One Piece 936 – El gran torneig infernal de sumo

Espases llegendaries

La primera part del capítol es dedica amb força parafernàlia a respondre la pregunta que l’anterior va deixar a l’aire. Quina oportunitat donarà en Queen a en Luffy d’escapar? És evident que el general pagarà car haver ideat aquest joc. D’entrada sembla impossible que el joc li pugui fallar, és una trampa mortal. Però en Luffy és expert en sortir de situacions impossibles. Si existeix una mínima possibilitat la seva sort l’hi portarà i la seva voluntat serà capaç de travessar-la. És evident que en Luffy escaparà en breus, ara només ens queda gaudir del com.

Com ja vaig dir a la ressenya anterior en Queen és pur espectacle, es passeja amb seguretat entre els seus seguidors pensant sempre en com excitar els seus sentits. I això juga en contra seva. Per que en lloc de pensar la millor manera de fer les coses, pensa en la més espectacular. I en aquest cas, sembla que això podria donar una oportunitat a en Luffy de sortir indemne del seu joc. No obstant Oda s’hi allarga pel meu gust, esplaiant-se en detalls que pretenen magnificar l’emoció i que només fan que entorpir-la. L’explicació sistemàtica del funcionament de la trampa que caurà sobre en Luffy de fugir és innecessària i s’elonga en excés. Crec que Oda hauria d’haver optat per un recurs més gràfic per mostrar-ho i passar directament al’acció. En qualsevol cas el barret de palla esta entre l’espasa i la paret, cosa que insinua que potser alguna paret caigui.

La següent escena ens retorna als banys de l’anterior ressenya per perpetuar el vergonyós masclisme involuntari que Oda deixa caure en la cosificació de les seves protagonistes. Tot i que en aquest cas l’escena esta més justificada no deixa de recordar a la pèssima premissa humorística de l’episodi anterior i arrossegar-ne el seu sabor amarg. En qualsevol cas en Hawkins i companyia entren als banys a la cerca dels fugitius en una redada del tot lògica i competent. El pirata endeví no sembla sentir cap iterés en les virtuts femenines que ennuvolen la vista de homes menys centrats que ell. El cas es que posa a les noies en problemes i tot i les tàctiques de distracció de la Nami (que empri el seu cos seductor com una arma em sembla millor que no pas que el regali a les vistes de desconeguts que l’assetgen per veure-la) la situació sembla cobrar matisos d’emergencia. I allà és quan en Sanji apareix per salvar el dia. Només que ja havia estat allà tota l’estona. La fantasia onírica d’en Sanji amb la invisibilitat era divertida com a somni hipotètic i inassolible. Una frustració pervertida que esdevenia la cúspide del contrast entre perversió i cavallerositat. Un gran recurs còmic. Però al esdevenir real les coses canvien, la cavallerositat deixa de ser un contrast per ser una mascara en cert sentit, doncs la perversió evidentment impera. Era el somni de la seva vida sí, però no deixa de fer-se estrany veure’l complert. Crec que Oda ha trencat una barrera aquí, per que el divertit era que no ho podria fer mai i ara simplement… és una fantasia més.

Finalment la camara vira a l’escena que més ha cridat l’atenció dels aficionats. Un Zoro emocionat al que per fi sembla haver-li arribat el moment de fer alguna cosa. I és important, per que sent l’espadatxí al país dels espadatxins la cosa seria esperar que aquest fos el seu moment. Però Oda l’ha retingut fins ara, conscient de les ganes que tenia l’espectador de veure’l en acció. I ho ha fet per poder desfermar-lo sense reserves arribat el moment. I el moment sembla haver arribat. L’excusa poc importa, en Zoro s’enfrontarà amb el que podria ser un rival digne de veure (com podria no ser-lo). Estant basat en una figura històrica, quasi mitològica, el col·leccionista d’armes que li ha usurpar l’espasa cedida per Ryuma, potser el samurai més famós de tots els temps, te el potencial per esdevenir un rival emocionant. Dubto que Oda s’allargui molt en el combat, però no m’estranyaria veure al cap de molsa passar alguna petita dificultat. El potencial del trofeu que pugui trobar desprès de vèncer però, és el que ens posa les dents llargues. Que podrà armar a un petit exercit sembla evident, però l’emocionant son les armes llegendàries que es trobaran entre el seu arsenal. Potser aconseguirà en Zoro un altre espasa mítica per a la seva col·lecció. Potser fins i tot el desprestigiat Brook podria aconseguir una espasa digne de menció? Sens dubte les possibilitats son prometedores. I fins i tot, l’encontre podria guardar algun secret sobre el passat Wanesc d’en Zoro.

Deixa un comentari: