Hunter x Hunter 369 – Límit

Mama, quan arribarem?

El capítol enceta amb una mega panoràmica que ens mostra la situació del vaixell en mig de la bastedat del mar. És preciós com Togashi recorre a la potencia d’una senzilla imatge per mostrar-nos com de minuscul és el vaixell en comparació amb la bastedat da l’oceà, i això que el vaixell és gegantí. Sincerament hagués preferit que Togashi ens mostrés la imatge sense més. Que mostrés la potencia del diminut de l’home en tot el seu esplendor. No obstant Togashi ens mostra en la mateixa imatge un altre cosa. El temps que ha passat. Només 18 hores des de que el vaixell va salpar.

Sembla sorprenent que després de tants capítols hagi passar tant poc temps, crec que no arriba al capítol per hora però… bufa, no deu faltar gaire. Si les primeres 18 hores de viatge han estat així, com serà la resta? Acabaran tots morts abans que acabi el viatge? Un es pregunta si amb aquest ritme Togashi acabarà mai la saga. Podem suposar que la cosa es relaxarà a mesura que vagin passant els dies. Però la veritat és que això te pinta de precipitar-se cada cop més i més. Però en algun punt ha d’acabar la batalla de successió. I llavors que? El viatge es llarg, uns mesos si malament no recordo.  I dubto que la successió duri tant, en 18 hores ja ha mort el primer príncep. Togashi podria fer un salt temporal després. Suposo i espero que tingui més trames pensades per al vaixell (encara confio en que tingui una per a en Leorio), potser les enceta definitivament en quant acabi la batalla de successió. Qui sap, per ara no puc més que sorprendrem davant les magnituds que sembla estar cobrant aquesta saga i impacientar-me pel que vindrà.

Sincerament, vistes de costat, sembla que se n’hagin anat al llit junts

 

Però el capítol comença realment amb el despertar d’en Kurapika. I certament era esgotament físic degut a l’ús de l’habilitat el que el va fer caure (ara que ho penso son 13 hores, però no conten les 9 ultimes que se les han passat dormint, així que sí que va a més d’un capítol per hora, no?). EL sorprenent és que com ell la reina ha caigut inconscient. Per sort sembla ser que degut a la inconsciència d’aquesta ningú s’ha adonat de la caiguda d’en Kurapika així que estan salvats en aquest sentit. Però el temps apremia i ja han perdut 9 valuoses hores. El rellotge intern d’en Kurapika segueix sonant i cada cop està més a prop del fi. S’han d’espavilar i inspeccionar la resta d’habitacions. Però quan arriba el torn de l’habitació del quart príncep… La panerola cau fulminada per la presencia de la bestia nen d’aquest. SI això forma part de la seva habilitat o és simplement una manifestació del seu intimidant sadisme és ja qüestió d’especulació, però apostaria pel segon. Així doncs la panerola és inutilitzada i la reina desconnecta la ja inútil habilitat. Fent que Kurapika hagi gastat la seva habilitat en… no res. Una interessant mostra de l’habilitat, però no puc evitar preguntar-me si era necessari. Ha servit per a desenvolupar el conflicte. Però la parafernàlia ha ocupat moltes pagines que al final no han portat enlloc. Però en certa manera està be, per que en el mon real emprem estratègies que no porten en lloc, fracassem, i seguim endavant. Suposo que tot dependrà de com ho porti Togashi d’ara en davant.

 

Crec que és important destacar l’aconseguit de l’aspecte demacrat que Togashi ha sabut donar tant a en Kurapika com a la reina que porten unes pintes horribles on no calen paraules per entendre el cansament que porten a sobra. Un treball magistral a nivell artístic que sorprèn encara és tenint en compte l’enormement diferents que son els estils d’ambdós personatges. També molt interessant com juga amb la llum per donar força al moment en que el petit príncep agafa la mà d’en Kurapika restablint la confiança després del conflicte. Una escena molt ben jugada. Doncs quan es supera un clot amb un somriure, el vincle restablert serà més fort.

Que la reina Otto ja tingui nen és una jugada una mica bruta, però sembla justificada, així que em queixaré només a mitges. Al cap i a la fi l’habilitat ja ha tingut els seus costos, alguna cosa bona havia d’aportar. El que se’ns mostra a continuació és a la sèrie de guàrdies que en Kurapika es disposarà a entrenar on Togashi mostra obertament les intencions de cada un. N’hi ha amb nen, n’hi ha sense, n’hi han fastiguejats per ser relegats a aquesta feina, n’hi han de emocionats per tenir l’honor de complir-la, n’hi ha d’espies i n’hi ha que… be, tots son espies. El cas es que la pluralitat és immensa i serveix altre cop per enriquir encara més l’entramada xarxa de relacions entre prínceps. Però si un destaca sobre els altres és el guàrdia de l’exèrcit del primer príncep. Que al contrari que el que ja hi ha, sembla bastant tontet i primitiu. El que teníem fins ara sembla un home astut i calmat, disposat a prendre’s el seu temps per completar la seva missió. El que acaba d’arribar sembla estúpid i impulsiu i amb massa set de sang. El més interessant és la misteriosa habilitat que guarda. Que amb un disseny espectacular intriga inevitablement sobre el seu funcionament. Però especular és inútil. Podrien ser tantes coses. Haurem d’esperar, quin remei. Un altre cop.

 

 



Deixa un comentari: