erotic – El Bell cant d'un Somriure

En el Triangulo de la Verdad

Tinc una petita historia personal amb aquesta novel·la de Sònia Sànchez Farell. Cosa que curiosament és prou freqüent en les novel·les que aquí ressenyo. És una novel·la que vaig trobar entre les parades de sant Jordi de l’any passat (2017) i la sinopsis de la qual em va cridar poderosament l’atenció. Jo estava passejant tranquil·lament entre les parades de la vila de Palafrugell i veient l’obra en varies d’aquestes vaig pensar que seria una novetat i que no costaria massa trobar-la més tard quan passegés per Barcelona, on havia quedat precisament per a això. Així doncs vaig deixar escapar la oportunitat de fer-me amb el llibre i vaig anar cap a la ciutat comptal amb el propòsit de trobar-me amb la novel·la allà. Però per molt que vaig buscar, anant fins i tot a llibreries dies més tard per veure si la podien localitzar, va ser impossible trobar-la. I així em vaig quedar jo, amb la sensació d’haver perdut la oportunitat d’adquirir-la en el seu moment, com si no hagués estat més que un somni o un miratge literari, un fantasma potser. Una sensació que ja m’ha assetjat varies vegades amb varies novel·les (molt notòriament amb aquesta). I com sabreu els que hagin llegit aquella ressenya, aquesta sensació es sol traduir en un màgic retrobament un temps després. I no cal gaire astúcia per endevinar que aquest és el cas, si no, difícilment n’estaria escrivint la ressenya.

Efectivament un any després (20018), vaig tornar a passar altre cop per les parades de Sant Jordi de la vila de Palafrugell i allà estava la novel·la, com si no hagués passat un sol dia. De seguida vaig pensar que potser el problema vivia en que l’autora era de la zona i per això m’havia estat difícil torbar-la fora de l’Empordà. Però la dona resulta ser de Sabadell. Varies preguntes i indagacions van resoldre finalment el misteri. La dona te amics a la vila, entre ells varis propietaris de parades de Sant Jordi. Així doncs, com no podia ser d’altre manera, il·lusionat pel màgic retrobament, em vaig fer amb la novel·la.

Que tenia l’obra que em cridés tant l’atenció? Parlava d’un intent de suïcidi frustrat aparentment per un encontre relacionat amb el sexe , el luxe, la sensualitat i dues dones. La premissa prometia narrar a través de la sexualitat una historia on l’erotisme demostrés ser una profunda eina narrativa per a explorar la humanitat i el seu existencialisme més basic amb un intent de suïcidi com a punt de partida. La contraportada llençava promeses d’una historia on el sexe i la passió fossin l’eina per a sanar una anima turmentada fins a tal punt de voler acabar amb la seva existencia. Per desgracia la novel·la pren camins molt diferents als que jo vaig elucubrar.

El problema principal de l’obra és que significativament més del 90% d’aquesta és esborrable fins al punt de que no alteraria en absolut la trama de no existir. La historia es desenvolupa en les 5 primeres pagines i les 5 darreres mentre que la resta és una mena de desenvolupament de personatge (en singular). I podria estar be, però el personatge en qüestió és un personatge buit. No per ser un mal personatge, si no deliberadament buit. L’autora volia fer que el personatge fos buit, mancant d’emocions en absolut, passejant per una vida de luxe i passió sense cap sentiment en absolut. I ho fa molt be, està perfectament exposat. Durant més de dues-centes pagines. Dues-centes pagines d’un personatge buit vivint la seva vida buida, on no passa res d’interessant ni transcendent per que el personatge viu paral·lelament a la vida, passant per ella sense viure-la realment. I com dic és un desenvolupament molt bo del concepte que vol exemplificar, de la buidor emocional. Especialment a través del conflicte sexual que viu aquesta. Però son dues-centes pagines d’irrellevància i arriben a fer-se una mica pesades.

És difícil llegir el llibre, per que mai passa res. No passa res per que aquest és el propòsit de l’autora. Per que es un personatge buit que defuig la vida mateixa, al que tot al seu voltant li rellisca i que per tant no li passa res. Passen coses, i passen a causa d’ella, però no li passen a ella. Per que ella no les sent. És incapaç d’enamorar-se, sent afecte, però res més. Ni dolor ni alegria. Plaer, afecte, disgust, però no dolor o èxtasi, mai. La seva vida es resumeix en un perfecte equilibri de neutralitat. L’objectiu d’això és demostrar que l’absència de dolor no és un ideal, que la bellesa de la vida està en viure, no en passar per la vida. I ho aconsegueix. Però buf, és molt pesat. És pesat i a més, repel·lent. Per que és una dona que ho te tot, una família genial que l’estima molt i és multimilionària. Una intel·ligència i bellesa sense parangó, una carrer professional brillant per a la que no te cap dificultat. Tot és tan avorridament perfecte i autosuficient. Sembla que es burli del lector amb la seva avorrida bellesa i el seu avorrit luxe. Per que sí, la obra torna al luxe quelcom bastant soporífer i avorrit. Els moments d’emoció i tensió sexual de l’obra no venen precisament donats pel luxe si no en paral·lel a aquest. Crec que l’autora volia mostrar encerta manera un erotisme en el luxe però acaba mostrant més aviat el contrari.

No puc dir que la novel·la sigui dolenta. Per que es marca un propòsit i l’aconsegueix, però em dona la sensació que s’insisteix massa en allargar l’exposició de la vacuïtat i massa poc en exposar la resta de l’obra. Com he dit la historia general, passades les cinc primeres pagines de misteriosa introducció, no avança fins al final i quan es resol ho fa amb un recurs que prové d’aquestes pagines inicials fent que tota la resta del llibre no afecti en absolut en la resolució més enllà d’ensenyar-nos la vacuïtat del personatge. I aquesta és necessària per exposar-nos la reflexió moral que la novel·la suposa però no per al desenvolupament pel que fa a la trama. Així que inevitablement un sent que la historia coixeja, que està desbalançada i potser aquest és el major problema de l’obra.

Personalment el que menys me n’ha agradat és el fet que tot el que llegia ho sentia fals. Tota la riquesa i pompositat era falsa, precisament per que la protagonitzava una persona buida a la que aquesta riquesa ni tan sols la satisfeia de debò més enllà de ser una simple facilitat. Però el personatge és tan perfecte en tots els sentits que es irritant i avorrit. No és algú que m’agradaria conèixer.

