Batman v Superman: Down of Justice

“Batman v Superman” serà segurament una de les pel·lícules més controvèrsies de l’any. Odiada per la critica, estimada per part del fanatisme (no per tot: veure aquí). És una pel·lícula que ha estat titllada de saturada i exageradament complicada. Difícil de comprendre, inconnexa a trossos i mal dirigida. És una pel·lícula que ha decebut a molts, una pel·lícula que no ha sabut estar a l’alçada de els expectatives. Pel que fa a mi, ha estat exactament el que esperava. No des del controvèrsia tràiler que et resumí la pel·lícula en 2 minuts, si no des que em vaig assabentar de l’existència del film. Un desastre polèmic i precipitat.

Marvel venia construint el seu univers cinematogràfic (veure secció) des de 2008. Un univers que tot i no ser de l’agrad de tots ha estat innegablement ben construït i consolidat. Individualment els productes d’aquest univers poden no ser una meravella, però coma conjunt consoliden una obra d’art de la ficció fílmica. Es podria dir que Marvel ha creat el concepte d’univers cinematogràfic tal i com el coneixem. Però no prou satisfet amb això s’ha assegurat de convertir aquesta en la franquícia més exitosa de la historia en tan sols 8 anys. Compta ja amb dotze pel·lícules estrenades i onze més en desenvolupament; a més de 8 temporades repartides en 4 series i totes les que estan per venir. És un extensíssim univers. Amb un innegable potencial econòmic. I aquest és precisament el problema d’aquesta pel·lícula. El problema no és la pel·lícula. Si no la competència. Marvel te un univers consolidat. DC no te res, o no tenia. Una sola pel·lícula (the man of steel) que ni tan sols havia estat ideada per formar part d’un univers cinematogràfic la qual s’havia convertit en el seu inici quasi a la força. Marvel i DC són les dues grans companyies per al que les súper herois es refereix, dos titans tan colossals que ofusquen qualsevol altre nom que gosi aparèixer pel seu camí. I amb Marvel produint un dels experiments cinèfils més exitosos de la historia DC no tenia alternativa. No es podia quedar enrere, havia de crear el seu univers i ho havia de fer ràpid. Abans que ja fos tard per reparar el dany. Com més trigués més fama guanyaria la competència i més milions perdria. Una pressió sota la que no em voldria veure sotmès. I sota la qual no m’estranya que la pel·lícula hagi estat un fracàs en certs aspectes. De fet, diria que fins i tot n’ha sortit ben parada (podria haver estat com el reboot de fantastic four). DC necessitava fer les coses ràpid i be. I les ha fet ràpid i malament. Però no tot son males noticies. Al menys les ha fet. Tot i que de manera precipitada i amb una pel·lícula força defectuosa per si sola, ha aconseguit establir  d’un sol cop les bases de tot un univers de manera força acceptable. Ara be, només les vendes diran si aquesta aposta tan arriscada crearà un altre petit imperi o enfonsarà les futures produccions. Sincerament, després d’aquest desastre, tinc confiança en que el que vingui pugui tenir la qualitat que s’esperava d’aquesta pel·lícula. Que DC es recompongui de les seves presses i deixi de treballar sota pressió per aportar al món del cinema un altre univers memorable. Espero de tot cor, que DC aconsegueixi captivar-me com ho ha fet la seva competència.

Després d’aquesta llarga introducció de més de 500 paraules toca parlar una mica de la pel·lícula en si. Deixant enrere els motius que l’han portat al desastre. Aquesta no em sembla ni de bon tros tan desastrosa com alguns la pinten. Tenia bones idees i algunes fins i tot les sap portar, d’altres resulten exageradament malament. La pel·lícula volia ser complexa i obscura per contraposar-se a la esmentada competència. Aconsegueix ser obscura i embolicada, però no tan complexa com pugui semblar. Desenredat la caòtica linealitat del film la trama resulta ser no només senzilla si no que decebedorament infantil. Un malvat megalòman enganya a dos forts enemics per que es matin entre ells (el qual per cert no sembla treure cap benefici aparent del conflicte). Però el fort de tot plegat es que no els enganya amb maquiavèl·lics i recargolats plans si no amb trampetes de parvularis. Però la pel·lícula ens vol vendre que si són plans maquiavèl·lics i recargolats. I tant ens ho fa creure que provoca que alguns no entenguin res. En Superman sembla el típic estúpid i manipulable votant americà que sempre fa el que algú altre li guia que faci sense que ni tan sols s’adoni que és un simple titella. Entenc que en comparació amb la resta de personatges no és un geni, entenc que està començant i no te clar el seu lloc al món ni la seva moral, però cal fer-lo semblat tan estúpid? Pel que fa a en Batman, el pinten com un geni súper intel·ligent però cau en les trampes més ridícules i poc subtils mai vistes en el medi a més de cometre uns recargolats i magistrals plans que més que recargolats són incoherents (de debò, per que poses un localitzador a un camió per després dedicar-te a disparar-li míssils? No te cap sentit). Personalment la pel·lícula no m’ha semblat tan complicada i difícil d’entendre com molts diuen. No he llegit res de DC, però sí que m’he informat sobre el tema abans de veure el film. El suficient com per no perdre’m sembla. I és una sort, doncs si no em sentiria perdut per a fer aquesta critica. Doncs és cert, que sense un bagatge mínim en els còmics, la pel·lícula és senzillament incomprensible. I una pel·lícula que es preï s’hauria de sostenir per si sola (i com a molt, per les seves predecessores).

Hola soc en Deadpool, cliqueu aqui per mirar la meva puta ressenya, és millor que aquesta merda.

Si a la pel·lícula anterior el personatge de Louise Lane es feia incòmode de veure, aquí sobra directament. Tot i guanyar una part de la química que li faltava (cosa no gaire difícil) la seva aportació a la pel·lícula és nul·la. La seva investigació inútil i sobrexplicativa. Prous coses hi ha sense explicar per que ella ens vingui a explicar les que ja sabem dues vegades. De fet ni tan sols funciona be com a desencadenant del conflicte. Sincerament un personatge que es podrien haver estalviat. I parlant d’estalviar-se personatges. La tortuga ninja mutant ja no tant adolescent (Doomsday) a part de tenir un disseny horrible i uns efectes especials horripilants sobra més que el president del govern espanyol (d’acord, no tant). Un conflicte entre els dos súper herois més icònics de la historia ja és de per si prou interessant com per que li hagis de fotre més trames. Sincerament la part de la pel·lícula que millor funciona és la del desenvolupament del conflicte. I pel que fa  a la duració un cop resolt aquest ja dona per fer una pel·lícula. La meva pregunta és llavors: per què? Per què esguerrar la pel·lícula amb un element que empitjora la trama? Per que malgastar un personatge tan icònic de manera tan absurda i precipitada? I sobretot, per què esguerrar la sorpresa (l’únic argument a favor que podria tenir) en el maleït tràiler?  Simplement una decisió nefasta de la que més val no parlar.

Pel que fa als personatges tots m’agraden (no, en Doomsday no). Exceptuant potser en Superman. L’actor te un bon físic, però no m’agrada gens la seva actuació emo melancòlica. No m’agradava en l’anterior pel·lícula i segueix sense agradar-me encara que n’hagin rebaixat el to. No se si això és degut a la direcció o a les capacitats de l’actor(ho dubto, em va agradar molt a U.N.C.L.E), però aquest ambient depressiu i indecís pràcticament fa odiar al personatge per la seva inutilitat. I que un personatge tan ultrapoderós que pràcticament és Deu sigui inútil, te collons. Pel que fa al nostre Batfleck(Ben Afleck interpretant a Batman), el seu paper m’encanta. Potser si que se’l veu una mica rígid i amb una expressió pràcticament invariable, però d’alguna manera aconsegueix ser acorde amb l’ambient de la pel·lícula. I per molt mal justificat i conduit que estigui el personatge, l’actor aconsegueix dotar de carisma a la seva fosca serietat. No se si el millor Batman però potser sí el millor Bruce Wane (o això diuen alguns, jo no m’arriscaria tant). Wonderwoman és un altre cosa, potser la seva aparició a la pel·lícula està posada amb calçador, potser és precipitada, però és disfrutable. L’actuació és elegant i sofisticada i el personatge transmet la força que necessitava. És la poderosíssima fèmina que aquest univers necessitava(i que tarda en aparèixer a Marvel, Carol Dambers ja). He de dir que el jove Lex Luthor sí m’ha agradat, m’ha agradat el personatge i la seva actuació. M’ha encantat el que han decidit fer reconvertint el personatge en un sociopata. Però he detestat que han fet amb ell. Per que crear arriscadament un Lex Luthor diferent per destruir-lo com ho fa la pel·lícula? És el pitjor que por ser un malvat en el cinema actual: un malvat sens emotius. Terriblement decebut que creïn un personatge tan interessant (i sí, creïn per que aquest no és el Lex Luthor dels còmics) per pràcticament assassinar d’aquesta manera la seva essència. Finalment destacar el nou Alfred, que trobo molt encertat per al nou Batman i que ofereix un contrast molt refrescant respecte les versions anteriors del personatge al cinema.

Molt s’ha parlat de les visions. Sobren? Una mica. Però tampoc són el pitjor de la pel·lícula. La doten d’una complexitat i un rerefons interessant. El problema en si resideix que són referències a pel·lícules que encara no existeixen. Un no es pot dedicar a obrir 50 trames i deixar-les irresoltes per connectar-les a hipotètiques pel·lícules futures. Simplement el cinema no funciona així. El públic no està acostumat a una complexitat com aquesta pel que fa a un univers cinematogràfic. I encara que ho estigués, estan mal portades. I aquestes coses només es poden fer si es porten be.

Sexy <3

Tot i això la pel·lícula te coses bones. La trama política és interessant. Tot i que analitzada a fons al final és una mica infantil i te certs forats està ben portada i manté una tensió adequada (l’explosió al capitoli el millor de la pelicula).Plantejant certs dilemes mai vistos abans en el cinema de súper herois. La corrupció del poder absolut, la deïficació d’aquest i sobretot el debat polític que les opinions al respecte generen.

Sobre les introduccions de la resta de membres de la lliga de la justícia no diré gaire res. No són tan cutres com podrien ser. Per a mi estan força acceptables (encara que sí, que els tingués tots guardats en una carpeta amb els seus corresponents símbols sigui una mica “simple”).

El segon gran problema de la pel·lícula després de les seves presses per consolidar un univers, és la seves grandiloqüents aspiracions de grandesa. No només vol ser una gran pel·lícula, vol ser una pel·lícula collonuda, molona, profunda i… mil coses mes, a vegades contradictòries. La pel·lícula deixa anar grans frases, a vegades sense context. Ens dona grans escenes d’acció, que semblen ser l’únic justificant de la seqüència (per les quals es tira la trama per la borda). Ens ofereix èpiques aparicions estel·lars (anunciades  al tràiler, precipitades i malaguanyades). Ens ofereix moments èpics i impactants(anunciats en el tràiler és clar, o que es retracten de si mateixos cinc minuts més tard(SPOILER: la mort de Superman)). En definitiva vol ser tantes coses grandiloqüents, que deixa inevitablement d’altres de banda, d’altres que al cap i a la fi són més importants en una pel·lícula.

Unteenage mutant ninja turtle

Abans d’acabar vull mencionar que la pel·lícula m’ha agradat. Però te el gran defecte de ser aquella mena de productes que com més voltes els dones pitjor et semblen. És una pel·lícula entretinguda i d’inscrutable, que et manté assegut al seient, però plena de defectes que potser un preferiria no saber. Una pel·lícula que t’entretindrà mentre la miris però et deixarà amb un forat a l’estomac quan l’hagis acabat, un forat que com més intentis justificar més conscient seràs de com n’és d’enorme. Potser el millor hagués estat no llegir aquesta ressenya. Però be, ara ja és tard no?

Tot i la horrible critica. No és una tan mala pel·lícula. Te elements pèssims. Però aconsegueix assentar les bases d’un univers i tot i els seus defectes aconsegueix deixar-te amb ganes de veure més. Aquest univers que acaba d’iniciar pot arribar lluny si aconsegueix aprendre dels seus errors i no tenir por de ser ell mateix, al seu ritme. Una pel·lícula que absolutament no recomano, a no ser que sigui per veure el que vindrà després. En aquest cas: endavant. Per be o per mal un gran univers s’acosta.

Msss, ja hos he dit que visiteu la meva ressenya? Soc el putu amo.

Deixa un comentari: