One Piece 913 – La Tsuru torna el favor

Hola, em dic Hawkins i em presentaré

Començo a estar cansadet d’aquestes minihistories

Com be anuncio al subtítol, aquest capítol suposa una mena de presentació per al personatge. Ja el coneixíem, fins i tot coneixíem la seva habilitat. Però aqui Oda ens ho torna explicar (i gracies a deu que no ho fa amb aquells maleïts recuadrets de memoràndum) refrescant-nos el record d¡un personatge que promet agafar protagonisme per fi en aquesta saga. Fins ara, Law a part, els supernova semblaven poc més que personatges molons introduïts per que si. Es deien que feien coses, però no se’ls veia afectar especialment a la historia. Ara sembla que les coses estan per canviar. En Hawkins, l’X-Drake perdut per allà, en Kid empresonat per en Kaidoh. Sembla que aquesta serà la saga dels grans subordinats. On l’enemic final tindrà al seu càrrec subordinats amb poder i carisma com per protagonitzar una saga tots sols. Veurem com mou Oda aquesta amalgama.

La lluita contra el supernova ocupa unes bones deu primeres pagines. Però més que espectacular resulta il·lustrativa exposant i ampliant el que ja sabíem sobre les habilitats del personatge. No obstant no ens diu massa de nou més enllà d’aprofundir en aquesta habilitat per emprar les cartes del tarot que segueix sense estar molt ben definida. No obstant l’episodi te una segona part que tot i no ser tan agitada sembla que s’encamina a fer avançar la historia amb un ritme més decent.

Esspectacular dissney

Però parlem de la Tsuru. Ja hi ha un personatge amb aquest nom a la saga (la velleta almirant amigueta d’en Garp que es dedica a estendre a la gent). Cosa que fa que un es pregunti si la Tsuru que coneixem podria venir en realitat del país de Wano. Sigui així o no se’ns en presenta una nova amb un disseny mol wanesc basat clarament en l’Ukiyo e i la tradició pictòrica japonesa. Com de be pot arribar a quedar el disseny sense desentonar dins l’univers de One Piece em sembla una meravella il·lustrativa. En qualsevol cas la dona resulta ser el recurs facil d’Oda per solucionar ràpidament la malaltia de la nena. Si t’hi pares a pensar resulta una mica absurd que després de tot la solució sigui tan senzilla, però serveix.

Aquest és bastant insípid en canvi

Arriba doncs en Luffy a una nova vila on sembla que espera un perill latent prou considerable per tenir neguitejats als tripulants del senyor Law, que apareixen per advertir-ho al lector. Son uns personatges que sempre m¡’han creat curiositat i dels que tinc ganes de saber. Espero que Oda ens en pugui dir més ajuntant-los durant uns quants capitols al grup principal per veure que tenen a oferir.

En quant al perill latent dubto mol que sigui el lluitador de sumo. Més aviat podria ser la possibilitat d’alertar a en Kaidoh i cridar l’atenció. Tot i que després del que ha passat amb en Hawkins, crec que per això ja fan tard. En qualsevol cas m’agrada més com Oda encara les coses en aquest punt, sento que el ritme ha remprès el cabal adequat i espero que els capítols següents ens ho puguin confirmar. Ara però, toca esperar un altre setmana, doncs un cop més, Oda es pren un descans.

Són un trio entranyable

One Piece 912 – Poble Amigasa

En Zoro invisibilitza el canvi climàtic

Dos seguides. Aquesta no em mola gaire.

Anàvem be. Anàvem molt be. Però aquest episodi, sentint-ho molt, m’ha semblat un absolut despropòsit pel que fa al ritme. Com vaig dir convenia introduir a la historia un ritme més pausat i relaxat per alleugerar la tensió acumulada durant els últims esdeveniments. I la cosa anava genial, la historia d’en  Luffy era lleugera però amagava matisos de profunditat, senzilla però interessant. Aquí però Oda es carrega el ritme al primer l’accelerador de manera demencial. El problema no és tant en si que acceleri si no  fins a quin punt ho fa i com ignora qualsevol transició. Sense el desenvolupament adequat (encara està per plantejar), dubto que res pugui mantenir la velocitat que la historia ha agafat de cop. Però encara que ho fes no era el moment. Acabàvem d’arribar a l’illa, acabàvem de descobrir que en Zoro l’havia liada, acabàvem de saber que en Hawkings rondava per allà, era massa aviat per solucionar aquests assumptes. No era el moment en absolut. No obstant aquesta ha estat la decisió creativa d’Oda així que no tindrem més remei que veure com segueix la historia. El manga s’agafa ara una setmana de descans, m’hagués agradat que ho hagués fet en el capítol anterior per  polir així aquest matusser retrobament.

Oda te una imaginació paisatgistica brutal. Es nota en els paisatges més petits.

La primera part del capítol no obstant està be. Oda fa avançar les coses ràpid, jo m’hagués pausat una mica més, però trobo que es una decisió força encertada tenint el reclam imperant d’un públic que sempre vol més. L’Ace va ser mencionat al darrer episodi i després d’assegurar-se que es tracta de l’Ace que tots coneixem en Luffy deixa anar tranquil·lament la bomba de que està mort. És una dada important no només pel xoc emocional que per als wanencs suposa si no també per que ens demostra que en Luffy ha superat la seva mort i tot i frustrar-lo no haver pogut evitar-ho l’ha acceptat com un esdeveniment natural de la vida. Potser no hauria d’haver passar, però ha passat, hem de seguir endavant. És una dada important, per que un no pot ser el rei dels pirates si es deixa arrossegar pel pes del seu passat. Per a la nena però la declaració suposa tot un xoc és clar. És ben cert que en Luffy no posa gens de tacte en una situació que el requeria. Però per a ell és una dolorosa veritat i això és més motiu per acceptar-la i no estar-se d’ambigüitats, viure en el passat i creure ne una mentida. Normalment només seria un despistat que no s’adona que no pot dir això. I aquí ho és, per que no era el moment. I és graciós. Però també ens mostra certa moral, certa ètica sobre el que el pirata considera just o no, una ètica que es basa més en els seus actes que en les seves paraules. Aquí tenim en Luffy i aquest és l’home que és.

Fa gracia en kimono

Però un cop en Luffy s’embarca a la cerca d’un doctor (recorda una mica a la saga d’en Chopper) la cosa comença apujar de ritme. Abans però ens fa un breu recordatori de l’existència de les espases especials a l’univers de One Piece (molt de tems sense mencionar-les), que de ben segur tindran el seu paper estrella en aquesta saga. Nombrant-nos un altre de les espases maleïdes (qui aposta per que en Zoro se la quedarà? Vale que era broma, ja se que tots. El que m’agradaria veure es a en Brook fent-se amb una d’aquestes) que en Luffy s’emportarà despreocupadament.

En Zoro en canvi està inponent, com era d’esperar

Esperava alguna cosa més del passat de l’Ace a l’illa. Resulta efectiu per a la nena, però decebedor pel que l’Ace te a oferir. Espero que l’Oda encara en tingui força amagat i que aquesta no sigui més que una introducció ràpida per donar-nos un marc conceptual a través del que jutjar les accions de la nena. Com he dit, funcionar funciona, però és força basic i fàcil per al que Oda ens te acostumats, veurem com es desenvolupa.

Aquí havia d’acabar el capitol, aquí

Però quan les coses comencen a fallar de veritat és quan en Luffy arriba a l’esplanada desolada per la contaminació. La sola imatge ens dona un poderosíssim missatge ecològic que és impossible de negar i crec que l’episodi s’hauria d’haver quedat aquí. És una imatge poderosa per acabar i hauria donat contundència a un missatge que ha quedat difuminat pel que l’ha succeït. Qui se’n recorda de la contaminació d’en Kaidoh si en Zoro apareix a la següent vinyeta? Jo hagués allargat l’episodi introduint per exemple algún context previ sobre la cultura wanesca que es pugui requerir després o simplement amb una escena d’acció  protagonitzada per un personatge misteriós a la fugida que resultés ser en Zoro i que donés peu a aquest atrobada amb un ritme molt diferent (de manera que no se li veiés la cara per mantenir la incògnita fins al moment de torbar-se i només ens diguessin que es dirigeix cap al mateix lloc que en Luffy). Així no només el missatge seria més contundent, si no que el ritme escalaria adequadament i la sobtada trobada amb en Zoro deixaria de ser atrafegada i matussera per ser fins i tot més sorpresiva si l’escena esmentada estigués ben construïda.

Lo molona d’aquesta imatge quasi compensa el molt que em sobra les presses amb les que apareix

Però Oda s’ha passat de ràpid i ha introduït a un Zoro fugitiu de manera una mica precipitada. Fins i tot en Luffy sembla incòmode davant el convenient que resulta aquest retrobament. Ambdós fan com si res per que no va amb la seva personalitat donar-li massa importància, però al menys jo, sento que alguna cosa no qualla en l’ambient. Al final, per acabar de rematar la pujada vertiginosa del ritme dels esdeveniments apareix un supernova pràcticament anunciant la batalla imminent amb un d’aquests esperats enemics. Entenc que oda vulgui dir-nos: aquesta saga va a tope. Posarem tota la carn al foc des del principi. I suposo que era un bon moment per presentar-lo. Però considero que el camí fins aquí no ha estat ben construït. Però el fet, fet està, ara ja hi som i només ens queda afrontar les conseqüències, veurem que te per aportar-nos aquest  endeví. Potser ens sorprèn amb un gir de guió sorprenent (zona probable, cosa que faria que no fos tan sorprenent?). Haurem d’esperar dues setmanes per veure-ho.

Un moment molt emblematic, llastima que quedi desdibuixat per les presses i la manca de construcció del moment

One Piece 911 – Aventura al país dels samurais

Una de les millors portades ultimament

L’Ace era un seductor de nenes?

No és la cosa més adorable de la terra?

Sembla ser que ens hem submergit de nou en una aventura a l’estil clàssic de la sèrie. Alguns diran que això és un retrocés. Que les coses començaven a avançar amb un altre ritme i que els temps per a aquelles aventures innocents han passat. Però crec que això seria un error. Aquells temps mai poden passar, el dia que passin en Luffy deixarà de ser en Luffy i la sèrie haurà perdut el seu missatge més principal. Però sí és cert que ara estem en un punt on els esdeveniments d’importància es succeeixen incansablement en una espiral vertiginosa que ens portarà potser fins la batalla més intensa vista en el manga. Per que aquest descens doncs? Doncs precisament per això. Després de tanta tensió acumulada la narrativa necessitava prendre’s un descans per tornar a ascendir fins el clímax. Cap historia suporta una tensió perpetua durant gaire temps. Al final tot acaba per estavellar-se. I és molt millor fer-la baixar a propòsit que no pas deixar que s’estavelli sense control. En aquest cas però, s’endevina un necessari desenvolupament social i de personatges al mateix temps. A més potser d’alguna que altre historia oculta.

L’episodi comença on ho va deixar amb la mítica batalla entre besties wanesques. Tot i que aquesta de seguida es veu succeïda per l’aparició de dos individus maliciosos que no triguen en caure víctimes de l’enganyosa aparença de nyicris del nostre protagonista. No son personatges que aportin gaire res més enllà de ser el detonant a través del que en Luffy coneix a la que sembla serà la secundaria estrella d’aquesta saga (especulo). Propietaris del babuí, no només l’obligaven a lluitar contra el gos wanesc si no que sembla que havien segrestat a la nena que n’és propietària. Per sort la nena amb una peculiar habilitat del diable calma els ànims de les feres i de seguida es fa amiga de’n Luffy (que estrany, en Luffy fent-se amic de la quitxalla). Per agrair-li  la nena el porta a casa seva i li serveix tot el poc que te per menjar. I llavors a través d’un desenvolupament tan simple és quan Oda obra la màgia.

Un vell amb aparença de tengu irromp a la cambra colèric contra en Luffy que ha menjat el seu arròs. Al principi l’escena es còmica, però no triga a esclatar el drama. Doncs la nena, que per agrair al seu salvador li ha donat tot el menjar que tenia arriba al punt de veure aigua del riu per combatre un estomac que rugeix de gana. I tot i això, tot i aquesta gana atroç, ella ha donat tot el que tenia a en Luffy en un acte de pura bondat i agraïment. És imposable no entendrir-se amb un personatge tan pur. Però aquí oda incorre en el mestratge de connectar aquest drama directament amb en Kaidoh al desvetllar que l’aigua està contaminada per les activitats industrials de l’emperador. Així, amb unes poques pagines Oda aconsegueix que una nena apareguda del no res vinculi emocionalment a en Luffy amb en Kaidoh. Però per si això no fos suficient Oda encara ens te reservada una sorpresa que acabarà de consolidar el vincle ja fortament establert pel sacrifici  de la nena.

I és que resulta que la nena no tan sols coneixia a l’Ace, si no que l’esperava (jo al principi em vaig pensar que era la nena d ela llet de les mini histories, però aquella era rossa, moltes nenes enamorava l’Ace…). Ja sabem com é sen Luffy amb el seu germà. Si aquest va fer una promesa ell n’agafarà la responsabilitat. S’endevina aquí un flashback del carismàtic Ace (de fet em zona que Oda anunciava que l’Ace sortiria aquest any en una historia) i part de les seves aventures no explicades. Dubto que hi hagi ningú que no vulgui veure a en puny de foc en acció altre vegada, encara que sigui en els records. Veurem quina narrativa empra l’Oda per transportar-nos a aquesta historia.

Xan, xan, xan…..

One Piece 910 – Rumb al país de Wano

Esperit d’aventura Wanesc

Vale, aquesta sí és entranyable

Aquest episodi emprèn  la narrativa en primera persona del nostre Luffy que deia en l’episodi anterior. I trobo que és una llàstima. Crec que Oda es podria haver allargat uns episodis més tornant a la Reviere. La incògnita de deixar airejar al nostre protagonista unes setmanes li sentava be al manga. Però suposo que tot plegat és una qüestió de temps narratius, ens ha explicat el que volia que sabéssim abans d’arribar a Wano. En el cas de la Reviere es fa més difícil de dir. Suposo que no volia que sabéssim qui triava el rei de tot, però és tan fàcil com ignorar aquesta part i seguir amb la reunió. En el cas dels tripulants que ja son a Wano resulta evident que ja els te a tots a lloc  i només resta que la resta de tripulants els descobreixin. Tot i això he sentit aquesta aproximació a un canvi narratiu molt breu pel que podia oferir. Suposo que la cosa anirà evolucionant a mesura que la sèrie s’acosti al final i les accions del nostre protagonista siguin cada cop més i més globals. O no, potser aquesta era sols una excepció.

Sempre fent de les seves

L’episodi comença amb el típic recurs de la recapitulació a través dels diaris on els personatges rememoren a vells coneguts amb tints d’humor, l’unic que normalment succeeix amb els que la tripulació ha deixat enrere recordant a al pròpia tripulació i no a li interessa. És curiós veure que per una vegada no son els barret de palla qui surt als diaris. A tot això i bromes a part la nostre tripulació arriba als mars de Wano esgrimint el també ja típic recurs d’un polissó evident als ulls del lector però màgicament ignorat per la tripulació. Fa gracia i el disseny del pop m’encanta, però la manera en la que passa inadvertit és potser massa exagerada. En qualsevol cas arriben als mars de Wano i el canvi es palpa en l’ambient.

Onades Wanesques

M’agrada com Oda ha canviat fins i tot l’estil de les onades per a transmetre l’esperit wanesc d’aquestes terres i com fins i tot els propis integrants d’aquest món adverteixen el canvi de disseny. Oda parla una mica de metailustració en certa manera. I és quelcom que m’encanta. Trobo que el canvi estètic és molt encertat, casa molt be amb l’ambient wanesc i a l’hora no desentona ni es fa estrany en el món d’Oda. Estic impacient per veure com Oda perllonga aquesta estètica al llarg d’aquesta saga i com fa contrastar l’autòcton amb l’estranger.

Més onades Wanesques (i més Luffy fent de les seves)

El que segueix d’episodi és una sèrie de referències visuals a la cultura japonesa emprades per evocat el sentit pur de l’aventura. La típica situacions d’en Luffy llançant-se a l’aventura sense cap mentre tots es maleeixen per haver escollit aquest capità. Abocant-se al desastre imminent fins que el mateix capità troba en el mateix perill una solució encara més desastrosa del que era el problema en si i de la que d’alguna manera sempre aconsegueixen sortir vius.

Em sembla una adaptació genial del disseny original

Però a banda de l’increïble desplegament estètic i la vertiginosa però sempre alegre sensació d’aventura no hi ha res més a comentar. El vaixell acaba escorat i el nostre capità sol en mig de la platja topant amb una mena de lleó japo-mitologic-gegant i un babuí gegant amb una katana (gegant) que serveixen com a figures visuals per a transmetre el poderós d’aquesta regió i dels seus habitants. Segurament en Luffy acabi per domesticar-los (potser tenim sort i li posen les coses difícils) però en tot cas la intriga evident resulta: on han anat a parar la resta de tripulants?

Els babuins sempre han semblat penya amb molt mala llet

One Piece 909 – Seppuku

Wano

L’episodi comença amb un Nekomaru acompanyat per la seva tripulació a la certa de l’exiliat marco. Així doncs Oda deixa de banda la vista en la Reviere per enfocar-se en altres fronts que requereixen la seva atenció. Em semblava recordar que algun dels membres de la tripulació acompanyava al gat però ni tan sols han fet acte de presencia així que ara no les tinc totes, suposo que en sabrem més en els propers episodis. I això marca definitivament un canvi que tot i subtil resulta significatiu en la narrativa del manga. Fins ara Oda mai havia fugit de la visió del protagonista per a narrar els fets. No de manera perllongada. Podia dedicar-hi unes pagines, fins i tot un capítol. Però res més. La cosa ha canviat, fa molts episodis que no veiem en Luffy. I podeu dir que això ja ha passat abans. Però els flashbacks no compten. Fins ara eren l’únic recurs narratiu que excloïa el protagonista. Ara tenim la Reviere, la trama de Wano, la trama d’en Nekomaru i a saber que estarà fent el nostre capità. Ni tan sols sabem que està fent. I és genial. Això marca un punt d’inflexió. Un canvi narratiu en la sèrie que s’havia de produir tard o d’hora si volia fer un pas endavant. I crec que fer-ho coincidir amb la Reviere, l’imminencia d’aquesta guerra entre emperadors i l’entrada en escena del mític Wano és la millor opció possible per al nostre narrador. La trama es complica cada cop més i la narrativa en primera persona que enfocava la sèrie fins ara començava a veure’s limitada fins i tot amb el poderós recurs dels flasbacks d’Oda. La sèrie seguirà tenint una primera persona marcada en la seva narrativa és clar. Però a partir d’ara no serà difícil veure petits segments com aquests, sagues que passen en altres llocs i que ens expliquen com es mou el món lluny dels nostres protagonistes.

Està guapo el cabró

Pel que fa a en Marco… M’ha encantat que sigui metge. És quelcom que no esperava en absolut i que li senta molt be al personatge. És interessant com cada cop és més comú veure aparèixer metges poderosos en aquest món, en Law i en Marco només son els exemples més notoris. M’agrada que Oda vulgui donar notorietat a aquest rol de vegades passat per alt en histories com aquestes. La historia de la vila oculta és senzilla i grandiloqüent, un tribut que es dedica a exaltar a un dels personatges més exaltats de la sèrie. És un conte de fades, preciós i ple d’harmonia. Però a part d’exaltar la figura de l’antic emperador i mostrar-nos mé sobre l’interessant Marco no serveix de gaire. En marco es queda a terra i el gat se’n va sense haver obtingut res. Podria ser un mer recurs narratiu per a donar-nos a entendre la reticència que te en marco a abandonar la vila quan més tard ho faci. O un precedent per a donar lloc al dramatisme quan en Teach localitzi i destrueixi el paratge. Però de moment és només la menció d’un secret. Un missatge que el gat ha de donar als barret de palla. I per variar, és clar, no sabem de quin missatge es tracta.

Però si alguna cosa brilla en aquest episodi és l’aparició per fi del mític Wano. No se quant de temps portàvem esperant veure aquest país. Segurament des d’abans que se l’esmentés tan sols, quan la seva presencia només s’insinuava. Però des de que la seva presencia va esdevenir oficial aquest ha estat un dels indrets més enigmàtics i desitjats. Per primera vegada des de l’inici del manga l’autor retrataria en una illa la cultura del seu propi país (que a veure, en totes les illes es respira part de la cultura japonesa com és obvi, però aquí podrem anar més enllà). Suposo que Oda voldrà aprofitar el paratge no sols per fer un homenatge a la seva pròpia cultura si no per fer-ne una critica (o això espero), però de moment és aviat per dir res. De moment portem unes pagines d’aquesta mítica terra i és… impressionant. L’estètica és impactant sense deixar de ser totalment japonesa i tenint en compte l’historial d’Oda no resulta res trencador. Però és nota, ja sols amb unes pagines, la profunditat que amaga. És nota en coses subtils, en els detalls més petits. I com podria ser d’un altre manera retratant la cultura amb la que s’ha criat, amb la que ha viscut? L’atmosfera, en definitiva, resulta impressionant.

La missió era senzillasenzilla: Infiltrar-se sense aixecar sospites. Passar desapercebuts. I aquí be la situació irònica. I és que quan he vist a en Franky infiltrat de serraller no he pogut evitar en el CP-9 i com es van infiltrar a Water-7 passant completament desapercebuts. Sembla doncs que els ha arribat el seu torn de fer el mateix, guanyar-se la confiança de les gents de l’indret fins que un dia apareguin amb mascares per engegar-ho tot pels aires (seria una referència d’allò més interessant de veure). I de moment la infiltració sembla un èxit. En Franky està com un peix a l’aigua aprenent les tècniques de Construcción de Wano (admetem-ho, aquest home depenia massa dels Claus, tan tecnològic no li anirà malament tornar a les bases), l’Ussop sembla un timador de tota la vida (vale, potser ho és) i la Robin sembla haver nascut per interpretar a una Geisha. Però en Zoro…. Be, era evident que precisament  l’home que més relació guarda amb el país tindria més problemes per encaixar. Només s’havia de fer passar per espadatxí. Intentar entrar en un dojo, la seva tècnica faria la resta. Però entre la seva tendència a perdre’s en una línia recta i la seva propensió a la violència estava clar que no duraria ni dos dies dins aquesta societat aïllacionista sense armar rebombori. I efectivament aquí el trobem, acusat de varis assassinats segurament per protegir l’espasa merescudament guanyada que els wanesos (es dirà així? O wanins? O wanencs?) creien perduda i que torna de mans d’un foraster. És evident que aquesta podia ser l’única reacció possible al reconèixer l’espasa. Com és cert que en Zoro no era el millor responsable per camuflar-la. En qualsevol cas l’obliguen a fer el sepuku per restaurar el seu honor. I en Zoro arriba fins al final, a l’espera de trobar una alternativa millor que carregar-se’ls a tots. Per que ell vol complir amb la seva missió. Però al final no li queda més opció que recórrer a la violència o morir estúpidament. I això segon no fa molt per en  Zoro.

Que raro se’l veu així tan formalet

 

 

 

 

El seu disseny sembla nascut per estilitzar el kimono

Abans d’acabar m’agradaria comentar una cosa que vaig veure en l’episodi anterior quan ja havia acabat la ressenya i que em va fer mandra afegir. Quan els quatre savis pregunten al rei de tot a qui s’ha d’eliminar una resposta es suscita poques pagines abans. I es que d’entre totes les fotografies apunyalades el rei de tot es queda amb una, la de la Vivi. Dubto ser el primer que arriba a questa conclusió, dubto que siguin pocs. Però en aquesta línia de pensament puc imaginar com aniran les coses. Matar la Vivi seria un element tràgic de dimensions molt notòries, però tots coneixem a Oda i dubto que vagi per aquí. Més aviat intueixo un intent d’assassinat que es veurà frustrat segurament per la intervenció tant de revolucionaris com dels propis aliats dels Nefertari. Així doncs la princesa aconseguirà fugir. Escoltada, especulo, per la tribu dels nans, que recordem formen part de les tripulacions aliades del barret de palla. I on portaran a la Vivi aquests quan s’assabentin que és en realitat una tripulant de dret del seu capità? La historia es construeix sola. I vagin o no per aquí els trets és quelcom que seria interessant de veure. No em costa imaginar una mini historia amb la Vivi i els nans. La idea de que la Vivi torni a la tripulació no obstant no m’acaba de fer el pes. Si de mi depengués jo la faria capitana  de la tripulació de nans convertint-la així en una solida aliada d’en Luffy que a l’hora en fos tripulant, una mica com m’agradaria que passés amb en Jimbe o per exemple amb en Law (quan acabin amb en Kaidoh seria interessant veure com aquest li jura fidelitat). Sens dubte la línea és temptadora, però es pot torçar per tants llocs que dubto molt que les trets vagin per aquí. Veurem fins on es compleix. Potser no encertem ni el primer pas.