Hunter X Hunter 363 – Besties Nen

Benjamin el directe

El mapa no era necesari, però és un detall que sempre mola tenir.

Vaig dir en el capítol anterior que Togashi es dedicava a explorar per sobre els prínceps grans de la casa Kakin. Però després de llegir aquest capítol un s’adona que el terme exacte hagués estat el de mera presentació. Hi ha molts prínceps i tots semblen tenir certa importància. Per això una primera presentació on es desvetllin quatre trets dels personatges és pràcticament necessària. Però és en aquest capítol on Togashi aprofundeix una mica més en els prínceps. Concretament en els tres primers i especialment en el primogènit. Aquest és un capítol més acotat. Menys dispers i més concret, que sap on va i que ha de fer. L’anterior es dedicava a presentar-nos moltes coses sensacionals però amb prou feines les tocava. Era impressionant i vibrant, per que et feia volar la imaginació amb possibilitats. Aquest capítol el complementa concretant algunes de les coses que havia deixat volar per conduir la historia cap a direccions concretes. Però òbviament porta molt més temps desenvolupar un concepte que presentar-lo. Per això mentre que al capítol anterior va presentar a 8 prínceps i les seves respectives besties a més de la historia de la successió i a cert parell de guarda espatlles (en els que fins i tot va tenir temps de profunditzar). Aquí es veu molt més limitat aconseguint aprofundir lleument en el segon i tercer príncep i ja si de forma molt notòria en el primer.

És una bona sintesi del que ens ha mostrat el princep en aquest episodi

Començarem parlant del tercer príncep que tot i ocupar la primera pagina és el menys desenvolupat. De fet d’aquest príncep se’ns en diu poca cosa. Només el veiem rebent informació i assentint amb posat reflexiu. Però en el que ens hem de fixar és en el que no veiem per veure la informació d’ell que Togashi ens dona. Recordem que la definició d’aquest paio estrany era obcecat pel vici i els plaers de la carn. Vist com el veiem aquí no sembla un individu consumit pels seus vicis, al contrari, sembla contemplatiu i centrat. D’aquí podem deduir que tot i lliurar-se als plaers no és algú que es deixi dominar per aquests. Potser és egoista i sols pensa en si mateix, però pensa. L’altre cosa que hem de veure sobre el que no fa és com no ordena prendre cap acció respecte als successos que acoenixen al seu voltant. Per que com he dit, és contemplatiu. Algú reflexiu i observador que es pensa molt be les coses abans d’actuar i que analitza detalladament l’escenari de joc abans de prendre una acció. Esperar i recollir informació. Per ara l’estratègia sembla l’adequada. Però quan el joc es posi més tens i l’acció sigui més trepidant aquesta actitud pot passar-li una mala jugada si no sap actuar amb celeritat quan sigui pertinent. En definitiva es la mena de persona observadora i calculadora que amb aparença inactiva ordeix plans per esclafar-te quan menys t’ho esperes. Però segurament la seva pacient contemplació acabi per jugar-li una mala passada quan s’adoni que hauria d’haver actuat quan podia.

Com explicar la perosnalitat d’un personatge en una sola vinyeta

La segona princesa s’explora de forma més amplia mostrant-nos de forma bastant completa els trets de la seva personalitat. En la darrera ressenya la vaig titllar d’egocèntrica i narcisista. Crec que aquests termes es queden bastant curts.  Seguint amb el seu aspecte victorià, la princesa ja mostra de seguida les seves pretensions de grandesa quasi divina parlant de si mateixa en tercera persona, cosa que feien alguns reis de l’antiguitat creient-se a si mateixos figures divines en forma humana baixades a la terra per governar. Ella creu que el dret sobre totes les coses li pertany. Ella titlla al món d’injust per que les coses no son exactament com ella vol que siguin i com evidentment haurien de ser. Togashi encarna aquí la màxima figura de la vanitat monàrquica. Sí, aquest narcisisme hiperbòlic i desenfrenat és una figura típica en el món de l’anime. Quantes senyoretes filles de yakuzas coneixem que es creguin merèixer ser tractades com a divinitats. Però aquí cobra context i serietat. Aquest és un recurs que sol ser emprat enflocant-se en l’humor, parodiant l’absurd de la situació per donat al personatge d’un ridícul i una personalitat. En aquest cas no. El que fa la Camilla és un acte seriós i no te tints humorístics. Ella és per sobre de tota la resta i s’hi creu, però això no fa gracia.  Per que Togashi explora aquesta personalitat des de la serietat, posant-la en un context burocràtic amb tints realistes (encara que estigui ple de besties nen sí) donant una visió del concepte que no està ni de bon tros tan explotada. Dubto que ningú opini que ella és l’adequada per regnar, ningú menys ella és clar, però ella ho creu amb tantes forces que quasi sembla que ho podria compensar. Per a ella més que una creença és un fet, una realitat, més clara encara que la gravetat o el cicle dia-nit, més inamovible. Ella és la mereixedora del tron.

S’ens insinua molt subtilment que te nen abans d’anunciar-ho (sarcasme)

Però el personatge que el capítol s’encarrega d’explorar amb profunditat és en Benjamin el primogènit d’entre tots els princeps i cap de les forces militars de l’imperi. D’aquest personatge teníem la visió de que era obtús i directe. Pur múscul i poca visió com vaig dir. I no retiro les meves paraules. Però contràriament al que pensàvem sí és terriblement intel·ligent. Però tot i ser intel·ligent és poc imaginatiu i segueix sense tenir visió diplomàtica. Em sembla molt curiós que el primer príncep hagi acabat essent com el guàrdia de seguretat que vaig descriure a l’anterior episodi. Amb una ment àgil i desperta capaç de trobar solucions rapides i directes  en moments de tensió, però incapaç de veure en global ni d’apreciar els matisos que les relacions humanes aporten al conflicte. El seu cap de seguretat i aparent amic de confiança diu d’ell que amb la guia adequada és el millor candidat per al tron. I puc entendre per que ho diu, però no puc estar-hi d’acord. La filosofia de Kakin és la de seleccionar el candidat més fort en els màxims sentits possibles per al tron. I un candidat que necessiti de consellers qualificats per a fer la seva feina, o el que és el mateix, que no pugui fer la seva feina sense aquests consellers, és un rei inadequat. Benjamin resulta doncs un general adequat, un home d’acció amb la força necessària per prendre decisions difícils i proporcionar iniciatives directes i efectives. Però resulta un nefast líder d’estat a l’hora de governar un tot més ampli. No obstant sembla molt millor opció que la seva germana més immediata i que molts dels seus germans, però difícilment el veig com el líder més apte per al mon que s’acosta. No obstant una idea em ronda pel cap. I és que podria ser la mà dreta mes apte per a un futur líder. L’únic problema es que la guerra de successió presumptament acabarà amb tots els prínceps i que… be. Em costa molt veure’l subjugant-se davant la victòria d’un dels seus germans.

El que dic, furiosa devoció

Un dels defectes que te el príncep gran és aquesta furiosa devoció pel seu país. És un servent  que creu cegament en la seva pàtria i arremet amb fúria contra els seus enemics. Però això no només el cega si no que el fa precipitar-se. Ell es el servent perfecte si aconsegueixes que cregui com a correcte la causa per a la que el vols fer lluitar. Exemple d’això és la ràbia assassina amb que es proposa acabar amb els germans que li impedeixen arribar al tron. Podríem dir que en certa manera ell és bo. Doncs no vol el tron per egoisme, si no per que creu que és el millor per al seu país. Però tenir motius menys egoistes no el fa més apte. És un adversari fort  i com ha demostrat, amb molt de poder, però tard o d’hora caurà presa de la seva pròpia simplicitat, essent víctima de la brusquedat dels seus actes.

Ens insinua varies vegades durant el capitol que els princeps i les besties tenen s’influencien mutuament.

Ens trobem amb una situació curiosa quan descobrim que sense ser-ne conscient Kurapika ha desbaratat tots els plans del primer príncep. Per que sorpresivament, el primer príncep coneixia el nen i tenia plans d’emprar-lo per acabar amb la resta de prínceps. Com ja se’ns va explicar als principis de l’entrenament d’en Gn i en Killua si apliques nen sobre una persona que no el domina, pots acabar per matar-la. Això planejava fer el primer príncep. Que coneixia el nen és un gran gir, però no és un gir que m’hagi sorprès especialment. De fet el que m’hagués sorprès és que cap príncep en tingués coneixement. De fet que només un en conegui l’existència em sembla poc. Puc comprendre que aquest s’hagi encarregat de que els demés no se n’assabentin (fins ara), però no descarto que encara n’’hi hagi algun altre que en tingui coneixement. El cas és que amb els seus plans desbaratats estant els prínceps avisats de l’existència del nen i amb unes imprevisibles besties protegint-los de maneres imprevisibles dels atacs nen les circumstancies canvien dràsticament per al líder de les forces armades. Així que com a líder de les forces armades que és decideix emprar-les. Això és un aprova directe del seu pensament lineal i poc imaginatiu. És intel·ligent, però enfoca els conflictes de forma massa directe.

M’encanta la diversitat de cares que arriba a dibuixar Togashi. A vosaltres no?

Així doncs Benjamint amb l’excusa del caos que ha causat la revelació del nen decideix dotar a les seves tropes de permís per a defensar-se de qualsevol adversari perillós a l’hora que les ordena vigilar de prop als prínceps “per la seva pròpia seguretat”. Essent com veurem més endavant una invitació indirecta a acabar amb els prínceps. No cal tenir gaire cervell per veure que el pla és moltes coses menys subtil. Com que hi ha masses enemics com per parar-se a pensar en tot, arremet contra tots amb els recursos dels que disposa. Sabem que el més provable és que li surti el tret per la culata. Teoritzo que les besties nen acabaran per destruir la majoria de membres hostils del seu exercit encarregats de protegir els prínceps i acabarà amb el cul al descobert i sense les seves valuoses forces militars. No dic que algun dels intents no pugui tenir èxit, però dubto que al final del dia la jugada acabi per sortir-li a compte.

Cau simpatic el paio

Però parlem de l’escena final on aquest pla es materialitza i veiem un dels soldats enviats per en Benjamin per “protegir” al més petit dels ses germans. L’home assassina a la criada de la reina sense miraments en “defensa pròpia”, i s’acosta cap al príncep en el que és una clara intensió homicida. Aquí poden passar varies coses, o be que en Kurapika i el seu únic company acabin amb el guàrdia, o be que la bestia nen del príncep els demostri a tots que passa amb les presencies hostils. Personalment apostaria per la segona, no crec que ni arribin a lluitar abans que el militar acabi mort al terra. Però com que aquest segurament te nen, és possible que sigui capaç de defensar-se dels poders del paràsit. Així que pot ser que al final si acabin intercanviant cops. Però de ser així dubto que la baralla s’allargui massa. Sigui com sigui dubto que en cap cas l’intent d’homicidi tingui cap possibilitat d’èxit. De fet dubto fins i tot que aconsegueixi matar a ningú més que a la criada (seria molt trist si ara matés a l’últim guarda espatlles que queda a banda d’en Kurapika). Així doncs la tàctica d’en Benjamin acabarà essent un barroer atac directe que acabarà  perjudicant-lo més que altre cosa. Per que com va dir el mateix rei: les besties que només sàpiguen lluitar amb músculs i urpes no son aptes per aquesta batalla pel tron. No obstant la tàctica alterarà en gran manera l’ambient del vaixell i les conspiracions que s’estiguin tramant. Canviarà el ritme de la batalla i amb sort, obligarà a sortir a la llum, davant els ulls del lector, les habilitats d’algunes besties nen. Esdevindrà en definitiva un festival d’informació on els prínceps més astuts i observadors acabaran per ser els que en surtin més beneficiats.



Deixa un comentari: