Etiqueta: HxH

Un tret al cap i (no) s’ha acabat

L’episodi segueuix directament amb el conflicte que va desenvolupar al final de l’episodi anterior. S’obre la que probablement sigui l’única oportunitat de matar al malvat príncep. És el moment d’executar-la o fer-se enrere.  Ja vaig parlar en la ressenya passada de les implicacions tècniques del problema al que la guarda espatlles s’enfronta. El que m’ha sorprès, és que les meves apreciacions hagin resultat esser tan encertades.

El que anava a passar en aquest episodi ja estava escrit. Un munt de tensió continguda, sabedors de que el moment de tot o res s’acostava. Togashi l’ha sabut portar de sobremanera executant de forma orgànica la naturalitat rígida que mostra la protagonista amb les divagacions tècniques que la seva ment guarda de fons. En qualsevol moment el príncep podria adonar-se de quelcom, en qualsevol moment… Però mentre no ho faci, el pla ha de seguir endavant. Així que l’episodi flota pràcticament en la seva totalitat en aquesta tensió visceral amagada darrere d’un munt de diàlegs referents a l’entrenament.

El que més m’ha agradat a aquest respecte ha estat la manera en com ella ha fet que el príncep no desenfoqués la seva atenció sota cap circumstancia. Tot i que des de la seva perspectiva no deixava de ser tens, des de fora el fet de trencar una tassa per posar a prova la seva concentració era completament natural. Però més m’ha agradat com el príncep ha semblat prendre’s aquesta evidencia de la seva lleugeresa de concentració com un repte que ha atacat amb ferocitat. A partir d’aquell moment res el podria desconcentrar. Ni tan sols la mort. Quelcom massa convenient, massa convenient per a ser cert. Però que podia fer si no tirar endavant?

Parlava en l’episodi anterior sobre el dubte de que faria Togashi amb ella. Ja que el príncep no podia morir tan aviat, com ha demostrat l’episodi, la pregunta era que passaria amb ella quan intentés assassinar-lo. Una de les meves propostes era el fet que esdevingués una esclava del mateix príncep. Línea argumental que la mateixa bestia nen ha suggerit després de l’assassinat (no m’atreveixo a anomenar-lo intent sense saber com n’ha sortit viu). Crec que segurament és el que acabi passant, la noia tornarà a mentir al príncep i caurà com la seva esclava fins que, al final de la saga en Kurapika mati al príncep i alliberi d’alguna manera la seva esclavitud. Això generarà de ben segurs en un futur relacions molt interessants entre ambdós personatges. Però això és clar, és avançar-se. I Togashi podria tirar per línies argumentals molt diferents.

Una cosa interessant és descobrir que tot això havia passat de fet abans del concert de la Melody. Suposo que ho podíem saber per les dates i hores que t’anuncia al principi de l’episodi, però dubto que la gent es pari gaire a fixar-se en això. En qualsevol cas que la musica comenci a sonar just en el moment de la mort del príncep em sembla una genialitat. Podria jutjar-se com a massa coincidència. Però en realitat, això ha salvat al príncep? Haguessin anat diferent les coses? Segurament no, sols afegeix més confusió al misteri, enriquint-lo així. Una jugada mestre a l’hora de sincronitzar esdeveniments.

Sigui com sigui (suposo que acabarem per descobrir-ho), l’assassinat falla i ens trobem a un príncep del tot calmat sense cap intenció aparent de prendre represàlies. El que em pregunto jo és si és realment conscient de l’atemptat contra la seva vida, o el que sigui que l’hagi salvat ho ha fet aliè a la seva consciencia del fet. És un matis interessant  i que cal tenir present. En qualsevol cas la bestia fa un segon avis, a la propera, deixarà de ser humana. Esclava, em suposo jo. Però això no atura la resolució de la guarda. Seguirà amb això fins al final, siguin quines siguin les conseqüències.

Tweet

Burocràcia mafiosa i assassinat sincer

Després de la intensitat de l’episodi anterior Togashi necessitava relaxar una mica l’escenari. Fugir de les trames principesques per deixar assentar el drama en les ments dels lectors. Per que si hagués tornat en l’episodi següent a tractar els dilemes de les cobertes superiors això hagués opacat el drama i li hagués restat importància. Així Togashi s’assegura de que aquell moment quedi no com un pas més en aquesta historia si no com a quelcom important, quelcom a destacar. Per que en la seva simplicitat, l’episodi passat va ser un dels millors del que portem de saga.

Però ara estem en un nou episodi i Togashi es dedica a seguir explorant la trama de l’aranya i les màfies. Una trama, al contrari que la dels prínceps, amb prou feines encetada i per a la que encara falta una mica per acabar de presentar. Tenim personatges i context, coneixem el conflicte, però les regles i els interessos encara no s’albiren del tot clars.

Tot i que es parla molt i l’episodi és ple de diàleg, diria que hi ha poc a dir-ne. L’omplen pagines de burocràcia. La màfia posant a prova a l’aranya mentre segueix desenvolupant el conflicte. L’aranya forçada a seguir-los el joc sense massa interès esperant poder veure resultats en algun moment. És un desenvolupament necessari doncs ens aporta els matisos per comprendre la cultura que la màfia suposa i desenvolupar-ne els personatges, però ens deixa amb un munt de pagines on no fan més que donar voltes al mateix tema sense anar especialment cap a una direcció en concret. No obstant, lluny de ser una queixa, és una exemplificació del bon fer d’una narrativa sense presses.

El més destacable del discurs acaba per ser l’explicació esquemàtica del sistema moral que comparteixen les màfies respecte a la llei de l’assassinat. Per que tot i que es dediquen a vulnerar la llei, tenen uns codis que els regeixen per no caure en el caos. I si es trenquen, s’estén la guerra. És evident que es el que acabarà per passar, però la pregunta és: Quina mena de guerra serà?

Però tanta densitat burocràtica hagués estat massa per a ocupar la totalitat d’un episodi així que Togashi ho alterna tornant a un escenari que tot i viure a les cobertes superiors no guarda absolutament cap vincle amb el vist en l’episodi passat. L’escena comença amb impacte visceral: uns criats escombrant unes visceres (eh, eh, eh) sanguinolentes escampades pel terra. És un avis visual del personatge que se’ns apropa i un recordatori de la seva crueltat, de la seva maldat. Amb aquesta intensitat Togashi equilibra el pesat del diàleg burocràtic per donar balanç a l’episodi amb unes línies d’intensitat silenciosa.

El que passa a continuació és revela com el que podria esser un punt d’inflexió si no en la trama general sí en la historia d’aquests dos personatges. La mestre del quart príncep, amb l’’objectiu secret d’assassinar-lo per deixar-nos un món millor és veu forçada a ensenyar nen al seu objectiu sense poder mentir-li, doncs de fer-ho la bestia nen que el protegeix acabaria amb ella. La situació és visceral, però no és res de nou. Ja la coneixíem. La diferencia és que ara es presenta la que segurament serà la seva única oportunitat de complir el seu objectiu.

La clau de l’assumpte és el Zetsu, l’habilitat per suprimir la teva aura, fent així que per exemple l’enemic no et pugui detectar. Practicar-lo és una part natural de l’entrenament nen, per tant no menteix al príncep quan li diu que és el que ha de fer, però per altre banda… Amb el príncep en estat de Zetsu, les seves besties nen desapareixeran (i besties en plural sí, per que increïblement el geni ultra dotat ha estat capaç de crear-ne una de nova per ell sol) i ell es trobarà indefens davant de qualsevol atac ja sigui físic o de nen. I aquesta segurament sigui  la única oportunitat que tingui ella de matar-lo. Ho aconseguirà?

Segurament no.  El més provable és que falli. És un personatge massa notori com per que mori amb tant facilitat. Aniria en contra de tota la narrativa que l’ha construït com a antagonista d’en Kurapika, no tindria sentit. Per tant fallarà. Però en quines circumstancies? Podria esser que el matés amb èxit, però resucités per alguna habilitat nen activada després de la mort? Potser així ella podria salvar-se. Per que d’altre manera costa de creure que ella pugui sortir viva de l’habitació. D’altre manera, quin serà el seu destí quan falli? La matarà? Altre cop la narrativa m’empeny a pensar que no. Togashi li ha donat molta importància, com si fos un pilar del que vindrà. Però com fallarà i viurà per explicar-ho? Aconseguirà escapar i es refugiarà en en Kurappika o l’organització? La salvarà la burocràcia? O es convertirà en alguna mena d’esclava del príncep alliberada només quan aquest mori? És intrigant, molt intrigant. Haurem de veure que ens espera.

És una batalla a vida o mort

Tweet

El preciosisme de la tragedia

Aquest ha estat un episodi atípic dins de la saga. Un episodi que s’ha donat temps a relaxar-se  i deixar-se portat per una realitat diferent. Estàvem acostumats a descobrir habilitats absurdament enrevessades, a submergir-nos en una pèrfida política plena de complots i maquinacions que no semblen mai acabar. Però aquí només hi ha dues nenes que només volen escapar i dos gaudies disposats a donar-ho tot per salvar la seva innocència. És una historia preciosa i senzilla. Per que lluny de ser enrevessat, el pla de fuga resulta esser d’allò més senzill. Defuig en certa manera totes les complicacions innecessàries dels complots que la rodegen i talla pel dret de la forma més simple i efectiva possible. És meravellós veure com Togashi, de tant en tant també sap tractar la simplicitat.

L’episodi comença oferint-nos el programa de la festa que tan s’estava esperant. Esperava que durant aquesta, al estar la majoria reunits en una cambra alguns dels prínceps fessin els seus moviments. Però de ser així, o be Togashi no ho ha mostrat (destorbaria a la narrativa neta i simplista de la trama d’aquest episodi) o be la mateixa fuga els ho ha impedit (cosa que vol dir que haurien deixat els plans per al final). En qualsevol cas això no importa, ni els plans, ni els complots ni el programa de la festa. L’únic que importa son dues nenes que volen fugir. Tot i així Togashi aprofita per acabar d’expressar-nos la mort del príncep de l’episodi anterior (Salé-Salé). Les coses comencen a accelerar-se, la guerra comença a cobrar-se víctimes, com prova n’és la tragèdia final. Però més enllà de la menció de que el príncep no actuarà tot plegat només serveix per a rebaixar el ritme de la narrativa i adequar-lo per al que be després, relaxar-nos amb música i espectacle. Sigui com sigui, el moment en que toca la Melody resulta realment preciós, digne de l’episodi que l’engloba.

En qualsevol cas la Melody fa el seu recital i la cambra sencera s’adorm amb la seva música nen. I amb tots adormits les nenes tenen via lliure per escapar amb l’ajuda inestimable d’un entranyable guàrdia que dona la seva vida per una causa millor (tot i que al final no serveixi de res). Resulta reconfortant veure com Togashi segueix afegint profunditat a personatges tan secundaris donant-los una historia i una coherència. Junt a l’escena de la Melody tocant, el seu discurs abans de morir és un dels elements més preciosistes de l’episodi.

Però quan les nenes escapen en un bot amb l’esperança de poder tornar a casa des d’alta mar (s’ha de dir que un cop fora del vaixell el pla era una merda. Però quina altre opció tenien?), els sorprèn una defensa evident. Han fet un pacte de sang, un pacte nen. No poden defugir aquesta guerra més que amb la mort. I amb la mort és com es paga als que intenten fer-ho d’altre manera. Així que només sortir del vaixell uns esperits nen intenten endur-se-les cap a la nul·litat. Convenient resulta que una de les nenes posseís una habilitat de teletransport que els permetés tornar al vaixell abans de morir. Per la porta però, només hi caben d’una en una.

Realment la situació és brillant, Togashi s’ho munta de manera extraordinària per donar una coherència brutal als fets, tot lliga i res sembla forçat. I més important, el dramatisme és colpidor. Et gela per dins. Quan la princesa petita entra al túnel i s’hi troba sola, temorosa d’haver-se quedat sense ningú, la sensació és opressiva, angoixant. L’autor ha construït molt be l’afecte cap a aquests personatges i l’entranyable de la seva relació. I quan la veus aparèixer sents un alleujament embriagador. Però al menys jo, de seguida he notat que alguna cosa no anava be. Que no tenia lògica, que ambdues es salvessin no anava amb la narrativa de l’episodi. La historia necessitava un element tràgic final. I aquí, per primer cop, Togashi ha emprat la seva explicació tècnica en un element narratiu. Per que normalment Togashi t’explica l’habilitat per que l’entenguis i puguis comprendre així la lògica dels successos. Però l’explicació en si no t’ensenya la historia. Aquí la cosa canvia, per que quan ens explica el funcionament de la seva habilitat, ens diu en altres paraules que la princesa ha mort. Ens ho diu sense dir-ho i això resulta molt més poderós. Però també ens narra sobre l’amor profund d’’ambdues germanes, les besties nen de les quals no serien útils l’una sense l’altre. Togashi explica més amb aquesta habilitat que amb cap altre que hagi detallat mai i això és fantàstic.

Amb ella ja son tres els prínceps morts, la guerra s’accelera. Com més morts més aferrissada es tornarà la batalla. I amb l’entrada d’en Halkenburg al conflicte les coses es posaran més intenses que mai. Aquest però no és un capítol que parli d’això. És un capítol de bellesa, la bellesa de un amor incondicional que ni tan sols la mort pot trencar. La bellesa d’una tragèdia profunda i colpidora. La bellesa, en definitiva de la relació de dues germanes.

Tweet

Expectatives vs realitat

El problema amb aquest capítol és que es tracta del primer després d’un hiatus. I això el perjudica. Molt. Parlava amb un amic meu l’altre dia i em va preguntar que tal havia estat l’episodi, que si havia començat amb força. I… no, no ha començat amb força. Però no per que no ho hagi sabut fer, si no per que no era el moment de fer-ho. M’explico: la trama tal com es va deixar, situava la historia en un punt de confluència de conspiracions i plans mestres, la historia havia de seguir tal com ho havia deixat, però per la mateixa naturalesa d’aquesta no era el moment d’esdevenir impactant, era el moment de seguir desenvolupant, tal com ho havia estat fent, el profund conflicte que l’autor ens vol mostrar. En altres paraules, Togashi s’havia quedat en mig d’una elaborada explicació i per tant havia d’acabar-la. I acabar-la no deixa en cap cas lloc per a moments impactants. Per que es tracta d’una explicació llarga, tècnica i metòdica, un context necessari per al que es vol desenvolupar més tard. Hunter x Hunter cada cop demana més temps per a desenvolupar el context a partir del qual fer créixer la historia. A mi personalment m’encanta la variació de rumb cap a un manga més centrat en la política i la complexitat de les habilitats i les normes que les formen que no pas una lluita de força pura. Però aquest canvi de rumb obliga a entrar en una dinàmica de ritmes difícil de vulnerar. El problema doncs d’aquest episodi és l’expectativa vs la necessitat narrativa.

I és inevitable, per que per molt que els hiatus cada vegada siguin més curts, em veig obligat a fer notar que la meva perdició de la data de retorn es va complir amb esfereïdora pulcritud, esperar quasi mig any per un nou capítol es fa llarg i quan arriba el moment la teva boca saliveja amb imaginatives dosis d’intensitat. Però aquí no podia haver-la i seria estrany si li hagués hagut. L’autor podria haver optat per el recurs fàcil de fer aparèixer en Gon o en Killua dient-nos quelcom del seu estat actual, fet que de segur acontentaria als fans. Però no només ha optat per no fer-ho si no que en certa manera s’ha rigut d’aquesta idea, voluntàriament o no.  Això fa pensar que Togashi probablement no te intenció de fer-los aparèixer fins que acabi la saga o com a molt fins que succeeixi cert esdeveniment detonant de la seva aparició. Per que de no ser així  hauria estat el moment perfecte per fer-los aparèixer i calmar així les exigències dels fans. Molt em temo que no tindrem ni Gon ni Killua durant molt de temps.

El millor del capítol, al meu parer, és la broma interna que suposa la portada on el mateix Togashi fa humor del fet d’haver desplaçat el protagonisme de la sèrie de manera total a en pos de Kurapika. I el que és pitjor, ignorar pràcticament a en Leorio quan el te tant a mà. Suposo que te algun pla per a en Leorio que manifestarà el seu protagonisme tard o d’hora. Però podria ser que per això abans hagués d’acabar la cerimònia de successió.  Jo espero que el jove metge jugui algun paper en la trama de l’aranya vs Hisoka i tot l’embolic de les màfies que s’estan muntant. Crec que es un personatge que te molt per oferir i tinc molta curiositat per veure com Togashi podria desenvolupar-lo.

Podríem dividir l’episodi en tres accions (tot i que en una d’elles ni tan sols succeeix cap acció), totes elles basades en els pensaments d’un personatge que deixa anar línies i línies de text. Definitivament si no t’agrada llegar, aquest no és el teu manga. Ja era notòria la tendència de Togashi a escriure molt de text, sempre per exposar adequadament les seves elucubrades habilitats, matisos i condicions, però és increïble com aquesta tendència s’ha anat accentuant amb el temps fins a un punt que per a molts estic segur que es fa difícil de llegir (si hem de dependre de segons quines traduccions com les que em busco jo, més encara).

En la primera, l’única que te al menys una mica de diàleg (la resta ni tan sols es basen en el diàleg, si no en línies de pensament descriptives), veiem al senyor vaca parlant amb la princesa fugada i havent de lidiar amb la delicada situació política que la seva fuga suposa. La veritat és que el zodíac ho te complicat per ficar les mans en aquesta complicada situació política. La nena és prou llesta com per no dir ni mot i limitar-se a fer l’estricament necessari. No obstant, tot i que a l’episodi no passa res  més enllà del fet de que la princesa sigui retornada (acció que per cert no se’ns mostra) sí que suposa moltes implicacions. En primer lloc tots els experts en nen poden deduir sense masses dificultats que la seva es tracta d’una habilitat de transport, el que suposa per a ella un desavantatge de proporcions notòries. Per altre banda tenim a la germana d’aquesta que segueix maquinant per salvar la vida d’ambdues amb l’ajut d’una adorable Melody que fa el que pot per gestionar la complicada situació política on és impossible endevinar qui ofereix una amiga o qui ho fa veure (no se molt be quin paper pot acabar per jugar l’home que parla amb la nostre doneta dentada, però sembla gaudir d’una situació política mig neutre?). Però més important que això se’ns perfila una mica més l’habilitat de la princesa fugada. Segons m’ha semblat entendre ella només pot obrir una porta per marxar, que la pot portar a qualsevol banda. Però per tornar necessita obrir una porta que només la seva germana pot obrir. Cosa que converteix a l’habilitat en inútil si no va fins a la seva germana, doncs si no obra la porta de tornada, no pot tornar. Per altra banda la porta de tornada podria tornar fins a un lloc diferent del punt d’origen, resolent l’habilitat i permetent a la princesa tornar a obrir una porta d’anada (suposo). El problema d’això és que si com ha fet, viatja fins a algun lloc on no hi ha la seva germana, en conseqüència és incapaç de tornar per mètodes nen. La meva pregunta és: si torna al lloc d’origen amb mitjans físics (a peu), pot tornar a obrir una porta d’anada al haver retornat? Jo suposaria que sí.  Però el fet que vulgui veure a la seva germana amb tanta insistència em fa pensar que potser no és així i que per tant fins que no es vegi amb la seva germana no podrà emprar de nou la seva habilitat (doncs vaja restricció s’ha anat a muntar en una situació política que les manté aïllades l’una de l’altre). Per tant és una habilitat que esdevé pràcticament inútil sense la cooperació d’ambdues (però com que ambdues volen escapar juntes, pot donar lloc a una situació molt interessant). Per altre banda, suposo que tot i que involucri a la germana aquesta és una habilitat tan sols de la princesa fugada i que l’habilitat de la germana és completament independent. Tinc ganes de saber com es complementen i quina sinergia poden crear entre si. La ultima pregunta que em resta és: podria obrir la germana la porta de retorn i fer-la servir sense necessitat d’estar amb l’altre? Complicat sens dubte, però molt interessant. Com Togashi juga amb normes d’allò més simples i les retorça per produir situacions d’allò més originals i complexes és sens dubte un dels punts forts del seu estil.

