Decisions incertes
Aquest és un episodi que m’ha provocat sentiments enfrontats. Per una banda mola però per l’altre… és estrany. Deixant la Robin de banda les decisions que Oda pren en aquest episodi són estranyes i tot i que emocionants crec que no acaben de ser la millor opció i entren violentament en conflicte amb certs camins als que l’autor ja sembla haver rebutjat en detriment d’altres que potser no semblen tant interessants.
En primer lloc tenim a en Sanji i l’estranya Germatransformació d’aquest. Tot i que mola veure’l així i la disfressar que això li suposa resulta extremadament convenient pera la situació concreta que aquest viu tot en ella sembla incorrecte. En primer lloc l’estètica tot i molar en certa manera no casa gens amb en Sanji i acaba per resultar ridícula quan recordes qui la vesteix. Això es veurà pal·liat segurament amb el redisseny que Oda te pensat aplicar al vestit per mans de l’Ussop i en Franky i que segurament vagi més amb l’estètica del cuiner. Però deixant de banda les decisions estètiques que al cap i a la fi no tenen massa transcendència està el power-up que això suposa. I el problema d’aquest power-up no radica en la intensitat amb que el poder d’en Sanji s’hagi pogut veure potenciat, si no amb la qualitat amb que ho ha fet. És un complement artificial, qualsevol podria tenir-lo, no és producte de l’esforç, ni tan sols de l’esforç d’en Franky, tecnòleg expert de la tripulació. Potencia les seves habilitats d’una manera que juga en detriment de la força intrínseca del personatge en si. I això de fer-lo invisible… Fa res Oda anunciava amb grandiloqüència el fet de que un general d’en barbanegra posseís la fruita d ela invisibilitat i ara… ara resulta que al cap i a la fi no és una habilitat tan única. Tot plegat crea un aura d’incomoditat davant les habilitats obtingudes que només poden fer-me sentir que aquesta ha estat una mala decisió d’Oda. I això tenint en compte les implicacions morals d’acceptar un present que l’identifica com part de la família que repudia, que el va rebutjar, torturar i esclavitzar. El fet que els Vinsmoke li oferissin el regal com a mostra de reconeixement em sembla molt be. Però que ell l’accepti amb tanta facilitat, em sembla un pas enrere.
Tot plegat crea un aura d’incomoditat davant les habilitats obtingudes que només poden fer-me sentir que aquesta ha estat una mala decisió d’Oda. I això tenint en compte les implicacions morals d’acceptar un present que l’identifica com part de la família que repudia, que el va rebutjar, torturar i esclavitzar. El fet que els Vinsmoke li oferissin el regal com a mostra de reconeixement em sembla molt be. Però que ell l’accepti amb tanta facilitat, em sembla un pas enrere.
La Robin per sort, exemplifica l’excepció de l’episodi protagonitzant una escena de perfecte execució. Com a espia que és (i la única que fins ara sembla haver complert el seu rol a la perfecció(admetem però que en Franky s’hi ha esforçat)) i havent aconseguit infiltrar-se amb èxit a la cort del shogun la seva missió consistia en investigar. Però era d’esperar que una figura tan eminent comptés amb un servei d’intel·ligència. El que potser sorprèn és que aquest servei d’intel·ligència sigui capaç de sorprendre amb les mans a la massa a l’experimentada Robin amb pasmosa facilitat. Com sempre l’autor fa gala d’un disseny variat que defuig un sol cànon concret per enfocar-se en la diversitat creativa, que tot i que a alguns no agrada massa a mi em fascina cada cop més. L’escena és breu però resulta del més impactant de l’episodi, si no fos és clar per la revelació final.
La revelació d’una Big Mom varada a la platja ja seria suficient per posar fi a qualsevol episodi (i segons l’opinió de la majoria m’atreveixo a augurar que millor), però Oda es torna a llençar a les decisions arriscades i decideix fer quelcom que d’entrada només pot fer que restar a la complexitat del conflicte (i fer-lo menys interessant). La Big Mom, en aparença, ha oblidat qui era. Resulta evident que qui reeduqui la seva memòria comptarà amb un avantatge titànic contra l’emperador. Però el fet que Oda empri aquest recurs és una manera indirecta de donar a entendre que d’altre manera tot i l’aliança colossal que ja hi havia, no seria possible derrotar a en Kaido i això no mola. Un conflicte a tres bandes de tots contra tots amb tres poders més o menys equiparats resulta molt més interessant que no pas el conflicte directe que el traspàs de l’emperadriu al bàndol dels “bons” sembla suposar. Una decisió nefasta que difícilment veig com podria millorar en cap cas la narrativa o la trama present. Potser Oda guarda alguna idea esbojarrada amb la que sorprendre’ns a tots. Però d’entrada l’ús suat d’un recurs tan topic no sembla indicar res de bo.
83 pensaments quant a “One Piece 931 – O-Soba Mask”