Etiqueta: manga

Antagonisme del Patriarcat

Caos. Aquesta és potser la paraula que més s’escauria per a descriure l’acció d’aquest capítol. No caòtic en el sentit en que costa distingir que esta passant si no en el que els personatges viuen immersos en un caos. Així doncs no és caòtic en un mal sentit,  si no que ho és amb una manifesta intencionalitat. El que pretén Oda amb aquest descontrol és emprar-lo com a eina per a reiterar en la descripció de la personalitat del shogun. Crec que no era un recurs especialment necessari, doncs Oda ja havia exposat el personatge de manera força clara, però aquí ja no en queda cap dubte. D’orgull sensible i colera presta és capaç d’explotar en qualsevol moment. Els seus subordinats el temen per l’arbitrarietat del seu comportament que implica que els pugui tocar el rebre en el moment més inesperat. El seu poder (la influencia de l’emperador i suposo que la fruita) li donen la capacitat d’imposar-se sobre uns individus que no el respecten i que fins i tot el menyspreen. Però a l’hora és un covard, incapaç de complir les seves amenaces si amb això pot perdre quelcom que valora (encara que sigui de forma egoista).

A excepció del seu final Oda centra tota l’atenció de l’episodi en els fets del palau. On bàsicament vista la negativa d’obediència de la cortesana, el cap de l yakuza decideix segar la seva vida com pertoca, destruint de passada la font de vulnerabilitat del shogun. És en aparença un acte d’honor amb respecte cap a un altre acte d’honor. Un home embrutant-se les mans per complir el seu deure amb respecte. Però el més provable és que la bona de la Komurasaki estigui lluny d’haver mort i aconsegueixi eludir-la d’una o altre manera. Després d’això i fent us de l’humor com a recurs per facilitar la fugida els aliats aconsegueixen aparentment trobar una escapatòria a tot aquest caos. No obstant el que a mi em sembla destacable d’aquest episodi son dos elements que tenen més a veure amb la narrativa subjacent del marc de One Piece que de l’immediata de la trama que venim vivint.

En primer lloc parlar de masclisme, patriarcat i cossifcació. Oda tot i voler-ne fugir, tot i tenir la intenció expressa de fer-ho, no pot evitar impregnar de masclisme la seva obra. Resulta evident quan Oda enfronta sense dilació als mascles de la sèrie a cruentes batalles que posen en greu perill la integritat dels participant mentre que les femelles veuen relegades les seves escenes d’acció a combats com a molt d’intel·lecte que els permet defugir l’enfrontament directe i per tant el dany físic. Però aquí no venim a parlar d’aquest masclisme inherent conseqüència d’una societat que encara pensa que a la dona se l’ha de protegir. Si no del que Oda esta expressant aquí a Wano. Tot i que de forma no especialment evident (de fet és força subtil), Wano és, sobretot amb comparació a altres regions de la sèrie, una societat masclista. Ho és per que beu directament del japó feudal, però crec que en aquest cas Oda ho ha introduït no de manera accidental si no de manera expressa. És potser un intent d’Oda per tractar una de les desigualtats que fins ara tan malament ha sabut portar? Sempre hi ha hagut un esforç. El de One Piece és un món on les dones fan tot el que els homes poden fer. Però tot i així no costa veure que és una aproximació que peca de resultar insuficient. Aquí tenim una trama que posa el seu eix dramàtic entorn a una prostituta i la seva dignitat. És evident que la societat de Wano cossifica a la figura de la dona, però pot ser una treballadora sexual, considerada indigne per la majoria mantenir la dignitat fins al final? Això planteja Oda i a això dona resposta. Quedant clar en tot moment qui és la persona forta i honorable i qui és el dèbil covard i mesquí. Oda s’atreveix a representar altres forces que les dels punys (ja va fer una aproximació similar a l’illa de les sirenes on esgrimia un perfecte paral·lelisme entre el dret de vot dels afroamericans amb els tritons) i enviar amb elles una reflexió, una protesta. Oda posa de manifest que un món on la dona és menystinguda i menyspreada no és un món desitjable. Evidencia que l’obsessió malaltissa del shogun per posseir a la cortesana no és una relació sana (literalment el fa embogir). I trasllueix que aquest pot ser un món de dones fortes, capaces de donar una patada als ous (referència a les secretes arts ninjes de la sexybellesa) a qualsevol que intenti vulnerar els seus drets.