Les dues altres escenes be podrien ser la mateixa (com be que la ja esmentada eren de fet dues, o fins i tot tres, depenent de si parlem de personatge so de localitzacions), però les he separat per que exposen habilitats diferents. En primer lloc tenim una línea de pensament una mica reiterativa on se’ns torna a presentar amb una mica més d’exactitud l’habilitat concreta del vuitè príncep (el fiestero seductor), especificant aquesta vegada les distancies i els temps d’acció de l’habilitat amb una precisió d’una exactitud esfereïdorament notable. Recordant a anteriors episodis l’habilitat d’aquest home (el guardia) era devorar les habilitats dels demés en funció de l’exactitud amb que conegués el seu funcionament. Com més exacte sigui el seu coneixement sobre l’habilitat que devora, més probabilitats tindrà d’aconseguir-ho. Així doncs, sabut tot el que es pot saber de l’habilitat, l’home devora la bestia nen del príncep i apa, tot fet (lo be que hagué sanat quest bitxo per menjar-se el comptador de temps d’en  Youpi). En qualsevol cas la feina està feta, ara, com ens explica, només falta esperar 48 hores a que la granota terrorífica faci la digestió i el príncep estarà completament indefens (la qüestió és, tenint en compte l’habilitat, no ho està ja?).  La facilitat amb la que s’ha comés tot plegat em fa pensar que alguna cosa fallarà, no se com ni per que, però no pot ser tan fàcil. O be la bestia nen tindrà alguna habilitat addicional que farà que la informació esdevingui imprecisa i la digestió falli, o be d’alguna manera el guàrdia serà eliminat abans que això passi, o be la mencionada habilitat l’incapacitarà. O be, la bestia nen seguirà expulsant gas dins de la granota fins que aquesta “s’enamori” del príncep i traeixi al seu propi amo (pot passar? Ningu ha dit que l’habilitat només funcioni amb humans, i si afecta a les criatures fetes de nen?). En qualsevol cas quelcom em deixa intranquil, crec que Togashi se n’ensuma una.

L’altre  m’ha costat més d’entendre. En resum l’home te una abella nen que s’adhereix a una persona i que després d’un període d’incubació la mata per causes naturals. Els inconvenients venen donats pel fet que si l’objectiu s’allunya més de 20 metres de l’usuari l’abella desapareix i l’habilitat s’anul·la. I tal com ens ha explicat en aquest episodi, si algú veiés l’abella i la treies  de l’objectiu també s’anul·laria amb l’afegit que l’habilitat no es podria aplicar mai més sobre aquella persona (suposo que si l’habilitat és remoguda pel tema de la distancia sí que es pot tornar a emprar).  Aquesta resultava ser l’habilitat perfecte per a la situació, doncs el guàrdia ha de passar moltes hores sense allunyar-se del príncep, i sense haver-lo tocat ningú sospitaria d’ell. Ara però, amb el coneixement públic del nen la seva habilitat no és tant útil com ho era. No obstant i com ens explica en aquest capítol (tota la resta  i exceptuant lo de remoure l’habilitat permanentment si es treu l’abella ho sabíem tot crec), això dona lloc a un original i alternatiu us de l’habilitat. Òbviament l’abella pot ser sentida per qualsevol usuari nen (d’aquí que el període d’incubació sigui molt més reduït pels usuaris nen que pels que no, per que a veure, si no la veus doncs normal que no et treguis l’abella però si la tens al coll i la notes, la sents i la veus, doncs si et mata es culpa teva fill meu), i per la seva naturalesa d’insecte seria molt difícil per a un usuari nen no reaccionar si aquesta li passés volant per l’orella. Així doncs tenim un mètode indirecte per determinar usuaris nen que saben romandre ben camuflats, un concepte que pot donar molt de joc i que podria portar-nos més d’una sorpresa.

En definitiva el capítol és interessant per ser un capítol més, però no ho és i això l’arrossega cap a la confrontació amb unes expectatives difícils de superar. Aprofundeix tres habilitats d’allò més interessants (per que sí, totes tres eren ja conegudes) i segueix desenvolupant l’entranyable relació entre germanes que de ben segur li portarà a la nostre estimada Melody un munt de problemes (i el protagonisme merescut). Esperant amb ganes el següent. Veurem quan aguanta (jo aposto per uns 10 o 15 episodis i després parón fins a principis d’any).

Tweet

Quants títols ja porten la paraula hiatus?

L’episodi comença amb la vaca (és més fàcil dir-los pel signe que pel nom) intentant explicar a les forces de seguretat la possible amenaça que suposa el nou assassí en sèrie sense atrevir-se a desvetllar l’existència del nen. No per que no ho vulgui fer. Si no més aviat per que portaria més problemes que altre cosa. Explicar-los el funcionament d’una habilitat que no acaben de comprendre només portaria caos i confusió entre les tropes, encara que s’ho creguessin cada un se’n faria la seva pròpia idea i això els impediria actuar com a grup. Per això és millor explicar-los una mentida efectista, donar-los un objectiu per que actuïn de la manera més eficaç possible. Ho fa amb prou agilitat. Tot i que la historia que explica peca de ser una mica exagerada i inverosimil. Però necessita transmetre un perill real i molt greu al cas per obtenir resultats immediats que apaguin la flama del conflicte. Sembla que funciona. Però la mobilització de tot un exercit és només una eina i els seus resultats son limitats. Per molts esforços que suposi, és potser un recurs menys útil del que es podria esperar. Però els seus enemics veuen complert amb això el seu objectiu. Doncs veuen ara del que és capaç el zodíac. Capaç de mobilitzar tot un exercit en un moment per fer front a l’amenaça ràpidament i tallar el conflicte d’arrel.

Mentrestant la cooperació entre la màfia i el Ryodan comença a donar els seus fruits. Gracies als esforços mutus de compenetració dona la sensació de que l’assassí te els dies comptats. Cap dels dos bàndols confia un sol pèl en l’altre. Però no dubten en ser del tot sincers, per que per ara tenen un enemic en comú. Però son perfectament conscients que quan aquest acabi, podria perfectament esclatar una guerra. Tot i que Togashi no dubta en introduir l’humor convertint al mafiós encarregat de guiar-los en un fan apassionat del Ryodant (fet que m’ha recordat molt fort al rollo que es portava Oda amb el membe de la tripulació d’en Bege Capone que era fan del Germa des de petit). Certament és tendre veure a un tio dur de la màfia convertit interiorment en una col·legiala emocionada per veure als seus ídols.

Però l’escena retorna ràpidament a uns membres del zodíac que tot i no veure complert el seu objectiu amb la mobilització militar si veuen complerts dos altres objectius potser fins i tot més transcendents.

En primer lloc tenim als germans Zoldyck que observen relaxadament les vistes del vaixell i que ens donen un preciós pla de l’immens que és realment el vaixell. Però més que descobrir-los a ambdós el descobriment que cobra importància és de descuidada (ja, descuidada ell) revelació de l’Illumi: Tot el Ryodan està a bord. La conversa és tensa i relaxada a l’hora. Relaxada des del punt de vista de l’Illumi, que sembla suar-se-la tot un rato ben gros. I tensa per al pobre vaca que es veu pertorbat de sobre per la pròpia idea de tenir el Ryodan a bord i pel fet de si aquesta és una informació que convindria comunicar al ja prou atrafegat Kurapika. Un conflicte real la solució del qual no resulta gens obvia.

Però més interessant que això és l’aparició al vaixell de la pobre princeseta Fugetsu. És impossible que hagi arribat fins allà. Tot i així ho ha fet. El vaca deduirà a l’instant que es tracta d’una habilitat nen. Però la meva pregunta és que farà a continuació. Te varies opcions: O be l’escolta fins a la planta superior per retornar-la a la sàdica batalla de successió on no te masses possibilitats de sobreviure. O be amaga la troballa i l’ajuda a tornar igual que n’ha marxat donant-li uns quants consells. O be li procura un lloc segur, un amagatall fora d’aquest horror de successió. Totes son força possibles. Però triï quina triï estic segur que la nena voldrà tornar per salvar a la seva estimada germaneta. No se per que, però m’ensumo que en Leorio te números per entrar a la trama per aquesta via i ajudar a les nenes d’alguna manera. És una simple suposició sense massa fonament. Però de ser així la vaca la podria deixar medicament al seu càrrec mentre pren una decisió i un cop allà podria néixer una còmplice amistat. En que em baso? Doncs no ho se, en que les personalitats dels dos personatges m’encaixen molt be. Em dona la sensació que és la típica historia per la que s’entendriria el nostre estimat Leorio. Creuaré els dits per que Togashi em compleixi aquesta fantasia.

Però hi ha un detallet que he omès fins ara i en el que estic segur que tots estareu pensant. Hiatus. Efectivament torna. Més o menys era el que m’esperava. La sèrie portava ja molts capítols seguits d’emissió i per la simple experiència una parada començava a endevinar-se. Un cop més la historia és molt més emocionant i intricada que la darrera vegada. Això vol dir que va per bon camí. Poc a poc i bona lletra que diuen. Quan tornarà? Doncs qui sap. Però no crec que trigui dos anys. Si hagués de fer les meves apostes diria que en algun punt de l’estiu. Potser a principis si tenim sort, potser més probablement a finals. Però alguna cosa em diu que  aquest estiu tornarem a tenir HxH. Però potser és sols una fantasia onírica que res te a veure amb la realitat. Qui sap. Jo ara mateix em sento optimista. Sembla que la cosa, per primera vegada, va cap a be. Ara només ens resta esperar.

Tweet