One Piece 873 – Atrapats com dolços en una gàbia

Son-BigMom

Un moment…. la minihistoria es posa interessant?

El capítol comença amb els fills de la família Charlotte discutint la situació. Ningú sap qui ha originat l’explosió però tenen clar que ara la prioritat és acabar amb els barret de palla abans que escapin impunes. La veritat és que la discussió és d’allò més interessant i m’agrada, per que te sentit, son temes que personatges reals discutirien en una situació així i que els fa veure com els líders de a casa que en realitat son. Per que si no estava ja clar fins ara, l’emperadriu s’encarrega de deixar constància de que és una figura inestable i incontrolable, que exerceix més caos que ordre i que està destinada a esdevenir una nena per sempre més, capritxosa, inestable i propensa a rabietes incontrolables.

Germans discutint, entranyable

Però com a bon element inestable que és l’emperadriu irromp en mig de les discussions muntada en colera disposada a eliminar a qui faci falta per seguir endavant. Un dels seus fills ja ha caigut. Això quasi em recorda a cançó de gel i foc. Però la veritat és que era un individu caigut en desgracia pràcticament dissenyat per a ser sacrificat. La situació és irresoluble. Quan la Big Mom entra en estat de fúria absoluta només la pot calmar l’anhel perdut del que li ha fet entrar. I en aquest cas l’objecte en concret és el pastís de bodes. I com molt encertadament el capítol s’atreveix a assenyalar, el pastis de bodes és un objecte imaginari, una fantasia utòpica que l’emperadriu no ha arribat a tastar. I com a fantasia idealitzada, cap sabor real podrà rivalitzar amb les expectatives que ella se’n faci. I aquí be el dilema. I si facin el que facin, cuinin el que cuinin cap plat podrà saciar el seu anhel? I si estan acabats i ja no hi ha res que puguin fer? És sens dubte una qüestió interessant. Sabem que no succeirà així. Això seria la fi de la Big Mom i tots sabem que la seva caiguda no es produirà aquí ni ara. Que en Luffy aconseguirà fugir i que la derrotarà més endavant. Però m’agrada que Oda s’atreveixi a llençar la idea i digui, eh, això podria haver passat, ha estat a punt de passar. Per que de vegades, el que podria haver sigut també forma part de la historia.

El cas és que davant la fúria incontrolable el primer dels seus fulls manipula a la seva mare per, com vaig encertar a dir, canalitzar la seva fúria en direcció als barret de palla. Bona idea per guanyar temps, mala idea per salvar la vida. Per que menteix a la seva mare dient-li que en Luffy li ha robat el pastis de bodes d’emergència que havien preparat. I dubto que quan la Big Mom descobreixi que és mentida res pugui salvar-lo, tinguin o no un pastis de bodes de recanvi. M’agrada que tot i la seva fúria l’emperadriu no sigui del tot estúpida i vegi a través de la mentida del seu fill, advertint-lo que si l’enganya res el salvarà. M’agrada per que com sempre he dit la Linlin és una dona molt astuta, enterrada sota una mar d’ànsies incontrolables. Així doncs, ja podem donar per mort al pobre Prospero.

Però el temps que en Prospero ha aconseguit no serà en va. Per que mentre tots defalleixen davant l’impossible tasca de preparar un pastis de bodes digne dels somnis de l’emperadriu amb el xef en cap inutilitzat la Pudding s’alça amb el seu orgull pastisser i proposa fer un gegantí pastis de xocolata per satisfer les delícies de l’emperadriu. I em sembla un moviment brillant per part d’Oda. Per que enllaça aquest moment decisiu amb aquells primers moments  de saga on veiem per primer cop els fantasiosos territoris de l’emperadriu. Aquells temps on la Pudding semblava innocent (tot i que jo sospités ja que era tot el contrari) i on tot eren meravelles. Llavors La innocent joveneta de tres ulls ens va sorprendre amb una passió per la xocolata que no semblava fingida i que demostra ara no haver estat una mostra gratuïta  i purament anecdòtica dels seus talents. Aquestes petites connexions a petit ull intranscendents son el que fan a One Piece una obra tan imprecadora. Per que per molt que passi el temps sempre trobem un sentit amb els orígens. La historia muta i canvia i ens ofereix coses noves, però a l’hora també conserva sempre enllaços que la cohesionen amb els seus inicis. D’igual manera la clau per resoldre el conflicte del final de la saga resulta raure ara en les primeres pagines d’aquesta. Simplement brillant.

Bona o malvada és tan mona

És llavors quan l’emperadriu salta sobre el seu núvol volador i es llança a la persecució dels barrets de palla. La referència a Son-Goku és obvia. El que no tinc tan clar és que Oda és referís necessariament a en Goku de l’anime i el seu núvol Kinton. Podria referir-se al Son-Goku de la mitologia xinesa directament. Però suposo que com a tots, el primer que se li va venir al cap és l’estimat per quasi tots Kakaroto. La referència és genial i està integrada d’una manera tan natural que mereixeria un premi només per això. Però significa alguna cosa més? Recordem que només els purs i innocents podien pujar al núvol Kinton. Es compliria això en aquest cas? Doncs no n’estic segur, però és interessant reflexionar-hi. D’entrada diria que la Big Mom no en te res de pura i innocent. Essent com és un esser sanguinari i capritxos. Però recordant al seu flasback. Ja estava clar llavors que era sanguinari i capritxos, però es feia evident que era innocent en els seus actes. I ha quedat clar que en mols aspectes segueix sent una nena. Però és això suficient? No ho tinc clar, en part diria que no, ara ella es conscient de les atrocitats que comet i utilitza al seu favor el terror que generen i cobrar consciencia del teu propi mal  és el contrari que ser innocent. Per altre banda… porta tota la vida sent manipulada, potser ha adoptat aquesta personalitat calculadora sense arribar a ser mai del tot conscient del mal que fa, potser el seu egoisme és tal que mai és planteja que fa mal als altres quan destrueix, potser en realitat segueix sent tan innocent com llavors. No ho se, no ho tinc clar. Crec que l’adequat seria entrevistar a Oda i preguntar-li. Sens dubte la resposta seria interessant.

Soc jo o la torre sembla un pene ejaculant i la Linlin és una metàfora de la feminitat esclafant el patriarcat?

Per altre banda tenim a en Luffy i companyia fugint a la carrera per tornar fins al castell. La petita escena amb el pobre arbre del bosc seductor és divertida i serveix per alleujar la tensió essent aquest un dels personatges purament còmics que serveixen per aquest propòsit (el millor exemple es el vell de Thriller Bark que semblava un zombie). Però després de segrestar al pobre arbre arriba l’emperadriu (m’encanta el seu look amb el mocador) a la carrera per exterminar-los. Tot sembla indicar que l’emperadriu els fulminarà en un moment  i anirà després a assassinar el que li queda de la seva família. Però d’alguna manera se n’hauran de sortir els del barret de palla. No endevino com, però Oda sempre sap traure’s de la màniga una solució senzilla però enginyosa. A veure amb que ens sorprén.

És que me molen tant l’espasa i el gorro



Deixa un comentari: