Etiqueta: HxH

Hisoka vs Chrollo (part jo si que estic decebut de n=7)

Sincerament el que resulta una decepció d’aquest capítol és el seu títol. Fins i tot sense entrar en l’espòiler de la resurrecció de l’arlequí després de l’anunciata mort en les primeres pagines el succeït durant l’episodi dona peu a un munt de possibilitats. Però si decepció era un títol que em grinyolava en l’anterior episodi, en aquest el grinyol passa a l’estrident irritació de les ungles esgarrapant la pissarra (a no ser que el capítol vulgui trencar la quarta paret i faci referència al que narrativament ha suposat aquest episodi). El més probable és que l’autor recordés a ultima hora que havia de posar un nom al seu episodi i sense meses ganes de pensar recorregués a la barroera tàctica de repetir el nom del capítol anterior, com si a banda de la continuïtat tinguessin res a veure. És curiós per què precisament d’això em queixava a la darrera ressenya setmanal de l’episodi de One Piece (veure ressenya). Sembla doncs que la manca d’originalitat en els títols s’està posant de moda. Que serà el següent? Partir les terceres parts en dos per obtenir més beneficis i anunciar-les mandrosament part I i part II?… Ah, cert, ho havia oblidat. No és res nou.

L’episodi es presenta amb el que és segurament un dels recursos preferits dels directors de segona per explicar grans esdeveniments sense masses complicacions. Doncs la visió en tercera persona que un reportatge periodístic ofereix és un gran recurs molt abusat en segons quines narratives. Per sort aquest no és el cas. Després de l’impactant explosió del pèl-roig que sorprenentment no ha quedat calb, l’ull de les càmeres era la millor opció narrativa per a desenvolupar en primera instancia el succeït. Unint la veridicitat periodística que se suposa al medi amb la possibilitat quasi segura de ser enganyat per les aparences fruit de la poca proximitat de l’informador que realitza un reportatge amb  preses pugnant per ser el primer en donar la noticia. Això atorga al narrat un aura de misteri amb una sabor especial. Saps que el que es diu és cert i objectiu, però també saps que no és necessariament exacte, que està subjecte a una mala interpretació dels fets  i es susceptible de caure en l’engany. Per tant, quan et diuen que una enorme explosió ha succeït en la torre celestial corbant-se la vida de centenars de persones no dubtes en creure-ho. Però quan et diuen que una d’aquestes víctimes és en Hisoka… comences a dubtar. No dubtes que aquesta sigui la versió oficial és clar, no dubtes que el periodista sigui fidel a la veritat. Simplement dubtes que la veritat del que és oficial sigui fidel al que en realitat ha succeït. Per què com es sol dir els vencedors escriuen la historia i en vistes del panorama no hi ha cap dubte que el vencedor absolut i definitiu és Chrollo Lucifer. Però és clar, la qüestió és que el fet que Hisoka sigui una de les victimes no és una mentida maquillada si no una veritat. Hisoka ha mort.

Poc després de publicar la ressenya del darrer capítol (veure ressenya) vaig llegir un petit article al respecte discutint sobre si Togashi s’atreviria o no a matar a Hisoka. Les comparacions  s’estenien des de la exagerada reticència d’Eiichiro Oda a matar personatges fins a la polèmica facilitat de George R Martin per a assassinar els seus protagonistes.  Hisoka és un dels personatges més estimats del manga, l’impacte de la seva mort seria enorme, però no compliria a cap propòsit. No hauria servit de res ni hauria tingut cap influencia. I això podríem anomenar-ho un suïcidi narratiu. Malgastar un personatge tan influent i amb tant potencial com ho és l’arlequí amb una mort que no serviria ni tan sols per evidenciar la ja coneguda força del seu adversari. Jo em vaig plantejar també el debat, però tenia tan clar que Hisoka no moriria que ho vaig deixar estar. I mira, resulta que sí ha mort. És clar que després ha ressuscitat, de mala manera. Togashi és un geni de la narrativa, però fins i tot els genis tenen relliscades i aquest capítol ha estat una relliscada ben grossa dins els estendards d’aquest manga en concret (en un altre manga ni tan sols hagués suposat una relliscada). El problema d’aquest capítol era que si Togashi decidia matar a Hisoka a part de posar-se mig món en contra seria un suïcidi narratiu sense precedents i una estupidesa de proporcions bíbliques. Però si decidia derrotar-lo però no matar-lo seria una cutrada i una incongruència també de proporcions considerables (i be, col·locar-lo vencedor tampoc era una opció molt millor). Togashi ha optat per la segona, crec que no tenia opció. L’única opció és el que vaig suggerir, que Hisoa sortís amb una habilitat especial que li salvés el dia, crec que hauria estat la manera ideal d’evitar els problemes que tant la mort com la resurrecció suposen. Potser per això, per què narrativament era l’única opció que no semblava suposar una pasterada ben lletja en mig del fil narratiu la meva ment va insistir tant en que el mangaka seguiria aquest camí. Però m’equivocava, Hisoka no te cap habilitat secreta (o sí, però cap que l’ajudés a sortir del marró). Però no m’equivocava en que Togashi no podia matar el personatge. Així que ha hagut de ressuscitar-lo com ha pogut amb una tàctica que tot i que amb algunes petites falles tècniques ha estat francament sorprenentment ben portada al principi. Llàstima que després l’hagi cagat.

Suposant que al ser el nen una energia vital (i exceptuant els casos especials com el de l’habilitat explosiva) és lògic suposar que aquest no abandona el cos amb immediatesa després de la mort. Per tant el fet que el nen de Hisoka s’activés després de morir aquest no em molesta. I en si la tàctica de que el propi nen elàstic el reanimés reactivant el seu cor i pulmons és una petita genialitat que ens demostra un cop més la llegendària versatilitat de l’habilitat de la goma. No em queixo d’això, de fet m’encanta i ho trobo molt ben executat. La falla en la historia succeeix en que es forcen les condicions de la mort de Hisoka. Per a fer plausible científicament la reanimació de l’arlequí Togashi necessitava que aquest hagués mort per asfixia i no per l’explosió i el problema no és que Hisoka morís per asfixia. El problema és que Hisoka mor per asfixia per què Togashi necessitava que fos així i es nota. El fet que Hisoka es llanci contra la pila de titelles en posició fetal per protegir els seus òrgans interns i fer servir als seus atacants a l’hora d’escut humà per pal·liar en part l’efecte de l’explosió te sentit i entra dins la lògica de la sèrie, però que a causa d’estar rodejats de cadàvers en flames el portés a una asfixia letal està molt agafat per les pinces. En primer lloc s’esperaria de Hisoka que tingués una gran resistència pulmonar donats els seus dots de contorsionista. En segon lloc, tenint en compte el forat que l’explosió va deixar al terra del coliseu com se suposa que quelcom de tal magnitud el privés d’aire en absolut durant més d’uns segons? El problema doncs no és que Hisoka s’aconsegueixi reanimar, el problema es que per a poder se reanimar hagi hagut de morir per asfixia. Tot i suposant que l’explosió hagi cauteritzat les cremades impedint el dessagnament costa de creure que Hisoka hagi mort per asfixia i no per qualsevol altre cosa donada les circumstancies. Però com ja dic, és un tecnicisme petit. Quelcom en el que ni tan sols et fixes quan llegeixes el manga, amb prou feines molesta. Asfixia a part, la resurrecció de Hisoka està molt ben portada. El problema es el que passa després. El que hauria d’haver passat es que ni tan sols es pogués moure. El que hauria d’haver fet Togashi és que Hisoka fos cosit per la Machi i després aconseguís reanimar-se tot sol per arrossegar-se fins un lloc on poder recuperar-se. Hauria estat la solució perfecte per Togashi, la tornada a la vida més plausible. I fins i tot hauria pogut donar lloc de totes maneres a la persecució de les aranyes que Hisoka ha declarat en aquest capitol. Tot i tenint en compte que les aranyes marxaran aviat cap al robatori, Hisoka es podria haver recuperat a temps fent us de un dels especialistes de nen que van intentar sense èxit curar en Gon. Però Togashi ha hagut de ser estúpidament directe en una de les seves falls narratives més grarrafals de la seva carrera. Preferiria que s’hagués pres dues o tres setmanes  de descans i que al tornar hagués solucionat l’assumpte d’una manera més elegant. El fet que en mitja i problemàtica missió de les aranyes els seus membres comencessin a desaparèixer per un Hisoka actuant des de les ombres sona molt més suggerent que el plantejament actual. Però el fet està fet  i només queda seguir endavant.

Però el que més m’ha molestat del capítol és el fet que en Hisoka es fabriqués una mà i un peu del no res amb nen. Si tan fàcil era per que no ho feia en mig combat? No hauria de ser més fàcil llavors que després de passar varies hores mort? I quina necessitat hi havia de fer-ho quan hi havia un personatge que podia cosir les seves ferides i fer una feina més o menys decent (no li tornaria la mà i el peu, però segueix sent una millor opció). En definitiva aquesta facilitat per “regenerar” extremitats es una falla argumental que no te perdo. Tampoc crec que necessités les dues mans. La Machi ni tan sols l’hagués matat si ell hagués mentit dient que havia aprés la lliçó. La noia semblava prou sentimentalment estúpida com per creure-se’l. Però Togashi ha hagut de forçar els esdeveniments. Hisoka no tan sols s’ha regenerat la mà del no res si no que s’ha aconseguit aixecar completament i ha immobilitzat com si res a la kunoichi. Deplorable.

Però no tot és dolent. En primer lloc se’ns confirma que les aranyes participen en la saga del continent fosc (si és que arriben). Era quelcom d’esperar, però no sembla que estiguin interessats en el trajecte. El que Togashi te planejat sembla molt interessant, impacient per veure el tresor que volen robar i com tenen planejat aconseguir-ho.  El joc que podrien donar les aranyes és molt suculent. Espero que l’encontre amb Hisoka es produeixi durant o després i no abans del robatori. També se’ns respon una pregunta que vaig formular en anteriors entregues i és si Chrollo podria tornar les habilitats robades als seus usuaris. Sembla que sí (és clar que ara ja mai no tornaran). També com vaig dir sembla ser que els membres de la brigada estaven a prop per si el seu líder els necessitava (tot i que ha estat evident que Chrollo se n’ha sortit a la perfecció tot solet per apallissar al pobre Hisoka).

Però el pitjor del capítol és el tracte que reben les aranyes. En primer lloc deixa viva a la Machi per que avisi a la resta d’aranyes. Després de ser apallissat pel seu líder, s’esperaria de Hisoka una mica més de cautela. Potser sigui més una sanadora que altre cosa, però per poc perill que suposi el fet de deixar-la viva és una temeritat fins i tot excessiva per a Hisoka. En segon lloc, carregar-se dues aranyes de cop? Amb el seu estat no hauria de poder carregar-se ni un cargol. Ja em sembla excessiu que pugui immobilitzar a la Machi, per molt que sigui per sorpresa. Em crec que pugui acabar amb en Kortopi per sorpresa, al cap i a la fi tampoc tenia la seva habilitat (tot i que fer copies no li hagués servit de gaire res i a jutjar per aquesta mateixa no semblava pas del tipus lluitador). És un personatge interessant que amb prou feines havia tingut temps de lluir, però be, havia de matar a alguna aranya per crear un impacte dramàtic. Però que mati a Shalnark em sembla excessiu. Entenc que aquest no tingui la seva habilitat (tot i que de nou tampoc li hagués servit de res en un atac sorpresa) entenc que no sigui un expert lluitador (tot i que va demostrar contra les formigues que si en sabia de lluitar, tot i que és clar, aquí no podia fer servir el super sayan, altre cop per que no te la seva habilitat. Ja podria Chrollo haver-les retornat als seus propietaris ja que estaven per allà prop), però no poder-se enfrontar a Hisoka després d’haver ressuscitat em sembla excessiu. Si Hisoka l’hagués assassinat per sorpresa des de les ombres seria altre cosa, si Hisoka estigués en plena forma seria altre cosa. Però li llança el cap de la seva anterior víctima en el que és clarament un avis. Essent un membre tan experimentat de la brigada li hauria d’haver donat temps a reaccionar. Sí, Hisoka li havia parat una trama enganxant-lo al terra (no entenc ben be com, però suposaré que mentre parlava pel mòbil ha llençat el nen i després ha aparegut com fent-se el despistat per que l’altre intentés atacar de cop i es desestabilitzés) però tot i així ha estat massa fàcil. Però be, han omès la batalla, així que potser ha estat més aferrissada del que sembla. Sigui com sigui el fet que a un Hisoka recent ressuscitat li resulti tan senzill acabar amb dos membres de l’aranya (encara que sigui per sorpresa i siguin dos membres dèbils) crec que és un error narratiu que li treu tot l’impacte a la seqüència. Però be, gaudim de la imatge final, per que aquest cadàver penjant dels gronxadors amb els corbs voleiant pel voltant és sens dubte una gran imatge que quasi compensa la desastrosa manera en que ens han conduit fins a ella.

Sigui com sigui tot i la mediocre narrativa d’aquest capítol  el futur es veu prometedor. El fet està fet i sembla que ja s’ha evitat el punt complicat que l’autor havia de passar per força. Podria haver-ho fet millor sí. Però be, després de passar pràcticament dos anys sense publicar (i una bona colla més sense fer-ho amb regularitat) no deu ser pas fàcil reacosturmar-se a les pressions de la publicació setmanal (repeteixo que hagués preferit esperar tres setmanes i veure un acabat més aconseguit). Tot i el desastrós de la narrativa, donada la situació podria haver estat molt, molt pitjor. Tot i les meves queixes estic satisfet amb el resultat final.  Així que be, tampoc n’hi ha per tant. Això sí, amb ganes de deixar enrere al menys per un temps en Hisoka, les aranyes si tota la seva trama. Espero que en el següent capítol Togashi torni amb en Kurapika o el zodiac o en Gon, o el seu pare o qui sigui mentre no sigui el que ens hem estat menjant els darrers capítols. Que tot i ser un plat excel·lent es faria repetitiu si s’allargués més encara (com ja vaig dir), sobretot després d’aquest decebedor punt final. Esperant amb ànsies veure amb quina trama ens sorprèn Togashi en el proper episodi.

Tweet

Hisoka vs Chrollo (part compte on poses el peu Hisoka de n)

Contràriament al títol que ostenta el capítol no ha estat una decepció.  Com és usual en aquests darrers capítols plens d’acció no ha passat de fet gaire cosa al llarg de l’episodi. Però aquest cop sí, la cosa ha estat important. En la ressenya passada deia que ens acostàvem al clímax, sens dubte puc dir que amb aquest capítol definitivament hi hem acabat d’arribar. Vaig fer certes prediccions en la ressenya passada, algunes de les quals s’han vist o encara crec que es puguin veure complertes i algunes de les quals han demostrat ser errònies.

Vaig dir equivocadament que l’autor potser optaria per allargar encara una mica el combat abans d’arribar a l’estat fatal on en Hisoka es quedaria entre l’espasa o la paret. No era una suposició basada en les dades del combat, si no més aviat una intuïció de que podia fer l’autor per moure la historia, era una suposició més aviat de caire narratiu que no pas lògic. I crec que aquest va ser el meu error. La narrativa de Togashi és impecable, però més impecable és la lògica interna amb que fa girar el seu món. Per molt fort que sigui Hisoka la pèrdua d’una mà segueix sent la pèrdua d’una mà, la meitat de la seva funcionalitat. Perdre la mà de cop significa un instantani decliu del seu poder i una oportunitat d’or per llençar el seu gran atac. Allargar el combat en aquest punt seria anar en contra de les normes internes del joc. Si Hisoka hagués estat a l’ofensiva o tingués un pla preparat seria un altre cosa. Però Hisoka estava a la defensiva i anava improvisant sobre la marxa, sortint-se amb prou feines del tràngol amb el que el posava el seu enemic. La pèrdua de la mà és quasi equivalent a la derrota.

També vaig dir que la lluminositat de l’explosió podia ser un efecte dramàtic que exagerés la gravetat de la lesió. I efectivament era un efecte dramàtic, però la lesió era tan greu com semblava. Per altre banda però vaig augurar que això no li impediria del tot utilitzar el nen amb la mà i al menys en això he encertat, doncs el mateix Hisoka diu que no pot fer servir el nen gaire be amb la mà destrossada. Però no poder fer servir el nen gaire be no és sinònim de no poder fer-lo servir. Pot ser que aquest petit comentari jugui un paper important en els capítols que estan per venir, ja ho veurem.

Vaig dir que Chrollo aprofitaria el moment de commoció generat per l’explosió per llençar contra l’arlequí un atac contundent. I vaja si ho ha fet. Tant contundent ha estat l’atac que li ha valgut un peu al pobre Hisoka amb una ferida que sembla de totes totes més greu que la de la mateixa mà. Com més ferit està Hisoka més fàcil és tornar-lo a ferir. I aquest fet creix en un factor exponencial del que difícilment podrem veure sortir al nostre desesperat pèl-roig.

També vaig dir que en aquest capítol esperava que s’acabessin de resoldre els dubtes sobre el funcionament de l’habilitat. Ara ja queda del tot clar que la bomba explota quan el símbol més i menys s’ajunten. Qui ha d’ajuntar els símbols és el propi individu que els te marcat, no pas en Chrollo. Era quelcom que ja suposava de manera quasi segura així, però mai va malament una confirmació. El que seguia sense tenir clar és com marca Chrollo els cossos. Al tocar-los apareixen els símbols en la mà de l’individu com hem vist aquí? O apareixen allà o Chrollo els toqui? Rellegint el capítol on va explicar he vist que hi havia un exemple gràfic del dubte plantejat. Doncs en aquell moment l’àrbitre va tocar-se la mà amb l’esquena per fer-se explotar, on Chrollo va admetre haver posat els segells. De manera que el fet que els segells fossin a les mans és una simple comoditat de Chrollo,  doncs les mans son de fet les parts més fàcils d’ajuntar entre si del cos. Però altres dubtes em sorgeixen. Si s’ajunta un símbol més i un menys d’individus diferents també exploten(de fet responc aquesta pregunta en el seguen paràgraf, però em fa pal esborrar-la)? I si els dos símbols han tingut diferents temps de carrega com es distribueix l’intransitat de l’explosió? Aquests petits tecnicismes son els que fan de les habilitats de HxH de les més elaborades i ben estructurades del món del manga.

No tinc molt clar com Chrollo va fer explotar el cap. Sí tinc clar que Chrollo havia marcat el cos amb un símbol i que controlant a un titella amb Black Voice ha fet que aquest toqués al simbol del cadàver amb el símbol oposat per produir l’explosió (d’aquí el dubte dels temps de carrega, ambdós estaven carregats a tope?). Però que el cos exploti implica que el cap separat exploti també?(hem de recordar aquí que quan l’àrbitre va explotar, a Hisoka li va semblar veure explotar la sang també) Això vol dir que si marques un objecte i el trenques en bocins que escampes per arreu i després el fas explotar explotaran tots els bocins? Sembla la resposta més obvia, però podria haver-n’hi una de més recargolada com que el cap tenia una marca amb l’altre símbol i això ha fet que explotessin ambdós, o que cap i cos al ser una copia de nen tot i estar separats continuaven estant lligats per ser una copia d’un mateix objecte real que seguia intacte. De poc serveix fer elucubracions sobre temes tan minsos, però sens dubte és divertit posar-se a pensar. I al cap i a la fi aquí puc escriure el que me doni la gana no?

Tal com he dit Chrollo envia immediatament després de fer explotar el cap una horda de fanàtics  titelles per a capturar en Hisoka. Està clar que si l’aconsegueixen agafar, tenint aquest una mà de menys això li donarà temps per fer explotar una bomba en plena cara de l’arlequí. Per sort Hisoka reacciona rapidament i amb el seu habitual to quasi despectiu cap a la pèrdua de membres no posa cap mena de sentimentalisme a la pèrdua de la mà esquerre (clar, com no és la mà de les palles). Per a Hisoka la mà és només una valuosíssima eina que ha estat destruïda, però no hi ha res de personal en ella (tot i que forma part de la seva persona física, així que literalment és personal). Hisoka aconsegueix escapar d’aquest atac immediat dels titelles zombies (qui hagi vist guerra mundial Z aquestes columnes humanes li recordaran força al film), tot i que aquests li trepitgin força de prop els talons. Però és clar, l’estratègia de Chrollo no era tan senzilla. A les grades tenia preparats una horda de titelles explosius programats per autodetonar-se si s’acostaven el suficient a Hisoka. I estant aquest penjat de la paret amb els titelles llançant-se-li al damunt prou ha fet ja escapant de l’explosió. És clar que això li ha valgut el peu dret. Aquí és on la desesperació de Hisoka ha començat. Però ja sabem com és Hisoka, davant d’un moment desesperat no sent angoixa o terror, sent excitació. Chrollo el te totalment contra les cordes i Hisoka pràcticament no te sortida. El sostre sembla ser l’únic lloc segur on enganxar-se (és curiós, si Hisoka s’hagués adonat abans de que havia perdut el peu, segurament li hauria donat temps d’enganxar-se al sostre i eludir la situació. Però ha tingut la mala sort d‘anar a enganxar-se al sostre amb un peu que ja no tenia). Però sembla ser que Chrollo ja te això en ment doncs com si no fossin més que pilotes de voley (referència a Greed Island) Chrollo li comença a llençar persones (per que sí, si un s’hi fixa veu que no són titelles, són espectadors vius, de moment) per impedir-li l’ascens. Una tàctica burda, però sembla ser que efectiva. I així és com sense cap alternativa Hisoka cau en un niu de zombies disposats a devorar-lo o immolar-se en l’intent.

Però no tot està perdut. Hisoka es pregunta si morirà, però ja sabem com és Hisoka, la perspectiva d’estar en un perill real de mort és per ell el més excitant que existeix. Ja vaig dir a l’anterior ressenya que si Chrollo continuava pressionant Hisoka no poda trigar gaire a treure les seves cartes. I vinga si l’ha pressionat. Per com Hisoka diu les seves ultimes paraules diria que és quasi segur que en el proper capítol veurem el que és la carta del triomf de Hisoka.  Hisoka ve a dir: “Be, suposo que si moriré de totes maneres…”. Això pot voler dir o be que te una tècnica que sacrifica la seva pròpia vida per a ser emprada (cosa que dubto). O be que si de totes maneres ha de morir, millor fer servir tot el seu potencial i apostar-ho tot. Aquesta reticència a gastar la seva carta del triomf (si és que en realitat la te, vaja) ens diu unes quantes coses de la naturalesa d’aquesta. O be el seu orgull li impedeix fer servir el seu màxim potencial i per això no l’empara a no ser que vagi a morir (recordem que busca sempre la màxima emoció, com més dèbil sigui ell respecte el seu enemic més emocionant serà el combat), o be la seva tècnica secreta per un motiu o altre no pot ser vista per ningú. Si es donés el segon cas voldria dir que en cas de guanyar Hisoka hauria d’assassinar a tots els presents sense excepció. Però be, això ja és anar molt lluny amb les suposicions. Ja veurem que ens te preparat l’arlequí en el proper capítol que sens dubte serà explosiu.

Un gran capítol que fa l’últim i coratjós pas cap a un clímax absolut que potser veurem explotar en les primeres pagines del proper episodi (a no ser que Togashi es decideixi a fer la mitja part que vaig dir ara, seria molt cabró). Acció trepidant i moments tensos  i emotius que acaben de justificar totalment el que em va grinyolar en els primers capítols del combat, convertint aquells aparents defectes en indubtables virtuts. Per què això és Hunter X Hunter i mai res és el que sembla, fins i tot els defectes.

 

Tweet

Hisoka vs Chrollo (part la sádica manicura d’en Hisoka de n)

Capitol ple d’acció. Com ja vaig dir en l’anterior ressenya les normes estan exposades i més o menys enteses. En aquest capítol Hisoka acaba per comprendre la totalitat de l’abast de possibilitats que vaig esposar varies ressenyes enrere. Chrollo pot enviar-li en qualsevol moment un titella explosiu i fer-lo explotar. Hisoka ho sap i pren mesures per evitar la fatal ferida que una d’aquelles explosions podria causar-li (fútilment). Ja al principi s’adona (finalment) de que si vol sobreviure no pot deixar que els titelles se li acostin (tot i que de poc li serveix). Hi ha un encertat moment de tensió especulativa que sense masses parafernàlies precedeix a l’acció més brutal que ens havia donat aquest combat fins ara. Sens dubte un autèntic delit visual.

Un petit detall m’ha cridat l’atenció sobre la resta i és el fet de que Hisoka es parés a sorprendre’s del poc exaltat que estava el públic. En una situació com aquesta, on els combatents es dediquen a assassinar indiscriminadament als espectadors el normal seria pensar que hagués condit el pànic. Però en canvi les grades resten expectants a l’espera dels emocionants esdeveniments que al quadrilàter es produeixen (tot i que de fet això de respectar l’espai del quadrilàter no se’ls havia donat gaire be fins ara). El pànic és una reacció en massa. A la que un corre tots comencen a córrer. El que no ho hagin fet em suscita la pregunta de per què. La resposta més immediata és que els espectadors afamats de sang busquin en aquesta mena d’espectacles l’adrenalina brutal  que aquest els proporciona. Són doncs víctimes encegades per la seva pròpia fam de violència? Busquen una experiencia propera a la mort per sentir l’emoció del valor de la vida? Sona un cas provable si l’ajuntem amb la tendència humana de pensar que ell no serà la víctima. Sovint tendim a pensar que els accidents només passen als altres, que nosaltres no tenim tan mala sort. Chrollo i Hisoka mataran a uns quants espectadors sí, però mira quans n’hi ha, és impossible que em toqui a mi d’entre tants. A més és tan emocionant que no em puc ni aixecar del seient. Sens dubte no sembla una corrent de pensament molt desfasada per als espectadors de la torre celestial. I estic convençut que part de raó viu en aquesta explicació. Però crec que potser, part de raó també viu en un altre indret. Hisoka dedueix que Chrollo pot haver generat moltes menys copies del que havia estimat inicialment i que per tant no en poden quedar gaires més. Però poc després veiem com centenars de titelles es llancen embogits a la ordre del seu amo. D’on surten tants titelles? Realment ha tingut temps Chrollo de fer-ne tants? El meu suggeriment i ho aporto tan sols com una possibilitat, és que la majoria ja estaven allà abans que comencés el combat, esperant. Chrollo es un tipus calculador, va preparar acuradament l’estratègia i l’escenari. Pensar que abans d’arribar-s’hi havia preparat allà un parell de trampes o facilitats predisposades no sembla només lògic si no que quasi evident. I si Chrollo es va dedicar a fer copies en massa que anteriorment tenia preparades per a poder llançar contra Hisoka aquest brutal atac? N’hi ha tantes que es veu forçat a fer servir els altaveus per poder donar-los l’ordre a tots a l’hora. D’on surten si no? La distracció del capitol anterior podria justificar en certa manera un nombre relativament gran. Mentre Hisoka perseguia al fals Chrollo l’autèntic produïa copies en massa i les convertia en titelles explosives. Tot i això Chrollo ja va dir que per fer una explosió realment potent necessita de 3 a 5 segons per a carregar el segell. Això implica que donades les velocitats amb que es produeix l’acció entre usuaris de nen no ha pogut preparar-ne masses. Però això podria implicar també que hagués preparat en realitat un munt de bombes abans de venir. Certament aquest fet em causa un dilema. Doncs recórrer a això seria donar a Chrollo un avantatge brutal respecte al seu competidor. Però no donar-li seria convertir en certa manera  a Chrollo en un estúpid que no sap aprofitar les oportunitats (sobretot si acaba perdent). No estic segur de si les seves habilitats li permetien complir totalment amb aquest procediment, encara no tinc molt clars algunes exactituds del seu funcionament (tot i que ho he buscat), suposo que només el temps ens donarà la resposta.

Surtin d’on surtin els titelles la tàctica de Chrollo es senzilla. En capítols anteriors anava creant titelles i els ordenava trencar a Hisoka (i suposo que a alguns esperar) a mesura que els anava creant, de manera que Hisoka rebia un flux constant d’enemics contra els que podia lidiar però que li impedien anar a la cerca del seu adversari. Un cop creada la distracció amb la seva copia Chrollo s’ha pogut deslligar una mica i fer que totes les copies esperessin. Quan n’ha tingut el nombre suficient (estiguessin preparades d’abans o no), s’ha presentat el problema de donar-los l’ordre sense delatar-se. Estant ells escampats pel públic, no podia avisar-los a tots a l’hora sense delatar la seva posició amb un crit que Hisoka identificaria. I si els anava avisant a mesura que passava per a prop de les copies aquestes no tan sols anirien fins a Hisoka de manera esglaonada (permetent-li més o menys combatre-hi) si no que delatarien també la posició del seu pas (basant-se en d’indret d’on van venint els atacants). Així que recorre a l’estratègia més senzilla, efectiva i astuta a la que podia recórrer. Emprar els mateixos altaveus del coliseu. Pot sonar fins i tot estúpid, però realment és molt enginyós. Al robar el micròfon de la presentadora la veu no surt projectada de cap lloc en concret. Hisoka pot tenir la localització aproximada de Chrollo, però abans que pugui reaccionar aquest ja pot haver-se fos entre la multitud. Un crit hagués estat altre cosa, hagués donat una localització exacte. Però amb una tan aproximada Hisoka no podia fer res, no al menys amb una horda de centenars de titelles llançant-se-li a sobre. Quan Hisoka hagués tingut temps de saltejar uns quants dels titelles per arribar al lloc on Chrollo havia robat el micròfon ell ja no hi seria i ara estaria atrapat entre la multitud. Així que Hisoka fa l’únic que podia fer, es prepara.

I que grans son les seqüències que venen a continuació. Hi ha un sadisme brutal en la tècnica que Hisoka fa servir per impedir que els titelles s’acostin, però no se m’acut cap de més efectiva. Lligant els primers en arribar amb el seu nen de goma, converteix les copies de cadàvers en un martell elàstic humà  que girant a altes velocitats ho tritura tot al seu pas. El grafisme dels cadàvers destrossats els uns contra els altres (tot i no ser excessivament èxplicit) resulta  sens dubte impressionant. Però el martell no tarda en quedar triturat quan els membres comencen a saltar pels aires. Amb la seva arma inútil Hisoka es troba amb que els enemics es continuen acostant en estampida. A més, menys efectiva del que hagués volgut, es troba amb que la seva tècnica només havia mutilat i destrossat els seus atacants, però no els havia pas aturat. Mentre no els arranqui el cap ells seguiran venint. No obstant Hisoka aconsegueix assimilar la situació, ja no queden tants adversaris amb mobilitat com abans així que no dubta en destrossar-los els caps i retornar-los a la mort. En aquest punt Hisoka quasi sembla haver oblidat les bombes, i no és d’estranyar, la precisió encasaria en els seus moviments reclama tota la seva atenció. Tot i això manté en ment el més important: mentenir els atacants allunyats. I això fa, però que me’n dius dels caps?

Hisoka abaixa la guàrdia. No és estrany, l’estrès mental de la situació és aclaparador, masses coses en les que fixar-se. La seva ment identifica immediatament un cap com un objecte no amenaçador, com un arma, part del seu bàndol. Així que el cap es pot acostar. I aquest amics meus és el fatal error que provoca la sàdica manicura d’en Hisoka. Chrollo ja ho tenia preparat. Tot aquest atac era només una distracció per a poder acostar la bomba (que un atac d’aquestes característiques sigui només una distracció denota tan el nivell d’en Chrollo com d’en Hisoka) i tal com vaig augurar Chrollo havia posat la bomba en un dels individus controlats directament amb el control remot (això he entès al menys vaja). Els titelles no li permeten cap precisió, només poden atacar. Però pot controlar cada moviment de l’individu el qual tingui l’agulla clavada. El problema és que d’aquests només en pot controlar un. Si el que te falla tot se’n va al dimoni. Si el que te falla n’ha de preparar un altre des del principi i tornar-lo a enviar. I per a llavors Hisoka ja haurà acabat amb la seva distracció. Per això Chrollo necessita una tan magna distracció, per això Chrollo necessita tan acurada precisió. No tinc molt clar encara com es fan explotar els segells de sol i lluna (encara que ho hagi buscat) i menys clar tinc com ha fet explorar aquest. Espero que el següent capítol resolgui definitivament els meus últims dubtes sobre l’habilitat. Però tot això no te de fet rellevància. Chrollo ha tornat a guanyar el round i aquest cop porta clarament la capdavantera en aquesta batalla.

Els afectes col·laterals d’aquesta acció són de fet incerts. Molt astutament el pla per mostrar la mà destrossada d’en Hisoka es mostra en plena explosió. Això en termes tècnics del dibuix implica un excés de lluminositat que ofusca certs detalls, sobretot si son tan fins com un dit descarnat. No crec que Togashi hagi destrossat la mà d’en Hisoka realment. No per que no ho pugui fer, si no per que sembla massa aviat. No vull dir amb això que ens sortirà amb algun truc com el de la falsa mà. Senzillament crec que els danys de la mà estan distorsionats per la lluminositat de l’explosió i la cosa es veu més exagerada del que realment és. Estic segur que Hisoka acabarà amb varis membres amputats (se en el que tots penseu ara mateix) o destrossats, però una mà sembla quelcom molt prematur. Crec que la mà està malmesa, terriblement malmesa. Però que d’alguna manera encara la pot mig utilitzar. Si ja aconseguia sortir-se dels atacs d’en Chrollo pels pèls amb dues mans, no puc imaginar que passarà amb una. L’altre alternativa es que per fi se’ns mostri l’habilitat secreta d’en Hisoka (en algun moment del combat ha de passar, sembla un bon moment) i aquesta li permeti superar la pèrdua d’utilitat de la mà (que no de la mà, en Deadpool(veure ressenya) sap que em refereixo). Oblidant possibles resolucions sorpresa però, i tant si la mà està tant parcial com totalment inutilitzada, Hisoka es torba en un panorama desolador i això si no tenim en compte que Chrollo pot aprofitar la commoció de l’explosió per llençar un atac brutal contra l’arlequí. Sincerament les coses pinten molt negre per al que és un dels personatges més carismàtics de l’art gràfic japonès.

En definitiva Togashi ens ha portat un capítol brutal (m’atreviria a col·locar-lo com el millor d’aquest duel fins ara) amb l’acció trepidant i visceral que vaig trobar a faltar en els seus inicis. Tota la preparació acumulada ha servit per generar la perfecte tensió per enfilar fins a aquest clímax (que no crec que sigui el definitiu). Les coses pinten molt negres per al sàdic pèl-roig, però continuo pensant que pot sortir vencedor de l’encontre (començo a plantejar-me la possibilitat de que un tercer els aturi, per exemple per reclutar-los per al continent fosc, si es donés el cas, no m’estranyaria veure a Hisoka acabant vençut amb un somriure pertorbador). Sens dubte més impacient del que mai havia estat amb aquesta saga. No puc esperar per veure les reaccions tant de Chrollo com de Hisoka a aquest gir dels esdeveniments.

Tweet

Hisoka vs Chrollo (part L’anorac que estava afilat de n)

Durant un moment, quan he vist la primera imatge, he pensat que el capítol no es centraria per quarta vegada en el combat entre els dos lluitadors. La primera sensació que m’ha assaltat amb aquest pensament ha estat la d’emoció. Nova trama! Però essent sincers tampoc podria definir com a decepció el que he sentit al abaixar els ulls i veure la prolongació de l’encarnissat combat. Amb això no vull dir que estigui cansat del combat, m’encanta. Simplement reitero la meva idea de que si el vol allargar gaire trobaria aconsellable fer-hi alguna parada al mig per mostrar-nos alguna trama. A poder ser després d’algun punt d’inflexió significatiu en el curs del duel.

Però anem al que ens interessa. Després del contundent cop de Hisoka, Chrollo es retira entre la multitud per deixar enrere l’agressivitat amb que aplicava la seva estratègia i donar lloc a la precaució. Emprant una horda de titelles assassins coma distracció aconsegueix perdre’s entre el públic i deixar a Hisoka amb la incògnita del seu parador. És llavors quan al aconseguir desfer-se de la distracció Hisoka es posa a buscar a Chrollo entre el públic i en el moment que el veu… en el moment que el veu ja he sabut com acabaria el capítol. Doncs ja vaig augurar fa dues setmanes que Chrollo empraria el canvi de forma combinat amb el control teledirigit per enviar falses versions d’ell mateix contra en Hisoka per crear una gran distracció mentre ell prepara els seus plans. De la mateixa manera que vaig dir que és probable que Chrollo adopti la forma d’un espectador qualsevol per atacar a un desprevingut Hisoka. De manera que de fet res del que ha passat en aquest capítol m’ha sorprès. Tot era no sols deduïble de l’exposició de les habilitats de Chrollo si no deduït de fet per mi (a grans traços). No obstant i ometent l’enorme satisfacció de veure complides les meves previsions estratègiques, el resultat m’ha semblat molt ben executat i disfrutable. M’ha semblat creïble que Hisoka caigués en la trampa. Aquesta era en certa manera obvia (coneixent com ell coneixia les habilitats de l’adversari), sobretot per algú que està acostumat a lidiar amb complexes habilitats de poderosos caçadors (tot i que encara que l’hagues vist a venir el resultat hagués estat el mateix, hauria hagut de perseguir el fals Chrollo fins a destruir-lo). Però tot succeeix molt ràpid, Hisoka lidia amb els titelles i de seguida veu al fals Chrollo i s’hi llença de cap. Durant el moment tot i que ja ho havia vist a venir el fet no m’ha molestat, però pensant-hi millor després de llegir l’episodi si que em sembla que no haver-se’n adonat ha estat una falta d’atenció per part de Hisoka (ell mateix ho ha admès al final del capítol de fet), que no de l’autor. Una falta que Chrollo segurament li farà pagar cara.

Però si alguna cosa m’agradaria destacar d’aquest capítol no és l’engany patit per en Hisoka que com ja he dit era en certa manera força previsible. Si no la sempre sorprenentment versàtil habilitat de manipulació del nen d’en Hisoka (curiós que m’hagi sorprès quelcom que de fet ja sabia i no ho hagi fet quelcom que de fet no sabia). Per un moment quasi m’he cregut que de veritat en Hisoka estava girant les tornes del combat. Per un moment he pensat que la meva intuïció m’ha fallat i que en Hisoka demostrava amb contundent simplicitat el seu potencial infinit. Però quan he vist amb quina facilitat derrotava al fals Chrollo ja no m’ha quedat cap dubte de la seva falsedat. Però el que realment destaca en aquest capítol és com Hisoka treu a relluir aquest potencial que te la goma gomu no. Mentre fa volar els caps a mode de maces giratòries, Hisoka enganxa al terra a varies persones (no es l’únic que pot utilitzar al públic com a arma) per fer-les sortir ejectades cap al seu adversari en el moment més precís. Però en les ja habituals fintes dins les fintes, aquests eren només una distracció i un obstacle per poder llençar un atac que era al seu temps una distracció per poder enganxar a Chrollo el seu nen. I com ha demostrar el capítol, si Hisoka t’enganxa directament amb el seu nen, estàs acabat. Aquest cop ha estat sols una demostració. Chrollo ha estat més astut i tot plegat no ha estat més que una maniobra seva per guanyar temps, amagar-se i poder preparar millor els materials per al següent atac. Chrollo ha guanyat la ronda. Però Hisoka ha demostrat amb contundència, que si aquest Chrollo hagués estat el real, el combat hagués acabat aquí. Sí, segurament aquest cop no hagués acabat amb Chrollo. Però Hisoka no s’hagués pas aturat aquí, el tindria atrapat i seria tot seu. Un festival de sadisme s’hagués desencadenat si aquest Chrollo hagués estat el real.

Per sort nostre (amb l’expectació que ha produït la llarga presentació el combat no podia ser tan breu) Chrollo es u tipus taimat i calculador. Juga lentament, prenent tantes precaucions com sigui possible. Sobretot després que en el final del darrer capítol Hisoka quasi l’atrapi amb el seu joc de caps. Si Chrollo ja sol ser meticulós i cautelós, després d’allò el doble. Però després del que acaba de passar, el triple. Ara mateix Chrollo acaba de cobrar consciencia (un pensament seu ho revela, astutament col·locat en un quadre fosc que ja ens indicava que el Chrollo real no era dins el que Hisoka estava atacant) de la seva fragilitat. El seu és un pla de desgast molt elaborat. Però si Hisoka l’atrapa ell està acabat. No em costa imaginar en un futur no gaire llunyà a Chrollo tallant-se un braç o una cama per escapar al poder de la goma d’en Luffy Hisoka. Sens dubte seria digne de veure.

M’agradaria abans de donar la ressenya per conclosa comentar un petit detall molt minç que potser a la resta li sembla insignificant però a mi m’ha semblat molt enginyós i ha estat el detall més disfrutable del capítol. I és el fet de que Hisoka pensi que Chrollo podria tenir el llibre obert dins l’anorac fent pensar que el te guardat i que per tant només pot fer servir una habilitat quan en realitat en pot fer servir dues. És un detall ridícul ho se, però m’ha semblat d’una astúcia prominent. El fet que la roba que portin sigui de fet una arma a aquests nivells és quelcom poc usual en l’anime on la roba només és una arma quan es una armadura màgica o quelcom per l’estil. La roba no sol ser més que simple decoració. En canvi aquí, com en les pelis d’espies la roba es un lloc on amagar coses. Però anant més enllà el fet de poder amagar-hi coses pot reconvertir l’estratègia i fer-la esdevenir quelcom completament diferent. Si va amb robes molt tapades Chrollo pot fer veure que te el llibre tancat i tenir-lo obert, pot fer veure que no fa res i estar controlant teledirigidament a un dels seus titelles. La roba, tot i no ser una habilitat nen ni un arma especifica, tot i ser roba normal i corrent sense res especial es converteix de fet en un arma letal de potencial difícil d’estimar. I detalls com aquests són els que fan a Hunter X Hunter d’un manga tan gran.

En definitiva com els que el precedeixen hi ha poc a comentar, un combat intens que comença a mostrar les evidencies de la seva complicació. En aquest Hisoka s’ha redimit de la seva aparent passivitat en les entregues anteriors, semblant per un moment que estava a prop de la victòria per a ser enganyat pel mestre Chrollo. No obstant, tot i que Chrollo ha guanyat la batalla, tot i que ha sigut el vencedor indubtable d’aquest assalt. No puc evitar pensar que amb la demostració de poder d’en Hisoka l’arlequí ha guanyat més terreny que el seu adversari, que tot i perdre la batalla en certa manera sembla que hagi obtingut més avantatge en la guerra. Tal com va fer el conegut Rob Stark, auguro que Chrollo guanyarà totes les batalles però acabarà per perdre la guerra. Les complicacions comencen a matisar-se, si el manga fa un parell de capítols sortia d ela seva presentació ara comença a ascendir cap al clímax. Les capes dins les capes comencen a ser revelades i no sembla faltar gaire per que les armes més poderoses surtin al camp de batalla. Definitivament el que s’acosta serà digne de veure.

Tweet