Etiqueta: HxH

Espera, això vol dir que la segona part de l’enfrontament be després de l’hiatus?

L’episodi comença desenvolupant vagament la problemàtica deles monedes que deixava penjada en l’episodi anterior. Al final no se’ns en diumolt més i el seu funcionament segueix sent un misteri. Però al menys a títolpersonal les reflexions que els dos personatges (guàrdia i príncep) tenen al seu respecte m’han portat unes quantesimpressions. La primera és que el guàrdia no te moltes llums i sembla més unhome d’acció que no pas d’intrigues (els guàrdies del primer príncep ja handemostrat estar més enfocats sempre en una o altre dimensió). La segona és queel príncep, tot i semblar esser força intel·ligent es pren tot el tema del nen ambexcessiva ingenuïtat, atribuint-li un poder i un potencial excessivament relaxatspel perill que realment li suposen. Segurament això acabi per matar-lo.

Més interessant resulta el descobriment que se’nspresenta quan aquest mateix príncep visita al líder de la màfia a la qual està associat per demanar una mica d’assessorament(que com he dit necessita) sobre el nen. En aquesta conversa se’ns revela lasuposada paternitat del mafiós, que suposaria que el rei no és en realitat paredel príncep. Això entraria en conflictes estranys que podrien fer-nos replantejarcoses com si la cerimònia de successió és realment el que sembla. En tot cas, teninten compte la similitud entre els possibles progenitors, que un o l’altre fos elpare no resultaria gaire estrany. En qualsevol cas aquesta resulta una noticiabomba que viu més en el propòsit d’impactar que de causar realment unainfluencia transcendental immediata, doncs al menys a curt termini, mentre elfet no sigui públic, la seva rellevància és nul·la més enllà de l’evidencia d’un llaç més fortentre personatges. Si m’ho pregunteu a mi, jo diria que en el cas de ser certa aquestapaternitat, el rei n’estaria assabentat. Però de ser així la pregunta és: quinprofit li treu exactament tenir entre els seus hereus un príncep que no  n’és un descendent directe?

I d’alla Togashi salta directament al que serà la part finalde l’episodi executant una de les transicions més fluides del que recordo en elmanga. Podríem comparar l’episodi amb un pla seqüència. L’episodi comença on hova deixar l’anterior, amb el guàrdia preguntant-se els poders del príncep,després el príncep fent el mateix mentre camina cap a un altre localització ones troba amb el mafiós i hi conversa per que un cop acabat aquest truqui alsseus sequaços que protagonitzaran tot seguit i sota les seves ordres l’acció que ocupa la resta de l’episodi. Aquestafluïdesa entre escenes, que passen de l’una a l’altre sense saltar-hi si no de forma natural, afavoreixmolt el ritme de la narració i la fa més immersiva i assequible. Contràriament alque ha fet en els darrers episodis, aquest ha estat un dels que més ha vistbrillar la qualitat de la seva narrativa.

El que succeeix a continuació és una llarga escena d’acció que quasi sembla voler compensar l’extrema necessitat que proclamava l’exhaustivadensitat dels episodis anteriors. La qüestió és que a diferencia dels anteriors,tot i tenir força text fins arribar a aquest punt, la boa execució de la narrativahavia aconseguit que no es fes pesat en absolut. Així doncs, si haguéssim deretreure-li quelcom a Togashi, seria que s’hagués guardat una acció que tantprofit hagués pogut fer en altres episodis per a un en el que feia tan poca falta.Però si be l’episodi no es veu en la necessitat d’alleugerir-se, l’acció tampocsobra, així que difícilment es podria anomenar a això un defecte. Més si com hedit forma part de la narrativa fluida que segueix a tot l’episodi.

La premissa es senzilla, un de les màfies ha fet trampes iles altres han d’investigar fins a quin punt i de quina manera i castigar-lesen conseqüència. Així que envien als seus especialistes: usuaris nen dotats peraconseguir els seus objectius. L’escena esta tremendament ben plantejada, l’estèticai la narrativa ens donen a entendre que els personatges son poderosos, però donatel seu aspecte només el nen els pot fer tals. Per tant l’incògnita es planteja no en el si essobreposaran a la situació si no en el com ho faran i més concretament ambquines habilitats. I el resultat no resulta gens decebedor.

La noia de les transfusions, d’aparença dèbil i malaltissaacaba per posseir l’habilitat de tipus combat, una que últimament es trobava afaltar en una saga on tots els usuaris semblen tenir habilitats més enfocades ales intrigues que no pas a l’acció. Ella pot manipular la seva sang a voluntatconvertint-la en un arma letal amb la contra que necessita una via natural perla que aquesta surti del seu cos. Una arma que tot i no ser massa efectiva eninvestigació, si resulta força versàtil i poderosa en moments d’acció.

La noia d’aspecte elegant i refinat (a mi em recordava unamica a la segona princesa), resulta ser la de l’habilitat més útil per alcontext. Doncs tot i no tenir cap aportació útil en el combat sembla ser l’armadefinitiva per extreure informació. Els seus cops de puny son capaços de treureles veritats de l’anima a cops (juga amb l’expressió treure la veritat a cops) fentque si ella fa una pregunta, el cop farà emergir la resposta ho vulgui o no elcolpejat. Si l’adversari te la informació que volen, ella només ha de fer lespreguntes adequades. Sumant a això un aparent domini de les arts marcials (isuposem les tècniques nen bàsiques) la converteixen en una adversària a témer.

El tercer i líder del grupet sembla tenir l’habilitat més estranya.És la única de les tres que no demostra una aportació efectiva durant l’acció,si no més tard. És tracta d’aquelles habilitats poc clares, l’ambigüitat de lesquals les pot fer tremendament poderoses o absurdament ridícules en funció deels seves limitacions. Pot transformar en animals que pot controlar les cosesque toca, les quals conservaran les seves funcions anteriors. Però les lleisque determinen quines funcions o propietats conserven o fins a quin punt esconverteixen en animals (o en quins animals, suposem que l’objecte en qüestióhi h de tenir similitud) és el que queda poc clar de ‘habilitat, suposem que Togashiho matisarà en episodis futurs (jaja, futurs, optimisme sempre).

En qualsevol cas els mafiosos obtenen la informació quevolien i esborren el seu rastre per a seguir actuant amb impunitat mentre s’assegurende mostrar al lector el rol i la mecànica que les forces armades juguen en aquestescenari de la guerra entre màfies. Dedueixo que quan la violència delconflicte escali, el zodíac es veurà obligat a intervenir. A veure si en Leorioapareix d’una vegada, que jo li tinc ganes a l’home.

I per concloure, hiatus altre cop. Semblava que Togashi esvolia marcar un bon episodi abans de marxar. Ho ha aconseguit. Un bon sabor deboca per deixar-nos amb ganes de més abans de marxar. Quan tornarà? Be ningu ho sap això, peròtenint en compte la tendència em veig optimista. Segurament el proper anytinguem un parell més d’aparicions del mangaka amb una mica de sort mésextenses de les que ha tingut aquest any. Jo pronostico que tornarà per primavera,ja sigui a principis o  a finals i que després pararà de nou per tornar a la tardor, havent descansatuna mica a l’estiu. No em sembla un mal ritme, avança lent, però avança. Amb unamica de sort veiem acabar aquesta saga i tot.

Tweet

La maledicció és llegir-te

Vaig comentar els errors d’excés de text en l’episodi anterior fins al punt de no comentar pràcticament res més en la ressenya passada. Aquest episodi esdevé encara pitjor. I no per que accentuí aquesta tendència, al contrari, en cert sentit es veu minvada, si no per que la perpetua. M’explico: en l’episodi passat em queixava de que tot i l’excés de diàleg, realment no passava res i que això no era dolent en si, si no que el dolent era que aquesta densitat no vingués amanida amb una escena més lleugera per compensar-ho. Es un concepte narratiu força basic que Togashi s’està passant pel forro. En aquest episodi, al contrari que l’anterior, si que passen coses. Però la tendència de sobresaturar amb diàleg les vinyetes sense donar cap respir es perpetua i això fa la sensació general de lectura encara més opressiva. Així doncs el major problema d’aquest episodi el trobem en certa manera en el passat, doncs no es tan el fet de que caigui en l’excés el que el torça si no el fet de que segueixi amb un excés nocivament demostrat.

La primera part del capítol consisteix en els gaudies dels prínceps discutint les seves especulacions sobre els moviments d’en Halkenburg. No és només estúpidament redundant si no que resulta totalment innecessari. És interessant per que Togashi mostra el funcionament lògic de l’equip del príncep, desenvolupa el seu joc de deduccions. Però en primer lloc no és interessant per que ja sabem com ha passat i les seves especulacions no aporten res. I en segon lloc ja sabem com actuen i aquest procediment no es res nou i per tant no te cap aportació narrativa o de desenvolupament de personatges (o sigui no aporta res en cap sentit). L’únic interessant és veure com Togashi fa semblar intel·ligents als seus personatges fent-los apropar-se a la veritat però sense que l’endevinin del tot. És clar que en el fons no te tan de mèrit, doncs amb la solució ja construïda mostrar a personatges que s’equivoquen però s’apropen en les seves especulacions no resulta especialment complicat.

Després el capítol passa per una lleu indagació en la princesa pecefull love (no tinc molt clar que vol fer Togashi amb ella, però és un personatge que ha passat de donar fàstic a ser peculiarment entranyable). Es bo que Togashi vagi donant petits retalls dels prínceps menys importants de tant en tant, si no quan els toqui executar el seu paper a ningú li importarà la seva aparició. Però on Togashi s’esplaia és amb la guàrdia de la segona princesa. Els “intocables”.

És un concepte molt interessant però en el que Togashi s’esplaia en excés. La historia comença a anar-se-li molt per les branques, necessita acotar. Ho havia estat fent be fins ara amb les mosts dels prínceps, però ara mateix, en aquest punt, hi ha massa plantejament i masses poques accions. El concepte en si és interessant, la típica historia de la princesa benvolent que salva als marginats de la mort i el menyspreu per donar-los un significat a la vida i obtenir com qui no vol la cosa la seva fidelitat incondicional. Només que si ho barreges amb nen converteixes a aquesta fidelitat en un arma homicida molt molt perillosa. No obstant, si presentar als guàrdies del primer príncep ja era una mica innecessari (al menys fer-ho de cop, podien anar apareixent perfectament), això és passa de taca d’oli. Togashi es planteja la narrativa com un taulell d’escacs, primer necessita posar totes les peces al taulell i després desenvolupar la historia. Però tot i que dins el seu cap si que és bo que s’organitzi així, no ho ha d’explicitar necessariament. És més, en alguns casos explicitar-ho no és només innecessari si no que talla el ritme i empitjora la narrativa. Però per molt poc narratiu que resulti la presentació, el concepte és el més interessant del capítol, així que ens n’hem d’acontentar.

Resumint-ho en paraules senzilles cada un dels guàrdies de la reina te l’habilitat nen de, sota certes condicions, immolar-se per matar a un príncep. Així que al final, tot consisteix en esser capaç de complir aquestes condicions (jo aquí jugaria amb intentar complir-les amb la princesa morta que ha estat duplicada per la seva bestia, seria un joc interessant per exposar l’habilitat de manera gràfica en lloc d’haver-la d’explicar, sense la conseqüència de matar ningú, doncs al no ser la princesa real, no pot ser objectiu de l’habilitat).

Finalment tornem al tercer príncep (em queixava l’altre dia de que no apareixia). Que ens dona un retall d’informació més sobre la seva habilitat de les monedes. Un retall absolutament insuficient per treure cap conclusió, però interessant, per que junt a la princeseta pacefull és el més similar a una acció que succeeix en tot l’episodi. Esperem que el següent sàpiga portar millor els termes de ritme. Per que és una desgracia que una historia tan ben filada s’estigui explicant tan malament.

Tweet

Bla, bla, bla

Ja vaig dir que Togashi s’havia desviat una mica de la narrativa principal amb en Kurapika com a protagonista. Que amb el pas dels capítols la seva havia acabat per esdevenir la trama menys interessant de totes i que el seu protagonisme començava a dispersar-se.  Doncs sembla ser que l’autor també va adonar-se d’aquest fet i s’ha proposat compensar-ho amb… això. L’episodi és excessivament textual, les vinyetes amb prou feines ocupen text. I no és que estigui especialment malament, és part del seu estil. El problema és que per a trobar un bon equilibri narratiu un episodi que tingui molt de text ha de tenir alguna seqüència més lleugera d’acció que ho compensi. Aquest episodi sembla carregat fins als baixos. Em dona la sensació 1que adonant-se que la trama d’en Kurapika no avançava se l’ha volgut treure de sobre  fent-la avançar en un sol episodi. Però és clar, la seva narrativa sobre explicativa es veu accentuada en un episodi on pràcticament no fa res més (potser el pràcticament sobra). Així doncs tenim un episodi ple de text i text i text, on realment no passen masses coses.

Fent un resum, en Kurapika compleix la seva promesa i inicia en el nen a alguns dels alumnes fent servir el mètode que accidentalment va descobrir amb la reina Otto. Un efecte secundari de la seva habilitat que li dona el poder d’induir el nen en usuaris inexperts per fer-los avançar d’un salt fins a un punt que hagués requerit mesos d’entrenament. I a banda d’això… no passa molt més. No és que Togashi expliqui per explicar, narrativament el com Kurapika explica als seus nous aliats (o potencials aliats) el seu pla te una importància notòria. Però com que ja coneixem l’habilitat no estem obtenint de fet nova informació. Així doncs tot el capítol esdevé un trajecte conegut per el que és necessari passar per arribar fins al següent punt. Per tant l’únic problema que veig a l’episodi és no haver sabut posar alguna distracció per amenitzar aquest trajecte.

Però Kurapika a part Togashi ens ofereix una deliciosa visió a la ment de la cinquena princesa (crec). Una mena de científica lògica capaç de resoldre els plans com si es tractés d’equacions dins el seu cap. La seva perspectiva és interessant i prometedora. Però per desgracia també carregada de text. I altre cop, tot i que el fet que ella ens ho exposi és nou, tot el que ens explica ja ho sabíem de fet. Era una bona seqüència, potser la més interessant del capítol, però en el seu lloc crec que Togashi hauria d’haver posat una escena d’acció qualsevol i haver-la traslladat a un altre episodi on no hi hagués tant de text i l’escena tingués més cabuda. Al cap i a la fi no sembla que el desenvolupament d’aquest personatge corri cap pressa en especial.

En definitiva no hi ha molt més a dir. No passa res més. Els guàrdies del primer príncep intentant deduir l’habilitat d’en Kurapika, en Kurapika intentant esdevenir confús sobre la seva habilitat a l’hora que sincer sobre les seves intencions… El joc polític de sempre. Un bon joc, però al final, executat en l’ordre inadecuat.

 

Tweet

Repetició

La primera pagina d’aquest episodi és idèntica a la primera pagina de l’episodi 385 a excepció expressa del títol de l’episodi i, és clar, el numero que l’enumera. Mateixes imatges, mateix diàleg, mateixos textos. Tot igual. Milimetricament idèntic. Però sense ser el mateix. Si això és repetís durant la resta de l’episodi, seria un cas flagrant de reaprofitament de vinyetes per estalviar treball de dibuix, quelcom que a vegades empren alguns autors per agilitzar el procés creatiu. Però tot i que hi ha algunes semblances no és tracta d’una norma que es perllongui gaire més en l’episodi. Aquesta pagina doncs, serveix per anunciar-nos el que vindrà. Es una narrativa exposada en la repetició mateixa, on el fet de repetir-nos la mateixa escena és indicador de la intenció evident de tornar-nos a narrar els fets. I l’únic motiu pel que l’autor voldria tornar a narrar els fets de forma tan expressa és el de contemplar-los des d’una nova perspectiva. Una perspectiva que per a justificar el detall de la repetició ha de resultar en una divergència extrema dels fets exposats en l’anterior visionat. I així ha estat.

Aquest primer recurs, que es basa en una mera repetició del que ja hem vist. Tot i senzill, és prodigiós. No se l’ha inventat ell, ni tampoc és un acte de genialitat el fet d’emprar-lo. Però tot i que no cal tenir gaire cap per que se t’acudeixi aplicar-lo, el resultat sí que és genial per si sol. A nivell narratiu l’expressivitat que confereix la mera repetició (accentuada si cap pel mateix títol que l’encapçala i que he volgut “repetir”) te una força que tot i ser subtil cobra dimensions prodigioses.

La resta de l’episodi transcorre en un seguit de vinyetes que representen escenes ja vistes des d’angles diferents, narrant-nos tota la seqüència de l’entrenament que culmina amb la mort aparent del quart príncep i el seu retorn inexplicable. Però aquesta vegada ho veiem tot des de la seva perspectiva. Poques vegades la repetició dels fets quedava tan justificada per una visió tan radicalment diferent que expliqués els fets incongruents de la primera com aquesta. Un dels detalls que més me n’ha agradat, és de fet l’episodi anterior. O més concretament que deixessin un episodi entre mig abans de rexplicar el succeït i donar-nos una explicació. Un episodi que serveix de pausa, que no satura la trama, que perllonga l’incògnita i sosté l’expectació. Podrien haver estat més, però un era el mínim. I Togashi sembla voler posar una mica més d’acció en aquesta fins ara pausada guerra. No crec que sigui una acció en el sentit tradicional de la paraula. Però amb en Halkenburg decidit i en Tserriednich ultimant el seu domini del nen les coses no poden si no precipitar-se (del que no se sap res és del tercer príncep, algo amaga Togashi).

En qualsevol cas l’explicació a l’aparent mort resulta senzilla. Quan el príncep entra en estat de zetsu, activa una habilitat que transporta el seu jo real a una dimensió espectador, on veu deu segons en el futur que hauria passat. Aquest que hauria passat és el que també veuen la resta de persones, encara que no sigui real. Després del temps de visionat ell torna a la realitat substituint el seu jo paral·lel, o més aviat solapant-s’hi. I mentre la resta del món percep el seu jo que hagués estat, ell actua imperceptible independent a ell. Això resulta una habilitat que no sols li permet saber el futur si no despistar als seus adversaris caient a les seves trampes en aparença per esquivar-les en realitat. És una habilitat especialment complicada però amb un potencial tenebrós. El problema resulta en que tan sols serveix per evitar que passi algo que saps que passarà, encara que no sàpigues quin algo serà exactament. Però no et salvarà de cap atac sorpresa. Però bàsicament quan sospites quelcom, actives el zetsu i podràs contenir l’amenaça. El problema radica bàsicament en que has d’activar l’habilitat abans i no després de que l’amenaça s’hagi iniciat, si no l’únic que aconseguiràs és temps per pensar en com reaccionar, però en cap cas incrementar el teu temps de reacció a aquesta.

En qualsevol cas el príncep descobreix l’intent d’assassinat i lluny d’enfadar-se amb la seva guàrdia. Riu a cor que vols. Doncs ha trobat el seu lloc al món. El nen és meravellós i li obre la porta a un món complex i recargolat, un món de trampes i argúcies inimaginables. Un món a l’alçada de la seva ment.

Tweet

Aquest va de professors

Tal com cita el mateix títol gran part del capítol es dedica a especular. A formular una hipòtesi sobre com van succeir els fets. A formular una hipòtesi sobre com funciona certa habilitat. Però aquest és un episodi que aborda tants fronts que seria una temeritat constringir-lo aquí. El primer d’ells és la continuació immediata del dilema de l’episodi anterior, on la nostra guàrdia es pregunta que va ser real i que no, en quin punt es va torçar la realitat, en quin punt no va matar al príncep. Preguntes obvies, però respostes difícils de trobar. Al final Togashi ens donarà una rebuscada explicació al respecte és clar, però per ara de poc serveix especular.

El segon front el toca la bona de la Melody, que apressada després de l’intent de fuga es veu aïllada de la resta del món per comprovar que al menys en aparença l’organ judicial és independent a la influencia monàrquica i que per tant, potser allà sigui on estigui més segura. No tinc molt clar on vol anar a parar Togashi amb això, però per la importància que està donant a l’organisme tard o d’hora aquest farà alguna cosa important. Si hagués de pensar, diria que aquesta etapa serveix com a preàmbul per a presentar la organització que després veurem en acció en algun altre assumpte independent d’aquest.

L’episodi també torna al nostre Kurapika que comença a fer progressos amb els seus alumnes. L’assassí segueix sense donar cap pista d ela seva identitat i les classes només poden seguir, com sempre en un embolic polític difícil de desxifrar i que només fa que dificulta l’avanç de qualsevol aprenentatge pràctic. La trama no avança en sí, pe`ro sí ho fa el progrés de l’entrenament. Era quelcom que Togashi necessitava mostrar, doncs portava la trama una mica abandonada i han passat moltes coses des de l’ultima vegada que la va tocar.

Però el que importa en aquest episodi és el príncep Halkenburg i la seva especulació. Decidit ara a plantar batalla, la seva determinació és tan solida com nobles els seus ideals. Tot i això segueix endevinant-se la lenta però progressiva creació d’un monstre. Per ara però, la llum encara il·lumina el seu sender. En Halkenburg ha emprat la seva habilitat i la comprèn per sobre, però no en profunditat. I conèixer-la és important per executar els seus plans. No només pels conflictes ètics que pugui suposar, pels que passarà per sobre per un motiu més elevat, si no per els petits detalls Logistics que una o altre via pugui suposar. I per això, després de plantejar totes les opcions, l’home es disposa a executar un petit experiment. Si el guàrdia posseït es suïcida, que passa? M’ha sorprès, no és la jugada que hagués fet jo. Amb això ha revelat a la resta (com a mínim al primer príncep) que la seva habilitat li ha permès prendre el control del guàrdia que el vigilava. És un cost alt quan podria haver jugat al doble espionatge, però suposo que al darrere s’hi amaga alguna argúcia més enllà que la comprovació tàctica d’una hipòtesis  que al final no suposa gran diferencia en les implicacions practiques de la habilitat. Però l’única aplicació real al fet és per ara descobrir si després de tot el procés de possessió pot o no recuperar el seu guàrdia.

Finalment tornem al quart príncep i al seu entrenament, ara executat pel company fornit de la guàrdia. L’important i rellevant és la pertorbadora declaració de l’aparent atractiu que sent el príncep per la noia després de que l’hagi intentat assassinar. Un atractiu que al menys a mi em provocaria més pavor que l’odi. Veurem on acaba això. Però dubto que be.

Tweet