One Piece 938 – El seu secret

Secret a veus

Tots estarem d’acord en que la revelació de l’episodi no ha agafat a ningú desprevingut. Tots ho sabíem, Oda pràcticament ens ho havia dit i sols li mancava fer-ho oficial. Dit això ens trobem en un altre episodi que es dedica al noble art de la transició. És un recurs important, però hom es pregunta si Oda no transisiona massa en aquesta saga. Potser dona masses voltes, cosa que seria un indicador de que no sap ben be com filar els esdeveniments que te en ment. Tot apunta a això tenint en compte les voltes físiques que els personatges donen pel mapa. Avançada com es troba la historia les coses haurien de començar a precipitar cap a una o altre banda. El descobriment del complot per part del govern sembla apuntar en aquesta direcció, un cop descoberts i amb els seus partidaris essent arrestats, l’aliança no te més remei que actuar. Però si fa un pas en fals, si es precipita en excés, destruirà qualsevol possibilitat de victòria. Així doncs Oda ha de torbar un equilibri delicat, per això tantes voltes, ha d’estar segur que tot encaixi quan es produeixi el detonant. Però tot i així potser l’excés de preocupació per aquest aspecte el porti a perdre el ritme de la narrativa. Per això crec que és bo que es prengui ara una setmana de descans. Necessita planificar molt be el que vindrà ara, doncs probablement sigui el punt de transició més delicat d ela saga.

Ja a la segona pagina en Zoro cau inconscient després de la ferida fatal. Deixant de banda el molt inverossimil que resulta que caigui amb aquesta facilitat després de resistir l’atac d’en Kuma (jo hagués argumentat alguna mena de verí en l’arma per a fer-ho plausible), l’esdeveniment deixa en Zoro indefens amb l’únic suport de la pobre cortesana (ai, si es que vull que follin molt fort). En quant al seu altre adversari, aquest marxa tranquil·lament. No sabem si per veure en en Zoro una amenaça o per respecte a la seva demostració d’habilitat. Tenint en compte que és un oportunista empedernit, sembla difícil que no es volgués aprofitar d’un Zoro malferit. Però també sembla difícil que estigués disposat a fugir amb l’avantatge que li aporta la recent debilitat. Així doncs la seva fugida funciona com un motor narratiu per expressar l’honor del guerrer lladre. És un home d’honor que sap reconèixer la força d’un adversari. No obstant, això l’allunya d’en Zoro, qui per força haura de recuperar l’espasa que el famós zmbie samurai li va cedir. I això l’obliga a donar més voltes encra abans d’introduir-se de nou a l’acció principal de la saga. Suposo que al final es faran amics, però seria molt decebedor que això succeís sense que s’enfrontessin en un duel digne de menció.

Love is here

Per altre banda els aliats descobreixen les habilitats de la intel·ligència enemiga que es referma en el seu poder arrestant a tots els dissidents marcats amb el símbol de la rebel·lió, això posa les coses complicades als nostres protagonistes que discuteixen acaloradament que fer amb els membres capturats. Sorprenentment és el fred Law qui encapçala la iniciativa d’acudir al seu rescat. Ell, sempre tan fred, demostra aquí que el cor del seu mentor no és l’únic que posseeix (referència una mica forçada, però ja s’entén). També s’ha de dir que el poder de l’ex shishibukai és el més adequat sobre la terra per a fer qualsevol mena d’extracció. Tan adequat resulta el poder que un es pregunta si realment cal discutir. Al cap i a la fi vist l’abast del seu poder  a Punk Hazard (va crear una room que encabia l’illa sencera) rescatar a uns pocs integrants sense ser descobert hauria de ser per ell bufar i fer ampolles.

família feliç
Pervertit

Després que es reveli la també obvietat de que el rodamot amic d’en Zoro ajudaria a l’exèrcit aliat l’escena torna a saltar al nostre espadatxí per desenvolupar una relació que s’aproxima perillosament al romanç. I dic perillosament per que Oda mai s’ha atrevit a posar els nostres protagonistes realment en una relació romàntica. Va fer la seva temptativa amb en Sanji tant a Dresrossa amb la Viola i més intensament encara amb la Pudding, però ambdues relacions no van acabar d’explicitar-se del tot i amb l’excusa de la personalitat del cuiner Oda no es va mullar. Suposo que la historia amb la Puding encara es pot desenvolupar més endavant (seria lo seu), però aquí en un parell de pagines he vist una relació que per mi te molt més potencial (i molt més sentit donat l’afinitat d’en Zoro per les espases). No crec que Oda s’arribi a mullar, crec que tractar el romanticisme de manera directe és quelcom pel que es veu intimidat. Suposo que te por de que no encaixi amb l’humor de la sèrie. Però si s’ha atrevit a explicitar una prostituta… per que no? Somiar és gratis que diuen. No se si en Zoro serà capaç de portar a la cortesana fins al seu germà, però sembla provable (per les paraules del nen) que el retrobament s’allargui fins ben avançada la saga (si no fins al final). En qualsevol cas Oda sembla apostar per a desenvolupar en la intimitat la relació entre aquests dos personatges (amb la nena pel mig vigilant que no s’apropin massa).

Després que es reveli la també obvietat de que el rodamot amic d’en Zoro ajudaria a l’exèrcit aliat l’escena torna a saltar al nostre espadatxí per desenvolupar una relació que s’aproxima perillosament al romanç. I dic perillosament per que Oda mai s’ha atrevit a posar els nostres protagonistes realment en una relació romàntica. Va fer la seva temptativa amb en Sanji tant a Dresrossa amb la Viola i més intensament encara amb la Pudding, però ambdues relacions no van acabar d’explicitar-se del tot i amb l’excusa de la personalitat del cuiner Oda no es va mullar. Suposo que la historia amb la Puding encara es pot desenvolupar més endavant (seria lo seu), però aquí en un parell de pagines he vist una relació que per mi te molt més potencial (i molt més sentit donat l’afinitat d’en Zoro per les espases). No crec que Oda s’arribi a mullar, crec que tractar el romanticisme de manera directe és quelcom pel que es veu intimidat. Suposo que te por de que no encaixi amb l’humor de la sèrie. Però si s’ha atrevit a explicitar una prostituta… per que no? Somiar és gratis que diuen. No se si en Zoro serà capaç de portar a la cortesana fins al seu germà, però sembla provable (per les paraules del nen) que el retrobament s’allargui fins ben avançada la saga (si no fins al final). En qualsevol cas Oda sembla apostar per a desenvolupar en la intimitat la relació entre aquests dos personatges (amb la nena pel mig vigilant que no s’apropin massa).

One Piece 937 – Gykumaru del pont Ogachi

Zoro sexsimbol

Un episodi que ha deixat contents als fans. I és que no és d’estranyar. Veure en Zoro en acció sempre mola. I més si el posen en problemes (encara que sigui fent trampes). Veient les reaccions a l’episodi, m’he adonat que el fandom en general te una relació molt homoeròtica amb l’espadatxí. Només de veure’l es posen erts i obliden tota la resta. Tot plegat forma part d’aquesta seriositat que envolta el personatge i el fa distanciar-se de l’humor en el que es mou la sèrie. Per que en Zoro dona peu a fer humor, però no es fa partícip d’aquest. No participa (no en gran mesura), en les ximpleries dels navegants i forma junt amb la Robin una ancora en que agafar-se a la seriositat subjacent a l’humor. Però a vegades cal recordar que tractar quelcom des de l’humor no equival necessariament a no prendre-ho amb seriositat. L’humor sustenta One Piece i és gracies a ell que es manté fresc després de tant de temps. A vegades se’l ninguneja quan aquest s’obre camí fent-se partícip en grans moments de tensió. Però no cal oblidar que de no obrar així, probablement la sèrie no hagués arribat fins on és avui.

Enceta l’episodi establint una connexió inesperada entre la Big Mom i en Queen. Mentre ella proclama als quatre vents el seu desig fervorós de menjar cert àpat, en Queen presumeix de posseir-lo tot per ell a l’altre costat de l’illa. És evident que aquest petit detall desencadenarà d’una o altre manera un gran conflicte. Però em semblaria una mica decebedor que fos el recurs que empraria Oda per salvar a en Luffy de la seva condemna. Com a molt m’agradaria que fos el detall que li permetés fugir ben lluny, quan ja havia aconseguit escapar per si mateix.

La resta de l’episodi transcorre en un continuat conflicte entre en Zoro i un parell d’adversaris que li surten al davant (per que si no seria incapaç de torbar-los). La veritat és que m’ha sorprès bastant com ha girat els esdeveniments el bo de l’Oda en un moment. D’entrada en Zoro s’enfrontava a un paio que semblava dir molt per la boca però actuar més en una defensiva oportunista. La típica tàctica de provocar a l’oponent per poder atacar-lo quan baixi la guàrdia.  Brut, ruïnós, però eficaç. Una tàctica més per afrontar la batalla. Però quan l’escena comença a desviar-se cap a una temptadora revelació sobre les espases negres un segon adversari apareix per tallar la declaració i potenciar la incògnita. Però no be sol.

Era evident que la cortesana no havia mort amb tanta facilitat. No només per que Oda no mata a ningú. Si no per que la narrativa havia donat un pes brutal al personatge com per aparèixer simplement per morir poc després, sense fer res mes transcendent que el fet de defallir. La presentació era excessiva pel poc paper jugat i era evident que el personatge encara tenia molt paper a interpretar. Que se la trobi en Zoro em sembla força encertat, per que es en certa manera el més desvinculat de tot i permet donar al personatge un ambient aïllat en el que seguir desenvolupant-se. Les circumstancies en que ho fa, esdevenen encara més propicies. En un moment ens demostra que no és només una mala puta sense escrúpols. És algú disposat a sacrificar-se per aquells a qui aprecia (t’imagines que hi hagués un rollete entre aquesta i l’espadatxí?).

En qualsevol cas en Zoro es veu embolicat en un conflicte a dos bandes on dos oponents: un sanguinari assassí sense escrúpols i un guerrer oportunista de flexible moral es coordinen per posar-li les coses complicades. Però en Zoro és en Zoro i tot i les trampes rastreres dels dos adversaris no pot si no somriure davant el repte. I quan cau la primera sang, l’espadatxí s’encén davant la perspectiva d’un bon encontre. I quan s’encén, és imparable.

One Piece 936 – El gran torneig infernal de sumo

Espases llegendaries

La primera part del capítol es dedica amb força parafernàlia a respondre la pregunta que l’anterior va deixar a l’aire. Quina oportunitat donarà en Queen a en Luffy d’escapar? És evident que el general pagarà car haver ideat aquest joc. D’entrada sembla impossible que el joc li pugui fallar, és una trampa mortal. Però en Luffy és expert en sortir de situacions impossibles. Si existeix una mínima possibilitat la seva sort l’hi portarà i la seva voluntat serà capaç de travessar-la. És evident que en Luffy escaparà en breus, ara només ens queda gaudir del com.

Com ja vaig dir a la ressenya anterior en Queen és pur espectacle, es passeja amb seguretat entre els seus seguidors pensant sempre en com excitar els seus sentits. I això juga en contra seva. Per que en lloc de pensar la millor manera de fer les coses, pensa en la més espectacular. I en aquest cas, sembla que això podria donar una oportunitat a en Luffy de sortir indemne del seu joc. No obstant Oda s’hi allarga pel meu gust, esplaiant-se en detalls que pretenen magnificar l’emoció i que només fan que entorpir-la. L’explicació sistemàtica del funcionament de la trampa que caurà sobre en Luffy de fugir és innecessària i s’elonga en excés. Crec que Oda hauria d’haver optat per un recurs més gràfic per mostrar-ho i passar directament al’acció. En qualsevol cas el barret de palla esta entre l’espasa i la paret, cosa que insinua que potser alguna paret caigui.

La següent escena ens retorna als banys de l’anterior ressenya per perpetuar el vergonyós masclisme involuntari que Oda deixa caure en la cosificació de les seves protagonistes. Tot i que en aquest cas l’escena esta més justificada no deixa de recordar a la pèssima premissa humorística de l’episodi anterior i arrossegar-ne el seu sabor amarg. En qualsevol cas en Hawkins i companyia entren als banys a la cerca dels fugitius en una redada del tot lògica i competent. El pirata endeví no sembla sentir cap iterés en les virtuts femenines que ennuvolen la vista de homes menys centrats que ell. El cas es que posa a les noies en problemes i tot i les tàctiques de distracció de la Nami (que empri el seu cos seductor com una arma em sembla millor que no pas que el regali a les vistes de desconeguts que l’assetgen per veure-la) la situació sembla cobrar matisos d’emergencia. I allà és quan en Sanji apareix per salvar el dia. Només que ja havia estat allà tota l’estona. La fantasia onírica d’en Sanji amb la invisibilitat era divertida com a somni hipotètic i inassolible. Una frustració pervertida que esdevenia la cúspide del contrast entre perversió i cavallerositat. Un gran recurs còmic. Però al esdevenir real les coses canvien, la cavallerositat deixa de ser un contrast per ser una mascara en cert sentit, doncs la perversió evidentment impera. Era el somni de la seva vida sí, però no deixa de fer-se estrany veure’l complert. Crec que Oda ha trencat una barrera aquí, per que el divertit era que no ho podria fer mai i ara simplement… és una fantasia més.

Finalment la camara vira a l’escena que més ha cridat l’atenció dels aficionats. Un Zoro emocionat al que per fi sembla haver-li arribat el moment de fer alguna cosa. I és important, per que sent l’espadatxí al país dels espadatxins la cosa seria esperar que aquest fos el seu moment. Però Oda l’ha retingut fins ara, conscient de les ganes que tenia l’espectador de veure’l en acció. I ho ha fet per poder desfermar-lo sense reserves arribat el moment. I el moment sembla haver arribat. L’excusa poc importa, en Zoro s’enfrontarà amb el que podria ser un rival digne de veure (com podria no ser-lo). Estant basat en una figura històrica, quasi mitològica, el col·leccionista d’armes que li ha usurpar l’espasa cedida per Ryuma, potser el samurai més famós de tots els temps, te el potencial per esdevenir un rival emocionant. Dubto que Oda s’allargui molt en el combat, però no m’estranyaria veure al cap de molsa passar alguna petita dificultat. El potencial del trofeu que pugui trobar desprès de vèncer però, és el que ens posa les dents llargues. Que podrà armar a un petit exercit sembla evident, però l’emocionant son les armes llegendàries que es trobaran entre el seu arsenal. Potser aconseguirà en Zoro un altre espasa mítica per a la seva col·lecció. Potser fins i tot el desprestigiat Brook podria aconseguir una espasa digne de menció? Sens dubte les possibilitats son prometedores. I fins i tot, l’encontre podria guardar algun secret sobre el passat Wanesc d’en Zoro.

One Piece 935 – Queen

L’assetjament sexual no fa gracia

Podríem dividir aquest episodi en dues parts. La que parla d’en Luffy, la presó i en Queen (i encapçala el títol de l’episodi) i la que parla de la Nami, la Robin i companyia (i que encapçala el títol de la ressenya). Narrativament i a nivell de trama la primera te més importància, però m’agradaria parlar més de la segona. Així que  mencionaré en primer lloc el que m’agradaria comentar d’aquesta primera i abordaré després la segona.

La presó és un caos, En Kid ha escapat i cap carceller és prou tenaç com per sotmetre al salvatge Luffy i la seva bestialitat desfermada. Ni les manilles de kairouseki semblen poder-lo aturar. I en mig d’aquestes arriba en Queen, un dels dos tinents de l’emperador i encarregat de supervisar la presó. La seva aparició teatral no m’agrada. Entenc la intenció d’Oda i hi estic d’acord. En Queen és una reina de l’espectacle, una diva disposada a reclamar l’atenció per allà on passa. Però la manera en que ho ha fet… peca de ridícula i simplista. Simplement no em crec que el numeret de fira que ha muntat entretingui als sanguinaris carcellers. Com dic la idea era bona, però ha fallat en la seva execució.

Ja ho deia en l’episodi anterior i ara Oda hi reitera, el petit vellet de la presó era antany un poderós cap de la màfia que movia els fils de tot un país. I que podria tornar-ho a fer. És evident (diria fins i tot que excessivament obvi) que  en Luffy el salvarà i aquest li aconseguirà un exercit (hauria d’haver deixat la idea més a l’aire). Però de totes maneres serà interessant veure com ho fa.  També interessant és la declaració d’en Luffy que portar les manilles era una mena d’entrenament. Per que és el classic entrenament per supressió típic del shonen més típic i aquí Oda se’n fa partícip i aconsegueix emocionar-nos. Però a l’hora se’n burla i ho fa a la seva manera. Per que on altres hi reiterarien episodis, ell hi dedica un comentari a peu de pagina que no necessita dir més (de vegades sap no ser reiteratiu). Però és amb “em faré més fort, encara que sigui una mica” que definitivament borda la parodia.

En tot cas en Luffy sembla haver triat el pitjor moment per fugir amb l’arribada d’en Queen. Amb les manilles i sense aliats  sembla no tenir sortida. Si no fos per que un ninja ha demostrat la seva utilitat apropiant-se de les manilles i l’ombra misteriosa de la cela obscura ha insinuat ser un antic aliat dels samurais. Podrien ambdós factors junts possibilitar la fugida del barret de palla? Ho veig factible. Espero que això no acabi amb la derrota d’en Queen (és massa aviat per carregar-se algú de tant amunt, amb prou feines ens l’han presentat). Però em creuria perfectament que amb una bona execució aconseguissin fugir per potes.

I parlem ara del que m’interessa. L’escena als banys de la Nami i companyia. Comença elegant, amb les noies prenent un bany mentre parlen de tàctiques i política. Continua graciosa quan se’ns revela que estan en un bany mixt i be, fa mitja gracia per que estan en boles i… (potser no tanta). I continua desagradable i incòmode quan Oda tira per reiterar en la broma de que uns babosos sortits es dediquin a assetjar-les i mirar-les per totes bandes mentre elles es converteixen en un objecte de pura i depravada observació com si fos el més normal del món que els homes nomes les sabessin veure com a cossos despullats. Entenc la broma, però no em fa gracia. Promou la normalització de que és normal que un home espií una dona als banys i això no pot estar be. I quan Oda hi fot tentacles ensabonant-les… Tenia en ment que li fessin un doujinshi porno ja d’entrada oi? Per que si no, no entenc com es pot ser tan innocent. Tot plegat és brut i desagradable i al menys a mi m’ha deixat un mal gust de boca. Per que jo m’he imaginat essent observat com ho eren elles en l’episodi i m’he sentit molt incòmode. I jo no soc una dona que te l’experiència d’haver viscut aquesta mena de situacions de clar assetjament. I el pitjor és que en fa broma.

Més endavant mostra una petita vinyeta on es veu el que hauria de ser la realitat d’uns banys unisex. Nens,  homes i dones (aparentment família) banyant-se en un ambient relaxat i distés on hi regna l’alegria i on el bany no esta sexualitzat. Però quan les nostres protagonistes entren en escena tot son mirades libidoses cap als seus cossos d’infart (i el pitjor és que la narrativa d’Oda promou el menyspreu cap a cossos no canònics com el de la ninja). L’únic bo que en trec de l’escena és l’orgull i l’a naturalitat amb el que les protagonistes mostren el seu cos. No és quelcom que Oda hagi fet voluntàriament, però s’agraeix treure’n algo de bo. Per que són dones orgulloses i poderoses, que no tenen cap problema amb mostrar-se com són ni es deixen intimidar per individus que sens dubte les cossifiquen. Però això no treu és clar que l’escena et vengui l’ideal de dona bonica com un cos fet per a la contemplació sexual de l’home que viu amb el propòsit de satisfer els seus desitjos. I això esta malament. Molt malament.

One Piece 934 – Hyougoro la flor

Mapa

Aquest és un episodi purament de reubicacions. Un episodi on Oda atura un moment el ritme de la narració per deixar ben clares les posicions de tots els integrants abans de seguir amb la narració. És quelcom que acostuma a fer dins les sagues passat moments de gran acció i que la historia necessita per seguir fluint sense entrebancs o malentesos. El recurs te com a gran objectiu balancejar els temps entre personatges i Oda ho compleix sense masses problemes. No obstant aquesta vegada la cosa ha quedat potser un pèl massa seca, forçada en excés per un rigor que no casa amb la sèrie.

curiós disseny

L’exemple més notori del ja mencionat és el mapa. Els mapes sempre molen. Serveixen per ubicar els personatges i posar una disposició al que abans només eren noms. Per que no és el mateix que et diguin que estan a l’oest de la capital que veure que estan a l’oest de la capital. Sospito que el petit esquema de la geògrafa del país servirà a propòsits més específics en endavant però ara només rau a fer-nos ubicar els personatges. I per no deixar buida una de les zones del país, Oda hi transporta als personatges fugits de l’episodi anterior (una mica per que mira, aquí no hi havia passat res). Tot plegat fa que mapa a part, l’episodi resulti una mica eteri.

En primer lloc ens mostren a una tripulació de la Big Mom en disputa, que ens be a dir el que ja sabíem, que han perdut a la Big Mom (l’únic que aporta és plantejar un interessant conflicte hereditari en cas de defallir la matriarca). Després la càmera enllaça amb la matriarca perduda en un altre escena que tot i ocupar també varies pagines tampoc ens diu res que no sabéssim a banda d’insinuar el detall (un secret per tots sabut), de que en Zoro te algun vincle amb el passat de Wano (el més provable és que a través del seu mestre) i mostrar-nos el mapa (la Big Mom no és el personatge més interessant per ensenyar-nos geografia i la veritat és que queda una mica forçat, però alguna cosa havia de fer amb ella). Desprès enllaçant amb el descobriment de que hi ha una zona inexplorada de Wano ens porta fins allà per dir-nos únicament que el grup que estava dins el castell ha escapat (cosa que saber no sabíem, però sabíem), i on es menciona que l’home que capitula l’episodi era antany líder de la yakuza de l’antic Wano. I a continuació aprofitant que parlaven del succeït al palau ens transporten fins l’equip d’en Sanji que s’assabenta d’això via diari on se’ns informa de la mort de la cortesana que curiosament ja sabíem i on l’única aportació és la broma dels banys que de fet, també sabíem (cap menció a com va acabar la batalla contra els dinos ni a com van fugir?).

Hem d’esperar fins a l’ultima de les escenes per que realment ens porti algo nou. Tot i que ja es mencionava en l’anterior (amb el recurs del diari), ens assabentem que en Kid ha fugit sense en Luffy (suposo que sense intervenció d’aquest, però qui sap), detall que dona a Oda un potent recurs per salvar el dia en cas de necessitat. Allà l’esclavisme opressiu del camp de treball segueix com sempre. Segueixen fent bullyng a un impassible Luffy al que no sembla afectar-li massa que l’intentin trepitjar i es torcin en turmell en l’intent. I seguim veient patir al mateix vell d’abans en una opressió incansable que comença a fer evident que no és un vell qualsevol destinat a exemplificar la tortura dels camps de treball. Sorpresa la nostra quan descobrim en les seves paraules d’honor que no és altre que el mencionat ex-lider de la yakuza que encapçala l’episodi.

Quin bullyng

Suposo que en Luffy el salvarà, fugirà amb ell i accidentalment aquest emprarà els seus antics contactes per donar la clau de la victòria (a nivell logístic i d’informació) als aliats. Però abans d’això sembla ser que l’Oda vol que en Luffy s’hagi d’enfrontar a en Queen. És massa aviat per fer caure a un pilar tan poderós. I sembla difícil que en Luffy pugui vèncer en el seu estat actual. Però sí sembla augurar-se un enfrontament fugaç que posi en atenció al subordinat de l’emperador de l’autèntic potencial d’en Luffy i a en Luffy del que li falta encara per arribar fins l’emperador.