Projecte Atrapa Somriures: III

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç: http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

29/04/2016

Confesso que començava a dubtar. Dubtava de si podria tirar endavant aquest projecte. Se’m presentaven varies dificultats imprevistes que no sabia com poder saltejar sense deixar de ser coherent amb l’ideal de bellesa que m’havia plantejat descriure. Pretenc amb aquest projecte retre homenatge a les belleses anònimes que amb una sola mirada han colpit el meu dia com no es podien imaginar. Però des que vaig entregar la darrera carta els meus ulls han vagat incansablement pels carrers de la ciutat, recorrent voreres i andanes; buscant un indici de certesa, la certesa absoluta d’una bellesa que val la pena retratar. I em va assaltar la desesperació. No tenia en ment cap freqüència pel que fa a les entrades d’aquest projecte, però ha passat davant dels meus ulls un nombre de belleses tal que començava a pensar que potser alguna cosa estava malament en el meu mètode, que potser seguia un ideal impossible, una expectativa massa alçada. Mirava una noia pel carrer i em deia: aquesta, aquesta és indubtablement atractiva. Però dubtava, dubtava, dubtava no per si ho era el suficient si no per que ho era en el sentit que jo buscava. Un sentiment colpidor no és quelcom que t’assalti sovint. És difícil de trobar, si no ho fos deixaria de ser colpidor. Per tant, pensava que quan veiés a l’adequada el meu cor saltaria i no hi hauria cap dubte en mi de que la meva carta havia d’acabar a les seves mans. I així ha estat. Tant ha estat així que només veure-la escapant-se del meu camp de visió he arrencat a córrer per no perdre l’oportunitat, per què aquesta oportunitat NO PODIA SER PERDUDA. És clar que això, ja és quelcom que explicaré més endavant

De fet he de dir que s’han presentat incomptables ocasions d’entregar una carta. Però se m’han presentat dificultats que en un primer esbós d’aquest projecte no havia tingut en compte. Noies que estaven a l’altre costat de l’andana, noies que es creuaven en direcció contraria a mi, noies que desapareixien entre la multitud… Sumat a això la meva selectiva timidesa i l’agreujant factor del dubte intern han causat que m’hagi estat somament difícil donar fins avui aquesta carta. Però potser el factor més influent i que menys havia tingut en compte és el fet que necessito veure molt be a la noia. Necessito formar-me una imatge molt definida i  interioritzar-la, necessito uns moments de contemplació. I això amics meus és força més difícil del que sembla. El que jo intento fer aquí és un retrat de paraules. Un retrat d’una bellesa colpidora. No d’un físic, si no d’una aparença. Hi ha detalls molt més importants que el fet de tenir una cara bonica, com puguin ser un aura de misteri embriagadora o una resplendor magnànima. Així doncs aquesta troballa m’ha fet recordar quin és el meu objectiu i quin és el meu camí. No tinc cap pressa, no penso cedir davant el dubte de si el meu mètode és o no és el correcte. Penso deixar-me portar, per què estic segur que si ho faig, les ones em portaran a un país oníric de bellesa profetitzada.

La noia d’avui te una peculiaritat essencial, quelcom que la fa especial, quelcom màgic, místic, sublime. És la noia que em va inspirar aquest projecte. No puc atribuir aquest títol a una sola bellesa, però dubto que d’entre elles recordi cap tan vivament com aquesta bellesa Valyria. Vaig topar-me amb ella fa unes setmanes, no podria aproximar quantes, en el mateix camí  amb que m’hi he topat avui, però en sentit contrari. La vaig veure i vaig saber indubtablement que ella seria mereixedora del meu relat. Per a llavors el projecte atrapa somriures era sols una idea, una fantasia que no creia arribar a veure complida. Així que vaig deixar perdre la màgia del moment sentint quasi un dolor perdent-se entre els meus dits. Però avui l’he tornat a veure, de lluny. Una cabellera de ros platí. Sang i foc de la vella Valyria. I he arrancat a córrer, amb tot el meu cor. Per què tenia la certesa que si no podia entregar aquesta carta, mai ningú més en seria mereixedora.

Començaré doncs per el principi, com pertoca a tota bona historia…

Alicia al país de Valyria

Era un dia assolellat, no recordo com era el dia, però si recordo el sol refulgint als seus cabells platejats. Jo sortia relaxadament de la boca del metro a Palau Reial. Un dia més d’absurda monotonia, milers de persones passant pel meu costat. O això creia jo. De cop se’m va aparèixer: una Harley Quinn de passes fermes. La vaig veure pel darrere i vaig saber que havia de contemplar sí o sí aquell rostre. Portava els seus cabells alcalins recollits en dues relaxades cues que es deixaven caure amb senzilla alegria per les seves espatlles. La imatge em va evocar inevitablement al memorable personatge de DC còmics que aviat estelaritzarà una pel·lícula. Tenia uns cabells d’una tonalitat semblant i tot i que les seves cues eren còmodament relaxades en contraposició a les altives cuetes de l’amant del Joker d’alguna manera el seu pas orgullós m’hi va evocar. Diguem que me’n va transmetre l’essència provocativa i suggerent que destil·la el personatge. Per què de fet, el seu aspecte no podia ser més diferent.

El mateix pentinat, el mateix color iluminat pel sol, un somriure trapella dolç i encisador… les similituds són sorprenents

Anava vestida pràcticament amb una única peça de roba. Un mono texà força ample que dansava amb el seu sensual contornegi. Podria definir el look com al de dona de granja per què de fet per molt contrari que pugui semblar a la ja esmentada Harley Quiin a això em va evocar, a una bella i sensual grangera. L’aspecte senzill, aparentment descuidat, el mono texà ample de tela vella, les cuetes còmodament recollides… Tot plegat semblava tret d’una pel·lícula ambientada en les granges de Texas, però millor. El seu aspecte m’evocava sens dubte a la fantasia onírica d’una bellesa rural, amb la dolçor impregnada en un somriure bondadós brillant sota el sol. No obstant el seu posat em guardava més sorpreses. Aquella senzillesa embriagadora tenia una bestia amagada que mereixia ser descoberta.

Com he dit jo era uns metres al seu darrere i necessitava contemplar el seu rostre, ho necessitava com necessita l’aigua un hipopòtam perdut en un desert. Així que vaig apressar el meu ritme i vaig dirigir-me a pujar les escales per poder girar-me i contemplar-lo. Qui m’havia de dir doncs que un dels moments més eròtics de la meva vida m’assetjaria durant aquest procés. I no parlo d’un erotisme bast i hormonal, propi d’un mascle en zel. Tampoc d’un erotisme elegant teixit de llenceria agressiva i posats artificiosos. Parlo d’un erotisme casual, senzill i desinteressat. Potser fins i tot inconscient. De fet, la incògnita de si el petit detall que em va atrapar tenia en ell o no un erotisme deliberat és part de la bellesa addictiva que em va colpir en aquell instant. Abans d’això ja emanava d’ella l’aire propi d’una deessa, però aquest petit detall en va canviar tota la perspectiva i em va trastocar la raó. Potser és un detall sense importància, una pura casualitat que a molts els semblarà mundana. Però no puc evitar sentir que aquest detall guarda en ell quelcom de personal, quasi íntim. Per què és de fet una intromissió plaent i accidental en la seva intimitat més erògena. Potser el fet d’estar transgredint amb els meus ulls l’espai vital de la seva sexualitat és el que va fer d’aquell un moment harmoniosament eròtic. He d’admetre que em va costar apartar la mirada, hi havia una bellesa tan indubtable en aquell pedaç de pell prohibida, però si m’hagués quedat més estona de la necessària i m’hagués abandonat al delit de mirar-la la transgressió hagués deixat de ser una eventualitat accidental i hagués passat a esdevenir una violació deliberada de la seva intimitat. I l’últim que desitjaria és profanar el respecte que sento cap a la bellesa que ha estat capaç de fer-me escriure aquest relat.

Gracies.

Suposo que os preguntareu quina era la transgressió agosarada que vaig descobrir amb ella. Els més agosarats ja haureu fet volar la vostre imaginació per utopies carnals de les que un sovint es pot trobar sense retorn. I els més perspicaços haureu pogut intuir que s’amaga darrere el misteri deliberat de les meves paraules. I és com no podia ser d’altre manera la roba que duia o la que li faltava per dur. Com he dit portava un mono texà de tint desgastat. A sota hi duia una samarreta vella i ample d’un color que ni te importància ni puc recordar. És el que duia a sota, o el que no hi duia, el que m’atreveixo sense el seu permís a rememorar. Com he dit també, el mono era de tall ample. Podríem dir que era l’antítesi de l’ajustat i es veia subjectat amb dolça alegria pels tibats tirants que baixaven de les seves espatlles dissenyats per aquesta funció. Evident era que la peça escollida li anava gran, però no podria haver estat millor d’altre manera. Doncs en l’espai que mediava entre la seva generosa cintura i la tela que hi penjava a pocs centímetres, un ull afortunat podria aventurar-se a veure el que vivia cames avall. Per què sí, aquell mono ample i generosament folgat deixava entreveure amb un vel de captivadora penombra el que hi havia sota, amb un erotisme infinitament superior que el conferit si no hi hagués dut res. La majoria ja os haureu aventurat a imaginar que no duia calces, però si que les duia. Amb un conjunt d’aquestes característiques, la transgressió hagués tingut uns tints més aviat pornogràfics, que tot i no deixar de tenir certa bellesa, no m’haguessin captivat de la mateixa manera. Com eren les calces? Unes calces corrents, res de llenceria ni de brodats, la sincera realitat d’un color clar. Eren unes calces còmodes i també folgades, amples i senzilles agafant-se a la generosa voluptuositat dels rememorats malucs que es dibuixaven sota l’ombra del pantalons. Jo l’avançava per unes escales quan vaig tenir el goig de descobrir aquesta imatge d’erotisme innat. Així que un angle accidental em va permetre veure impunement les cames que aquells pantalons guardaven en tota la seva longitud. No m’avergonyeixo d’haver-ho vist, doncs no va ser deliberat. No entraré en conflictes morals, però jo crec que una imatge d’una bellesa tan transcendent mereix ser contemplada per als ulls que la sàpiguen apreciar i si no fos per que la imatge és més un concepte oníric que un de real l’hi esculpiria una estàtua i li faria un altar. Vaig veure les llargues i pàl·lides cames a través de la penombra, allargades pel túnel que el mono texà construïa al seu voltant; la corba suggerent del seu maluc i la unió prohibida allà on les seves cames s’unien per dibuixar la forma generosa d’una petxina. Un punt amagat entre les cuixes font del desig més primitiu s’amagava ocult entre corbes i tenebres d’una sensualitat nata.  Per què ella no era una dona qualsevol. Caminava amb pas segur fent lliscar aquells sensuals malucs dins la suggerent penombra dels folgats pantalons. Quasi convidant amb el seu contoneig a dansar amb ells al so harmoniós dels desitjos plens de goig, que no es deixen portar per les presses i s’evoquen a gaudir del moment. Ella, que a primer cop d’ull havia semblat una senzilla i innocent bellesa rural, dolça i captivadora; es mostrava ara amb una contraposada perversió amagada. No na perversió pèrfida ni artificiosa, una perversió juganera i sensual, natural, orgullosa de ser qui és, sense mascares ni perfums. Una deessa de la fecunditat, bellesa natural sense reserves, orgullosa de ser qui és, lluminosa i dolça, però també dolçament entregada a les trapelleries pròpies de les nifes que feren embogir els homes. Una deessa.

Però és clar, allò va ser un detall inesperat de camí a la missió que era contemplar el seu rostre. I he de dir que tot i la extensa narració d’aquest instant colpidor, no va ser més que un això: un instant. Dubto que l’experiència transgressora de vulnerar la seva intimitat s’allargués més d’un segon i potser es en la fugacitat del moment on resideix el màxim exponent de la seva bellesa. Ja ho diuen que un ha de saber gaudir del camí, doncs pot aportar més plaers que la mateixa meta. Però he de dir que, posats a comparar, que el seu rostre no es va deixar menystenir per tan colpidora revelació. Heu vist mai un àngel? No, si no l’heu vist a ella. Emmarcat entre els seus cabells batuts per llum de lluna, vivia un rostre dolç i arrodonit que es deixava besar pels rajos de sol. Sang de la vella Valyria, el seu rostre vivia curiosament a joc amb les senzillesa ordinària del seu vestuari i amb la l’elegància majestuosa dels cabells platejats d’un Targaryen. Llavis tendres i carnosos, d’un color pàl·lid, com la pell il·luminada pel sol. Celles fosques i gruixudes, que accentuaven amb caràcter una força inherent en aquells trets dolços. I una mirada melodiosa, perduda segurament en alguna cançó secreta que s’escolava pels auriculars blancs que duia subtilment camuflats per dins el mono texà i que es confonien en el blanc dels seus cabells. Era una mirada alegre, decidida a afrontar el dia, inconscient que donaria al món més bellesa de la que podia imaginar. Amb una barbeta alçada, orgullosa de viure en aquell rostre de senzillesa angelical. Era sens dubte el rostre perfecte per acompanyar a aquell conjunt. És clar que era el conjunt qui l’acompanyava a ella.

I així es va perdre el moment, sols un instant temptat a allargar-se una eternitat, però incapaç de veure-ho realitzat. Jo pujava les escales corrents, com sempre faig, i l’instant es va quedar en instant i la meva mirada es va perdre en la tristor de saber que no la tornaria a veure mai més.

Però la vaig tornar a veure…

Alicia a través de la boca del metro

Per què Alicia? Os preguntareu alguns. Potser vas preguntar-li el seu nom? Potser te’l va dir ella mateixa? No lectors, no. El nom rememora al clàssic de la ficció on un conill es va escolar per un forat, un conill curiosament blanc, com la meva princesa Targaryen. Així doncs, per què aquesta metàfora? Doncs és ben simple, així com el primer encontre va passar corrents com una fantasia fugaç. El segon encontre va estar a risc de perdre’s si no l’hagués perseguit. Jo baixava per les mateixes escales que havia pujat setmanes enrere per descobrir el seu rostre amagat. Curiosament aquell mateix dia havia estat pensant en ella: no  podria aparèixer davant els meus ulls una bellesa tan certera i indubtable com aquella que vaig veure aquell cop pujant les escales de Palau Reial? I llavors va aparèixer, un reflex platejat perdent-se per la cantonada escales avall. I igual que va fer Alicia amb el conill, que es perdia rere cada cantonada, vaig perseguir la meva princesa Targaryen per tal de no perdre l’oportunitat de lliurar la carta que havia de ser entregada. Perquè la certes que havia estat buscant era indubtable. No acceptaria un no per resposta. Així que vaig arrencar a córrer. Quan vaig arribar a la maquina de passar els bitllets ella es perdia ja en el buit de les escales que baixaven a l’andana. I quan jo arribava a les escales, ella desapareixia per la cantonada de més avall. I quan jo arribava per fi a l’andana i girava el cap desorientat buscant els seus cabells de sedós platí, la veia avançant cap a l’altre punta del tren. Aquesta persecució exaltada, aquesta desesperada cerca per torbar la bellesa que m’havia colpit, forma tant part de la seva bellesa com aquell moment íntim i eròtic que em va colpir. Per què confereix al seu perfil un ambient feeric, un misticisme de conte de fades propi del país de les meravelles, que es barreja amb l’agressiu misticisme propi dels Targaryen y la senzilla dolçor del seu rostre d’angel. No em vaig sentir massa còmode perseguint a una dama i menys a una la bellesa de la qual em proposava idolatrar. Però quina alternativa tenia llevat de deixar fugir el moment i esperar un altre oportunitat que potser mai arribaria? Sense més alternativa doncs, la vaig seguir i em vaig enfonsar al país de les meravelles a través de la boca del metro.

