One Piece 876 – La Pudding apareix casualment

Shingeki no Sanji

M’encanta el disseny de les veles. Aquesta mini saga m’està agradant

Oda ha arribat en aquest capítol al punt en el que feia temps que volia arribar. Segurament aquest punt és de fet un dels primers punts que va planificar de la saga quan va decidir que en Sanji en seria l’eix central. I tal com en Sanji els havia ficat a tots en l’embolic, ell els havia de treure amb els seus dots culinaris. Per que estava clar des del principi del manga que en Sanji havia de fer algun dia una gran proesa amb els seus dots de cuina. I aqui la tenim, una batalla culinària a contra rellotge per salvar el mon l’arxipèlag de la devastació i donar als seus companys una escapatòria. És el moment d’en Sanji per lluir-se i Oda s’ha posat un llistó alt. S’ha de marcar un Shingeki no Souma, i no pot ser menys, per que el manga ha estat esperant aquest moment per molt de tems i no ens pot fallar. Ha arribat el moment de que Oda faci brillar els dots de la cuina i ens ofereixi una batalla culinària.

Però de moment la batalla culinària encara està lluny. El present més immediat ens situa en una carrera a contrarellotge amb una Big Mom imparable que no te aturador. Era molt obvi que sortiria del forat, i d’entrada he pensat que era massa previsible. Però collons, m’ha impressionat. Oda ens transmet na vegada més imatges molt potents que aconsegueixen recuperar una mica el temor que va fer perdre a l’emperadriu amb aquella caiguda tonta de la que no m’aconsegueixo oblidar.

Però l’emperadriu i la seva caiguda no és l’únic error que no oblido. La Pudding està allà. Dacord, ja ha passat, acceptem que Oda ha estat ràpid en el desenvolupament dels seus sentiments per en Sanji i deixem-ho en el passat. Però no puc. No puc per que Oda cau massa ràpid en la comèdia. Els acudits sobre la bipolaritat de la Pudding son genials, de debò. M’encanten, però no és el moment. No és el moment per varis motius. En primer lloc per que altre cop és massa ràpid. En Sanji no li dona massa peu i ella ja comença a deixar anar tonteries, Oda hauria de deixar que es desenvolupés la relació entre personatges per arribar orgànicament al punt on vol. Però sembla ser que les preses de la Big Mom se li han contagiat de cop i vol accelerar el procés. Deu ser les ànsies per veure la batalla culinària, espero que valgui la pena. Per altre costat… tenim a l’emperadriu. La situació és massa tensa, desesperada, no és moment per fer broma. Oda pot fer acudits, però pot fer certs acudits. I que la Pudding es comporti així en mig de la letal persecució de sa mare… No és còmic, és ridícul. És ridícul per que treu la tensió del moment, fa emergir la sensació que no hi ha cap perill, que estan relaxats i que per això fa bromes. Però no, la situació és molt greu. I és com si per un costat m’estiguessin dient que algú s’està a punt de morir i per l’altre costat m’estiguessin explicant acudits. Em treu de context. I és una llàstima.

No em sembla rapida la manera en com en Sanji puja a la catifa, ni com la Pudding soluciona el problema del bosc. Això sí havia de ser àgil. En Sanji no te mes remei que confiar, està entre l’espasa i la paret i a més es un incrèdul enamoradís que es creuria qualsevol cosa que li diguessin un parell de tetes. Així que està be, de fet diria que està molt ben executat, amb els temps entre les escenes a la catifa, el bosc i el vaixell molt ben portats. Potser no m’acaba d’agradar la casualment practica immobilitat dels generals per deixar lluitar als massilles al vaixell, però ho podem justificar amb que prefereixen esgotar-los abans d’atacar. Sigui com sigui la cosa s’escalfa i sembla que ja sí per fi ens precipitem cap al final de la saga.



Deixa un comentari: