Benjamin el directe
Vaig dir en el capítol anterior que Togashi es dedicava a explorar per sobre els prínceps grans de la casa Kakin. Però després de llegir aquest capítol un s’adona que el terme exacte hagués estat el de mera presentació. Hi ha molts prínceps i tots semblen tenir certa importància. Per això una primera presentació on es desvetllin quatre trets dels personatges és pràcticament necessària. Però és en aquest capítol on Togashi aprofundeix una mica més en els prínceps. Concretament en els tres primers i especialment en el primogènit. Aquest és un capítol més acotat. Menys dispers i més concret, que sap on va i que ha de fer. L’anterior es dedicava a presentar-nos moltes coses sensacionals però amb prou feines les tocava. Era impressionant i vibrant, per que et feia volar la imaginació amb possibilitats. Aquest capítol el complementa concretant algunes de les coses que havia deixat volar per conduir la historia cap a direccions concretes. Però òbviament porta molt més temps desenvolupar un concepte que presentar-lo. Per això mentre que al capítol anterior va presentar a 8 prínceps i les seves respectives besties a més de la historia de la successió i a cert parell de guarda espatlles (en els que fins i tot va tenir temps de profunditzar). Aquí es veu molt més limitat aconseguint aprofundir lleument en el segon i tercer príncep i ja si de forma molt notòria en el primer.
Començarem parlant del tercer príncep que tot i ocupar la primera pagina és el menys desenvolupat. De fet d’aquest príncep se’ns en diu poca cosa. Només el veiem rebent informació i assentint amb posat reflexiu. Però en el que ens hem de fixar és en el que no veiem per veure la informació d’ell que Togashi ens dona. Recordem que la definició d’aquest paio estrany era obcecat pel vici i els plaers de la carn. Vist com el veiem aquí no sembla un individu consumit pels seus vicis, al contrari, sembla contemplatiu i centrat. D’aquí podem deduir que tot i lliurar-se als plaers no és algú que es deixi dominar per aquests. Potser és egoista i sols pensa en si mateix, però pensa. L’altre cosa que hem de veure sobre el que no fa és com no ordena prendre cap acció respecte als successos que acoenixen al seu voltant. Per que com he dit, és contemplatiu. Algú reflexiu i observador que es pensa molt be les coses abans d’actuar i que analitza detalladament l’escenari de joc abans de prendre una acció. Esperar i recollir informació. Per ara l’estratègia sembla l’adequada. Però quan el joc es posi més tens i l’acció sigui més trepidant aquesta actitud pot passar-li una mala jugada si no sap actuar amb celeritat quan sigui pertinent. En definitiva es la mena de persona observadora i calculadora que amb aparença inactiva ordeix plans per esclafar-te quan menys t’ho esperes. Però segurament la seva pacient contemplació acabi per jugar-li una mala passada quan s’adoni que hauria d’haver actuat quan podia.
La segona princesa s’explora de forma més amplia mostrant-nos de forma bastant completa els trets de la seva personalitat. En la darrera ressenya la vaig titllar d’egocèntrica i narcisista. Crec que aquests termes es queden bastant curts. Seguint amb el seu aspecte victorià, la princesa ja mostra de seguida les seves pretensions de grandesa quasi divina parlant de si mateixa en tercera persona, cosa que feien alguns reis de l’antiguitat creient-se a si mateixos figures divines en forma humana baixades a la terra per governar. Ella creu que el dret sobre totes les coses li pertany. Ella titlla al món d’injust per que les coses no son exactament com ella vol que siguin i com evidentment haurien de ser. Togashi encarna aquí la màxima figura de la vanitat monàrquica. Sí, aquest narcisisme hiperbòlic i desenfrenat és una figura típica en el món de l’anime. Quantes senyoretes filles de yakuzas coneixem que es creguin merèixer ser tractades com a divinitats. Però aquí cobra context i serietat. Aquest és un recurs que sol ser emprat enflocant-se en l’humor, parodiant l’absurd de la situació per donat al personatge d’un ridícul i una personalitat. En aquest cas no. El que fa la Camilla és un acte seriós i no te tints humorístics. Ella és per sobre de tota la resta i s’hi creu, però això no fa gracia. Per que Togashi explora aquesta personalitat des de la serietat, posant-la en un context burocràtic amb tints realistes (encara que estigui ple de besties nen sí) donant una visió del concepte que no està ni de bon tros tan explotada. Dubto que ningú opini que ella és l’adequada per regnar, ningú menys ella és clar, però ella ho creu amb tantes forces que quasi sembla que ho podria compensar. Per a ella més que una creença és un fet, una realitat, més clara encara que la gravetat o el cicle dia-nit, més inamovible. Ella és la mereixedora del tron.
Però el personatge que el capítol s’encarrega d’explorar amb profunditat és en Benjamin el primogènit d’entre tots els princeps i cap de les forces militars de l’imperi. D’aquest personatge teníem la visió de que era obtús i directe. Pur múscul i poca visió com vaig dir. I no retiro les meves paraules. Però contràriament al que pensàvem sí és terriblement intel·ligent. Però tot i ser intel·ligent és poc imaginatiu i segueix sense tenir visió diplomàtica. Em sembla molt curiós que el primer príncep hagi acabat essent com el guàrdia de seguretat que vaig descriure a l’anterior episodi. Amb una ment àgil i desperta capaç de trobar solucions rapides i directes en moments de tensió, però incapaç de veure en global ni d’apreciar els matisos que les relacions humanes aporten al conflicte. El seu cap de seguretat i aparent amic de confiança diu d’ell que amb la guia adequada és el millor candidat per al tron. I puc entendre per que ho diu, però no puc estar-hi d’acord. La filosofia de Kakin és la de seleccionar el candidat més fort en els màxims sentits possibles per al tron. I un candidat que necessiti de consellers qualificats per a fer la seva feina, o el que és el mateix, que no pugui fer la seva feina sense aquests consellers, és un rei inadequat. Benjamin resulta doncs un general adequat, un home d’acció amb la força necessària per prendre decisions difícils i proporcionar iniciatives directes i efectives. Però resulta un nefast líder d’estat a l’hora de governar un tot més ampli. No obstant sembla molt millor opció que la seva germana més immediata i que molts dels seus germans, però difícilment el veig com el líder més apte per al mon que s’acosta. No obstant una idea em ronda pel cap. I és que podria ser la mà dreta mes apte per a un futur líder. L’únic problema es que la guerra de successió presumptament acabarà amb tots els prínceps i que… be. Em costa molt veure’l subjugant-se davant la victòria d’un dels seus germans.
Un dels defectes que te el príncep gran és aquesta furiosa devoció pel seu país. És un servent que creu cegament en la seva pàtria i arremet amb fúria contra els seus enemics. Però això no només el cega si no que el fa precipitar-se. Ell es el servent perfecte si aconsegueixes que cregui com a correcte la causa per a la que el vols fer lluitar. Exemple d’això és la ràbia assassina amb que es proposa acabar amb els germans que li impedeixen arribar al tron. Podríem dir que en certa manera ell és bo. Doncs no vol el tron per egoisme, si no per que creu que és el millor per al seu país. Però tenir motius menys egoistes no el fa més apte. És un adversari fort i com ha demostrat, amb molt de poder, però tard o d’hora caurà presa de la seva pròpia simplicitat, essent víctima de la brusquedat dels seus actes.
Ens trobem amb una situació curiosa quan descobrim que sense ser-ne conscient Kurapika ha desbaratat tots els plans del primer príncep. Per que sorpresivament, el primer príncep coneixia el nen i tenia plans d’emprar-lo per acabar amb la resta de prínceps. Com ja se’ns va explicar als principis de l’entrenament d’en Gn i en Killua si apliques nen sobre una persona que no el domina, pots acabar per matar-la. Això planejava fer el primer príncep. Que coneixia el nen és un gran gir, però no és un gir que m’hagi sorprès especialment. De fet el que m’hagués sorprès és que cap príncep en tingués coneixement. De fet que només un en conegui l’existència em sembla poc. Puc comprendre que aquest s’hagi encarregat de que els demés no se n’assabentin (fins ara), però no descarto que encara n’’hi hagi algun altre que en tingui coneixement. El cas és que amb els seus plans desbaratats estant els prínceps avisats de l’existència del nen i amb unes imprevisibles besties protegint-los de maneres imprevisibles dels atacs nen les circumstancies canvien dràsticament per al líder de les forces armades. Així que com a líder de les forces armades que és decideix emprar-les. Això és un aprova directe del seu pensament lineal i poc imaginatiu. És intel·ligent, però enfoca els conflictes de forma massa directe.
Així doncs Benjamint amb l’excusa del caos que ha causat la revelació del nen decideix dotar a les seves tropes de permís per a defensar-se de qualsevol adversari perillós a l’hora que les ordena vigilar de prop als prínceps “per la seva pròpia seguretat”. Essent com veurem més endavant una invitació indirecta a acabar amb els prínceps. No cal tenir gaire cervell per veure que el pla és moltes coses menys subtil. Com que hi ha masses enemics com per parar-se a pensar en tot, arremet contra tots amb els recursos dels que disposa. Sabem que el més provable és que li surti el tret per la culata. Teoritzo que les besties nen acabaran per destruir la majoria de membres hostils del seu exercit encarregats de protegir els prínceps i acabarà amb el cul al descobert i sense les seves valuoses forces militars. No dic que algun dels intents no pugui tenir èxit, però dubto que al final del dia la jugada acabi per sortir-li a compte.
Però parlem de l’escena final on aquest pla es materialitza i veiem un dels soldats enviats per en Benjamin per “protegir” al més petit dels ses germans. L’home assassina a la criada de la reina sense miraments en “defensa pròpia”, i s’acosta cap al príncep en el que és una clara intensió homicida. Aquí poden passar varies coses, o be que en Kurapika i el seu únic company acabin amb el guàrdia, o be que la bestia nen del príncep els demostri a tots que passa amb les presencies hostils. Personalment apostaria per la segona, no crec que ni arribin a lluitar abans que el militar acabi mort al terra. Però com que aquest segurament te nen, és possible que sigui capaç de defensar-se dels poders del paràsit. Així que pot ser que al final si acabin intercanviant cops. Però de ser així dubto que la baralla s’allargui massa. Sigui com sigui dubto que en cap cas l’intent d’homicidi tingui cap possibilitat d’èxit. De fet dubto fins i tot que aconsegueixi matar a ningú més que a la criada (seria molt trist si ara matés a l’últim guarda espatlles que queda a banda d’en Kurapika). Així doncs la tàctica d’en Benjamin acabarà essent un barroer atac directe que acabarà perjudicant-lo més que altre cosa. Per que com va dir el mateix rei: les besties que només sàpiguen lluitar amb músculs i urpes no son aptes per aquesta batalla pel tron. No obstant la tàctica alterarà en gran manera l’ambient del vaixell i les conspiracions que s’estiguin tramant. Canviarà el ritme de la batalla i amb sort, obligarà a sortir a la llum, davant els ulls del lector, les habilitats d’algunes besties nen. Esdevindrà en definitiva un festival d’informació on els prínceps més astuts i observadors acabaran per ser els que en surtin més beneficiats.
Les meves pregaries no han estat escoltades i ens trobem amb un capítol que segueix directament amb l’anterior deixant una mica de banda en Kurapika per centrar-se en aquesta ocasió en els prínceps grans. Volia que deixés una mica de banda en Kurapika durant aquest episodi i ho ha fet, però amb això em referia a que deixés respirar una mica tota la seva trama i per tant la dels prínceps. Però no em queixaré. No em queixaré per que aquest capítol ha estat un dels que més he desfruitat que pugui recordar. De fet el capítol estava tan ocupat presentant-nos els diferents prínceps amb una mica més de profunditat que no ha tingut temps de desenvolupar gaire res (a part dels mateixos prínceps). Però ha estat sens dubte un dels deleits visuals més intensos que recordo en el manga. I quan a Togashi li dona per meravellar-nos amb el seu dibuix… ho aconsegueix (clar que també sol passar tot el contrari).
Però mentre els fills conspiren entre i contra ells el pare se’ls mira amb posatsatisfet. Però el que el pare veu no és en absolut el que veuen els prínceps. Per que al contrari que aquests, l’emperador si pot veure les besties nen que els custodien. I quines besties. Però no parlaré ara d’això. Un dels recursos narratius que més domina Togashi és el del narrador omniscient. És el mestre fent servir el narrador per explicar el que passa en la seva historia sense interrompre-la i aportant-hi sempre qualitat. En la majoria d’obres un narrador extern és un recurs fàcil per explicar de forma senzilla el que l’autor vol que sàpigues. En el cas de HxH, Togashi aconsegueix invertir la formula fent que el narrador realci el que vol explicar. Això es deu en gran part en que el que Togashi desenvolupa en la seva obra és extremadament complex. He dit moltes vegades ja que el manga pateix sovint de ser sobreexplicatiu. Togashi no n’és l’excepció. Però és que si no fos tan exhaustiu en les seves explicacions… be, no entendríem res de res. Togashi es converteix d’alguna manera en l’excepció a la regla. L’ideal que converteix el defecte en virtut a base d’elevar-lo a l’excel·lència. Durant la saga de les formigues quimera Togashi va polir aquest recurs fins a nivells diamantins i ara l’explota al màxim com un dels punts més forts de la seva narrativa. Realça la historia amb un narrador que no sols facilita les coses al lector si no que enriqueix la historia amb les seves aportacions.
Però en aquest cas Togashi fa una petita variació i substitueix el narrador omniscient per un narrador que tot i tenir certa omnisciència mira el món des dels ulls de l’emperador. Un encert evident doncs es proposa narrar la historia de la família reial de Kakin. La historia és senzilla. I precisament per això és eficaç. Tots els grans imperis comencen d’alguna banda. I les fortes conviccions solen venir donades per raons senzilles. Kakin era en origen un regne petit i assolat per veïns més poderosos. La debilitat va fer emergir la necessitat de la selecció natural. La necessitat de triar al líder més fort. I així va néixer el sistema de successió monàrquica actual. On un ent sobrenatural obligava als prínceps hereus a batre’s en una batalla pel tron no de força si no d’autèntic poder, de capacitat real de supervivència i superació. On s’assegurava que l’escollit fos el més vàlid entre els candidats i a l’hora es templava als prínceps, supervivents o no per a esdevenir més forts, més durs i més poderosos, capaços de regir un regne. Una cerimònia de successió tan dura i tan exigent va crear líders forts i ambiciosos, doncs l’ambició era un imprescindible per superar la prova de successió. I el petit país no va trigar en créixer fins a esdevenir un imperi al que sembla que les fronteres del món conegut se li han quedat petites. Pel que fa a les condicions que aquestes besties nen han de respectar son ben senzilles: les besties no es poden atacar entre elles ni als prínceps als quals representen. Això converteix tot plegat en una batalla indirecta on els prínceps han d’emprar les estranyes habilitats d’unes criatures que no poden controlar però sí aprofitar per debilitar als seus enemics prou com per acabar-los amb les seves pròpies mans. Això els obliga a manipular i a emprar tota mena d’estratagemes indirectes per avaluar habilitats que van molt més enllà de la força bruta. El més intel·ligent, perspicaç, imaginatiu, audaç, agosarat, previsor, manipulador, cruel…. només el millor i més capaç en tots els sentits podrà vèncer aquesta batalla. En definitiva Togashi presenta la sublimació del battle royale per alçar-la a un terreny que transcendeix la lluita física i fins i tot la lluita intel·lectual per assolir un nivell més elevat on la batalla va mes enllà de una lluita i adquireix un nou significat, un nou concepte de batalla per al que encara no existeix un nom digne.
Togashi ens presenta les diferents besties. Però abans de parlar d’això parlaré dels dos nous personatges als que sembla que Togashi vol donar protagonisme. I son els dos únics guardaespatlles amb nen del quart i temible príncep. L’autor ens els presenta sense dir-nos a qui serveixen. Però des del principi podem intuir de qui es tracta. Togashi ens en dona prous pistes per intuir-ho, però per que en cap moment puguem estar-ne segurs. Fins i tot recórre a l’agut estratagema d’intercalar converses amb altres prínceps per fer-nos dubtar de les nostre suposicions. És ben clar que els ha tocat servir al pitjor dels prínceps, al més pèrfid, al més malvat, al més perillós. La seva feina sembla més mortal de cares endins que de cares enfora. Més perillós l’home que han de protegir que els perills dels que l’han de protegir.
Tenim un home competent però senzill. I que tot i que el capítol no li faci semblar, intel·ligent. Però és un home d’acció. Un home capaç d’avaluar la situació i donar una resposta immediata per anar a per ella. Un home que va a per totes i resulta una peça clau a l’hora de prendre decisions rapides en un moment d’acció. Però el seu no es el terreny de les relacions socials i els complexos estratagemes. És capaç de compende’ls, però no te imaginació com per anar més enllà i es limita a prendre accions directes de lògica immediata (ojo, molt més que en Gon).
Per altre banda tenim a la noia. Contraria al noi donada a la reflexió, menys capaç de donar respostes rapides i eficaces i experta en estratagemes i relacions socials. Capaç de llegir a les persones i pensar en global, per tenir en compte el màxim de factors a l’hora d’executar el seu pla. Una dona increïblement llesta i competent que sembla tenir el potencial per rivalitzar amb alguns dels més intel·ligents de la sèrie (dubto que estigui al nivell de Pariston, però no crec que quedi molt lluny).
Així doncs tenim una dupla que es complementa a nivell professional, com a caçadors, planificadors i homes d’acció. I el més important, a nivell còmic. Per que sí. Tota la situació és molt tensa i es necessita una mica d’humor per alliberar la tensió. I l’humor senzill entre dos personatges molt adults (en serio, quan fa que HxH no presenta un element juvenil?), funciona perfectament per relaxar al lector el punt just abans de presentar-li el plat fort del capítol.
I és que a qui s’han d’enfrontar aquests dos guàrdies és el mal personificat. Ara que els prínceps coneixeran la existència del nen com a element imprescindible per a la seva supervivència, es planteja el dubte de si manipular o no al príncep per evitar que l’empari en fins malvats. La forta moralitat d’uns personatges a l’hora tan professionals els confereix d’una profunditat poques vegades desenvolupada en tan poques pagines. Però no s’enfronten a un mal qualsevol, ni a un ingeni qualsevol. S’enfronten al mateix mal en perosna. La princificació de Satanas i resultarà que les seves perspectives son ingènues en comparació amb els que els espera.
Ens trobem amb un primer príncep que ostenta una bestia d’estil demoníac que no em pot evitar recordar a la concepció dels familiars del folklore més pervers de la fantasia medieval. Un esser amb aspecte de devorador d’entranyes que inspira temor només de ser contemplat i que amb enormes urpes i mandíbules però sense ulls ens deixa entreveure la força bruta i visió cega del seu propietari. És una metàfora de que el primer príncep te molt de múscul però poca visió? De ser-ho seria Deliciós. Veurem quina és la seva habilitat. Un dels meus dissenys preferits.
Una clara referència a si mateixa en el que fa a estètica, elegant i sofisticada. Clarament ens be a senyalar el que deia el cinquè príncep, una dona cobdiciosa i narcisista que es veu a si mateixa com l’ideal de bellesa i la que mereix ser superior a tots (una mena de bruixa malvada de la blancaneus amb el seu mirall). He d’admetre no obstant que tot i la dificultat que sol tenir Togashi amb dibuixar noies boniques, en aquest cas l’ha clavat, transmetent exactament el que volia. El disseny del monstre, que recorda a una anemone de la que brollen pits, és espectacular i capta l’essència del personatge amb una originalitat que me deixa atonit. Increïble.
Un dels prínceps amb el disseny més estrany, no m’agrada gaire la veritat, però el seu germà el defineix com a consumit per la luxúria i els excessos i això que te pinta de monjo. La seva bestia és segurament la més diferent de tota la resta amb una elegància i sofisticació senzilla i asceta representant una mena de timó o roda màgica que recorda a una relíquia sagrada amb inspiracions romanocristianes. Un disseny espectacular i un dels pocs que no sembla realment una bestia (l’únic de fet no?). L’estètica de l’artefacte em recorda força a la d’en Crhollo, cosa que no pot ser si no positiva sent un dels personatges mes elegants i sofisticats de la sèrie. Definitivament com els dos anteriors entre els meus preferits.
Tenim al que possiblement és l’antagonista de la saga amb un monstre que ostenta el disseny més escabrós de tots. Però no d’una manera brutal i directe com la del seu germà més gran. Si no més subtil, més indirecta, més psicològica. Un terror escabrós i agut que et recorre per dins i no et deixa anar. Recordant sense dubte a les icones del manga de terror japonès i les seves escenes terroríficament surrealistes i pertorbadores. No estic segur de si és el meu preferit però te tots els números. I altre cop encaixa amb el mal agut i malaltís del seu hoste. Essent una retorçada i escabrosa quimera amb cap de dona, coll… llarg, cames amb tacons fetitxistes, pits amb llargs mugrons afilats i cos de… cavall deforme passat per una trituradora. D’allò més surrealista i realment sublime a nivell de disseny.
El transvestit de la família que no se si és home o dona i amb les traduccions que acostumen a haver amb el manga no em puc fiar del que llegeixo així que… com deia el cèlebre Mr 2 Bon Clay: Ambigu. El disseny del seu monstre és una mena de…. cotxe-ariet.gripau-protuberant? Tan ambigu com ell, això ho ha clavat. I amb cares força similars. Tot i l’estrany del disseny (se que no agradarà a molts), em sembla al·lucinant i d’una originalitat tremenda, impacient per veure que es capaç de fer amb aquestes característiques.
Aquí tenim a una princesa creguda i ingènua fins a la inutilitat, que és creu bellíssima tot i ser… be gordeta. No crec que això li resti bellesa, però lo idiota que és segur que sí. No sembla tenir cap interès pel tron i… be. El monstre ja el coneixíem, un disseny espectacular que recorda als pokemon lletra el nom dels quals no penso buscar i que semblen tenir tan cervell com ella. La broma de la fada és boníssima (i molt enginyosa per part del guàrdia), però m’he quedat amb ganes de veure la cosa de la que sortien les petites… fades.
Aquest sí està interessat en el tron i sí es intel·ligent. De fet sembla molt intel·ligent. Però li pesa el vici. Sembla mandrós fins a l’extenuació i enfonsat en els plaer de les drogues relaxants fins al punt de no sortir-ne. Segurament les seves addiccions li jugaran una mala passada que acabi per matar-lo. Però amb sort ens ofereixi abans una mostra del seu talent corromput per les drogues. Pel que fa a la bestia… be, és un monstre en forma de polla voladora, necessiteu més proves de que aquest home està enfonsat en la droga?
Quins noms tu. En fi si a l’anterior li anaven les drogues, a aquest li van les dones. I la marxa. Un addicte a la carn que està tan obcecat amb el vici que dubto que puguem adonar-nos de si és o no intel·ligent. Segurament el mati una dona. Segurament en boles. Segurament de manera sexual. Segurament mentre va borratxo. Segurament amb la música a tope. El seu monstre… és una bola plena de boques que vomiten. Metàfora obvia de la degradació del personatge per la festa l’alcohol i… les dones.
Tots coneixem al bo d’en Halkenburg. Tan en Kurapika com jo esperem molt d’ell. El seu monstre (presentat en el capítol anterior) presenta certes similituds amb al del primer príncep, però amb un caire menys sàdic i visceral. És una mena de gran dimoni-aguila-ciclop que ofereix una presencia intimidant però regia. No se molt be com fer-lo encaixar amb la personalitat del seu hoste però sembla ser que aparentment ha assassinat a tots els guàrdies que custodiaven al príncep. Potser algú li havia parat una trampa i l’ha defensat. O potser simplement algun altre príncep ha matat els guàrdies i la bestia no hi te res a veure. Sigui com sigui el príncep sembla en estupor. Veurem com afecta això als seus plans.
Be tenim aquí a la princesa menyspreada per sa mare de la que vam parlar en l’episodi anterior. La seva és l’única bestia dels prínceps petits que coneixem, així que he decidit incloure-la. Per conèixer coneixem les seves habilitats exactes, tot i que potser encara queden matisos per desvetllar. Amb un disseny que resulta una referència obvia a Totoro (el nom de la princesa podria ser una referència a la Ghibli?). El disseny és adorable tot i que no deixa de tenir cert caire diabòlic. Pel que fa a l’aranya que es cola a l’orella del guàrdia, be a mi em recorda al mico aranya zombie de One Piece i com ja vaig comentar un disseny increïble
El manga va tallar de forma molt anticlimàtica. La trama estava en mig desenvolupament i ni tan sols es va esperar a tallar mitjanament el tema immediat que tractava. I això que només li ha costat un capítol fer-ho. Això no pot evitar fer que em pregunti quines son les condicions exactes que impedeixen a l’autor seguir amb una obra en la que es nota que hi posa tant. Qui posaria tant d’art en una obra amb desgana? No crec que fos possible. Les idees son massa bones i estan massa ben desenvolupades. Per això no entenc com va deixar a mitges quelcom que estava tan a prop de tancar. Potser per que si ja ho tenia tancat dins el seu cap i només faltava dibuixar-ho les ganes el van abandonar i sense la necessitat imperiosa de rematar el que havia deixat a mitges va haver de fer-ho. És l’únic que se m’acut. Òbviament he llegit una mica per sobre el que venia abans d’aquest capítol, però la veritat és que ho tenia bastant fresc. D’alguna manera m’he acostumat al ritme de publicacions de Togashi i sabent el que m’espera, absorbeixo la historia en conseqüència.
Així doncs recapitulem. En Kurapika (actual prota definitivament) per aconseguir els ulls de la seva família en possessió d’un dels prínceps que lidera el viatge al nou mon entra als serveis d’un altre dels prínceps amb la sort que just començar el viatge explota una guerra de successió on només un pot quedar viu com a autèntic monarca. Kurapika, essent guardaespatlles del més petit i indefens dels prínceps (un puto bebe) es troba amb la mort sobtada de la major part dels seus companys guardes de seguretat. Al final acaba descobrint que la mort està probablement causada pel príncep que havien de protegir doncs aquest te un paràsit nen que el protegeix dels enemics que li vulguin fer mal. Per que ha atacat els guàrdies? Per que tota la puta plantilla eren espies d’un o altre príncep i en un o altre moment s’han decidit a anar a pel príncep activant el seu mecanisme de defensa. Clar que pot ser que algun dels altres prínceps hagi assassinat els guàrdies pel seu propòsit i el petit no hi tingui res a veure. El cas és que després de destapar tota la conspiració de guàrdies amb dobles lleialtats un dels guàrdies fidels (tres sense contar en Kurapika, te collons) és posseït per una bestia nen, precintament paràsit d’un dels altres prínceps la qual amb una habilitat que no em molestaré a explicar (ho vaig fer en 
Però parlem de la nova cadena d’en Kurapika. Segons es dedueix, la cadena absorbeix tot el nen de l’usuari xuclant un cop fet la seva habilitat. Això te vairs defectes. El primer és imposat (una habilitat així necessitava a crits una restricció potent d’aquesta mena) i és que només pots utilitzar l’habilitat una vegada. Desconeixem si durant el temps que Kurapika te l’habilitat aquesta desapareix de l’usuari original o en resulta tan sols una copia. Però totes dues opcions podrien ser interessants. L’altre desavantatge que jo li vaig és que si realment necessita absorbir tot el nen de l’usuari per a robar l’habilitat (apostaria a que és així però no ho puc dir al 100% per que no en diu res), la cosa és fàcil amb mindundis amb poc nen, però es torna xunga amb monstres de més nivell. Per que no se a quina velocitat xucla el nen la xeringa. Però sigui com sigui ens trobem amb la mateixa problemàtica que ens van trobar a la saga de les formigues quimera per robar el nen tot i amb una habilitat tan útil per fer-ho com la que es va fer servir. I és que si l’adversari te una quantitat ridículament gegantina de nen, l’habilitat no serveix a la practica per a res. I això passa amb aquesta. Qualsevol adversari el suficientment poderós aconseguiria desfer-se de la xeringa abans que aquesta acabés el xuclat. Per això com la resta de cadenes de Kurapika és una habilitat molt poderosa si es reuneixen les condicions necessàries per dur-la a terme. Veurem que ens te a oferir.
En l’anterior episodi em queixava del fet que quedessin tan sols quatre guàrdies a part d’en Kurapika I del poc joc que donava això. El primer que m’ha sorprès d’aquest episodi és que de fet n’hi quedaven cinc i simplement un no havia sortit a la vinyeta. És clar que el capítol no triga en fer que això no importi en absolut. L’episodi arranca amb les conseqüències de l’explicació d’en Kurapika respecte a la realitat de la seva feina en aquell vaixell. La reacció com no podria ser d’altre manera és d’incredulitat i sorpresa. Ja sigui real o fingida. Per sort Kurapika te una habilitat que l’alerta de la mentida i te el poder d’una pistola a les seves mans (tot i que més tard acaba admetent que poc farà una bala contra un autèntic caçador). Amb això no triga a fer confessar a dos dels guàrdies que son en realitat espies d’altres prínceps (be, d’altres reines tècnicament). Després de calmar a una exaltada reina que no sembla poder amb l’angoixa d’aquesta guerra monàrquica. Kurapika aconsegueix interrogar els dos guàrdies per acabar descobrint que tots els guàrdies morts eren en realitat agents dobles d’una o altre reina. Els quals poden haver mort per l’habilitat nen parasitaria de la princesa que li va concedir el gerro (ja ho vaig dir a la ressenya passada, no em tenia massa convençut però les explicacions donades en aquest episodi dissipen tots els meus dubtes). A partir d’aquí tot és burocràcia. Ni tan sols els guàrdies saben del cert a qui deuen la seva fidelitat. Les normes d’aquest joc ni estan escrites ni es poden dir i són de fet ambigües. Per què això és el joc de trons, i aquí o mates o mors.
És durant les conseqüències de l’explicació dels dos gaudies traïdors quan un dels tres guàrdies restants sobresurt d’entre la resta coneixent més sobre el tema que el propi Kurapika. I és que sembla tenir al menys les nocions bàsiques del nen de tipus paràsit. Personalment l’individu en concret amb el seu nas boterut i els seus cabells en forma de flames resulta tenir el disseny que més em crida l’atenció (tinc molta curiositat per saber com vesteixen normalment, a HxH la gent sol vestir robes força característiques en ocasions, però aquí van tots d’esmòquing. Deu resultar gaire estrafolari amb la seva roba ordinària?). A més em recorda molt al tigre del Zodíac. Segurament l’individu es convertirà en un nou personatge de suport per a en Kurapika, el qual tot sigui dit ja te una renglera de secundaris força considerable (potser més que el propi Gon el qual ha tingut molt més temps per a adquirir-los).
És després d’aclarir lleugerament l’embolic conceptual en el que s’havien ficat quan de cop i sense avisar comencen a aparèixer criatures nen de totes bandes. Se’n poden distingir cinc de diferents, tres de les quals tenen un cos únic mentre que les altres dues semblen expandir-se de manera colonial. Els primers en aparèixer, a jutjar pel seu aspecte semblen ser una mena d’insectes càmera capaços de colar-se a tot arreu i vigilar-ho tot (tot i que els altres no semblem molt diferents en aquest aspecte). Sens dubte a nivell d’espionatge és una habilitat molt potent. És clar que qualsevol usuari de nen pot distingir quan l’observen i quan no. A més, podria tenir la debilitat de només veure i no sentir. Per altre banda essent una criatura de nen parasitaria no tinc molt clar si aquestes podrien transmetre la informació del que veuen al seu usuari. És clar que tornem a estar en el camp de l’especulació i el seu aspecte podria tenir res a veure amb la seva funció.
És quan la reina i els dos únics guàrdies aparentment capacitats per la seva feina estant debatin quan se senten els crits i pam. Ens trobem amb que de cop tres guàrdies més han estat assassinats. Aquest cop però, a mans de l’únic guàrdia que ens quedava en l’equació. Això d’assassinats són paraules majors. Doncs amb una ferida de ganivet no necessariament es causa la mort, així que de fet podrien estar tots tres vius. Però fins que no ens diguin el contrari presumirem que estan morts o incapacitats. I aquí és quan se’ns mostra per primer cop l’habilitat nen d’una de les besties nen parasitaries (m’apostaria a que la criatura és d’una princesa, potser de la rossa repel·lent de l’episodi anterior?). Aquesta mena de koala-rata-totoro sembla tenir el poder de dominar de forma subtil la teva voluntat. Segons sembla ell emet una pregunta: “que estàs ocupat?”. La manera de treure-se’l de sobre és ignorar la seva pregunta. Però si li respons la criatura t’assetjarà fins que li diguis que no. I ai si li dius que no estàs ocupat. Si no estàs ocupat la criatura et llançarà una petició que tu compliràs de forma quasi inconscient. Una habilitat sens dubte escabrosa i molt interessant, però que un cop sobre avis sembla fàcil d’eludir. La qüestió aquí és que si només la poden veure usuaris nen, això implica que només pot controlar usuaris nen? Sigui com sigui l’habilitat te molt de potencial, la classe de potencial que Togashi sap aprofitar a la perfecció. Em moro de ganes de veure quines habilitats tenen les altres criatures nen que hem vist, a qui corresponen i les dels prínceps que falten per veure.
L’acció se succeeix immediat als esdeveniments del capítol anterior procedint ara sí a salpar definitivament. Després de la vinyeta obligatòria amb el vaixell en marxa Togashi ens regala unes quantes vinyetes presentant els que seran el protagonistes més clars d’aquest llarg viatge. Després de recordar-nos que el viatge general te com a destí un continent fals (que tot i ser fals sembla més gran que qualsevol dels continents originals) on desembarcaran la majoria de passatgers per a colonitzar-lo, es succeeix una explicació similar però per als que contràriament aniran més enllà fins a desembarcar a l’autèntic continent fosc. En aquestes vinyetes se’ns donen traços molt importants del que seran els esdeveniments. Abans d’arribar al continent fosc passaran més coses de les que el Zodiac es pot imaginar. Però al menys pel que fa a la trama de la successió allà acabarà la cosa, al menys dins de l’arca. No m’estranyaria que es desenvolupés paral·lelament una trama de colonització del fals continent a l’hora que s’explora el nou, servint aquest primer de base tàctica per al segon. Pel que fa a l’habilitat de la noia grassoneta de transport, els seus comentaris m’han fet venir unes ganes terribles de conèixer a detall l’habilitat en concret ( els comentaris mutus de les dos noies trobant boniques les propietats de l’altre m’han semblat genials, una oda a la bellesa(veure atrapasomriures) i el que podria donar peu a una historia d’amor homosexual que crec que seria un precedent molt interessant en un Shonen tan popular, m’encantaria veure-ho). Després d’això el capítol continua amb el Zodiac passant dels encarregats d’administrar la missió als encarregats de vigilar en Netero fill on recordem que un d’ells és un traïdor. Aquí es marca un precedent perillós, ja el primer dia de viatge els guàrdies es cansen de fer guàrdia i es plantegen fer una guarda rotativa de manera que no hagin d’estar tots tres contínuament vigilant a en Beyond. Per al traïdor pot ser difícil encarregar-se de dos zodiacs, però si compta amb el factor sorpresa un no ha de ser pas difícil. Però tenint en compte que la presencia d’un traïdor no és res desconegut per al menys part del zodiac, crec que buscaran que el mico s’exposi per a poder incriminar-lo. Una mini trama més dins el vaixell que pinta molt interessant. Mentrestant, Netero Beyond continua tan relaxat com sempre perfectament còmode amb el seu paper de presoner. Al menys fins que arribin al nou continent…
I definitivament tal com vaig dir en la ressenya passada apareix en Leorio. Vaig augurar que passaria i així ha estat. Tenia dues idees en ment per a la seva aparició, o be una anecdòtica i de passada en segon pla (tal com ha succeït) o be una en primera persona mostrant-lo com a protagonista de la trama. Tot i que la segona em temptava més, la primera encaixa molt més en l’ambient del capítol. Ja tindrà temps més tard per cobrar el seu protagonisme. L’interessant aquí però, és que en Leorio sembla haver-se convertit en l’aprenent (aparentment. Podria ser simple respecte cap a una figura política tan cabdal) de la nova presidenta de l’associació de caçadors. La Cheadle és la metgessa del Zodiac, segurament deu tenir una de les habilitats nen de curació més poderoses de la humanitat. No sembla una combatent, si no una política i una tàctica, algú que dona suport a l’equip tan estratègic com curatiu sense estar en el primer front de batalla. Quin millor mestre nen podria tenir Leorio? Ell que aspira convertir-se en metge, ell que fins ara era l’únic dels protagonistes que no havia rebut la seva merescuda notorietat. Al igual que la Cheadle és una sanadora tàctica, Leorio és un individu que actua per instint i de manera impulsiva. Ell al contrari que la seva mestre te la pinta de ser el metge de primera línea, que actua sense seguir un pla i atenent les emergències que es presenten, tapant les eventualitats que no es poden preveure en el traç d’un pla. La dualitat entre aquests dos personatges és brutalment poderosa en un equip de sanadors nen en plena acció. No puc esperar veure com Leorio aplica la seva habilitat nen en el camp de la medicina.
Però centrem-nos en el que realment importa del capítol. Tot l’anterior era simplement la finalització d’una necessària i interessant presentació. Però l’acció comença abans fins i tot que la trama tingui temps a presentar-se. Acaben de salpar, segurament no porten ni unes hores en alta mar i el cos de seguretat d’en Kurapika ja pateix la primera baixa. No han tingut temps tan sols de realitzar el primer event social i els prínceps ja han començat a moure els seus fils. Endevinar qui està darrere dels esdeveniments sembla impossible. Kurapika ha de protegir a l’eslavó més dèbil de la cadena. La princesa és tan sols un nadó amb bolqués incapaç de defensar-se. Qualsevol podria anar a per ella. Sembla una feina tan minsa que quasi no val la pena. Però precisament per això pugna la idea de treure-se-la de sobre tan aviat com sigui possible per així oblidar-se’n. Però si hagués d’apostar apostaria per algun dels prínceps menors. Per a ells l’única opció és anar amb molt de compte i tenint tota la precaució possible, mentre que els grans ni tan sols deuen pensar en la petita princesa, els petits la veuen com una meticulosa amenaça més en un llarga i exasperant llista que mes val traure’s de sobre com abans millor. La manera com se’ns presenta el problema (cossos drenats, quasi momificats) resulta molt interessant i si no fos pels forats recordaria a un dels membres de l’aranya. L’estètica te un impacte innegable en qualsevol obra. I en aquest cas l’art gràfic d’aquest dessecament és impactant i ajuda a transmetre la situació opressiva en la que Kurapika es troba. Rodejat de gaudies ineptes i aparentment poc poderosos, que a més de ser fatxendes i reservats no estan en absolut informats de la complexa situació a la que s’enfronten. S’entén que la resta de guarda espatlles vegin en Kurapika un nen (quants anys deu tenir? Menys de 18 segurament, els altres semblen rondar la quarantena coma mínim), però aquesta percepció pot portar problemes al paper administratiu que ha d’exercir Kurapika sobre la resta del cos de seguretat. Però és que a més d’això els guàrdies tenen cert recel al nostre protagonista per els favoritismes als que aquest s’ha vist exposat, si li sumem això a l’ anteriorment esmentat, el fet es converteix en una bomba que corre el perill d’explotar en la cara de Kurapika en qualsevol moment.
Però si políticament aquesta acció ja era força intensa arriba un moment visceral. Acaben de salpar, ni tan sols s’ha dut a terme la primera festa del vaixell. I els assassinats en el cos de seguretat de la petita princesa ja emplenen els dits d’una mà. Amb aquest precedent sembla evident que de seguir així la cosa no pot durar gaire. Després del primer assassinat en Kurapika tenia intenció de ser subtil. Anar investigant lentament i amb precaució fins a descobrir el traïdor si és que n’hi havia. Però els fets l’obliguen a adonar-se que no te temps per a subtileses. Cinc membres de la seva guàrdia han estat assassinats el primer dia en una guerra de dos mesos i les probabilitats apunten al seu extermini si no fa alguna cosa i ràpid. Així que actua i de quina manera. Apuntant amb una pistola als quatre nous personatges que segurament entraran en acció (a no ser que n’elimini un). Poden semblar personatges comuns amb dissenys no gaire interessants. Però això no vol dir res a HxH, està ple de personatges estrafolaris, però també n’hi ha de molts d’altres que tenen una pinta d’allò més normal. La micrograma que és presenta pel que respecta al respecte que en Kurapika s’haurà de guanyar per assumir el liderat indiscutible d’aquest cos de seguretat és un factor summament interessant. Kurapika tot i la seva joventut és un individu madur i capaç, perfectament capacitat per a liderar un grup tàctic com aquest. Els seus companys tenen els seus dubtes i és normal, però estic segur que 
En definitiva tenim un capítol que acaba de presentar tots els factors imprescindibles per al desenvolupament del nou arc que planteja i ens mostra amb contundència el trepidant inici de la saga que promet ser si no la millor, una de les millors de la historia del manga. Com a mínim te números per ser la meva preferida. Impacient per veure que dirà Togashi a continuació (quan publiqui aquesta ressenya ja haurà sortit el següent capítol, però bé, ja m’enteneu). Definitivament entusiasmat.