Hunter X Hunter 375 – Persuasió

Pro LGBT

El capítol presenta en una descarada i molt poc elegant presentació les habilitats nens de les besties paràsit de molts dels prínceps. Una presentació precipitada i barroera que trenca una mica amb el ritme portat fins ara. Això te com a objectiu agilitzar una presentació de personatges que s’ha eternitzat. Però tot i que ara tenim la informació que ens volia transmetre, la manera de fer-ho simplement no funciona. Portava un bon camí fins ara, presentant les habilitats de manera deductiva a mesura que s’anaven mostrant. Però hi ha tants prínceps i tantes habilitats que fer-ho simplement resulta etern. Per això Togashi ha recorregut a aquesta tècnica per treure’s de sobre una sèrie de presentacions que potser no sabia ben be com introduir. Però tot i que agilitza el camí fins al final, ho fa a costa de la qualitat narrativa del desenvolupament. Potser la majoria dels prínceps estan destinats a morir, però això no vol dir que haguem de restar importància al seu desenvolupament.

Un dels recursos més característics de Togashi és el seu narrador. És segurament el buc insígnia de la seva narrativa i l’utilitza en moltes ocasions amb un mestratge que nodreix a la seva obra de profunditat. Explica, amb una precisió quasi científica, coses que necessita que sàpigues per poder comprendre la situació. On més ben implementat recordo aquest recurs és a la saga de les formigues quimeres on el narrador ajudava a posar una mica d’ordre a les batalles esdevenint una mena de veu omniscient que ajuda a l’espectador a comprendre i fluir a través del món que Togashi ens presenta. A vegades, com en el cas d’en Gyro el narrador assolia una qualitat que podríem catalogar directament com a art. Però funciona sempre el narrador? No, és clar que no. El narrador és un recurs fàcil. Una veu que t’explica les coses en lloc de mostrar-te-les. Togashi sap que per la mena de historia que desenvolupa això és necessari en algunes ocasions, però en d’altres… se li en va la mà. No se si s’emociona o es desespera, però a vegades emplea el narrador quan és no només innecessari si no quan actua en contra de la seva narrativa. Com en aquest cas. És un error greu, greu en un autor tan detallista i mesurat. Però suposo que la historia ha d’avançar i tot i que la més barroera, també era la forma més efectiva de fer-ho. Acceptem-ho doncs, el narrador de Togashi no sempre és una joia. Moltes vegades és tot el contrari.

Realment el fluir de l’energia és molt expressiu

Parla de les habilitats dels prínceps com si disparés la informació amb una metralleta, així que em pararé a parlar dels que desenvolupa mínimament. En primer lloc tenim a  l’honorable Halkemburg. Segons les acurades deduccions de Kurapika la seva bestia nen transforma l’honor i la determinació en força mentre castiga al seu temps la falta als ideals. És una situació complicada perquè un adversari astut podria obligar a Helkemburg a quedar-se entre l’espasa i la paret, posant-lo entre els seus ideals pacífics i el seu objectiu, obligant-lo a triar. I si triés malament… be, coses pitjors que la mort podrien succeir-li. En aquest episodi Togashi ens mostra a través d’un dels guàrdies del primer pirncep (un recurs que be a ser una mena de narrador omnipresent també) les dimensions del poder de Helkemburg. I aquestes són… aclaparadores. Realment Togashi ha sabut transmetre de forma excel·lent la sensació d’immensitat. Tant que m’he arribat a preguntar: serà aquesta aura major que la dels guàrdies de Meruem? De seguida he pensat que no, doncs tot i que immensa, la mostra de poder és mesurada. Però el fet que m’ho plantegi ja dona fe de la seva dimensió. Dubto que el pobre Helkemburg arribi al final, però no caurà sense donar guerra. Degut als seus ideals pacifistes dubto que acabi voluntàriament amb algun dels seus germans, però veient com està portant Togashi al personatge…. Tinc la sensació que acabarà per fer-lo caure en el drama. Podria matar algú per accident  o en defensa pròpia, traint als seus ideals i a si mateix, desencadenant el càstig de la seva habilitat. O podria simplement fallar en la seva tasca, caure en una depressió i pervertir-se davant la contemplació de la crueltat del món per acabar traçant un pla de venjança contra els seus enemics que un cop culminada acabi am ell al haver traït els seus ideals. No se com ho portarà Togashi, només son possibilitats, però pressento que no hi faltarà tragèdia.

Aquest home és entranyable

I la princeseta dels túnels secrets… Poc en puc dir. La seva trama és adorable, però de moment no va enlloc més enllà de desenvolupar de forma extensa la seva personalitat. Això fa pensar que Togashi li te preparat algun paper, un paper important. Potser un paper aviat. Això no treu que pugui ser la següent víctima. Però imaginem que l’ataquen, la creuen morta i s’escapa pels túnels per reaparèixer més tard amb el factor sorpresa de la seva falsa mort. Potser Togashi tingui preparada alguna cosa per l’estil. Potser no. Ja ho veurem, per ara només podem gaudir amb aquest desenvolupament tan minuciós de la seva tímida personalitat.

I aquesta nena adorable

Però qui es roba el capítol és la Biscuit. I quines ganes li tenia a la Biscuit sense ser-ne conscient. Volia que la nena dona fes alguna cosa. Aquest és un personatge al que mai hem vist donar-ho tot. Sempre s’ha mostrat amb reserves i tot i que coneixem la seva autentica forma i les seves habilitats no sabem fins on arriba el seu poder. Per que ella és una mestra experimentada i sospito que un dels usuaris nen més poderosos del vaixell (no crec que pogués contra Chrollo, Hisoka o els Zodiacs, però mol lluny no deu rondar). Però aquí no es roba el capítol pel seu poder. Aquí Togashi torna a fer de les seves.

El disseny és realment inponent

Togashi sempre ha estat algú que ha transgredit una mica en qüestió de generes. Els seus personatges segueixen essent majoritàriament masculins, però aquí els sexes no estan ben definits. Vivim en un mon on realment mai saps si el que tens davant és home o dona. Fa poc vaig llegir un article que parlava sobre l’homogeneïtat de la figura en el dibuix. Com el cos es dibuixa sempre igual essent poc ambiciós amb la quantitat de formes que poden expressar la figura humana, el cos, el rostre, les proporcions. Sovint els dibuixants alteren a algun personatge puntual de la seva figura estendard, però ho fan per mostrar excentricitat o en clau d’humor, ho fan per relacionar-lo amb els seus poders o habilitats. L’article òbviament relacionava això amb els canons de bellesa i els diferents tipus de cos, com el dibuix discrimina sense voler-ho i com perd expressivitat al fer totes els cares iguals i tots els cossos iguals. Togashi fa moltes dècades que es va adonar d’això. Es va adonar de la infinitud de possibilitats expressives d’un cos i d’un rostre. Ell sempre ha barrejat estils, jugant amb les formes i les proporcions per expressar amb el disseny de personatges alguna cosa. Però també ha jugat sempre amb els generes. Homes que vesteixen com dones, dones que semblen homes, ancianes culturistes que semblen nenes adorables… la llista segueix. Togashi no es queda en la seva zona de confort, no fa dos personatges iguals, dissenya sempre personatges que tinguin alguna cosa que oferir, tant física com personalment, alguna cosa que les diferencií de la resta. Crec que en pocs autors pots trobar tants nassos tan diferents els uns dels altres, tantes formes de cara tan dispars, tans ulls, orelles, espatlles o cames tan diferents. En altres series els autors juguen amb el cos humà i les seves proporcions, però sol ser per que els humans en qüestió no son tals. A Boku no Hero l’autor juga amb el concepte de diversitat, aposta per ell per dir-nos que tot i les nostres diferencies tots som iguals i ho expressa a través del dibuix fent que els poders de cada personatge modifiquin la seva complexió. Però en el fons no son humans, antropològicament és com si cada un pertanyés a una espècie, en comú amb un avantpassat sí, però no son el mateix. Però Togashi… Togashi porta fent això des de dècades i sense ser tan evident, sense llençar-t’ho a la cara (ojo, a Boku no Hero tampoc t’ho llancen a la cara, el missatge és indirecte, però evident. També he de dir que els dissenys allà van una mica més enllà de diferents poders diferents aspectes i juga amb els estils de dibuix (All MIght)). Així doncs Togashi és un mestre de les formes, que tot i no tenir potser el millor dibuix sap mai repetir-se i explorar amb plenitud les infinites possibilitats.

Molts simplement riuran. Però hi ha molta filosofia darrere aquesta imatge.

Però divago. De que volia parlar? Doncs d’un home que se sent atret per una musculatura robusta i fornida. Togashi ho llença sense escrúpols. Hi ha humor sí, però no en fa broma. Els personatges estan seriosos en tot moment. I la principal broma no està en que a un home li agradi una dona musculosa i fornida si no en que l’home que semblava impassible li agrada tant  certa cosa que perd el cap i no pensa en res més. La diferencia és subtil però important. Per que si Togashi es burlés d’una dona portant cert aspecte físic diferent associat normalment a la masculinitat… seia discriminació. Però en canvi ho mostra i ho tracta amb normalitat. I sense parlar-ne directament, parla de moltes coses. Parla d’una dona que se sent avergonyida del seu cos “varonil” i aspira a un ideal de bellesa oposar al seu. Parla d’aquesta vergonya, de com ella s’esforça per modificar el seu cos i assemblar-se al que ella vol. Però a l’hora que parla de que tots els cossos son bonics i que sempre hi haurà a algú que li agrada com ets… parla de que si et sents diferent e com ets en realitat, pots canviar per convertir el te cos en el que voldries que fos realment. Exacte, parla del col·lectiu transsexual, parla dels seus dubtes, de la seva lògica i… ho fa tot en segon pla, sense dir-nos res. És magistral. El personatge no és transsexual. És una dona amb un cos que es transforma en un altre dona amb un altre cos. Però precisament això és el que li dona força, no es queda amb representar un col·lectiu, si no en representar el conflicte. És igual el cos del que parteixis i el cos al que et dirigeixis, és igual el sexe que tingui cada un, és mes aviat una qüestió d’identitat. És un concepte complicat per que sembla xocar en aparença amb la idea d’acceptar al teu cos com és en realitat. Però com ja he dit, Togashi parla de les dues coses, a l’hora i sense una paraula. Tot està de fons, tot se sobreentén de la situació. La Biscuit ha canviat per que volia canviar, però no te cap obsessió insana, no li agradava el seu cos i el va canviar, però se sent segura amb ell, no és quelcom del que s’avergonyeixi. Podria seguir traient pagines i pagines de reflexions morals sobre la sexualitat, el gènere  i els diferents conflictes que en l’actualitat s’hi presenten, però crec que tampoc cal. L’important és veure que en un país com japó, algú a dalt de tot de la industria del manga, no només es preocupa per parlar d’aquestes coses si no que ho fa sense frenar-se.

Oups

Després de la reflexió que he deixat anar… be poc del que digui serà interessant. Podria desenvolupar-se una historia d’amor? No ho se, no em sembla molt provable. Més que res per que no crec que sigui el tipus de la Biscuit. Seria interessant si ho porta be, però també podria ensorrar tot el que ha construït, és un tema delicat i no m’agradaria que l’espatllés. Per altre banda es  descobreix amb més exactitud el funcionament de la sala. És simple, es pot sortir, però no entrar. Viuen en una dimensió paral·lela, una copia exacta de l’habitació que comunica amb la resta del món però a la que no pot entrar ningú. Bàsicament podrien limitar-se a quedar-se dins  fins que la matança s’acabi. Si no fos per que dubto que tinguin dins l’habitació reserves per a tot el viatge. Seria decebedor que Togashi no pensés en això. En tot cas la trama avança igual que ho fan moltes altres. Ens acostem a un nus de la historia on les coses començaran a succeir davant dels nostres ulls. Queden tretze prínceps. I si tots comencen a actuar a l’hora la cosa pot ser realment complicada.

Deixa un comentari: