La mirada d’una mare
Segueixo el manga de Hunter X Hunter des de fa molts anys. Vaig veure el vell anime i em vaig posar al manga fins arribar al que era si malament no recordo l’inici de la saga de les formigues quimera. Amb Yoshihiro Togashi vaig conèixer el significat de la paraula hiatus. El vaig conèixer i el vaig patir. L’hiatus es defineix com una aturada indefinida en una sèrie ja sigui en format escrit o audiovisual. Els que coneguin Hunter X Hunter (o Berserk) sabran perfectament a que em refereixo. Togashi és per a mi junt a Takehiko Inoue i Eiichiro Oda un exemple de mangaka excels. Creadors que han sabut transcendir les barreres del manga i fer dels seus productes alguna cosa més, amb identitat pròpia i sabent nodrir-se d’elements narratius i filosòfics d’arreu del món. No sóc algú molt versat en l’extens món del manga, però de tots els autors que he llegit aquests són els únics que m’han transmès cert mestratge en el seu rerefons. De tots tres Togashi és sens dubte el més complicat i el que menys errors admet en les seves trames quasi perfectes. Però tot i crear el shonen més complicat de la historia, que tot i tenir menys escrúpols i més maduresa que la majoria de seinen (molts dels quals es dedica a oferir sang i sexe com si això fos equivalent a la maduresa) aconsegueix d’alguna manera continuar essent un Shonen. Però hi ha dues coses que se li poden retreure al mangaka. La primera és evident els seus constants hiatus. L’autor pot passar-se un any o dos tranquil·lament sense publicar per estar publicant un parell de setmanes i tornar a parar un altre any. La segona és el dibuix deixat i poc treballat que ens ha deixat en alguns d’aquests períodes de dues setmanes que acabo d’esmentar. Ambdues coses es deuen aparentment al fràgil estat de salut que li impedeix treballar a causa de lesions lumbars que necessiten repòs absolut. La pressió que rep l’autor per part dels fanàtics incomprensius que no es poden posar en el seu lloc és el causant de que segurament es posés a treballar abans d’hora no només obligant-lo a oferir un treball mediocre a nivell de dibuix si no que agreujant les seves lesions i fent que a la llarga els seus hiatus sumessin un període de temps més llarg. A tots ens preocupa que mori abans d’acabar la seva obra mestre. Però com va passar amb Tolkien i Jordan, és un risc que un ha d’assumir. Com tots jo he patit les seves absències. Però tinc un consol. Hunter X Hunter és un manga que s’ha anat tornant fosc i enrevessat a mesura que avançava. No sols això, si no que ha sabut fer-ho. És complicat però coherent, no hi ha complicacions absurdes, totes tenen sentit per molt que costin de seguir en alguns punts. La saga de les formigues va ser la prova més evident. Togashi és un autor molt experimental. Li agrada experimentar amb el dibuix (cosa que m’encanta tot i que alguns detestin) li agrada experimentar amb l’estil narratiu, li agrada experimentar amb les temàtiques a tractar en les trames. Això fa de l’obra una obra molt complexa, rica i variada. HxH ha sabut lligar tots aquests estils diferents i connectar-los en un entramat que avança amb naturalitat en un dels universos més sòlids i contundents mai construïts en el món del manga. I el que em consola és que mentre l’autor descansava, ha tingut temps de pensar. Temps de pensar i planificar, ordenar les idees, preparar el terreny. Per que el que vindrà a continuació és molt més complicat que el que hem vist fins ara. Amb la saga de les eleccions Togashi va voler introduir la política a la seva obra i li va sortir be. Ara s’acosta la saga dels prínceps: un battle royale polític que s’augura més complicat i enrevessat del que podem imaginar. Si una cosa així es fa amb presses fàcilment pot sortir un producte mediocre. Però Togashi és un mestre alterant els ritmes narratius. Si alguna cosa ha demostrat és que sap crear trames enrevessades i sap resoldre-les i que sap desmenussar-les i aturar el temps tant com faci falta per que el lector amb prou paciència i comprensió sigui capaç d’entendre-les si s’hi posa. La meva esperança és que Togashi sap perfectament el que és fa, que te tota la saga perfectament construïda, igual que la següent i que només l’ha de plasmar. No ser si la publicació durarà molt fins al següent hiatus, però estic segur que el que duri ens donarà el millor que pot oferir de sí. I aquest capítol n’és una petita mostra.
He sentit a dir de gent que postula que aquest capítol ha estat una decepció. Per a mi no ho ha estat, tot al contrari, he vist confirmada la meva idea. Però puc entendre per que ho ha estat per alguns, per que puc entendre que s’esperaven. No recordo quan fa de l’ultima publicació de l’autor però en fa molt de temps. Després de tant temps la gent que va començar a seguir el manga a arrel de la sèrie de 2011 (potser la millor adaptació a anime que he vist mai d’un manga) s’esperava alguna cosa similar al retorn de One Piece després del salt temporal de dos anys. Un capítol ple d’emocions i nostàlgia on es fessin grans revelacions i passessin moltes coses. Però el que no ha entès la gent es que aquí no està tornant res, no està recomençant res. No és tracta de una reobertura, és tracta d’una simple continuació. El manga no va acabar cap saga, es va quedar ballant en mig d’alguna cosa que s’estava formant. El capítol 350 no és un gran recomençament, és la continuació directe del capítol 349. Com si no hagués passat més que una setmana des que es va publicar. Jo estava molt emocionat pel retorn de HxH, però no vaig anar corrents a veure el capítol, de fet vaig trigar uns dies. Per que el que m’emociona no és el retorn d’un capítol, no m’emociona aquest en particular, és tan sols la continuació de l’anterior. M’emociona el conjunt de capítols que vindran, m’emociona la historia que hi ha per explicar, m’emociona el conjunt del que vindrà. I aquest capítol és sols una petita part.
El capítol comença amb el que sembla ser el nou protagonista de la sèrie, al menys durant aquesta saga. Kurapika va començar la seva recerca de venjança al principi, durant la saga de l’examen. Va fer el seu gran moviment durant la saga de les aranyes, de la qual tot i ser l’eix central no era protagonista. Ara sembles que les coses han canviat. Kurapica és un home poderós, te aliats, influencia en la organització de caçadors i el recolzament de la família Nostrade (suposo). Ara sembla estar davant l’últim pas de la seva creuada per recuperar els ulls dels seus germans. Però no és fàcil acostar-se al príncep de l’imperi més gran del planeta (a no ser que en el continent fosc hi hagin imperis és clar). Per això es veu obligat a reunir una colla de vells amics les cares d’alguns dels quals pràcticament ni ens sonen. Tenim al seu mestre de nen, el qual pràcticament no havia tingut participació fins ara i que es postula com un personatge interessant que potser fins i tot ens doni algun flashback interessant(potser). Tenim en Hanzo, el ninja de la primera saga que tots sabíem que tard o d’hora acabaria apareixent altre vegada per fer alguna cosa interessant (més interessant que la lleu aparició que va tenir en sagues anteriors que pràcticament era sols un recordatori). Tenim a Basho un dels guardaespatlles de la família Nostrade el qual he hagut de buscar per recordar qui era. Resulta ser tot i el seu aspecte rude el que escrivia poemes que es feien realitat si eren bons, una habilitat que sincerament pot donar molt molt de joc en aquesta saga política. Tenim a Melody, l’únic personatge que tots recordem de la família Nostrade i que un s’ha de recordar constantment que en realitat és una dona i no un vell pervertit (os l’imagineu amb una historia amorosa amb en Kurapika?… millor no ho feu), potser no era molt fort però… tenia carisma. I finalment tenim a la Biscuit, que en comptes de ser una dona que sembla un vellet, és una vella que sembla una nena. La Biscuit ha demostrat sobradament ser un personatge poderós, tot i que no crec que força bruta és el que necessiti en Kurapika en aquesta operació. Sigui com sigui Biscuit és un dels personatges més carismàtics de la sèrie i segur que farà un gran paper. M’ha encantat la senzillesa amb que l’autor ha introduït Biscuit al grup. A vegades les coses senzilles són les que funcionen millor. Aquest esquadró de sis personatges tenen un ventall de poders i habilitats força interessant que de ben segur donarà molt de joc en la saga que s’acosta.
Però parlem del tema central del capítol. S’acosta una guerra entre prínceps per la successió. Els prínceps estan obligats a participar o morir i mentre els prínceps més grans tenen perfectament definides les seves posicions amb un poder polític sòlid, els petits es troben amb el buit insuperable que els separa dels seus germans grans. En aquest context els prínceps es veuen obligats a contractar l’ajuda externa de caçadors professionals per al menys intentar plantar cara en la batalla que s’acosta. Serà una batalla política, amb assassinats entre bastidors. El que més importaran són les paraules i les accions, no les batalles. Tot i així un ha de tenir una bona defensa. I aquí els caçadors són la defensa dels prínceps. El que tingui els millors al seus servei podrà repel·lir els atacs que li llancin i alçar-se sobre la resta. Per a Kurapika que vol acostar-se a un dels prínceps més grans per recuperar els ulls dels seus germans la millor opció és entrar al servei d’un dels prínceps que reclamen guardaespatlles. Però per temes politics i de seguretat, un guarda espatlles no pot opositar per més d’un príncep i els candidats no poden saber per quin príncep aposten. És per això que Kurapika necessita reunir un grup de sis persones per a tenir un guardaespatlles infiltrat en cada príncep que busqui guarda espatlles. La qüestió es que necessita deduir quin dels prínceps és el que li oferirà més possibilitats d’acostar-se al príncep que necessita. I per fer-ho pràcticament només te les diferencies salarials que ofereixen les sis ofertes de feina i certes condicions a complir per poder opositar-hi. D’aquesta informació Kurapika dedueix quina és la oferta que te més possibilitats de tenir el príncep més influent.
No en sabíem gaire res dels prínceps, excepte és clar del príncep que te els ulls que busca Kurapika. En aquest capítol l’autor ens mostra astutament el perfil complert de dos d’ells. El primer es el príncep al servei del qual vol entrar Kurapika. Un príncep pràcticament antimonàrquic que vol canviar el sistema. Una figura políticament contundent capaç de guanyar-se tan partidaris com detractors com falsos partidaris. Una posició política tot i que poderosa molt inestable. En el fons crec que el fet que Kurapika no hagi encertat amb les seves deduccions és positiu. Harkenburg és algú poderós sens dubte, algú que s’ha forjat el poder amb les seves pròpies mans, que essent el novè príncep ha esdevingut un dels políticament més contundents. I és tot un mèrit, però per desgracia seva també sembla ser el que més enemics s’ha guanyat. I per molt poder que pugui tenir estant tots en contra seva te les de perdre i ràpid. Si Kurapika fos el guarda espatlles de Harkenburg tal com volia hauria estat en el centre de mires i ningú se n’hagués fiat, hauria tingut més fàcil accés al seu objectiu però molta menys maniobrabilitat, tothom esperaria que en portés alguna de cap. I això sense tenir en compte que el seu príncep hagués tingut tots els números de caure el primer abans que Kurapika pogués actuar. El que li convé a Kurapika és estar en les ombres. En lloc del novè príncep li ha tocat la tretzena princesa, la més petita i indefensa de totes. I això crec que és, tot i no haver-ho pensat, el que més li convenia. La mare de la princesa va postular l’oferta de feina precisament esperant que algú pensés que aquesta podia pertànyer al novè príncep, enganyant així al nostre pobre Kurapika. Però això no fa si no demostrar la intel·ligència de la esposa de l’emperador de Kakin. Aquesta ha accedit a ajudar-lo si ell l’ajuda a ella. I crec que Kurapika no podria haver tingut un aliat millor. Per que si s’hagués aliat amb algun dels altres prínceps en termes similars, aquest perfectament el podia haver traït. Però Oito només busca la salvació del seu fill i no en trauria res perjudicant a l’home que la pot veure complerta.