No obstant la obra no és dolenta, és pesada. Però molts grans clàssics ho son. I tot i que sí crec que està desbalancejat, com he dit aquesta pesadesa te un motiu funcional que obté els seus resultats. L’únic problema és que amb molt menys (arribat al primer terç de la novel·la la vacuïtat ja estava perfectament clara) hagués aconseguit el mateix resultat.

En definitiva no és una obra que recomanaria. Tracta els conflictes entre el be, el mal i la felicitat des d’un punt de vista de la cristiandat fent servir l’erotisme com a motor de la seva narrativa. És interessant, però s’estén amb excés. Però tot i així m’ha agradat llegir-la. És interessant obrir-se a nous autors de les nostres terres que ens son normalment desconeguts.

La Venus de les pells

Aquesta és la portada del meu exemplar

La Venus de les Pells de Leopold von Sacher-Masoch (ja parlaré d’aquest nom més endavant) és un dels clàssics immortals de l’erotisme modern. Un clàssic (altre cop) que va caure a les meves mans (altre cop) fruit d’un regal de Sant Jordi. Aquest Sant Jordi ha passat una cosa curiosa i és que se me n’ha anat la pinça amb una força desmesurada (també vaig entregar la novena carta del projecte atrapa somriures, l’entrada de la qual ja està publicada (llegir entrada)). Adquirint la icònica xifra de 18 novel·les en la seva totalitat (i això que me n’acabava de portar 7 o 8 de casa, uns quants clàssics d’aquests que ja hauria d’haver llegit), una muntanya de llibres que crec que trigaré un llarg temps a escalar (Jo espero que el proper Sant Jordi no se me’n vagi tant la pinça per que dubto que me’ls acabi tots abans d’un any i si adquireixo més llibres dels que puc llegir malament). Però aquest no és cap d’aquells 18 llibres (per més inri) aquest és un regal de sant Jordi que s’em va entregar amb retard una persona molt preuada per mi (la mateixa que em va regalar Rumbo a la Noche (veure ressenya) i la propietaria de El ultimo viaje de Tisbea (veure ressenya)). Per a llavors jo estava engrescat en la primera de les novel·les d’aquesta llarga llista que m’he adjudicat (Estats Units de Japó, potser la ressneyi, ja veurem) i em trobava amb problemes per triar quina vindria després. La venus de les Pells m’ho va posar fàcil. Un llibre regalat que em feia molta il·lusió tenia tot el dret a colar-se al capdavant de la llista de pendents amb tot el morro. Així que aquí el tenim.

Aquest clàssic, que encara no em crec que fos escrit al 1870, és una autobiografia eròtica en forma de novel·la, on l’autor va plasmar les seves experiències per a construir una historia que fos ell i no ho fos a l’hora. L’obra és en certa manera una hipèrbole de la seva mateixa realitat, la seva fantasia més grotesca. Potser el que ell no es va atrevir mai a ser. L’obra parla sobre el masoquisme, terme que ella mateixa no empra en cap moment, preferint el terme hipersensual. Llavors tenim a un protagonista que no és masoquista, si no hipersensual. En la societat moderna aquest adjectiu peca més aviat de ridícul i no vaig poder evitar riure el primer cop que ho vaig llegir. Però pensant-hi be és un bon terme per a descriure-ho, al menys tal com l’obra porta la hipersensualitat. És una concepció del masoquisme molt estètica i intel·lectual, quasi casta podríem dir (de fet és ambigu si és o no casta la historia, per que més enllà de petons no passa res èxplicit referent al terreny sexual). I en aquesta concepció tan pura i espiritual, que s’emmarca dins la concepció clàssica de la bellesa, el terme hipersensual deixa de sonar ridícul a les poques pagines i passa a sonar… profund. Així doncs aquest llibre és en certa manera un tractat sobre la hipersensualitat, un assaig sobre la bellesa d’aquesta a l’hora que una intensa novel·la sobre el masoquisme l’amor, el dolor, el desengany i… sorprenentment la desigualtat de gènere.

El llibre és un llibre dins un llibre. La historia comença amb un home que li explica un somni febril amb una dominant mussa vestida de pells. L’amic li explica amb to greu que aquesta mussa amb la que ha somiat (pintada en un quadre de la seva paret) és una dona que li va canviar la vida i a la que pertany una historia que li hauria d’haver explicat fa molt de temps. Llavors l’amic li entrega a l’home un llibre autobiogràfic titulat “diari d’un hipersensual”. Sort que aquest no és el títol de l’obra, de ser així dubto que hagués arribat mai a les meves mans. Crec que és important contemplar ambdós títols per comprendre del tot a l’obra. Per que aquesta novel·la és el diari d’un hipersenual (masoquista), que ens transporta dins el seu cap per fer-nos comprendre com troba la joia en el dolor i en el patiment, com més gaudeix com més el trepitges, com més l’humilies. Com més infeliç és a nivell físic i espiritual, més passió sent per dins. Per a ell l’amor i el plaer són una desgracia, una agonia, per que tot i el dolor que li produeixen, es veu incapaç de defugir-los. Al contrari, es veu incapaç de no acostar-s’hi sense remei. Per altre banda la novela és també el retrat de la venus de les pells, de l’ideal de sàdica amb la que només el més refinat i elevat dels hipersensuals podria fantasiejar. Una dona superba, elegant, formosa, però cruel i sanguinària, que més gaudeix com més tortura a l’esser que l’estima. Que el maltracta amb malicia i crueltat (que no amb vulgaritat) sense importar que el seu esclau sigui, com ella, una persona amb sentit i sentiments que pateixen i senten dolor. Així doncs la novel·la és a l’hora una definició del masoquista com un retrat de l’ideal de bellesa per a aquest.

És una novel·la que, com moltes en aquella època, te aires de assaig. El gruix de la obra consisteix en un seguit de diàlegs entre els dos protagonistes on filosofen/discuteixen sobre el significat de la bellesa i la sensualitat. Sobre l’amor i la seva manera d’estimar. Sobre allò que els atrau i els fascina i és clar, sobre la hipersensualitat. Masoch ho exposa tantes vegades i des de tants punts de vista que és difícil que no et quedi clar el concepte. Però el millor de tot és que tot i l’insistent del discurs, tot i donar voltes incansablement sobre el tema de l’amor i la sensualitat, les passions i el dolor, al menys a mi no se m’ha fet mai cansat. Hi ha alguna cosa en la prosa, una mena d’humor subjacent, un timbret petit que sense riure-se’n, doncs és per a ell un tema molt seriós, sap riure amb l’irònic de la situació. Així que durant els primers tres quarts de novel·la vaig pensar que aquesta consistiria més en un assaig que intentava definir i fer comprendre el masoquisme i la bellesa que en ell s’amaga que no pas una historia amb una contundència argumental. Que equivocat estava.

La que més m’escau per a l’obra diria

Un dels detalls de la obra que més m’han agradat és que, al contrari del que un podria esperar no és en aquest cas el membre dominant (ella) qui sedueix al membre submís (ell) cap al costat fosc d’aquesta perversió. Si no que passa a la inversa. És ell qui li implora que el trepitgi i el tracti amb crueltat, que sigui severa i cruel amb ell. No tant per que gaudeixi d’aquests tractes si no per que l’estima amb tanta intensitat que la sola idea d’abandonar-la el fa agonitzar. I en la seva agonia prefereix ser un esclau, un gos, un tros de carn trepitjada i humiliada, que no córrer el perill de deixar d’estar al seu costat. I ella d’entrada se’n riu. Riu com si es tractés d’una broma, assegurant que ella mai podria fer això que ell li demana a un home al que estima. Però ell tem, tem que algun dia (com ella diu que segurament acabi per succeir) ella el deixi d’estimar. I per això ell li suplica i la convenç. Per que alberga dins seu dues fantasies, la de tenir al seu costat una dona recta i pura, que l’estimi per sempre i la de tenir al seu damunt una venus de les pells, una dama dèspota i autoritària que el tracti amb crueltat. Dos ideals de bellesa contraposats que sempre han lluitat dins seu. L’un inculcat per la moral cristiana i l’altre arrelat en la seva més profunda infantesa. I si no pot tenir a la dona pura i fidel que sempre ha desitjat (tot i que més aviat sempre ha desitjat l’altre), es convertirà en un esclau i tindrà la dama cruel i dèspota. I tot i que a ella no es veu en aquest ideal, aviat comença a seguir-li el joc, només per provar. Convençuda que aviat ell se’n cansarà i podran recrear-se en altres passions. Però poc a poc el joc va esdevenint seriós i ella comença a advertir-lo. L’adverteix de que ha despertat una naturalesa nova i desconeguda dins seu i que encara poden tirar enrere. Però que si segueixen indagant, si segueixen aprofundint arribarà un punt en el que no hi haurà marxa enrere. Un punt en el que ella s’haurà convertit en la dèspota freda i cruel amb la que ell fantasiejava i a la que no li importarà destrossar a la seva joguina si això la diverteix. Però ell, febril d’amor i de passió es llença als braços de la seva estimada suplicant un i un altre cop que el trepitgi, que l’humilií. I tot i que ella l’adverteix, una i un altre vegada, incansablement, ell embogeix més de passió com més cruel és va tornant amb ell la dona. Fins arribar al punt on tal com ella havia advertit, ell acaba per penedir-se dels seus desitjos obscurs.

Al final del llibre succeeix una traïció. Una traïció que no és tal, doncs ell mateix l’ha demanat, l’ha suplicat. Però que quan esdevé el supera. Una passió que se l’emporta i arrasa i el destrueix, fent-lo miques. És un gir de guió que tot i advertit, tot i esperar-te’l, et sorprèn. Et sorprèn per que el sorprèn a ell. No te l’esperes tot i haver-lo vist a venir per que no creies que realment fos capaç, creies que en el fons l’estimava i mai li faria una cosa així. Per que desitges que el pobre Serverin (així es diu el protagonista) no acabi consumit per les seves pròpies passions. Però a l’hora una part de tu viu ansiosa per veure’l patir, potser la part que ell inflama amb els seus discursos, aquella part inesborrable de la curiositat humana que ens impulsa a tancar un ull però deixar l’altre obert davant signes de crueltat. Per que tot i que desitges que no pateixi, vols saber fins on és capaç d’arribar. Serà capaç de gaudir d’aquesta tortura fins al final? O acabarà odiant el que inflamava les seves passions? Un final que sens dubtes sap com deixar-te els sentiments a flor de pell.

No és gaire maca però és molt il·lustrativa

Un dels detalls en els que també m’he fixat és en el poc èxplicit de l’obra. És tan poc explicita que acaba per entrar en l’ambigu. Acabes sense saber si hi ha hagut cap contacte sexual més enllà de petons i carícies. No es menciona el sexe en cap moment, ni referint-se a l’activitat ni a l’òrgan. Tot plegat envolta a la relació de un molt beneficiós aire intel·lectual. Com si el seu fos un amor que transcendís la carn, com si no importessin més que els sentiments purs. Però no es pot evitar la pregunta: es toquen? Copulen? La novel·la no ho diu, ni ho insinua tan sols. Però tampoc dona a entendre el contrari. Diu que s’estimen durant tota una nit, però inclou aquest amor un acte carnal? Ella li diu a ell que tindrà sobre ella tots els drets d’un home casat sobre la seva dona. Per tant tindria el dret, si volgués, de fer l’amor amb ella. Però el reclama? No ho se. En dubto. No se si la intenció de l’autor era caure en aquesta ambigüitat o és simplement una conseqüència ineludible de l’estil del popi autor i de l’època en que va escriure l’obra. La puresa espiritual dels intensos sentiments del protagonista em fan creure que podria mantenir-se cast durant tota l’aventura, m’hi avoquen i tot. Però un pensament més realista em fa pensar que no podria existir una relació tan intel·lectual durant tant de temps amb un contacte tan íntim com besos, abraçades i fuetades sense arribar mai més enllà. Quina és la resposta doncs? Si m’ho preguntes a mi, la resposta és la ambigüitat, la imprecisió. La resposta es el dubte de no saber si és l’una o l’altre, dubte que afavoreix molt més a l’obra que qualsevol resposta definitiva que es pugui donar. Que l’envolta d’un halo enigmàtic, com la mussa mateixa. Així doncs la resposta és que mai ho sabrem i que serà millor així.

I aquí el tenim al senyor Masoch

El llibre conclou amb una reflexió. Una reflexió que em va obligar a aturar-me comprovar que feia més d’un segle que s’havia escrit i tornar-la a llegir. És una reflexió sobre el feminisme, tot i que suposo que en aquells temps el terme estava encara lluny d’existir (no tant en realitat, es va acunyar l’any 1882, només 12 anys després de la publicació d’aquesta novel·la). Masoch reflexiona sobre el per que de la seva malaltissa obsessió amb el poder. Sobre per que no pot existir una situació d’equilibri entre un home i una dona que s’estimin lliurement. Per que si l’home no domina a la dona, serà la dona la que domini a l’home. I Masoch jutja que, mentre l’home i la dona no siguin iguals, mai podran ser lliures. I no només emet aquest judici si no que acusa aquesta desigualtat no a causes naturals, si no a una educació social, a una desigualtat en les oportunitats laborals, a un problema de concepció del conjunt de la societat i no una naturalesa intrinseca en si. Doncs ell jutja que si l’home, dominant per imposició social, deixa de banda aquest rol, la dona el prendrà sense dubtar-ho, demostrant així la nostre igualtat. Tots som igual de cobdiciosos i dèspotes, no és una qüestió de sexes. I per tant, només en el respecte de la autentica igualtat, podrà néixer una relació sana i de confiança que permeti aflorar un respecte sincer i genuí.

Una portada diferent

La reflexió final em va impactar com pocs finals ho han fet en una novel·la. Seria molt agosarat dir que és el millor final de novel·la que he llegit, però si no l’és, no se me n’acut cap millor. El llibre inclou també la copia d’un contracte real que l’autor va viure i en el que es vasa i l’anècdota d’una experiència real, que ajuden molt a comprendre que tant de realitat i quant de ficció hi ha en aquesta historia. Son apèndix que valen moltíssim la pena i que no pots deixar per alt. Gracies a ell comprens que Severin no representa a l’autor si no a l’ideal hipersensual que aquest porta dins però que per altre banda no conforma la totalitat de Masoch i que per tant ell mai podrà ser. El més curiós de Masoch però, és potser el seu cognom que recorda tant al terme masoquista, si és una casualitat dona per creure en el destí. Però per altre banda sona bastant provable que el terme masoquista s’encunyés precisament a partir del nom de l’autor. El clàssic mereix sens dubte el anomenar-se així. Imprescindible sense cap mena de dubte. No obstant, potser no és un llibre que recomanaria a tothom. Doncs aquells que no hagin llegit mai res d’antic, que no s’hagin endinsat mai en obres més similars a l’assaig i menys properes a la novel·la moderna, potser no trigaran més de dues pagines en avorrir-lo. No obstant si no t’espanta el que d’ell n’he dit, sisplau, llegeix-lo.

Llum Antiga

Feia temps que no em passava per la biblioteca a agafar un llibre i em venia de gust. Em venia de gust per que allà hi he descobert obres molt bones i que amb perspectives inesperades expandien l’imaginari literari de les possibilitats descobrint-me generes i reflexions. El més notori ha estat sens dubte el gènere de la literatura eròtica, gènere el qual no havia tocat abans d’agafar-ne el primer llibre farà poc més d’un any, tenint ara, comptant aquest, onze llibres llegits (tots ressenyats) a les meves esquenes. Segurament per això em vaig acabar decantant un cop més per la literatura eròtica al cercar entre els prestatges de la biblioteca Jaume Fuster.

Amb Llum Antiga de John Banville ens trobem amb una novel·la que tot i amb una premissa molt eròtica d’entrada al final ho acaba essent més aviat poc. El llibre ens planteja en un inici una historia que gira al voltant de certs encontres sexuals succeïts en el passat donant via lliure per explotar un sense fi de fantasies rememorades. Però per sort o per desgracia la novel·la no tira per aquí. Per sort per que li permet explorar un potencial literari molt més ric i desconegut que aporta idees noves i presenta reflexions mereixedores de ser considerades creant indubtablement art literari. Per desgracia per que es perd l’emoció del risc i el frenetisme de les aventures sexuals que l’haguessin salvat de ser un llibre llarg i avorrit.

El llibre m’ha agradat, te conceptes molt interessants que crec que val la pena explorar i que personalment m’han nodrit. Però se m’ha fet llarg, se m’ha fet llarg i a estones se’m feia avorrit, fent que la idea de posar-m’hi degenerava en una mandra insostenible. Em recorda una mica a aquells llibres tan llargs i pesats que et fan llegir a la eso i al batxillerat: llibres bons i que personalment hem van agradar, però llibres llargs i carregosos que necessiten d’una atenció perllongada i dedicada per a nutrit-se’n i que són el pitjor candidat possible per a incentiva a la lectura a un públic juvenil i desganat al que se l’obliga a posar-s’hi. Repeteixo, son bons llibres, i a mi em van agradar. Però jo soc un bitxo raro i els criteris d’elecció literaris no s’haurien de basar ni en els bitxos raros ni en la qualitat literària de l’obra, s’haurien de basar en com poden nodrir i influenciar als joves que els agafen. Per que per mostrar-los la profunditat de la literatura, primer els has d’interessar per la literatura. Un concepte basic que sembla incapaç de comprendre per al sistema educatiu. Però no volia divagar: el llibre és llarg i farregós, però val la pena.

La obra comença amb un home sexagenari (és una aproximació, i la paraula sexagenari mola) rememorant des de la tranquil·litat d’una llar en aparença tranquil·la els records distorsionats d’una llunyana infància on essent un nen pràcticament pre-puvert va tenir una aventura sexual amb una dona madura, una milf en tota regla, mare del seu millor amic. En unes primeres pagines sembla que el llibre va d’això: l’home explicant-nos les seves eròtiques aventures amb una dona madura. Un nen començant a descobrir la seva sexualitat mentre una dona casada s’aboca a la tragèdia de tenir d’amant un nen de l’edat del seu fulll. Però el llibre no triga en fer-nos notar que el llibre no només ens transporta a aquesta historia si no que n’hi ha dues més. De rerefons una tristesa es fa palpable en la narrativa, alguna cosa manca i no triguem a ser sabedors d’una tràgica i misteriosa mort de la filla del protagonista que els manté a la seva dona i a ell en una mena d’estat d’espectre que divaga pel mon sense ser-hi realment, vivent més en el passat que en el present inexistent. És per això que el protagonista rememora la seva joventut, per que no hi queda vida en el seu present.

Però mentre l’home divaga rep una trucada. Va ser un actor mitjanament reconegut de teatre i ara, quasi retirat rep una trucada: algú vol que protagonitzi una pel·lícula. Ell mai ha fet cinema, però una mena d’orgull actoral l’empeny a emprendre aquesta aventura per sortir de la desídia desganada que és la seva vida. Però estranyament el personatge misteriós al que ha d’interpretar sembla guardar una sinistre relació amb l’enigmàtica mort de la seva filla, al temps que l’actriu que coprotagonitza amb ell el film sembla ser a estones el viu retrat de la seva filla. Pensareu que potser aquí el llibre decideixi tirar per una aventura amb aquesta jove actriu per invertir els rols que en la seva joventut va viure, però res més lluny de la realitat. Acaba esdevenint més aviat una estranya figura paterna on més que substituir la seva filla busca entendre preguntes inconcluses i evitar a la pobre noia el destí que la seva filla no va poder esquivar. Sona trepidant? Doncs no ho és en absolut.

Per que tot i tenir totes aquestes trames diria que el llibre no va de cap de les coses mencionades. El llibre va sobre la memòria, sobre els record i el subjectiu d’aquest, sobre com ens modelen, ens transformen, ens condicionen. El llibre és un tot introspectiu, que explora en la psicologia d’un individu i en com els records afecten a aquest i sobretot com aquest afecta als records. Per que si una cosa destacaria sobre la resta en aquesta novel·la és com la narrativa tracta als records.

El llibre no narra els record com a fets, els narra com a records, i com a tals estan plens d’incoherències que no deixa de remarcar, com el fet de recordar el terra ple de fulles seques tot i succeir durant les vacances d’estiu, o de portar abric i gorro tot i poder fregir ous a la carretera. I aquí és on passa la major part d’el llibre, entre records imprecisos i analitzant com d’imprecisos son. En certa manera és un experiment literari que explora amb realisme el concepte d’una narrativa retrospectiva rememorant el passat. Normalment la ficció, quan utilitza aquest recurs peca de presentar-nos uns records lúcids i perfectament definits que no difereixen gens del que podria ser la narrativa del present. Això parodia aquest concepte mostrant-nos que sí es pot executar be aquesta narrativa de forma realista. No obstant el llibre es perd molt en els records. No deixa de ser part d’aquest realisme que menciono, un home vell que acabada la seva felicitat no pot més que perdre’s en les seves memòries per tractar de buscar un sentit a la seva vida destrossada. Però aquesta pèrdua pels records és llarga i lenta i inevitablement es farà avorrida per a qualsevol lector que no hi estigui preparat. Potser si estàs acostumat als clàssics el libre et semblarà molt més digerible en aquest sentit, però si no has fet més que llegir les àgils obres modernes de l’actualitat segurament aquest llibre et semblarà un viatge interminable.

Però com dic a mi m’ha agradat. M’ha agradat per que el que fa be ho fa molt be i la resta potser es fa llarg o avorrit a estones, però en cap moment m’atreviria a jutjar la seva qualitat com a negativa. El llibre aborda altres temes com la superació de la mort d’un esser estimat, com ajudar als altres pot donar un camí a un anima perduda, les pressions a vegades mortals del mon de les estrelles de l’espectacle i tota la hipocresia que el volta i com la vida segueix al seu ritme encara que per tu sembli haver acabat.

No obstant els records son el protagonista indiscutible del llibre. No uns records en si, si no el record com a concepte, essent un personatge més, el personatge. I que el llibre aconsegueixi això és una obra d’art. Al final llum antiga és un títol digne de la novel·la doncs defineix a la perfecció aquest protagonista fantasmagòric que son els records, una llum difosa que prové de l’antiguitat. No recomano aquest llibre a gaire gent, no obstant dic això: és bo. I si t’ ha cridat l’atenció el que he dit d’ell, si ets d’aquells pocs que els agradi gaudir d’una obra lenta i tranquil·la que es para a experimentar amb la narrativa i explora camins alternatius, que ets capaç de gaudir d’aquells clàssics lents de temps ençà i que vas gaudir amb les tortuoses novel·les imposades de l’educació obligatòria, a tu, potser llegir-lo t’aportarà quelcom de nou.

Rumbo a la noche

Aquest és un llibre que te un especial valor sentimental per a mi, no sols pel fet de ser el regal d’algú molt important en la meva vida i qui valoro enormement, si no per ser la primera novel·la eròtica que em pertany. Els que em segueixin vagament sabran que en el darrer any he llegit molta literatura eròtica (sobretot tenint en compte que abans de començar el blog no n’havia llegit cap), que és un gènere que m’ha convençut i s’ha guanyat un lloc al meu cor. I no parlo de la pornografia literària que per a mi semblen les prolífiques sagues amb portades negres encapçalades per delicades d’aparença sensual que poblen les llibreries amb fins masturbatoris. Per a mi una novel·la eròtica no es una excusa per omplir les pagines de sexe i morbositat. Si no una historia que empara el sexe com una eina en la seva narrativa, que explora la sexualitat en una introspecció personal, que te alguna cosa que aportar. Totes les novel·les eròtiques que havia llegit fins ara havien estat fruit d’un flirteig amb els prestatges de la biblioteca. Una acurada selecció entre centenars de llibres que intentaven seduir-me amb portades espatarrants o descripcions suggerents. Aquest no obstant em va seduir lluny dels prestatges silenciosos d’una biblioteca. Però molt més rodejat encara de novel·les. Efectivament aquest es tracta de un regal de sant Jordi, un llibre que em va seduir al carrer, respirant el fresc aroma de les roses i els llibres per descobrir, lluint la seva portada amb orgull entre centenars d’altres llibres. El món editorial sap que el que ven un llibre es en primera instancia una portada. Que un comprador triarà quin llibre curiosejar en funció de la portada. Després es pot trobar amb que el que hi diu al darrere ni l’hi diu res, però la portada és l’element que capta al client. I en aquest cas la portada em va cridar a mi. Es ben senzilla: el perfil d’una dona nua, d’esquenes, sobre un fons negre. Però no es l’erotisme d’un cos nu el que em va cridar si no la naturalitat d’aquest. Era el cos elegant i sensual d’una dona normal, una sensualitat dolça i senzilla, allunyada dels canons perfectes de les revistes i les pel·lícules. Era un cos bonic, però no despampanant, d’aquells que criden l’atenció pel carrer en grans pancartes publicitàries i precisament per això em va cridar l’atenció. Curiós que una portada em cridés per no ser cridanera. Així doncs em vaig torbar jo en mig de Sant Jordi descobrint per sorpresa que aquesta era la primera novel·la eròtica que podia anomenar meva. Tenint en compte el molt que m’ha agradat el gènere semblava que anava essent hora. No era sols la primera novel·la, era el primer regal en forma de llibre d’algú molt especial i per això és possible que l’hagi jutjat amb uns valors molt menys imparcials que la resta de llibres aquí ressenyats (tot i que tampoc és que pretengui, de fet, fer valoracions apersonals). Però si el llibre és una desena part del bo que m’ha semblat, és un llibre que mereix ser recomanat.

En aquest cas no hi han portades variants. Així que em deidcaré a penjar fotos d el’autor que es mereix el seu reconeixement. Aqui la tipica foto sofisticada.

És un llibre que va de putes, i això és una cosa que et deixa ben clar ja d’entrada amb un reguitzell de frases ben col·locades a la contraportada que sincerament, em feia por que només fossin això, un seguit de frases cíniques i ben quadrades que res tinguessin a veure amb el to del llibre i que no fossin més que un exercici de fatxenderia. Per que qualsevol publicista pot posar a la contraportada d’un llibre unes quantes frases ben triades. Però no qualsevol autor pot donar a la seva obra un autèntic to cínic i crític que valgui la pena ser llegit. Per sort el publicista en qüestió no enganyava amb la meravellosa contraportada, doncs el que guardava dins era millor que el que anunciava fora. La contraportada de fet, ha estat un detall que m’ha agradat especialment. Doncs marca el to del llibre sense explicar-te en absolut de que va. Saps que va de putes, prostitutes d’alt estandig. Però no saps res més, res de la trama ni del que et trobaràs a dins, a part del to. Un to que sincerament trobo increïblement aconseguit i balancejat.

<Nada es más barato que jurar amor, ni nada más caro que creérselo.>

El llibre te una història bastant complexa. Però crec que si la contraportada ens fa el favor de no destapar-la el més correcte es no fer-ho del tot. Per tant m’allunyaré de tota sinopsis i deixaré que ho descobriu per vosaltres mateixos si os decidiu a emprendre l’aventura de llegir-lo. Només diré que és un llibre trepidant que fa girar tota la seva trama al voltant d’un assassinat. És un llibre ple de prostitutes, milionaris, corruptes, politics, famosos i be, gent menyspreable i fascinant.

Tipica foto interessant en blanc i negre

El llibre ens planteja a una protagonista que viu lluny de ser l’eix central de la historia però sí de la narrativa. Tot el que passa, passa al voltant de la protagonista (que no girant al seu voltant) però sense que la majoria de vegades hi tingui res a veure. Ella és una persona més dins aquest negoci que decideix prendre cartes en les injustícies que contra les de la seva professió es cometen. És deliciós com la manera de pensar d’aquest personatge influeix en la narrativa marcant el to cínic de la obra. Ella es una prostituta per elecció. Mai ningú l’ha forçat ni intentat convèncer, tampoc ha sorgit de cap necessitat o gir del destí. Simplement va veure una oportunitat per aprofitar el seu cos i la va aprofitar. Precisament per això no es veu amb dret de queixar-se sobre el destí que li ha tocat viure, ella l’ha tirat i al contrari que la majoria que es dediquen al que ella ha tingut elecció. Però no sols això la diferencia de les seves companyes d’ofici. Ella és conscient que mentre milers de prostitutes pateixen inclements i fins i tot degradants condicions laborals, tant físiques com psicològiques ella tria sempre els homes amb els que jeu i fins a quin punt poden arribar. Mentre altres es cremen la pell en una carretera ella descansa còmodament en una mansió amb totes les comoditats. Mentre d’altres porten el seu cos al límit per portar un plat a taula, ella guanya en una nit el que la majoria tarda mesos en acumular. Sap que la seva situació és privilegiada i que no te cap dret a queixar-se, sobretot havent-ho triat. Per això tota la seva perspectiva del món que l’envolta esta marcat per un nihilisme vers si mateixa que es fon amb el cinisme vers al món per crear una narrativa acida i critica contra un món tan invisibilitzat com ho és el de la prostitució.

<Cuando dependes de muchos hombres puedes prescindir de uno, pero cuando dependes de uno no puedes prescindir de muchos.>

Tot i que ho posa a l’etiqueta. Dubto molt que literatura eròtica sigui un terme adequat per a aquesta obra. Doncs tot i ser per raons evidents el sexe part essencial de la trama i fins i tot de la narrativa, tot i estar contínuament en boca del narrador, tot i que el llibre està ple de sexe: no alberga en ell ni una sola escena eròtica, ni un sol passatge excitant, ni un sol moment de passió. Per que? Per que l’erotisme emmarca el món de la prostitució, però no hi viu. Al final, tot i ser l’arma amb que es ven, en un producte comprat només hi ha sexe. Precisament per aquest motiu l’autor fa de la protagonista un esser completament asexual, que mai ha sentit ni sentirà cap atracció per home o dona i que només utilitza com sap que als altres complau les eines que el seu cos li ha donat per assegurar-se un futur sense preocupacions. La nul·la reacció de la protagonista davant coses com la passió o l’excitació permet a l’obra cobrar un to allunyat de la subjectivitat de les passions encarnades realçant amb aquest objectivisme el seu paper de critica contundent.

<Aléjate de los chicos guapos; no los aceptan como aval de un crédito.>

Però que critica aquesta obra? El món de la prostitució diria que és de fet el que menys critica rep. Ho fa, però és una critica subtil i continua que cobra forma en la narrativa i no en l’acció, no en el que diu, si no en com ho diu. En certa manera podríem dir que la subtilesa d’aquesta critica la fa especial i més significativa, però també la fa de més lliure interpretació anant molt en funció del que la narrativa pugui fer-te sentir.

<No es necesario hablar cinco idiomas y haber leído a los clásicos para que te paguen por bajarte las bragas, pero si los hablas y sabes que Platón escribió los Diálogos, te pagan mas.>

El que potser crida més l’atenció dels temes amb que es fica és en Donald Trump. I sí, no els politics en general, si no el president dels estats units en persona. De fet, la critica vers la seva figura no es limita solament a unes quantes mencions acides. SI no que el president acaba esdevenint una part important de la trama com a personatge indirecte que tot i no aparèixer en cap escena és llargament mencionat i la presencia del qual mou gran part del llibre. Com? Això ho haureu de descobrir vosaltres. Només diré que el llibre carrega i molt fort contra el president amb tot un seguit de pulles emmarcades en una deliciosa subtilesa. El llibre no te problemes amb anomenar-lo. Però quan es fica amb ell de debò (hi ha un capítol que pràcticament és una critica a la seva persona) te l’elegant subtilesa de no mencionar-lo mai directament (ni el seu nom ni res directament relacionable apareix mencionat al capítol) i això lluny de desafavorir la critica li confereix amb la seva aguda perspicacia una mordacitat que encara m’arranca un somriure de com d’efectiva resulta.

Típica foto bohemia

L’altre tema que ataca de forma acusada és la figura del futbolista d’elit. Aquells personatges que guanyen milions xutant una pilota i que la majoria de vegades no son conscients de la meitat dels interessos que mouen. Però això no els fa menys culpables. La novel·la ridiculitza la figura del futbolista fins a extrems que podrien resultar punyents, atacant fins i tot la virilitat d’aquells que es rodegen de dones com si haguessin de demostrar alguna cosa. Cobrant en aquest cas un futbolista un paper protagonic en la trama del llibre, essent de fet causa immediata de tot el que hi succeeix. Tot i l’acidesa de la critica vers la fama d’uns individus que al final no fan res mes que jugar be a un esport, he de dir que la comparteixo especialment. Però potser hi tingui alguna cosa el molt que avorreixo el món del futbol com a forma d’espectacle.

<Un hombre guapo es a una «Superputa» lo que la Kryptonita a «Superman».>

El llibre es submergeix també en una critica conta les classes adinerades en general, politics corruptes, banquers. Atrevint-se a assenyalar amb el dit a les forces politiques que es creixen en la propaganda que el terrorisme els dona i als que els interessa que segueixi donant problemes per seguir tenir arguments que pronunciar. Però per sort te la decència de no emetre critiques absolutes; tot i que moltes d’elles tenen una contundència considerable difícil de rebutjar, no les fa absolutes deixant sempre al lector un marge per que jutgi si allò és sols una percepció de la realitat més o una amb la que es poden sentir identificats.

<Si te aplicas podrás convertirte en favorita de un rey o en primera dama de un gran país, o sea que durante los próximos años esfuérzate en cuidar tu cuerpo que ya tendrás el resto de tu vida para cuidar tu alma.>

Però tot i enfonsar els peus en la brutícia de les altes esferes el llibre és en gran part una novel·la d’investigació on una prostituta sense recursos es submergeix en la investigació de la mort d’una companya destapant a cada pas assumptes més i més tèrbols. No hi ha gaires escenes d’acció (que n’hi han), però poca falta fan doncs la tensió que aconsegueix generar la narrativa es trepidant i et submergeix en un sentiment de vertigen que t’enganxa a la protagonista i et fa sentir teva la seva necessitat per destapar la veritat.

Típica foto… decrepita?

Però si una cosa resulta la novel·la per sobre la resta és una obra de autorealització. Amb una protagonista que passa de dedicar-se a una professió en la que tot i ser un experta avorreix, però la qual tria per assegurar-se un futur on poder dedicar-se a si mateixa i rentar-se de tota la brutícia acumulada; a fer quelcom amb el que se sent valuosa i realitzada, que depèn de la seva habilitat coma individu i no d’un cos escultural fruit de l’atzar de la genètica. Ella esdevé el futur que la seva ment ha sabut forjar-li i no el que al que el seu cos li ha obert pas. I això és quelcom amb que fins i tot el lector se sent gratificat.

En definitiva Rumb a la nit d’Alberto Vázquez-Figueroa resulta una obra amb una trama molt immersiva i trepidant, plena de corrupció i interessos politics amb una forta carrega de critica, que amb mirada cínica cobreix amb un vel d’humanitat una de les professions més invisivilitzades de la nostre societat. Amb valors sòlids i contundents ataca algunes de les injustícies que poblen el món, conscient que no deixa de ser una veu més entre tantes i que ni te la veu absoluta ni te el dret de creure-s’hi. Un llibre apassionant que recomano especialment a qui la carrega critica que aporta els cridi l’atenció i que considero un cop més, un imprescindible.

Ombres Tenebroses

50 ombres de Tim Burton

Soc del parer que tant Tim Burton com Jony Deep han anat perdent aquell toc màgic i especial que els caracteritzava durant els últims anys (sí, ho se, paraules polèmiques). Mentre que Deep es tornava més pla en la seva actuació al temps que agafava papers cada vegada més estrambòtics, Burton perdia l’essència màgica de les pel·lícules que temps ençà va dirigir per tornar-se cada cop més anodí, menys autèntic i més comercial. Potser no he vist les pel·lícules adequades, però el tast d’Alicia (veure ressenya) ja em va servir per adonar-me d’aquest fet. Amb aquesta premissa m’enfronto doncs a un altre modesta producció tant de l’un com de l’altre que a més a més va passar amb més pena que gloria pels cinemes del món amb critiques no gaire optimistes. Quina sorpresa la meva al torbar-me amb un producte tan disfrutable.

Juguem a un joc: faré una ressenya paral·lela amb gifs

La pel·lícula te una premissa romàntica en el més clàssic sentit de la paraula. Una tragèdia romàntica amb bruixeria i vampirisme que segueix els esquemes més basics de despit i tragèdia. Amb donzelles d’extremissima bellesa deixant-se caure per un dramàtic penya-segat induïdes a l’acte per l’influx d’una rancorosa bruixa a la qui li ha estat negat l’amor que la donzella ostentava. Maleint-lo per tota l’eternitat, la bruixa fa caure sobre l’amant una maledicció que el converteix en un vampir immortal, obligant-lo a patir durant la resta de la seva no-vida l’aflicció per la mort d ela seva estimada. Tancat i segellat en una tomba on patirà l’aflicció de viure en mort el nostre protagonista aconsegueix tornar docents anys més tard decidit a deixar enrere la seva aflicció i recuperar la deslluïda fortuna familiar. La premissa inicial no pot ser més bàsica. Segueix un per un els patrons del romanticisme clàssic i els executa duent-nos una historia sense masses sorpreses pel que fa a la trama. Però el màgic d’aquesta pel·lícula no és la trama, és el to.

L'hummor — L’hummor

Si digués que es tracta d’una comèdia no em sentiria còmode del tot. Doncs tot i tenir un humor estrany aquest no és el protagonista. Un esperaria que amb un esquema tan clàssic i afegint-hi l’humor tinguéssim una parodia del gènere. Però sento que tampoc és el cas. Un homenatge doncs? La veritat és que el terme tampoc m’acaba d’agradar. Que és doncs la pel·lícula? No ho sabria dir. Però si hagués de dir-ne alguna cosa, i sense saber res en absolut de la vida del director en aquell moment de la seva vida, diria que aquesta és un reflex de l’estat emocional que vivia en aquella època. Per que és el que em transmet i és el que em sembla tan interessant d’aquesta pel·lícula. Ni la trama ni els personatge ni l’humor. Si no una mena d’essència estranya que sembla descriure l’estat emocional d’una persona. I quin és aquest etat emocional?…. Be, jo diria que, frustrat i calent, molt calent.

L'ambient — L’ambient

Per que el que ressalta d’aquesta pel·lícula és el seu alt contingut de referències (si es que se’n pot dir així, doncs quasi s’hauria de dir evidencies) sexuals. Tota l’aura de la pel·lícula està carregada amb una espècie de tensió sexual, com un calenton contingut molt, molt estrany. Ens trobem en una casa habitada per dos criats: una (molt entranyable) vella xoxa, i un home per a tot mandros, brut i rondinaire (que també acaba sent molt entranyable) a qui ningú li posaria una mà a sobre. Hi viu també un nen que veu fantasmes i el seu pare, un inútil acabat, simple, egoista, avar i bastant subnormalet (que no és gens entranyable). Cap d’aquest tres homes despertaria el menor desig sexual a una dona com cal. El problema és que en aquesta casa d’aquestes n’hi ha tres. La senyora de la casa, una dona orgullosa, capaç i atractiva que es veu relegada a intentar conservar l’arruïnat patrimoni familiar a l’hora que lidia amb una desequilibrada família que porten la seva serenor als extrems més insospitats i que l’omplen de frustracions. Una psiquiatra amargada i alcohòlica, que viu deprimida per una joventut que se li escapa, frustrada per no aconseguir atreure com li agradaria a un sexe contrari que sembla haver desaparegut de la seva vida. I finalment a una adolescent en plena revolució sexual, que es veu tancada en una família antiquada dins un poble de mala mort sense res d’interessant i que desprèn erotisme i provocació en cada, gest mirada, paraula, queixa o… en fi, que es podria tirar un pet i fer que semblés orgàsmic. El cas es que tenim a tres dones evidentment frustrades i calentes que conviuen dins una casa on els únics homes que hi ha només podrien causar-los repulsa.

L'argument — L’argument

Però si una dona va calenta en aquesta pel·lícula és l’antagonista, una bruixa que al cap i a la fi ho fa tot per un calenton frustrat. El d’un amant que va preferir l’amor a les seves promeses de sexe desenfrenat. Provocant que aquesta es senti ressentida per que algú no hagués volgut tastar el seu cos superb i digne d’admiració. Tot plegat és una sensació que flota per la pel·lícula com un fantasma. El fantasma de les dones calentes i que em dona la sensació de ser una representació de les fantasies sexuals del director. Plenes de fantasia romàntica, plenes de bruixes, vampirs i fantasmes. On com si d’una porno es tractés tot està ple de pàl·lides dones més sortides que el pic d’una taula disposades a ser totalment complaents per al protagonista de la fantasia en concret. Segons com, aquest ambient podria ser insultant o fins i tot degradant, tot i que no crec que sigui el cas. Aquest fervor sexual reprimit que impregna la pel·lícula cau simpàtic, molt simpàtic. Segurament degut als tocs d’estrambòtic humor que els cohesionen amb la vessant romàntica del metratge.

La crítica

La pel·lícula és clar te falles. El final és estrany i precipitat i dona la sensació que no es un final en absolut (més aviat sembla un principi, com si la peli fos el preàmbul d’una sèrie de comèdia fantàstica o alguna cosa per l’estil). Tenim una dona llop que surt del no res, un parell de trames fantasmagòriques que es portaven arrossegant tota la trama i que es mig resolen com per art de màgia. La trama acaba per ser en excés simplona i mancada d’originalitat amb uns personatges tan caricaturitzats que un es pregunta per què la pel·lícula no és més còmica. Però res d’això importa, perquè val la pena. Tot i que la comèdia del film no és massa divertida, el calenton contingut que s’hi amaga sí que ho és si l’aconsegueixes entreveure. I sabent això és enormement disfrutable.

Els fans

Tinc entès que la pel·lícula no va agradar gaire fins i tot entre els fans del director. I la veritat no em costa entendre per què. Tim Burton no es caracteritza precisament per les referències sexuals. Potser més aviat per la seva absència. I aquest film no és precisament subliminal, de fet es molt descarat. Tant descarat que en més d’una ocasió t’arranca un somriure d’incredulitat davant el flagrant del que insinua l’escena. Em fa pensar que el director tenia ganes de deslliurar-se, anava calent i no volia haver d’aguantar el cenyir-se a un estil determinat i ometre aquesta part de la realitat que és el sexe. I així ho va fer. Fent que al final aquesta sigui una de les pelis més originals i fresques d’en Tim Burton el ens últims temps. És clar que original sense voler-ho.

En definitiva és una pel·lícula normaleta, sense res de l’altre món. Una pel·lícula sense gaires complicacions perfecte per a veure un diumenge a la tarda. Però darrere aquesta burda simplicitat amaga un evident sentiment reprimit que en certa manera i sense voler-ho és pur art. Em dona la sensació que poques vegades una pel·lícula havia aconseguit transmetre millor un sentiment com aquesta. El que ningú s’esperava es que aquest fos el sentiment de calentón.