Etiqueta: HxH

Mama, quan arribarem?

El capítol enceta amb una mega panoràmica que ens mostra la situació del vaixell en mig de la bastedat del mar. És preciós com Togashi recorre a la potencia d’una senzilla imatge per mostrar-nos com de minuscul és el vaixell en comparació amb la bastedat da l’oceà, i això que el vaixell és gegantí. Sincerament hagués preferit que Togashi ens mostrés la imatge sense més. Que mostrés la potencia del diminut de l’home en tot el seu esplendor. No obstant Togashi ens mostra en la mateixa imatge un altre cosa. El temps que ha passat. Només 18 hores des de que el vaixell va salpar.

Sembla sorprenent que després de tants capítols hagi passar tant poc temps, crec que no arriba al capítol per hora però… bufa, no deu faltar gaire. Si les primeres 18 hores de viatge han estat així, com serà la resta? Acabaran tots morts abans que acabi el viatge? Un es pregunta si amb aquest ritme Togashi acabarà mai la saga. Podem suposar que la cosa es relaxarà a mesura que vagin passant els dies. Però la veritat és que això te pinta de precipitar-se cada cop més i més. Però en algun punt ha d’acabar la batalla de successió. I llavors que? El viatge es llarg, uns mesos si malament no recordo.  I dubto que la successió duri tant, en 18 hores ja ha mort el primer príncep. Togashi podria fer un salt temporal després. Suposo i espero que tingui més trames pensades per al vaixell (encara confio en que tingui una per a en Leorio), potser les enceta definitivament en quant acabi la batalla de successió. Qui sap, per ara no puc més que sorprendrem davant les magnituds que sembla estar cobrant aquesta saga i impacientar-me pel que vindrà.

 

Però el capítol comença realment amb el despertar d’en Kurapika. I certament era esgotament físic degut a l’ús de l’habilitat el que el va fer caure (ara que ho penso son 13 hores, però no conten les 9 ultimes que se les han passat dormint, així que sí que va a més d’un capítol per hora, no?). EL sorprenent és que com ell la reina ha caigut inconscient. Per sort sembla ser que degut a la inconsciència d’aquesta ningú s’ha adonat de la caiguda d’en Kurapika així que estan salvats en aquest sentit. Però el temps apremia i ja han perdut 9 valuoses hores. El rellotge intern d’en Kurapika segueix sonant i cada cop està més a prop del fi. S’han d’espavilar i inspeccionar la resta d’habitacions. Però quan arriba el torn de l’habitació del quart príncep… La panerola cau fulminada per la presencia de la bestia nen d’aquest. SI això forma part de la seva habilitat o és simplement una manifestació del seu intimidant sadisme és ja qüestió d’especulació, però apostaria pel segon. Així doncs la panerola és inutilitzada i la reina desconnecta la ja inútil habilitat. Fent que Kurapika hagi gastat la seva habilitat en… no res. Una interessant mostra de l’habilitat, però no puc evitar preguntar-me si era necessari. Ha servit per a desenvolupar el conflicte. Però la parafernàlia ha ocupat moltes pagines que al final no han portat enlloc. Però en certa manera està be, per que en el mon real emprem estratègies que no porten en lloc, fracassem, i seguim endavant. Suposo que tot dependrà de com ho porti Togashi d’ara en davant.

 

Crec que és important destacar l’aconseguit de l’aspecte demacrat que Togashi ha sabut donar tant a en Kurapika com a la reina que porten unes pintes horribles on no calen paraules per entendre el cansament que porten a sobra. Un treball magistral a nivell artístic que sorprèn encara és tenint en compte l’enormement diferents que son els estils d’ambdós personatges. També molt interessant com juga amb la llum per donar força al moment en que el petit príncep agafa la mà d’en Kurapika restablint la confiança després del conflicte. Una escena molt ben jugada. Doncs quan es supera un clot amb un somriure, el vincle restablert serà més fort.

Que la reina Otto ja tingui nen és una jugada una mica bruta, però sembla justificada, així que em queixaré només a mitges. Al cap i a la fi l’habilitat ja ha tingut els seus costos, alguna cosa bona havia d’aportar. El que se’ns mostra a continuació és a la sèrie de guàrdies que en Kurapika es disposarà a entrenar on Togashi mostra obertament les intencions de cada un. N’hi ha amb nen, n’hi ha sense, n’hi han fastiguejats per ser relegats a aquesta feina, n’hi han de emocionats per tenir l’honor de complir-la, n’hi ha d’espies i n’hi ha que… be, tots son espies. El cas es que la pluralitat és immensa i serveix altre cop per enriquir encara més l’entramada xarxa de relacions entre prínceps. Però si un destaca sobre els altres és el guàrdia de l’exèrcit del primer príncep. Que al contrari que el que ja hi ha, sembla bastant tontet i primitiu. El que teníem fins ara sembla un home astut i calmat, disposat a prendre’s el seu temps per completar la seva missió. El que acaba d’arribar sembla estúpid i impulsiu i amb massa set de sang. El més interessant és la misteriosa habilitat que guarda. Que amb un disseny espectacular intriga inevitablement sobre el seu funcionament. Però especular és inútil. Podrien ser tantes coses. Haurem d’esperar, quin remei. Un altre cop.

 

 

Tweet

La reina inregia

La historia, com en el capítol anterior gira al voltant de la panerola. Un cop despistada l’atenció dels guàrdies espies la reina es disposa a explorar la disposició de prínceps i guàrdies a les altres habitacions. Però la panerola es topa amb una eventualitat que la reina no havia esperat. L’escena d’un crim. Això l’altera, un dels prínceps, fill del seu marit està essent assassinat davant els seus ulls. El seu instint l’empeny a demanar ajuda, a intentar evitar-ho. Portant-la a destapar l’engany que tan curosament havia preparat.

Quan la reina s’assabenta que una princesa està essent assassinada xiscla i s’exaspera per demanar ajuda. I tot i els intents d’en Kurapika per esborrar aquesta reacció ella es regira i es revolta contra ell perseguint el be moral. Perquè que matin a una persona està malament miris com ho miris. O no? Personalment crec que el be i el mal son invents de l’home, no és res que existeixi realment, per tant com a invent que es  recau en nosaltres establir-ho. Però el que importa no és si està malament, importa si ella sent que està malament. Tot i que la mort d’un altre príncep sigui d’entrada positiva doncs la col·loqui a un pas més de la supervivència, matar és… tan horrible. I per això ella no pot acceptar la pèrdua d’una vida com un fred intercanvi burocràtic, una passa més fins a la victòria. No pot i per això es rebel·la contra en Kurapika i intenta brindar ajuda a una princesa que ja és morta. El problema és que això crea fricció entre ella i en Kurapika, el qual ha demostrat ser l’únic que te possibilitats reals de salvar al seu fill. I això un dia li pot sortir molt car. Per que si l’allunya i l’aparta, més difícil serà que ell el pugui protegir. Si en el seu intent per obrar el be revela als enemics el seu secret, per a ells serà més difícil eliminar-la. Així doncs cada acció en aquest capítol l’acosta un pas més a la mort.

Però està be així. Togashi recalca en la humanitat de la reina. Vol aprofundir en la seva personalitat. És una mare sofridora, i és una reina que viu molt lluny de la seva corona. En certa manera, tot i ser on és, el dolor de la pèrdua que s’endevina l’ha retornat a ser aquella noia perduda de qui l’emperador es va encapritxar. I crec que és important que Togashi es preocupi per això, que no deixi que els seus personatges es converteixin en simples peces de la maquinaria de la historia. Per que en un context real els personatges reals no son simples peces que serveixen a la maquinaria de les accions, son persones reals amb els seus propis dubtes i motivacions. I crec que en aquesta saga Togashi s’està encarregant de curar especialment aquest punt, de donar realitat als personatges, de no deixar que la trama els faci actuar de certa manera, si no deixar que actuïn per so sols en conseqüència a la trama. I això m’encanta.

I llavors en mig de tot el cas burocràtic Kurapika cau fulminat. Les raons son desconegudes. Però tot apunta a el fi del límit del seu rellotge intern a causa de l’ús de la seva habilitat. Però tot i que les coses apuntaven a que aquesta saga podia ser la fi del personatge,  tant prompta mort sembla indubtablement prematura. Cosa que ens fa pensar o be en un esgotament físic o be en una habilitat nen externa, o be en una de les criatures nen dels prínceps. Potser la del novè príncep? Va fer una cosa similar amb els seus guarides al cap i a la fi. Però de ser així Kurapika es tornarà a aixecar aviat, o tot apunta a això al menys. Sigui com sigui és un misteri massa abrupte per que en puguem treure l’entrellat.

Però parlem de l’assassinat. La perspectiva d’aquest sembla un dels casos del detectiu Conan. Un trencaclosques amb habilitats nen. Però no sembla que costi molt treure’n l’entrellat amb una mica d’imaginació. L’opció més obvia és la d’una copia. Però posant-nos a ser més imaginatius podria tractar-se d’una bestia nen que crea projeccions. O la barreja de varies habilitats nen que creen un miratge per emmascarar l’autentica causa de la mort. Sigui com sigui no crec que triguem molt en descobrir qui ha estat i com ho ha fet. Tenim a un ninja enfadat.

Però parlem del quart príncep. El nostre antagonista progressa a passes agegantades en el domini del nen. Però no està satisfet amb això. I quan descobreix que l’oferta d’ensenyar nen d’en Kurapika promet un avanç molt més ràpid del que ell se li havia promès com el més accelerat possible la situació es torça per a la nostre guàrdia que es veu entre l’espasa i la paret. Transformant l’escena en una magistral mostra del que el personatge pot oferir. Amb aquest posat intimidant i aquest sadisme amagat sota la pell. Així que si la guàrdia no actua ràpid i amb eficàcia, la seva mort sembla segura. Per sort la dona sap esquivar la mort donant una resposta satisfactòria sense recórrer a la mentida. Però això la deixa penjant de la corda i la propera vegada una resposta satisfactòria no serà suficient.

Tweet

Tweet

Guàrdies, guàrdies i més guàrdies

El primer que he pensat al encetar aquest capítol és que el que havia dit en l’anterior de fer-nos esperar una setmana era mentida doncs ara no ens deien el que li havia dit en Kurapika al tercer príncep. El segón és que per fi deixava de banda en Kurapika i començava a explicar coses de la resta del vaixell. El primer ha resultat ser cert només al principi per semblar que després si enes explicaven que havia passat però al final no. El segon ha semblat cert el principi per adonar-nos després que  de fet ens parlaven només sobre els prínceps per al final no només.  En definitiva, que m’ha marejat una mica les expectatives. De que parlava doncs el capítol? Dooooncs….. No n’estic segur.

Primer ens fa sortir a la Biscuit i el ninja calb de l’examen de caçadors (eh, que no m’enrecordi com es diu no vol dir que no m’encanti que hagi recuperat el personatge) bàsicament per recordar-nos que existeixen i que estan allà per quan els necessiti i ja de passo (no seria propi de Togashi gastat unes pagines per una acció tan banal) aprofita per ensenyar-nos la bestia nen del penúltim príncep (un menys!). Com sempre el disseny del bixo és genial, tot i que queda una mica desfavorit en comparació amb algun dels dissenys tan impressionants dels germans més grans. No obstant és senzill i te un toc infantil en el seu aspecte, sense deixar de ser un monstre terrorífic, cosa que encaixa amb el nen que és el príncep. Com la resta de paràsits clavat.

Després es va passant per les diferents habitacions on bàsicament es dedica a recordar-nos lo sola que està la dotzena princesa, lo desgraciada que es sent l’onzena per que la desena (la seva bessona oposada) és una mala puta. Lo acabat que està el vuitè príncep (a mi em recorda a Kim Jon Hun, i sa mare també. El paio diu que te un pla brillant, per mi que es creu molt llest però no arriba ni a Gon). Lo molt que viu en el seu món de fantasia de pau i bellesa la sisena princesa (com de fort va a la seva bola acaba per resultar carismàtic vulguis o no). Com de serio i calculador (les equacions matemàtiques a la pissarra li donen un aire) es el cinquè/na príncep. Com de puto geni del nen resulta ser el quart (sembla fins i tot amigable ara de cop, així amb xandall i fent bromes i sense cap indici que digui que està a punt de matar a algú). Però tot i que això no és el que ens ensenya d’entrada el que importa és el que passa de fondo. Per que mentre això passa Togashi aprofita per anar-nos mostrant la xarxa de guàrdies dels diferents prínceps i les lleialtats que professa cada un en realitat. Que si aquest és guàrdia de la reina tal i aquest de la reina qual i aquest del príncep tal i aquest d’en Kurapika i bla bla bla bla. La veritat és que al final és massa informació per que l’absorbeixi el lector i quan torni a sortir ni tan sols ens recordarem que no era fidel realment al príncep al que protegeix per que sincerament son masses noms per recordar. Però tot està escrit i plasmat. Togashi ens dona la informació abans , planta els ciments, com a lector és pràcticament impossible seguir la complexitat del tramat de lleialtats que es porten els guàrdies, però pots, per que Togashi ja ho ha dit tot. I aquí és nota el seu nivell de preparació, ho te tot  lligat i es nota, tots els guàrdies tenen nom i vida pròpia i estan lligats a una o altre reina o príncep tot i ser personatges que de fet segurament només apareixeran de fons en la majoria d’ocasions. Tal és el nivell de profunditat i m’encanta. Realment les expectatives sobre el tramat polític que Togashi està construint aquí son altíssimes, espero que el seu talent per mostrar tot això tan complicat d’una manera interessant i atractiva no defalleixi, si no podria fer-se una mica pesat. Jo confio en ell. I tu?

Però hi ha uns quants prínceps que mostra i que m’he saltat. Parlem del novè príncep que potser si era tan correcte i prorepublica com volia demostrar. Es desperta amb una mena de tatuatge d’una ploma a la mà i es troba amb que tots els seus guàrdies que havia vist morts estan vius i com si no hagués passat res. Que ha passat aquí? Be, deixarem de banda altres esbojarrades idees i assumirem que ha estat la seva bestia nen (recordem que tenia plomes). Quina és l’explicació? Be el que a mi se m’acudeix  és que el bitxo hagi estat capaç de reprogramar a tots els guàrdies d’alguna manera i fer que la seva lleialtat sigui autentica al seu príncep. Podrien ser mil coses, però crec que seria una trama interessant, veurem si tira per aquí. Pel que fa a la ploma… Suposo que te a veure amb el cost de l’habilitat, una mena de limitant o de sacrifici, ja ho veurem, l’únic que se m’acut es que aparegui una ploma per cop que fa servir la seva habilitat fins que es quedi sense. Però tot  a llarg termini les plomes es facin escasses, estem en una guerra de successió i les plomes son moltes, l’habilitat resultaria massa poderosa. Així que suposo que no hi tindrà res a veure. A veure amb que ens sorprèn.

Però parlem del setè príncep. Se’ns l’havia presentat com un fumeta. I ara parla amb l’amic d’en Kurapika que si no recordo malament tenia alguna cosa que veure amb gossos, o era el dels poemes? Ja vaig perdut. El cas es que sembla que s’han fet amics inseparables. I resulta que les inquietuds del príncep es mouen en el món de la… salut. És una persona que es preocupa per les politiques sanitàries. No deixa de ser un porreta per que es preocupa per la recuperació de drogoaddictes degut a que varis amics seus han caigut en la droga però… sorprèn. Per que semblava un tio llest i ambiciós i rebuscat, però també sembla bon paio. I be és quelcom que sorprèn. Sincerament m’agrada aquesta volta que li ha donat Togashi, tot i que el pene de nen segueix sent ridícul.

I que tal la segona princesa? Be és una mala puta i tots ho sabíem. És creu per sobre la resta i te la seguretat de merèixer el poder. Però que faria amb ell? Doncs res, només el vol per que creu que es seu. El cas és que se’ns mostra la seva mare (que també és mare del travesti, del fumeta i del prorepublica) i aquesta resulta ser… submisa. És la segona muller de l’emperador, aquesta hauria de ser una dona forta, fa anys que està al poder i només te una reina per sobre seu. Te quatre fills candidats al tron i tot i això  es comporta com una mera serventa davant la seva autoritària filla. Com a molt com una amiga. La tia li ordena a sa mare que mati a un dels seus fills i la mare assenteix submisa tot i estar morint per dins. Dubto que sigui capaç però amb aquesta docilitat de la mare un entén com la princesa ha acabat amb aquests fums. El que no entenc és com la resta de fills li han sortit tan ben moblats. Un és un calculador/a, però pràctic i ben organitzat, un bon administrador d’un regne podria ser. L’altre és un fumeta però és intel·ligent i humil (ho sembla en aquest episodi al menys) i s’interessa pel benestar del poble. I l’altre és un idealista en contra de la monarquia que lluita per la democràcia i és un líder polític admirat per molts. No se, tenint en compte la llista diria que son els prínceps més aptes per al tron, com pot ser la germana gran la menys apte de tots? Això em fa ganes de descobrir quin passat hi ha en aquesta reina i com va ser de diferent la criança de la primera filla que de la resta de descendents. Ens mostrarà Togashi un esbós de la infància dels prínceps? Potser seria perdre massa temps? A aquest pas l’home se’ns mor abans d’acabar la saga. Seria trist encetar aquesta etapa cap al continent fosc i ni tan sols arribar-hi.