Però més important que la presentació quasi acadèmica de Halkenburg se’ns presenta la princesa Woble, o la seva mare més aviat, per que poc a presentar hi ha d’un nadó al qual costa distingir el gènere (tot i que be, es quasi norma a HxH que un personatge sigui del gènere contrari al que creus). Oito era una nena pobre de la que el rei es va encapritxar i va convertir en la seva esposa. Per a qualsevol nena pobre esdevenir de cop la princesa del regne amb totes les riqueses i comoditats que això comporta hauria estat un somni fet realitat. I Oito no va ser l’excepció. Al menys fins que va donar a llum. Llavors va adonar-se de la crueltat a la que havia estat arrossegada al parir una nena condemnada a morir. Ser una princesa és una carrera pel tron i com més tard neixis menys possibilitats tens de guanyar. Oito va parir al més petits dels candidats a la corona, un nadó que anirà a la guerra contra els seus germans sense saber tan sols caminar. Com Togashi aconsegueix transmetre amb simplicitat aquesta crua tragèdia és simplement magistral. Oito no ha comprés fins a ser mare que no hi ha res més valuós que els fills i ara ja és massa tard, el fet d’haver-lo parit pràcticament implica la seva mort. La desolació que això causa en una mare, l’amor infinit d’aquesta per aferrar-se a les ultimes esperances de salvar el seu fill, tot això s’ha transmès en aquest capítol. S’ha transmès amb paraules, amb explicacions sí. Però aquesta no és el verdader art del que parlo. L’art del que parlo és la mirada. Per que la mirada d’aflicció que els traços de Togashi dibuixen ja transmet tot el dolor d’aquesta mare. Potser no saps a que es deu, potser no en saps les causes, però veient la mirada que Togashi dibuixa en Oito pots arribar a comprendre el seu dolor, el seu intent quasi resignat a la derrota de donar una vida millor a la seva filla. Aquest capítol ha estat un avançament de la complexitat política de la propera saga. S’hi ha presentat un conflicte pràcticament auto conclusiu, cosa que ha ajudat a comprendre’l doncs amb en part (en part per les desastroses traduccions) els capítols passats eren tan enrevessats i difícils d’entendre per què formaven part d’un conjunt i no es podien entendre del tot fins a veure la peça que vindrà després en un altre capítol. Aquest capítol és enrevessat, però tot el que necessites per comprendre’l viu en aquest, o com a molt en capítols passats. Una de les virtuts del capítol és que sap ser auto conclusiu en la seva complexitat, un nus per si sol que lligarà més tard en xarxes més complexes. No obstant tot i l’aguda i ben triada complexitat d’aquest, tot i la presentació de l’equip que veurem en acció en la trama que se’ns presenta, tot i la elaborada informació política que se’ns atorga. El millor d’aquest capítol és la mirada d’una mare.
No dire que el capitulo en si no haya estado bien, pero quizas se ha pasado en cuanto a narración. Por mi parte, depende que parte se me ha hecho pesado por el tema de que realmente hay un monton de texto, y es que depende que capitulo o no hablan casi nada y es todo batalla, o se la pasan hablando demasiado ( saga de las hormigas). Creo que deberia equilibrar esto, mas o menos porque se que tiene muchas cosas que decir, pero deberia ser mas ‘tragable’ para los lectores. ( aunque mejor eso que que no dibuje nada… porque dibuja cuando le pica…)
Be, puc entendre per què no t’agrada aquesta caracteristica. Però personalment és el que més m’agrada del manga. D’acció a patades se’n pot veure en qualsevol altre manga, converces recargolades que el el fons tinguin choerencia en pocs (per que converces recargolades també en sobren). Al meu parè el que s’acosta tindrà molt més de text del que hem vist fins ara i personalment m’entusiasma la idea. No puc veure l’abundancia de text com un defecte. Excepte és clar en el context en que viuen les males traduccions. Resulta practicament impossible disfrutar de la comprensió dun manga amb dialegs tan complicats si aquests estan tan mal traduits com ho solen estar. Però no deixa de ser una opinió personal, per a mi HxH és de tot menys intragable, fins i tot amb males traduccions. Respecte al que dius del contrast, be a mi em sembla normal que no parlin durant les batalles, se que és un topic d l’anime explicar a l’adversari quin és el teu pla, però sempre m’ha smeblat força absurd. Pel que fa al que dius qu edibuixa quan li pica, crec que ja he deixat clara la meva opinió al respecte dins la ressenya.
Jo crec k hxh es un dels millors, si no el millor manga que llegit. I el mateix amb lanime.
Personalment prepereixo els mangues amb bastamt text com hxh o one piece que aquells que son 6 pagines seguides sense no una paraula, o simples exclamacions o noms de tecniques.
Aviam quan dura aquest cop en emisio!
Concordo amb les teves afirmacions. Jo tinc esperança de que al menys duri un mes.