Hunter X Hunter 362 – Resolució

Les besties paràsit

Les meves pregaries no han estat escoltades i ens trobem amb un capítol que segueix directament amb l’anterior deixant una mica de banda en Kurapika per centrar-se en aquesta ocasió en els prínceps grans. Volia que deixés una mica de banda en Kurapika durant aquest episodi i ho ha fet, però amb això em referia a que deixés respirar una mica tota la seva trama  i per tant la dels prínceps. Però no em queixaré. No em queixaré per que aquest capítol ha estat un dels que més he desfruitat que pugui recordar. De fet el capítol estava tan ocupat presentant-nos els diferents prínceps amb una mica més de profunditat que no ha tingut temps de desenvolupar gaire res (a part dels mateixos prínceps). Però ha estat sens dubte un dels deleits visuals més intensos que recordo en el manga. I quan a Togashi li dona per meravellar-nos amb el seu dibuix… ho aconsegueix (clar que també sol passar tot el contrari).

El capítol comença (la primera pagina no compta, només és un innecessari resum de l’anterior) amb el cinquè príncep (és una dona?) apropant-se al quart (recordem que el quart és el malo maloso d’en Kurapika). El cinquè, que te cara de ser un hipòcrita de collons, titlla als tres primers  de petulants i vanitosos (a això em referia amb hipòcrita) i assegura que la resta son massa dèbils o poc ambiciosos. Que l’únic amb qui podria pensar per fer una aliança és el nostre quart. La pinta que te aquest individu de traïdor verinós és una cosa només superada per lo malvat i perillós que sabem que és el quart. La burocràcia que es manegen aquests dos és molt interessant tenint en compte les ganes que semblen tenir de matar-se. Es nota que es menyspreen mútuament. Però en certa manera també es reconeixen, si es que reconeixen a algú més que a si mateixos. Per això confabulen. Però ambdós prenen les confabulacions com a hipotètiques, no arriben a cap acord real, una simple declaració d’intencions i un ja veurem. Per que qui sap qui arribarà viu a l’endemà.

Però mentre els fills conspiren entre i contra ells el pare se’ls mira amb posatsatisfet. Però el que el pare veu no és en absolut el que veuen els prínceps. Per que al contrari que aquests, l’emperador si pot veure les besties nen que els custodien. I quines besties. Però no parlaré ara d’això. Un dels recursos narratius que més domina Togashi és el del narrador omniscient. És el mestre fent servir el narrador per explicar el que passa en la seva historia sense interrompre-la i aportant-hi sempre qualitat. En la majoria d’obres un narrador extern és un recurs fàcil per explicar de forma senzilla el que l’autor vol que sàpigues. En el cas de HxH, Togashi aconsegueix invertir la formula fent que el narrador realci el que vol explicar. Això es deu en gran part en que el que Togashi desenvolupa en la seva obra és extremadament complex. He dit moltes vegades ja que el manga pateix sovint de ser sobreexplicatiu. Togashi no n’és l’excepció. Però és que si no fos tan exhaustiu en les seves explicacions… be, no entendríem res de res. Togashi es converteix d’alguna manera en l’excepció a la regla. L’ideal que converteix el defecte en virtut a base d’elevar-lo a l’excel·lència.  Durant la saga de les formigues quimera Togashi va polir aquest recurs fins a nivells diamantins i ara l’explota al màxim com un dels punts més forts de la seva narrativa. Realça la historia amb un narrador que no sols facilita les coses al lector si no que enriqueix la historia amb les seves aportacions.

Però en aquest cas Togashi fa una petita variació i substitueix el narrador omniscient per un narrador que tot i tenir certa omnisciència mira el món des dels ulls de l’emperador. Un encert evident doncs es proposa narrar la historia de la família reial de Kakin. La historia és senzilla. I precisament per això és eficaç. Tots els grans imperis comencen d’alguna banda. I les fortes conviccions solen venir donades per raons senzilles. Kakin era en origen un regne petit i assolat per veïns més poderosos. La debilitat va fer emergir la necessitat de la selecció natural. La necessitat de triar al líder més fort. I així va néixer el sistema de successió monàrquica actual. On un ent sobrenatural obligava als prínceps hereus a batre’s en una batalla pel tron no de força si no d’autèntic poder, de capacitat real de supervivència i superació. On s’assegurava que l’escollit fos el més vàlid entre els candidats i a l’hora es templava als prínceps, supervivents o no per a esdevenir més forts, més durs i més poderosos, capaços de regir un regne. Una cerimònia de successió tan dura i tan exigent va crear líders forts i ambiciosos, doncs l’ambició era un imprescindible per superar la prova de successió. I el petit país no va trigar en créixer fins a esdevenir un imperi al que sembla que les fronteres del món conegut se li han quedat petites. Pel que fa a les condicions que aquestes besties nen han de respectar son ben senzilles:  les besties no es poden atacar entre elles ni als prínceps als quals representen. Això converteix tot plegat en una batalla indirecta on els prínceps han d’emprar les estranyes habilitats  d’unes criatures que no poden controlar però sí aprofitar per debilitar als seus enemics prou com per acabar-los amb les seves pròpies mans. Això els obliga a manipular i a emprar tota mena d’estratagemes indirectes per avaluar habilitats que van molt més enllà de la força bruta. El més intel·ligent, perspicaç, imaginatiu, audaç, agosarat, previsor, manipulador, cruel…. només el millor i més capaç en tots els sentits podrà vèncer aquesta batalla. En definitiva Togashi presenta la sublimació del battle royale per alçar-la a un terreny que transcendeix la lluita física i fins i tot la lluita intel·lectual per assolir un nivell més elevat on la batalla va mes enllà de una lluita i adquireix un nou significat, un nou concepte de batalla per al que encara no existeix un nom digne.

Togashi ens presenta les diferents besties. Però abans de parlar d’això parlaré dels dos nous personatges als que sembla que Togashi vol donar protagonisme. I son els dos únics guardaespatlles amb nen del quart i temible príncep. L’autor ens els presenta sense dir-nos a qui serveixen. Però des del principi podem intuir de qui es tracta. Togashi ens en dona prous pistes per intuir-ho, però per que en cap moment puguem estar-ne segurs. Fins i tot recórre a l’agut estratagema d’intercalar  converses amb altres prínceps per fer-nos dubtar de les nostre suposicions. És ben clar que els ha tocat servir al pitjor dels prínceps, al més pèrfid, al més malvat, al més perillós. La seva feina sembla més mortal de cares endins que de cares enfora. Més perillós l’home que han de protegir que els perills dels que l’han de protegir.

Tenim un home competent però senzill. I que tot i que el capítol no li faci semblar, intel·ligent. Però és un home d’acció. Un home capaç d’avaluar la situació i donar una resposta immediata per anar a per ella. Un home que va a per totes i resulta una peça clau a l’hora de prendre decisions rapides en un moment d’acció. Però el seu no es el terreny de les relacions socials i els complexos estratagemes. És capaç de compende’ls, però no te imaginació com per anar més enllà i es limita a prendre accions directes de lògica immediata  (ojo, molt més que en Gon).

Per altre banda tenim a la noia. Contraria al noi donada a la reflexió, menys capaç de donar respostes rapides i eficaces i experta en estratagemes i relacions socials. Capaç de llegir a les persones i pensar en global, per tenir en compte el màxim de factors a l’hora d’executar el seu pla. Una dona increïblement llesta i competent que sembla tenir el potencial per rivalitzar amb alguns dels més intel·ligents de la sèrie (dubto que estigui al nivell de Pariston, però no crec que quedi molt lluny).

Així doncs tenim una dupla que es complementa a nivell professional, com a caçadors, planificadors i homes d’acció. I el més important, a nivell còmic. Per que sí. Tota la situació és molt tensa i es necessita una mica d’humor per alliberar la tensió. I l’humor senzill entre dos personatges molt adults (en serio, quan fa que HxH no presenta un element juvenil?), funciona perfectament per relaxar al lector el punt just abans de presentar-li el plat fort del capítol.

I és que a qui s’han d’enfrontar aquests dos guàrdies és el mal personificat. Ara que els prínceps coneixeran la existència del nen com a element imprescindible per a la seva supervivència, es planteja el dubte de si manipular o no al príncep per evitar que l’empari en fins malvats. La forta moralitat d’uns personatges a l’hora tan professionals els confereix d’una profunditat poques vegades desenvolupada en tan poques pagines. Però no s’enfronten a un mal qualsevol, ni a un ingeni qualsevol. S’enfronten al mateix mal en perosna. La princificació de Satanas i resultarà que les seves perspectives son ingènues en comparació amb els que els espera.

Però el més impressionant del capítol son els dissenys espectaculars de les besties dels prínceps. En general tots m’han semblat fascinants i molt autèntics i m’agradaria parlar d’ells de forma individual per que crec que ho mereixen. Doncs aquí Togashi ha demostrat per que és dibuixant a part d’escriptor.

1r – Benjamin

Ens trobem amb un primer príncep que ostenta una bestia d’estil demoníac que no em pot evitar recordar a la concepció dels familiars del folklore més pervers de la fantasia medieval. Un esser amb aspecte de devorador d’entranyes que inspira temor només de ser contemplat i que amb enormes urpes i mandíbules però sense ulls ens deixa entreveure la força bruta i visió cega del seu propietari. És una metàfora de que el primer príncep te molt de múscul però poca visió? De ser-ho seria  Deliciós. Veurem quina és la seva habilitat. Un dels meus dissenys preferits.

2n – Camilla

Una clara referència a si mateixa en el que fa a estètica, elegant i sofisticada. Clarament ens be a senyalar el que deia el cinquè príncep, una dona cobdiciosa i narcisista que es veu a si mateixa com l’ideal de bellesa i la que mereix ser superior a tots  (una mena de bruixa malvada de la blancaneus amb el seu mirall).  He d’admetre no obstant que tot i la dificultat que sol tenir Togashi amb dibuixar noies boniques, en aquest cas l’ha clavat, transmetent exactament el que volia. El disseny del monstre, que recorda a una anemone de la que brollen pits, és espectacular i capta l’essència del personatge amb una originalitat que me deixa atonit. Increïble.

3r – Zhang

Un dels prínceps amb el disseny més estrany, no m’agrada gaire la veritat, però el seu germà el defineix com a consumit per la luxúria i els excessos i això que te pinta de monjo. La seva bestia és segurament la més diferent de tota la resta amb una elegància i sofisticació senzilla i asceta representant una mena de timó o roda màgica que recorda a una relíquia sagrada amb inspiracions romanocristianes. Un disseny espectacular i un dels pocs que no sembla realment una bestia (l’únic de fet no?). L’estètica de l’artefacte em recorda força a la d’en Crhollo, cosa que no pot ser si no positiva sent un dels personatges mes elegants i sofisticats de la sèrie. Definitivament com els dos anteriors entre els meus preferits.

4rt – Tserriednich

Tenim al que possiblement és l’antagonista de la saga amb un monstre que ostenta el disseny més escabrós de tots. Però no d’una manera brutal i directe com la del seu germà més gran. Si no més subtil, més indirecta, més psicològica. Un terror escabrós i agut que et recorre per dins i no et deixa anar. Recordant sense dubte a les icones del manga de terror japonès i les seves escenes terroríficament surrealistes i pertorbadores. No estic segur de si és el meu preferit però te tots els números. I altre cop encaixa amb el mal agut i malaltís del seu  hoste. Essent una retorçada i escabrosa quimera amb cap de dona, coll… llarg, cames amb tacons fetitxistes, pits amb llargs mugrons afilats i cos de… cavall deforme passat per una trituradora. D’allò més surrealista i realment sublime a nivell de disseny.

5é – Tubeppa

El transvestit de la família que no se si és home o dona i amb les traduccions que acostumen a haver amb el manga no em puc fiar del que llegeixo així que… com deia el cèlebre Mr 2 Bon Clay: Ambigu. El disseny del seu monstre és una mena de…. cotxe-ariet.gripau-protuberant? Tan ambigu com ell, això ho ha clavat. I amb cares força similars. Tot i l’estrany del disseny (se que no agradarà a molts), em sembla al·lucinant i d’una originalitat tremenda, impacient per veure que es capaç de fer amb aquestes característiques.

6é – Tyson

Aquí tenim a una princesa creguda i ingènua fins a la inutilitat, que és creu bellíssima tot i ser… be gordeta. No crec que això li resti bellesa, però lo idiota que és segur que sí. No sembla tenir cap interès pel tron i… be. El monstre ja el coneixíem, un disseny espectacular que recorda als pokemon lletra el nom dels quals no penso buscar i que semblen tenir tan cervell com ella. La broma de la fada és boníssima (i molt enginyosa per part del guàrdia), però m’he quedat amb ganes de veure la cosa de la que sortien les petites… fades.

7é – Luzurus

Aquest sí està interessat en el tron i sí es intel·ligent. De fet sembla molt intel·ligent. Però li pesa el vici. Sembla mandrós fins a l’extenuació i enfonsat en els plaer de les drogues relaxants fins al punt de no sortir-ne. Segurament les seves addiccions li jugaran una mala passada que acabi per matar-lo. Però amb sort ens ofereixi abans una mostra del seu talent corromput per les drogues. Pel que fa a la bestia… be, és un monstre en forma de polla voladora, necessiteu més proves de que aquest home està enfonsat en la droga?

8é – Salé-Salé

Quins noms tu. En fi si a l’anterior li anaven les drogues, a aquest li van les dones. I la marxa. Un addicte a la carn que està tan obcecat amb el vici que dubto que puguem adonar-nos de si és o no intel·ligent. Segurament el mati una dona. Segurament en boles. Segurament  de manera sexual. Segurament mentre va borratxo. Segurament amb la música a tope. El seu monstre…  és una bola plena de boques que vomiten. Metàfora obvia de la degradació del personatge per la festa l’alcohol i…  les dones.

9é – Halkenburg

Tots coneixem al bo d’en Halkenburg. Tan en Kurapika com jo esperem molt d’ell. El seu monstre (presentat en el capítol anterior) presenta certes similituds amb al del primer príncep, però amb un caire menys sàdic i visceral. És una mena de gran dimoni-aguila-ciclop que ofereix una presencia intimidant però regia. No se molt be com fer-lo encaixar amb la personalitat del seu hoste però sembla ser que aparentment ha assassinat a tots els guàrdies que custodiaven al príncep. Potser algú li havia parat una trampa i l’ha defensat. O potser simplement algun altre príncep ha matat els guàrdies i la bestia no hi te res a veure. Sigui com sigui el príncep sembla en estupor. Veurem com afecta això als seus plans.

12é – Momoze (menció honorifica o algo)

Be tenim aquí a la princesa menyspreada per sa mare de la que vam parlar en l’episodi anterior. La seva és l’única bestia dels prínceps petits que coneixem, així que he decidit incloure-la. Per conèixer coneixem les seves habilitats exactes, tot i que potser encara queden matisos per desvetllar. Amb un disseny que resulta una referència obvia a Totoro (el nom de la princesa podria ser una referència a la Ghibli?). El disseny és adorable tot i que no deixa de tenir cert caire diabòlic. Pel que fa a l’aranya que es cola a l’orella del guàrdia, be a mi em recorda al mico aranya zombie de One Piece i com ja vaig comentar un disseny increïble

La millor imatge del capítol

El capítol finalitza amb una de els escenes més grotesques del manga. Demostrant a la guarda protagonista que totes les seves suposicions sobre la maldat de l’home a qui ha jurat protegir s’havien quedat curtes i arribant a una conclusió. No se’ns diu quina. Però dubto que sigui simplement obeir-lo desprès de la forta convicció moral que ha demostrat. Potser es proposarà matar-lo? Ho dubto. Més que res per que te pinta de ser una de les protagonistes de la saga i dubto molt que el seu atemptat tingués èxit. Ja veurem que es proposa per anular la maldat del nostre principet. Pel que fa a la cara girafa-cavall-figuraestramboticopunxeguda be, sembla ser que llegeix les seves intencions i l’analitza. Dubto que acabi amb ella pel que acabo de dir, però… És possible que li faci un rentat de cervell? Que aquest sigui el seu poder? Manipular a les persones i rentar-los el cervell perquè facin el que ella vol que facin? Suggerent sens dubte. A veure que ens depara el futur.



Deixa un comentari: