Llum Antiga

Feia temps que no em passava per la biblioteca a agafar un llibre i em venia de gust. Em venia de gust per que allà hi he descobert obres molt bones i que amb perspectives inesperades expandien l’imaginari literari de les possibilitats descobrint-me generes i reflexions. El més notori ha estat sens dubte el gènere de la literatura eròtica, gènere el qual no havia tocat abans d’agafar-ne el primer llibre farà poc més d’un any, tenint ara, comptant aquest, onze llibres llegits (tots ressenyats) a les meves esquenes. Segurament per això em vaig acabar decantant un cop més per la literatura eròtica al cercar entre els prestatges de la biblioteca Jaume Fuster.

Amb Llum Antiga de John Banville ens trobem amb una novel·la que tot i amb una premissa molt eròtica d’entrada al final ho acaba essent més aviat poc. El llibre ens planteja en un inici una historia que gira al voltant de certs encontres sexuals succeïts en el passat donant via lliure per explotar un sense fi de fantasies rememorades. Però per sort o per desgracia la novel·la no tira per aquí. Per sort per que li permet explorar un potencial literari molt més ric i desconegut que aporta idees noves i presenta reflexions mereixedores de ser considerades creant indubtablement art literari. Per desgracia per que es perd l’emoció del risc i el frenetisme de les aventures sexuals que l’haguessin salvat de ser un llibre llarg i avorrit.

El llibre m’ha agradat, te conceptes molt interessants que crec que val la pena explorar i que personalment m’han nodrit. Però se m’ha fet llarg, se m’ha fet llarg i a estones se’m feia avorrit, fent que la idea de posar-m’hi degenerava en una mandra insostenible. Em recorda una mica a aquells llibres tan llargs i pesats que et fan llegir a la eso i al batxillerat: llibres bons i que personalment hem van agradar, però llibres llargs i carregosos que necessiten d’una atenció perllongada i dedicada per a nutrit-se’n i que són el pitjor candidat possible per a incentiva a la lectura a un públic juvenil i desganat al que se l’obliga a posar-s’hi. Repeteixo, son bons llibres, i a mi em van agradar. Però jo soc un bitxo raro i els criteris d’elecció literaris no s’haurien de basar ni en els bitxos raros ni en la qualitat literària de l’obra, s’haurien de basar en com poden nodrir i influenciar als joves que els agafen. Per que per mostrar-los la profunditat de la literatura, primer els has d’interessar per la literatura. Un concepte basic que sembla incapaç de comprendre per al sistema educatiu. Però no volia divagar: el llibre és llarg i farregós, però val la pena.

La obra comença amb un home sexagenari (és una aproximació, i la paraula sexagenari mola) rememorant des de la tranquil·litat d’una llar en aparença tranquil·la els records distorsionats d’una llunyana infància on essent un nen pràcticament pre-puvert va tenir una aventura sexual amb una dona madura, una milf en tota regla, mare del seu millor amic. En unes primeres pagines sembla que el llibre va d’això: l’home explicant-nos les seves eròtiques aventures amb una dona madura. Un nen començant a descobrir la seva sexualitat mentre una dona casada s’aboca a la tragèdia de tenir d’amant un nen de l’edat del seu fulll. Però el llibre no triga en fer-nos notar que el llibre no només ens transporta a aquesta historia si no que n’hi ha dues més. De rerefons una tristesa es fa palpable en la narrativa, alguna cosa manca i no triguem a ser sabedors d’una tràgica i misteriosa mort de la filla del protagonista que els manté a la seva dona i a ell en una mena d’estat d’espectre que divaga pel mon sense ser-hi realment, vivent més en el passat que en el present inexistent. És per això que el protagonista rememora la seva joventut, per que no hi queda vida en el seu present.

Però mentre l’home divaga rep una trucada. Va ser un actor mitjanament reconegut de teatre i ara, quasi retirat rep una trucada: algú vol que protagonitzi una pel·lícula. Ell mai ha fet cinema, però una mena d’orgull actoral l’empeny a emprendre aquesta aventura per sortir de la desídia desganada que és la seva vida. Però estranyament el personatge misteriós al que ha d’interpretar sembla guardar una sinistre relació amb l’enigmàtica mort de la seva filla, al temps que l’actriu que coprotagonitza amb ell el film sembla ser a estones el viu retrat de la seva filla. Pensareu que potser aquí el llibre decideixi tirar per una aventura amb aquesta jove actriu per invertir els rols que en la seva joventut va viure, però res més lluny de la realitat. Acaba esdevenint més aviat una estranya figura paterna on més que substituir la seva filla busca entendre preguntes inconcluses i evitar a la pobre noia el destí que la seva filla no va poder esquivar. Sona trepidant? Doncs no ho és en absolut.

Per que tot i tenir totes aquestes trames diria que el llibre no va de cap de les coses mencionades. El llibre va sobre la memòria, sobre els record i el subjectiu d’aquest, sobre com ens modelen, ens transformen, ens condicionen. El llibre és un tot introspectiu, que explora en la psicologia d’un individu i en com els records afecten a aquest i sobretot com aquest afecta als records. Per que si una cosa destacaria sobre la resta en aquesta novel·la és com la narrativa tracta als records.

El llibre no narra els record com a fets, els narra com a records, i com a tals estan plens d’incoherències que no deixa de remarcar, com el fet de recordar el terra ple de fulles seques tot i succeir durant les vacances d’estiu, o de portar abric i gorro tot i poder fregir ous a la carretera. I aquí és on passa la major part d’el llibre, entre records imprecisos i analitzant com d’imprecisos son. En certa manera és un experiment literari que explora amb realisme el concepte d’una narrativa retrospectiva rememorant el passat. Normalment la ficció, quan utilitza aquest recurs peca de presentar-nos uns records lúcids i perfectament definits que no difereixen gens del que podria ser la narrativa del present. Això parodia aquest concepte mostrant-nos que sí es pot executar be aquesta narrativa de forma realista. No obstant el llibre es perd molt en els records. No deixa de ser part d’aquest realisme que menciono, un home vell que acabada la seva felicitat no pot més que perdre’s en les seves memòries per tractar de buscar un sentit a la seva vida destrossada. Però aquesta pèrdua pels records és llarga i lenta i inevitablement es farà avorrida per a qualsevol lector que no hi estigui preparat. Potser si estàs acostumat als clàssics el libre et semblarà molt més digerible en aquest sentit, però si no has fet més que llegir les àgils obres modernes de l’actualitat segurament aquest llibre et semblarà un viatge interminable.

Però com dic a mi m’ha agradat. M’ha agradat per que el que fa be ho fa molt be i la resta potser es fa llarg o avorrit a estones, però en cap moment m’atreviria a jutjar la seva qualitat com a negativa. El llibre aborda altres temes com la superació de la mort d’un esser estimat, com ajudar als altres pot donar un camí a un anima perduda, les pressions a vegades mortals del mon de les estrelles de l’espectacle i tota la hipocresia que el volta i com la vida segueix al seu ritme encara que per tu sembli haver acabat.

No obstant els records son el protagonista indiscutible del llibre. No uns records en si, si no el record com a concepte, essent un personatge més, el personatge. I que el llibre aconsegueixi això és una obra d’art. Al final llum antiga és un títol digne de la novel·la doncs defineix a la perfecció aquest protagonista fantasmagòric que son els records, una llum difosa que prové de l’antiguitat. No recomano aquest llibre a gaire gent, no obstant dic això: és bo. I si t’ ha cridat l’atenció el que he dit d’ell, si ets d’aquells pocs que els agradi gaudir d’una obra lenta i tranquil·la que es para a experimentar amb la narrativa i explora camins alternatius, que ets capaç de gaudir d’aquells clàssics lents de temps ençà i que vas gaudir amb les tortuoses novel·les imposades de l’educació obligatòria, a tu, potser llegir-lo t’aportarà quelcom de nou.

Daredevil – Segona temporada

Poc després de l’èxit de la primera temporada de Daredevil (veure ressenya) una segona temporada ja va ser confirmada per a les mateixes dates de l’any següent. Mig any després amb l’estrena de la primera temporada de Jessica Jones(veure ressenya) que també te ja confirmada una segona temporada, és va reafirmar l’èxit de les coproduccions entre Marvel i Netflix amb un enllaç sòlid que llençava moltes esperances sobre el següent producte d’aquesta col·laboració: la segona temporada de Daredevil. Amb una sèrie d’aquestes característiques una de les preguntes que sol venir al cap és: està la segona temporada al nivell de la primera? Indubtablement. Però, és la segona temporada millor que la primera? I certament els matisos d’aquesta resposta són tan pronunciats que no podria afirmar ni un sí ni un no sense estar mentint. El que de ben segur és cert, és que aquesta segona temporada és extraordinària.

Però si alguna cosa se li pot retreure a aquesta temporada respecte a la seva predecessora és que no és tan rodona. En la primera temporada teníem una historia quasi perfecte. Una sola trama de tretze capítols que ens brindava una historia compacta i perfectament rodona que s’adaptava perfectament al format de Netflix, donant-nos un referent a seguir per al que el format es refereix. Ens oferia una sola historia, compacta i sense falles. Aquesta segona temporada expandeix els seus horitzons, explora el seu univers i en paraules majors: diversifica. Això confereix potencia a la historia, tenim potser una historia més potent i això pot ser del gust d’alguns que prefereixin aquesta segona temporada, però per contra tenim un producte no tant rodó i curat com l’anterior. En definitiva crec que em decantaria lleument per la primera temporada aclarint, que tot i el seu perfecte tancament, l’univers que maneja és molt més senzill que el que se’ns mostra a la segona.

Al contrari que amb la primera, aquesta segona temporada sí podria ser dividida en varies parts. Jo m’atreviria a anunciar-ne tres: la part de The Punisher, la part d’Elektra i el judici (que al seu temps mou dues histories paral·leles) i finalment la part de la mà(que tot i que en menor mesura, també mou dues histories paral·leles). Per tant la segona temporada diversifica, explicant-nos moltes més histories de gran qualitat però perdent inevitablement la cohesió compacte de la primera. Però no dic que sigui dolent, és el que la segona temporada havia de ser. La primera ens presentava el personatge i ens explicava la historia dels seus començaments a l’hora que ens introduïa el context del crim dins la ciutat i un dels enemics més potents del defensor. En la segona és el moment d’expandir el seu univers, ja sabem qui és i on viu, sabem que el rodeja, ara es torn de mostrar-nos més d’aquest extens univers i presentar-nos més personatges que posteriorment donaran riquesa a altres histories de naturalesa potser més similar a la primera (tot i que no  l’hi donaria masses papers a la possibilitat). No obstant la trama segueix sent continua a través de totes les seves parts, tot i ser divisibles tenen entre si fortes connexions i influencies i no es podria explicar les posteriors sense les anteriors.

La primera part i la que més ha agradat a la immensa majoria(entre els que m’incloc) perfila els ideals de Matt Murdock front a una ideologia més agressiva i visceral que parteix de les mateixes idees. Serveix doncs, per definir els límits de la seva moralitat. Daredevil és un vigilant, un individu que apallissa als delinqüents i els dona una lliçó i un missatge. Els ensenya amb els punys el que no es pot fer a la seva ciutat. Però el dimoni de la cuina de l’infern no mata, per què és la seva línea i creuar-la suposaria no tenir aturador. Creu en donar segones oportunitats fins i tot a qui no les mereix. Sap que això portarà conseqüències, sap que si apallissa a un criminal i el lliura a les autoritats en dos mesos podrà ser reincident que haurà de tornar a apallissar per crear un cercle viciós sense fi. Però està disposat a portar aquest pes sobre les seves espatlles perquè simplement és la manera correcte de fer les coses i creu en la humanitat de les persones. Per altre banda, un nou vigilant apareix a la ciutat. Un violent justicier que assassina indiscriminadament bandes senceres de les màfies que pugnen per apoderar-se del buit criminal que va deixar Wilson Fisk (l’antagonista de la temporada anterior). Al contrari que Daredevil, The Punisher (El castigador, un nom molt encertat) és un vigilant venjatiu que creu fermament en eliminar l’escòria que corromp la ciutat de l’única manera en que definitivament no podran tornar a delinquir. Aquest contrast ens brinda una marc perfecte per contraposar ambdues ideologies i reflexionar sobre les seves implicacions morals. The Punisher acusa a Daredevil de la futilitat de les seves accions, de no tenir els collons per acabar la feina i d’estar a un mal dia de ser com ell. Daredevil recolzant-se sempre en la forta moral que el sosté intenta fer veure a The Punisher que hi ha un altre sortida. Aquesta part de la temporada te una tensió i presencia brutal amb una trama visceral on The Punisher persegueix els criminals que es proposa caçar i Daredevil persegueix a The Punisher per impedir que els extermini. M’atreviria a jutjar que potser el millor de tota la temporada és l’escena on ambdós vigilants discuteixen a la teulada després que The Punisher hagi encadenat a Daredevil. Com es confronten i defineixen ambdues ideologies amb silencis tensos i diàlegs aguts i profunds dona manifesta rellevància de la qualitat extraordinària de l’equip creatiu que ens ofereix aquesta fantàstica ficció. Si alguna cosa se li pot retreure a aquesta part és el fet que The Punisher sigui tan carismàtic i tingui tanta presencia en pantalla que sovint ofusqui al propi protagonista. Fent que alguns se sentin més identificats amb l’assassí venjatiu que amb l’heroi defensor. Però això només fa que conferir possibilitats al rumor que va sorgir d’una futura sèrie de The Punisher que crec que encantaria a tothom.

La segona part resulta ser també la segona que més m’ha agradat. Després de la captura de The Punisher, la ciutat terroritzada pot respirar tranquil·la i dedicar-se a jutjar al monstre que ha emplenat els seus carrers de sang. Alguns el veuen com un heroi que dona als criminals el que la policia no es capaç de fer per si sola. D’altres, com un maniàtic homicida que posa en perill al seguretat dels seus fills. The Punisher es creu culpable, és perfectament conscient de que el que ha fet està malament i no te perdó. Però no se’n penedeix, no se’n penedeix per què algú ho ha de fer i ell està disposat a fer-ho, un altre cop si cal. És en aquest context quan Nelson & Murdock decideixen (per idea de Murdock, el nostre Daredevil) agafar el cas més difícil de la historia de la ciutat i defensar a The Punisher. Aquesta part ens brinda una batalla judicial molt ben dirigida i emocionant on les habilitats de Foggy Nelson surten a relluir com no havien aconseguit fer-ho en l’anterior temporada. Com va fer House of Cards (veure ressenya) amb la política, la trama del judici aconsegueix fer dels processo judicials quelcom vibrant i emocionant que pot fer sentir indubtable tensió a l’espectador. Paral·lelament, mentre Matt comença una perillosa relació amorosa amb la seva secretaria, una vella amistat reapareix en la seva vida. Elektra, un antic amor universitari de l’advocat cec torna per obrir una trama empresarial relacionada amb la només aparentment extinta yakusa al mateix temps que se’ns mostra progressivament la historia de l’agressiva relació que van mantenir en temps universitaris. Aixi que Matt Murdock es troba amb que al mateix temps ha de lidiar amb el cas més complicat de la historia, la seva nova relació amorosa amb la seva secretaria, la reaparició d’una bella amant en escena, les feines nocturnes de vigilant i una perillosa trama d’espionatge empresarial a la qual Elektra l’arrossegarà a involucrar-se. Tot plegat el forçarà a desatendre la seva labor d’advocat obligant a Nelson a carregar tot sol el cas amb l’única ajuda de la secretaria que també te mig abandonada i a qui posarà en la difícil situació de defensar al seu estimat o el que és correcte. El més destacable d’aquesta part és que tot i la evident quantitat d’elements en joc la historia mai es veu saturada i la sèrie sap mantenir a la perfecció la tensió de totes les trames. Mantenint brillantment la historia d’aquesta part que al cap i a la fi no és més que una transició per la següent.

La tercera i ultima part serveix per connectar tot el món científicament plausible (més o menys) en el que fins ara havia viscut la sèrie amb la vessant més mística i espiritual dels còmics. És un procés difícil donat el greu de realisme i duresa que havia manejat la sèrie, una transició realment laboriosa de dur a terme i més si es vol fer ben feta. I realment no m’imagino una manera d’haver-ho fet millor. Les peces encaixen quasi amb naturalitat en aquest canvi de paradigma. En la sèrie se’ns revela l’existència d’una mil·lenària organització: The Hand. La qual busca més o menys tenir el control global del món des de les ombres. Per a fer-ho des de temps ancestrals han cregut en un arma mística capaç de donar-los el poder per doblegar qualsevol adversitat, existeixi aquesta o no (la sèrie viu en l’encert de no deixar-ho clar). En aquesta part la intervenció de The Punisher es veu relegada a pràcticament un parell d’escenes per donar lloc a la letal Elektra (cosa força justa tenint en compte que Elektra no havia aparegut en el primer terç de la temporada). Durant aquest transcurs, amb la relació entre Karen i Matt definitivament espatllada es revifarà la passió que temps enrere va ofuscar a Matt i Elektra i començarà paral·lelament una creuada d’ambdós tant per aturar els malvats plans de The Hand com per demostrar la humanitat d’Elektra, una assassina entrenada des de la infància que es creu resignada a no poder albergar bondat. Introduint en ella de la manera més orgànica possible el misticisme de The Hand la part acaba sent la menys bona de les tres. No obstant això no implica que sigui dolenta. La pugna inesgotable de Matt Murdock per buscar en la seva estimada un oasi d’humanitat mentre aquesta es veu obligada a afrontar la traïció del que va ser el seu mestre (Stick, el mateix que va tenir Matt Murdock) i l’evidencia reiterada de que viu en ella una assassina que no pot contenir-se de matar, converteixen aquesta part en una petita joia en el camp de l’espiritualitat de l’esser que per desgracia es veu tacada per una difícil transició de paradigma i un parell d’errors menors que podrien haver estat més ben lligats.

La fotografia i l’ambient mantenen l’estil fosc i sanguinolent de la primera temporada amb uns tints de violència ara molt més balístics. Pel que fa a l’armadura (per què és una puta armadura), m’agrada molt més ara vista en acció. En la seva aparició en la primera temporada no em va acabar de fer el pes, però ara sens dubta em sembla una decisió de disseny excel·lent. La sang segueix tenint una visceral presencia en la sèrie i tot i la fèrria voluntat de no matar del protagonista The Punisher i Elektra s’encarreguen de deixar suficients cadàvers per a tothom. Amb molta més acció que la primera, la sèrie s’encarrega de deixar un munt d’escenes d’acció per a la posteritat i violència per a tots els gustos.

En aquesta temporada tot i ser el protagonista Matt Murdock cedeix el seu protagonisme a les grans estrelles de la temporada: The Punisher i Elektra. Ja coneixíem molt be aquest personatge i tot i fer-nos en la primera de les parts un retrat d ela seva moral, en la segona mostrar-nos les seves dificultats punyents per portar una doble vida i en la tercera ensenyar-nos la seva pugna inesgotable per creure en la bondat de l’esser humà, el nostre protagonista no pot evitar quedar desplaçat i ser poc explorat en aquesta temporada. Però això no és dolent, el personatge no desapareix, segueix tenint una presencia brutal en pantalla, simplement les noves presentacions l’ofusquen i això no fa si no revelar-nos la talentosa introducció d’aquestes.

The Punisher és un ex militar altament qualificat que va perdre la seva família en una picabaralla entre bandes i que va sobreviure per portar al venjança a la terra. Després de  sobreviure a una bala que li va travessar el crani en l’accident que va aniquilar la seva família The Punisher converteix el càstig de la injustícia en el seu únic motiu per viure. L’actor que l’encarna sembla ser per esclafadora opinió popular haver nascut per al paper (com cert actor que caracteritza a cert súper heroi amb armadura…), opinió amb la que més o menys estic conforme. El que és indubtable és que el personatge te una presencia brutal i podria carregar perfectament per si sol tot el pes d’una temporada. Tot i la seva poca presencia durant la tercera part de la temporada. L’escena de la massacre a la presó que li permet després sortir d’aquesta és tan brutal que competint amb l’escena ja esmentada es guanya el lloc de la millor escena d’acció de la sèrie. Donant una explicació no només coherent si no apassionant de com The Punisher aconsegueix sortir de presó.

Elektra tot i no tenir la brutal presencia que aconsegueix el castigador, es roba amb facilitat les escenes en que participa. Aconsegueix el que molt poques aconsegueixen en televisió: resultar brutalment sensual sense esdevenir per això un objecte sexual. Amb una sensualitat picaresca i letal, l’assassina llisca amb elegància entre les escenes desbordant el carisma que l’impregna. L’actriu no te el físic que ningú esperava per al personatge, no obstant la seva rebuda ha estat  quasi al nivell de The Punisher mostrant-nos que en aquesta ocasió la jugada ha sortit be a Marvel. Un personatge diferent del que esperàvem i per tant sorprenent i fresc, però que a l’hora conserva indubtablement l’essència del personatge d’origen. Amb una química agressiva amb el nostre protagonista que resulta envejable, l’actriu es guanya un lloc en l’univers cinematogràfic(veure secció) i en els nostres cors. Alguns fins i tot criden que també mereix una sèrie pròpia (però be, tenint en compte l’excel·lència del producte que ens porta Netflix, pràcticament tots els personatges la mereixen).

Pel que fa a la resta de personatges tenim a l’immensament carismàtic amic inseparable del nostre protagonista, Foggy Nelson.  El qual es roba cada escena en que apareix amb la seva simpatia i rescabala la seva falta de protagonisme en la temporada anterior portant pràcticament per si sol el pes del cas més difícil del segle sobre les seves esquenes (i a sobre quasi el guanya, si no fos per l’orgull homicida del castigador). Indiscutiblement cobra tot el protagonisme que es va trobar a faltar en la primera temporada. Pel que fa a Karen, la sempre fidel secretaria del bufet, l’addició de protagonisme no li queda tan be. Tot i que l’actuació es bona el personatge no acaba de quallar com hauria. Crec que la culpa es en part d’unes escenes no tan ben aconseguides com d’altres i d’un talent per a l’actuació que queda deslluït al costat de tants mestres. Un no pot evitar fustrar-se una mica amb el personatge i sentir que es dona massa importància a la seva trama com a detectiu (com una tal Lois Lane a Batman v Superman(veure ressenya), que directament passa a sobrar dins la pel·lícula), no obstant la seva trama te importància per a desenvolupar el cas de The Punisher i les seves investigacions resulten ser vitals per a la historia. Potser el seu problema es que s’havia de perfilar la transició del personatge d’una víctima salvada per l’heroi a una fèrria reportera i capaç investigadora. Karen viu en aquesta temporada, un procés de transició(igual que la temporada en sí, que es una transició cap al que vindrà. Una transició magistralment bordada, no com Age of ultron, que se n’ensurt amb prou feines o com l’esmentada Batman v Superman, que fracassa totalment com a producte individual).

També tenim el retorn de Clarie Temple (l’infermera), que renuncia definitivament a la feina a l’hospital per, imagino, acabar obrint una clínica privada per a certs justiciers emmascarats (la dona carrega amb el pes de ser l’eix més evident entre tots els defensors, és probable que sigui ella qui d’alguna manera els reuneixi. Com una Nick Fury femenina i infermera). També retorna el vell mestre Stick, aquesta vegada amb molt més protagonisme i un passat per explicar. Sempre fred i autoritari, el vell cec es mostra com el mestre d’Elektra i Daredevil i com el traïdor d’ambdós, havent tacat la seva confiança amb maquinacions i mentides. Finalment, com no podia ser d’altre manera, s’ha de fer menció especial a l’antagònic Wilson Fisck, que tot i estar empresonat no està derrotat. Des de la presó i amb tota la calma i serenitat que el caracteritzen, maquina amb perspicàcia el seu retorn mentre aplana el terreny de la seva arribada. Ell mateix propicia la fuga de The Punisher com un pla mestre i donant-nos un altre de les escenes més brutals de la temporada, apallissa al pobre Matt Murdock (sense saber que és Daredevil) davant la vigilància dels impassibles guàrdies subornats que res fan per ajudar a un pobre cec. Amb una presencia brutal l’individu aconsegueix competir amb uns pocs minuts en pantalla amb la resta de personatges que estelaritzen la temporada.

En definitiva la segona temporada esdevé una transició cap el que vindrà (The Defenders i molt més Daredevil), però aconsegueix esdevenir per si sol un producte excel·lent, d’una qualitat que res te d’envejar a la seva primera temporada. Molts l’han preferit a la primera, no es el meu cas, però això per si sol ja es un indicatiu de com d’orgullosa aconsegueix mantenir-se la producció. No només imprescindible si no que quasi obligatori.

Ted

“Ted” era una comèdia que buscava portar a la gran pantalla l’essència de les gamberres sàtires còmiques nord-americanes. I això al menys, diria que ho va aconseguir. La pel·lícula no és una obra d’art, la seva actuació és més aviat mediocre, el guió no sembla massa treballat i el romanç és una mica forçat. Però la veritat és que tot això no importa massa. Aquesta pel·lícula te un propòsit i el compleix, volia portar al cine una essència de gamberrisme satíric i ho aconsegueix. La pel·lícula em va agradar, la vaig torbar molt disfrutable. Potser el fet de tenir durant mitja pel·lícula a una preciosa noia adormida sobre el meu braç disposada a tallar amb el seu caparró tot rastre de reg sanguini va fer que la desfruités més del compte. Però irònicament aquesta sembla precisament la mena de tàctica que faria servir en Ted (el nostre coprotagonista) per guanyar-se l’agrad del públic, així que ho donarem per bo i ho assumirem com part de l’experiència.

Ted ens presenta la historia de Ted, un osset de peluix que amb el tendre desig d’un nen marginat solitari cobra vida per esdevenir el seu millor amic. He de dir que sense defugir el to sarcàstic que impregna la pel·lícula la seqüència inicial em sembla molt entendridora i ben treballada. El nen però, és fa gran i l’entranyable osset es converteix en un col·lega gamberro còmplice de totes les tendències poc adequades del protagonista. Gamberro, drogoaddicte, mal parlat, violent, Ted és la perfecte representació de l’anti ideal cristià. Bàsicament viu la vida a tope. Això és la pel·lícula i això és el que importa d’ella. Després hi ha les dues trames que sobren i la trama que no. Les trames que sobren són el segrest del pobre osset per part d’un fanàtic d’aquest (com és obvi pensar, en Ted va esdevenir una celebritat en la seva infància. No cada dia cobra vida una joguina) i la esgotadora relació romàntica d’en John (el nen. En realitat el personatge pràcticament sobra, i això que en principi és el “protagonista”). La trama que no sobra, innecessariament entortolligada amb la romàntica ens presenta el missatge de la pel·lícula: madurar no és renunciar a ser el que t’agrada, madurar és acceptar i saber el que t’agrada. En Ted evidentment és una evident metàfora de la infantesa a la qual John ha de renunciar per poder seguir amb la seva vida d’adult. La pel·lícula ens demostra que no has de renunciar al nen que vas ser, l’has d’acceptar i tirar endavant. L’has de portar amb tu, però sense quedar-t’hi encallat. No importa que decideixis, madurar és prendre una decisió. És un bon missatge, està ben portat i tot i que lleugerament cursi i filosòfic per al to de la pel·lícula d’alguna manera aconsegueix encaixar perfectament amb l’humor gamberro i passota d’aquesta. Però per espatllar aquesta bonica sincronia tan difícil d’aconseguir ja tenim les altres dues trames.

La noia molesta. S’entén que l’estabilitat de la parella forma part de l’ideal d’adult i per ende de maduresa, però en aquesta pel·lícula es forcen molt les coses. Lori (la noia) exigeix a John maduresa per seguir la seva relació, arribant a un punt de la pel·lícula li planteja el previsible ultimàtum de triar entre el peluix o ella. Però el problema aquí és que la pel·lícula intenta fer veure a la noia com el camí cap a la maduresa i… be, pocs personatges tan estúpids he vist(no pots posar d’exemple de maduresa a algú que és hipòcritament immadur). Se’ns presenta com la noia aparentment madura que te les respostes a totes les coses, però la pel·lícula s’encarrega de demostrar un cop i un altre com n’és d’estúpida i com treu la seva suposada maduresa només quan aquesta perjudica al personatge. És madura per castigar, però no per acceptar. Aquesta falsa moral que impregna al personatge el fa esdevenir sota la meva perspectiva una mica odiós. Puc entendré que el seu jefe vulgui tirar-se-la. Però no puc entendre de cap manera que ningú pugui voler mantenir-hi una relació romàntica. La noia només te personalitat per ser inconsistent. Però tot això no seria tan greu si no fos per que com he esmentat la pel·lícula planteja a aquesta noia com l’ideal de maduresa. Donant a entendre que fer sacrificis per amor és madurar. I això engega a fer punyetes tot el missatge de maduresa anteriorment esmentat. Se que és una pel·lícula comercial i que necessitava un romanç de per mig. Però de debò era necessari carregar-se el missatge central de la pel·lícula per aconseguir-ho?

Pel que fa a la trama del segrest no és més que un potenciador malt col·locat per al desencadenament dramàtic d’aquesta on l’aparent mort de l’amic de l’anima fa madurar al nostre protagonista i acceptar la realitat de qui és. En el fons és una xorrada i es nota que està colada de mala manera per allà mig per poder obtenir el drama final. Però el cert és que funciona i tot i ser força cutre la manera en com està col·locat no tinc gaire queixes al respecte. Funciona i no es carrega la pel·lícula, que més puc demanar?

Per sort el fet que la relació romàntica es carregui el missatge de la pel·lícula no te massa importància, doncs el que importa en el film no és el missatge, si no l’humor. I de l’humor no em puc queixar. Els acudits són exageradament obvis, però no per això deixen de fer gracia. L’humor irreverent sap encaixar en la pel·lícula (be, la pel·lícula està construïda al voltant de l’humor, així que de fet és la pel·lícula la que sap encaixar en l’humor irreverent) i tot i que algunes bromes es poden fer cansades o repetitives en general saben funcionar. Els punts dramàtics estan ben repartits per tal de donar el respir just que la comèdia necessita i el personatge de Ted és brutalment carismàtic (dubto que ningú discuteixi que es roba la pel·lícula). He de destacar que l’animació del peluix em sembla espectacularment ben realitzada, no tant per el moviment en sí si no per com aquest encaixa perfectament amb l’humor del film.

Empleno la ressenyes d’imatges de l’os per donar a entendre que és l’únic que val la pena de la pel•lícula…

En definitiva no és una gran pel·lícula. És una pel·lícula entretinguda per passar una estona amb amics (i si no en tens, be, sempre et pots comprar un peluix), terriblement d’inscrutable si ets partidari d’aquesta mena d’humor. A mi personalment no és un humor que m’agradi massa, mai he mirat amb massa entusiasme series com els Simpson, American Dad o Family Guy, no obstant la pel·lícula em sembla força recomanable i completament imprescindible per als que són fanàtics d’aquesta mena d’humor.

Agent Carter- Segona temporada.

En la primera temporada (veure ressenya) teníem una proposta original i tot i que no tan ben portada com podria haver estat. Crec que va deixar un resultat força meritori. L’audiència no va dir el mateix, però va esdevenir suficientment notòria com per a oferir-nos una segona temporada. Aquest cop poc després de que s’emetés l’últim episodi d’aquesta segona etapa de la vida de l’antiga amant del Capi, ja s’ha confirmat que no hi haurà tercera temporada. I la veritat després de veure aquesta segona, sentint-ho molt, haig d’admetre que no m’estranya.

Si alguna cosa li faltava a la primera temporada eren personatges. Teníem a una terriblement carismàtica Peggy Carter. Però pràcticament no hi havia res més. El també carismàtic Howard Stark que amb prou feines apareixia ( i que en aquesta temporada comet l’error d’actuar de la mateixa manera). I el també carismàtic i refinat, però insuficient majordom que més tard donaria nom a la intel·ligència artificial del nostre Ironman: Mr Jarvis. Afegint a això els dos detectius protagonics que acompanyaven  a l’agent. A la sèrie li faltava presencia, no per personatges insuficients si no per personatges insuficientment destacats. Ara be, en aquesta temporada succeeix tot el contrari. Apareixen els vells personatges i en venen d’altres de nous. Pel que fa als nous hauria de destacar les aportacions femenines. La antagonista de la trama tot i que no ser tan carismàtica com podria compleix el seu paper i igualment passa amb la somrient esposa del majordom Jarvis.

La quimica entre aquests dos personatges no convenç a ningú

Destacant també a l’ex agent soviètica que ja es va presentar en l’anterior temporada i que mostra una química molt especial amb la nostre protagonista. Ara be, l’internés romàntic afroamericà de la nostre protagonista és sentint-ho molt una mediocritat. No em convenç ni l’actuació ni el personatge, sentint-se majoritàriament fora de lloc. Entenc el que volien fer amb el seu personatge, però no funciona. Potser un dels elements més dissonants i perjudicials de la temporada

Però el problema resideix no tant en els nous personatges com en els vells en els que s’indaga en excés, doncs es fa malament. S’intenta donar una profunditat mal aconseguida tant a Mr Jarvis com a l’evident interès romàntic de les dues temporades l’agent Sousa. Ambdues trames familiars tot i tenir personatges carismàtics amb actuacions decents resulten inexplicablement mal portades. I això repercuteix molt negativament. Doncs si en la temporada anterior sobrava protagonisme per a la nostre protagonista, ara en falta. I això és molt, molt pitjor.

En quant a la trama no em puc queixar. Traient el personatge dissonant que te la desgracia de ser un eix central d’aquesta, és manté amb força decència. Comet l’error de no tenir res a veure ni amb la temporada anterior ni amb els personatges d’aquesta. Massa desvinculada. Però es sosté. A vegades es nota molt la falta de pressupost, amb efectes especials increïblement curtes. Però ja s’hi notava a l’anterior així que no em queixo. Altre cop reivindico que la sèrie hagués hagut de tirar més cap a l’espionatge que cap a l’acció. Però sembla que els productors no estan disposats a deixar ser una sèrie el que se li dona be ser.

Finalment, destacar el que em sembla un dels errors més garrafals de la sèrie: i és la brusca desvinculació amb el Capità Amèrica que tant present havia estat en l’anterior temporada. Crec que no se’l menciona ni un sol cop. I això és terriblement nociu. N’hi ha qui pensava que les referències al Capi eren excessives a la primera temporada, jo no penso així. Però el que estic segur que és indubtable és que aquí son fatalment inexistents. No només per la brusquedat del canvi. Si no pel que significa això per la nostre protagonista. Que passa a ser una dona en dol pel seu amat, a una dona que ni se’n recorda que va tenir un estimat que jau congelat sota el gel. Això treu molt al personatge i encara no entenc com algú va prendre la decisió de excloure a l’eslògan publicitari més potent de la sèrie. Però més greu és encara que passi de la negativa total a qualsevol mena de relació sentimental a flirtejar obertament amb dos individus al mateix temps en un triangle amorós que no acaba de tenir química per enlloc. La relació entre l’agent Carter i l’agent Sousa, ja s’anticipava a l’anterior temporada, però pel meu gust hagués estat necessària una temporada més d’escalfament. Semblant-me aquí precipitada i incongruent. Sigui com sigui, que el retorn a la vida amorosa de la nostre agent no l’evoqui en cap moment al seu més gran amor i que en canvi si li evoqui a un individu amb el que s’anava a casar abans de la guerra i que ni tan sols estimava sembla no tan sols absurd si no rocambolesc i degradant per al nostre heroi patriòtic.

En definitiva la temporada resulta ser un desastre total. Intentant corregir els petits defectes de la temporada anterior transformant-los en enormes defectes. Afegint de nous i en definitiva essent una cagada de dimensions galàctiques. No se qui estava al càrrec del projecte, però ha comés un greu pecat en una temporada que esperava que millorés a la seva predecessora. Tot i així miraria fidelment una tercera si algun dia es emprengués la producció, amb l’esperança que a la tercera anés la vençuda.

Agent Carter- Primera temporada.

“Agent Carter” es va presentar en el seu moment com una aportació interessant a l’Univers Cinematogràfic de Marvel (UCM) que, la veritat sigui dita, no va cridar l’atenció a gaire ningú. I és una llàstima.

La primera temporada em va semblar quan la vaig veure un potent projecte desaprofitat per a falta de pressupost. Es notava que era una aposta menor de la productora i aquesta no volia invertir-hi gaire en efectes especials, però de fet no calia. No calia per què no era una historia d’efectes especials. Tot i així portava el segell de Marvel, així que una mica d’efectes hi havia d’haver. I els van ficar. Mal posats es clar. Sincerament, si s’haguessin deixat de ximpleries i haguessin respectat una mica l’essència de la sèrie, aquesta hagués funcionat molt millor.

La producció Marvelita ens explica la vida de Peggy Carter, abans (més o menys) companya sentimental del Steve Rogers (Capità Amèrica), i de com supera la pèrdua del seu estimat (aparentment mort però en realitat congelat, com la mateixa Peggy sabrà dècades més tard després de la formació dels Advengers). Però això és la publicitat, la publicitat que crida: “Això te relació directe amb el Capità Amèrica, mireu-ho!”. I be, en te, però per sort, és una trama secundaria. La realitat de la sèrie és que va sobre una dona sobrevivint en una societat masclista. I això és collonudament genial. Peggy Carter és una dona forta i tot i que si sent la pèrdua del seu estimat, no deixa que això se l’emporti amb ella. Lluita.

Durant la guerra, l’exèrcit dels estats units feia us de tot el que tenia, cridant a les dones a impulsar l’enorme maquinaria bèl·lica. Durant la guerra ella formava part dels mítics “Howling Comandos”. Però ja no estem en guerra i les dones ja no són necessàries. Ara la feina d’espionatge i intel·ligència secreta a la que tan avesada està la nostre protagonista és quelcom d’homes i ella.. Be, ella es una relíquia de guerra que és allà per que va treballar amb el Capi, i be, ja que hi és, ens pot portar uns cafès. I així sembla pensar tothom que la rodeja. Relegada a un pla invisible l’agent secreta es veu pràcticament esborrada d’una societat que no reconeix la seva existència. És llavors quan Howard Stark ( el pare del futur Ironman), antic amic de la guerra, li demanarà un petit favor. I és que aquest sembla haver estat acusat de traïció a la pàtria al vendre secretament armes al bàndol enemic(els soviet, s’acosta la guerra freda). Ell afirma que les armes han estat robades i li implora a l’agent assedegada de responsabilitat real que l’ajudi a demostrar la seva innocència. És així com Peggy Carter es converteix en una agent doble que ha de lluitar contra tot el seu departament per demostrar la innocència del milionari playboy, mentre els seus companys pugnen per demostrar la seva culpabilitat. I això és la sèrie. Una dona, invisible als ulls dels homes que la rodegen, més capaç que tots ells junts de fer la seva feina. I ho demostra amb contundència. És forta, femenina i intel·ligent.

El masclisme de la postguerra és una de les coses més ben retratades de la producció. Però també m’agradaria destacar les subtils però continues referències al Capità America. Que són gracioses i a vegades fins i tot enginyoses (quan no exageradament evidents). El que ha sobrat a la sèrie, desgraciadament, són explosions. El guió s’ha descarrilat massa sovint per explosions grandiloqüents quan, un intercanvi de punys o de bales funcionava molt millor. És una historia d’espies, discreta i pulcre i així hauria de ser la seva acció. Personalment penso que el principal problema d’aquesta sèrie és la baralla continua entre el que volia ser (un projecte genial i reflexiu, encara que no molt comercial) i el que les vendes volien que fos (una merda de sèrie genèrica sense massa sentit que servís per promocionar a la franquícia amb molta acció i explosions per acontentar als fans). M’hagués encantat veure la sèrie essent el que volia ser. Crec que si s’ho hagués premés, amb una modesta producció hagués pogut ser una gran sèrie. Per desgracia, en això s’ha quedat, en el que hagués pogut ser. Agent Carter és la prova vivent del mal que fa la pugna comercial a les petites produccions.