Etiqueta: manga

Mamut vs Elefant

El capítol anterior va ser potser un dels més importants de tota la saga. Potser al nivell d’aquell capítol rere la èpica batalla a Enies Lobby on apareix en Garp i li comenta per accident al seu net que el seu pare és en Dragon, el criminal més buscat del món. El capítol passat va esser eclipsat per les revelacions sobre el destí d’aquesta gran aventura: Raftel. En aquest capítol s’ha de tornar a la realitat. En aquest capítol s’havien d’abordar els temes pendents que requereixen una resolució immediata, en aquest capítol s’ha de decidir que es farà a continuació. I ho ha fet, però no s’ha quedat aquí. El capítol passat em va encantar, però sincerament aquest m’ha agradat encara més.

En la ressenya anterior comentava que semblava difícil dilucidar quina seria el camí a seguir. I després de llegar aquest capítol em sento una xic estúpid, la veritat. Estem parlant d’en Luffy, només hi havia un camí a seguir. Primer van els seus nakamas, després la resta d’assumptes. Per molt important que sigui la trama d’en Kaidoh. Rescatar a en Sanji és infinita i clarament prioritari dins el cervell del nostre home de goma. Era evident que abans d’anar a Wano, primer s’hauria d’encarregar d’uns altres assumptes. L’únic que quedava per dilucidar potser és si aquests assumptes serien una breu incursió o una gran batalla. I tenint en compte que espera una gran batalla contra l’emperador Kaidoh, la incursió era l’opció més intel·ligent. One Piece es caracteritza per la seva varietat a l’hora d’oferir trames i el més semblant al que es planteja com el rescat d’en Sanji és la incursió a Impel Down.

Estic segur que l’arc que se’ns presenti serà molt interessant, fins i tot innovador. El que no em queda tan clar és que sigui breu. Se’ns presenta la èpica confrontació contra en Kaidoh com a quelcom immediat. Però no m’estranyaria que no aterréssim a l’illa dels samurais en els propers dos anys. Per que si una cosa sap fer One Piece és fer-nos esperar, anunciar un gran esdeveniment i no destapar-lo fins uns quants centenars de capítols després. I per sort, ho sap fer be. Només queda per veure qui participarà en aquesta incursió. En Luffy i la petita Mink conilleta(Carrot) són dos integrants de la partida de rescat que estic segur que serà petita, però no poden ser els únics. M’agradaria que aquest cop, al contrari que el que va passar a Dressrosa quan la banda es va partir, es desenvolupessin dues sagues paral·leles, però vist com avança la trama no hi tinc ja masses esperances.

Els títols dels capítols, no solen ser massa enginyosos. En aquest cas qui dona el nom al capítol és la memorable escena de declaració d’intencions del nen-drac que sembla destinat a regir el país de Wano en un futur no exageradament llunyà. Com rebutja en Luffy la petició ineludible dels subordinats d’aquest era quelcom que a aquestes alçades de coneixement del protagonista el lector ja es podia esperar però que tot i així resulta totalment disfrutable. Aquí és mostren les conviccions de cada un. En Momonosuke és un nen, encara massa dèbil per fer res per ningú. Però està determinat a vetllar pels seus i deixar-hi fins a l’últim esforç carregant el pes de la seva família.

En Luffy, demostra per enèsima vegada que no li importen els plans i les maquinacions, no li importa el poder, no li importa en absolut. L’únic que l’importa és l’amistat i l’aventura. No és un heroi, és un pirata. No correrà a socórrer als desvalguts(tot i que al final sempre ho fa). Però defensarà als seus amics fins a la fi del món i viurà l’aventura fins a les ultimes conseqüències. Per que aquest, és en Luffy.

Però el que ha fet que aquest capítol em valgui més que l’anterior no ha estat tan el seu contingut com el seu humor. Un humor que 800 capítols després segueix sense esgotar-se, un humor sense el qual la sèrie no podria mantenir-se com ho fa. L’humor a One Piece, te una importància més cabdal del que a molts els agradaria admetre. L’humor justifica moltes vagades els girs de la trama i sosté la sèrie en la seva eterna linealitat. L’humor és l’essència de One Piece. I en aquest capítol, tot es relaxa  humorísticament després de les declaracions dels capítols anteriors. No hi ha cap gag que passarà a la historia com tants abunden a la sèrie. Son bromes senzilles i oblidables, però que omplen la sèrie de vida. Tal com he dit, petits detalls( el meu preferit: quan en Zoro aclareix que si en Sanji val per 1000 homes ell val per 2000) que fan a One Piece un manga d’una riquesa imbatible.

