One Piece 886 – Aquest és el meu estil de vida

Chiffone Capone

Aquest és un capítol totalment centrat en la germana bessona de la Lola. I està be, perquè teníem molta tensió acumulada i ajuda a relaxar-la una mica. És un capítol tranquil on no passa gaire res. El personatge estava allà des del principi de la saga. L’havíem vist i havíem teoritzat. Però no havíem sabut qui era fins que un petit diàleg ens ho havia explicat amb una vaga explicació. Fins llavors Oda ens havia mantingut a les fosques sobre la seva identitat. Podíem teoritzar que no es tractava de la Lola i que per tant era ineludiblement una bessona, però no podíem saber-ho. No obstant que se’ns expliqués qui era el personatge no feia que sabéssim qui era el personatge. Poc a poc, al llarg de la saga Oda ens ha anat donant bocins d’informació sobre qui és la Chiffon, de quina massa està feta (per que ella és l’experta en la massa, ho pilleu? Jajajaja, vale). Primer se’ns va presentar aquell pare estrany i penós que tot i la seva humiliació no podia deixar de desfer-se en amor per les seves filles (tots ens preguntem com va acabar al llit de la Big Mom, de fet tots ens preguntem com hi va acabar ningú). Allà es va afegir un grau de complexitat a la pròpia Lola, que veia més justificada la seva postura de fugir de les faldes de la seva mare veient com aquesta menyspreava al seu progenitor. Però va ser després quan se’ns va presentar l’odi visceral que l’emperadriu sentia per la Chiffon per ser la viva imatge de l’única filla que va aconseguir fugir del seu domini quan el personatge va cobrar profunditat. Mentre la Lola vivia aventures ella carregava a les seves esquenes les conseqüències dels seus actes. Per que tot i ser bessones no podrien ser més diferents. Mentre la Lola es desviu per viure aventures i casar-se amb el primer desconegut que la vulgui acceptar, la Chiffon és una dona familiar, disposada a carregar sobre les seves espatlles el pes dels seus essers estimats, a rebre el càstig per salvar als que valora. És una dona forta i acostumada al sacrifici, que valora per sobre de tot la calidesa d’una família, l’amor d’aquells qui s’ajuden i es donen suport. I per això és que qui més ajuda a explorar-la és el seu marit.

Bege Capone és un mafiós despietat que no pensa en ningú més que en ell mateix. Però fins i tot els mafiosos tenen normes. I a la màfia el que més importa és la familia. Hi ha un respecte reverencial pel cap de família dins les màfies  reals com l’hi ha en la tripulació d’en Bege. Ell és fred i despietat, però els seus son el més important per a ell i els cuida per sobre de tot. Oda ja parla de la família en certa manera quan explora el concepte de nakama dins la tripulació. Però quan allà parla de l’amistat, aquí parla de l’amor entre familiars. Bege i Chiffon constitueixen la representació d’Oda de la llar. Famílies que siguin com siguin s’estimen i estan juntes. I no és accidental per que en aquesta saga, abans d’explorar aquesta, Oda ja ens havia plantejat dos perfils de família evidentment errats. El primer el trobem és clar en la família de la Big Mom i la seva malaltissa estructura matriarcal. Allà la família s’assenta com un òrgan de poder operatiu per a satisfer els desitjos del seu líder absolut. La relació ha de ser absoluta i unidireccional, doncs ella és la mare i els seus fills li deuen la vida i han de servir els seus propòsits. És un concepte malaltís i pervers de família  que Oda ha exposat de forma molt clara i que ara es veu comparat a la petita família dels Capone.

 L’altra família és la dels Vinsmoke. Una família freda, quasi burocràtica. Més una estructura de govern que un autèntic llaç familiar. Te un líder, i el líder busca el be de la família, els integrants es recolzen entre si i creixen junts com a unitat. Però no ho fan per amor. Ho fan per que sempre ho han fet així. Ho fan per que es pràctic i se senten units al símbol que la família per a ells representa, no per que se sentin units entre si.

 I per contraposar a aquests dos models familiars tenim als Capone. Amb una família que ordeix intrigues junta. Una família on la mare no dubta en sacrificar-se pels seus essers estimats i on el pare no dubta en treure pit i anar a salvar la seva estimada del seu sacrifici tot i que en condicions normals fugiria sense pensar-ho del conflicte. Per que més important que qualsevol altre cosa, s’estimen. Capone era el menys interessant dels supernoves. Era un personatge quasi anecdòtic que no li interessava a ningú. Tenia un perfil clar i el seu aire molon de mafiós, però li faltava substancia (tot i que potser era millor que el monjo boig). Ara però, Oda reivindica el personatge i ens mostra per que el va crear. Capone és un home fred i directe, que no dubta mai a l’hora d’executar els seus objectius. És un mafiós dels dolents. Però ara també es un pare i és un espòs. I s’estima la seva família com res al món. I precisament per ser el cabró despietat que és, quan es llança al rescat de la seva estimada sense dubtar-ho, quan s’enfronta a un adversari més poderós que ell mateix sense cap pla sota la maniga, és quan Oda aconsegueix fer brillar el concepte de la família. Per que família vol dir estar units, família vol dir no abandonar mai els nostres i lluitar per ells fins al final. Per que família, com ho ha demostrat tants cops la tripulació del barret de palla: és amor.

 

One Piece 885 – Em dic Brulee

Bruleeux ex Machina

Fins i tot amb el poder de la quarta marxa en Luffy és humiliat davant l’inamovible Katakuri. Ha aconseguit ferir-lo sí. Però el Charlotte ja s’ha recuperat de la seva distracció i lluita ara amb tot el seu potencial en joc. En Luffy poc més pot fer que rebre un cop rere un altre. Però tot i això la seva determinació és inamovible i continua atacant amb força, convençut de que si s’esforça prou apareixerà una petita escletxa d’esperança en aquesta armadura invencible. Però en lloc d’esquerdar-se la del seu adversari, a seva comença a trontollar. El Gear 4 s’esgota i aviat es quedarà sense energies. I en quant la transformació desaparegui i els seus efectes s’esvaeixin estarà totalment desprotegit davant les armes letals del seu adversari. Fugir sembla la única opció. Però on fugir si el seu enemic el persegueix?  Per fugir realment hauria de topar accidentalment amb una despistada Brulee que essent la única amb el poder per passar entre miralls estigués precisament… ah, és clar.

El recurs en si és fantàstic. Havíem vist a la bruixa dels miralls fent d’espieta a la llunyania, informant als seus germans del transcurs de la batalla. És un d’aquells recursos que en altres escenificacions podrien esser titllats de deus ex machina però que aquí és compta entre els poders del nostre protagonista. Una mena de “sort de l’idiota”. És una característica que Oda fa servir sovint i que d’alguna manera ha sabut integrar de forma orgànica en la lògica del seu univers. Cosa que li facilita molt la feina tot sigui dit. Però està tan ben integrada i es veu justificada de tal manera per la comèdia que aporta (siguem sincers, la Brulee portat tota la sega essent un portal ambulant), que no podria tenir-ne cap queixa al respecte.

Però no van a petar a un lloc qualsevol no. L’Illa Cacauet esta essent destruïda per la voraç emperadriu mentre els seus fills pugnen inútilment per persuadir-la d’allunyar-se’n. I així la sort d’en Luffy es transforma en desgracia al solapar-se amb la seva habilitat nata per ficar-se en merders. Per que ara en lloc d’haver d’enfrontar-se a en Katakuri ha de lidiar no sols amb varis dels fills de l’emperadriu, si no amb la Big Mom mateixa. I sense haki! Sort n’han tingut els fills de veure’l aparèixer. La fúria cap al barret de palla era de les poques coses que podrien fer reaccionar a l’emperadriu i allunyar-la de la gratuïta destrucció. Encara que un es pregunta si serà pitjor el remei que la malaltia.

I mentre en Luffy fuig desesperadament de l’emperadriu i els seus sequaços, un discurs es propaga entre els dirigents de l’imperi pirata: els barrets de palla i tots els seus aliats han de morir. Per sort la tripulació d’en Jimbe ha deixat sense ulls als pobres desgraciats, tot i que això no els impedeix no obstant trobar-se amb els del barret de palla al punt on saben que es dirigeixen.

Mentrestant però un altre batalla intensa es viu en un altre indret de l’arxipèlag. Una batalla a contrarellotge per fer el pastis més deliciós de tots els temps. On varis dels mestres pastissers més exquisits del món s’han unit per fer un pastis que els superi a tots. Ultimant cada un d’ells una part del pastis que s’unirà per crear la gloria divina sobre la terra. Oda no s’està d’hipèrboles fent morir a un dels seus cuiners de deliciositat al tastar la crema batuda d’en Sanji. Com combinarà aquesta amb la cremosa xocolata de la mestre xocolatera Puding i l’esponjosa massa preparada per l’experta Chiffon és quelcom que resulta ogàsmic d’imaginar. Quasi aconsegueix estar a l’alçada de la deliciositat transmesa per Shingueki no Souma.

Aquesta tia me mola molt, tinc ganes de veure’n més

One Piece 884 – Qui

Praliné, la seductora de bavoses marines

Feia temps que una minihistoria no aprofitava epr aprofundir en un problema de rerefons. I és quan millor funcionen.

I sembla que per fi les tornes del combat es giren. En Luffy comença a donar un cop rere un altre mentre en Katakuri no pot més que retrocedir. L’acció és visceral i intensa, de les millors que hem vist últimament. I quasi em fan venir ganes de veure-ho animat (quasi, per que detesto l’animació de One Piece amb totes les meves forces). I així Oda s’esplaia durant quasi sis pagines en simplement deixar fluir a l’acció. En Luffy colpeja, colpeja i colpeja i sembla que el Charlotte no pugui fer res al respecte. Fins que ho fa. I quan ho fa, s’acaba la festa. Però durant mig capítol, un quasi s’arriba a creure que en Luffy podia guanyar. I durant mig capítol et permets gaudir com un nen veient el dinamisme d’una acció pura i dura que poques vegades Oda ens ensenya de forma tan explicita.

Però les tornes canvien és clar. La fúria d’en Katakuri li impedia concentrar-se al màxim. I sense aquesta concentració la seva habilitat de predir el futur es veia alterada per la imprecisió. I sense aquesta habilitat present en Luffy semblava portar el control. Però un cop pren aire i s’asserena la seva habilitat torna i podent llegir els moviments del seu adversari el seu talent esdevé quasi invencible. I per molt que ho intenta, en Luffy no aconsegueix encertar cap cop. I per molt que ho intenta, en Luffy no aconsegueix evitar cap cop. I així en dues pagines, Katakuri aconsegueix desmuntar la superioritat il·lusòria que en Luffy ens havia aconseguit transmetre.

Mentrestant a les portes de la cuina de l’illa xocolata el pare de la Lola suplica per veure a la seva filla mentre a dins en Sanji i el seu equip suen de valent per acabar el pastis a temps. En Sanji al seu temps, aprofita per espiar els moviments de l’enemic. Però al esdevenir sabedor dels problemes que el seu capità està passant simplement deixa anar un somriure. Per que en Luffy és el seu capità i la seva confiança és absoluta. I si ell no pot, és per que ningú més pot fer-ho.

Però el meu moment preferit del capítol arriba a l’ultima pagina. El misteri de les bavoses de mar transmissores desaparegudes seguia en peu. Una sola imatge és prou per desvetllar-lo. Tal com vaig deduir la tripulació d’en Jimbe havia fet alguna cosa al respecte amb les bavoses marines. Però no és tant el que ho hagin fet si no el com. I potser més que el com, el bonica que és l’escena.

Per que Praline, la mig-sirena-tauró (amb el que és possiblement el meu disseny sirenil preferit) canta amb alegria per hipnotitzar a les bavoses i allunyar-les de la seva tasca. I sense elles la intel·ligència dels Charlotte es queda cega i els seus enemics tenen via lliure per actuar. La imatge de la preciosa sirena cantant a tot cor amb un enorme i radiant somriure a la cara mentre els centenars de bavoses dansen alegrement en bandades al seu voltant és sincerament d’una bellesa encomiable. Després de tants anys Oda segueix sorprenent amb la seva capacitat indubtable per revelar-nos paisatges màgics de bellesa i fantasia.

One Piece 883 – Berenar

La perversió dels Charlotte

Oda li ha agafat gust a això de plantejar-nos un canvi radical d’un personatge, de donar-li la volta als conceptes per presentar-nos idees més originals i com a escriptor entenc per què. Però la veritat és que el recurs mai li havia sortit tan be com en aquest capitol.

La superioritat és innegable

En Luffy comença l’episodi a tope activant un G4 que promet donar-li possibilitats de fer front a l’enemic. Però la superioritat aclaparadora d’en Katakuri l’inunda en una muntanya de mochi a la que ni el mateix G4 pot fer front. Al final, en Katakuri esclafa al barret de palla quasi sense suar, tot i que no sense reconèixer la força de l’adversari. En Luffy l’estava començant a emprenyar, per que estava essent un os du de rosegar, tirant pel terra la seva superioritat. Però al final res ha pogut fer contra la immensitat del seu poder. L’absolutisme d’aquesta derrota crea un contrast molt interessant amb lo mono que resulta que el que l’hagi esclafat sigui una preciosa muntanya de mochi. Tots sabem que en Luffy se n’ensortirà. Si som una mica astutss fins i tot no costa endevinar que es menjarà el mochi fins sortir d’allà, doncs teníem un precedent força recent al respecte. Però per un instant la victòria es absoluta i Oda aconsegueix plasmar amb una imatge la contundència d’aquesta.

Una derrota… esclafidora

Immediatament apareixen una sèrie de cuiners que s’afanyen a portar-li a Katakuri el berenar que sens falta es pren cada dia a la mateixa hora i que el molest barret de palla li ha obligat a posposar. És increïble el molt sentit que Oda ha aconseguit que tingui això en un personatge com aquest. L’ambient familiar amb una mare obsessionada amb els dolços i pastes i un rol de germà seriós que governa amb fredor sobre la follia de la seva família fan d’aquest berenar en solitari la fusió perfecte d’ambdós conceptes. Un berenar meticulós i calmat, íntim i solitari, fruit d’una herència i tradició familiar, però dut a terme amb el màxim respecte i seriositat possibles. Com una pulcra cerimònia acorde amb la formalitat de l’individu. Però quan l’home es tanca en una habitació secreta i els cuines comencen a murmurar, Oda t’està dient que és moment de sospitar. T’assenyala amb el dit que aquí hi ha alguna cosa que fa pudor a socarrim i que aquesta cambra improvisada amaga secrets obscurs  i pecaminosos.

És ben maca la caseta

Però amagui el que amagui no trigarem en descobrir-ho. Per que en Luffy surt com era evident de la muntanya on havia estat enterrat i es disposa a… cremar les calories del mochi ingerit és clar, no podia faltar la broma (i sí, ho dic seriosament, no és sarcasme. La broma és bona). Per un moment mentre el llegia m’he plantejat la possibilitat que ne Luffy es decidís a esperar a que en Katakuri acabés. Per respecte a la veneració pel menjar que ell mateix sent. Tindria cert sentit, però no en aquest context per que Oda ja ens havia anunciat a través de la narrativa que Katakuri amagava un secret allà dins i en Luffy era l’únic capaç de desvetllar-lo.

I quan en Luffy ensorra els murs del temple que Katakuri s’ha construït és troba efectivament amb la perversió que el personatge amagava. En la prova de que al cap i a la fi, és fill de la Big Mom. Però no m’esperava que Oda fos capaç de pervertir-lo tant. En primer lloc ens trobem amb el que esperava, un Katakuri abandonant la seva freda seriositat per devorar golosament els dolços del berenar. Crec que a aquestes alçades a ningú sorprèn que rere aquesta capa de seriositat amagués un autèntic pervertit addicte a xarrupar sucre. Però és que Oda no en te prou amb l’obscenitat que aconsegueix transmetre-li amb això (que ja és molta), si no que degrada la seva imatge a quotes molt superiors estirant-lo al terra. Això d’entrada no seria res especial. Però fa uns capítols la Brule es va dedicar a exaltar al seu germà gran referint a que era un home tan digne que la seva esquena mai havia tocat el terra, que va començar a caminar directament per no haver d’arrossegar-se com un cuc i que mai ningú havia estat capaç de tombar-lo. I després d’aquesta afirmació ens trobem amb que és un pervertit que li agrada restregar-se contra el terra mentre s’infla a dolços fins a rebentar. Exquisit. Alçar tant a un personatge per a rebaixar-lo fins a aquests nivells mostrant-nos l’anima nega que porta per dins és un gir dramàtic molt potent i que dota al personatge de matisos més interessants. El millor de tot és que això ja ho havia fet una vegada en aquesta saga amb la moníssima de la Puding  (la qual per cert vaig endevinar que seria dolenta, no cal que aplaudiu sisplau), però aquí Oda es supera aconseguint en unes poques pagines superar l’impacte d’aquella revelació amb una sola imatge que transmet tota l’essència d’aquesta perversió.

Perversió absoluta

Però òbviament en Katakuri no pot permetre que ningú sàpiga del seu veritable esser. Així que sense miraments s’espavila a assassinar als cuiners que ho han presenciat abans d’anar a per el barret de palla (em pregunto si la Brule haurà vist alguna cos a taraves dels miralls). Però per algun motiu en Luffy aconsegueix fer front al Charlotte essent ell el primer en sorpendres. I llavors arriba a una conclusió: ha comprés l’autèntic poder d’en Katakuri (ja me’l podria explicar, per que jo ni idea. Algú s’imagina res?). Un cop comprés a l‘adversari sembla que en Luffy ja te per fi una oportunitat de fer front al més fort dels generals de la Big Mom. Em pregunto si potser la victòria no era tan llunyana.

Potser hi ha un raig d’esperança

One Piece 882 – Més enllà de les expectatives d’un Yonkou

Germa is not Died

El combat segueix avançant i és inevitable caure en la sensació que a cada pagina la superioritat d’en Katakuri es fa més evident. No obstant un raig d’esperança s’escola en aquest panorama de derrota absoluta, perquè com més absolut sembla ser el poder d’en Katakuri, més contundent esdevé l’habilitat d’en Luffy per esquivar-lo. Ara en Luffy ni tan sols te ocasió d’atacar, esquiva un atac rere un altre sense tenir temps a descansar. Però tot i que els atacs són cada cop més contundents i poderosos en Luffy segueix esquivant-los pels pèls a cada assalt. Com vaig dir ambdós personatges creixen en la lluita. La pregunta evident que es presenta és si serà capaç abans en Katakuri d’ultimar el seu atac i acabar amb en Luffy, o serà el barret de palla qui esquivi amb prou celeritat com per llençar un contraatac. Sembla evident que en Luffy, bàsicament per ser el protagonista. No obstant no crec que això sigui suficient per guanyar. Però potser si per… fugir. Ja ho veurem

Mentrestant en Prospero enfoca tots els seus esforços en intentar que la Big Mom segueixi en els seus rails. SI és capaç de portar-la fins la illa xocolata potser encara te alguna possibilitat. Però l’emperadriu està afamada i la visió d’una illa a mig camí  suposa una visió massa suculenta per saciat la seva set. Que pot fer el pobre Prospero la vida del qual ja penja d’un fil per aturar-la? Res, els capritxos de la mare no es poden ignorar.

No és cuqui?

Al seu temps la Broule fa a les hores d’espia per al general mentre irrita a en Luffy i a l’espectador com un mosquit en una nit silenciosa. Però tot i que irritant la seva intervenció és graciosa i resulta entranyable veure com el fred i apassional Katakuri defensa a la seva “germaneta”. Una mostra d’amor fraternal que no esperava veure i que molt menys esperava que m’emocionés, però que ha aconseguit d’alguna perversa manera, fer-ho.

I després d’aquestes pagines plenes d’acció, Oda ens trasllada a un pla més relaxat on els fills de la Big Mom organitzen tot el desastre des de terra. En Luffy no és l’única preocupació, tan Capone com el Germa han escapat. I un misteriós esdeveniment ha afectat a les baboses marines que vigilaven la zona per controlar el pas de qualsevol enemic, tallant-los així els ulls per actuar. SI m’ho pregunteu penso que podria haver estat la tripulació d’en Jimbe que des del fons marí s’han desfet de les bavoses amb els seus poders tritònids. Pel que fa a Capone poc en podem dir, sense la vigilància de les bavoses i amb la seva potencia naval ha aconseguit distreure els seus enemics i ara es disposa a anar a buscar la seva estimada. De ben segur que l’home acabarà altre cop en mig del conflicte del barret de palla.

Però pel que fa al Germa… això ja és un altre assumpte… La imatge és sense cap mena de dubte no sols la més èpica del capítol, si no la més èpica dels darrers. Veure als Vinsmoke assentats i il·lesos sobre el munt de cadàvers (be, la gent no mor a One Piece) dels seus enemics mola. Però més mola imaginar-se la batalla que han hagut de lluitar per arribar a aquest punt. Els Vinsmoke eren uns enemics forts i els Charlotte han comés l’error per recórrer a la quantitat en lloc de la qualitat, enviant-los un gran nombre de soldats en comptes d’algun general poderós per que manegés la situació. I ja sabem que a One Piece els números fan poca cosa quan es adversaris son poderosos. Crec que un detall important a apreciar en la imatge és que no apareix en cap lloc el pare dels Vinsmoke. Pel que podem suposar de la imatge que el relleu generacional ha succeït i que el Germa te ara un nou líder. Més interessant és la seva aparent determinació d’ajudar a en Luffy. Suposo que aquí hi convergeixen varis factors. El primer no deure res al seu salvador i el segon enfonsar tan com puguin a l’emperadriu que a punt ha estat d’enfonsar-los a ells. Si no fos pel barret de palla ara serien morts, li deuen la vida, però no per això s’estaran quiets sense ecòmetre una venjança terrible (encara que és una mica hipòcrita tenint en compte que ells volien trair a la Big Mom des d’un principi).

Èpic