Un detall curiós, quasi erràtic, una singularitat mostra d’una personalitat de caire seductor que s’amaga darrere la bellesa suggerent d’aquest perfil, és el que va fer un cop arribada a l’andana. Quasi com si sabes que era el conill que perseguia Alicia, va baixar per les escales que conduïen a la cua del metro, però un cop a l’andana va creuar-la tota sencera fins al primer vagó, a l’altre punta de l’empedrat. Per què actuar amb un comportament tan il·lògic? Per que baixar fins a la cua per anar després fins al cap, quan podria haver anat al cap directament? La resposta a aquesta pregunta només suscita una ment misteriosa o la certesa de que en realitat era el conill que em conduiria al país de les meravelles i es proposava jugar amb la meva ment. Fos com fos la resposta probablement romandrà per sempre en el misteri del desconegut. I aquesta és sens dubte, part de la seva bellesa.

Després de creuar tota l’andana i esperar a l’arribada del primer vagó, vaig pujar al metro i vaig acabar seient al seu davant. No era un acte deliberat, jo em vaig asseure primer i ella es va asseure al meu davant. Cara a cara, front a front, vaig poder dedicar-me a la seva contemplació. Potser os preguntareu per que no li vaig entregar la carta un cop atrapada a peu d’andana. Per que córrer el perill de que pogués tornar-se a escapolir? En primer lloc com he dit abans, per a construir un bon retrat de la bellesa embriagadora de les dones que protagonitzen aquest projecte m’he de dedicar a la contemplació per absorbir amb metafòriques pinzellades la bellesa que elles exterioritzen. Interioritzar-la en mi per evocar-la després en aquestes paraules. El metro esdevenia l’excusa perfecte per a aquesta contemplació. Així doncs vaig contemplar. El segon motiu viu en la meva timidesa, entregar la carta ja em genera certa tremolor interna. Encara que és quelcom que no he dubtat en fer. Però el fet de ser allà quan la llegeixi és quelcom que supera les meves capacitats. Entregar-la i marxar, esperant que la llegeixi i algun dia, arribi a saber d’aquestes paraules que li dedico.

Així que mig fent veure que llegia, em vaig dedicar a assaborir l’aura de la seva bellesa. Atrapar les paraules oníriques que brillaven al seu voltant exclamant al món la presencia d’una deessa. Sempre porto un llibre a sobre, sobretot si algun viatge en transport (públic o privat) m’espera en el camí. Soc del pare que sempre se’t pot presentar d’imprevist un moment d’espera així que sempre duc un llibre sota l’aixella. En aquest cas era Dune. D’alguna manera, ella aconseguia evocar-me la bellesa dels deserts d’aquest clàssic de la ciència ficció. Sens dubte estava embadadit, potser m’he enamorat. Però per què és el meu cor si no per donar-lo? I qui millor que un amor platònic a qui entregar-me? Un amor que no pot tacar-me ni fer-me mal doncs romandrà per sempre en la bellesa d’un record. Un record que gracies a aquestes paraules mai es perdrà en l’oblit i romandrà per sempre jove i etern. Així doncs mentre llegia, intercalava mirades secretes que quasi podrien ser sospirs i la màgia dels deserts de Dune es barrejaven amb el conill del país de les meravelles.

Però anem al que de mi s’espera. Que més tenia a banda de la captivadora bellesa d’un conill fugitiu que t’espera a cada cantonada per seguir el joc? Que més tenia a banda d’un record fugaç d’un moment d’erotisme inoblidable? Tenia, això sens dubte. Escoltava musica amb posat distret, mirant quasi amb nostàlgia el paisatge fugitiu dels foscos túnels del metro. El seu rostre angelical es reflectia als vidres contra els que es recolzava oferint en el seu reflex un contrast quasi brillant amb el fosc rerefons dels túnels perduts. No és d’estranyar doncs, que rememori el seu rostre com el d’un àngel. Al cap i a la fi, ara l’he pogut veure be i el recordo brillant en el marc fantasmagòric d’un vidre perdut en tenebres de corredors sense fons.

Vestia també amb roba senzilla i folgada, que s’adaptava a la seva desitjable figura amb la bellesa del quotidià. Ella es bonica sense necessitat de conjunts ajustats, ella és bonica sense renunciar a la comoditat. Ella és més bonica precisament per que és permet ser qui és, no s’abandona a la necessitat de fingir una mascara que no li encaixa. Hi ha certa bellesa inherent en el fet de ser un mateix que em captiva amb profunditat colpidora. En la senzillesa que no pretén destacar amb artificis la pornografia dels trets erògens, viu la autentica bellesa d’una dona de veritat. És en la senzillesa, on torbarà l’autèntica bellesa el camí per florir fins a horitzons insospitats.

Portava una samarreta d’un blau cridaner, ample vella i gastada. Quecitava l’eslògan de: Just Do It Tomorrow. L’acompanyaven uns pantalons cagats estampats amb acolorides flors que feien joc amb la seva motxilla de sanefes de colors. Un conjunt alegre i viu, casual, quasi descuidat. Però aquest perfil casual que d’altres podrien titllar de deixat no fa més que mostrar la bella conformitat que te amb ella mateixa. És bonica i no necessita que ningú li digui. Així doncs amb aquesta senzillesa m’ha seduït la seva bellesa. Segura de si mateixa, sense complexos.

Recordava de l’altre vegada aquells cabells platinats de tall Targaryen, als que quasi puc imaginar un sulls porpres a conjunt. Però en la contemplació de la seva essència em va assaltar un detall que no havia pogut apreciar en el nostre anterior i fugaç encontre. Al contrari que en l’altre ocasió, duia el seu riu de llum de lluna fluint lliurement com una cascada, emmarcant amb tendresa la dolçor del seu rostre. Però aquells cabells que en un primer principi m’havien semblat lleugerament ondulats es presentaven ara amb una nova naturalesa. No eren petites ondulacions el que fluïa a través dels seus cabells d’escuma marina. Eren petits tirabuixons, tan fins i consecutius que no podrien distingir-se si un no s’hi fixava atentament. Cabells recargolats sobre si mateixos en una espiral tan fina  i subtil que quasi semblava un floc de cabells ondulats. En la complexitat d’aquella naturalesa que es mostrava aparentment senzilla viu en si la metàfora de la bellesa que intento retratar. D’aparença senzilla i posat humil, amb indubtable bellesa càlida i afable, guarda en realitat una complexitat vibrant en el seu interior. Per que tot i la senzillesa amb que es movia per la vida, ella no és algú de curtes llums, és intel·ligent i complexa, rica en les seves múltiples formes per descobrir. Que tot i aspecte senzill guarda en el seu interior una personalitat rica per descobrir, una personalitat de bellesa indubtable.

Però encara una sorpresa em tenia preparat el destí. Doncs ha arribat la seva parada i s’ha aixecat sense que jo li hagi entregat la carta. Pendent com estava m’he incorporat de sobte i l’hi he tocat el braç per entregar-li el petit sobre amb el missatge dins. Ella m’ha somrigut amb un posat que m’ha travessat l’anima, entre desconcertat i curiós. I alçant-me amb el seu somriure els cels d’on de ben segur ella havia caigut m’ha preguntat: Que és?

No importa molt el que li he contestat. Per als curiosos, li he dit que rebria la resposta en els propers dies. Referint-me al que trigaria en escriure i publicar aquest retrat, que ja llavors albirava seria llarg. Qui m’ho havia de dir que després de baixar del metro i arribar a casa l’escriuria d’una tirada  just a temps per anar-me’n a dormir? Però el que li he dit jo no importa, ni tan sols importa el que m’ha dit ella. Potser si importa el que m’ha transmès, amb un posat insegur i temptatiu. Curiós, quasi juganer. En els seus ulls hi vivia una curiositat bondadosa, com si en cap moment se li hagués acudit pensar malament del meu gest. Aquest petit detall si és que encara se’m podia encisar, m’ha encisat un xic més.

Però el detall final que cal ressaltar no és la seva mirada ni el seu posat, si no la seva veu. Ha estat una veu dolça i melòdica, quasi trancada, tímida i curiosa. Una veu que definitivament m’ha enamorat.  Com els àngels canten? Os preguntareu. Jo os dic que afirmo saber-ho. Doncs un Angel ha caigut del cel per ensenyar-m’ho. Dolça veu que canta meravelles sols amb la seva aparició. Qui pogués sentir-te xiuxiuejar paraules d’amor una nit d’estiu. Però aquestes paraules d’amor mai seran per mi, doncs si ho fossin, la bellesa inesgotable d’aquesta ficció es perdria entre els matisos de la realitat. Aquest és un quadre bell i enigmàtic, la ficció poètica d’un perfil oníric. No és més que la perfecció encarnada en un record.

Ella va ser la meva princesa Targaryen, banyada en sang i foc de l’antiga Valyria. Va ser el meu conill misteriós que em conduí sense saber-ho al país de les meravelles. Va ser la bellesa inesgotable de la senzilla naturalitat. Va ser la meva rustica Harley Quiin. Va ser l’erotisme secret d’una transgressió. Ella va ser el dolç àngel de mirada trapella. Ella va ser la meva deessa sense tan sols saber-ho. I sense tan sols saber-ho, ho serà per sempre més. Per que aquesta Alicia de nom desconegut, va esdevenir sense saber-ho ni pretendre-ho, la dona més bonica del món.



El Cavaller dels Set Regnes

El Caballer dels Set Regnes” de George R. R. Martin és la darrera publicació de l’autor, que recentment ha estat publicada en territori espanyol (setembre 2015). No és tracta però d’una novel·la. El Cavaller dels Set Regnes és una antòloga que recull els tres primers relats (tot i que per l’extensió més aviat són novel·les breus) de Dunk i Egg, una sèrie de contes lleugers (tot lo lleuger que pot ser Martin) que sense deixar de ser adults ens expliquen una historia senzilla en un Ponent anterior a tots els esdeveniments narrats duran Cançó de Gel i Foc. Per què sí, els contes de Dunk i Egg són una preqüela de cançó de gel i foc. Cosa que no treu que siguin completament independents. Les histories estan molt connectades és clar. En l’univers de Martin tot està connectat i al cap i a la fi els humils protagonistes d’aquesta historia són recordats durant Cançó de Gel i Foc com a grans herois. Però aquestes novel·les proven de recordar-nos que la historia no és sempre tan bonica i gloriosa com els llibres l’expliquen. Qui busqui en aquesta novel·la una extensió de Cançó de Gel i Foc he de dir que… no la trobarà. N’és preqüela, però no extensió. Són obres diferents, que poc tenen a veure a part de compartir univers. Potser descriguin amb precisió fets històrics que en la novel·la riu van ser esmentats per sobre, però dubto que qualsevol pista trobada aquí ajudi a dilucidar alguna cosa en les novel·les de Cançó. No obstant, tothom és lliure de gaudir-ne com vulgui. Si algú vol obsessionar-se buscant en aquestes novel·les pistes per a les altres, endavant, que busqui. Jo personalment prefereixo gaudir del producte en sí. Martin ens te tres grans petites histories a explicar.

  • 0) Presentació.

ebf85341-628d-4e52-986a-19f6de8a5b3aI sí, ressenyaré la presentació per que no te pèrdua. És el que més m’ha sorprès de l’antologia (un no s’espera una presentació memorable, o al menys no en el sentit en que ho és aquesta) i amb el que més he rigut. Martin és un autor polèmic. Per a mi va esdevenir el primer dels quatre autors que ara col·loco com als grans de la fantasia i que pràcticament idolatro (Martin, Rothfus, Abercrombia i Sanderson), vaig començar a llegar cançó abans que sortís la maleïda sèrie i m’he llegit pràcticament totes les seves novel·les (a excepció d’alguna, no escrita exclusivament per ell que tinc pendent(i sí, Martin te més novel·les fora de Cançó de Gel i Foc)). La qüestió és que el meu adorat Martin genera molta polèmica i un dels motius és el que triga a publicar els seus llibres. Personalment, crec que les acusacions són desproporcionadament exagerades, puc entendre que a un fanàtic (com jo) se li faci llarga l’espera. Però amb llibres tan treballats com els que presenta el que no entenc és com no s’hi està el doble. Anant al tema la presentació no presenta en absolut l’antologia, o al menys no de la manera convencional. La presentació és un petit relat. En aquest es narra des del punt de vista de Martin una entrevista que li fa un fanàtic a arrel de l’antologia que estem llegint. Martin està cansat d’entrevistes i entrevistes on tots li pregunten el mateix. Tots, l’un rere l’altre no fan més que preguntar per Cançó de Gel i Foc, per quan sortirà, per les relacions de l’antologia amb aquesta, per si l’antologia afectarà a la saga, etc. L’entrevistador que se’ns presenta no resulta ser l’excepció i amb una insistència i una falta d’educació  indubtablement irritants aconsegueix fer perdre els nervis al bo d’en Martin que acaba per estampar-lo violentament contra la paret. El relat serveix per il·lustrar la frustració d’en Martin sobre el fet de publicar una obra i que tothom es fixi en que pot tenir aquesta a veure amb un altre obra i no amb la obra en sí. I ho fa de sobremanera. Amb un humor molt simpàtic (acompanyat de simpàtics dibuixos d’en Martin…. Ballant?), aconsegueix ser una petita joia humorística perfecte per fer-te entrar en sintonia amb el que llegiràs a continuació. Deixa clar un missatge: Això no és cançó de Gel i Foc, és un altre historia. Però també és genial!

  • 1) El Cavaller Errant

El primer dels relats de Dunk i Egg comença com no podia ser d’altre manera presentant-nos als personatges d’aquesta travessia. Dunk és un escuder que es va criar al llit de puces de la capital i que va tenir la fortuna de ser recollit per Sr. Arlan, un cavaller errant que el va educar, cuidar i instruir en l’art de les armes. Han passat més de deu anys des de llavors i Dunk es veu obligat a afrontar la mort del cavaller (de fred, o de vell, o ambdues), abans de morir però, aquest nomena a Dunck un cavaller. Amb dos cavalls, una armadura, escut i espasa Dunk parteix camí a unes justes disposat a seguir els ideals de la cavalleria tal com i el seu mestre li va ensenyar. Pel camí es topa amb un nen d’aspecte malgirbat que li insisteix en ser el seu escuder, però tot i que Dunck en renega el nen el segueix en secret i aquest l’acaba acceptant amb resignació. Un cop arribats a les justes Dunk i el seu nou escuder es veuran embolicats en un plegat de trampes burocràtiques per aconseguir inscriure’s al torneig, doncs sense cap testimoni que ho verifiqui de poc val la paraula de Dunk que diu ser cavaller. Tot aquest procés es veurà truncat quan defensant a una noia en perill Dunk acabi pegant a un príncep Targaryen. El càstig convencional per atacar a la família reial és amputar el membre agressor (en el seu cas tan la mà com el peu), però donat que Dunk havia actuat seguint els ideals sagrats de la cavalleria de protegir al dèbil i a l’innocent se li planteja la opció de recórrer a un judici per combat (com no) per demostrar la seva innocència. Tot plegat resultarà una trampa del príncep agredit per veure’l mort (ja que de l’altre manera perdia el peu i la ma, però si perd mor), doncs estan en el seu dret el príncep reclamarà un duel a 7 (de 7 contra 7, no te pèrdua), de manera que si Dunk no aconsegueix reunir 6 defensors de la seva causa serà declarat culpable hi haurà d’entregar la vida per alta traïció.

De tots tres és el que se m’ha fet més feixuc. Portava temps sense llegir Martin i tot i que suavitzada respecte a la seva germana gran, la prosa se m’ha fet un xic pesada durant les primeres pagines. He d’admetre que durant la narració de les justes, entre tanta descripció heràldica i tants blasons m’he perdut una mica. En més d’un moment hagués agraït el característic glossari de personatges de Canço de Gel i Foc, doncs els Targaryen tenen tots noms molt semblants i mai sabia ben be quin era quin. Tret d’això la historia m’ha encantat. Amb una prosa que tot i que costa d’enganxar no deixa de ser extraordinària Martin narra una historia senzilla amb més implicacions de les que podria semblar. Però tot i ser senzilla no per això amaga secrets, Martin s’esplaia creant relacions prematures que no comprendràs fins més tard i deixa veure com un simple accident pot canviar la sort de tot un país. Qui sap, potser si Dunk no hagués anat mai a aquell torneig, en Robert Baratheon mai hagués arribat a regnar. Elucubracions a part, de tots tres és el relat que guarda més sorpreses… Si no fos per que la contra portada s’encarrega d’anunciar-te la més important d’elles(recomano no llegir-se la contraportada). Al final el llibre deixa un missatge. El més petit dels nostres actes pot tenir grans conseqüències, conseqüències imprevisibles, a vegades terribles. Un ha d’anar amb compte amb els camins que tria per que mai sap a qui acabaran fent mal. És un missatge un xic pessimista, un missatge desolador pel context en el que es reflexa. Un missatge cru i violent. Per que per molt que això siguin contes, Martin segueix sent Martin.

  • 2) La espasa Lleial

Després del cavaller errant, Dunk i Egg  tot i rebre l’oferiment d’un Princep per entrar al seu servei decideixen refusar l’oferta i parteixen els camins, cap a Dorne. Tornant d’allà entren al servei d’un senyor menor (o menys que menor, la seva única possessió és una torre en ruïnes tres poblets que no sumaran ni vint habitants i un passat gloriós que més que en ruïnes està en cendres). Tot i ser una feina que molts considerarien deshonrosa pel baix rang del terratinent, Dunk compleix els seus deures amb honor i responsabilitat, per molt absurda que pugui semblar a vegades quasi sempre la seva rectitud en un context tan burd. El seu senyor, pràcticament del tot senil, es passa la vida recordant velles glories del seu passat familiar (les que li interessen, glories llunyanes de quan el seu cognom tenia algun poder) i pràcticament viu enterrat en les histories del passat sense cuidar el seu decrèpit present. És en aquest context quan Dunk descobreix que l’absència d’aigua del riu que porta el nom del seu senyor no es deu sols a la terrible sequera si no  a una presa construïda més amunt, en el territori de la Viuda Roja, una terrible terratinent que ha enviudat quatre cops. Durant el descobriment de la presa un altre cavaller al servei del seu senyor (l’únic altre cavaller vaja) fereix a un dels treballadors de la presa i al estar aquest sota la protecció de la Viuda, la senyora te dret a prendre represàlies. És aquí quan comença una absurda guerra política per una torre i quatre gallines. Parlant amb la Viuda (que resulta que és tot un bombó de 25 anys, amb simple mala sort i molt de caràcter( no responsable de cap de les morts dels seus marits)), Dunk descobreix estar en el bàndol equivocat, doncs no sols la viuda tenia dret a fer la presa (doncs tot i portar el nom del seu senyor les aigües del riu pertanyen a ella)  si no que el seu senyor va recolzar la terrible rebel·lió que pocs anys enrere va sacsejar el regne (en part d’aquí la seva decrepitud, mai es bo estar en el bàndol perdedor). Però tot i estar en el bàndol incorrecte, tot i trobar-se servint a un traïdor. Dunk va fer un jurament de cavaller i ha de servir al seu senyor per molt equivocat que pugui estar. És aquí quan Dunk  es troba amb el dilema de saber que és el correcte. És aquí quan Dunk veu que potser va triar malament a l’hora de triar el seu senyor però la tria ja està feta i ha de viure amb les conseqüències. Aquí Dunk veu que va fer una promesa i l’ha de portar fins al final. I fins al final la porta, fins a les ultimes conseqüències.

Amb un final enginyós la historia s’arrossega en la mediocritat per una versió del poder tan degenerada i patètica que no pot ser altre cosa que una parodia del gran poders dels senyors medievals. Ensenyant-nos lo fràgil que és el poder, Martin auto parodia la seva saga més cèlebre a l’hora que pinta amb tints àcids el regust de la derrota. La ploma de Martin ens brinda una reflexió profund sobre la lleialtat i els ideals de la cavalleria, realçant-los i parodiant-los al mateix temps. Reflexiona sobre vencedors i vençuts. Sobre com escollir el bàndol correcte et pot deixar en el record com un heroi o com un traïdor. El relat ens mostra com el personatge evoluciona, madura i creix. Reflexiona sobre qui és i quin és el seu lloc al món per partir finalment i seguir el seu llarg viatge.

  • 3) El caballer misteriós.

En aquesta ocasió i immediatament després del succeït en la novel·la anterior Dunk i Egg viatgen en direcció al nord per visitar el mur i provar sort amb algun senyor norteny. A mig camí però se’ls obra la oportunitat de participar en un torneig menor i atrets per la fama i el menjà acaben anant-hi de caps per descobrir de mala manera que tot plegat no és més que la tapadora d’una nova rebel·lió que es forja entre les ombres i que quasi sense voler, els nostres dos herois aconsegueixen aturar (tot i que en el fons la rebel·lió s’hagués aturat de totes maneres).

En el llibre anterior se’ns presentava per sobre el context històric dels Blackfire, una casa sorgida del bastard del rei que va iniciar una rebel·lió que va arribar a poques passes de l’èxit. En el seu llit de mort Aegon IV va legitimar a tots els seus bastards i va donar la seva espasa sagrada a un d’ells. Aquest (i mig regne amb ell), prenent això com un símbol de ser l’escollit al rei per la successió va iniciar una rebel·lió contra el seu mig germà estant a punt d’assolir la victòria. Finalment però els fills legítims del rei Targaryen van vèncer i la casa Blackfire no es va instaurar en el tron. No obstant, per molts anys que hagin passat part del regne segueix dividit i rancorós i els fills de Daemon Blackfire encara viuen per continuar el seu llegat de rebel·lió. És en aquest context quan el seu fill major, viatja a ponent d’incògnit per reunir-se amb els seus aliats conspiradors en un torneig de noces que sols és una tapadora i on Dunk i Egg es veuen embolicats per pura casualitat.

Tot i que des del principi es veu que aquest intent de rebel·lió estava destinat al fracàs aquesta és de les tres la novel·la amb més implicacions politiques de l’antologia. Tots els que hagin llegit la saga de Cançó de Gel i Foc poden saber si s’hi ha fixat fins on van arribar sr Duncan(nom de cavaller de Dunk, curiós que encara no m’hagués fet falta esmentar-lo fins ara) i Egg (no diré el seu nom real, seria un gran SPOILER, tot i que ja li diu la contra portada). Aquestes novel·les només marquen les passes del seu principi, però un futur gloriós se’ls apropa. Mentrestant ells seguiran caminant amb modèstia  oferint-nos les seves lleugeres novel·les.

Espero veure més dels contes de Dunk i Egg aviat

Sembla ser que Martin te pensat publicar de 3 a 9 novel·les més. I jo encantat. La llàstima és que ha dit que no s’hi posarà fins acabar amb Cançó de Gel i Foc i això s’albira molt, molt lluny. Però be, per molt que m’entusiasmi la idea de llegir més d’aquestes novel·les, més m’entusiasma la idea de llegir les seves germanes grans. Així que em conformaré amb això.

En definitiva l’antologia m’ha sorprès positivament . És menys lleugera del que m’esperava i manté una complexitat quasi inconcebible en el seu rere fons. Però es fan indubtablement fàcils de llegir. Totalment recomanable per a qualsevol fanàtic de Martin, la fantasia o la novel·la cavalleresca. I també aconsello donar un cop d’ull a aquells que han tastat Cançó i se’ls ha fet feixuga o densa, potser començant per la seva germana petita podran assimilar millor la prosa de Martin. Un títol totalment indispensable en la meva biblioteca.

Una portada preciosa.