One piece 877 – No tan dolç

Pedro

Aquesta mini historia cada cop me mola més

Aquest és un capítol d’acció. Una batalla per la conquesta del Sunny en podríem dir. I com a tal no hi ha moltes reflexions profundes que pugui fer al respecte. L’escena inicial amb en Prospero caramel·litzant a en Brook i en Chopper em sobra molt. Em sobra per que és molt llarga i no es necessitaven tantes pagines per fer-se entendre. No obstant m’agrada per que Oda repara un dels errors de l’episodi anterior mostrant-los derrotats per Propsero a la primera pagina. Deia que em semblava inverossimil que havent-hi els dos germans grans dalt del vaixell els dos tripulants se’n sortissin tan be. Aquí Oda desmunta aquest tan be mostrant-los derrotats d’entrada. No obstant han aguantat, ho sabem de l’anterior episodi. I això ja és una heroïcitat, punt per Oda.

Però després d’això el capítol ja salta a la molt més interessant  arribada del barret de palla al sunny amb una embogida emperadriu al darrere. Veure el Red Hawk un altre cop és espectacular, tot i que ja va sent hora de que Oda ens doni una petita explicació de com funciona exactament. Però qui es roba l’escena i potser el capítol és ses dubte el segon germà, lluitant a la par amb en Luffy amb les seves pròpies tècniques. Ell domina una logia, però la te tant controlada que pot estirar un braç metàl·lic com si de goma es tractés. Només aquest petit detall ja ens mostra el poder del personatge i el seu temible domini sobre la fruita.

Però quan per fi aconsegueixen pujar al vaixell i gracies a les distraccions que en Luffy i en Pedro ofereixen contra els dos generals preparar la fugida (no li han quedat del tot fins els temps, es veia que retrassava l’arribada de la Big Mom a posta). En Prospero immobilitza el vaixell amb una bola de caramel gegant. Deixant com a única opció de fugida derrotar-lo. Però com derrotar a en Prospero abans que arribi la Big Mom estan en Luffy ocupat amb el seu germà petit? Potser amb l’ajuda d’en Jimbe. Però aquest no està preparat com per actuar prou ràpid. I en Pedro no es prou fort per derrotar en Prospero, menys en tan poc temps. L’única opció és un sacrifici.

I és que en Katakuri no es pot robar el capítol si ho fa en Pedro amb majúscules. Quan Oda es proposa ensenyar-nos que és l’epiquis-me ho aconsegueix, és un mestre en aquest art. Aquí ho fa mostrant-nos una clàssica mostra d’heroïcitat cultural. Per que des de l’harakiri dels samurais fins als kamikazes de la segona guerra mundial el fet de sacrificar-se per honor, per la teva causa, és una de les característiques de la cultura japonesa. Aquesta mostra d’honor al donar la teva vida per la causa, literalment, és un dels trets  més reconeixibles de la cultura nipona i per això quan un japonès  ho plasma en una de les seves obres de ficció, es transmet una essència que altres medis no aconsegueixen transmetre. En altres formats, quan un heroi dona la seva vida per la causa, l’entrega voluntàriament per aquesta, se l’heroifica en excés, és com si la narrativa ens empenyés a venerar-lo pel gran sacrifici que ha fet. Per als japonesos la perspectiva és diferent. Donar la seva vida per la causa és una heroïcitat sí, però per que ha complert amb el seu deure fins al final, per que ha siguit fidel al seu honor. I com a tal se li ha de tenir respecte, no idolatrar-lo ni vtorejar-lo, respectar-lo. Per que en lloc de ser el gran sacrifici que ell ha fet per tot nosaltres i qu ehem d’agrair, és l’home d’honor que ha complert amb el seu deure amb els màxims honors i al que hem de respectar. Potser és subtil, poser no he trobat les millors paraules per descriure-ho. Però crec que aquí Oda ha sapigut plasmar encerta manera l’essència del que vull donar a entendre (si poséssim el cas d’en Pell a Alabasta com exemple el seu seria un sacrifici més Hollywhodiense). Així doncs en Pedro salva una situació insalvable fent-se explotar en mil bocins per a salvar el dia. Oda portava tota la saga construint el personatge per a això i crec que ho ha fet de manera magistral. Pedro es converteix definitivament en el meu mink favorit entrant al Valhala per la porta gran.

Però el que tots ens preguntem inevitablement és: morirà realment? Tots coneixem la norma de que ningú mort a One Pice si no està a Marineford. Però ara que ja hi ha un precedent, s’atrevirà Oda a matar el personatge? Jo aposto a que no. Posant-nos pràctics si en Pell va sobreviure a una bomba més potent que auqesta, en Pedro hauria de sobreviure a això sense problemes. Clar que en Pedro portava la bomba a l’armilla i en Pell la podria haver deixat anar a l’últim moment per sortir disparat amb l’aire de l’ona expansiva i evitar l’explosió. Però si ens fiquem així de tècnics direm que mai ningú mor per una canonada a One Piece i que el que en Pedro portava era simple dinamita que no faria ni una rascada a ningú. Però be, Sabem que Oda juga amb les seves pròpies normes i l’important no és si tenen sentit o no, és si ens les creiem al moment de ser expressades. I oda aconsegueix que ens creiem que una bala de canó no li farà res a un home però que uns quants cartutxos de dinamita el mataran. Per que forma part de la lògica que ha construït per al seu univers. Jo personalment penso que no el matarà pas. Per que Oda és un nostàlgic i li sap massa greu acabar amb un personatge. Els hi agafa massa carinyo com per matar-los. Hauria d’aprendre una mica d’en Martin. Només quan la historia exigia que restessin morts com en el cas de l’Ace i en Barba Blanca Oda ha pogut resistir la temptació. En aquest cas, si en Pedro resulta estar viu més endavant, no afectarà a la historia futura, i tot i que potser desllueixi el seu magnífic sacrifici ho farà a posteriori i no serà tan important. En fi, és un dels defectes d’Oda i ens hem d’aguantar. Al cap i a la fi és la seva historia, la sabries fer millor?



Deixa un comentari: