Llum Antiga

Feia temps que no em passava per la biblioteca a agafar un llibre i em venia de gust. Em venia de gust per que allà hi he descobert obres molt bones i que amb perspectives inesperades expandien l’imaginari literari de les possibilitats descobrint-me generes i reflexions. El més notori ha estat sens dubte el gènere de la literatura eròtica, gènere el qual no havia tocat abans d’agafar-ne el primer llibre farà poc més d’un any, tenint ara, comptant aquest, onze llibres llegits (tots ressenyats) a les meves esquenes. Segurament per això em vaig acabar decantant un cop més per la literatura eròtica al cercar entre els prestatges de la biblioteca Jaume Fuster.

Amb Llum Antiga de John Banville ens trobem amb una novel·la que tot i amb una premissa molt eròtica d’entrada al final ho acaba essent més aviat poc. El llibre ens planteja en un inici una historia que gira al voltant de certs encontres sexuals succeïts en el passat donant via lliure per explotar un sense fi de fantasies rememorades. Però per sort o per desgracia la novel·la no tira per aquí. Per sort per que li permet explorar un potencial literari molt més ric i desconegut que aporta idees noves i presenta reflexions mereixedores de ser considerades creant indubtablement art literari. Per desgracia per que es perd l’emoció del risc i el frenetisme de les aventures sexuals que l’haguessin salvat de ser un llibre llarg i avorrit.

El llibre m’ha agradat, te conceptes molt interessants que crec que val la pena explorar i que personalment m’han nodrit. Però se m’ha fet llarg, se m’ha fet llarg i a estones se’m feia avorrit, fent que la idea de posar-m’hi degenerava en una mandra insostenible. Em recorda una mica a aquells llibres tan llargs i pesats que et fan llegir a la eso i al batxillerat: llibres bons i que personalment hem van agradar, però llibres llargs i carregosos que necessiten d’una atenció perllongada i dedicada per a nutrit-se’n i que són el pitjor candidat possible per a incentiva a la lectura a un públic juvenil i desganat al que se l’obliga a posar-s’hi. Repeteixo, son bons llibres, i a mi em van agradar. Però jo soc un bitxo raro i els criteris d’elecció literaris no s’haurien de basar ni en els bitxos raros ni en la qualitat literària de l’obra, s’haurien de basar en com poden nodrir i influenciar als joves que els agafen. Per que per mostrar-los la profunditat de la literatura, primer els has d’interessar per la literatura. Un concepte basic que sembla incapaç de comprendre per al sistema educatiu. Però no volia divagar: el llibre és llarg i farregós, però val la pena.

La obra comença amb un home sexagenari (és una aproximació, i la paraula sexagenari mola) rememorant des de la tranquil·litat d’una llar en aparença tranquil·la els records distorsionats d’una llunyana infància on essent un nen pràcticament pre-puvert va tenir una aventura sexual amb una dona madura, una milf en tota regla, mare del seu millor amic. En unes primeres pagines sembla que el llibre va d’això: l’home explicant-nos les seves eròtiques aventures amb una dona madura. Un nen començant a descobrir la seva sexualitat mentre una dona casada s’aboca a la tragèdia de tenir d’amant un nen de l’edat del seu fulll. Però el llibre no triga en fer-nos notar que el llibre no només ens transporta a aquesta historia si no que n’hi ha dues més. De rerefons una tristesa es fa palpable en la narrativa, alguna cosa manca i no triguem a ser sabedors d’una tràgica i misteriosa mort de la filla del protagonista que els manté a la seva dona i a ell en una mena d’estat d’espectre que divaga pel mon sense ser-hi realment, vivent més en el passat que en el present inexistent. És per això que el protagonista rememora la seva joventut, per que no hi queda vida en el seu present.

Però mentre l’home divaga rep una trucada. Va ser un actor mitjanament reconegut de teatre i ara, quasi retirat rep una trucada: algú vol que protagonitzi una pel·lícula. Ell mai ha fet cinema, però una mena d’orgull actoral l’empeny a emprendre aquesta aventura per sortir de la desídia desganada que és la seva vida. Però estranyament el personatge misteriós al que ha d’interpretar sembla guardar una sinistre relació amb l’enigmàtica mort de la seva filla, al temps que l’actriu que coprotagonitza amb ell el film sembla ser a estones el viu retrat de la seva filla. Pensareu que potser aquí el llibre decideixi tirar per una aventura amb aquesta jove actriu per invertir els rols que en la seva joventut va viure, però res més lluny de la realitat. Acaba esdevenint més aviat una estranya figura paterna on més que substituir la seva filla busca entendre preguntes inconcluses i evitar a la pobre noia el destí que la seva filla no va poder esquivar. Sona trepidant? Doncs no ho és en absolut.

Per que tot i tenir totes aquestes trames diria que el llibre no va de cap de les coses mencionades. El llibre va sobre la memòria, sobre els record i el subjectiu d’aquest, sobre com ens modelen, ens transformen, ens condicionen. El llibre és un tot introspectiu, que explora en la psicologia d’un individu i en com els records afecten a aquest i sobretot com aquest afecta als records. Per que si una cosa destacaria sobre la resta en aquesta novel·la és com la narrativa tracta als records.

El llibre no narra els record com a fets, els narra com a records, i com a tals estan plens d’incoherències que no deixa de remarcar, com el fet de recordar el terra ple de fulles seques tot i succeir durant les vacances d’estiu, o de portar abric i gorro tot i poder fregir ous a la carretera. I aquí és on passa la major part d’el llibre, entre records imprecisos i analitzant com d’imprecisos son. En certa manera és un experiment literari que explora amb realisme el concepte d’una narrativa retrospectiva rememorant el passat. Normalment la ficció, quan utilitza aquest recurs peca de presentar-nos uns records lúcids i perfectament definits que no difereixen gens del que podria ser la narrativa del present. Això parodia aquest concepte mostrant-nos que sí es pot executar be aquesta narrativa de forma realista. No obstant el llibre es perd molt en els records. No deixa de ser part d’aquest realisme que menciono, un home vell que acabada la seva felicitat no pot més que perdre’s en les seves memòries per tractar de buscar un sentit a la seva vida destrossada. Però aquesta pèrdua pels records és llarga i lenta i inevitablement es farà avorrida per a qualsevol lector que no hi estigui preparat. Potser si estàs acostumat als clàssics el libre et semblarà molt més digerible en aquest sentit, però si no has fet més que llegir les àgils obres modernes de l’actualitat segurament aquest llibre et semblarà un viatge interminable.

Però com dic a mi m’ha agradat. M’ha agradat per que el que fa be ho fa molt be i la resta potser es fa llarg o avorrit a estones, però en cap moment m’atreviria a jutjar la seva qualitat com a negativa. El llibre aborda altres temes com la superació de la mort d’un esser estimat, com ajudar als altres pot donar un camí a un anima perduda, les pressions a vegades mortals del mon de les estrelles de l’espectacle i tota la hipocresia que el volta i com la vida segueix al seu ritme encara que per tu sembli haver acabat.

No obstant els records son el protagonista indiscutible del llibre. No uns records en si, si no el record com a concepte, essent un personatge més, el personatge. I que el llibre aconsegueixi això és una obra d’art. Al final llum antiga és un títol digne de la novel·la doncs defineix a la perfecció aquest protagonista fantasmagòric que son els records, una llum difosa que prové de l’antiguitat. No recomano aquest llibre a gaire gent, no obstant dic això: és bo. I si t’ ha cridat l’atenció el que he dit d’ell, si ets d’aquells pocs que els agradi gaudir d’una obra lenta i tranquil·la que es para a experimentar amb la narrativa i explora camins alternatius, que ets capaç de gaudir d’aquells clàssics lents de temps ençà i que vas gaudir amb les tortuoses novel·les imposades de l’educació obligatòria, a tu, potser llegir-lo t’aportarà quelcom de nou.

Deixa un comentari: