Hunter X Hunter 364 – Expectativa

Bill, l’armilla antibales humana

El titol no és per que sí

Només de començar el capítol ja enfonsa les meves suposicions. Vaig predir que en Kurapika probablement no arribaria a lluitar i que veuríem al príncep (be, al seu paràsit) encarregar-se de l’assassí. I a punt hem estat de veure-ho quan el nen s’ha posat a plorar. Però finalment un Kurapika amenaçador amb els ulls vermells ha aconseguit calmar-lo (per que una imatge així calmaria a un nen ja és un misteri). Suposo que vaig pecar d’ansiós a l’hora de voler veure la bestia nen del petit Woble. El cas es que son en Kurapika i en Bill (pobre mai li dic pel nom per que no me’n recordo) qui s’encarreguen de reduir a l’agressor qui, pobre d’ell, no fa gaire bon paper. Però no és culpa seva. En Kurapika el redueix ràpidament i de forma efectiva, sense que aquest tingui gaire res a fer i sense que puguem veure la seva habilitat (frustrant sí, però és molt bon punt).

 

Casi…

I si parlem de reduir al guàrdia, en el procés Kurapika ens mostra més de la seva habilitat. Pel que sembla el seu dofí no sols li pot transmetre la seva habilitat a ell mateix si no que li pot conferir a una tercera persona (una persona fixem-nos, que no necessariament domini el nen). Més interessant encara és que si li dona el dofí a algú  te la capacitat de tornar a emprar la cadena que roba habilitats per xuclar nen. És clar que no podia equipar l’habilitat robada al dofí, doncs aquest està equipat ja. Però es un detall tècnic la mar d’interessant que pot donar a més d’un embolic argumental. El més interessant no obstant és un detall que en una primera lectura he passat per alt i que resulta la mar d’important. Cada segon que en Kurapika te suspesa aquesta habilitat li treu una hora de vida. Una restricció molt poderosa que explica com el noi d’ulls vermells ha pogut adquirir una habilitat d’aquestes dimensions.

I així és com actua un nen després de veure uns ulls tenyits de sang

El més interessant però és la facilitat amb que Kurapika es desprèn d’aquests segons. La fredor amb que fa els càlculs per saber si li queda prou vida com per invertir el temps que costa mantenir l’habilitat latent i més essent aquesta una habilitat tant insignificant com la que te. Això ens fa notar com de ferma és la resolució del personatge i com d’insignificant és el valor de la seva vida en comparació. La facilitat amb que pretén desprendre’s d’anys de vida fa venir un calfred. I és que aquí Togashi aconsegueix fer notori com d’important és la venjança del seu clan per al bo d’en Kurapika.

Un altre dels elements interessants del capítol és com davant la pregunta de Kurapika la reina Otto decideix confiar plenament en aquest. Kurapika no triga en idear una estratègia per reduir a l’adversari. Però per això necessita la capacitat de xuclar-li el nen per poder evadir qualsevol habilitat que aquest tingui contra ells. Així que s’ha de desfer de l’habilitat cedint-la a algú. És sincerament brillant com al cedir-la a la reina queda lliure per xuclar el nen de l’enemic i a l’hora desconcerta a aquest fent-lo dubtar de si està atacant a la reina i per tant passant-se al seu bàndol. Aquest moment de dubta resulta ser la distracció perfecte per que el bo d’en Bill s’acosti al militar pel seu punt cec i es disposi a reduir-lo.

Aquell moment en que t’adones que tot s’ha acabat

Llàstima que el pobre d’en Bill només hagi aturat bales amb el seu braç. Tinc ganes d’explorar quin és el seu autèntic potencial. Però per altre part m’agrada molt. Per que les armes de foc son perilloses fins i tot per a usuaris de nen. Si no es preparés la defensa adequada les bales li farien mal. I tot i així s’intueix que pot sentir l’impacte en la seva pell i que la defensa  de nen servirà de mode similar a una armilla antibales i li deixarà algun que altre morat (es veuria plausible que les bales li haguessin trencat el braç o al menys fet un esquinç).

La facilitat amb que el militar es suïcida un cop vençut era quasi necessària. No és res sorréssiu, si no quelcom que ‘esperava de la seva fidelitat. És un recurs que hem vist en moltes pel·lícules i que te precedents històrics i que aquí encaixa com anell al dit. La fredor amb la que els seus caps es prenen la seva mort i l’empren per a obtenir informació, parlant a més davant el substitut que envien a afrontar la mateixa missió tampoc és res sorprenent si no quelcom que s’esperava dels personatges. No obstant tot aquest ambient de rigidesa militar encaixa a la perfecció i confereix una profunditat subtil a tot el context que jo m’alegro molt d’haver presenciat.

Guapo!

El problema be aquí quan s’embolica la troca al rebre de forma simultània tres trucades de tres prínceps diferents. I per pura burocràcia qualsevol acció sembla dolenta. Si decideix atendre a un abans que a un altre, els altres s’ho prendran com una ofensa, si decideix fer-los esperar a tots, serà pres com un insult, faci el que faci guanyarà dos enemics si no tres fent que l’elecció de a qui contestar primer la trucada sigui una que mereixi una profunda meditació, però que no hi hagi temps per meditar. No obstant les coses es precipiten encara més i sense deixar-li temps a decidir un segon soldat truca a la porta amb  possibles intencions hostils. Com s’ho faran per sortir-se’n d’aquest embolic burocràtic? Qui sap, però ja que el paràsit del príncep no ha actuat amb el primer militar, intueixo que potser ho farà amb un segon on la situació s’albira encara més precipitada.

El seguent en la llista de candidats a morir a mans d’un parasit nen és…



Deixa un comentari: