Hisoka vs Chrollo (part jo ja ho vaig dir de n)
Capítol com els dos anteriors amb molta acció i sense cap intriga especial a comentar, a part és clar de les elaborades tècniques de batalla que en la mateixa acció es presenten. He de dir no obstant, que sense saber quan planeja l’autor allargar aquesta batalla, no m’agradaria veure-la durar més de quatre capítols de manera consecutiva. No vull dir amb això que no vull que sigui llarga, si l’autor creu que ha de ser-ho jo confio en ell. Però si la batalla s’allarga gaire, m’agradaria que l’autor aconseguís arribar a una mena de clímax i pauses la historia durant un o dos episodis per anar a explicar un altre cosa i després tornar a aquesta. Essent el tercer episodi dedicat a aquesta batalla ja començo a albirar certa monòtona en el visionat i m’agradaria que si la cosa s’allarga es pogués relaxar el ritme narratiu passant momentàniament a un altre tema. Només espero que si l’autor l’allarga, ens expliqui més coses de mentres (si continua amb tanta batalla les meves ressenyes es quedaran amb poc a dir, tot i que tenint en compte que ara venen exàmens… tampoc és mala cosa, tot i que per altre banda estic suposant que continuarà al ritme setmanal duran molt de temps… que fàcil es acostumar-se a la regularitat amb tan sols tres setmanes, em trencarà el cor quan torni a desaparèixer :’( ).
El capítol m’ha agradat força. Passades les presentacions que van concloure definitivament en l’episodi anterior toca anar a l’acció de veritat, i a això ha anat. El problema potser és que res del capítol m’ha sorprès. Tot el que ha passat és sols una petita part del que ja vaig augurar en la ressenya anterior (veure ressenya) sobre les tàctiques de combat d’en Chrollo. Sols que de moment a nivells molt basics. Suposo que l’autor, conscient que no tothom fa recerca per assabentar-se amb exactitud de les habilitats exposades, decideix començar a poc a poc i mostrar lentament l’estratègia que Chrollo te preparada. Donada la revista juvenil on publica el seu contingut i el gran nombre de lectors ingenus que ha arrossegat la sèrie, em sembla una bona estratègia a seguir, tot i que això allargarà més del compte el combat. Es clar que amb un combat tan intens i ben manejat suposo que no importa gaire. No?
Se’ns mostra la facilitat de Chrollo per crear amb uns pocs instants fruits d’una simple distracció centenars de copies assassines disposades a atacar a Hisoka. Aquests simples titelles no tenen res a fer contra l’arlequí és clar, però sí son una distracció perfecte per què Chrollo apareixi en el seu punt cec i llenci el seu atac. I per molt simple que sigui la tàctica (tot i que la seva preparació és indubtablement elaborada) és tremendament efectiva. El que indubtablement més m’ha agradat del capítol es el fet que com a lector podia senti l’angoixa que els munts de titelles causaven en Hisoka (tot i que ell encantat). Se sentien realment com si li impedissin respirar, si es despistava un moment ja el tenien agafat. Tots sabem que res podrien fer ells contra Hisoka, però si l’agafen estaria indefens contra atacs més poderosos i en el temps en que se n’hagués de desfer (com ja ha demostrat aquest capítol) Chrollo tindria temps a aparèixer per darrere i llençar el seu atac per tornar-se a amagar en les ombres abans que el seu adversari pogués reaccionar. Com he dit, la tàctica és senzilla però efectiva i realment l’autor aconsegueix fer sentir el perill que corre Hisoka tot i l’aparent feblesa de les piles de copies de cadàvers que se li llancen a sobre. El combat és vibrant i opressiu i tot i que Hisoka se n’ensurt Chrollo sembla tenir les de guanyar. I això que no ha fet més que començar.
En aquest capítol queda més clar que mai que si Hisoka vol guanyar s’haurà de treure més d’un as a la màniga i mostrar les seves verdaderes cartes. Per què sí, amb un dels seus senzills però no per això menys magistrals cops ha mostrat una vegada més la maniobrabilitat de la seva manipulació del nen. Però aquesta versatilitat acabarà per trobar un límit i tots ho sabem. Per molt elàstica que sigui la goma no es pot estirar per sempre (adequada metàfora). Hisoka les ha passat putes i l’únic que ha aconseguit és un orgasme(alabat cia) i donar un cop a Chrollo amb un cap. I sabent com és Chrollo de poderós dubto que un cap li faci gaire mal. Però el més important de tot és que Chrollo ni tan sols ha fet servir les bombes, que són de fet l’arma més poderosa de la seva estratègia. I tot i no fer-les servir, sols amb els cops que li permeten la distracció dels cadàvers ja sembla portar l’avantatge en l’arena. Les perspectives pel combat es posen cada cop més i més interessants.
Però el fet que comenci suau no pot basar-se sols en un argument narratiu (ja ha demostrat varies vegades que sempre hi ha un motiu darrere les accions que s’emprenen a la sèrie). Crec que comença així d’intens per fer que Hisoka es concentri en evitar que l’enxampin els cadàvers i preveure les aparicions de Chrollo, de manera que quan se li acosti una de les bombes disfressades de cadàver… be, HIsoka ni tan sols la veurà a venir. Crec que aquesta és l’estratègia per el moment, submergir-lo en un hàbit de lluita repetint les mateixes tàctiques un cop i un altre cada vegada més opressives per sorprendre’l amb un canvi brusc quan ja s’hi estigui adaptant. Hem d’estar atents, per què auguro la primera explosió impressionant i potser dramàtica (podria Hisoka perdre un braç? En un combat com aquest semblaria molt només per començar, potser un dit?).
Però anem al que importa d’aquest capítol. La pagina final del contraatac d’en Hisoka. Un doble atac secret, fent servir el primer com a finta del segon, sembla una tècnica adequada per l’arlequí. Però el més inquietant aquí és que per a fer l’atac Hisoka ha rebut al seu temps (i sembla que tot content) el brutal atac de Chrollo. I a primera vista, sembla que l’atac resulta molt més perjudicial per Hisoka que per Chrollo. Els atacs realitzats abans d’aquest havien semblat contundents, però cap en comparació a la brutalitat d’aquest. No obstant Hisoka somriu, i sabem que Hisoka no somriu en va. Sembla difícil que el cap projectat hagi fet gaire mal a Chrollo, per al que em decanto més cap a la idea de que el seu somriure es deu més aviat a un altre cosa. En primer lloc, el primer que he pensat és que el cap ha atacat a la seva mà dreta (o això sembla, intel·ligentment no s’aprecia molt be). Mà on si un es fixa pot veure que sostenia el llibre una vinyeta abans. Sembla impossible que l’hagi guardat. Així doncs penso que l’atac podia anar més aviat dirigir contra el llibre que contra el Chrollo mateix. I si Hisoka aconseguís malmetre el llibre i fer-lo inservible? Això seria el final per a Chrollo, òbviament no veurem això en aquest capítol, però potser en un altre. La segona idea i que no es incompatible amb la primera. És que Hisoka te l’objectiu en realitat d’enganxar el seu nen o be a Chrollo o be al llibre. Imagineu que quan Chrollo està a punt de fer l’atac final Hisoka estira de la goma i li roba el llibre capgirant la situació i assestant ell el cop definitiu? Seria brutal. Sigui com sigui, estic segur que hi ha una estratègia amagada darrere aquest cop i que no es tracta sols d’un simple atac exitós. Sigui com sigui haurem d’esperar per veure-ho.
En definitiva el capítol ha estat emocionant. Continuació immediata del que vam veure i confirmació també immediata del que ja vaig augurar. El combat sembla encarrilar-se en bon camí. I el fet de que Hisoka vagi deduït a través de pensaments el procediment de Chrollo sense necessitat de recórrer al diàleg ja m’agrada més. De fet, comentarista a part, només intercanvien una sola línea en tot l’episodi (-T’he vist preparar la teva estratègia – Ho se). Això s’adequa molt més al estil de combat “realista” de HxH mancat de diàlegs durant el combat. Accentuant les meves esperances que el discurs inicial de Chrollo no fos més que una simple condició de les seves noves habilitats. Esperant amb ànsia el següent.
I sembla que amb aquest capítol acaba la presentació del que serà un dels combats més llargament esperats de la historia (entre sagues i hiatus de per mig, quan fa que esperem que aquests dos s’enfrontin?). El capítol no és en sí molt diferent que l’anterior, igual que en aquell no succeeix gaire res al llarg de les pagines. Però en aquest cas ja m’ho esperava, així que l’he pogut gaudir molt millor. Llastimosament però, com pertoca a un capítol carregat d’acció, no hi ha molt a ressenyar.
M’he posat a llegir aquest capítol amb moltes ganes. Havia sentit de molta gent que deia que era genial. L’anterior m’ho va semblar i la gent no en deia el mateix, però això només feia que indicar-me que hi hauria acció o grans revelacions, que és el que sempre acontenta a les masses. També hi ha contribuït el fet que m’haguessin dit el mateix del capítol d’aquesta setmana de One Piece (
Chrollo Lucifer és un home intel·ligent. Un home que sabia que no podria defugir per sempre l’amenaça de l’harlequin. Que es preparés per a l’ocasió no és només lògic si no que és l’única acció que el personatge essent com és podia emprendre. Essent com és adorat per les potes de l’aranya, la opció més evident hagués estat reunir-los a tots per afrontar el duel contra Hisoka. Però suposo que el personatge en el fons te el seu orgull i te confiança en les seves possibilitats. El detall que pot portar més discussió és el fet que decideixi enfrontar-lo dins la torre coliseu. Personalment m’agrada el fet que l’autor hagi decidit anar, sense posar masses floretes a l’assumpte, directament a l’enfrontament. I la torre era la manera més directa i fàcil de presentar-ho. Entenc perfectament els seus motius, narrativament és el més senzill i efectiu, però crec que alguna floreta presentativa no hagués sobrat. És clar que aquest detall que em genera certa picor es veurà solucionat si en futurs capítols veiem a mode de flasback una mena de preparació anterior a l’enfrontament. De ser així la manera en com s’ha presentat el combat, directe al gra, és la millor opció narrativa i la que més m’agrada. Però deixant de banda aspectes de narrativa: per que Chrollo hauria de triar la torre per enfrontar-se al nostre estimat Hisoka? Sincerament espero que hi hagi algun motiu al darrere que ho justifiqui més enllà de l’adequat que resulta ser. Podríem argumentar que després de tant de temps el duel requereix un enfrontament formal i que la torre és el millor lloc per dur-lo a terme, però Chrollo és un calculador i que es deixi dur per sentiments d’aquesta manera no m’encaixa en la seva personalitat. Per tant auguro que o be forma part del seu pla (amb que l’escenari li donés un petit avantatge en una de els seves habilitats seria suficient, al cap i a la fi també te orgull per molt que no deixi que aquest el cegui), o be te alguna cosa a veure amb les seves restriccions.
Però deixem els contextos a part. Tot el criticat anteriorment pot ser transformat en virtut en posteriors capítols amb relativa facilitat si l’autor pren els camins adequats. Centrem-nos doncs en literalment l’únic que passa en el capítol: el combat. Potser està influenciat pels possibles defectes que he trobat en la presentació, o per l’intricat del capítol anterior, però l’encontre m’ha semblat pecar de simplista per als estendards de la sèrie. A nivell combatiu el que em semblava més interessant de Chrollo era el fet que hagués de combatre amb una sola ma quan emprava la seva tramposa habilitat. Ara aquesta limitació ha estat extirpada en pos d’altres limitacions de moment desconegudes. Potser el problema del capítol és que realment no han arribat a lluitar, només es provaven mútuament, es testaven i mesuraven per calcular la millor ruta d’acció per al combat que s’acosta. Això doncs, tampoc és en si un fallo, si no un resultat del fet de que es tracti d’un material episòdic que forma part d’un enfrontament més extens, sols una introducció.
Un dels fets que més em neguitegen d’aquest enfrontament és que dubto molt que l’autor es desfaci així com així d’en Chrollo i molt menys que ho faci d’en Hisoka. No al menys sense una mica més de suc al darrere. Que el duel fos a mort és quelcom que quasi no te impacte, era quasi evident, però és una constatació sana. Però això vol dir que un d’ambdós morirà? M’imagino a Chrollo perdonant la vida a Hisoka si aquest pot ser-li útil, però em costa més de veure a l’inversa si aquest ja ha aconseguit la seva victòria. Sigui com sigui em costa imaginar que l’autor trií desfer-se de qualsevol d’ambdós personatges. Potser estem davant una planejada falsa mort de Chrollo per tal que Hisoka el deixi en pau una temporada mentre prepara els seus verdaders plans. Si realment fos així sembla una idea molt interessant que justificaria totes les petites incoherències del capítol.
Segueixo el manga de Hunter X Hunter des de fa molts anys. Vaig veure el vell anime i em vaig posar al manga fins arribar al que era si malament no recordo l’inici de la saga de les formigues quimera. Amb Yoshihiro Togashi vaig conèixer el significat de la paraula hiatus. El vaig conèixer i el vaig patir. L’hiatus es defineix com una aturada indefinida en una sèrie ja sigui en format escrit o audiovisual. Els que coneguin Hunter X Hunter (o Berserk) sabran perfectament a que em refereixo. Togashi és per a mi junt a Takehiko Inoue i Eiichiro Oda un exemple de mangaka excels. Creadors que han sabut transcendir les barreres del manga i fer dels seus productes alguna cosa més, amb identitat pròpia i sabent nodrir-se d’elements narratius i filosòfics d’arreu del món. No sóc algú molt versat en l’extens món del manga, però de tots els autors que he llegit aquests són els únics que m’han transmès cert mestratge en el seu rerefons. De tots tres Togashi és sens dubte el més complicat i el que menys errors admet en les seves trames quasi perfectes. Però tot i crear el shonen més complicat de la historia, que tot i tenir menys escrúpols i més maduresa que la majoria de seinen (molts dels quals es dedica a oferir sang i sexe com si això fos equivalent a la maduresa) aconsegueix d’alguna manera continuar essent un Shonen. Però hi ha dues coses que se li poden retreure al mangaka. La primera és evident els seus constants hiatus. L’autor pot passar-se un any o dos tranquil·lament sense publicar per estar publicant un parell de setmanes i tornar a parar un altre any. La segona és el dibuix deixat i poc treballat que ens ha deixat en alguns d’aquests períodes de dues setmanes que acabo d’esmentar. Ambdues coses es deuen aparentment al fràgil estat de salut que li impedeix treballar a causa de lesions lumbars que necessiten repòs absolut. La pressió que rep l’autor per part dels fanàtics incomprensius que no es poden posar en el seu lloc és el causant de que segurament es posés a treballar abans d’hora no només obligant-lo a oferir un treball mediocre a nivell de dibuix si no que agreujant les seves lesions i fent que a la llarga els seus hiatus sumessin un període de temps més llarg. A tots ens preocupa que mori abans d’acabar la seva obra mestre. Però com va passar amb Tolkien i Jordan, és un risc que un ha d’assumir. Com tots jo he patit les seves absències. Però tinc un consol. Hunter X Hunter és un manga que s’ha anat tornant fosc i enrevessat a mesura que avançava. No sols això, si no que ha sabut fer-ho. És complicat però coherent, no hi ha complicacions absurdes, totes tenen sentit per molt que costin de seguir en alguns punts. La saga de les formigues va ser la prova més evident. Togashi és un autor molt experimental. Li agrada experimentar amb el dibuix (cosa que m’encanta tot i que alguns detestin) li agrada experimentar amb l’estil narratiu, li agrada experimentar amb les temàtiques a tractar en les trames. Això fa de l’obra una obra molt complexa, rica i variada. HxH ha sabut lligar tots aquests estils diferents i connectar-los en un entramat que avança amb naturalitat en un dels universos més sòlids i contundents mai construïts en el món del manga. I el que em consola és que mentre l’autor descansava, ha tingut temps de pensar. Temps de pensar i planificar, ordenar les idees, preparar el terreny. Per que el que vindrà a continuació és molt més complicat que el que hem vist fins ara. Amb la saga de les eleccions Togashi va voler introduir la política a la seva obra i li va sortir be. Ara s’acosta la saga dels prínceps: un battle royale polític que s’augura més complicat i enrevessat del que podem imaginar. Si una cosa així es fa amb presses fàcilment pot sortir un producte mediocre. Però Togashi és un mestre alterant els ritmes narratius. Si alguna cosa ha demostrat és que sap crear trames enrevessades i sap resoldre-les i que sap desmenussar-les i aturar el temps tant com faci falta per que el lector amb prou paciència i comprensió sigui capaç d’entendre-les si s’hi posa. La meva esperança és que Togashi sap perfectament el que és fa, que te tota la saga perfectament construïda, igual que la següent i que només l’ha de plasmar. No ser si la publicació durarà molt fins al següent hiatus, però estic segur que el que duri ens donarà el millor que pot oferir de sí. I aquest capítol n’és una petita mostra.
El capítol comença amb el que sembla ser el nou protagonista de la sèrie, al menys durant aquesta saga. Kurapika va començar la seva recerca de venjança al principi, durant la saga de l’examen. Va fer el seu gran moviment durant la saga de les aranyes, de la qual tot i ser l’eix central no era protagonista. Ara sembles que les coses han canviat. Kurapica és un home poderós, te aliats, influencia en la organització de caçadors i el recolzament de la família Nostrade (suposo). Ara sembla estar davant l’últim pas de la seva creuada per recuperar els ulls dels seus germans. Però no és fàcil acostar-se al príncep de l’imperi més gran del planeta (a no ser que en el continent fosc hi hagin imperis és clar). Per això es veu obligat a reunir una colla de vells amics les cares d’alguns dels quals pràcticament ni ens sonen. Tenim al seu mestre de nen, el qual pràcticament no havia tingut participació fins ara i que es postula com un personatge interessant que potser fins i tot ens doni algun flashback interessant(potser). Tenim en Hanzo, el ninja de la primera saga que tots sabíem que tard o d’hora acabaria apareixent altre vegada per fer alguna cosa interessant (més interessant que la lleu aparició que va tenir en sagues anteriors que pràcticament era sols un recordatori). Tenim a Basho un dels guardaespatlles de la família Nostrade el qual he hagut de buscar per recordar qui era. Resulta ser tot i el seu aspecte rude el que escrivia poemes que es feien realitat si eren bons, una habilitat que sincerament pot donar molt molt de joc en aquesta saga política. Tenim a Melody, l’únic personatge que tots recordem de la família Nostrade i que un s’ha de recordar constantment que en realitat és una dona i no un vell pervertit (os l’imagineu amb una historia amorosa amb en Kurapika?… millor no ho feu), potser no era molt fort però… tenia carisma. I finalment tenim a la Biscuit, que en comptes de ser una dona que sembla un vellet, és una vella que sembla una nena. La Biscuit ha demostrat sobradament ser un personatge poderós, tot i que no crec que força bruta és el que necessiti en Kurapika en aquesta operació. Sigui com sigui Biscuit és un dels personatges més carismàtics de la sèrie i segur que farà un gran paper. M’ha encantat la senzillesa amb que l’autor ha introduït Biscuit al grup. A vegades les coses senzilles són les que funcionen millor. Aquest esquadró de sis personatges tenen un ventall de poders i habilitats força interessant que de ben segur donarà molt de joc en la saga que s’acosta.
Però més important que la presentació quasi acadèmica de Halkenburg se’ns presenta la princesa Woble, o la seva mare més aviat, per que poc a presentar hi ha d’un nadó al qual costa distingir el gènere (tot i que be, es quasi norma a HxH que un personatge sigui del gènere contrari al que creus). Oito era una nena pobre de la que el rei es va encapritxar i va convertir en la seva esposa. Per a qualsevol nena pobre esdevenir de cop la princesa del regne amb totes les riqueses i comoditats que això comporta hauria estat un somni fet realitat. I Oito no va ser l’excepció. Al menys fins que va donar a llum. Llavors va adonar-se de la crueltat a la que havia estat arrossegada al parir una nena condemnada a morir. Ser una princesa és una carrera pel tron i com més tard neixis menys possibilitats tens de guanyar. Oito va parir al més petits dels candidats a la corona, un nadó que anirà a la guerra contra els seus germans sense saber tan sols caminar. Com Togashi aconsegueix transmetre amb simplicitat aquesta crua tragèdia és simplement magistral. Oito no ha comprés fins a ser mare que no hi ha res més valuós que els fills i ara ja és massa tard, el fet d’haver-lo parit pràcticament implica la seva mort. La desolació que això causa en una mare, l’amor infinit d’aquesta per aferrar-se a les ultimes esperances de salvar el seu fill, tot això s’ha transmès en aquest capítol. S’ha transmès amb paraules, amb explicacions sí. Però aquesta no és el verdader art del que parlo. L’art del que parlo és la mirada. Per que la mirada d’aflicció que els traços de Togashi dibuixen ja transmet tot el dolor d’aquesta mare. Potser no saps a que es deu, potser no en saps les causes, però veient la mirada que Togashi dibuixa en Oito pots arribar a comprendre el seu dolor, el seu intent quasi resignat a la derrota de donar una vida millor a la seva filla. Aquest capítol ha estat un avançament de la complexitat política de la propera saga. S’hi ha presentat un conflicte pràcticament auto conclusiu, cosa que ha ajudat a comprendre’l doncs amb en part (en part per les desastroses traduccions) els capítols passats eren tan enrevessats i difícils d’entendre per què formaven part d’un conjunt i no es podien entendre del tot fins a veure la peça que vindrà després en un altre capítol. Aquest capítol és enrevessat, però tot el que necessites per comprendre’l viu en aquest, o com a molt en capítols passats. Una de les virtuts del capítol és que sap ser auto conclusiu en la seva complexitat, un nus per si sol que lligarà més tard en xarxes més complexes. No obstant tot i l’aguda i ben triada complexitat d’aquest, tot i la presentació de l’equip que veurem en acció en la trama que se’ns presenta, tot i la elaborada informació política que se’ns atorga. El millor d’aquest capítol és la mirada d’una mare.
