De l’odi a l’amor
En aquest episodi Oda es proposa la proesa de retratar a una autentica filla de puta cortesana. És una mica estrany pensar que Oda es fot en qüestions de sexe, però se n’està sortint prou be. No obstant l’inici de l’episodi el dedica a explorar la ja coneguda rivalitat entre en Luffy i en Kid, emprant al pobre Cariboo com a pont narratiu entre ambdós. El pobre home fang, com a cuc de terra que es només sap que arrossegar-se en un intent d’aprofitar-se dels altres. I em sembla una grandíssima construcció de personatge la veritat, una aproximació molt més realista del que devia ser esser un pirata: aprofitat, mesquí, manipulador… ja respiro l’aroma a mar.
Però llevat de l’aparició del pirata de fang l’escena inicial no te gaire més a comentar. Desenvolupa els personatge si la seva relació, exposa el context de la revolució, una línia narrativa que ja sabíem que vindria i que no ens aporta res de nou (que no vol dir que no sigui bona de veure). La resta de l’episodi el dedica en la seva completitut a exposar i desenvolupar la figura de la cortesana Komurasaki que sembla ser tindrà en aquesta historia una importancia molt més notòria de la que podríem haver imaginat. Sembla evident que Oda l’emprarà per a desenvolupar la figura del shogun i totes les respectives intrigues de palau. Però en aquest episodi s’endevina alguna cosa més, una transcendència que va més enllà.
Oda havia mostrat fins ara a autentiques cabrones durant el seu recorregut coma narrador, però crec que cap iguala a la senyora mostrada en aquest episodi, recordeu algun personatge amb la capacitat de resultar tan ràpidament pèrfid i menyspreable? Els dracs celestials pudiren ser-ne un exemple. Però ells son víctimes de la societat que els educa, aquí es matisa un caire diferent. I m’agrada, m’agrada per que Oda aconsegueix que menyspreem el personatge en unes poques pagines i el menyspreu aconseguit és tan visceral que fa estremir, una prova de la capacitat narrativa de l’autor que mai deixa de sorprendre. Però tot sembla indicar que aviat aquest menyspreu virarà en direccions més favorables. Per que si hi ha una cosa més difícil que fer que menyspreem un personatge amb tot el nostre cor, és fer que un cop menyspreat aconseguim estimar-lo amb tot el nostre cor. I crec que això és el que Oda es proposa.
M’agrada com Oda exposa aquest menyspreu per la cortesana a través d’una víctima innocent dels seus enganys. Com la presenta de cop en l’escenari present per exposar-nos el seu passat, per explicar-nos com ha arribat a la misèria i desesperació amb la que el veiem aparèixer i un cop exposada la seva historia, coneguda la autentica cara de la cortesana, presentar-nos-la oficialment amb el seu somriure radiant. La exposició és magistral en la seva transició narrativa, en l’ordre en el que planteja les fases de l’explicació que te com a objectiu donar-nos una impressió del personatge. Tot està filat amb mestratge per que adquirim una opinió més o menys concreta a fi de guiar els nostres sentiments cap a una narrativa especifica que ens faci gaudir al màxim de la historia que ens vol plantejar. I això és… màgic.
Després d’aquesta magistral presentació Oda ens trasllada a un petit pròleg, una bomba sorpresa. Amb un tranquil paratge on Momonosuke practica tenaçment amb l’espasa, aparentment conscient del pes que du sobre les esquenes, de la seva responsabilitat. Aquí se’ns planteja un diàleg amb la Tama que a banda de desenvolupar la relació entre aquests dos personatges (encara no veig clar que vol fer l’Oda exactament amb la Tama) i mostrar-nos la determinació del petit samurai per complir amb el seu deure familiar Oda ens dona a entendre un detall que trastorna tot el rerefons de l’episodi. I és que al parlar Momonosuke de la seva germana perduda i del seu retrobament, Oda dona a entendre de forma evident que aquesta no és altre que la dona que encapçala l’episodi i a la que aquest està dedicat pràcticament en la seva completitud. I aquest és el cop mestre de la gracia d’Oda, aquí es veu l’indici de la tragèdia. Una nena abandonada per tots els seus familiars, obligada a amagar-se i prostituir-se per sobreviure en una societat que la vol veure morta, esperant potser el retorn heroic del seu germà desaparegut seguint la voluntat d’unes ultimes paraules de la seva mare. Sens dubte la historia pot ser estremidora. Haurem de veure que ens espera.
L’escena de la Perona i en Mihawk és pràcticament anecdòtica i fanservice a part només serveix com a excel·lent presentació narrativa del que vindrà després: la resurrecció d’en Moria. Al contrari que la seva servent fantasma, el pobre Shishibukai mai va gaudir de gaire popularitat ni dins ni fora de la sèrie. Un personatge que fins i tot en la seva pròpia saga es veia reduir a ser el tercer enemic més fort a enfrontar (després de l’Ors i en Kuma). Ara sembla que després de caure dues vegades, aconsegueix tornar-se a aixecar per intentar reunir, altre cop, la seva dispersa tripulació. No obstant sembla haver oblidat que va ser un emperador el que el va fer caure la primera vegada. Al final l’escena serveix més per mostrar les habilitats d’en Teach que el retorn d’en Moria. Quan es descobreix amb un exemple pràctic que el temible barbanegara pot cedir les habilitats que usurpa als seus subordinats. La veritat, no se m’acut una millor manera de mostrar-ho que com ho ha fet. La narrativa és impecable. Emprar coma exemplificació l’habilitat perduda de l’Absalont fent veure que el transcurs de l’acció gira en torn a la reivindicació del capità d’aquest és una línia narrativa d’una subtilesa desbordant que expressa aquestes dades de la forma més elegant possible. A banda d’això tenim l’habilitat de canviar de forma (concedida per una zoan mitològica, no per el pobre mr 2), que constitueix la lenta però constant narrativa de presentació dels que suposo seran els enemics finals de la sèrie (o un dels múltiples enemics finals).
Finalment l’episodi es disposa a encetar en aparença la segona part de la saga de Wano (i dic en aparença per que realment no és que passi gaire res). Oda ens presenta el conflicte amb l’espadatxí que va aconseguir malferir en Jack presentant-lo definitivament com un futur aliat que la coalició anti-Kaido s’haurà de guanyar. Però qui se’n recorda d’això? En Jack era el subordinat més poderós conegut sota les ales de l’emperador drac (tot i que tècnicament no te ales). Però aquí se’ns presenta als que més que subordinats podríem considerar com a líders del seu poder. Oda presenta amb contundent intensitat als germans del ja imponent pirata mamut, dues figures (mans dreta i esquerra), que més que conselles semblen representar part de l’autoritat mateixa sobre el que aquest està investit. Forces de la naturalesa que aparenten ridiculitzar al poder del mamut i que prometen ocupar el lloc d’adversaris als que els monstres més forts de la coalició hauran d’enfrontar (crec que en Zoro li tocarà carregar-se a un d’aquests dos). Imponents, sens dubte. Veurem que ens depara el futur.