El segon aspecte a comentar és el de la varietat cada cop més notòria en l’esquema dels antagonistes. One Piece va començar com un shonen típic. I com a tal els antagonistes estaven dissenyats per a resultar adversaris dels protagonistes. I amb adversaris em refereixo a rivals amb els que fotre’s d’hòsties. Per tant la seva personalitat i el seu disseny estaven sempre encarats a aquest ideal. Així passa amb tots i cada un dels adversaris fins arribar a l’Enel, on Oda cansat de ser tan típic i havent-li agafat el gust a explicar el que li sortís dels collons amb la saga anterior va presentar la que era la saga més atípica fins al moment. Una saga que canviava l’enfrontament bèl·lic per una visió més esportiva i que dissenyava l’antagonista en conseqüència. La cosa va continuar amb un thriller barck on l’antagonista no  representava el seu enorme poder en si mateix si no en un zombie colossal, on altre cop l’esquema de batalla va virar del característic 1 vs 1 al tots vs 1. Però tot i que diferents seguien sense resultar canvis de percepció especialment atípics. La historia va seguir amb adversaris que no eren adversaris, amb antagonistes  que no tenien cap poder de combat (els dracs celestials) o fins i tot amb antagonistes que no eren altres que la discriminació mateixa i el dret al vot. En qualsevol cas, aquesta és una deformació que no agrada massa als amants més afermis dels combats clàssics del shonen típic. Cèsar és un antagonista que ni va suposar ni va pretendre suposar mai un autèntic repte combatiu. Era un geni científic i el seu poder no estava en la capacitat de combat, si no en la seva capacitat creativa per desenvolupar armes amb les que superar els seus enemics. Oda no va acabar de saber-lo enfocar (forçar un enfrontament directe em sembla un dels majors errors de plantejament), però l’intent és lloable. Per això mateix es critica el disseny de la mateixa Big Mom que viu molt lluny de ser el típic d’un antagonista. Però aquí Oda va un pas més enllà i dibuixa en el shogun un disseny antiantagonic que representa en ell tot el que un antagonista típic de shonen clàssic no hauria de tenir. Per què ho fa? Ho fa per que com ja he dit en múltiples ocasions la diversitat és rica i aporta matisos  que omplen la historia. Ho fa per que ja porta més de vint anys amb la historia i ha d’innovar per mantenir-se fresc. Per que el que servia ahir ja no serveix per avuí i la seva narrativa ha d’explorar nous horitzons, noves maneres  de fer. Per que One Piece podria anar només de donar cops de puny, però no te per que fer-ho i jo sincerament, ho prefereixo així.

Tweet

Embolics a la cort

En aquest episodi Oda reprèn la narrativa allà on la va deixar en l’única de les tres trames que va funcionar realment en l’episodi anterior. Després d eles males decisions d’aquell m’alegra descansar-ne per enfrontar-me al que semblen camins més propicis, no obstant sembla difícil oblidar que tard o d’hora hi haurem de tornar.  Per ara però, Oda es centra en la nostre estimada Robin i la seva passada per la cort del Shogun. La teníem en una situació complicada, atrapada amb les mans a la massa i rodejada d’enemics capaços d’haver-s’hi acostat sense que pogués detectar-los.

Abans de tornar a la tensa situació de la nostre pirata però, Oda ens passeja durant unes vinyetes per la festa per mostrar-nos a una Komurasaki emmascarada tocant una emotiva cançó. La mascara és un símbol evident de que ens amaga alguna cosa. El més obvi, és l’emoció que aquesta cançó li provoca. Serà una balada que recorda als caiguts? D’esser certament com sembla la germana perduda d’en Momonosuke, tindria molt de sentit. Però sense saber de que parla la cançó, poc més podem especular, suposo que Oda ens ho revelarà tard o d’hora.

Pel que fa a la Robin era obvi  que aconseguiria escapar dels imponents ninjas, i si t’ho paraves a pensar fins i tot el com resultava evident. Però tot i això la seva identitat ha estat descoberta i la seva posició com a espia de la cort  ha quedat per tant completament destruïda. No he pogut evitar  pensar que la cosa hauria estat tan senzilla com posar-li una mascara al doble per evitar comprometre així la seva posició, però es veu que una de les fugitives més experimentades del món no disposa d’aquesta formació. Bromes a part (tot i que sí que em sembla una mica greu que s’hagi comés aquesta falla)  la situació resulta eficaçment tensa i vibrant. La Robin s’amaga entre les cortesanes (amb una mascara, no la podia fer servir abans no), mentre la cort continua el seu festeig. Però no és si no un factor extern a ella el que sembla li permetrà fugir.

Mentre tot això succeeix Oda ens presenta l’ambient de la cort. El Shogun és un estúpid supersticiós amb un excés de confiança en el poder que en Kaido li proporciona, no sembla ser conscient que si es passa de la ratlla l’emperador no te més que substituir-lo. Els seus subordinats no el respecten, només li segueixen el joc per que te el poder. I tot i la seguretat amb que exhibeix el seu tron, tem amb fervor el fantasma de l’antic senyor feudal al que ja ningú recorda i la força del qual ja tothom creu morta. Ningú se’l pren seriosament, tot i que paradoxicament te raó (encara que sigui per supersticiós). És una construcció de personatge força inusual per al manga, més complex del que solen ser-ho aquesta mena de secundaris. Oda sol tendir als personatges extrems. Si es estúpid i bobalicó, bobalicó i estúpid. Si és gloriós i bo, bo i gloriós. Però aquest… és un personatge amb molts matisos. És un estúpid, però a l’hora és aïlladament intel·ligent. És poderós i inspira por, però a l’hora ningú se’l pren seriosament. Està extremadament segur de si mateix i les seves possibilitats, però a l’hora és un poruc supersticiós que tem que qualsevol cosa el pugui fer caure.  És orgullós i es creu superior a tot el que l’envolta, però a l’hora l’espanta i l’irrita  que els demés es puguin riure d’ell. Però tot i aquesta dualitat, és sempre coherent, és sempre realista, humà. Oda ha aconseguit traçar una dualitat aclaparadora amb tants pocs traços que sembla mentida que el personatge pugui funcionar, però funciona, i d’allò més be. El shogun funciona com la peça central d’una societat benestant on tot sembla estar malament.

Tot i això, crec que Oda s’ha sobrepassat potser en excés  en la seva exposició de la cort. Els dialegs es feien a estones exageradament enrabassats per al nivell  estandard de One Piece, fent facil que un es perdés al llegir-los. Les pagines estaven tan poblades que per un moment m’ha donat la sensació d’estar llegint un capitol lleuger de HunterxHunter. Tot i això aquesta densitat ha durat poc, doncs aviat el detonant ha explotat desencadenant rapidament a la més usual acció.

Per que el shogun tot i la seva seguretat és una persona realment insegura i quan la petita nena que vam conèixer fa uns quants capítols s’ha començat a riure d’ell (tot i que en realitat reia de que tots s’estiguessin aguantant el riure) ha muntat en colera disposat a acabar amb la seva vida. Aquí es veu la planificació de la que Oda està fent gala en aquesta saga, doncs com ja vaig dir, si la presentava com ho feia era per que esperava que el personatge acabés per jugar algun paper de certa rellevància. I vist el resultat , les proves són evidents. El líder de Wano es disposava a acabar amb l’ofensa quan la persona més inesperada ha sortit al seu rescat arriscant tots els seus esforços per salvar a la nena a la que inevitablement ha agafat estima. Així doncs la prostituta s’enfronta al shogun amb determinació i sense una ombra de dubte i temor. Com acabarà això es fa difícil de dir. El shogun ha mostrat els seus múltiples caps (un disseny que tot i no massa espectacular va molt acorda amb el personatge) i sembla desfermat. En lo personal, crec que la Komurasaki aconseguirà calmar a l’enfurismat líder amb les seves paraules i una forta resolució (i la seva hiperbòlica bellesa incommensurable). Que el conflicte quedarà allà gracies als seus dots de persuasió i potser a l’ajuda de la Robin per fer escapar a la nena. Però l’acció sembla molt desfermada com per que sigui fàcil d’aturar. Sembla que Oda opta més per un conflicte intens amb el que potser donar peu a altres coses que vindran, o potser opti per la via intermitja de donar-nos una mica d’acció i després calmar les coses. Veurem com se’n surt.

Tweet

Decisions incertes

Aquest és un episodi que m’ha provocat sentiments enfrontats. Per una banda mola però per l’altre… és estrany. Deixant la Robin de banda les decisions que Oda pren en aquest episodi són estranyes i tot i que emocionants crec que no acaben de ser la millor opció i entren violentament en conflicte amb certs camins als que l’autor ja sembla haver rebutjat en detriment d’altres que potser no semblen tant interessants.

En primer lloc tenim a en Sanji i l’estranya Germatransformació d’aquest. Tot i que mola veure’l així  i la disfressar que això li suposa resulta extremadament convenient pera la situació concreta que aquest viu tot en ella sembla incorrecte. En primer lloc l’estètica tot i molar en certa manera no casa gens amb en Sanji i acaba per resultar ridícula quan recordes qui la vesteix. Això es veurà pal·liat segurament amb el redisseny que Oda te pensat aplicar al vestit per mans de l’Ussop i en Franky i que segurament vagi més amb l’estètica del cuiner. Però deixant de banda les decisions estètiques que al cap i a la fi no tenen massa transcendència està el power-up que això suposa. I el problema d’aquest power-up no radica en la intensitat amb que el poder d’en Sanji s’hagi pogut veure potenciat, si no amb la qualitat amb que ho ha fet. És un complement artificial, qualsevol podria tenir-lo, no és producte de l’esforç, ni tan sols de l’esforç d’en Franky, tecnòleg expert de la tripulació. Potencia les seves habilitats d’una manera que juga en detriment de la força intrínseca del personatge en si. I això de fer-lo invisible… Fa res Oda anunciava amb grandiloqüència el fet de que un general d’en barbanegra posseís la fruita d ela invisibilitat i ara… ara resulta que al cap i a la fi no és una habilitat tan única. Tot plegat crea un aura d’incomoditat davant les habilitats obtingudes que només poden fer-me sentir que aquesta ha estat una mala decisió d’Oda. I això tenint en compte les implicacions morals d’acceptar un present que l’identifica com part de la família que repudia, que el va rebutjar, torturar i esclavitzar. El fet que els Vinsmoke li oferissin el regal com a mostra de reconeixement em sembla molt be. Però que ell l’accepti amb tanta facilitat, em sembla un pas enrere.

Tot plegat crea un aura d’incomoditat davant les habilitats obtingudes que només poden fer-me sentir que aquesta ha estat una mala decisió d’Oda. I això tenint en compte les implicacions morals d’acceptar un present que l’identifica com part de la família que repudia, que el va rebutjar, torturar i esclavitzar. El fet que els Vinsmoke li oferissin el regal com a mostra de reconeixement em sembla molt be. Però que ell l’accepti amb tanta facilitat, em sembla un pas enrere.

La Robin per sort, exemplifica l’excepció de l’episodi protagonitzant una escena de perfecte execució. Com a espia que és (i la única que fins ara sembla haver complert el seu rol a la perfecció(admetem però que en Franky s’hi ha esforçat)) i havent aconseguit infiltrar-se amb èxit a la cort del shogun la seva missió consistia en investigar. Però era d’esperar que una figura tan eminent comptés amb un servei d’intel·ligència. El que potser sorprèn és que aquest servei d’intel·ligència sigui capaç de sorprendre amb les mans a la massa a l’experimentada Robin amb pasmosa facilitat. Com sempre l’autor fa gala d’un disseny variat que defuig un sol cànon concret per enfocar-se en la diversitat creativa, que tot i que a alguns no agrada massa a mi em fascina cada cop més. L’escena és breu però resulta del més impactant de l’episodi, si no fos és clar per la revelació final.

La revelació d’una Big Mom varada a la platja ja seria suficient per posar fi a qualsevol episodi (i segons l’opinió de la majoria m’atreveixo a augurar que millor), però Oda es torna a llençar a les decisions arriscades i decideix fer quelcom que d’entrada només pot fer que restar a la complexitat del conflicte (i fer-lo menys interessant). La Big Mom, en aparença, ha oblidat qui era. Resulta evident que qui reeduqui la seva memòria comptarà amb un avantatge titànic contra l’emperador. Però el fet que Oda empri aquest recurs és una manera indirecta de donar a entendre que d’altre manera tot i l’aliança colossal que ja hi havia, no seria possible derrotar a en Kaido i això no mola. Un conflicte a tres bandes de tots contra tots amb tres poders més o menys equiparats resulta molt més interessant que no pas el conflicte directe que el traspàs de l’emperadriu al bàndol dels “bons” sembla suposar. Una decisió nefasta que difícilment veig com podria millorar en cap cas la narrativa o la trama present. Potser Oda guarda alguna idea esbojarrada amb la que sorprendre’ns a tots. Però d’entrada l’ús suat d’un recurs tan topic no sembla indicar res de bo.

