One Piece 901 – Fins i tot si mors, no moris!

Els destins den Jimbe

Mencanta el disseny com a famella. Però és el pitjor disseny de gegant que he vist. Les gegantes també han de ser fortaxonas.

Aquest és un d’aquells episodis en els que sols succeeix una sola acció. Un sol fet que s’emmarca en plenitud en la totalitat de la narració i que ocupa totes les pagines. Hi ha unes quantes vinyetes dedicades a la recuperació de la Big Mom després de tastar la mortal del·licositats d’en Sanji, però fins i tot aquestes desencadenen al final en aquesta sola acció i és el sacrifici d’en Jimbe. El retorn al menys parcial a la seva banda d’origen per poder donar una oportunitat de fugir al seu capità.

La trampa és cutrilla, però funciona molt be

Crec que aquest serà el final de la saga. La cosa potser s’allarga alguns capítols més. Però crec que aquesta serà la distracció definitiva que permeti als barrets de palla fugir. D’altre manera el sacrifici d’en Jimbe (tot i que sobreviurà, així que no serà tant) no ressaltaria amb la intensitat que mereix. És un element purament narratiu. Però Oda ha plantejat aquest gest amb una grandiloqüència que indica que cap que arribés després, podria fer-li ombra. I per tant, seria ridícul posar-ne cap. Assevero doncs que ara la via dels barrets de palla està lliure i el camí cap a Wano s’obre en aquest instant.

Però traslladant-nos a la decisió d’en Jimbe… En certa manera era obvia. No l’he vist venir, i això que és el que desitjava. Però ho podria haver fet. Potser precisament per que volia que en Jimbe no s’unís a la banda la desil·lusió de veure’l fer-ho em va portar a no considerar aquesta possibilitat. No vull celebrar-ho encara. Però amb aquest recurs Oda podria jugar aquí a dues bandes amb un mestratge inusitat. Membre de la banda però a l’hora no. Per que depenent de com es succeeixin els esdeveniments. L’entrada a la banda s’endarrerirà i al final d’alguna manera, el més natural serà que capitanegi el seu propi vaixell sota el capitanatge del propi Luffy. O al menys és el que m’agradaria. No se per on tirarà Oda. Però que aquest gir de guió obri les potes a que en Jimbe entri a la tripulació com a membre oficial però no com a membre present em fa somriure imaginant les possibilitats. De quantes maneres podria fer-ho Oda per complir els meus somnis…

Pel que fa a l’execució tècnica del gest en si, Oda potser dona masses voltes. Forma part del seu estil per a tots els públics, però a vegades m’agradaria que no tingués la necessitat de ser tan sobre explicatiu. Te l’habilitat de donar a entendre les coses quan ho vol fer. A vegades m’agradaria poder veure com seria l’obra si Oda es lliurés de mals vicis de la industria com ho és aquest. Però deixant de banda això és força impecable. S’exalta de manera hiperbòlica els sentiments de camaraderia i responsabilitat. Els tripulants d’en Jimbe senten el deure d’obrir-li el camí cap a la llibertat, mentre que ell sent el deure d’estar amb aquells que es sacrifiquen per ell i que estaven fins ara sota les seves ordres. Els sentiments encaixen com un trencaclosques perfecte en un mosaic de personatges que donen complexitat al món al qual pertanyen. El sacrifici és emotiu, per que l’amenaça és enorme i se sent real. Però no deixen de ser tritons. Potser els costa distreure a l’enemic. Però un cop els barret de palla siguin lluny no tenen més que  desaparèixer en les profunditats. El que ja em sembla més peliagut és endevinar com s’ho farà el germa per sortir-se’n d’aquest embolic. Ells semblen molt més empresonats que no pas els tritons, que tenen la llibertat del mar. Però dubto que Oda s’atreveixi a destruir-los.  I menys si com prometen, encara tenen molt a oferir. En qualsevol l’episodi avança un pas, però és un pas de gegant cap al final d’una persecució que començava a fer-se eterna. Amb una mica de sort veiem en uns capítols el final d’aquesta saga.

La llum al final del tunel

Hunter X Hunter 380 – Alerta

Quants títols ja porten la paraula hiatus?

Els mapes, ja sabeu que em molen els mapes

L’episodi comença amb la vaca (és més fàcil dir-los pel signe que pel nom) intentant explicar a les forces de seguretat la possible amenaça que suposa el nou assassí en sèrie sense atrevir-se a desvetllar l’existència del nen. No per que no ho vulgui fer. Si no més aviat per que portaria més problemes que altre cosa. Explicar-los el funcionament d’una habilitat que no acaben de comprendre només portaria caos i confusió entre les tropes, encara que s’ho creguessin cada un se’n faria la seva pròpia idea i això els impediria actuar com a grup. Per això és millor explicar-los una mentida efectista, donar-los un objectiu per que actuïn de la manera més eficaç possible. Ho fa amb prou agilitat. Tot i que la historia que explica peca de ser una mica exagerada i inverosimil. Però necessita transmetre un perill real i molt greu al cas per obtenir resultats immediats que apaguin la flama del conflicte. Sembla que funciona. Però la mobilització de tot un exercit és només una eina i els seus resultats son limitats. Per molts esforços que suposi, és potser un recurs menys útil del que es podria esperar. Però els seus enemics veuen complert amb això el seu objectiu. Doncs veuen ara del que és capaç el zodíac. Capaç de mobilitzar tot un exercit en un moment per fer front a l’amenaça ràpidament i tallar el conflicte d’arrel.

A veure es pasa una mica amb el drama el senyor vaca, però be, mola

Mentrestant la cooperació entre la màfia i el Ryodan comença a donar els seus fruits. Gracies als esforços mutus de compenetració dona la sensació de que l’assassí te els dies comptats. Cap dels dos bàndols confia un sol pèl en l’altre. Però no dubten en ser del tot sincers, per que per ara tenen un enemic en comú. Però son perfectament conscients que quan aquest acabi, podria perfectament esclatar una guerra. Tot i que Togashi no dubta en introduir l’humor convertint al mafiós encarregat de guiar-los en un fan apassionat del Ryodant (fet que m’ha recordat molt fort al rollo que es portava Oda amb el membe de la tripulació d’en Bege Capone que era fan del Germa des de petit). Certament és tendre veure a un tio dur de la màfia convertit interiorment en una col·legiala emocionada per veure als seus ídols.

Kaboom! Em pregunto com un motín podría fer explotar el barco

Però l’escena retorna ràpidament a uns membres del zodíac que tot i no veure complert el seu objectiu amb la mobilització militar si veuen complerts dos altres objectius potser fins i tot més transcendents.

Son Monis

En primer lloc tenim als germans Zoldyck que observen relaxadament les vistes del vaixell i que ens donen un preciós pla de l’immens que és realment el vaixell. Però més que descobrir-los a ambdós el descobriment que cobra importància és de descuidada (ja, descuidada ell) revelació de l’Illumi: Tot el Ryodan està a bord. La conversa és tensa i relaxada a l’hora. Relaxada des del punt de vista de l’Illumi, que sembla suar-se-la tot un rato ben gros. I tensa per al pobre vaca que es veu pertorbat de sobre per la pròpia idea de tenir el Ryodan a bord i pel fet de si aquesta és una informació que convindria comunicar al ja prou atrafegat Kurapika. Un conflicte real la solució del qual no resulta gens obvia.

Collons, es que aquí hi ha una ciutat sencera. I això és només el quadradito del mapa d’abans.

Però més interessant que això és l’aparició al vaixell de la pobre princeseta Fugetsu. És impossible que hagi arribat fins allà. Tot i així ho ha fet. El vaca deduirà a l’instant que es tracta d’una habilitat nen. Però la meva pregunta és que farà a continuació. Te varies opcions: O be l’escolta fins a la planta superior per retornar-la a la sàdica batalla de successió on no te masses possibilitats de sobreviure. O be amaga la troballa i l’ajuda a tornar igual que n’ha marxat donant-li uns quants consells. O be li procura un lloc segur, un amagatall fora d’aquest horror de successió. Totes son força possibles. Però triï quina triï estic segur que la nena voldrà tornar per salvar a la seva estimada germaneta. No se per que, però m’ensumo que en Leorio te números per entrar a la trama per aquesta via i ajudar a les nenes d’alguna manera. És una simple suposició sense massa fonament. Però de ser així la vaca la podria deixar medicament al seu càrrec mentre pren una decisió i un cop allà podria néixer una còmplice amistat. En que em baso? Doncs no ho se, en que les personalitats dels dos personatges m’encaixen molt be. Em dona la sensació que és la típica historia per la que s’entendriria el nostre estimat Leorio. Creuaré els dits per que Togashi em compleixi aquesta fantasia.