VS

Però no content amb el ja prou rodó contingut el capítol  ens deixa amb l’apoteòsic final que ha donat nom a l’entrada. L’aparició d’en Jack. El mamut torna a l’illa anunciant que sortir d’aquesta no serà tan fàcil i amigable com va resultar entrar. No se com l’Oda decidirà conduir aquesta confrontació, però dubto que se n’escapi. Si per alguna cosa he d’apostar, és que s’acosta una batalla èpica.

Tweet

Rumb a Raftel

One Piece, als seus 800 capítols s’està endinsant en un moment t’autentica complexitat. M’atreviria a dir que el manga no s’havia complicat mai fins ara. No com ho està fent. Les trames podien tenir certa complexitat, però no sortien de l’illa en la que es desenvolupaven, anaven per sagues. Cada trama seguia el seu curs, s’acabava i donava peu a la següent. Podien estar relacionades, però eren indubtablement diferenciables. Ara la cosa ha canviat.

Tenim un Luffy enfrontat a tres dels grans Yonko. Amb una guerra declarada a la Big Mom i un dels seus tripulants que quasi sembla destinat a protagonitzar-hi una saga. Directament enfrontat a Kaidoh amb l’objectiu d’ensorrar-lo i ara a més segons sembla protegir als seus nous amics d’aquest gran poder. I finalment en indiscutible gerra declarada al que sembla estar destinat a ser l’antagonista de la sèrie: en Barbanegra( que a sobre l’ultima vegada que sen va saber res estava a punt d’enfrontar-se amb en Dragon i els revolucionaris). Tenim aquest escenari. Ha de rescatar en Sanji, segurament portar en Momonosuke a casa i inevitablement visitar el país de Wano on casualment també sembla estar destinat a batallar a en Kaidoh. Totes aquestes trames, que aparentment semblen distintes i que seguint el ritme actual s’haurien anat resolent linealment semblen ara destinades a formar una macro-saga com mai abans s’havia vist. Trames sense aparent relació comencen a unir els seus filaments amb una solidesa esfereïdora. Tot això porta temps preparant-se: des de Punk Hazard ja començaven a teixir-se els fonaments d’aquesta macro-saga que s’acosta. En Donflamingo no era més que un trampolí cap a la vertiginosa acció que ens espera i Zou no es més que una parada per agafar forces abans de saltar al plat principal. Però ara mateix discernir com es desenvoluparà aquest sembla impossible.

Però res d’això importa en aquest capítol. No importa la traïció d’en Sanji, no importa la guerra dels Minks, no importa el país dels samurais. No importa tot i el munt d’informació que s’hi aporta. No importa per que la trama principal avança. I avança com ho sol fer, a comptagotes. Però gotes que, al ritme que se’ns te acostumats, semblen passos de gegants. L’objectiu final de la sèrie és al cap i a la fi arribar a una illa i trobar un tresor. En això és podria resumir One Piece. Raftel és el nom de l’illa. Però des que va ser mencionada, res se n’ha sabut. Només se sap que està al final de la Grand Line. Però semblava estrany que tractant-se d’una simple illa resultés tan difícil de trobar.

Aquí se’ns diu el per què: quatre Poneglyph en marquen les coordenades. Quatre pedres color sang amagades. Aquest detall, tan senzill i modest, em sembla una de les genialitats més grans d’Oda en els recents temps. I no sols se’ns revela com arribar a Raftel. Si no que se’ns revela una de les pedres necessàries i la ubicació de dues de les tres restants. Tenint en compte que en la banda del barret de palla hi ha l’única persona capaç de llegar-les…. Pràcticament tenim el One Piece!

Però tot i que aquest anunciat seria suficient per saciar la set d’un continent, per variar els pocs moments en que Oda es dedica a donar informació no es conté. No només se’ns revela com trobar Raftel, si no que se’ns diu qui va fabricar les pedres. Sens dubte un dels misteris més grans de tota la sèrie. Que aquests fossin els llegendaris i còmics samurais era un detall que dubto que ningú s’esperés, però que per altre banda resulta increïblement coherent. I finalment apunta a una connexió directe entre en Roger i els habitants de Wano. Afegint caòticament a la declaració de capítols anteriors que semblava postular a la Big Mom com l’enemic més immediat, es postula ara, sense desfer la premissa anterior a en Kaidoh com l’enemic més immediat. Com desfarà l’Oda aquest enorme embolic, potser ni tan sols ell ho sap. Però celebrem-ho, doncs pocs embolics tan interessants s’han vist mai a la sèrie.

Tweet