Tweet

L’emperadriu assalta l’emperador

Aquest episodi es veu clarament dividit en tres parts diferenciades la primera de les quals titula el capítol. El més curiós de tot plegat és que aquesta primera part que rep l’honor d’anomenar aquesta fracció d’història és segurament la que menys interès causi a l’espectador. No per ser una part avorrida o anecdòtica, si no per l’impactant de les altres dues. No obstant, aquesta part segueix amagant la seva importància i em referma en la idea de que aquell rodamón que trobà a en Zoro en la seva pèrdua esdevindrà en algun punt clau del que està per venir. Se’l presenta com un viatger errant que deambula d’aquí cap allà, aparentment conegut per tothom en aquest poble de rialles. Una mena de guia turístic que porta al lector a través dels racons més desapercebuts d’aquesta diversa societat feudal. Com aconseguirà Oda que aquest personatge assoleixi la transcendència a través d’en Zoro em costa d’imaginar, però suposo que quedarà més clar quan s’arribi a creuar amb altres membres de l’aliança (si és que realment passa mai de ser un guia turístic).

Pel que al poble en si fa, Oda ens mostra una materialització hiperbòlica del positivisme extrem a través de les rialles impossibles de la gent més pobre del país. El seu humor de pobres, resulta entranyable i càlid a l’hora que en certa manera, incòmode. Per que ells, tenen problemes més greus que tu, que jo, que tots els que vivim en el present bondadós, però ells riuen, sempre riuen. Riuen per que la vida és un do meravellós que és millor no malgastar entre llàgrimes. Per que si pots escollir, sempre millor riure que plorar. Viure la vida amb intensitat, encara que sols t’aporti penúries. És una filosofia senzilla, quasi més una idea, un sentiment. És vitalitat en forma d’alegria, és la proba de que el món pot ser un lloc millor si hi posem de la nostre part.  Per que serà que els pobres riuen més que els rics?

La segona part, potser la més impactant de totes narra l’intentona de l’emperadriu per aterrar en territori de l’emperador i cometre la desitjada múltiple venjança. A l’hora que ens mostra els esforços de l’emperador per expulsar-la i impedir que s’acosti a les seves terres. Això ens mostra un cop més el poder de la Big Mom. En Kaido la tem. Aquell que ha ridiculitzat a en Luffy en un enfrontament directe la tem, l’immortal que desitja la mort i la cerca. Segurament el que temi no sigui tan enfrontar-la si no la capacitat que aquesta pugui tenir per desbaratar els seus plans. En tot cas l’emperadriu sembla determinada a assolir el seu objectiu i aturar-la semblà ser una proesa difícil d’assolir. És en aquest moment d’extremada urgència quan Oda decideix que és bon moment per demostrar-nos la força de les mans de l’emperador (cosa que vol dir que segurament aviat veurem una mostra de poder de l’altre). Així doncs King apareix per salvar el dia i repel·lir amb un sol atac l’intentona de l’emperadriu. Oda sempre ha tingut  molt present que un sol i contundent atac és a vegades molt més expressiu que una innecessariament allargada batalla. Ho ha demostrat innumerables vegades (en Bellamy i el famós cop de puny de la subasta d’esclaus són els millors exemples) i aquí ho empra per exemplificar el seu poder i posar-lo sobre la taula, impedint-nos a l’hora veure’l en plena acció. Per que no ha arribat el moment de desfermar-se, la narrativa necessita contenir l’acció per fer-la explotar en el moment més propici: el moment de les hòsties.  Veurem llavors fins a quin punt fan trontollar la terra els cops d’aquests titans.

Finalment, l’ultima part ens porta fins la fugida d’en Sanji i companyia que intenten evitar esser descoberts pels dinosaures viscerals que no dubten en destruir-ho tot al seu pas per tal de descobrir-los. En Law, ment racional del grup aboga per desaparèixer com el fum i deixar-los a la seva sort. Però el cor cavalleresc d’en Sanji no pot abandonar a una dama en perill, no pot ignorar la seva necessitat de lluir-se  al rescat. Així es llança al rescat, doncs, mentre no el descobreixin no passa res. Oi? Així que davant aquesta idea senzilla Oda ens planta un primer enfrontament. Per que encara no ha arribat l’hora dels titans, però no implica que no ens pugui caure un toc d’acció. Però això no és tot, doncs Oda ens sorprèn amb el nostre cuiner sostenint entre les seves mans una de les fàcilment reconeixibles armes del Germa. Un regal insòlit, fins a quin punt desfermarà el seu poder? Segurament serà un combat breu, però no endevino fins a quin punt resultarà fàcil o difícil l’enemic. En tot cas Oda comença a preparar el camí cap a l’acció que vindrà, per que quan comencen les hòsties, son difícils d’aturar.

Tweet

La riquesa de la diversitat

La primera part del capítol consisteix en una en excés allargada escena que narra les aventures d’en Franky a la cerca dels planols. Tot i que l’escena resulta còmica i compleix la funció de mostrar la diversitat cultural de la capital omple una fracció innecessariament elongada de la narració per no dir, al cap i a la fi, altre cosa que el fet que en Franky busca els plànols. La cursa per la informació és curiosa, però la seva execució és tan tòpica que no aporta gaire res a l’episodi.

Igual d’anecdòtic però potser més interessant és la petita aparició d’en Zoro que apareix emergeix del no res Salvat de la seva irremeiable falta d’orientació per un sospitosament peculiar rodamont que promet (o això em sembla a mi) representar en algun moment un paper en la narració, potser com a mediador entre la classe baixa i els poders benestants o potser, com seria conseqüent, pensar esdevenint part de la clau per torbar els tan desitjats plànols.

Però la part central de l’episodi és la revelació de la identitat del fins ara tan posposat shogun del país de Wano, que Oda havia mantingut a l’ombra per fer créixer l’expectació. Arribats a aquest punt i vist el seu poder les expectatives son altes. I precisament per això Oda ha decidit jugar amb el contrast. L’autor ha anat construint aquest moment des del principi de la saga, amuntegant comentaris vetllats i indirectes sinuoses sobre el perillós o imponent o menyspreable senyor feudal, declaracions que una a una ens portaven a construir-nos una imatge  amb que ha volgut jugar, donar-li un gir. No és sols però un recurs sorpresiu, és una mena de faula, un missatge. Les aparences enganyen, o dit d’altre manera: la reputació no defineix l’aspecte. Oda planteja amb un disseny la idea  moral de no jutjar a un individu pel seu aspecte a l’hora que aposta un cop més per la diversitat.

El disseny de personatges d’Oda sempre ha fet gala d’una gran diversitat corporal pel que fa als homes, mostrant-nos que hi han moltes formes i colors. I dic els homes per que es tracta d’una norma que en la seva obra només sembla aplicar-se a aquests. Mentre entre el gènere masculí costa trobar dos dissenyes iguals, en el femení costa trobar-ne dos de diferents. Aquest episodi també en fa gala amb la mostra de la bellesa femenina on les dones encaixen en l’esquema anatòmic de les protagonistes (l’ideal de bellesa) o son declaradament lletges. Tot i alguns intents de l’autor per pal·liar aquesta discriminació dins aquest missatge de diversitat (la poderosa Big Mom amb la seva figura fora dels canons que ostenta un poder normalment reservat als homes, la ninja grassoneta que s’autodenomina guapa (tot i que Oda en faci més burla que altre cosa), o la pròpia O-Tsuru que mostra una fisonomia facial divergent (tot i que és més aviat per referenciar a l’art tradicional nipó)), aquest sexisme inherent segueix essent un dels pitjors mals que arrossega l’obra.

En qualsevol cas el nostre Shogun a banda de capitanejar la diferencia física entre personatges demostra tenir una ambició i una seguretat potser desmesurada al demanar ni més ni menys que la possessió del famosíssim Vegapunk (amb el disseny de tant llegendari personatge si que s’haurà de barallar quan l’emprengui). Políticament això és una demanda impossible i inviable però ens obliga a plantejar-nos fins a quin punt els negocis bruts del senyor feudal mouen l’economia mundial. Sembla clar que la demanda no serà satisfeta, però el diàleg sembla indicar que l’alternativa podria ser una guerra. Vol dir això que l’armada acabarà per posar els nassos en aquest gran conflicte? O simplement esperaran a que els pirates i samurais s’esbatussin entre ells (recordem que cap aquí be la Big Mom) per recollir de les cendres la seva preuada victòria? Sigui com sigui Oda sembla tenir-ho tot planejat.

Deixant de banda la de sobres coneguda opulència del shogunat (tot i que molt ben expressada gràficament s ‘ha de dir), el final de l’episodi es centra en presentar l’elit combatent de les forces de l’emperador i en aclarir el que potser sigui un malentès, potser un canvi d’opinió d’Oda (per que tot deu pensava que l’X-Drake era un T-Rex). Ambdós resulten imponents, salvatges, violents, fins i tot viscerals. Però l’X-Drake no deixa de resultar estrany, tan assumit teníem que fos el que fos. En tot cas Oda te pensat fer alguna cosa amb aquests dinosaures desfermats. I promet ser interessant.

Tweet