Ella si que es moni

Però hi ha un detallet que he omès fins ara i en el que estic segur que tots estareu pensant. Hiatus. Efectivament torna. Més o menys era el que m’esperava. La sèrie portava ja molts capítols seguits d’emissió i per la simple experiència una parada començava a endevinar-se. Un cop més la historia és molt més emocionant i intricada que la darrera vegada. Això vol dir que va per bon camí. Poc a poc i bona lletra que diuen. Quan tornarà? Doncs qui sap. Però no crec que trigui dos anys. Si hagués de fer les meves apostes diria que en algun punt de l’estiu. Potser a principis si tenim sort, potser més probablement a finals. Però alguna cosa em diu que  aquest estiu tornarem a tenir HxH. Però potser és sols una fantasia onírica que res te a veure amb la realitat. Qui sap. Jo ara mateix em sento optimista. Sembla que la cosa, per primera vegada, va cap a be. Ara només ens resta esperar.

Hunter X Hunter 379 – Col•laboració

Màfies i coses xungues

El trio em sembla entranyable

Sembla ser que Togashi s’ha oblidat definitivament de Kurapika i companyia i ha decidit enfocar-se definitivament en les altres trames del vaixell. I vaja que si ho ha fet. Els que pensaven que el vaixell es limitava a la venjança d’en Kurapika i la cerimònia de successió amb alguns trets potser de l’aranya ja podeu veure que això només era una part de l’iceberg. Sí, tot el rotllo dinàstic segueix semblant la part principal de la saga. Però aquest front es presenta ara molt més profund del que es semblava endevinar. En tenim per estona nois. I aquesta només es la saga que ens portarà al nou continent. El qual ni tan sols és el continent fosc. O sigui que… Be, el manga no promet acabar aviat. Em pregunto si acabar tan sols…

La cara no te desperdici

El capítol enceta revelant-nos els fets de la matança del nou adversari del Ryodan que abans només se’ns havia esbossat. I ho fa des de la traumatitzada perspectiva de l’únic testimoni dels fets. A mi, ja des del principi. Alguna cosa em semblava no encaixar. M’havia cregut lo del testimoni  viu. Però presentant els fets que es presenten la cosa és diferent. Sabent el que sabem nosaltres dels vint punts sembla estrany que deixi viure a un només per que ja te els vint punts que necessitava. Podria ser un maniàtic obsessiu amb l’ordre al que li molesta tenir sobrepassar els vint un cop completats, però veient la personalitat de l’home i les característiques de l’habilitat era agafar-ho amb pinces. Per que 21 està més a prop de 100 que no pas 20 i ja que hi ets… És clar que això el zodíac no ho sap pas. Tot i això hi havia alguna cosa que picava en el testimoni. I efectivament alguna cosa passava.

Son gent xunga aquesta

Togashi no triga a desvetllar que el testimoni és en realitat una farsa. Un membre més de la màfia que busca jugar amb el zodiac per veure fins on poden arribar. És una manera molt enginyosa de presentar-nos a l’hora l’habilitat del membre que ja coneixíem i la personalitat del nou. I tot i que la jugada es força bona, no em convenç. No em convenç per que tot i que li regalen informació al Zodiac per obtenir informació a canvi (veure del que son capaços), li estan regalant una informació massa valuosa. El zodiac no podia haver deduït per si sol lo de les 20 morts, ell els ha regalat la informació  sense més. Amb això està un pas més a prop de la derrota, no de la victòria. Em sembla un excés de confiança en les seves capacitats  (sobre tot tenint en compte que encara no te habilitat). Però més que això em sembla una negligència que no encaixa amb el caràcter metòdic del personatge. En tot cas em sembla una argúcia interessant i tinc ganes de veure com l’explora Togashi.

És brutal com l’amburqguessa li cap al polze

Per altre banda els tres membres del Ryodan segueixen la pista que el membre que sí te poders els ha deixat per provocar-los. La provocació ha sortit un efecte nul i ha resultat contraproduent, per que ara el Ryodan ha pogut deduir quasi totalment l’habilitat nen del seu adversari.  Però l’autèntic objectiu de l’assassí semblava ser provocar tant la màfia com el Ryodan per enfrontar-los.  I be… evidentment no ha sortit efecte. Per que ni el Ryodan es tonto, ni la màfia ho és. Eren plans precipitats i improvisats llençats contra organitzacions criminals acostumades a les intrigues i les conspiracions. Sincerament, que esperava? Narrativament sembla ser que aquest assassí no serà més que l’objecte de presentació d’aquesta trama contra la màfia del pis de dalt (no m’aprendré els noms de les tres màfies en la vida). Però a efectes de trama segurament l’home acabi per esdevenir intranscendent en els esdeveniments més enllà que com el detonant de l’aliança entre el Ryodan i la màfia. En tot cas la unió semblava ja mig plantejada i sembla consolidar-se ara del tot contra uns adversaris que només semblen posar-se les coses més difícils.

One Piece 900 – Bad end musical

La cara de la felicitat

Portàvem temps esperant aquest episodi. En certa manera, des de molt abans que comencés aquesta saga. Per que des que el coneixem, sabíem que en Sanji algun dia enfrontaria un gran duel culinari, un repte de proporcions gegantines que alçaria el seu talent fins a barems insospitats. Ha arribat aquest dia. I des que sabíem que s’acostava només podíem esperar nerviosos el moment en que l’emperadriu tastés el pastís i es fongués en l’onada de del·licositat que l’embargaria. Dubto que cap lector temés per la possibilitat d’un fracàs en aquesta missió. En Sanji aconseguiria l’èxit, això estava clar. I això resta una mica d’emoció a l’assumpte, per que sabut que passarà, no hi cap el neguit de la incertesa. Però tot i que sabíem la conclusió d’aquesta prova, encara ens faltava saber-ne el com. Oda ha optat per la poesia.

Oda necessitava centrar un episodi en aquest moment. I això ha fet. Però part de l’atenció ha caigut també sobre la fugida del barret de palla. I m’agrada el que ha fet amb això. Ha fet una comparació poètica entre el goig celestial de l’emperadriu al tastar el pastís i l’aniquilació dels membres del barret de palla. Òbviament dubto molt que hagin estat eliminats, crec que pocs es creguin l’ardit. Però Oda ha sembrat el dubte. I tot i que potser no eliminats, sí semblen derrotats. O al menys parcialment. M’agrada, per que tot i el sacrifici del Germa per retenir les forces de l’emperadriu i fonar una via de fugida als barret de palla. Tot i els esforços dels pirates del sol per obrir-los pas entre les naus de la flota enemiga. No ha servit de res. La bandera del barret de palla roman socarrimada entre les aigües. Però que la bandera les hagi caigut no vol dir que hagin estat derrotats, això tots ho sabem. Es pot haver després simplement. Tot i que seria decebedor que Oda recorres a un recurs tan obvi i descarat. Els salvarà és clar. Però espero que aguditzi l’enginy per a fer-ho. Si algú més ha d’acudir al seu rescat, no m’imagino qui podria ser. Podrien ser els mink, o algun dels tripulants que no son a la missió de rescat. O fins i tot algun membre de les tripulacions aliades. Però dubti que Oda recorri a l’eina del rescatador heroic tres vegades seguides. No se quins plans te per a rescatar-los. I si no estiguessin ben executats podrien tirar per terra el gran efecte que ha fet en aquest episodi. Però ara mateix, sense saber que passarà. Dic sense temor que m’encanta que tot i els esforços  requerits per a escapar de les urpes de l’emperadriu, els nostres protagonistes segueixin veient-se derrotats.

Però parlem de l’emperadriu, que per alguna cosa és la protagonista. El capítol es dedica a exaltar el seu sentiment de plenitud absoluta, un sentiment (que molt al rotllo ratatuille) la retorna a aquella idíl·lica infància on va catar una del·licositat que no havia tornat a sentir mai més. Aquest recurs del retorn a la infància és molt poderós. Com ho és també el recurs de la cantarella sinistre que entona l’emperadriu mentre els membres i aliats del barret de palla van essent destruït, associa ambdós actes com si la seva derrota fos producte de la felicitat de la Charlotte. Com si sols la seva presencia tingué se’l poder per decidir el destí. Però més que qualsevol d’aquests dos recursos i dels molts que Oda utilitza en aquest episodi, el que a mi més m’ha transmès és el seu dibuix. Això és art gràfic i tot i que Oda no te potser el dibuix més bonic, si que te un dels més expressius. I aquí la cara de desfent-se en la felicitat de l’emperadriu no te desperdici. És intensa i radiant i realment et fa sentir amb intensitat el que potser les paraules estan més lluny d’aconseguir. L’emperadriu fa moltes ganyotes i Oda empara molts recursos visuals per expressar el seu èxtasi. Però els que hagueu llegit l’episodi estic segur que tindreu una cara en ment.

Hunter X Hunter 378 – Equilibri

Màfies

Mafiós I

Feia uns capítols deia que m’agradaria que Togashi escoltés les meves supliques i donés a la màfia una presencia més rellevant que la de meres titelles sense voluntat. Deia també que volia veure descansar una mica a en Kurapika del seu pes protagonic  i deixar reposar la fatigosa i complexa trama dels prínceps. Sembla ser doncs que Togashi ha escoltat les meves plegaries. Per que tenim aquí, per segon episodi consecutiu (tampoc crec que s’hagi d’allargar molts episodis més ara tampoc) un episodi centrat aquest cop totalment en el Ryodan. Però sense deixar de centrar la seva mirada en l’organització criminal Togashi aprofita la seva baixada a les cobertes inferiors per desenvolupar per fi de forma més amplia el context de les màfies.

Mafiós II

Molt se’ns havia parlat de les diferents plantes del vaixell. S’endevinava una forta desigualtat social entre elles i tot i que no es desenvolupa aquest factor en concret en aquest episodi si que se’ns ofereix un cop d’ull a l’organització real d’aquestes plantes. Togashi s’ho ha posat fàcil. Tres plantes, tres màfies, una planta per màfia. És la manera més simple i efectista d’organitzar les coses, tot i que amb organitzacions criminals de per mig les coses sovint acaben per complicar-se quan un estira més el braç que la màniga. I tot i que s’endevina parcialment un possible desequilibri en aquest sentit sembla que per ara les coses estan bastant ordenades.

Parlem primer de les dues primeres màfies. Ambdues, tradicionals i pragmàtiques veuen en el Ryodan tan una oportunitat com una amenaça i per això sabedores de el que desitgen ,saben que la seva oportunitat de treure’n benefici és torbar-ho abans que ells, o be per congraciar-s’hi entregant-los el que desitgen, o be rentenint-lo per contrariar-los o fins i tot aliant-s’hi per derrotar-los. Trobo que és una decisió molt astuta per part de Togashi ja que introdueix a les màfies en el conflicte del Ryodan d’una manera molt més profunda i orgànica que com ho havia fet. Tenint en compte la inferioritat aparent d’en Hisoka crec que el més provable és que les màfies es converteixin més aviat en el seu aliat. Des del punt de vista d’aquestes també sembla el més adequat, doncs el Ryodan és una organització criminal que no poden controlar i liquidar-la és la manera més segura de continuar amb els seus negocis. Per això crec que una aliança amb el desaparegut Hisoka és l’escenari més provable de moment.

Mafiós III

Però per si la cosa no fos prou complicada apareix un tercer factor. Doncs la tercera de les màfies, la associada al nostre estimat i pertorbador quart príncep, no és com les altres. Aquesta es postula de manera subtil com una amenaça per les altres dues faccions. Els altres líders son conservadors i tradicionals, corruptes i assentats en la seva manera de fer. La tercera màfia en canvi està liderada per una jove i desconeguda líder que amb aires de fanatisme mou la organització amb certa puresa maligne. No es mou per interessos ni beneficis, es mou per retorçades conviccions. I això és una amenaça per l’equilibri de les mafies.

Classe magistral de Togashi-Sensei sobre com presentar 23 personatges

Aquí Togashi juga a un joc molt interessant amb l’equilibri del numero tres. Un joc que ja va saber jugar de meravella en el seu anterior manga amb els tres reis dimonis que governaven l’infern. El tres és un numero màgic d’equilibri. Per que si un es fa massa poderós, els altres dos s’aliaran per posar-lo a lloc. I si un es fa més dèbil, qualsevol dels altres dos podria anar-hi per acabar-lo, però si ho fes, el tercer esperaria pacientment al final de la batalla per acabar amb el debilitat vencedor i alçar-se amb el poder absolut. Així doncs existeix en el tres un precari equilibri. Una preciosa i delicada simetria que conserva les forces de tots els bàndols mentre les manté en tensió. Sempre alerta.

És adorable

Però en aquesta tercera màfia hi viu un sistema molt interessant, que esdevé al seu temps una incongruència. Totes les màfies son coneixedores del nen. Però aquesta en concret està estructurada a partir d’una habilitat nen. Essent això així, com es possible que el quart príncep no en fos coneixedor? És fàcil donar-ne una explicació, però no una que no sigui agafada amb pinces. No se si Togashi taparà aquest forat amb algun argument sòlid o el deixarà fent veure que no hi passa res. Ho haurem de veure. Pel que fa a la màfia s’organitza com si fos una mena de videojoc. Hi ha un líder, que a través de la saliva pot infectar als seus subordinats, quan un infectat mata a algú puja de nivell. Si arriba al nivell 20, aconsegueix una habilitat nen única. Si arriba al nivell 100 es converteix en un líder amb la capacitat d’infectar al seu temps a altres portadors. Tenient en compte els territoris en els que ens movíem, matar 20 o fins i tot 100 persones no em sembla tan difícil essent com és una màfia. Però la clau de l’assumpte és que els usuaris nen pugen els nivells de deu en deu, en comptes d’un en un. I això, em sembla un error. Per que un usuari ja te una habilitat pròpia. Per a un usuari matar resulta molt més senzill, a l’hora que més innecessària. Això crea una diferencia devastadora entre ambdós grups en aquest joc, com si la diferencia entre ells no fos ja grossa d’abans. Crec que en tot cas, d’haver-hi diferencia, als usuaris nen els hauria de costar el doble avançar i no pas deu vegades menys. Sigui com sigui l’habilitat em sembla excessivament poderosa dins una organització criminal organitzada. No tinc molt clar com l’emprarà Togahi, però si no va en compte aquest poder tan interessant podria anar-se-li de les mans.

La tia fa por, però és que el món realment està fotut

També trobo interessant parlar d’un altre punt que se’ns presenta en aquest episodi en relació a les màfies (sí, està bastant petat d’informació). I és el fet dels fills legítims de l’emperador. Els bastards. Era un recurs massa lògic i suculent com per no fer-ne us. La idea de marcar-los per sempre com a membres il·legítims de la reialesa és molt interessant, tot i que no massa original. Fer-los esdevenir líders de les màfies que mouen el país des de les ombres és no obstant un jugada mestre. És inevitable que el baix mon prosperi en qualsevol imperi, quina millor solució doncs que a través de la corrupció fer que tot quedi en família? Que els fills legítims controlin la legalitat del país i els il·legítims… la il·legalitat. Ja que hi ha d’haver lladres, que al menys siguin de la família. Així un s’assegura de no robar-se a si mateix. Obté el poder absolut, doncs controla lle llei, com controla el crim. Controla el poder, com controla la oposició. Poder absolut.

Sempre m’encanta quan els autors es montem mapes i esquemes

Però si no en tingués prou amb tot aquest plantejament l’episodi ens llança directe a l’acció amb un Ryodan que amb la intenció de  recuperar les seves armes es tanca directament cap a una trampa. I s’hi tanca amb despreocupació. Dubto que en surtin mal parats. Tot i que una amenaça, l’home no sembla una amenaça per a ells. Però la seva presencia i la seva intenció assassina ens dona possibles pistes sobre les intencions de aquest tercer grup de mafiosos. En primer lloc podem deduir a partir de la informació ja esmentada i del fet que un home amb una cicatriu de mitja lluna (quan el testimoni diu lo de la lluna, vaig pensar que es referiria a en Hisoka i el seu maquillatge, no es tan diferent) ha semblat assassinar una vintena de persones. Que aquest individu és un dels nous integrants de la màfia sectària i que ha intentat escalar posicions pel dret i arribar al nivell vint per aconseguir la seva habilitat especial. Però tal com demostren les seves presses, és un nen amb una joguina nova. No es pot estar de fer-la servir. Els membres del Ryodan son usuaris experimentats acostumats a enfrontar-se a tota mena d’habilitats estrambòtiques. L’home es creu molt poderós, però segurament caigui víctima de les seves pròpies presses. Pel que fa a l’habilitat, sembla alguna mena de capacitat per travessar les parets o crear portals a través d’aquestes pels que poder moure’s. Una habilitat molt profitosa en un vaixell on les diferents plantes estan aïllades, sobretot per a una màfia que es lucra amb el tràfic entre plantes. Sigui o no aquesta habilitat, segurament no l’arribi a aprofitar. El més provable és que només serveixi d’advertència al Ryodan i com una mena de barem amb el que mesurar la resta d’habilitats que vindran. Per altre banda, aquest atac directe al Rydan… Em fa pensar que potser una de les tres màfies ja sap on para en Hisoka… qui sap.