El cas es que al final tornem amb el tercer princep i en Kurapika i sembla que ens diran que li diu aquest, però Togashi decideix trolejar-nos i al final no li explica res. Però com a msotra de bona voluntad li cedeix dos guardies. I a Kurapika li aniran be és clar, a aprt d’ell nomé queda en Bill. Però no deixen de ser espies del tercer princep que forcen la negociació al favor d’aquest. No obstant en el futur inmediat son un aaliança per lidiar contra el gaurdia invasor de el primer princep. El cas és que ell paio s eles enginya per que un dels guardies d’una de les dues reines que estan per sobre d’ell s’en vagi també amb en Kurapika desfent-se d’un espia tot i que afegint un problema més a en Kurapika. Queda clar que per al tercer princep tot son aventatges. Per en Kurapika tot son més problemes, no obstant diria que la seva situació tot i que molt més complexa pinta lleugerament millor que abans del tracte.

El mes interessant de tot però és el guàrdia de la reina que en Kurapika s’emporta amb ell. Per que es l’exemple perfecte d’allò que deia que els guàrdies tenen vida pròpia. Per que el paio està més preocupat per que si ho fa malament perdrà la feina que per complir les ordres. Se’l veu un vago i un descuidat. Suposo que s’ha acostumat a aquesta vida i s’ha relaxat amb els anys i després de fallar uns quants cops per culpa d’això s’ha acabat relaxant. Be no costa endevinar que no trigarà a palmar-la i a caure fruit de les intrigues que rodegen la cort. És la víctima perfecta coma chivo expiatori. Veure’m que en fa Togashi.

Però el que ha mullat les calcetes de tots (i els calçotets de totes) ha estat la estranya aparició de Chrollo Lucifer. Per fi (quant temps ho portava demanant?) se’ns mostra una mica del vaixell fora de els parets de la batalla de successió. Es veu una sala atestada de gent fins a límits inhumans, plena d’escarabats i borratxos amb un Chrollo amb pintes de yonky acabat molt rares.  No se ben be que pensar, ni tan sols se ben be que m’inspira el seu aspecte. Sembla alterat i crec que mai l’havíem vist alterat en tota la sèrie. Que coi ha passat? Em costa de creure que en Hisoka hi tingui alguna cos aa veure, no tan aviat. Llavors que? És mareja en els vaixells? Qui sap. Amb la intriga over1000 per saber que passa. Espero que aquest cop Togashi no  se les gasti de graciós i el tio no torni a aparèixer fins d’aquí a saber quan.

Tweet

Bill, l’armilla antibales humana

Només de començar el capítol ja enfonsa les meves suposicions. Vaig predir que en Kurapika probablement no arribaria a lluitar i que veuríem al príncep (be, al seu paràsit) encarregar-se de l’assassí. I a punt hem estat de veure-ho quan el nen s’ha posat a plorar. Però finalment un Kurapika amenaçador amb els ulls vermells ha aconseguit calmar-lo (per que una imatge així calmaria a un nen ja és un misteri). Suposo que vaig pecar d’ansiós a l’hora de voler veure la bestia nen del petit Woble. El cas es que son en Kurapika i en Bill (pobre mai li dic pel nom per que no me’n recordo) qui s’encarreguen de reduir a l’agressor qui, pobre d’ell, no fa gaire bon paper. Però no és culpa seva. En Kurapika el redueix ràpidament i de forma efectiva, sense que aquest tingui gaire res a fer i sense que puguem veure la seva habilitat (frustrant sí, però és molt bon punt).

 

I si parlem de reduir al guàrdia, en el procés Kurapika ens mostra més de la seva habilitat. Pel que sembla el seu dofí no sols li pot transmetre la seva habilitat a ell mateix si no que li pot conferir a una tercera persona (una persona fixem-nos, que no necessariament domini el nen). Més interessant encara és que si li dona el dofí a algú  te la capacitat de tornar a emprar la cadena que roba habilitats per xuclar nen. És clar que no podia equipar l’habilitat robada al dofí, doncs aquest està equipat ja. Però es un detall tècnic la mar d’interessant que pot donar a més d’un embolic argumental. El més interessant no obstant és un detall que en una primera lectura he passat per alt i que resulta la mar d’important. Cada segon que en Kurapika te suspesa aquesta habilitat li treu una hora de vida. Una restricció molt poderosa que explica com el noi d’ulls vermells ha pogut adquirir una habilitat d’aquestes dimensions.

El més interessant però és la facilitat amb que Kurapika es desprèn d’aquests segons. La fredor amb que fa els càlculs per saber si li queda prou vida com per invertir el temps que costa mantenir l’habilitat latent i més essent aquesta una habilitat tant insignificant com la que te. Això ens fa notar com de ferma és la resolució del personatge i com d’insignificant és el valor de la seva vida en comparació. La facilitat amb que pretén desprendre’s d’anys de vida fa venir un calfred. I és que aquí Togashi aconsegueix fer notori com d’important és la venjança del seu clan per al bo d’en Kurapika.

Un altre dels elements interessants del capítol és com davant la pregunta de Kurapika la reina Otto decideix confiar plenament en aquest. Kurapika no triga en idear una estratègia per reduir a l’adversari. Però per això necessita la capacitat de xuclar-li el nen per poder evadir qualsevol habilitat que aquest tingui contra ells. Així que s’ha de desfer de l’habilitat cedint-la a algú. És sincerament brillant com al cedir-la a la reina queda lliure per xuclar el nen de l’enemic i a l’hora desconcerta a aquest fent-lo dubtar de si està atacant a la reina i per tant passant-se al seu bàndol. Aquest moment de dubta resulta ser la distracció perfecte per que el bo d’en Bill s’acosti al militar pel seu punt cec i es disposi a reduir-lo.

Llàstima que el pobre d’en Bill només hagi aturat bales amb el seu braç. Tinc ganes d’explorar quin és el seu autèntic potencial. Però per altre part m’agrada molt. Per que les armes de foc son perilloses fins i tot per a usuaris de nen. Si no es preparés la defensa adequada les bales li farien mal. I tot i així s’intueix que pot sentir l’impacte en la seva pell i que la defensa  de nen servirà de mode similar a una armilla antibales i li deixarà algun que altre morat (es veuria plausible que les bales li haguessin trencat el braç o al menys fet un esquinç).

La facilitat amb que el militar es suïcida un cop vençut era quasi necessària. No és res sorréssiu, si no quelcom que ‘esperava de la seva fidelitat. És un recurs que hem vist en moltes pel·lícules i que te precedents històrics i que aquí encaixa com anell al dit. La fredor amb la que els seus caps es prenen la seva mort i l’empren per a obtenir informació, parlant a més davant el substitut que envien a afrontar la mateixa missió tampoc és res sorprenent si no quelcom que s’esperava dels personatges. No obstant tot aquest ambient de rigidesa militar encaixa a la perfecció i confereix una profunditat subtil a tot el context que jo m’alegro molt d’haver presenciat.

El problema be aquí quan s’embolica la troca al rebre de forma simultània tres trucades de tres prínceps diferents. I per pura burocràcia qualsevol acció sembla dolenta. Si decideix atendre a un abans que a un altre, els altres s’ho prendran com una ofensa, si decideix fer-los esperar a tots, serà pres com un insult, faci el que faci guanyarà dos enemics si no tres fent que l’elecció de a qui contestar primer la trucada sigui una que mereixi una profunda meditació, però que no hi hagi temps per meditar. No obstant les coses es precipiten encara més i sense deixar-li temps a decidir un segon soldat truca a la porta amb  possibles intencions hostils. Com s’ho faran per sortir-se’n d’aquest embolic burocràtic? Qui sap, però ja que el paràsit del príncep no ha actuat amb el primer militar, intueixo que potser ho farà amb un segon on la situació s’albira encara més precipitada.

Tweet