la pena lluitar.

Cent Cops de raspall abans d’anar a dormir

“Cent Cops de raspall abans d’anar a dormir” és una novel·la italiana escrita per Melissa P. que va esdevenir un dels debuts literaris més impactants dels últims anys en terres oriündes. I sincerament no és per menys. Fa un temps vaig dir en to jocós que “la Flor de Hanako”(veure ressenya) que era la millor novel·la eròtica que havia llegit mai (va ser la meva primera novel·la eròtica, diguem que no tenia massa competència). Fa no gaire amb “L’Animal Moribund” (veure ressenya) el títol se l va veure arrabassat amb una novel·la que segueix sent una de les millors que he llegit. Però molt em temo que poc li ha durat el títol. Afirmo sense por que Cent Cops de raspall abans d’anar a dormir és la millor novel·la eròtica que he llegit mai.

Doncs el titol guanya molt en català

La historia ens ubica en una petita ciutat italiana on Melissa, una jove de setze anys (tot i que diria que al començar la novel·la encara no te els quinze) descobreix amb passos tortuosos el camí de l’amor. Melissa és una adolescent somiadora que es mira al mirall i s’excita de contemplar la seva imatge, s’agrada com és. Gaudeix de la seva petita sexualitat, del seu cos en creixement i dels plaers que ella mateixa s’atorga. Tancada en un petit món propi en el que se sent segura i confortable. No és una noia que gaudeixi especialment dels convencionalismes i les reunions socials que tan semblen hipnotitzar als seus coetanis. Mentre els nois de la seva edat prefereixen passar l’estona en un bar o una bolera ella pot gaudir de tancar-se a l’habitació a llegir. El món que l’envolta sembla fútil i ple de falsos somriures. Tot i tenir amistats, cap amistat li sembla verdadera, no són mes que relacions circumstancials que el temps podria esborrar sense masses problemes. És en aquest context quan una de les seves amigues aconsegueix arrossegar-la en una festa estiuenca on Melissa descobreix quelcom inesperat. A Melissa l’avorreixen les festes, no li agrada ballar i fins i tot troba ridícul la parafernàlia que s’hi munta al voltant. Però en aquella festa és presentada a Daniele un noi de somriure atractiu que tot i no cridar-li l’atenció d’entrada no triga en ocupar els seus pensaments. Daniele, atractiu i correcte li pregunta sobtadament a la Melissa si és verge. Això encén els seus sentits fent-la comprendre l’iterés del noi que no triga en convertir-se en objecte de les seves fantasies. No triguen en retrobar-se en un altre festa a la que Melissa assisteix sols per veure’l. És allà quan el noi l’arrossega fins a la seva habitació i rere abaixar-se els pantalons força a Melissa a fer-li una fel·lació. Ella sols desitjava els seus llavis. Només volia rebre l’amor que anhelava de Danielle. Però en canvi en va rebre els seus fluids amargs. És aquí quan Melissa compren que l’interès que ella havia notat no n’hi te res de romàntic. Però pensa amb innocència que si entrega els seu cos, algun dia podrà guanyar-se el cor del noi. En aquest punt comença una espinosa relació on Melissa acut puntualment a les trucades del noi per a atorgar-li regulars fel·lacions que mai aconsegueixen saciar els seus autèntics desitjos i no semblen provocar més que allunyament per part d’en Danielle. Convençuda que no dona el suficient de si mateixa decideix donar-li al noi la seva virginitat per poder d’alguna manera arribar al seu cor i fer que l’estimi. És en aquest punt quan Melissa creu entendre que els homes no poden estimar-la prescindint del seu cos. Per això, ella es dona a tots els que l’hi demanen amb l’il·lusió de que algun d’ells la miri realment i s’entregui com ella s’entrega a ells. Creu que si s’entrega tota i sense restriccions, ells acabaran per acceptar-la. És així com Melissa esdevé un cop rere un altre la joguina de múltiples personatges que l’arrosseguen en un cercle viciós de sexe i brutalitat que poc a poc la va destruint més i més per dins. Convertint a la Melissa en una nina trencada que no sap trobar si no en el dolor i la brutalitat la força que necessita per viure i suportar els cruels embats de la vida a la que ella s’ha arrossegat amb l’esperança detorbar l’amor.

Aquesta és sens dubte una novel·la perversa i pertorbadora, no apte per a totes les sensibilitats. La seva prosa és concisa i directa, doncs està escrita en format diari. Un diari on Melissa es sincera. Amb qui pot compartir els seus verdaders sentiments que no comparteix amb ningú més. Cal recalcar la relació que te la protagonista amb el diari, doncs a estones sembla un personatge més de la novel·la al que fins i tot Melissa es dirigeix directament. El diari és l’únic a qui Melissa pot se sincera i s’hi lliura sense reserves, per que necessita expulsar de dins seu la repulsió que a vegades es genera. A vegades passen mesos entre entrada i entrada del diari, a vegades, sols unes hores. Per que aquesta és una historia que dura dos anys i en una vida no sempre estan passant coses. El tracte que fa la novel·la dels temps em sembla fantàstic en aquest sentit, doncs confereix cert realisme curiós i agilitza el procés de la historia sense treure-hi profunditat. D’una entrada a l’altre l’estat emocional de la protagonista pot patir canvis brutals i com aconsegueix la novel·la fer-los comprendre al lector sense esmentar directament les causes d’aquest em sembla una genialitat.

Cent Cops de raspall te un repertori de personatges força extens. Tots els interessos sexuals que en algun moment es creuen davant Melissa durant més o menys estona. Començant per l’ingenu Daniele que creu poder jugar amb ella i convertir-la en la seva mascota per després tenir quan vulgui el seu suport i acabant pel príncep aràbic que desencadena el brillant final de la novel·la. Hi ha de tot, cada personatge més pertorbador que l’anterior. Un home casat que coneix per un xat i que es compra un pis al centre per que hi puguin anar ambdós. Un professor de matemàtiques al que acaba seduint i per qui acaba esdevenint una onírica Lolita. Una lesbiana espaterrant que li concedeix un tast del cos femení. Un home que coneix en un bar i per qui es deixa violar. Un transvestit que es paga la universitat prostituint la seva boca. Un parell de gays a qui frisa per observar copular. Un jove que insatisfet amb el que li dona la seva novia la manté com a amant per acabar convertir-la en un dipòsit d’esperma per compartir amb tota la seva colla d’amics. Tot plegat una colla d’individus cada un més pertorbador que l’anterior que converteixen l’alegra i somiadora Melissa de l’inici, una dolça nena que només vol trobar l’amor, en una nina trencada que ja no creu que l’amor sigui quelcom que existeixi i que s’acull a la brutalitat de ser utilitzada per combatre la buidor de no trobar l’amor que tant va somiar. Però he de dir que cap dels personatges és un gran monstre ni molt menys. No són terribles persones que s’aprofiten mesquinament de Melissa, són persones amb aficions obscures que es troben amb una noia que sembla encaixar en els seus desitjos i compartir les seves aficions. Melissa es lliura pensant que així serà estimada. Fa veure que gaudeix d’allò que li fa mal i ho fa tan be que no sols arriba a creure-s’ho, si no que fa que així ho creguin els que la rodegen.

Aquesta és una novel·la terriblement perversa macabra i escabrosa. Incòmode de llegir a estones. Però també és entranyable i terriblement romàntica. Potser això és el que la fa gran, ser capaç de ser ambdues coses a l’hora. Melissa creu que torbarà l’amor al final del camí, i es lacera a si mateixa empesa per la cerca. Però l’amor sempre és allà. L’esperança secreta que mou totes les seves accions. Però a part de romàntic i escabrós el llibre també és brutalment eròtic. Te escenes molt poderoses, però tot el seu ambient és eròtic en sí. Des de la contemplació inicial que la protagonista fa del seu cos nu davant el mirall fins al poètic i filosòfic final que no deixa de donar en tota aquesta tragèdia un dels missatges més bonics i entendridors que he llegit. Es per això que dic que Cent Cops de raspall abans d’anar a dormir és la millor novel·la eròtica que he llegit mai. Doncs tot i competir a nivell literari amb l’Animal Moribund (veure ressenya), en el context intrínsecament eròtic em sembla molt superior. De l’Animal Moribund en diria una novel·la que tracta l’existencialisme i la futilitat de la mort. Cent Cops de raspall abans d’anar a dormir evoca el descobriment de la sexualitat amb pinzellades escabroses i romàntiques, evocant una morbositat autentica i enigmàtica que aconsegueix atorgar al seu final l’autèntic missatge de que és l’amor.

Indiscutiblement imprescindible. Aquesta novel·la es postula com al millor material eròtic que gaudiré en molt de temps. No obstant, tot i recomanar-la fervorosament he de recalcar que potser les ments més sensibles s’haurien d’allunyar de tota la foscor que amaga.